
Ambient en el Bar de Teatre de Salt, amb el Sopa de Llegtres. A la Foto es pot veure en Pere Garcia
a primerta fila. Foto: GTR
![]() |
| Pol Estrada i Montse Albés. |

Ambient en el Bar de Teatre de Salt, amb el Sopa de Llegtres. A la Foto es pot veure en Pere Garcia
a primerta fila. Foto: GTR
![]() |
| Pol Estrada i Montse Albés. |
ASISTIR EN DIRECTA A UNA VISTA JUDICIAL
D’entrada, faig una declaració d’amor total a
aquesta pel·lícula que amb 80 minuts m’ha robat el cor, l’enteniment i la renovació cap a les
històries ben explicades i ben realitzades i ben
interpretades. És sens dubte una de les millors,
per no dir la millor, que veuré aquest any.
Feta aquesta declaració, i deixant les coses ben
clares, ara ja puc parlar amb tranquil·litat de
què va aquesta història i el perquè m’ha agradat
i atrapat tant.
La història, escrita i dirigida pels joves, i en el
seu primer llargmetratge, Charlotte Devillers
(francesa) i Arnaud Dufeys (Belga), passa tot
en un interior, en un despatx d’una jutgessa, on
hi ha una dona i un home amb les seves respectives advocades i un advocat que fa d’observador. Un home i una dona, separats i amb mala relació, lluitant per la custòdia dels seus fills,
una noia adolescent i el seu germà més petit.
La primera versió és la de l’advocada de l’home, la segona de l’advocada de la dona, llavors
la història explicada per l’home i seguidament
explicada per la dona. La jutgessa escolta i li
demana l’advocat observador, que doni la seva
opinió dels fets. Una vegada acabada i escoltada
la “vista”, la jutgessa ha d’opinar. I encara hi ha
una mena d’epíleg, que no desvetllarem.
Tot això en un mateix espai, en una mateixa
llum, amb els mateixos personatges. Només
amb la paraula, amb les mirades, amb les expressions i el to de veu. Només, en una introducció on es mostra el comportament dels fills,
que destaquen amb la seva vestimenta negra,
amb el blanc que hi ha en tot l’edifici, que estaran en una altra habitació de l’edifici. Amb
aquests elements i amb una interpretació impecable, l’espectador, els espectadors, vivim intensament el “problema” sense cap element que
ens destorbi. Directament a la qüestió. Nosaltres som una mena d’espectadors de la situació
que es planteja i estem a primera fila. Tindrem
els mateixos dubtes que té la jutgessa, patirem
en algun moment de l’explicació dels fets. Estarem amb tensió i no podrem treure la mirada
de la dona, una dona que escolta i pateix el que
està sentint, el que diu l’home, i amb la mirada i les expressions que ho diuen tot.
Tota la pel·lícula està rodada en primers plans.
Amb silencis. En mirades i amb una història on
els fills són els que pateixen les conseqüències
de la situació matrimonial.
Tot això que estic explicant, que estic escrivint,
no seria creïble sense la interpretació per part de
tots els actors. I tampoc ho seria sense la impecable direcció dels responsables de la història,
que no s’entretenen en explicacions fora de lloc
per passar l’estona i fer minuts. Van directament
al problema, sense concessions.
Com he dit, la interpretació dels actors amb els
diferents personatges és impecable i impressionant, sobretot l’actriu belga Myriem Akeddiou,
que es pot permetre estar amb un primer pla durant una estona llarga mentre l’advocada del seu
marit està exposant perquè el pare té dret a compartir els fills. Les expressions, les mirades, la
baixada d’ulls, el moviment de les seves mans
per la cara, els cabells, són tota una mostra del
que viu i pateix el personatge. No pots deixar
de mirar la pantalla. No pots deixar de mirar les
diferents expressions dels diversos personatges.
No pots deixar d’escoltar el que diuen i expliquen.
Són els 80 minuts més intensos i ben aprofitats
que haureu vist en cinema.
Guillem Terribas Roca, Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
![]() |
| Carme Ferrer, i els premiats Eva Vázquez i les llibreteres de la Llibreria Mitja Mosca de Badalona. |
![]() |
| Mita Casacuberta llegint el "prego". |
Girona rememora al Truffaut la tragèdia del Balandrau El director Fernando Trullols es declara commogut en la presentació a la ciutat de la pel·lícula "Balandrau, vent salvatge.
![]() |
| Girona. Cinema Truffaut. Presentacio de la pel·licula Balandrau. Fernando Trullols (director). Tono Folguera i Guille Cascante (productors). Guillem Terribas. / Foto: Aniol Resclosa |
![]() |
| Foto: Arxiu Cinema Truffaut |
![]() |
| El públic atent al debat de Balandrau. Foto: Arxiu Cinema Truffaut |
![]() |
| Foto: Arciu Cinema Truffaut. |
“És una pel·lícula que té una molt bona arrencada”... “Des del primer minut t’atrapa i no pots abandonar ni un moment el que passa a la pantalla”...”Una interpretació del protagonista Timothée Chalamet, impecable i que acapara l’escena quan surt, que és pràcticament durant tot el metratge del film”... aquestes són algunes de les opinions de la crítica especialitzada d’aquesta pel·lícula Marty Supreme, que està nominada a nou Oscars en la categoria de Millor pel·lícula, millor director ( Joshua Safdie, un jove director de quaranta-un anys que ha realitzat molts documentals i curtmetratges i que controla molt bé el film), millor actor, millor guió original, millor càsting, millor edició, millor disseny de vestidor, millor fotografia, que podria guanyar qualsevol de les nominacions i si no en guanya cap, no passa res, continua i continuarà essent molt recomanable.
El càsting és realment molt bo i molt ben triat. A part del protagonista Timothée Chalamet, ( actor que ha participat en films com Call me by You Name, Dune o A Complet Unknown), que està en estat de glòria i que fa possible que l’espectador aguanti els 149 minuts que dura aquesta història, que a més està interpretada per la jove actriu Odissea A’Zion i la recuperació de la sempre interessant Gwyneth Paltrow, que interpreta a una famosa actriu en decadència i, també, la petita intervenció, però que és espectacular, del director de conegudes pel·lícules com Pasolini (2014), El Funeral (1996), Juego peligroso (1993), Teniente Corrupto (1992)..., Abel Ferrara.
Què té Marty Supreme que sigui tan interessant i recomanable?. Doncs una bona història i molt ben explicada, sobre un personatge que reivindica el joc/ esport del ping-pong que als Estats Units era pot conegut i es posa com repte guanyar el millor del món, que és un japonès. El fet que la història estigui ambientada l’any 1952, hi ha un afegit: la rivalitat i el mal rotllo que hi havia en aquella època entre Nord-amèrica i el Japó.
La pel·lícula, de fet, explica la vida de Marty Supreme, un vividor, un rodamon, una persona que està contínuament improvisant la seva vida amb situacions caòtiques i fins i tot perilloses. És trepidant seguir els esdeveniments, situacions... i el que ha d’arribar a fer Marty per a anar al Japó i jugar la gran partida de ping-pong.
És curiós, perquè el ping-pong era un esport que, entre nosaltres, a Girona i província, Catalunya i Espanya, s’hi jugava molt, fent-hi grans competicions i, ara, pràcticament no se’n sent cap comentari ni que hi hagi algun club. A veure si després de la visió d’aquesta pel·lícula torna l’afició a aquest esport tan dinàmic.
Guillem Terribas Roca, Col·lectiu de Crítics de cinema de Girona
![]() |
| Narcís Jordi Aragó reben la Creu de Sant Jordi de mans del President Jordi Pujol. |
![]() |
| Miquel Casellas amb en Guillem Terribas en un descans d'Els Pastorets de Girona |
![]() |
| Anna Pagans amb el President Zapatero |
La pel·lícula dirigida per Albert Serra és reconeguda pel col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona sumant un total de 60 punts i quedant per davant de la gran favorita als Premis Oscar: «Una batalla tras otra»
![]() |
| Àngel Quintana i Albert Serra. Foto Aniol Resclosa. |
El col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona ha escollit Tardes de soledad, del cineasta banyolí Albert Serra, com la millor pel·lícula de 2025. Amb aquest guardó, Serra es converteix en un dels pocs cineastes que ha guanyat el premi en més d’una ocasió, després d’haver-ho fet ja l’any 2022 amb Pacifiction. Al llarg dels 36 anys d’històrica, la crítica gironina també ha reconegut doblement nom il·lustres del cinema contemporani, com el del ja desaparegut fa just un any David Lynch, els germans Coen i Richard Linklater. En tot cas, el rècord el té Clint Eastwood amb quatre.
Tardes de soledad és un retrat de la figura d’un torero en actiu, André Roca Rey, que permet reflexionar sobre l’experiència íntima del torero. La pel·lícula va ser premiada, el 2024, amb la Conxa d’Or del Festival de Sant Sebastià, i el 2025 es va fer ressò als Estats Units. L’Associació de Crítics de Los Àngeles la va premiar com a millor pel·lícula experimental, mentre que els crítics de Boston li van atorgar el premi de millor documental. A part, opta a sis guardons als Premis Gaudí que, entre ells, el de millor direcció per Albert Serra. Els guanyadors es coneixeran el pròxim 8 de febrer.
![]() |
| Les 10 del 2025 |
* Les Meves 10 millors d'aquest any 2025
10 VALOR SENTIMENTAL
Una batalla tras otra, de Paul Thomas Anderson, amb Leonardo DiCaprio com a protagonista, és la principal favorita per endur-se tots els grans premis que atorga la indústria cinematogràfica d’aquí i més enllà. També, segurament, encapçalarà la llista de votacions que diferents associacions de la crítica especialitzada solen publicar per aquestes dates. Sense anar més lluny, aquesta matinada (a la nostra hora) se celebrarà la cerimònia dels Globus d’Or, que organitza l’Associació de la Premsa Estrangera de Hollywood des de l’any 1944, en la que ja és la 83a edició. Per cert, amb el primer periodista català, Marc Tió, el corresponsal de RAC1 a Nova York, que hi podrà votar per primera vegada d’entre uns 500 representants. I, si no hi ha cap sorpresa, el film d’Anderson s’endurà com a mínim el premi gros (està nominat a nou categories), com fa uns dies va fer-ho en els Premis de la Crítica Cinematogràfica (els Critics’ Choice Movie Awards). La producció catalana Sirat, protagonitzada per l’estimat Sergi López, disposa de dues nominacions.
Mentrestant, a casa nostra, també comencen a publicar-se les primeres llistes i, com ja és tradició des de fa més de 35 anys, el premi de la crítica gironina ja s’ha decidit a favor de... ups, sorpresa!, Tardes de soledad, d’Albert Serra. Alguns diran que és clar que guanyi un amic sospitós habitual de bona part dels membres del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, però com a participant en les votacions puc assegurar que el documental del torero va vèncer com a pel·lícula de consens per sorpresa de tothom –un fet molt habitual en aquest tipus de llistes– en una disputa a dues bandes per escollir si ha estat millor Una batalla tras otra o Valor sentimental, de Joachim Trier, l’altra gran favorita europea de l’any.