Danzing Dreams, el film

Com es crea un espectacle
Dancing Dreams és una pel·lícula documental realitzada per la periodista i realitzadora Anne Linsel, que va debutar l’any passat amb aquest film, i co-dirigida juntament amb el fotògraf Rainer Hoffman, que ens proposa que aprenem amb la coreògrafa Pina Bausch, a entrar a les entranyes de com es munta un espectacle i en aquest cas en concret amb joves, nois i noies, que mai havien interpretat ni ballat.
Dancing Dreams, ens mostra, d’una manera entranyable i amb eficàcia, l’aventura de la gran coreògrafa alemanya (1940 · 2009) Pina Bausch, que l’any 2008 va arriscar-se a reinterpretar el seu famós espectacle «Kontakthof» no amb la seva companyia habitual, sinó amb noies i nois de 14 a 18 anys, que no havien actuat ni trepitjat mai un escenari. Així, doncs, durant 10 mesos , els realitzadors Anne Linsel i Rainer Hoffman, els seguiran i acompanyaran als assajos fins a l’estrena de l’obra el novembre de 2008. Per tant, nosaltres , espectadors podrem seguir l’evolució de l’espectacle i sobretot, dels nois i les noies. Les seves ganes i les seves angoixes. Les seves pors i el seu sofriment per no defraudar, per no quedar malament. Veurem com els joves descobreixen les seves possibilitats i habilitats, que fins aquell moment desconeixien. També, a diferència d’altres pel·lícules per l’estil, aquí no hi ha amenaces, ni humiliacions, ni competicions. El tractament es molt humà i didàctic. Les aparicions de Pina son d’una senzillesa i bellesa extraordinària. Les seves mirades i les seves indicacions son d’una gran delicadesa. Només és un espectacle, no passa res i al final surt el que ha de sortir i sol sortir bé. És una de les reflexions de Pina.
Veurem l’evolució dels números musicals i també els veurem acabats, molt ben explicats i filmats pels seus realitzadors. La pel·lícula passa àgilment i es fa curta. Mentre veiem el film, ens venen moltes referències d’altres pel·lícules per l’estil, però mai cap de les altres havia tingut un tractament tant pedagògic i al mateix temps mostrant-nos un espectacle de primera categoria.
Fa poc es va estrenar la pel·lícula de Wim Wenders «Pina» en 3D, sobre els espectacles de Pina. En aquesta, que es anterior, tenim la sort de veure com treballa la Pina i com sabia composar a les persones i adaptar-les a la seva manera de concebre l’espectacle.
Apart de totes les recomanacions favorables a la visió d’aquesta pel·lícula, Dancing Dreams, té l’avantatge i el valor de ser el darrer el testimoni filmat de Pina Bausch, així com la seva darrera entrevista.
La pel·lícula és molt adient per aquets dies que estem en ple Festival de Temporada Alta, ja que es pot veure com és crea un espectacle de música, dansa i interpretació.
Que la balleu i la gaudiu.

Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.
Cinema Truffaut 14.10.11 · 27.10.11

Homenatge a Miquel Pairolí, Cinena Truffaut

EL GATOPARDO
Il gattopardo
Itàlia, 1963.
Direcció: Luchino Visconti.
Intèrprets:Burt Lancaster,
Claudia Cardinale, Alain Delon.
Durada: 181 min.
Gènere: Drama.
Idioma: Italià.
DOCTOR ZHIVAGO
Estats Units, 1965.
Direcció: David Lean
Intèrprets: Omar Sharif, Julie
Christie, Geraldine Chaplin, Alec
Guinness.
Durada: 192 min.
Gènere: Drama.
Idioma: Anglès.

Miquel Pairolí: alguns llibres, algunes pel·lícules
Miquel Pairolí (Quart , el Gironès 1955 – 2011) va ser
un escriptor que va conrear el periodisme, l’assaig, el
teatre, la narrativa…i, també, els dietaris. Pairolí era
un home de la terra, que estimava la seva terra, la seva
gent, les tradicions; i al mateix temps era una persona
crítica i quan convenia no tenia pèls a la llengua ni a
l'hora d’escriure. Era tremendament correcte i generós.
Educat i sensible. Li agradava la música, sobretot la
música, escoltar-la i no pas sentir-la. També el teatre i
el cinema. Era un gran cinèfil i, també, molt exigent.
Miquel Pairolí venia molt sovint al Cinema Truffaut. Per
això la gent del Col·lectiu de crítics de cinema i els
que hi treballen, l’Eudald, en Carles i en Jep, li volem
agrair les seves visites i els seus comentaris, en
aquest senzill homenatge, tot programant dues
pel·lícules que sabem que formaven part de la seva
vida cinematogràfica.
Doctor Zhivago (1965) de David Lean, basada en la
novel·la de l’escriptor rus Nobel de literatura Boris
Pasternack (Moscou 1890 – 1960) i el guionista (asidu
de David Lean) Robert Bolt en va fer una molt bona
adaptació. Interpretada per un Jove i pràcticament
desconegut Omar Sharif i una esplèndida i jove Julie
Christie, també la Geraldine Chaplin, entre altres. La
pel·lícula la va produir Carlo Ponti i els exteriors es
van rodar pràcticament tots a les afores de Madrid.
Una de les millors pel·lícules del gran director anglès
David Lean, que val la pena revisar en pantalla gran,
amb una música de Maurice Jarre, que ja forma part
de les nostres vides.
La segona, un altre clàsic de la literatura, en aquest
cas italiana, Il gattopardo de Gioseppe Tomasi di
Lampedusa, escrita a finals dels anys 50 del segle
passat i que Luchino Visconti va portar al cinema l’any
1963, amb el mateix títol. Magistralment
interpretada per Burt Lancaster acompanyat pels
joves actors Alain Delon i Claudia Cardinale, entre
d'altres. Pairolí tenia una gran debilitat per
l’escriptor Italià Lampedusa (Palermo, 23 de
desembre 1896 – Roma 23 de juliol 1957) i l’any
1996 Pagès editors li va publicar un assaig, sobre
l’obra "Il Gattopardo", amb el títol d’ El príncep i el
felí.
Dues grans grans novel·les escrites per dos grans
escriptors i portades al cinema per dos grans
directors.
Que vagi de gust.

Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
dies 17 i 18 d'octubre 2011

El Cinema Truffaut s´omple de gom a gom per rebre el director gironí Isaki Lacuesta

El guanyador de la Concha d'Or en la darrera edició del Festival de Sant Sebastià va presentar ahir "Los pasos dobles" .
Amb la sala plena de gom a gom, el director gironí Isaki Lacuesta, flamant triomfador de la darrera edició del Festival de Cinema de Sant Sebastià, va presentar ahir al vespre a Girona el film "Los pasos dobles". Entre els assistents no hi van faltar tots els amics, companys i familiars del cineasta gironí, a més de l'exalcaldessa de la ciutat, Anna Pagans.
El Cinema Truffaut, l'espai on Lacuesta ja va presentar l'any 2000 el seu primer curtmetratge, va ser l'escenari d'un acte molt emotiu per al realitzador. I és que tal vegada la projecció que es va portar a terme ahir no tenia el glamur dels grans festivals, ni tampoc una catifa vermella però sí que tenia quelcom molt especial, el caliu d'un públic entregat que va rebre el seu director amb un fort i llarg aplaudiment.
La presentació de la projecció va córrer a càrrec del llibreter gironí Guillem Terribas, qui es va desfer en elogis a "un dels nostres" alhora que va tenir un petit record pel desaparegut cineasta Joaquim Jordà, de qui va dir que si hagués pogut assistir a l'acte d'ahir, "també s'hauria aixecat per aplaudir fortament".
Lacuesta, que va arribar acompanyat d'Isabel Campo, coguio?nista del film, va celebrar veure la sala plena de gom a gom i va recordar els seus inicis en el món del setè art. "Vaig començar fent crítiques de cinema al Diari de Girona amb en Pep Prieto i en Jordi Roure, en uns temps en els quals érem una colla d'il·luminats" va recordar el director. En un discurs breu, Isaki Lacuesta va explicar que aquest film barreja diverses històries que es poden anar encadenant, sense nus ni desenllaç, i que la idea va sorgir de les històries que la gent s'explica a Mali. Just abans de començar la projecció, va mostrar el seu agraïment al cinema Truffaut pel suport que li ha brindat des de sempre.

Publicat en el Diari de Girona 01.10.11. Text:Albert Cornellà. Foto: Marc Martí.
A la foto Guillem Terribas, Isaki Lacuesta i Isa Campos.

Una ciutat de cine

El Truffaut presenta una allau de propostes per la temporada de tardor i hivern, que arrenca avui amb la presentació d'Isaki Lacuesta.
Malgrat patir retallades (prèvies a la legislatura actual) i disposar d'un pressupost “mínim”, la proposta d'activitats per a la programació de tardor hivern del Cinema Truffautno minva. Al contrari. Així ho va fer constar ahir el president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, Guillem Terribas, durant la presentació de la farcida programació, en què, acompanyat pel coordinador de la sala, Eudald Camps, i la tinenta d'alcalde i regidora adjunta d'alcaldia, Marta Madrenas, també va voler destacar la bona sintonia que hi ha amb el nou govern i justificar que aquesta fita –el fet d'oferir un gran mosaic d'actes– s'ha pogut fer aplicant com fins ara –i durant més de 10 anys– “malabarismes”, “imaginació” i “explotant” al màxim els contactes i influències dels membres d'aquest col·lectiu sense ànim de lucre.
Així, amb l'única sala disponible actualment, el Truffaut ofereix un grapat de propostes interessants, entre les més destacades la presentació avui mateix de Los pasos dobles (20 h) per part del flamant guanyador del Festival de Sant Sebastià, Isaki Lacuesta, “un dels nostres i exmembre del col·lectiu”, com va recordar Terribas.
A continuació, organitzat per l'associació Catalunya Contra el Càncer (AECC), es farà del 19 d'octubre al 14 de desembre el cicle Cinema i dona, amb un cinefòrum. També en l'àmbit de compromís social, el Truffaut acull el Festi.Dok, Festival pels Drets Humans i la Pau (dilluns, 1 d'octubre) i el cicle Cinema i Solidaritat, que se celebra tots els darrers dimarts de mes d'aquí al desembre.
Considerat com un “regal” i amb la voluntat de difondre cinema d'autor que està fora dels circuits comercials, també tindrà lloc, lligat en el marc de Temporada Alta, el cicle Ciné-Tapis rouge. Teatre i cinema del Quebec, amb la projecció, entre d'altres, del film Zed a Tòquio, que descobreix l'esperit poètic i sensible de Le Cirque du Soleil, i en què hi haurà la presència de la directora, Vali Fugulin.
Continuant amb la heterogeneïtat, el Truffaut rendirà el seu particular homenatge al gran cinèfil i assidu a la sala Miquel Pairolí, projectant dos clàssics pels quals sentia devoció com són El Gatopardo (17 d'octubre) i Doctor Zhivago (18 d'octubre). També, rememorant clàssics (en aquest cas, moderns) el Truffaut proposa per al nou cicle de la Filmoteca que comença el 7 d'octubre repassar l'obra del gran Roman Polanski.

Mostra de Terror
Finalment, demostrant que tot tipus de cinema és vàlid per projectar-se al Truffaut, es va anunciar que del 28 al 31 d'octubre tindrà lloc la I Setmana de Cinema Fantàstic i de Terror de Girona, l'Acocollona't. Curts a concurs, rememoració de clàssics casposos i de la sèrie B (com Critters) i molts més és el que promet la mostra.

Reivindicacions
Al final de la roda de premsa, Guillem Terribas va reivindicar que Girona, a més de teatral, és “cinematogràfica”, tot recordant l'especificitat del Museu del Cinema i el Truffaut, i destacant tot el planter de directors que ha sorgit d'aquestes comarques (Isaki Lacuesta, Albert Serra, Edmon Roch, Pere Vilà...). També, per reclamar la necessitat històrica d'una segona sala i la necessitat d'un major suport institucional per subtitular en català, ara que “l'aigualida” llei del cinema fa costat a les majors.

Publicat en el Punt.Avui 01.10.11. Text de Jordi Camps Linnell.

Records d'un film impossible

Una projecció i una exposició commemoren els 25 anys del rodatge d'‘Una nit a Casablanca'
Hi ha pel·lícules que transcendeixen. I no sempre pels seus resultats artístics. Una nit a Casablanca, per exemple, malgrat que en el seu moment va tenir una discreta carrera comercial –com moltes altres produccions catalanes de l'època– són molts els que encara recorden aquella pel·lícula, sigui perquè aleshores va aixecar molta expectació o pel rebombori d'un rodatge que va trepitjar moltes localitzacions arreu del país. És per això que, coincidint amb el 25è aniversari de la pel·lícula, la Diputació de Girona ha organitzat un homenatge en forma de projecció i exposició fotogràfica del rodatge de la pel·lícula, que tindran lloc al cinema Truffaut de Girona, avui, a les 20.00 h.

L'acte és una iniciativa d'INSPAI, Centre de la Imatge de la Diputació de Girona, per difondre i donar a conèixer el fons personal d'Antoni Martí i el fons Video Play, que van ingressar a aquesta entitat el 21 de maig de l'any 2009. A aquest acte commemoratiu hi seran presents, en representació de la Diputació de Girona, Xavier Soy, Guillem Terribas, del col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, Natàlia Navarro, cap d'INSPAI, i Àngel Quintana i Antoni Martí com a guionista i director, respectivament, de la pel·lícula. La mostra fotogràfica es podrà visitar fins al 14 d'octubre, de dilluns a diumenge, de les 16.00 h a les 22.30 h. Una nit a Casa Blanca resta com una ambiciosa road movie que, protagonitzada per Carles Pongiluppi i Emma Vilarasau, partia de la Costa Brava i tenia com a punt final el Delta de l'Ebre.
El mateix director, el bisbalenc Antoni Martí, reconeix que el film va ser fallit per “un excés d'il·lusió que ens va sobrepassar a tots, tenint en compte el context de la indústria i la complexitat d'un rodatge d'aquella magnitud”.
*Foto col·lectiva de l'equip de rodatge d'‘Una nit a Casa Blanca'. Foto: PEPE HERRERO. . Text: Jordi Camps Linnell publicat a El Punt-Avui 27.09.11
Rememorant ‘Una nit a Casa Blanca'
Un centenar de persones van assistir ahir a l'acte commemoratiu dels 25 anys de l'estrena d'Una nit a Casa Blanca, que va tenir lloc al cinema Truffaut. Antoni Martí i Àngel Quintana, guionista i director del film; Natàlia Navarro, cap d'INSPAI, i el crític Guillem Terribas van presentar el film i van inaugurar la mostra fotogràfica.
Àngel Quintana i l'Antoni Martí en el Truffaut. Foto: Joan Sabater, publicat en el Punt/Avui. 28/09/11

Moment de la presentació en el Cinema Truffaut. A la foto d'Inspai Natàlia Navarro,Àngel Quintana, Antoni Martí i Guillem Terribas.

LOS PASOS DOBLES. Isaki Lacuesta.

LOS PASOS DOBLES
Espanya-Suissa, 2010.
Direcció: Isaki Lacuesta
Intèrprets: Miquel Barceló, Hamadoun Kassogue, Amon Dolo, Amasagú dolo.
Durada: 90 min.
Gènere: Drama.
Idiomes: Francès, Bambara.

Divendres 30 de setembre, a les 20.00, el director Isaki Lacuesta presentarà "Los pasos dobles" al Truffaut.
Uns personatges a la recerca d’un búnquer desaparegut en el desert. Una duna propera al mar. Una banda de bandits motoritzats. Els endevins. Un baobab en forma d’esquelet. Un amulet de bronze. Un peix de pedra. Una emboscada. Un viatge d’anada sense bitllet de tornada. I un misteri: quina és l’única cosa que en compartir-la es destrueix?

A LA RECERCA DEL TRESOR
«¿Quién hace estos cambios? Disparo una flecha a la derecha,
cae a la izquierda. Cabalgo tras de un venado y me encuentro
perseguido por un cerdo. Conspiro para conseguir lo que quiero y termino en la cárcel.
Cavo fosas para atrapar a otros y me caigo en ellas. Debo sospechar de lo que quiero»
(*)Rumi

Al material promocional de Los Pasos Dobles de Isaki Lacuesta pot llegir-se: «Unos personajes a la búsqueda de un búnker desaparecido en el desierto. Una duna cercana al mar. Una banda de bandidos motorizados. Los adivinos. Un baobab en forma de esqueleto. Un amuleto de bronce. Un pez de piedra. Una emboscada. Un viaje de ida sin billete de vuelta. Y un misterio: ¿cuál es la única cosa que al compartirla se destruye?». Aquesta críptica sinopsis, que podria semblar escrita per R. L. Stevenson (algú que també anava darrera de tresors amagats i dobles problemàtics), ens ensenya el pòrtic d’entrada d’una pel·lícula atípica i fascinant. Quan vaig veure fa uns mesos la pel·lícula (encara no estava rematada), em vaig quedar encantada i sorpresa, per moltes coses que ja refrescaré aquest cap de setmana quan torni a veure-la; però una cosa és segura, em semblava, d’una banda, una pel·lícula de pel·lícules on rastrejava Jarmush (el de The Limits of Control), Passolini (el de Les Mil i una nits), Claire Denis o Pekinpah, i de l’altra una proposta nova i genial que alhora mantenia moltes de les preocupacions i interessos de les anteriors pel·lícules de Lacuesta. Per començar aquesta fixació en personatges la biografia dels quals conserva en proporcions iguals la llegenda i la història, tal com vèiem a Cravan vs. Cravan o fins i tot com podia respirar-se a La leyenda del tiempo amb el fantasma de Camaron. Lacuesta, a diferència de la majoria de pel·lícules que aborden un personatge real, sempre aconsegueix que un cop acaba la pel·lícula l’espectador vulgui saber més coses del personatge, establint un pont directe cap a la història, partint, això sí, de la inventio pseudo-docu-ficcional (o el que sigui aquesta manera de pendul·lejar constantment entre la ficció i el documental). En aquest cas Lacuesta agafa el pintor, escriptor i bandoler François Augiéras que, com Rimbaud (una de les seves revelacions), prendrà els bàrtols i viatjarà per Àfrica i Grècia (potser també afectat per Nietzsche, un dels altres mentors imaginaris d’Augiéras). Diu Lacuesta en el seu diari de rodatge: «Sin duda, el joven Augiéras se veía a sí mismo como una mezcla imposible de fauno, poeta maldito, beduino, santo y pistolero, y siempre procuró vivir acorde con esos modelos extremos». Només va fer falta que Miquel Barceló li expliqués que Augiéras havia pintat una espècie de Capella Sixtina en un búnker militar «perquè ho descobrís l’home del segle XXI», per decidir anar a trobar-lo al País Dogon i fer d’aquesta recerca l’argument de la pel·lícula. Arrel de la història d’Augiéras es creuen tot tipus de personatges exòtics i enigmàtics, un dels que apareix és el mateix Miquel Barceló, que es presenta com una espècie de meta-narrador demiúrgic que, en la mesura que pinta, va creant part de la història.
Los pasos dobles és una pel·lícula d’aventures que no segueix la típica estructura clàssica de plantejament, nus i desenllaç que ens van ensenyar fa més de 2.000 anys, sinó que va aventurant-se ella mateixa sense arribar a cap conclusió. Com Les mil i una nits o Així parlà Zarathustra de Nietzsche, Los Pasos Dobles és un relat sobre l’aventura del relat, alhora que un laberint de situacions màgiques i imprevisibles, ja que, com en el poema de Rumi*, no totes les decisions porten allà on s’esperava i és en la recerca (el camí) on està l’autèntic tresor (la saviesa popular sempre ens fa arribar aquí). Està clar que en aquesta aventura no hi ha reis ni princeses, sinó dogons anònims, una comunitat de negres albins, militars, farsants, pintors i pintors farsants, i més important encara, hi ha una cosa que ens ho fa tot més estrany: el cor d’una Àfrica als nostres ulls encara desconeguda. Per això l’aventura és una altra, i per sort encara no hi estem acostumats.
Trobem una excel·lent banda sonora de Gerard Gil i un bon treball amb l’equip de sempre (o quasi) en el so (Amanda Villavieja), la fotografia (Diego Dussuel) i el muntatge (Domi Parra); en aquest cas també Lacuesta ha tirat d’actors no professionals i de poc guionatge en els diàlegs, tot i que l’estructura de la pel·lícula, que va fer juntament amb Isa Campo, estava molt pautada i estretament lligada amb la vida d’Augièras. Res és gratuït, segons explicaven els autors del guió, tot i que no se’ns expliqui o aclareixi tot. En aquest sentit la gaudiran més aquells que alguna vegada han perdut la son llegint a Conrad o Stevenson, aquells que encara són capaços de recuperar la mirada infantil, és a dir, la mirada màgica, aquella que es sorprèn de l’existència de cada cosa i situació, més que de les seves conseqüències. Com diu Lacuesta: «Los niños están acostumbrados al estilo que propongo, donde no importa tanto el final del cuento como la siguiente aventura . Con ellos no hay que ser muy específico a la hora de contar lo que pasa entre una aventura y otra». Però sembla que la crítica encara prefereix les pregàries als enigmes, els gèneres estancs (allà on tot està «dat i beneït») a la llibertat creativa, els relats tancats amb redempció o moralina final a les històries que deixen a l’espectador la possibilitat de trobar-hi a poc a poc les seves «mil i una nits». I parlant de redempció, qui redimirà a alguns crítics de la seva patològica falta de imaginació? Heus aquí un altre enigma.
Íngrid Guardiola
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
* La pel·lícula es va estrenar en el Cinema Truffaut el 23/09/11, dos dies abans que guanyes la Concha d'Or del Festaval de Sant Sebastià.
Un aventurer del cine
La Petxina d'Or consagra l'imaginatiu cineasta gironí Isaki Lacuesta, que condensa i a la vegada obre el seu món creatiu amb ‘Los pasos dobles'.
Quan Miquel Barceló, que havia treballat amb el cineasta en una peça audiovisual sobre el seu procés creatiu presentada a la Fira de Frankfurt l'any en què la cultura catalana hi va ser convidada, va parlar a Isaki Lacuesta de François Augiéras, pintor i escriptor francès que va viure de l'any 1925 al 1971, no només va transmetre-li la fascinació per un personatge viatger i canviant que, com en el cas de l'artista mallorquí, va fer llargues estades a l'Àfrica i va deixar escrit que, enterrat en el desert saharià, hi ha un búnquer militar amb unes pintures seves llegades als homes del segle XXI. Barceló li va donar la llavor d'una pel·lícula. segueix:http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/457033-un-aventurer-del-cine.html

STELLA
França, 2009.
Direcció i guió: Sylvie Verheyde.
Intèrprets: Léora Barbara, Karole Rocher,
Benjamin Biolay, Guillaume Depardieu.
Durada: 103 min.
Gènere: Drama.
Idioma: Francès

El cinema francès està ple de històries entranyables amb un punt de critica o si voleu, pel·lícules que fan una critica a la seva manera de viure i de pensar que acaben essent entranyables.
Aquest és el cas de la directora francesa Sylvie Verheyde, que es va donar a conèixer fent curts i aquesta és la seva tercera pel·lícula.
Segons confessa la pròpia directora, Stella està basada en la seva infància i molt en concret amb el seu primer any d’escola secundària a l’any 1977. Diu Sylvie Verheyde, que feia temps que volia fer una pel·lícula sobre aquesta experiència, però no va ser fins quan el seu fill va començar secundària, ara fa quatre anys, que va començar a escriure la història. Precisament, continua dient la directora de Stella, en aquesta època hi havia moltes discussions sobres les escoles: sobre l’autoritat, la coeducació, l’escola com a mobilitat social... Tot això va fer que observes la meva pròpia visió de l’escola primària i secundària. I continua, Sylvie Verheyde, em vaig agafar a l’escola i el seu entorn, tot i la opinió que en tenien els meus pares. L’escola va ser el meu únic punt de referència, el meu sosteniment durant la meva adolescència. Volia parlar, de la oportunitat que m’havia donat.
Tots aquests pensaments i reflexions les trobem a la pel·lícula. Fantàstic el seu primer dia d’escola de la Setlla i com torna “amb un somriure” a casa, amb la sorpresa dels seus pares, que tenen un popular bar a un barri de Paris. Lloc, on la la Stella hi passa moltes estones enmig de la clientela que té llargues tertúlies i discussions, quan encara es feien les tertúlies i les discussions de la vida quotidiana entre la gent, en els bars o en el carrer i no, com ara, escoltant les que fan uns “professionals” per la ràdio o la tele.
Sylvie Verheyde, sap crear i recrear l’ambient de l’època. Sap com dibuixar aquets personatges anònims, però que tenen la seva opinió sobre la seva vida quotidiana. Senzillament, sap mostrar a la perfecció, allò que es diu: l’home del carrer.
També, Sylvie Verheyde, sap mostrar-nos el pensament i la mirada de la nena Stella, que té onze anys i s’està formant com a persona i que necessita conèixer noves maneres de viure, de pensar i que ho troba amb la nova gent, de la seva edat, quan va escola de secundària. Un procés que li costar entrar, per la seva educació i per ser d’un barri de gent obrera. Però que li compensa.
La gràcia de la pel·lícula son els personatges, els ambients i la manera tant natural d’explicar-ho, això que el cinema francès sap fer tant bé. I, sobretot, la jove actriu que fa el personatge de Stella, que està fantàsticament interpretat per Léora Barbara.
Una entranyable pel·lícula, en la que en alguns moments ens hi veurem retratats.
Guillem Terribas
Full-crítica Cinema Truffaut del 16 al 22 de setembre 2011

Assemblea Nacional Catalana. 11 setembre 2011

La jornada va començar a la plaça del Vi, al matí, amb la cantada d'Els Segadors, organitzada per l'ADAC, El Forn i Òmnium, i en què l'escriptora Maria Mercè Roca i el filòsof Josep Maria Terricabras van presentar el projecte de l'Assemblea Nacional Catalana, i el llibreter Guillem Terribas va llegir un manifest. Després es van fer una cercavila i un dinar popular.
Dani Chicano, el Punt 12.09.11 Foto: LLuís SERRAT.

JO CONFESSO de Jaume Cabré.

El dia 1 de setembre arribarà a les llibreries l’ anunciat darrer llibre de Jaume Cabré, Jo Confesso (editorial Proa en català i en castellà editada per Destino) una novel•la de mil pàgines, escrites, segons indica el final del llibre el propi Cabré, entre els anys 2003 al 2011. I es nota.
Quan un parla d’un llibre o el recomana, la pregunta següent és, sobretot si ets llibreter, de què va? El llibre és molt intens i dens i va de tot i molt. Com per exemple és difícil, també, poder dir en poques paraules de què va la novel•la de Llorenç Villalonga “Bearn”; o el de la Mercè Rodoreda “La Plaça del diamant”, i fins hi tot, el d’en Joan Sales “Incerta Glòria” i, totes tres són novel•les de referència dins la narrativa catalana.
Jo Confesso, va d’un violí i, també, del protagonista, l’Adrià, que ens explica, ens confessa tota la seva vida i els seus coneixements sense ordre ni desordre, en el temps, amb els sentiments i en les situacions viscudes.
La immensa historia que ens explica Cabré, t’enganxa ja des de el seu inici i et costa deixar la seva lectura i, sobretot, la manera en que està escrita, aparentment complicada però a la que li agafes el fil, és un dels atractius més gratificants de la seva lectura.
Sens dubte, aquesta serà una de les novel•les catalanes de referència del Segle XXI.
Guillem Terribas

Entre dos mons

EN UN MUNDO MEJOR
(Haevnen)
Dinamarca, 2010.
Direcció: Susanne Bier.
Intèrprets: Mikael Persbrandt, Trine Dyrholm,
Ulrich Thomsen, Markus Rygaard.
Durada: 113 min.
Gènere: Drama.
Idioma: Danès.

La directora Susan Bier (Copenhage 1960), va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, en la passada entrega, per aquesta cinta. També va obtenir el Premi a la millor direcció en el passat Sevilla Festival de Cine Europeo. Entre altres pel·lícules, a Susan Bier, li havíem vist en el nostre país, «Después de la boda» (2006) que va tenir més bon acolliment per part de la crítica que del públic.
La pel·lícula té un començament que no deixa indiferent a l’espectador, pel seu paisatge i el seu entorn miserable i violent. El protagonista es un metge Danès que fa estades en un camp de refugiats d’Àfrica, col·laborant en una ONG i la seva ciutat petita, delicada i idíl·lica de Dinamarca.
Ens trobem, doncs, en una història que va del benestar del nord a la pobresa i violència del sud. Dos paisatges totalment diferents, però que alhora tenen en comú un comportament violent, encara que mostrat i portat a terme de diferent manera. Al Sud hi trobem la violència de la pobresa, de la guerra i la repressió constant. Al nord, una violència més subtil i refinada, però que no deixa de ser el cap i la fi, violència.
Al nord hi vivim una mala relació entre el metge i la seva dona (que també es metge) que viuen separats i estan en tràmits de divorciar-se. També la relació de dos joves, un fill del matrimoni de metges i l’altre d’un executiu important que es viudo, que utilitzen la violència per poder sobreviure de la pressió i agressivitat dels companys d’escola.
I es aquí quan Susanne Bier, ens mostra els dos mons, totalment diferents, però que hi ha una violència i que en el món juvenil hi ha una línia molt prima que separa el que està bé i el que està malament. També, en ensenya, la forma en que la majoria de la mainada els hi arriben una gran quantitat de missatges plens de violència i que sens dubte els pot influir en el seu comportament i això fa que molts adults no entenguem de vegades segons quines maneres de comportar-se d’alguns joves que viuen al nord. I al mateix temps, molt joves no acaben d’entendre el comportament d’alguns adults, com es el cas del pare d’un d’ells (el metge) sigui capaç de mostrar l’altra galta davant d’una agressió.
La pel·lícula tot i que hi ha el color i la llum del Sud, es nota més la fredor del nord a la hora de realitzar-la. Això fa, que sigui més fort el seu contingut violent.
De totes maneres, la història té, podríem dir-ne, un final feliç tot i que la seva directora, li agrada més dir que té un final esperançador. Ho podeu comprovar amb la visió d’aquesta història que té moltes coses a dir-nos i per pensar-hi.
Guillem Terribas.
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. Cinema Truffaut, del 5 al 15 d'agost 2011.