CAMPANYA NADAL/REIS 2020 · 2021. Llibreria 22 . Llibres infantils i juve...

Recomanacions, suggeriments de llibres infantils i juvenils 

Documental: MCKELLEN: TOMANDO PARTIDO * Full de Sala

 

Les entranyes d’un actor

Ens trobem davant d’un actor que durant 96 minuts reflexiona, pensa, parla, ens explica la seva vida, els moments que han merescut quedar-se a la seva memòria.

El productor i documentalista angles Joe Stephenson, d’una manera magistral, sense fer floritures i sense que pugui distreure a l’espectador, posa la càmera davant de l’actor, del gran actor Ian Mackellen i l’escolta. L’escoltem. I no deixaríem d’escoltar-lo.
Stephenson, sap captar i mirar a l’actor. El sap escoltar i sap mostrar-nos els moments més interessant de la llarga conversa, com per exemple quan l’actor ens explica la mort de la seva mare quan ell tenia dotze anys, de càncer de mama. Quan els quaranta anys, amb la tràgica epidèmia del SIDA, surt de “l’armari” i proclama, defensa i es manifesta a favor del moviment Gay. MacKellen ens explica, sense ressentiment però amb convincent, la seva intimitat sexual, el no donar-hi importància a la seva sexualitat, fins que s’adona de que es perseguida i maltractada.

 Ens parla dels seus inicis teatrals, els seus estudis, els seus companys i companyes de professió, els seus grans moments, la seva paciència i el saber esperar, el saber aprendre. Els seus ídols, els seus referents, les seves lectures... les ganes de viure i de compartir. Els errors d’adolescència, els moments de penúria i del mal viure. Mentre ens explica totes aquestes coses i més, el realitzador d’una manera discreta i sense tallar el discurs de l’actor, ens va mostrant imatges de l‘actor, de jove, de no tant jove, les seves relacions, amics... els assagis i representacions teatrals, les seves manifestacions. Cartells de teatre, cròniques periodístiques, crítiques teatrals...

Les històries es van succeint, sense presa, amb tranquil·litat, sense agressivitat i sense rancor. No parla malament de ningú, no cal. La intensitat de la seva mirada, les pauses, els silencis. Assegut en una butaca  entapissada  de color vermell, amb una americana de color entre gris i blau fosc amb espiga, camisa blava i corbata amb ratlles de color blanc càlid i un blau molt clar, pantalons verds... el moviment de les mans, algunes vegades recolzant el cap en una d’elles, pensant, recordant... amb una mirada neta, amb ulls blaus que miren a la càmera, que ens mira a nosaltres, espectadors bocabadats de les històries, intimitats, relats, amistats que ens està explicant. Imatges de les seves pel·lícules, de les seves obres de teatre, sempre Shakespeare, com a bon actor angles. Imatges amb la Judi Dench, Albert Finny, Laurence Oliver, Maggie Smith, Derec Jacobi,... També parla amb cert agraïment de les seves aparicions en pel·lícules tant espectaculars i taquilleres com d’El Senyor dels Anells i El Hòbbit  interpretant el personatge de Gàndalf. Explicant anècdotes de ser un conegut actor de culta per un públic selecte, a ser un actor popular, admirat i perseguit pel gran públic.
Cap a la part final, podem veure les seves trobades en escoles, explicant i comentant fragments d’obres de teatre i fragments de la seva vida artística, es el  moment que recorda i ens diu que la seva germana i el seu marit eren mestres; el seu pare era predicador. D’aquí la  generositat de compartir la seva experiència, tant humana com artística.

També li podem veure la seva part coqueta i d’ego. Cap el final de l’entrevista, li pregunten: En que penses més?. Ell s’ho pensa, es passa la mà pels cabells i la cara i respon: amb la mort. I llavors explica com li agradaria que fos el seu enterrament.

Es una delícia escoltar a MacKellen. Es admirable veure com sense fer pràcticament res, ens dona molt, ens te enganxats mirant-lo i escoltant-lo amb curiositat i entusiasme entranyable,

Guillem Terribas Roca. Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. 

Mackellen: Playning the Part (GB 2017) 96 minuts.
Director: Joe Stephenson 

*Temporada Alta / Cinema Truffaut 
15.12.2020

ESCACS AL DESTÍ de Lluís Llach. Presentació a Girona * Llibreria 22

El periodista Jordi Grau presenta a Lluís Llach i la seva darrera novel·la ESCAC AL DESTÍ a la Casa de Cultura de Girona, el 11 de desembre de 2021, en una presentació organitzada per la Llibreria 22 de Girona. Llach parla del llibre, de composar i escriure cançons i del moment actual tant social com políticament. Imatges i realització de Guillem Terribas

Premi Falcó Carlemany a Guillem Terribas

El Fòrum Carlemany ha reconegut a Guillem Terribas

El Vicepresident del Fòrum Carlemany Enric Paredes, Guillem Terribas i el President del
Fòrum Carlemany, Francesc Bosch.

fundador i promotor de la Llibreria 22 i a Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, com a Falcó Carlemany i Soci d’Honor del Fòrum Carlemany 2020, respectivament. El reconeixement, que no s’havia pogut realitzar abans a causa de la pandèmia, s’ha realitzat aquest dijous 10 de desembre en un acte íntim i adaptat a les circumstàncies, a la Llibreria 22 de Girona i a la seu d’Òmnium Cultural a Barcelona.

Anualment es celebra la gala Fòrum Carlemany on es realitza el lliurament del Falcó Carlemany i el nomenament del Soci d’Honor. Aquest 2020 el covid ha impedit la celebració de la gala, però tot i així, el Fòrum ha volgut lliurar els guardons als qui ja havien estat els escollits.

El reconeixement Falcó Carlemany és un guardó que distingeix a la persona o entitat que, de forma molt especial, hagi contribuït amb la seva dedicació i el seu esforç a un projecte cívic i social. S’ha reconegut a Guillem Terribas, director de la Llibreria 22 de Girona, amb el Falcó de Carlemany 2020, per la seva dedicació a la ciutat de Girona, com a llibreter de referència i la seva contribució a la promoció, difusió i defensa de la cultura catalana.

El nomenament del Soci d’Honor s’atorga a aquelles persones físiques designades pel socis del Fòrum Carlemany, que s’hagin distingit per defensar els valors i principis del Fòrum Carlemany en la seva trajectòria professional. S’ha nomenat a Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, com a Soci d’Honor 2020, tant per la seva implicació social com per la defensa de l’empresa i de l’empresariat, valors que comparteix el Fòrum Carlemany.

En l’acte de reconeixement a Girona, que s’ha realitzat a la mateixa Llibreria 22 del guardonat, hi ha assistit Guillem Terribas i els president i vicepresident del Fòrum, Francesc Bosch i Enric Paredes, els qui li han entregat el guardó.

En l’acte de nomenament del Soci d’Honor, la presidència del Fòrum Carlemany s’ha desplaçat a la seu d’Òmnium Cultural per entregar el guardó als més propers a Jordi Cuixart. De la seva part, hi ha assistit la parella de Cuixart, Txell Bonet, Marcel Mauri, vicepresident d’Òmnium Cultural, Núria Basi representant d’Òmnium Cultural i Jan Molina director general d’Aranow, empresa de Jordi Cuixart. El president d’Òmnium, ha fet arribat un missatge d’agraïment al Fòrum Carlemany des de la presó Lledoners.

Alguns dels guardonats del Fòrum Carlemany dels últims anys han estat els germans Brugada, Sor Lucia Caram, el doctor Manel Esteller, Andreu Mas-Colell, la Fundació Gasol, Eduard Punset, Muriel Casals, Jordi Basté, Artur Mas, Antoni Bassas o Jaume Roures.
https://bit.ly/2WcABXy

Retall d'El Punt Diari 13.12.2020


Informació en el Diari de Girona 
https://bit.ly/2WcWPII

Cinema Truffaut: NIEVA EN BENIDORM, full de sala.

Espanya, 2020
Direcció: Isabel Coixet
Intèrprets: Timothy Spall, Sarita Choudhury, Ana Torrent, Carmen Machi, Pedro Casablanc
Gènere: thriller dramàtic
Durada: 117 minuts
Idioma: anglès i castellà

EL TEMPS QUE PASSA

En el panorama cinematogràfic espanyol hi ha dos directors que fan pel·lícules que solen connectar amb el gran públicique són coneguts a fora, a l’estranger. Em refereixo a en Pedro Almodóvar ia la Isabel Coixet. El primer és més del país, vull dir que explica històries d’aquí i de vegades les fa internacionals, i la Coixet explica històries d’aquí i d’allà, la majoria de les vegades més pensades per al públic anglosaxó que per al nacional, l’espanyol. La Isabel, s’ha de dir, sempre ha tingut un aire anglès, cinematogràficament parlant, encara que això no vol dir que sempre li hagi sortit bé.

Nieva en Benidorm (2020) té alguna cosa dels germans Almodóvar, l’estètica, la llum, la fotografia i la música addicional. Si no sabessis que ells en són els productors, pensaries que la Isabel ha volgut copiar o fer un homenatge a l’Almodóvar. Parlant de música, l’original del film està molt ben aconseguida, mèrit del compositor Alfonso de Vilallonga.

Nieva en Benidorm podria ser un thriller, una història de suspens, una història d’amor… però també una crítica a l’especulació i a la vida dels turistes que viuen «alegrement» del sol, el mar i les nits boges de Benidorm. Quan vaig veure el film, aquesta visió de Benidorm em va fer pensar en el fantàstic curt de promoció que va realitzar en Salvador Sunyer i Vidal per al Festival Temporada Alta de l’any 2016, anomenat The Pleasure Island. S’ha de dir que en Sunyer Vidal tenia més mala bava.

Nieva en Benidorm podria ser la història d’un home solter, solitari, maniàtic, conformista i que es deixa enredar pel primer que troba.

De què va, finalment, Nieva en Benidorm? És la història d’un home a qui li agrada la meteorologia, saber quin temps farà i tot aquest món. Viu a Manchester en un petit pis, sol, i treballa en un banc. Concedeix crèdits a qui no els necessita i els denega a qui els necessita. Aquest és el pensament que té quan el banc, sense avisar-lo, el pre-jubila i no sap què fer del dia a dia rutinari que du. És aleshores quan recorda que té un germà a Benidorm i que li podria fer una visita. La primera mala impressió que li dona la seva arribada a Benidorm és que el seu germà no el va a buscar a l’aeroport, i havien quedat que ho faria; a més, hi fa un sol que et cega els ulls i no té res a veure amb Manchester, cosa que, com a aficionat i expert en meteorologia, el trasbalsa. Altres impressions són que els taxistes cobren molt més del convingut als turistes, que hi ha un personal i un ambient molt desenfrenat, de ganes de farra contínua, i que la comissària de policia se sap de memòria tots els poemes de la Sylvia Plath. 

De fet, amb molta tranquil·litat i amb el tot el temps del món, el fil conductor del film és la recerca del germà que ha desaparegut i el descobriment que és un pinta, un especulador i una persona indesitjable que no té res a veure ambla persona que ell coneixia. Tot això ho descobrirà amb una treballadora/sòcia del seu germà que treballa en un cabaret.
Amb tot això hi ha tres personatges que passen pel film d’una manera constant: una misteriosa dona de la neteja (interpretada per Ana Torrent),un home que busca metalls a la sorra de la platja i la Sylvia Plath, que va ser el primer biquini que la gent de Benidorm recorda haver vist, quan la poetessa hi va fer una estada l’any 1954. I el temps, molt important durant tota l’estona. El temps que dura la pel·lícula, el temps que interessa i obsessiona el protagonista i el temps que dona títol als diferents capítols de la història que ens vol explicar la Isabel Coixet.

Guillem Terribas Roca Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Deu anys d'Acocollona't! Festival de Cinema Frantàstic i de Terror de Girona

 L´Acocollona´t, la setmana de cinema fantàstic i de terror de Girona, celebra aquest cap de setmana deu edicions, una efemèride que aviat és dita i més amb els temps i pandèmies que corren. El festival va sorgir de la suma d´inquietuds d´un trident de lliurepensadors que, a principis de la dècada passada, va fer del curtmetratge, creant-lo, amb pressupost o sense, i sobretot reivindicant-lo com a espectador, un projecte vital. Aquest trident el formaven en Paco Cavero, el seu gran amic Jordi Martínez i un servidor. Per entendre la formació del festival cal agafar el DeLorean i viatjar uns quants anys enrere, al passat, quan jo mateix em trobava immers, colze a colze amb un grup de persones inigualables, en l´organització del Festicurts de Figueres, el primer festival de curts que se celebrava a la ciutat dels detalls. El Festicurts va dependre sempre massa de l´extrema il·lusió del seu staff per sortejar les evidents mancances d´un mínim espai d´exhibició, un fet que, amb el desgast produït pel pas dels anys, va esdevenir insuficient. De tot això, però, n´acabaria sortint el germen de l´Acocollona´t, perquè en Cavero, ?murri com ja era, va veure que si trasplantàvem l´essència del Festicurts -de qui també era col·laborador- a la capital, que anava més sobrada d´espais, la cosa aniria més rodada. L´enfocament als gèneres fantàstic i de terror sortiria de manera automàtica perquè com deia Lovecraft, el nostre gran ideòleg de referència: «La cabra siempre tira al monte».

A aquesta idea de nou festival s´hi va afegir aviat l´artista multidisciplinari banyolí Jordi Martínez i en Guillem Terribas, l´inefable capo del Cinema Truffaut, que va accedir a acollir-hi la proposta i a fer-nos de padrí administratiu davant les institucions, almenys fins que la criatura caminés pel seu propi compte. L´home de la 22, això sí, ens va exigir que a canvi li atorguéssim a ell el primer Premi Honorífic del festival, un ultimàtum que vam acceptar plaents. Bé, això últim potser no va anar així, però era per afegir una mica de marro a la història. I arribats a aquest punt, ja només ens quedava triar el nom, un detall que vam resoldre després de diverses sessions de brainstorming al Lapsus i a La Taverna, i que van culminar amb la ja coneguda fusió entre el verb «acollonir-se» i la cocollona, l´ésser llegendari gironí. A partir d´aquí, anar superant anys i obstacles com qualsevol cita cultural més, assolint petits reptes de la mà del Truffaut, que ja forma part indissociable del festival, com també dels cinemes Albèniz i el seu gerent, l´afable Josep Maria Pallàs, que si no el cito, m´excomunica, però també d´en Jep, l´Edgar, la Fany, en Pau i molts altres que hi han col·laborat perquè l´Acocollona´t arribés a deu edicions, just al punt de decidir renovar-se o morir. L´any vinent sortirem de dubtes. Però ara, si les circumstàncies ens ho permeten, gaudim d´aquest primer «acocodecenni»
Callahan Ruiz, publicat en el Diari de Girona 05.12.2020

JOSEP PLA INEDIT 1982 * Llibreria 22. Josep Valls / Modest Prats

Imatges de la presentació del llibre de Josep Valls JOSÉ PLA INÈDIT, primera edició. La presentació hi van intervenir Mn. Modest Prats i Josep Valls. Es va fer el 24 d'abril de 1982, a la Llibreria 22 de Girona, un any i un dia de la mort de Josep Pla. la Filmació va ser feta amb el Sistema de Vídeo Beta, per Quim Curbet. Guillem Terribas, la va passar a CD i posteriorment, el juliol de 2020 n'ha fet un muntatge en un arxiu avi. Aquesta es la versió que ara podeu veure per YouTube. Es la primera i única presentació filmada integra que s'ha fet.

El Truffaut en celebra vint que en són trenta

El cinema de l’Ajuntament de Girona no ha pogut celebrar l’efemèride però ja entreveu el millor regal possible amb la inauguració de les dues sales al nou Modern a la primavera. El 17 de novembre el Truffaut en va fer vint. Vint que són trenta en realitat, perquè l’esperit i l’embrió d’aquest cinema nascut de l’empenta i el suport de la ciutadania gironina amant de les iniciatives culturals es va forjar deu anys abans, a principi dels noranta.

Inauguració del Cinema Estudi Truffaut (Sala B del Cinema Modern) l'any 1992. De dreta a
 esquerra: Enric Gratacós, Joan Pluma, Àngel Quintana i Guillem Terribas.

Qui millor per recordar-ho que Guillem Terribas, dotat d’una memòria prodigiosa talment com si fos un notari de la història local i que, a més, va ser un dels incitadors d’aquella iniciativa que va reeixir amb la fundació del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona i, una dècada després, amb el Truffaut, gestionat per aquesta entitat des dels seus inicis. Terribas explica que tot va començar amb la celebració, l’any 1990, de la primera Setmana de la Crítica als Cinemes Catalunya, promoguda pel propietari de la cadena, que també gestionava aleshores l’Ultònia i actualment –encara que ja retirat– els Ocine, Narcís Agustí. Encara recorda que es va inaugurar amb la projecció de Sunset boulevard i va tenir un padrí d’honor, el crític Jaume Figueras. L’èxit d’aquells actes va fer que es repetís l’experiència i que un any després Josep Maria Pallàs, un altre històric de la programació, convencés els propietaris del Modern (Gratacós-Gubau) que fitxessin aquell col·lectiu que va fer possible la remor d’un moviment d’espectadors que reclamaven un espai on gaudir del cinema d’autor i alternatiu en versió original.
Així va sorgir el Cinema-Estudi Truffaut, a la sala B d’aquell cine tan antic anomenat Modern. Primer amb algunes sessions, però vist que la taquilla hi augmentava un 30%, ja animats a programar-ho tot.

Inauguració del renovat Cinema Truffaut, 17 de novembre de 2000. De dreta a esquerra: Anna 
Pagans, Guillem Terribas, Joaquim Nadal i Joan Pluma.

Eren uns temps en què per celebrar actes i convidar personalitats a presentar les pel·lícules rebien ajuts d’unes 75.000 pessetes anuals (d’entitats bancàries, bàsicament), que aquell llibreter i promotor cultural ficat en mil i una batalles ho havia de gestionar d’una forma en diríem alegal. Per això aquella colla de crítics (i no crítics) que ho feien per amor a l’art, literal, van veure’s amb l’obligació de constituir-se com a associació cultural sense ànim de lucre per presentar-se a concurs de la seva gestió. I, ves per on, una iniciativa sorgida del carrer, impulsada pels mateixos exhibidors de la ciutat rebria l’empenta definitiva quan l’Ajuntament de Girona, amb un alcalde que tenia un somni, Joaquim Nadal, va convertir el Truffaut en una realitat: un cinema públic gestionat per una entitat cívica, que esdevindria un model més enllà de la ciutat i amb ressò internacional, convidat a ser membre de la xarxa Europa Cinemas. Hi són presents en la convenció bianual i properament en presentaran el projecte quan s’executin les obres de reforma del nou Modern.

 Celebració del Desè aniversari (2010) amb l'assistència d'Esteve Riembau, director de la Filmoteca de la Generalitat, l'actriu i directora Silvia Munt i la directora Rosa Vergés. 

Tornant al 17 de novembre de l’any 2000. El destí era una altra vegada l’antic Modern, restaurat el cos superior i amb entrada ja no per baix des del darrere del Teatre Municipal sinó per dalt, al carrer Nou del Teatre. L’opció d’anar al Coliseu Imperial, amb dues sales, no va fructificar, però almenys les butaques d’aquell majestuós equipament vingut a menys de “la plaça dels cines” les van heretar. Nadal, en el desè aniversari, va recordar que el seu somni encara no s’havia complert, perquè ell encara l’imaginava com “un centre cívic i cultural”. Uns quants mandats i un grapat de regidors de Cultura després han fet que els astres s’alineessin –en forma d’ajuts europeus– i sota el govern de Marta Madrenas i ara amb Quim Ayats de regidor, el nou Modern serà una realitat.

16 de novembre de 2016 Pre-Estrena del film d'Albert Serra, en el Cinema Truffaut, 
LA MORT DE LOUIS XIV (Foto: Manel Lladó).
 

 Modern i multifuncional
Estarà dotat amb dues sales i com a modern centre cultural de la imatge i la creació, serà multifuncional. “Estem preparats per a un nou món, com és tendència als cines que funcionen a Europa”, assegura Terribas, que ja ha vist les obres. Unes obres que completaran el 50% del conjunt. I si bé aquest aniversari ha quedat diluït per la situació de pandèmia i de mínims generalitzada, el millor regal serà l’any vinent, quan al març-abril es preveu que el reformat Modern aculli novament el Truffaut –ara situat temporalment als Albéniz Plaça–, per tornar allà on va créixer. Aquest serà sens dubte el millor regal d’un vintè aniversari que en són i seran molts més. Abans, però, que demà es reprenguin les projeccions després d’una segona fase de tancament degut a les mesures de salut amb sessions al migdia com a novetat.
JORDI CAMPS LINNELL, publicat en el PuntAvui 22.11.2020

ERNEST LLUCH, en el record: 20 anys després. Presentacions a la Llibrer...

L'Ernest lluch era un personatge que a la que podia passava per la Llibreria 22. Hi va fer diverses presentacions. Hi ha constància en aquestes dues gravacions. La Primera el 2 de gener de 1992 a la Llibreria Universitària 22, del llibre de Joan Noguer NACIONALISME I TERRITORI. La segona, el 18 de gener de 1995, pertany a la Llibreria 22 i la presentació del llibre de Josep Guardiola Girbal SOLUCIÓ DEFINITIVA A L' ATUR . Imatges i Realització de Guillem Terribas. Girona 21 de novembre de 2020, vint anys després del ser assassinat per ETA. ERNEST LLUCH, sempre en el record.

EL PASSAT DE GIRONA * Joan Ribas

Pel que hem conegut, va ser en el temps del primer confinament per la pandèmia, quan els arxivers municipals de Girona, Joan Boadas i Raset i Anna Gironella i Delgà, decidiren recollir en un llibre l’Autobiografia de Girona. Es posaven una feinada al davant. I no únicament seleccionant els documents, fotografies i gravats que podien ser d’utilitat per a la seva comesa, sinó a més per documentar estudis adients a cada imatge, que servissin per orientar al lector. Posats a la feina, no quedà cap més remei que sacrificar bona part del doll d’imatges que existeixen. Dos mil·lennis de la vida d’una ciutat despleguen una quantitat impressionant de rastres gràfics. Boada ens diu que per fer un compendi exhaustiu hauria estat necessària una enciclopèdia!

Però el resultat de la seva investigació ha donat un resultat enlluernador: un enorme volum que recull sistemàticament la vida de la ciutat, en els seus detalls. Aquest treball no ha estalviat paginació ni format per donar referència del nostre passat quotidià d’una manera gràfica i ben pautada. El lector hi trobarà referències de les èpoques transcorregudes, des del temps del romans, fins al passat més recent. És un llibre per mirar i comprendre l’evolució ciutadana. També permet comprendre l’evolució del govern de la ciutat en el temps. S’hi publiquen fotografies a gran format, com ara l’estol de noies que aprenien a cosir amb màquines Singer en un local del carrer d’Abeuradors de l’any 1926, la màquina de cosir va ser tan revolucionària com els aparells d’informàtica ho son ara.

En el curs dels últims anys, Girona ha publicat molts estudis que temàticament exploraven aspectes de la ciutat, els seus esdeveniments, glòries i desgràcies per part dels historiadors. S’hi pot seguir cada tema amb profunditat, però el volum de Boada i Gironella és com un compendi de tantes aportacions. El llibre segueix la tradició de l’Ajuntament d’oferir als ciutadans per Fires un estudi que explori qüestions de la ciutat. Enguany podem dir que s’ha lluït amb un estudi gràfic que documenta la vida dels nostres avantpassats, dia a dia. A l’hora d’escollir la il·lustració per a questa crònica, se m’ofereixen mil possibilitats amb imatges del llibre. Hem optat per una de recent on figuren companys entranyables, alguns que formen part del passat més recent, i d’altres que avui hi són ben presents. Tots són Girona!

JOAN RIBAS , publicat a El Punt Avui 01.11.2020

Imatge que il·lustra l'article de Joan Ribas , La gent que col·laborava a Els Matins de RàdioCadena l'any 1981.  Entre altres, Maria Terradas, Narcís Jordi Aragó, Dr. Sánches Babot, Jaumo Fabregas, Jordi Soler, Mateu Ciurana, Quim Lladó, Guillem Terribas,...