El Modern, un far cultural

L’antic cinema, situat al cor del Barri Vell i propietat de l’Ajuntament des del 2001, serà la seu del nou centre d’arts i creació de Girona.  El consistori aprovarà aquesta setmana el projecte de rehabilitació de l’equipament.

Afegeix la llegenda

L’antic cinema Modern serà un pol de creació cultural en els pròxims anys. L’Ajuntament de Girona, després de disset anys com a propietari, ja té concebut un dels grans projectes d’aquest mandat i desencallarà finalment la reforma de l’edifici situat al cor del Barri Vell amb l’objectiu de convertir-lo en “el far de la creació cultural”, en paraules del regidor de Cultura, Carles Ribas.

Un projecte de rehabilitació ambiciós que el consistori preveu aprovar en junta de govern local divendres per, a partir d’aquí, tirar endavant la posada a licitació de les obres, que puja a més de 4 milions d’euros. A partir d’aquí, començaran els tràmits administratius per poder posar a licitació les obres, que es dividiran en dues grans fases.

Àngel Quintana, Jaume Figueras, Guillem Terribas

La primera, que es finançarà amb l’ajut de fons europeus, es preveu enllestir el 2021 i s’emporta més del 50% del pressupost. Es començarà per la remodelació de la tercera planta –“el cor i el cervell del canvi que ha de suposar per a la nostra ciutat aquest projecte”, tal com va declarar ahir l’alcaldessa, Marta Madrenas–, on està previst situar un centre d’arts i creació cultural (en teatre, cinema i audiovisuals), que disposarà, entre altres elements, d’un plató, un laboratori polivalent i sales de reunions. I també inclourà, en un nivell inferior, una segona sala de projecció per al cinema Truffaut (amb capacitat per a 79 espectadors) i condicionar la resta dels espais (els accessos, el vestíbul d’entrada i zones d’exposició). El regidor d’Urbanisme, Joan Alcalà, calcula que, un cop completats tots els tràmits urbanístics, les obres d’aquesta primera fase podran començar a mitjan 2019 i enllestir-se dos anys després.

Sala gran amb grades

Pel que fa a la segona fase d’obres, aquesta se centrarà a convertir l’antiga sala gran de projecció del cinema Modern –la sala A– en un espai polivalent destinat a espectacles i concerts. El projecte preveu que asseguts hi càpiguen 199 espectadors –en un sistema de grada–, però si els seients són retràctils aleshores la capacitat podria arribar fins a 500 persones. Tal com avança Carles Ribas, aquesta sala permetrà esponjar la sobreprogramació que té actualment el Teatre Municipal i, sobretot, potenciar, entre altres arts escèniques, la dansa. “Serà el complement que li falta, al Teatre Municipal”, va subratllar.

De moment, però, aquesta fase no disposa de finançament ni, per tant, tampoc de termini per dur a terme aquestes obres, que completaran la rehabilitació de l’antic Modern. Malgrat això, l’alcaldessa va manifestar que la intenció de l’Ajuntament és anar fent les obres “de manera consecutiva i quan el 2021 s’enllesteixi la primera de les fases, just després ja puguin començar els treballs a la nova sala d’espectacles amb fórmules de finançament que tenen pensades”.

“Icona i referent”

“Més enllà de l’embolcall, que és el cinema Modern, aquest és un projecte molt ambiciós de la nostra ciutat i del nostre govern. Això és l’inici d’un projecte de promoció i de dinamisme econòmic per a la nostra ciutat que permetrà diversificar l’economia del nostre territori. L’objectiu és que Girona es converteixi en centre i capital a Catalunya d’una nova forma entendre la cultura com una indústria”, va remarcar Marta Madrenas.

La tinenta d’alcalde de Promoció Econòmica, Glòria Plana, per la seva banda, va subratllar que aquest centre permetrà impulsar la ciutat “com a icona i referent internacional” en àmbits com ara els de les arts escèniques, la música, el cinema i el teatre. El projecte de rehabilitació preveu intervenir sobre 2.401,80 metres quadrats, que és la superfície construïda del conjunt actual del Modern. L’edifici està dividit en quatre plantes més la planta baixa, que serà el punt d’entrada a l’edifici des del carrer Nou del Teatre i que permetrà l’accés a les escales i a l’ascensor. El projecte es finança en bona part amb les subvencions PECT del programa operatiu Feder Catalunya.

El Truffaut, uns mesos a La Mercè

En el marc de la segona part de la primera fase, es completarà l’adequació dels accessos a l’edifici i s’actuarà principalment a la segona planta, la que ocupa ara el cinema Truffaut. Aquesta fase consistirà principalment en la reforma de la sala annexa a la sala d’exhibició actual per fer-hi una segona sala de projeccions.

Tal com ha remarcat el regidor de Cultura, Carles Ribas: “Volem reforçar la potencialitat del Truffaut com a espai d’exhibició de films en versió original i de cinema d’autor i, per això, adequarem una segona sala per al cinema.” Aquest espai, de 89,25 metres quadrats, tindrà una capacitat per a 79 persones.

El regidor ha explicat que mentre es facin les obres a l’actual cinema Truffaut, l’auditori de La Mercè passarà a ser l’espai de projecció del cinema per minimitzar les afectacions en l’activitat. És difícil de calcular aquest temps d’impasse, però ben segur que seran uns mesos.

El projecte confirma la reclamada segona sala del cinema, però en realitat el que fa és oferir-ne una tercera: la gran sala amb grada està previst, segons el projecte, que disposi d’una pantalla retractil, un fet que permet la possibilitat de fer-hi projeccions.

Jordi Camps Linnell, publicat en el PuntAvui 20.03.2018

Girona desencalla la reforma del Modern i la primera fase estarà el 2021

L'equipament serà un centre de producció d'indústries culturals, que també acollirà un espai per a concerts i espectacles i dues sales del cinema Truffaut.

L'Ajuntament de Girona desencallarà finalment la reforma de l'antic cinema Modern, que es convertirà en un nou centre d'arts i creació. A més, la sala principal -on fa anys es va enfonsar el sostre- es transformarà en una sala polivalent per a concerts i actuacions (especialment de dansa), mentre que l'equipament continuarà allotjant el cinema en versió original Truffaut, que comptarà amb una nova sala, i hi haurà també diversos espais dedicats a exposicions.

Alcalà, M. Angels Planas, Marta Madrenas, Glòria Planas
Carles Ribas. 

El cost total del projecte ascendirà a més de quatre milions d'euros i s'executarà en dues fases. La primera, que el consistori preveu tenir acabada el 2021, consistirà en adequar la tercera planta de l'edifici per a ubicar-hi un centre d'arts i creació -destinat a impulsar la producció d'indústries culturals- i fer la nova sala del Truffaut. El cost d'aquesta primera fase ascendeix a uns 2,3 milions d'euros, una part dels quals els finançarà l'Ajuntament i l'altra procedirà de fons europeus.

La segona fase consistirà en convertir la sala principal en una sala de concerts i espectacles que tindrà capacitat per a 199 espectadors asseguts, que podrien ascendir fins a 500 persones dretes si s'instal·len graderies retràctils que es puguin retirar. Per a aquesta segona fase, que costarà 1,7 milions, encara no hi ha pressupost, però l'Ajuntament confia en aconseguir-lo al llarg dels propers tres anys. L'alcaldessa, Marta Madrenas, ha apuntat que el projecte del nou Modern permetrà impulsar la promocionar, diversificar i dinamitzar l'economia de la ciutat a través de l'impuls de les indústries culturals i creatives. De fet, considera que es pot convertir en una prova pilot a Catalunya per veure com el sector cultural pot arribar a generar llocs de treball i tenir una economia productiva «de ciutats urbanes i republicanes».

Aquest gran centre dedicat a la creació i producció d'indústries culturals s'ubicarà a la tercera planta del Modern, que és la primera que s'habilitarà. «L'objectiu és fomentar i dinamitzar les indústries culturals i creatives, per tal de donar-los impuls, reconeixement i força», assenyala la regidora de Promoció Econòmica, Glòria Plana. Per això, aquesta tercera planta comptarà amb una sala plató, sala de prostproducció, una oficina de gestió de les arts i un laboratori polivalent. Segons ha explicat el regidor de Cultura, Carles Ribas, la segona planta serà la dedicada al cinema Truffaut. A la sala actual -que mentre durin les molèsties de les obres traslladarà algunes projeccions a la Mercè- se n'hi sumarà una altra de 79 places. Pel que fa a la sala gran, s'hi farà la sala de concerts i espectacles, que servirà de complement al Teatre Municipal. Finalment, a la planta baixa s'hi ubicarà una zona dedicada a exposicions.
Laura Fanals, Diari de Girona 20.03.2018 Fotos. Aniol Resclosa

Girona, capital de la VO

Després d’anys amb el Truffaut com a joia estel·lar de la versió original, l’Albéniz Plaça se suma a l’oferta de la capital girona i en programa a les tres sales.

Des que el cinema es va projectar per primera vegada en una pantalla, la seva història és de contínua reinvenció. La televisió, el vídeo, internet (i la pirateria, sobretot), les plataformes digitals... han alterat els hàbits de tancar-se en comunitat a la sala fosca, un poderós esdeveniment que continua reformulant-se per atraure espectadors als cines.

Després de l’absolut canvi de panorama arran de la digitalització de les sales, els cinèfils estan comprovant com, en un petit interval de temps, en aquest procés a la recerca de fórmules per fer més rica i variada l’oferta (amb la introducció de concerts d’òpera, musicals, obres de teatre i partits de futbol), la possibilitat de gaudir en versió original una pel·lícula és de les propostes que no només s’ha consolidat sinó que, en alguns casos, ha anat en augment. Fins al punt que, a ciutats com ara Girona –tradicionalment un feu d’una gran oferta cinematogràfica–, la VO s’ha implementat a la cartellera de tots els cinemes.

L’últim d’afegir-se a la festa ha estat l’Albéniz Plaça, que últimament combinava les pel·lícules en versió original i les doblades però que, des de fa unes setmanes, ha establert que a les seves tres sales s’hi pugui veure exclusivament VO (el cap de setmana, s’hi suma el cinema en català destinat al públic familiar). El seu programador, Josep Maria Pallàs, assegura que feia temps que estudiaven el moment de fer aquest pas d’apostar-hi decididament, atesa la demanda de molts espectadors. Una demanda a l’alça entre el públic cinèfil i també per la forta presència d’estrangers que viuen a la ciutat i que agraeixen poder escoltar les pel·lícules en l’idioma original. Assegura que també han recuperat un públic de mitjana edat, amb perfil de professional liberal que sap o estudia l’anglès. Pallàs remarca que, amb aquest pas, es “complementa i enforteix” l’oferta que fins ara ja hi havia a la ciutat i que, en el cas del grup Albéniz, queda més “clara i diversificada”: amb els Centre com fins ara, destinats als films doblats, i els Plaça, per a la VO.

El moment per fer-ho indica que també hi ha influït, ara que els films nominats i premiats omplen la graella: La forma del agua, Ladybird, Tres anuncios en las afueras. L’únic fracàs ha estat la projecció de 50 sombras de Grey que, com confessa, “ha resultat un desastre, però que ajuda per perfilar millor la programació destinada a aquest públic”, afegeix.

La “normalització”

Aquesta iniciativa, que incrementa com mai l’oferta en versió original a la ciutat, ha estat molt ben rebuda pel president de l’Associació de Crítics de Cinema de Girona, Guillem Terribas, “perquè normalitza una situació que sempre ha estat la volguda”. Aquest tipus d’iniciatives, diu, “són indispensable per educar els espectadors en la versió original, però cal correspondre amb una àmplia i com més variada oferta millor”. Una tasca que, en cap cas, altera la funció que des de fa temps porta a terme el Cinema Truffaut, que gestiona el col·lectiu, perquè, com remarca Terribas, “que els cinemes apostin per la VO” els alegra molt i fins i tot els “allibera per continuar apostant” per la seva “línia de cinema més compromès, menys comercial i que, d’altra forma, no arribaria a la cartellera”. Sense anar més lluny, La vida lliure, de Marc Recha, que es programa aquests dies.

Així, mirant la cartellera, els espectadors gironins disposen, més que mai, de la més àmplia oferta en versió original. Sense anar més lluny, aquesta setmana, els Ocine programen les habituals dues sessions fixes: dimarts, Ladybird (20.30 h) i dijous, A wrinkle in time (20.30 h). I com declara el seu gerent, Pau Garriga, tenen un públic “fidel”. De fet, ja fa vuit anys que va començar aquesta aventura i en fa tres des que la programació la porta l’empresa mateixa. Una aposta per l’idioma original que els Odeon de Salt fa temps que també introdueixen regularment en la seva oferta. I és que mai no s’havien sentit tantes veus originals a Girona.

 Els Albéniz continuen resistint la pressió i els impostos

L’Albéniz Plaça, juntament amb l’Albéniz Centre, són els únics cinemes que resisteixen la transformació que ha patit el sector de l’exhibició cinematogràfica, que ha allunyat dels centres urbans els complexos cinematogràfics. Amb l’excepció de Barcelona, a la resta de capitals de comarca de Catalunya no queden gairebé cines al centre, on tradicionalment n’hi ha hagut d’històrics. Les causes: la pressió immobiliària que continua causant estralls, la manca de pàrquing gratuït i el fet que, per estar situats en una zona residencial, els Impostos són més cars. Josep Maria Pallàs, precisament, es queixa d’això, que per culpa d’una normativa municipal que no s’ha ajustat a la realitat es pregunta: “Per què programant el mateix que altres cines la nostra cartellera paga un peatge molt més car? Resulta inadmissible i per això s’haurien de flexibilitzar aquest tipus d’impostos abans no sigui massa tard i després els polítics es posin les mans al cap lamentant-se.” L’últim cas proper, els Arinco de Palamós. I a Girona, no cal anar tan lluny per recordar amb enyorança els
Gran Via, el Coliseu, el Modern, l’Ultònia i els Catalunya.
Jordi Camps Linnell, publicat en el PuntAvui  11.03.2018

Mor el gironí Jaume Genover, recopilador d'un gran arxiu del cinema a l'Estat espanyol

Va firmar articles i crítiques a les revistes «Fotogramas» i «Dirigido por», i va escriure llibres sobre el setè art.

La matinada de dijous va morir el gironí Jaume Genover, crític i expert en cinema que es va donar a conèixer per les seves col·laboracions a revistes especialitzades com Fotogramas i Dirigido por, i que va recopilar un dels grans arxius del cinema a l'Estat espanyol.
El funeral per Genover tindrà lloc avui a les 17 hores al tanatori de Girona. Un dels seus germans, Pim Genover, va explicar ahir al Diari de Girona que la seva tasca «enciclopedista» de recopilació documental sobre el cinema va merèixer un reconeixement unànime del sector per la seva «rigorositat».
«Gràcies a la feina de formigueta de Jaume Genover, que no es cansava de contrastar totes les dades, es van poder corregir nombrosos errors», assegura el germà.
Jaume Genover va firmar l'any 1996, conjuntament amb Carlos Aguilar, el llibre publicat per Alianza Editorial Las estrellas de nuestro cine: 500 biofilmografias de intèrpretes españoles.
Genover va començar estudis de Dret i de Filosofia i Lletres, que compaginava amb una feina amb el treball a la Col·lecció Cinematogràfica Catalana, de Miquel Porter i Moix, camí que finalment va resultar el principal a la seva vida.
Nascut l'any 1950, Genover va viure a Barcelona, es va casar i va viure a Salt, i es va separar i finalment va establir la residència a s'Agaró.
El llibreter i expert en cinema Guillem Terribas ha explicat que el passat 22 de gener, Jaume Genover va assistir a la presentació a la Llibreria 22 de Girona del darrer llibre del seu amic Narcís Comadira, moment al qual correspon la foto aquí reproduïda.
La família conserva l'arxiu manual de fitxes del cinema que va elaborar Jaume Genover. La intenció que un expert estudiï si té valor per preservar-lo.
Daniel Bonaventura, publicat en El Diari de Girona

Jaume Genover era un solitari i amic dels seus amics. D'entrada semblaria una contradicció, però a ell,  ja li agradava donar aquesta imatge contradictoria. Es el primer crític de cinema que vaig conèixer (i he admirat) , que vivia i treballava en revistes especialitzades de cinema. Sobretot a Fotogramas. 
Era murri i cap vaig i molt irònic. Sempre es feia el dur. Despreciaba i estimava amb bogeria el cinema. En sabia molt, molt. Era un arxiu vivent. No es podia fer cap enciclopedia o història del cinema sense la seva col·laboració. Tenia un arxiu de cinema molt complert  que anava renovant i posant-lo al dia continuament. També un arxiu fotogràfic extraordinari. 
Ell ho negava, però veia molt de cinema i estava al dia. També llegia. llegia molt. 
Venia a la 22 molt de tard en tard. Quan necessitava lectura. Com a bon lector, comprava llibres de butxaca. També venia quan alguns dels seus amics presentaven llibres: Marcos Ordoñez o Narcís Comadira.
La darrera vegada que el vaig veure, saludar, parlar i sopar, va ser el dia 22 de gener a la 22, durant la presentació del darrer llibre de poemes de Narcís Comadira "Manera Negra". La foto que il·lustra aquesta notícia està extreta d'una filmació d'aquest dia. 
Estava bé, dintre de lo que per ell era estar bé.   Estaba preparat per marxar d'aquest mon. Me fa que no li ha fet cap recança. Ja havia viscut tot el cinema que havia de viure.
Guillem Terribas.

* Enviat un "wapsap" a Jaume Figueras notificant-li la mort de Jaume Genover, en Figueras m'ha contestat: "Molt trist! Ens coneixiem de fa mil anys a Fotogramas i sempre era molt seriós..."
i la Elisenda Nadal, ex-directora de Fotogramas, em contesta: "El teu wapsap m'ha deixat molt, molt trista. Era una persona maquíssima. 

Adeu, Pep

Pep Iglésias

Hi va haver un temps en què existia un bar, el Nummulit, on, entre altra gent, ens reuníem els treballadors de la premsa gironina, és a dir del Diari de Girona i d’El Punt. Allà, cap a la meitat dels anys noranta, vaig fer amistat amb Pep Iglésias, fotògraf. Les nits es feien llargues conversant sobre el que fos. Assegut en un racó de la barra, un dels conversadors més obstinats era en Pep, amb el qual podíem passar de la política, amb la nostàlgia de la revolució pendent, a les qüestions sentimentals, del Barça a la fotografia. Pel que fa a la fotografia podia parlar-me de la relació incerta amb les persones fotografiades; del que es busca a través d’un objectiu i del que, com un regal de l’atzar, es troba de manera inesperada i a vegades joiosa a les imatges, encara més quan aquestes es revelaven literalment en un laboratori; de si les fotos es veuen abans de fer-les o si apareixen d’una manera fulgurant i incontestable; de la fotografia com un acte de memòria realitzat amb la consciència de l’efímer; dels condicionaments als quals està sotmès el treball del fotoperiodista; de la possible vanitat dels fotògrafs esteticistes que potser obliden que el sentit primordial de la fotografia és rendir-se al món tal com és, amb les seves imperfeccions i la seva bellesa.

Ahir vam acomiadar en Pep. He tornat a veure algunes de les seves fotos, en moltes de les quals s’hi reflecteix una sensibilitat amb els retratats com una manifestació del seu humanisme. Part del seu treball fotogràfic, testimoni d’una memòria personal i col·lectiva, es recollirà en una exposició i un catàleg. La mort l’ha agafat treballant-hi. Malalt des de feia temps, aquesta feina va lligar-lo a la vida fins l’últim moment. També ho va fer la dignitat que va reconèixer en la gent que va fer possible l’1-O. Em deia que era el més pròxim a una revolució (sigui com sigui com acabi) que se li havia concedit viure. Sé que li hauria agradat poder estar més entre la gent per viure-ho i per fotografiar-ho. Però el durem als carrers, que sempre seran nostres, que sempre seran seus.

IMMA MERINO, publicat en el Punt-Avui 20.02.2018

El fotògraf que no podia deixar de mirar

El tanatori de Girona va ser l'escenari ahir a la tarda d'una cerimònia per acomiadar el fotògraf Pep Iglésias i Trias, que va morir dissabte als 59 anys · En l'acte es va anunciar que aquesta tardor veurà la llum un llibre amb una selecció de la seva obra, i que també se li dedicarà una exposició.

Vivia per mirar, tenia una mena de bulímia visual i la càmera era l'excusa que feia servir per mirar el món. Es va fer fotògraf perquè no podia deixar de mirar». El crític d'art Eudald Camps descriu amb aquestes paraules el tret que per a ell resulta més remarcable del fotògraf Pep Iglésias i Trias, que va morir dissabte i va ser acomiadat ahir en una cerimònia al tanatori de Girona. En el recordatori que es va repartir als assistents s'hi pot llegir, sota un autoretrat de Pep Iglésias amb la mà al cap: «Vaig néixer a Girona el 1958 i us vaig dir adéu el dissabte 17 de febrer de 2018. Ha estat prou bé». Una mostra de sentit de l'humor que no estranya les persones que el van tractar. En la mateixa cerimònia, el llibreter Guillem Terribas, amic seu, en recordava «l'alegria de viure» i en destacava altres virtuts: «Optimisme, ironia, discreció...». En els últims temps, afegia, «va perdre la por a la mort i això va ser la seva gran victòria».

De molt jove, el 1976, Pep Iglésias es va traslladar a Madrid per iniciar-se en el món del fotoperiodisme, i allà, a més de formar-se, va treballar per a diversos mitjans, entre els quals hi havia el Diario 16 que dirigia Pedro J. Ramírez. Després tornaria a Girona i treballaria al departament de preimpressió del Diari de Girona fins que el 1990 s'incorporaria a la secció de fotografia del rotatiu. Pep Iglésias s'hi estarà cinc anys i arribarà a ser cap de fotografia del diari, abans d'iniciar un nou projecte professional al Diari d'Andorra.

 Miquel Ruiz Aviles, Eudald Camps, Jordi Arbones Freixas, Pep Iglésias,
 Claudi Valenti, Pep Admetlla, Estudi d'Art Admetlla-Amagat iAdelinda Masferrer.
Toni Iglésias.

Acabada aquesta etapa, i una altra vegada a Girona, combinarà el fotoperiodisme (va treballar per a mitjans i agències diversos) amb la fotografia publicitària i institucional i altres activitats en el camp de les arts gràfiques. Va fer classes en diversos centres, va participar en exposicions col·lectives de fotografia, va treballar durant deu anys per a l'associació de comerciants «El Centre» de Girona retratant diferents aspectes de la ciutat, etc. El 2014 va fer la seva última exposició, a les Bernardes de Salt, basada en un projecte molt particular: a Ja en tinc prou va presentar 148 fotografies que havia fet des del seu estudi-habitatge, durant una dècada, a l'escultura de la plaça Constitució de Girona.

Un temps abans, el 2008, Pep Iglésias i Eudald Camps havien portat a terme plegats el projecte Projeccions. Interiors amb artista, en el qual retrataven de manera gràfica i literària els estudis d'una quarantena d'artistes gironins: «Aquell projecte ens va donar la coartada per fer tots dos de voyeurs, que és el que ens agrada, tenim fam visual del món», explicava ahir Camps, crític d'art del Diari de Girona, per a qui «quan per culpa de la malaltia que patia va haver de deixar de mirar el món, es va anar apagant». I malgrat això, apuntava ahir Terribas, «no va perdre mai les ganes de viure, l'ànsia de llibertat ni l'optimisme». «Buscava la bellesa i un món amb més llibertat», deia Paco Molera, lluitador antifranquista que va conèixer Pep Iglésias el 1976 i amb qui sempre va mantenir l'amistat.

Pep Iglésias havia cedit el seu fons fotogràfic a Inspai, el Centre de la Imatge de la Diputació de Girona, i en els últims temps havia estat treballant de manera intensa en la seva catalogació i documentació. Part del resultat d'aquesta feina es podrà conèixer la propera tardor, quan està previst que es faci una exposició amb una selecció de fotografies d'Iglésias, i que es publiqui un llibre sobre la seva obra, un doble projecte que està pràcticament «enllestit», segons es va avançar ahir en la cerimònia de comiat i record al tanatori.
ALFONS PETIT, publicat en el Diari de Girona 20.02.2018

L'ALEGRIA DE VIURE

No vull entrar a parlar de les virtuts d’en Pep (que eren moltes) ni a explicar anècdotes viscudes, que serien interminables i que molts de vosaltres, de segur, en teniu moltes més. . No ho faré entre altres coses perquè és el tòpic dels tòpics en aquest tipus d’acomiadaments.

Tampoc em posaré, ara, a parlar amb ell per acabar parlant de mi.

Guillem  Terribas, Ariadna Gil, Pep Iglésies, Joan Dalmau, David Trueba i
Ramon Fontseré. Inauguració exposició "Rodatge a Girona de la pel·lícula
SOLDADOS DE SALAMINA, en el Museu del Cinema. Març 2003. 

D’en Pep vull recordar i, sobretot, evocar la vida. L’alegria de viure.  De la vida que va guanyar la mort. En Pep va perdre la por a la mort i aquesta ha estat la seva gran victòria i aquesta victòria  li ha permès viure amb intensitat   aquets darrers anys de “malaltia”.

En Pep, ha sabut encomanar, a la gent del seu entorn,  aquesta seva manera de viure la vida, amb optimisme, amb ironia, amb discreció, sense atabalar ni molestar.

Aquesta es la gran lliçó d’en Pep. El que no hem d’oblidar d’ell. Les seves ganes de viure, en llibertat i amb optimisme.

Gràcies Pep, per haver viscut i per deixar-me ser amic teu. Que vagi bé. Una abraçada. 

Guillem Terribas./ Llegit en el funeral 19.02.2018

JORDI AROBONÉS (nif) en el Dimoni http://www.eldimoni.com/el-fotograf-pep-iglesias/

XAVIER CASTILLON en el Punt / Avui : http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1343433-pep-iglesias-i-trias.html

JORDI ARBONÈS en el Diari de Girona http://www.diaridegirona.cat/cultura/2018/02/20/pep-iglesias/896960.html

REVISTA BONART : http://www.bonart.cat/actual/mor-a-ledat-de-59-anys-el-fotograf-gironi-pep-iglesies-trias/

Presentació del llibre MANERA NEGRA de NARCÍS COMADIRA

Presentació a la  llibreria 22 de Girona, del darrer llibre de poemes de Narcís Comadira MANERA NEGRA, el 22 de gener de 2018, el mateix dia que Narcís Comadira feia 76 anys. El llibre va ser presentat per Pep Nadal.

Presentació del llibre PAPITU a la Llibreria 22 de Girona

Presentació a la Llibreria 22 de Girona, el 15 de febrer de 2018, del llibre PAPITU , EL SOMRIURE SOTA EL BIGOTI de Carlota Benet. La presentació va anar a càrrec de Dolors Oller (una escriptora, crítica literària i professora de literatura catalana. És llicenciada en Filosofia i lletres, amb doctorat en filologia romànica i amiga de Josep Benet i Jornet i de la família). Carlota Benet en professora a la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat de Lleida de Filologia Catalana. Es filla de l'escriptor i dramaturg Josep Benet i Jornet, Papitu. El llibre és un repàs a la vida de J.M. Benet i Jornet de la mà de la seva filla. Un llibre entranyable i molt recomanada la seva lectura, pel seu contingut i de com l'ha escrit la Carlota Benet.

David Ruiz s’endú el festival Correcurts més concorregut

 El realitzador va guanyar per tercera vegada el concurs cassanenc amb ‘Atrapat sense bolquers’.  La catorzena edició va superar el rècord de participació, amb 32 obres participants.

Foto de Família. Foto: La Macca.

El concurs de curtmetratges ràpids Correcurts, tot un referent en la seva especialitat, va arribar aquest cap de setmana en el marc de la 18a Mostra d’Animació i Curtmetratges de Cassà de la Selva (MACCA 2018) a la catorzena edició, la més participativa fins ara, amb rècord de participants, amb 32 equips inscrits i 32 obres acabades. Un rècord de participació que es va traduir en un rècord d’assistència en els catorze anys del concurs que va fer que l’organització instal·lés una pantalla gegant al bar del Centre Recreatiu, en el qual es va poder seguir la projecció i el lliurament de premis, atès que la sala de projecció era plena a vessar.

En aquesta edició, els equips participants no tan sols han hagut d’incloure un objecte en el seu Correcurt, tal com els demanen cada any, sinó que s’han hagut d’enfrontar a un triple desafiament: els treballs havien d’incloure un objecte (aquest cop, un bolquer), un mot (gargall) i una acció (saltar a peu coix).

Amb aquests tres elements inclosos –almenys un dels quals troncal en la història– va ser guanyador el curtmetratge Atrapat sense bolquers, de David Callahan Ruiz, realitzador figuerenc que ja va endur-se el guardó (dotat amb 500 euros) l’any passat i que ja ha guanyat tres cops el Correcurts. El film, protagonitzat per Ángel Amieva, és un homenatge al mític curt La cabina (1972), d’Antonio Mercero, i a la Dimensió desconeguda, encara que per la temàtica tecnològica s’inscriuria en la sintonia de Black mirror. Ruiz confessa que participa en el concurs amb la voluntat de fer seu anualment el desafiament i, sobretot, per “passar-ho bé”. “El Correcurts és un autèntic màster accelerat de fer cinema”, destaca.

El segon premi, dotat amb 200 euros, ha estat per a Els homes també canvien bolquers, de Mateu Ciurana, casualment també finalista l’any passat i que aquest any ha aconseguit per la seva banda el premi Miquel Porter i Moix que atorga el Cine Club Vuit i Mig –organitzador de la Mostra– i la Federació Catalana de Cineclubs i que està dotat amb 200 euros. El tercer premi, dotat amb 100 euros, ha estat per a Pitu Gargall, de la companyia Divina Tramoia.

Pel que fa als guardons sense dotació econòmica, el premi a la millor interpretació ha estat per a Ester Bertran per Un problema familiar. El premi a millor guió ha estat per a La vida sense bolquers, de Sofia Lamblin. El premi del públic ha estat per a Marcos, una paròdia de la sèrie Narcos realitzada per H6 Produccions.

El jurat del premi Correcurts l’han format el periodista i crític d’ Els Bastards Lluís Simon, el llibreter, crític i escriptor Guillem Terribas i el membre del cineclub Garbí de Palafrugell Àlex Cebollero. El jurat del premi Miquel Porter i Moix l’han format Mercè Ribera, del cineclub Vuitimig, Mireia Ferré, del cineclub sala 1 de Vilanova, i Anna Blanco, del cineclub Diòptria de Figueres.

Dues exposicions

En el marc de la MACCA es van inaugurar a Can Trinxeria dues exposicions dedicades, amb òptiques diferents, a l’univers Disney. Restaran obertes fins al 15 de febrer. Per una banda, hi ha una selecció dels cartells originals de films Disney de l’ arxiu col·lecció Lluís Benejam i, per l’altra, Dulces sueños/desencantados, amb què l’artista mexicà José Rodolfo Loaiza reinterpreta de forma transgressora l’imaginari sorgit de la factoria de Walt Disney.
Jordi Camps Linnel, publicat en El Punt-Avui 06.02.2018

CINEMA TRUFFAUT: La Filmoteca programa un cicle de cinema negre americà

S’inaugura avui al cinema Truffaut amb la projecció de ‘Perdició’ de Billy Wilder.  Consta de set clàssics del gènere i es projectaran tots els dilluns fins al 19 de març.

Imatge de "El demonio de las armas" Foto: Arxiu El PuntAvui.

Fum de cigars, revòlvers dins les gavardines llargues, detectius privats molt mascles ells amb el seu barret i femmes fatales seduint a tort i a dret pobres il·lusos. El cinema negre o film noir va tenir la màxima esplendor durant els anys quaranta i cinquanta i va ser un gènere que es va enriquir extraordinàriament amb les aportacions de tots els cineastes europeus emigrats als EUA durant l’època del nazisme. Des d’El falcó maltès (John Huston, 1942), considerada la pel·lícula inaugural del gènere, fins a finals dels cinquanta, es van rodar centenars de títols, constituint un patrimoni extraordinari del cinema nord-americà clàssic.

La Filmoteca de Girona, que es projecta els dilluns en doble sessió al cinema Truffaut , ha programat per al primer cicle de l’any una selecció d’algunes de les millors obres del gènere, sobretot de la seva primera etapa. Concretament, set títols que, com destaca Paco Vilallonga (del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona) al programa de mà del cicle, condensen dos trets diferencials del gènere: d’una banda l’estètic, els jocs de llums i ombres que permetia la fotografia en blanc i negre i, de l’altra, temàtic, els dilemes morals de la societat nord-americana del final de la Segona Guerra Mundial i de la postguerra.

Obra mestra, d’inici

El cicle, que s’inaugura avui (20.30 i 22.30 h), arrenca amb una obra mestra indiscutible del gènere: Perdición (Double indemnity), el tercer film de Billy Wilder que, tot i no ser un habitual del gènere i com apunta Vilallonga, “va dibuixar amb aquesta obra de forma magistral, la figura de la femme fatale”, aquí interpretada per Barbara Stanwyck. El cicle segueix amb una obra no tan coneguda, Historia de un detective (Murder, my sweet) d’Edward Dmytryk, “una obra apassionant des del punt de vista narratiu”, destaca. Després, arribarà un altre film mític, Perversidad (Scarlet street), de Fritz Lang, “el director europeu que més i millor va entendre els codis del gènere”.

Títols a descobrir

Tot seguit, el cicle proposa descobrir alguns títols no tan coneguts però que són autèntiques joies amagades del gènere: Cuerpo y alma (Body and soul), de Robert Rossen, Atrapados (Caught), de Max Ophuls, i Al borde del peligro (Where the sidewalk ends),d’Otto Preminger, que, a més, estan protagonitzades per alguns actors emblemàtics del gènere, com ara John Garfield, Joan Bennett, Dana Andrews, James Mason i Gene Tierney. El cicle es tanca amb una altra obra mestra absoluta, i una de les pel·lícules més imitades i referenciades de la història del cinema: El demonio de las armas (Gun crazy), de Joseph H. Lewis.
Jordi Camps Linnell, publicat en el Pun Avui 5.02.2018

PROGRAMACIÓ:
 http://www.cinematruffaut.com/cicle-filmoteca-cinema-negre-nord-america/

Els Goya 2018: La nit en què es va imposar el silenci

Els dos pitjors presentadors de la història proclamats per
aclamació popular. Ernesto Sevilla i Joaquín Reyes.

Tan bon punt es van conèixer les nominacions dels Goya 2018, va circular la idea que els d’aquest any serien els Goya de la plurinacionalitat, com si amb ells l’Acadèmia fes realitat la vella fórmula de Podem. Entre les nominades hi havia pel·lícules parlades en català, basc, castellà i anglès. De cop, semblava com si l’oasi del cinema espanyol es convertís en una gran metàfora del que alguns consideren una Espanya tolerant. No sé si és perquè els temps són més complexos del que sembla, o perquè el vell somni de Podem ja ha passat a la història, però els premis Goya varen passar de la plurinacionalitat a la desterritorialització.

Si tenim en compte que qui guanya és la millor pel·lícula, els tres premis assolits per Isabel Coixet –guió adaptat, direcció i millor pel·lícula– amb La llibreria són l’exemple clarivident d’aquesta opció. No es tractava de premiar una pel·lícula parlada en anglès per fer realitat la vella idea que per triomfar en el mercat internacional cal fer pel·lícules parlades en la llengua franca dels mercats. La llibreria no és tant la idea una pel·lícula apàtrida, com quan el cinema d’Isabel Coixet tenia com a territori exemplar una refineria de petroli situada en terra de ningú, sinó que cal fer un cinema a la manera de models del passat. En aquest cas, La llibreria no és més que un exercici ortopèdic de còpia del cinema acadèmic anglès, fet sense substància, passió ni inspiració. L’Acadèmia va premiar una pel·lícula que s’emmascara en la imitació d’un model passat de moda, per tal de buscar la complaença de l’espectador.

Isabel Coixet.

La política de l’estruç va definir el contingut d’una gala que, malgrat tenir lloc el mes de febrer del 2018, semblava desenvolupar-se en un temps ahistòric, ja que en cap moment hi va haver cap referència a la realitat concreta. És cert que hi havia ventalls vermells exigint més dones en la professió, però la reivindicació resultava tan falsa com considerar que La llibreria fa una defensa aferrissada de la cultura –i la lectura– enmig de l’actual societat de l’espectacle.

En el moment de rebre el premi honorífic, Marisa Paredes va recordar que en “una galàxia molt llunyana” es va fer una cerimònia en què la gent va cridar contra la guerra. L’actriu semblava que volia reivindicar alguna cosa, però no va res més que llançar un crit demanat no a la guerra. La seva ambigua petició va resultar estranya, com els cartellets de vindicació feminista, perquè s’inseria en una gala en què allò que dominava era la llei del silenci. Ningú va fer cap referència al present, ningú va criticar les polítiques culturals de l’Estat espanyol –una lleugera referència a l’IVA va ser l’única cosa–, ningú va recordar els escàndols de la Gürtel i ningú va parlar dels presos, ni de la situació actual de Catalunya. La llei del silenci va imposar-se. Les càmeres de televisió espanyola preferien enfocar més sovint Albert Rivera que el ministre de Cultura, Íñigo Méndez de Vigo, probablement per aquell oportunisme mediàtic de qui el veu com a alternativa de futur i com a paradigma del llarg temps de silenci que ens espera.

És cert que la gran triomfadora en volum de la nit va ser una pel·lícula basca, Handia, de Jon Garaño i Aitor Arregi. La història del gegant que caminava pel País Basc i per l’Europa del segle XIX va endur-se deu estatuetes, però, a l’hora de la veritat, va haver de renunciar als premis grossos, produint-se un curiós coitus interrumpus en la plurinacionalitat. Durant tota la nit, Handiaanava guanyant i els seus tècnics afortunats parlaven en basc. Es movien amb certa comoditat i semblava que el cinema espanyol reconeixia l’alteritat.

Carla Simon

Mentrestant, Estiu 1993 de Carla Simón s’havia de conformar amb tres Goya: direcció novella, actriu revelació i actor secundari. La pel·lícula era relegada a les coses petites, perquè era nova per al gremi i ja se sap que per formar-ne part cal passar unes oposicions. De tota manera, el càstig més rellevant de la nit va ser per la llengua catalana. Els bascos podien parlar còmodament en èuscar i els catalans també podien fer-ho, però no ho feien. La situació era estranya, però reflectia que en el cinema espanyol de la postplurinacionalitat, el silenci que regna no és aquell imposat sinó aquell assumit per por de molestar.

Fa anys, Lluís Llach cantava allò d’“i no em sap cap greu dur la boca tancada, sou vosaltres qui heu fet del silenci paraules”. En els premis Goya, el silenci no es transformava en paraules, ja que era un silenci de compromís que amagava certa por d’assumir la realitat.

Àngel Quintana, publicat en el Punt-Avui 06.02.2018