Suggeriments ESTIU 2025 * Llibreria 22

Suggeriments, novetats, quaderns d'estiu, còmics 22, filosofia... Agost 2025. Guillem Terribas Roca

La gran comèdia francesa de l’estiu que ningú es vol perdre al Truffaut: TRES AMIGAS

«Tres amigues», una història al pur estil Woody Allen sobre aprendre a estimar i deixar de fer-ho del director Emmanuel Mouret, apunta a ser un dels grans èxits del cinema independent i ja cala fort entre el públic de la sala gironina.

Cada estiu les grans sales de cinema acullen les estrenes de macroproduccions esperadíssimes pel gran públic. Enguany mateix és fàcil fascinar-se amb els dinosaures de Jurassic World o la història de Superman. No cada estiu, però, alguna pel·lícula de cinema independent aconsegueix cridar l’atenció del públic com per competir amb les superestrenes i colar-se a la llista de les deu pel·lícules més vistes a l’Estat. Això últim és justament el que va aconseguir dimarts Tres amigues en el reconegut rànquing de Comscore. El mèrit és extra per haver-ho fet només des de trenta-vuit sales. Una d’elles, el Cinema Truffaut, on ja se sap que tenen bon ull.

Tres amigues és a Girona des de la seva estrena divendres passat i a partir d’aquest divendres es programa tres vegades al dia. És una comèdia francesa d’aquelles divertides però punyents que tant agraden al públic català. El director Emmanuel Mouret proposa una història sobre l’amor i desamor en què Joan aprèn a deixar d’estimar el seu marit Victor mentre la seva amiga Alice la conforta explicant que mai ha tingut passió per Eric, la seva parella. Alice no sap, però, que l’amiga que tanca el trio, Rebecca, és l’amant d’Eric. «Per a mi, és de les millors pel·lícules d’aquest any», assegura Carles Ribas, coordinador del Truffaut, «és fresca i recorda les grans pel·lícules de Woody Allen com Hannah y sus hermanas». «És obvi que és una gran pel·lícula», insisteix, i entre els assistents, ningú ha pogut dur-li la contrària.

Poca gent al públic de la sessió de les 16.00h sabia que estava davant una de les sorpreses de l’estiu. Concepció Montgó i Xavi Juscafresa, habituals de la sala, tenien pensat anar a veure Diamanti aprofitant el dia de l’espectador, però van sortir ben satisfets de la seva tria. Al matí, tot llegint crítiques, la van trobar «interessant», i no van saber esperar-se.

Acabades les dues hores del film, s'han creuat amb qui entrava a la sessió de les 18.30h. Entre aquests assistents tampoc hi havia massa gent al cas de la «sorpresa encantadora» que Ribas afirma que s’estan enduent al Truffaut i a totes les sales que han programat el film, però de nou la bona crítica era el motiu de la tria. Així ho afirmava Raquel Solà, que també admetia que el cinema va molt bé «passar la tarda amb aquesta calor!». El seu marit, Josep Maria Flores, es va deixar recomanar («he de ser sincer»), però fent un cop d’ull al tràiler va veure que «pintava bé». 

Totes dues parelles són amants de les comèdies franceses, un cinema que funciona molt bé a Girona i a Catalunya, com ratifica el coordinador del Truffaut: «Sempre saps que tindrà públic, però en aquest cas ha sigut des del primer dia que es va estrenar», diu Ribas, i això que era un divendres d’estiu, que sol ser un dia fluix. «Ja vèiem que passava alguna cosa», afegeix. Encara no sap dir, és clar, si la bona rebuda es mantindrà els propers dies i setmanes, «però presagiem que bé». 

El torn del «boca-orella» 

Ribas creu que és una pel·lícula «de boca-orella» i el públic amb qui va parlar Diari de Girona admetia que tenia pensat recomanar el film a amics i familiars. El director Emmanuel Mouret proposa pel·lícules «amb el fil conductor de la comèdia i el drama romàntic i sap barrejar molt bé els gèneres, amb una gran capacitat de dirigir actors (aquí, India Hair, Sara Forestier, Camille Cottin, Grégoire Ludig, Damien Bonnard o Vincent Macaigne) i sobretot de filmar», explica Ribas. Després de veure Tres amigues tan sols caldria afegir-hi l’aplaudiment per la música que constantment acompanya el ritme de l’escena.

Lluc Peric Pérez, Diari de Girona 16.07.2025

Foto Marc Marti 
Tràiler: https://youtu.be/EYF6JLJWmpg?si=z4YNwy3JNCIxR3ti

JURADO N. 2 / Full de Sala del Cinema Truffaut.

Títol Original: Juror #2

País: Estats Units, 2024

Direcció: Clint Eastwood

Guió: Jonathan Abrams

Intérprets: Nicholas Hoult, Toni Collette,
J.K. Simmons, Kiefer Sutherland

Gènere: Drama, Thriller

Durada: 110 min

Idioma: anglès

Subtítols: castellà

Full de sala: Guillem Terribas

El Dilema

Clint Eastwood ha arribat a una edat i a una experiència en el món del cinema, que ja li és difícil produir, dirigir i interpretar un film mal realitzat, mal explicat. Eastwood, és un actor, director i productor, que s’ha fet a ell mateix. En la seva llarga carrera ha tocat tots els gèneres i s’ha fet un lloc entre els millors. Eastwood representa la tradició, el cinema amb contingut, amb històries ben explicades i ben realitzades. Eastwood amb els anys ha après a fer cinema a la manera dels grans mestres com John Ford, Howard Hawks, Alfred Hitchcock, John Huston...

En aquesta seva (de moment) darrera pel·lícula torna al gènere de misteri, suspens, explicant una història de judicis. No és la primera vegada que Eastwood agafa aquest gènere per explicar, a la seva manera, els interrogants, els defectes i les males arts del món de la justícia i de la política. Recordem films com Mystic River (2003), Poder absolut (1997), Ejecución Inminente (1999), Sully (2016) o Richard Jewell (2019). En totes elles Clint Eastwood planteja situacions complicades on la justícia o el poder en són els protagonistes i sempre ho fa amb una mirada crítica i de denúncia. I en aquesta seva darrera pel·lícula, que ara el Cinema Truffaut recupera aquest estiu amb el ja clàssic cicle de “reposicions d’estiu”, Clint torna a fer-se preguntes i torna a fer anar de bòlit a l’espectador/a, fent que ell o ella es plantegin i participin de la situació que explica.

Un membre del jurat s’adona que, a mesura que es va produint i explicant el succés que s’està jutjant, veu que ell és una part implicada en els fets. El dilema, que viurem durant tota la pel·lícula, serà el mateix del protagonista. I aquesta és la gran habilitat de Clint Eastwood, integrar als espectadors en la trama, habilitat en la qual n’era un mag, el gran Hitchcock. Com ja ha fet altres vegades, Clint Eastwood, deixa dos finals oberts i que cadascú triï el que li agrada o que està dins la seva ideologia.

Clint Eastwood, que no surt a la història, sap fer un gran homenatge al gènere de “judicis” que tan bé sap realitzar el cinema americà amb una llarga llista d’extraordinaris films, però sobretot Eastwood fa un homenatge a les formidables i recordades pel·lícules d’ Anatomia de un asesinato (Otto Preminger, 1959) i sobretot Doce Hombres sin Piedad (Sidney Lumet, 1957). Revisar aquest film, ara en pantalla gran, és recomanable i imprescindible per si, encara, algú no ha vist la pel·lícula.

Després de l’entrebancada de la penúltima pel·lícula que va dirigir i interpretar, Cry Macho (2021), Clint Eastwood, amb Jurado número 2, torna a recuperar el bon fer d’un gran explicador d’històries com és ell. 

Guillem Terribas Roca Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Trailer; https://youtu.be/EjRNfO3ryig?si=mAWKjvupE-lUnln4

PETONS MATINALS. Primera part 2025

Imatges de petons, la majoria cinematogràfics, que cada dia de cada son penjats en el Facebook d'en Guillem Terribas. Del primer de gener al 30 de juny de 2025

ESTIU 2025 *Grup 22

Suggeriments i recomanacions d'estiu 2025 a la Llibreria 22, Còmics 22, Llibreria&quiosc22

LA CRÒNICA Presentació de ‘Sirat’ al Cinema Truffaut de Girona

Jordi Camps fent una foto, a l'escenari Guillem Terribas,
Àngel Quintana, Paco Vilallonga, Sergi López. Foto: Cinema Truffaut. 

“Bones, em dic Sergi, Sergi López, com et dius tu?”

No tots els actors del món poden dir que han rebutjat participar en una pel·lícula de James Bond. Sergi López, sí. I ho reconeix amb tota la calma. No per fardar, com en diem a les comarques gironines, sinó perquè ell és així: només escull el que li agrada, sense cap estratègia marcada. Instint? Pel cineasta que hi ha rere el projecte? Ni això: “Normalment, no en tinc ni fava, de qui és el director, si no hi he treballat anteriorment.” Simplement, escull els projectes –que no són pocs els que li ofereixen– si el guió l’atrau d’alguna forma. Com dèiem: “Fer de militar malvat en una pel·lícula sobre un espia feixista reclutat per l’imperi britànic, que mata impunement per després prendre’s un martini tan tranquil ell... Ho vaig pensar fredament, imaginant-me que fos el contrari, un agent secret amb gel·laba, i no podia dir res més que no, que passo.” Així és com va rebutjar encarnar el paper d’un dels enemics de l’agent 007 que li van proposar enviant-li un guió titulat B 22. La pel·lícula es va estrenar com Quantum of Solace.

Aquesta anècdota, com tantes d’altres que té l’actor de Vilanova i la Geltrú, les explicava l’altre dia mentre sopava amb els seus bons amics del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, que gestionen el Cinema Truffaut (que aquest any compleix 25 anys, i en Sergi n’és, de fa temps, un habitual als actes), durant un descans entre la presentació i el col·loqui que va fer de Sirat, aquesta pel·lícula que s’està convertint en un autèntic fenomen cinematogràfic que ni ell mateix s’avé a entendre. No per res, sinó perquè tampoc diu d’entendre de cinema, ni com ha arribat aquell actor “que només volia ser i fer el pallasso (professional)” i s’ha convertit en l’actor català més internacional. També –compte amb la dada!– en l’intèrpret que ha participat en més pel·lícules seleccionades a la secció oficial del prestigiós Festival de Canes. En total, 10 vegades, una més que Juliette Binoche, l’actriu que aquest any ha presidit el jurat que va acabar atorgant un premi a la pel·lícula en qüestió, Sirat. Aquesta que fins i tot els amics del seu poble –d’en Sergi, s’entén– volen anar a veure. “Mira que s’han estrenat totes les meves pel·lícules a Vilanova i no hi havien vingut mai, o poca gent!”, se’n fot, ressaltant com de sorprenent és l’èxit “espaterrant” que està tenint aquest film trencador i colpidor, per molt místic que sigui.

Terribas, Sergi, Albert i l'ajudant de direcció.

A la pregunta de quin és el secret del seu èxit professional, de tenir una carrera tan variada i prolífica des que el 1997 va estrenar aquell Western de Manuel Poirier, ell mateix no hi troba explicació, però assegura que és plenament conscient que tingut una “sort immensa” de poder pujar-se a aquesta “muntanya russa” que és la seva professió. “He superat no dos, sinó quatre pobles els meus somnis”, confessa. I això que diu que fa el que li diuen quan el contracten per fer una pel·lícula. Continuant amb Sirat, per exemple, explica que va implicar-se molt en un film que és col·lectiu i que van saber inspirar-se mútuament amb la resta de components del repartiment, tots actors no professionals que enfrontaven la manera d’actuar d’una manera més innocent. “Em vaig inspirar en ells, i si ells estaven acollonits, jo també.” Una modèstia que el director de direcció del film, Albert Auladell, matisa tot afegint-hi que Sergi López té unes taules i una tècnica que no tenien els altres, però que la seva generositat, empatia i saber fer les compartia amb la resta. La sensació de família que projecten a la pel·lícula certament traspua.

També hi ajuda, encara que sembli contradictori, com bé va explicar Sergi López, que durant el rodatge va haver-hi molta comunió, fins al punt que va gaudir molt de l’experiència, d’aquest viatge físic, metafísic i emocional que projecta la pel·lícula de Laxe. I és que, malgrat el patiment del personatge per aquest trajecte existencial pel desert del Marroc a la recerca del rastre fantasmagòric d’una filla perduda que el conduirà a patir un dolor encara més extrem, ell s’ho va passar teta participant en aquesta aventura.

Una actitud, com sempre, positiva amb tot el que fa i mantenint-se proper a tot aquell que l’envolta. En podem donar constància amb dues anècdotes més, una narrada per ell i l’altra que vam testimoniar durant el sopar. Explicava que, durant aquesta estada a Canes, a l’ascensor de l’hotel Majestic es va trobar amb Catherine Deneuve i no es va estar de saludar-la pel respecte que li té, tot excusant-se per la molèstia i pensant-se que ella no sabria qui era aquell pesat. “Home, Sergi, com vols que no et recordi?”, li va reblar, tot fent-li dos petons. L’única vegada que van coincidir junts va ser en el rodatge de Potiche de François Ozon (2010), en què en Sergi tan sols intervenia en una escena curta fent de camioner espanyol. Això venia a propòsit que, just abans, Guillem Terribas el presentava a la cambrera com “l’actor més famós de Catalunya”. Després de dubtar, la noia va preguntar si era l’actor que sortia a Sirat. En Sergi, a qui la fama li rebufa, per no dir que l’incomoda, però no la simpatia ni la proximitat, va respondre: “Bones, em dic Sergi, com et dius tu?” La Jordina, com nosaltres fa temps, va descobrir que en Sergi, Sergi López, no deixa de ser un dels nostres.

 Jordi Camps Linnell  publict en el PuntAvui el 16.06.2025

Josep Coll entrevista a Sergi López pel Diari de de Girona 15.06.2025 https://www.diaridegirona.cat/cultura/2025/06/15/sergi-lopez-amb-sirat-l-118598114.html

Foto: Aniol Rasclosa.

El fenomen «Sirat» omple els cinemes Truffaut de Girona

L’actor Sergi López presenta la guanyadora del Premi del Jurat a Cannes.

Les tres projeccions de Sirat han omplert aquesta tarda els Cinemes Truffaut de Girona. Hi havia doble al·licient. Per una banda, la presentació i posterior col·loqui amb l’actor principal de la pel·lícula, Sergi López, i, per altra banda, veure la guanyadora del Premi del Jurat del Festival de Canes que es va celebrar fa unes setmanes. 
(La informació del diari de Girona del dia 10 de juny 2025 de Josep Coll, segueix https://www.diaridegirona.cat/cultura/2025/06/10/fenomen-sirat-omple-els-cinemes-118468969.html ) Foto: Aniol Resclosa. 

Presentació del llibre HISTÒRIES DE SEMINARI (Girona 1955-1962) de Josep...

Imatges de la presentació (pràcticament integra) de la presentació del llibre de Josep Valls HISTÒRIES DE SEMINARI, amb la participació de l'editor Àngel Magrià, Jordi Grau, Guillem Terribas i l'autor Josep Valls. Imatges de Pere Rodeja i Guillem Terribas. Realització i muntatge de Guillem Terribas.

Un buen Padre (Paternel) full de sala del Cinema Truffaut

Títol original: 
Paternel

  País:
 França, 2024
Direcció: 
Ronan Tronchot
Guió:
 Ronan Tronchot, Ludovic du Clary

Intèrprets:
 Gregory Gadebois,
Géraldine Nakache i Lyès Salem

Gènere: Drama

Durada: 93 min

Idioma: Francès

Subtítols: castellà

Full de sala: 
Guillem Terribas Roca

TOT ANIRÀ BÉ.  

Ens trobem davant d’una pel·lícula, que podria ser una molt bona crònica sobre la vida d’un rector d’un poble francès, que és apreciat pels seus feligresos. Que és un home honest, que està convençut de la seva feina, la de predicar la paraula de Déu, la de donar exemple de vida. El rector, que es diu Simó, sap escoltar i estar al costat de la gent, gent senzilla com ell, que conviuen civilitzadament, en un espai natural agradable i sense complicacions, fins que apareix una antiga amiga de Simó, de quan ell era seminarista. 

El personatge de Simó està magistralment interpretat per l’actor francès Grégory Gadebois, que casualment el vam poder veure fa unes setmanes en el film francès dirigit per Daniel Auteuil, Presumpció d’innocència, on interpretava el personatge de Nicolas Milik, el pare de família acusat d’assassinar a la seva dona.

Aquest film dirigit pel jove director francès Ronant Tronchot, que també n’és el guionista, el presenta en un moment en què els films com Conclave i la recent mort del papa Francesc, ha posat en l’actualitat tota una sèrie de preguntes i situacions de l’església i també qüestions com l’avortament, el celibat i el comportament i la manera d’actuar del vaticà, són temes que surten en els diferents plantejaments que se li presenten al rector Simó, a partir que sap que és pare biològic d’un vailet d’onze anys.

Una de les moltes reflexions, preguntes i angoixes del capellà sobre el perquè del celibat dins l’Església catòlica, és quan li comenta a la mare de la criatura la relació que tenia amb una feligresa ja gran, i que feia dies que havia mort. Deia en Simó, que aquella senyora es posava molt contenta quan ell l’anava a visitar, perquè estava amb ella i per ella. Que no pensava amb ningú més, perquè no tenia a ningú i tampoc tenia pressa, perquè ningú l’esperava. En canvi, quan la visitava algú de la família, estaven més pendents de la família que havien deixat. Tenien pressa per marxar perquè aquests sí que tenien algú que els esperava, en canvi, el rector, en Simó, quan estava amb ella, només estava amb ella. Per això el celibat és important entre els capellans catòlics, perquè no tenen ningú, ni un lligam íntim, sinó que es deuen al poble, als seus feligresos.

Aquesta història d’un capellà que tota la gent del poble li diu Pare, menys el seu fill, que no li pot dir, està molt ben explicada i d’una manera molt senzilla, sense apujar mai el to de la història però el deixant al descobert i mostrant les contradiccions d’una església que li costa renovar-se i acceptar que el món, el pensament i la manera de viure van canviant contínuament.

Una història, una pel·lícula recomanada per a gent que té fe i creu amb l’església i, també, per la gent que no és creient. La manera en què està explicada li dona un interès general.

Guillem Terribas Roca, Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.

chrome-extension://efaidnbmnnnibpcajpcglclefindmkaj/https://www.girona.cat/adminwebs/docs/u/n/unbuenpadre.fullgran.pdf

Tràiler. https://youtu.be/Ot67AX38MDQ?si=n6z28ZEadO49D-t0 

Full de sala del film JANE AUSTEN ARRUINÓ MI VIDA * Cinema Truffaut

Títol original:
Jane Austen a gâché ma vie

País: França, 2024

Direcció: Laura Piani

Guió: Laura Piani

Intérprets: Camille Rutherford, Pablo Pauly,Charlie Anson, Annabelle Lengronne

Gènere: Comedia Dramàtica

Durada: 94 min

Idioma: francès i anglès

Subtítols: castellà

Full de sala: Guillem Terribas Roca

A qualsevol llibreria hi ha una història que t’està esperant.

Amb les primeres imatges de Jane Austen arruinó mi vida, ja es veu que serà una pel·lícula delicada, preciosista i amb un toc de combinació entre el que és modern i l’antic. La protagonista Agathe (magníficament interpretada per la jove actriu Camille Rutherford, francesa de trenta-cinc anys i que recentment la vam poder veure amb Anatomia de una caida (2023), també a Milady, Los tres mosqueteros (2023) i la interessant La vida de Adele (2013)), es passeja pels carrers de París en bicicleta i treballa en una llibreria, concretament a la mítica Llibreria Shakespeare & CO, al costat del Sena. Precisament la mateixa directora Laura Piani, que debuta en aquesta pel·lícula com a directora i guionista, per pagar-se els estudis va treballar durant un temps en aquesta coneguda i històrica llibreria. Per tant, és coneixedora de l’encant i el poder dels llibres.

La història precisament va de llibres, del seu poder i la seva atracció. Agathe, a part de ser una bona llibretera, és una gran lectora i coneixedora de Jane Austen i a la que pot recomana una de les seves novel·les a qualsevol client o clienta, que va perduda en la immensitat de possibilitats que hi ha dins una llibreria per triar el llibre. Agathe també vol ser escriptora, i pateix la solitud de l’escriptura, en trobar les paraules adients per explicar una història que atrapi al lector.

Agathe té un problema amb els cotxes, que es desvela molt al principi de la història. A més a més, té molt bon rotllo i s’entén molt bé amb un company de feina que creu que l’Agathe és una bona escriptora. Es diverteixen junts, parlen de llibres... L’Agathe fa dos anys que no té contacte físic amb cap home.

Un dia, Agathe rep una carta on l’inviten a passar uns dies a la Residència d’Escriptors Jane Austen a Anglaterra, per un esborrany de novel·la que ha escrit i que sense saber-ho ella el seu company els hi ha enviat. Ella en principi no hi vol anar, però el seu company la convenç. A partir de l’arribada a Anglaterra, el panorama, l’ambient, el paisatge i els personatges canvien totalment. La història francesa, de cop i volta, es converteix en una història anglesa, idioma inclòs amb una casa que està habitada per uns descendents de la Jane Austen, i que tenen aquell refinament i manera de comportar-se dels “senyors” anglesos, d’una manera tradicional i clàssica. S’ha de dir que té un molt bon començament la nova vida a Anglaterra, amb situacions divertides, plena d’entrebancs i situacions ridícules... tot plegat molt anglès.

Tot i que pel·lícula té una durada de les que no es fan avui dia, de 94 minuts, no té pressa per explicar-nos aquesta història romàntica envoltada de frases de llibres: “La solitud d’escriure, els gestos, fragments d’imaginació”; “Els petits gestos, anònims i oblidats, plens de bondat i amor, són els millors d’aquesta vida”; “La literatura és l’únic remei pel fenomenal desordre del pensament emocional”...

La música és molt important en aquesta història, entra en el moment precís per acompanyar una escena de reflexió, de silenci, una passejada... i se’n va quan ja ha fet la seva feina, potenciar la seqüència.

Ens trobem amb una petita gran obra encantadora, romàntica, divertida, reflexiva i creïble, sobretot per explicar-nos una delicada història d’amor als llibres i a la vida.

Guillem Terribas i Roca, col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona  

trailer

https://youtu.be/9mGdziEubJs?si=zyHZT7eLadhRq2h8

Cicle KATHRYN BIGELOW, en el Cinema Truffaut.

Cicle de la Filmoteca de Catalunya dedicat a la directora KATHRYN BIGELOW, en el Cinema Truffaut de Girona, del 12 de maig al 9 de juny de 2025. POINT BREAK (1991) STRANGE DAYS (1995) THE HURT LOCKER (2008) ZERO DARK THIRTY (2012) DETROIT (2017). Muntatge, Guillem Terribas.