Adeu, Pep

Pep Iglésias

Hi va haver un temps en què existia un bar, el Nummulit, on, entre altra gent, ens reuníem els treballadors de la premsa gironina, és a dir del Diari de Girona i d’El Punt. Allà, cap a la meitat dels anys noranta, vaig fer amistat amb Pep Iglésias, fotògraf. Les nits es feien llargues conversant sobre el que fos. Assegut en un racó de la barra, un dels conversadors més obstinats era en Pep, amb el qual podíem passar de la política, amb la nostàlgia de la revolució pendent, a les qüestions sentimentals, del Barça a la fotografia. Pel que fa a la fotografia podia parlar-me de la relació incerta amb les persones fotografiades; del que es busca a través d’un objectiu i del que, com un regal de l’atzar, es troba de manera inesperada i a vegades joiosa a les imatges, encara més quan aquestes es revelaven literalment en un laboratori; de si les fotos es veuen abans de fer-les o si apareixen d’una manera fulgurant i incontestable; de la fotografia com un acte de memòria realitzat amb la consciència de l’efímer; dels condicionaments als quals està sotmès el treball del fotoperiodista; de la possible vanitat dels fotògrafs esteticistes que potser obliden que el sentit primordial de la fotografia és rendir-se al món tal com és, amb les seves imperfeccions i la seva bellesa.

Ahir vam acomiadar en Pep. He tornat a veure algunes de les seves fotos, en moltes de les quals s’hi reflecteix una sensibilitat amb els retratats com una manifestació del seu humanisme. Part del seu treball fotogràfic, testimoni d’una memòria personal i col·lectiva, es recollirà en una exposició i un catàleg. La mort l’ha agafat treballant-hi. Malalt des de feia temps, aquesta feina va lligar-lo a la vida fins l’últim moment. També ho va fer la dignitat que va reconèixer en la gent que va fer possible l’1-O. Em deia que era el més pròxim a una revolució (sigui com sigui com acabi) que se li havia concedit viure. Sé que li hauria agradat poder estar més entre la gent per viure-ho i per fotografiar-ho. Però el durem als carrers, que sempre seran nostres, que sempre seran seus.

IMMA MERINO, publicat en el Punt-Avui 20.02.2018

El fotògraf que no podia deixar de mirar

El tanatori de Girona va ser l'escenari ahir a la tarda d'una cerimònia per acomiadar el fotògraf Pep Iglésias i Trias, que va morir dissabte als 59 anys · En l'acte es va anunciar que aquesta tardor veurà la llum un llibre amb una selecció de la seva obra, i que també se li dedicarà una exposició.

Vivia per mirar, tenia una mena de bulímia visual i la càmera era l'excusa que feia servir per mirar el món. Es va fer fotògraf perquè no podia deixar de mirar». El crític d'art Eudald Camps descriu amb aquestes paraules el tret que per a ell resulta més remarcable del fotògraf Pep Iglésias i Trias, que va morir dissabte i va ser acomiadat ahir en una cerimònia al tanatori de Girona. En el recordatori que es va repartir als assistents s'hi pot llegir, sota un autoretrat de Pep Iglésias amb la mà al cap: «Vaig néixer a Girona el 1958 i us vaig dir adéu el dissabte 17 de febrer de 2018. Ha estat prou bé». Una mostra de sentit de l'humor que no estranya les persones que el van tractar. En la mateixa cerimònia, el llibreter Guillem Terribas, amic seu, en recordava «l'alegria de viure» i en destacava altres virtuts: «Optimisme, ironia, discreció...». En els últims temps, afegia, «va perdre la por a la mort i això va ser la seva gran victòria».

De molt jove, el 1976, Pep Iglésias es va traslladar a Madrid per iniciar-se en el món del fotoperiodisme, i allà, a més de formar-se, va treballar per a diversos mitjans, entre els quals hi havia el Diario 16 que dirigia Pedro J. Ramírez. Després tornaria a Girona i treballaria al departament de preimpressió del Diari de Girona fins que el 1990 s'incorporaria a la secció de fotografia del rotatiu. Pep Iglésias s'hi estarà cinc anys i arribarà a ser cap de fotografia del diari, abans d'iniciar un nou projecte professional al Diari d'Andorra.

 Miquel Ruiz Aviles, Eudald Camps, Jordi Arbones Freixas, Pep Iglésias,
 Claudi Valenti, Pep Admetlla, Estudi d'Art Admetlla-Amagat iAdelinda Masferrer.
Toni Iglésias.

Acabada aquesta etapa, i una altra vegada a Girona, combinarà el fotoperiodisme (va treballar per a mitjans i agències diversos) amb la fotografia publicitària i institucional i altres activitats en el camp de les arts gràfiques. Va fer classes en diversos centres, va participar en exposicions col·lectives de fotografia, va treballar durant deu anys per a l'associació de comerciants «El Centre» de Girona retratant diferents aspectes de la ciutat, etc. El 2014 va fer la seva última exposició, a les Bernardes de Salt, basada en un projecte molt particular: a Ja en tinc prou va presentar 148 fotografies que havia fet des del seu estudi-habitatge, durant una dècada, a l'escultura de la plaça Constitució de Girona.

Un temps abans, el 2008, Pep Iglésias i Eudald Camps havien portat a terme plegats el projecte Projeccions. Interiors amb artista, en el qual retrataven de manera gràfica i literària els estudis d'una quarantena d'artistes gironins: «Aquell projecte ens va donar la coartada per fer tots dos de voyeurs, que és el que ens agrada, tenim fam visual del món», explicava ahir Camps, crític d'art del Diari de Girona, per a qui «quan per culpa de la malaltia que patia va haver de deixar de mirar el món, es va anar apagant». I malgrat això, apuntava ahir Terribas, «no va perdre mai les ganes de viure, l'ànsia de llibertat ni l'optimisme». «Buscava la bellesa i un món amb més llibertat», deia Paco Molera, lluitador antifranquista que va conèixer Pep Iglésias el 1976 i amb qui sempre va mantenir l'amistat.

Pep Iglésias havia cedit el seu fons fotogràfic a Inspai, el Centre de la Imatge de la Diputació de Girona, i en els últims temps havia estat treballant de manera intensa en la seva catalogació i documentació. Part del resultat d'aquesta feina es podrà conèixer la propera tardor, quan està previst que es faci una exposició amb una selecció de fotografies d'Iglésias, i que es publiqui un llibre sobre la seva obra, un doble projecte que està pràcticament «enllestit», segons es va avançar ahir en la cerimònia de comiat i record al tanatori.
ALFONS PETIT, publicat en el Diari de Girona 20.02.2018

L'ALEGRIA DE VIURE

No vull entrar a parlar de les virtuts d’en Pep (que eren moltes) ni a explicar anècdotes viscudes, que serien interminables i que molts de vosaltres, de segur, en teniu moltes més. . No ho faré entre altres coses perquè és el tòpic dels tòpics en aquest tipus d’acomiadaments.

Tampoc em posaré, ara, a parlar amb ell per acabar parlant de mi.

Guillem  Terribas, Ariadna Gil, Pep Iglésies, Joan Dalmau, David Trueba i
Ramon Fontseré. Inauguració exposició "Rodatge a Girona de la pel·lícula
SOLDADOS DE SALAMINA, en el Museu del Cinema. Març 2003. 

D’en Pep vull recordar i, sobretot, evocar la vida. L’alegria de viure.  De la vida que va guanyar la mort. En Pep va perdre la por a la mort i aquesta ha estat la seva gran victòria i aquesta victòria  li ha permès viure amb intensitat   aquets darrers anys de “malaltia”.

En Pep, ha sabut encomanar, a la gent del seu entorn,  aquesta seva manera de viure la vida, amb optimisme, amb ironia, amb discreció, sense atabalar ni molestar.

Aquesta es la gran lliçó d’en Pep. El que no hem d’oblidar d’ell. Les seves ganes de viure, en llibertat i amb optimisme.

Gràcies Pep, per haver viscut i per deixar-me ser amic teu. Que vagi bé. Una abraçada. 

Guillem Terribas./ Llegit en el funeral 19.02.2018

JORDI AROBONÉS (nif) en el Dimoni http://www.eldimoni.com/el-fotograf-pep-iglesias/

XAVIER CASTILLON en el Punt / Avui : http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1343433-pep-iglesias-i-trias.html

JORDI ARBONÈS en el Diari de Girona http://www.diaridegirona.cat/cultura/2018/02/20/pep-iglesias/896960.html

REVISTA BONART : http://www.bonart.cat/actual/mor-a-ledat-de-59-anys-el-fotograf-gironi-pep-iglesies-trias/