JO ET CREC (On vous croit)
País: Bèlgica, 2025
Direcció: Charlotte
Devillers, Arnaud Dufeys
Guió: Charlotte Devillers,
Arnaud Dufeys
Intèrprets: Myriem
Akeddiou, Laurent
Capelluto, Natali Broods
Gènere: Drama
Durada: 78 min
Idioma: Françès
Subtítols: Català
ASISTIR EN DIRECTA A UNA VISTA JUDICIAL
D’entrada, faig una declaració d’amor total a
aquesta pel·lícula que amb 80 minuts m’ha robat el cor, l’enteniment i la renovació cap a les
històries ben explicades i ben realitzades i ben
interpretades. És sens dubte una de les millors,
per no dir la millor, que veuré aquest any.
Feta aquesta declaració, i deixant les coses ben
clares, ara ja puc parlar amb tranquil·litat de
què va aquesta història i el perquè m’ha agradat
i atrapat tant.
La història, escrita i dirigida pels joves, i en el
seu primer llargmetratge, Charlotte Devillers
(francesa) i Arnaud Dufeys (Belga), passa tot
en un interior, en un despatx d’una jutgessa, on
hi ha una dona i un home amb les seves respectives advocades i un advocat que fa d’observador. Un home i una dona, separats i amb mala relació, lluitant per la custòdia dels seus fills,
una noia adolescent i el seu germà més petit.
La primera versió és la de l’advocada de l’home, la segona de l’advocada de la dona, llavors
la història explicada per l’home i seguidament
explicada per la dona. La jutgessa escolta i li
demana l’advocat observador, que doni la seva
opinió dels fets. Una vegada acabada i escoltada
la “vista”, la jutgessa ha d’opinar. I encara hi ha
una mena d’epíleg, que no desvetllarem.
Tot això en un mateix espai, en una mateixa
llum, amb els mateixos personatges. Només
amb la paraula, amb les mirades, amb les expressions i el to de veu. Només, en una introducció on es mostra el comportament dels fills,
que destaquen amb la seva vestimenta negra,
amb el blanc que hi ha en tot l’edifici, que estaran en una altra habitació de l’edifici. Amb
aquests elements i amb una interpretació impecable, l’espectador, els espectadors, vivim intensament el “problema” sense cap element que
ens destorbi. Directament a la qüestió. Nosaltres som una mena d’espectadors de la situació
que es planteja i estem a primera fila. Tindrem
els mateixos dubtes que té la jutgessa, patirem
en algun moment de l’explicació dels fets. Estarem amb tensió i no podrem treure la mirada
de la dona, una dona que escolta i pateix el que
està sentint, el que diu l’home, i amb la mirada i les expressions que ho diuen tot.
Tota la pel·lícula està rodada en primers plans.
Amb silencis. En mirades i amb una història on
els fills són els que pateixen les conseqüències
de la situació matrimonial.
Tot això que estic explicant, que estic escrivint,
no seria creïble sense la interpretació per part de
tots els actors. I tampoc ho seria sense la impecable direcció dels responsables de la història,
que no s’entretenen en explicacions fora de lloc
per passar l’estona i fer minuts. Van directament
al problema, sense concessions.
Com he dit, la interpretació dels actors amb els
diferents personatges és impecable i impressionant, sobretot l’actriu belga Myriem Akeddiou,
que es pot permetre estar amb un primer pla durant una estona llarga mentre l’advocada del seu
marit està exposant perquè el pare té dret a compartir els fills. Les expressions, les mirades, la
baixada d’ulls, el moviment de les seves mans
per la cara, els cabells, són tota una mostra del
que viu i pateix el personatge. No pots deixar
de mirar la pantalla. No pots deixar de mirar les
diferents expressions dels diversos personatges.
No pots deixar d’escoltar el que diuen i expliquen.
Són els 80 minuts més intensos i ben aprofitats
que haureu vist en cinema.
Guillem Terribas Roca, Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jfif)
