HIG DIGITUR DEI (CAT. 1976) d'Antoni Martí

HIC DIGITUR DEI
Director: Antoni Martí
Guió: Quim Monzo / Roser Fradera
Música: Quim Sota
Intèrprets: Rosa Novell, Xavier Elorriaga,
lfred Luchetti, Monserrat Carulla, Pepa López,
 Maruja Torres, Nadala Batiste, Miquel Cors.
https://youtu.be/uaixvz6beWk

"QUAN FRANCO VA MORIR,
 ÉREM JOVES ÀCRATES" (Imma Merino)

Molts anys abans que Isaki Lacuesta, engresques a una sèrie de primeres figures del mon del cinema i del teatre perquè participessin en el seu projecte cinematogràfic de "Murieron por encima de sus possibilidaes", l'Antoni Martí ja ho va fer per realitzar aquesta esborrajada pel·lícula anomenada Hic digitur dei. Molt abans que existís aquesta formula de recollir diners per portar a terme projectes culturals anomenada "verkami", l'Antoni Martí ja ho va aconseguir per poder finançar la pel·lícula, d'una manera casolana, a partir de aportacions particulars i de la productora de la pel·lícula Dolors Fuster. Però es clar, estem parlant de l'any 1976 / 1977, on la tecnologia actual era només una fantasia. Rodada amb pel·lícula de Super 8 i amb unes condicions precàries, més ben dit: més que precàries, es va filmar aquesta festiva i anàrquica pel·lícula, gràcies a la il·lusió, les ganes de fer coses i sortir de la foscor franquista. Amb un entusiasme  fora de lloc. La majoria dels actors son de teatre, que van participar en el Primer Grec en el que Antoni Martí va rodar-hi un documental sobre l'experiència del festival d'estiu i entre toma i toma va entusiasmar i anar engrescant a una colla d'actors perquè participessin en aquesta utòpica aventura, que va durar 14 mesos. Es rodava moltes vegades els cap de setmana o quan algun actor tenia lliure i li anava bé.  Però tot i l'anarquia del rodatge, tots, absolutament tots, tenien unes ganes boges de complir amb els compromisos assumits.
Hic digitur dei, apart de ser possiblement la millor crònica dels moments d'eufòria llibertària després de la mort del dictador Franco, també es la de la  transició i, sobretot, l'esclat de viure per fi, en llibertat; també és una pel·lícula coral, amb actors que començaven les seves carreres i que molts d'ells ja no hi son i per tant s'ha convertit en una mena de document d'un moment històric, però també de reconeixement a una professió que ha estat a les verdes i a les madures. Alguns dels actors, els tenim encara presents en el nostre record recent, com Rosa Novell. També hi trobem un Alfred Luchetti en plena forma  com la Nadala Batista i a un jove Miquel Cors....

Hic digitur dei, que com he dit es va rodar en pel·lícula Super8 (fa anys vaig tenir la sort de veure-la en aquesta format original), ara la podrem gaudir amb una extraordinària i restaurada còpia de la  versió original.
Aquesta projecció en el Cinema Truffaut, dins la programació de Temporada Alta 2015, serà la primera  d'una sèrie que es faran  per diferents indrets del país i que començarà el proper dia 23 de Novembre a Barcelona en els Cinemes Girona.

Llarga vida  a Hic digitur dei i que algun dia puguem recuperar la espontaneïtat, l'explosió i les ganes de gresca i d' ironia que té la pel·lícula d'Antoni Martí.

Guillem Terribas, col·lectiu de Crítics de Cinema.Full de sala pel Cinema Truffaut, en el pre-estrena (dins el marc de Temporada Alta 2015) de la versió digitalitzada. 17.11.15

PERE BAHÍ: Mite de la Costa Brava

Recopilació de cançons de Pere Bahí, amb el seu company
 Pep Rodriguez, A Sarajevo (2007) i a Cala Salguer (2011)

El dia de Sant Carles va morir un cuiner i cantaire de veu poderosa. A Palafrugell, mentre dormia.

En Pere de La Xicra va tenir una vida intensa i va ser acomiadat com es mereix una persona cridada a ser una llegenda de la Costa Brava.

El funeral de Pere Bahí i Fàbregas deu haver estat el funeral més terapèutic de la meva vida. No ens vam ensorrar ni vam plorar de desesperació. ¿Heu vist mai aquests enterraments a Nova Orleans amb aquella música que comença trista i lenta i acaba alegre i amb molta marxa? Doncs va acabar igual. I hi afegiria una cosa millor, encara: quan en vaig sortir estava més bé que quan hi vaig entrar. Més feliç, si voleu, i no pas amb l'esperança de la resurrecció com solem acabar els funerals els catòlics, sinó més aviat amb un record festiu, per honorar en Pere de La Xicra. Sabeu per què? Donaven per fet que ja tenim en Pere al cel, cuinant i cantant.

“Aixís de xulos!”, diria ell.

Va ser un gran final per a una gran vida.

Però no us penseu: en Pere n'havia passat de tots colors. La salut també el va castigar. Imagineu un càncer de pulmó i operacions que li van minvar la capacitat per respirar. Però, malgrat tot, un emissor de felicitat.

En Pere tenia 77 anys –oi que no ho semblava?–, però no era un avi ni algú que convidés a tractar-lo de vós. Precisament, de tan proper, dir-li de tu era el més natural.

Diria que va morir un homenot. Josep Pla li hauria pogut dedicar algun escrit si hagués arribat a conèixer, com nosaltres ara, aquest personatge singular. Però, el 20 d'abril del 1984, quan en Pere Bahí i la seva estimada Montse Soler van obrir la granja al carrer Estret de Palafrugell, el senyor Pla feia dies, anys, que havia deixat de pixar-se per les parets d'aquell carreró dedicat oficialment a sant Antoni. Van arribar a Palafrugell el 1977, però fins a aquest estiu no es van casar.

Potser la mort d'en Pere marca la fi d'una etapa, com en el moment del traspàs de personatges dels quals només tinc referències escrites i orals, com l'Avi Xaxu, l'Hermós, en Pa i Raïm i una colla més que no sabria dir si són reals o ficció, però que han esdevingut mites. Potser un dia algú pensarà que en Pere Bahí és una llegenda.

L'escrit del recordatori del funeral és un fragment d'Un viatge frustrat, una de les narracions d'Aigua de mar, del volum II de l'Obra completa de Josep Pla. Parla dels dinars amb sobretaula des de les tres de la tarda fins a quarts de deu de la nit, de gent infatigable que canta, menja, beu, fuma, conversa, es belluga sense parar i se'n va havent gastat totes les provisions de mam. M'inquieta el Pla amoïnat per “aquesta delirant follia primitiva i decadent”. Decadent? Primitiva? Per què? Després hi afegeix: “De vegades la felicitat del país em fa por. És tan notòria que indefectiblement està cridada a perdre's.”

Precisament, hem de recordar en Pere Bahí, de La Xicra, més enllà de la cuina, perquè va dedicar la vida a fer feliç la gent. Artista i home de bon gust, ho feia quan cuinava, quan cantava, quan escrivia, quan conversava o quan et feia aquelles abraçades energètiques, i enèrgiques i poderoses com la seva veu. “La millor veu baixa del món de l'havanera”, segons Pep Rodríguez, guitarrista amb qui va formar el duet Els que Canten. Ep!, en Pere havia jugat a la Champions: Peix Fregit, Port Bo, Caobana i Els Pescadors de l'Escala. Quan invoco l'havanera autèntica i la cançó de taverna tavernària, em ve al cap en Pere.

“Qui t'ha parit!”, deia ell.

He cantat amb Els que Canten des del migdia fins a l'hora de les bruixes a La Pelosa, a s'Alguer, i a la Barraca dels Lliris, a Tamariu. I fins i tot a la ràdio. Durant vuit anys, en Pere i en Pep portaven l'apostolat a La taverna de la Rambla, un programa de FeM Girona, la ràdio de l'Eduard Cid i en Julià Bernabé. 450 programes i 450 convidats. Et feien sentir reina por un dia. No recordo si vam fumar, però puc assegurar que vam brindar amb gintònics amb unes copes que van acabar a Llambilles, lloc on gràcies a en Pere vaig menjar un dels quatre millors arrossos de la meva vida. Un mar i muntanya de cabra i salsitxes extraordinari, amb arròs de Pals, matèries primeres del costat de casa, poc viatjades.

La base en la cuina d'en Pere ha estat un bon sofregit. Un sofregit de ceba sola, fregit i bullit, fregit i bullit, fregit i bullit, i fregit. Molt pacient, negre, sense que se te'n cremi ni un bocí. Negre per fer l'arròs negre, sense tinta i sense encebar el plat. Un sofregit, sofregit. El Sofregit! Amb el suport d'Anna Casadevall, la seva hereva als fogons de La Xicra, en Pere va establir la manera exacta de fer el sofregit veritable, com a base fonamental dels millors arrossos a la cassola, platillos, guisats, estofats, nius i catxoflinos.

Un personatge clau. Un cuiner molt influent, però molt, en el món de la cuina catalana; una fila de patums han après d'ell. El seu llegat gastronòmic és a Sabor ampurdanés, d'Ediciones Omega. Llegiu-lo!

“És en castellà, perquè no sé anglès. Vale, nano?”, va dir ell.

La missió a la Terra d'en Pere Bahí va ser la lluita contra els fantasmes de Pla. Havia de mantenir aquesta manera de fer humanista i bohèmia, tan lluny dels paràmetres d'ambició i cobdícia que ensenyen a les escoles de negocis.

Ja ho sé, ara em direu que va viure una vida de collons. Us torno a recordar que també les va passar putes. S'ha de ser mesquí per voler treure mèrit a qui ha dedicat la vida a repartir felicitat.

Algú l'ha de fer, aquesta feina, i millor que la faci una persona amb molt de talent!

Salvador García-Arbós, publicat el diumenge 8 de novembre a la secció Fem un cafè?. 

* En Pere era un personatge extraordinàri, que li agradava la vida, la vivia intensament i et feia participar en aquesta intensa vida, lligada a la música i a la cuina. Compartir, tot el fos, amb els amics era el que mes li agradava. Envejable vida i envejable comiat, sense soroll, discretament, sense molestar.
Guillem Terribas

Ponsatí-Murlà toca el Setè Cel

Oriol Ponsatí-Murlà, Guillem Terribas, Albert Rossich
Foto: Lluís Serrat.

Oriol Ponsatí-Murlà va rebre ahir el premi Setè Cel per la novel·la Totes les estacions de França, en un acte a la biblioteca Iu Bohigas de Salt. El jurat del premi va acordar per unanimitat donar aquest guardó, dotat amb 3.000 euros, a l'escriptor gironí, que ja havia guanyat el Just M. Casero amb aquesta obra. A la imatge, l'autor (amb ulleres), escolta Miquel Berga i Vicenç Villatoro, d'esquena, durant l'acte.
El Punt 14.11.15 

Él me llamo Malala (He Named Me Malala)

Emirats Àrabs, 2015

Director: Davis Guggenheim.
Intèrprets: Malala Yousafzai, Ziauddin Yousafzai,
Toor Pekai Yousafzai,Khushal Yousafzai,
 Atal Yousafzai.
Gènere: Documental.
Durada: 87 min. Idioma: Anglès.

“Un professor,  un nen, un llibre, un bolígraf, poden fer canviar el món“

Aquesta es la senzilla i poderosa frase que la jove activista Pakistanesa Malala, ha fet servir com a referència del seu discurs que els Talibans van voler callar amb una bala, quan tornava de l’escola en un autobús en el seu poble a la Vall de Swat.
El productor i director nord-americà Philip Davis Guggenheiem, conegut com un dels documentalistes més reconeguts i valorats del moment, només cal recordar que dos dels seus documentals estan en el TOP 10 dels més vistos i de més recaptació “Una verdad incomoda ” (2006) i “Esperando a Superman” (2010), es l’encarregat de explicar-nos la història d’aquesta noia de 16 anys anomenada Malala Yousazai, la noia activista Pakistenesa, que va reivindicar públicament el dret d’anar les noies a l’escola i per aquest motiu, va rebre un tir al cap que li va anar al cervell i va estar una temporada en coma i fent-li operacions per tal de salvar-li la vida. Actualment està totalment recuperada, cal dir que té una part de la cara que li ha quedat immobilitzada i no hi sent per una orella, viu amb la seva família, pare, mare i dos germans, a Anglaterra i no pot tornar a el seu país sota amenaça de mort.
Veurem i viurem durant els 87 minuts tot aquets procés. Imatges de la seva hospitalització, de la seva infantesa, de l’escola que tenia el seu pare,… tot material d’arxiu familiar. També veurem alguns fragments de la situació actual del seu país. I tot un metratge seguiment del que pensa, dels seus estudis, de les seves visites a altres països, de les personalitats que l’han rebut, del que pensen els seus germans d’ella i el que pensa ella dels seus germans. La seva estada a la ONU i el Premi Nobel de la Pau que va rebre, la personalitat més jove de la història del Premi, l’any 2014. I sempre, el pare al seu costat.
La pel·lícula comença amb la història del seu nom, explicada per ella mateixa, recordant l’explicació que li va donar quan era més petita el seu pare. Aquesta història i altres històries que es rememoren, estan il·lustrades per unes pintures animades extraordinàries. Malala, es el nom d’una heroïna que quan el Pakistan estava sotmesa a els anglesos, va liderar la batalla que va donar la llibertat a el seu poble, tot i deixant-hi la vida.
“El meu pare em va posar Malala, no em va fer Malala. Jo vaig triar aquesta vida i la vull continuar“, diu un moment de la història la nostra Malala, a la pregunta de si tot el que fa es influència del seu pare.

La pel·lícula està ben feta, ben explicada i en alguns moments et commou. Està explicada amb un ritme que no et permet deixar de mirar la pantalla. Només en alguns moments surten algunes veus critiques, que diuen que s’aprofita de la seva desgràcia. Però la força de la història s’aguanta per si sola.

Es veritat que en alguns moments i sobretot la part final, el realitzador aixeca el to sentimental buscant la llàgrima fàcil i el vist i plau de l’espectador. Però, la història es tant intensa, que se li pot perdonar aquesta debilitat comercial.

Guillem Terribas Col·lectiu de crítics de cinema de Girona
Full informatiu. Cinema Truffaut 06.11.15 

L'ARTÈRIA INVISIBLE de Pere Vilà.

Âlex Brebdemülh, Pere Vilà i Nora Navas

L'ARTÈRIA INVISIBLE
(Catalunya 2015)
Direcció: Pere Vilà
Guió: Pere Vilà / Laura Merino
Intérprets: Nora Navas, Àlex Brebdemühl, Àlex Monner,Joana Vilapuig, Francesc Garrido

* Pre-estrena, dins el festival Temporada Alta
en el Cinema Truffaut 03.11.15
Estrena oficial el desembre 2015.

Relacions perilloses
Pere Vilà (Girona 1975)amb paciència i amb els anys, ens va mostrant des de que va fer el seu primer llarg metratge el 2007 "Pas a Nivell", una manera original i diferent d'explicar històries. Ja l'any passat, dins el mateix marc de Temporada Alta, que ara estrenem la seva darrera obra, Pere Vilà ens va oferir la seva particular visió de la vellesa, la memòria i la rancúnia amb la pel·lícula "La Fossa" (2014), amb unes esplèndides interpretacions de Lluís Homar i la Emma Vilarasau.

Ara, Pere Vila, amb l'adaptació de la novel·la "El peatge" escrita a quatre mans per Josep Valls i Joaquim Vidal (que és un dels productors de la pel·lícula) ens mostra en la seva darrera producció L'ARTÈRIA INVISIBLE una intima i complicada història on hi trobem la mala relació entre germans i una herència entre mig; un matrimoni amb problemes: ell vol fer carrera política i ella vol tenir fills. A ell se li complica la vida a través d'una denuncia d'abusos sexuals. Al mateix temps, vivim un amor adolescent, amb problemes, ella ha d'exercir la prostitució i ell està a l'atur i "tocat", degut a que de petit havia estat a punt de formar part de la vida del matrimoni, que ara te problemes. Els joves tramen una manera fàcil de aconseguir diners. Aquí, es complica encara més la cosa.

Tot plegat explicat a la manera del director Pere Vilà, sense preses i amb la càmera quieta. Aquesta manera de filmar, fa que l'espectador entri més dins el complicat entramat de la història. Al mateix temps, un té la sensació de que no passa res i resulta que estem vivim, quasi en primera persona, tot una drama, un mal viure que no et deixa indiferent. Fins hi tot, hi ha moments en que l'espectador voldria participar amb els protagonistes, intentar fer-hi alguna cosa, perquè no haguéssim de viure tant intensament el que estem veien.

Un altre mèrit del director, es aconseguir que els actors que venen de diferents àmbits del mon de la interpretació, tot estiguin al mateix nivell. Tots saben mostrar en poques paraules tota la intensitat, a través de l'expressió, que necessita cada escena. Una vegada més Pere Vilà, amb la seva manera d'explicar històries, no ens deixarà indiferents. Ens farà pensar i reflexionar sobre que la vida, de vegades, no estan fàcil de viure-la. I moltes vegades, som nosaltres que ens la compliquem.

Guillem Terribas. Col·lectiu de Crítics de Cinema

La UNED obre el curs a Girona celebrant el 40è aniversari

L'acte d'inauguració del curs acadèmic 2015/2016 es va celebrar ahir, a la Coma Cros, amb una conferència de Guillem Terribas, que va reivindicar la curiositat com a eina bàsica per aprendre.

La Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED) a Girona va inaugurar ahir a la tarda el curs acadèmic 2015/2016. Però aquest acte solemne no va ser un més, sinó que va ser especialment emotiu perquè la universitat celebra els quaranta anys de la seva implantació a Girona. De fet, aquesta efemèride va ser el fil conductor de la inauguració del curs, que es va dur a terme a l'Auditori de la Factoria Cultural Coma Cros de Salt.

El responsable de donar el tret de sortida a l'inici del curs acadèmic va ser el llibreter i activista cultural saltenc Guillem Terribas, que va pronunciar la conferència La curiositat ens farà lliures. Terribas, gran coneixedor del seu poble i de la realitat cultural gironina, va voler partir precisament de Salt per evocar el passat de la fàbrica Coma Cros, en el sentit que va ser un referent de vida saltenca, però que ara, i amb el temps, s'ha reconvertit en una factoria que “dóna vida cultural” a la població. Terribas va voler defensar per damunt de tot la curiositat com a eina essencial per aprendre i assolir coneixement: “Allò que de petits preguntàvem contínuament per aprendre coses és una de les eines que reivindico que no hem de deixar”, va dir.

Matriculacions

David Maldonado, secretari del centre UNED Girona, es va referir a les dades del curs passat exposant que dels 1.252 alumnes matriculats, 37 han assolit els seus estudis, ja sigui de grau o de màster. Tot i que la matrícula encara no està tancada, per aquest curs es preveu una xifra semblant pel que fa a matriculats.

La UNED té centres exteriors a Olot, Sant Feliu de Guíxols, Palafrugell i Figueres.

Motivació i treball

L'acte d'ahir també va servir per fer l'entrega dels diplomes als estudiants que van finalitzar els seus estudis de llicenciatura o grau a la UNED durant el curs passat. Pel que fa a les intervencions, la directora del centre, Montse Palma; la vicerectora de formació permanent, María del Carmen García Alonso; el president de la Diputació de Girona, Pere Vila, i la regidora de Cultura i Esports de l'Ajuntament de Salt, Eva Rigau, van remarcar la motivació per aprendre i l'esforç dels estudiants de la UNED que sovint compatibilitzen l'estudi amb el treball i les obligacions familiars.

Tot i que el curs queda oficialment inaugurat, la matrícula continuarà oberta fins al 25 d'octubre, tant per als graus, com per al curs d'accés a la universitat per a majors de 25 i 45 anys. D'altra banda, els cursos d'idiomes organitzats pel Centre Universitari d'Idiomes a Distància (CUID) s'iniciaran el proper 3 de novembre i la matrícula restarà oberta fins al 30 d'octubre.

Publicat en el Punt-Avui 15.10.15

La UNED celebra 40 anys a Girona

Els 40 anys de la implantació a Girona de la Universitat Nacional d'Educació a Distància (UNED) va ser el fil conductor de l'acte d'inauguració del curs acadèmic que va tenir lloc ahir a la Coma Cros de Salt. El responsable d'obrir el curs acadèmic va ser el llibreter i activista cultural Guillem Terribas amb la conferència "La curiositat ens farà lliures". En l'acte es va fer l'entrega dels diplomes als alumnes que van finalitzar els estudis el curs passat.

Diari de Girona 15.10.15 

Temps de foc temporada alta 2015

Espectacle inaugural del FESTIVAL TEMPORADA ALTA 2015
divendres 2 i dissabte 3 d'octubre.
La màgia del foc i la música per diversos carrers i places del Barri Vell de Girona. Un espectacle insòlit, majestuós, misteriós, divertit i, sobretot, compartit. Aquesta vegada el poble s'ha assabentat que ha començat el Festival.

Fonsu Mateu exposa ‘Espais vistos', a Salt

Les Bernardes de Salt inauguren avui, a les vuit del vespre, l'exposició Espais vistos, de Fonsu Mateu (Salt, 1948). El veterà artista presenta una selecció de la seva obra amb aquest títol perquè l'origen de les aquarel·les és sempre el viatge i, també perquè aquest any en fa noranta de la publicació de Coses vistes, llibre fundacional de Josep Pla. Guillem Terribas farà la presentació de l'acte.
El Punt-Avui 18.09.15

EL VIRUS DE LA POR.

El Virus de la Por 

Catalunya, 2015
Director: Ventura Pons.
Intèrprets: Roser Batalla, Rubèn de Eguia, Albert Ausellé,
Santi Ricart, Diana Gómez, Xavier Pujolràs, Anna Azcona.
Gènere: Drama.
Durada: 90 min.

Idioma: Català.

LA MIRADA L'any 1961, el director de cinema americà William Wyller, va adaptar pel cinema l' obra de teatre escrita l'any 1934 per Lillian Hellman "The Children's Hour, amb el mateix títol i que entre nosaltres es va titular "La Calúmnia". Estava magistralment interpretada per Audrey Hepburn, Shirley Mc Laine i James Garner. Era una història que no et deixava indiferent i més en aquella època, que per nosaltres aquestes coses només eren "rumors" de mal pensats. Perquè el que va escriure la Lillian Hellman l'any 1934 i que no es va portar el cinema fins l'any 1961, tractava de la bona relació de dues professores que tenien un escola privada, a Estats Units, i que eren unes bones pedagogues, fins que una nena, va dir a els seus pares, que les dues professores s'havien fet un peto... A partir d'aquí comença un drama per les dues amigues , fins arribar a el tancament de l'escola.

Ara, a l'any 2012, en un país més "normalitzat", Josep Maria  Miró va escriure i va dirigir l'obra de teatre EL PRINCIPI D'ARQUÍMEDES" interpretada per Roser Batalla, Rubén de Eguia, Santi Ricart y Albert Ausellé. La història es repeteix, molts anys després en el nostre país, doncs l'obra de Josep Maria Miró, també hi ha la mirada d'una nena, que fa que es dubti del comportament d'un professor/entrenador de natació, amb  la manera de tractar a una de les criatures. I, els pares, li amarguen la vida i a tots el companys que treballen amb ell.

Ara Ventura Pons, tres anys després del seu estrena i del seu recorregut pels diversos escenaris del país, ha adaptar l' obra (igual que en el seu moment va fer William Wylder) i n'ha fet una pel·lícula, la pel·lícula que fa 26 de la seva filmografia.

No es la primera vegada que Ventura Pons adapta una obra de teatre i la porta al cinema amb cert èxit. Recordem: l'esplèndida "Actrius" (1997), Carícies (1998)  "Amic Amat" (1999),"Barcelona, un mapa (2007),  "Forasters" (2008)... entre altres. Ventura es un home que li agrada el teatre i estima el cinema.

En aquesta adaptació de l'obra de Josep Maria Miró, Ventura Pons ha treballat amb els mateixos actors que en el seu moment van estrenar l'obra de teatre. Ventura s'ha fet seva la història de Miró, i ens la mostra amb unes imatges molt pròximes. Amb uns primers plans que expressen tota l'angunia i la sorpresa d'una situació estúpida. Una situació que provoca la desconfiança, la por i la insolidaritat.
 Com una mirada mal interpretada i mal explicada, pot ocasionar un desgavell en unes vides que fins aquell moment eren normals i amb  bon "rotllo" entre ells. Tot això ho explica d'una manera senzilla, però convincent,  el director Ventura Pons.
Cal ressaltar la molt bona interpretació de la veterana actriu Roser Batalla. Els altres actors compleixen.

Guillem Terribas, full/crítica de l'estrena en el Cinema Truffaut 18.09.15 

11 de Setembre 2015 VIA LLIURE