Girona, capital de la VO

Després d’anys amb el Truffaut com a joia estel·lar de la versió original, l’Albéniz Plaça se suma a l’oferta de la capital girona i en programa a les tres sales.

Des que el cinema es va projectar per primera vegada en una pantalla, la seva història és de contínua reinvenció. La televisió, el vídeo, internet (i la pirateria, sobretot), les plataformes digitals... han alterat els hàbits de tancar-se en comunitat a la sala fosca, un poderós esdeveniment que continua reformulant-se per atraure espectadors als cines.

Després de l’absolut canvi de panorama arran de la digitalització de les sales, els cinèfils estan comprovant com, en un petit interval de temps, en aquest procés a la recerca de fórmules per fer més rica i variada l’oferta (amb la introducció de concerts d’òpera, musicals, obres de teatre i partits de futbol), la possibilitat de gaudir en versió original una pel·lícula és de les propostes que no només s’ha consolidat sinó que, en alguns casos, ha anat en augment. Fins al punt que, a ciutats com ara Girona –tradicionalment un feu d’una gran oferta cinematogràfica–, la VO s’ha implementat a la cartellera de tots els cinemes.

L’últim d’afegir-se a la festa ha estat l’Albéniz Plaça, que últimament combinava les pel·lícules en versió original i les doblades però que, des de fa unes setmanes, ha establert que a les seves tres sales s’hi pugui veure exclusivament VO (el cap de setmana, s’hi suma el cinema en català destinat al públic familiar). El seu programador, Josep Maria Pallàs, assegura que feia temps que estudiaven el moment de fer aquest pas d’apostar-hi decididament, atesa la demanda de molts espectadors. Una demanda a l’alça entre el públic cinèfil i també per la forta presència d’estrangers que viuen a la ciutat i que agraeixen poder escoltar les pel·lícules en l’idioma original. Assegura que també han recuperat un públic de mitjana edat, amb perfil de professional liberal que sap o estudia l’anglès. Pallàs remarca que, amb aquest pas, es “complementa i enforteix” l’oferta que fins ara ja hi havia a la ciutat i que, en el cas del grup Albéniz, queda més “clara i diversificada”: amb els Centre com fins ara, destinats als films doblats, i els Plaça, per a la VO.

El moment per fer-ho indica que també hi ha influït, ara que els films nominats i premiats omplen la graella: La forma del agua, Ladybird, Tres anuncios en las afueras. L’únic fracàs ha estat la projecció de 50 sombras de Grey que, com confessa, “ha resultat un desastre, però que ajuda per perfilar millor la programació destinada a aquest públic”, afegeix.

La “normalització”

Aquesta iniciativa, que incrementa com mai l’oferta en versió original a la ciutat, ha estat molt ben rebuda pel president de l’Associació de Crítics de Cinema de Girona, Guillem Terribas, “perquè normalitza una situació que sempre ha estat la volguda”. Aquest tipus d’iniciatives, diu, “són indispensable per educar els espectadors en la versió original, però cal correspondre amb una àmplia i com més variada oferta millor”. Una tasca que, en cap cas, altera la funció que des de fa temps porta a terme el Cinema Truffaut, que gestiona el col·lectiu, perquè, com remarca Terribas, “que els cinemes apostin per la VO” els alegra molt i fins i tot els “allibera per continuar apostant” per la seva “línia de cinema més compromès, menys comercial i que, d’altra forma, no arribaria a la cartellera”. Sense anar més lluny, La vida lliure, de Marc Recha, que es programa aquests dies.

Així, mirant la cartellera, els espectadors gironins disposen, més que mai, de la més àmplia oferta en versió original. Sense anar més lluny, aquesta setmana, els Ocine programen les habituals dues sessions fixes: dimarts, Ladybird (20.30 h) i dijous, A wrinkle in time (20.30 h). I com declara el seu gerent, Pau Garriga, tenen un públic “fidel”. De fet, ja fa vuit anys que va començar aquesta aventura i en fa tres des que la programació la porta l’empresa mateixa. Una aposta per l’idioma original que els Odeon de Salt fa temps que també introdueixen regularment en la seva oferta. I és que mai no s’havien sentit tantes veus originals a Girona.

 Els Albéniz continuen resistint la pressió i els impostos

L’Albéniz Plaça, juntament amb l’Albéniz Centre, són els únics cinemes que resisteixen la transformació que ha patit el sector de l’exhibició cinematogràfica, que ha allunyat dels centres urbans els complexos cinematogràfics. Amb l’excepció de Barcelona, a la resta de capitals de comarca de Catalunya no queden gairebé cines al centre, on tradicionalment n’hi ha hagut d’històrics. Les causes: la pressió immobiliària que continua causant estralls, la manca de pàrquing gratuït i el fet que, per estar situats en una zona residencial, els Impostos són més cars. Josep Maria Pallàs, precisament, es queixa d’això, que per culpa d’una normativa municipal que no s’ha ajustat a la realitat es pregunta: “Per què programant el mateix que altres cines la nostra cartellera paga un peatge molt més car? Resulta inadmissible i per això s’haurien de flexibilitzar aquest tipus d’impostos abans no sigui massa tard i després els polítics es posin les mans al cap lamentant-se.” L’últim cas proper, els Arinco de Palamós. I a Girona, no cal anar tan lluny per recordar amb enyorança els
Gran Via, el Coliseu, el Modern, l’Ultònia i els Catalunya.
Jordi Camps Linnell, publicat en el PuntAvui  11.03.2018