 |
Quim Curbet i Antoni Martí Monterde
a la llibreria Ona |
El 17 d’octubre de 2025,
Quim Curbet va presentar, conjuntament amb
Antoni Martí Monterde, el seu llibre
Un cor verd, editat per
Afers, a la llibreria ONA de Barcelona. Us deixem el text de la seva intervenció.
* * *
En primer lloc, vull agrair la vostra presència a aquest acte, en una tarda de divendres plujós. Immediatament després vull expressar el meu infinit agraïment a l’editor,
Vicent Olmos, d’
Editorial Afers: una de les poques editorials que publica i difon cultura en català a tots els territoris de parla catalana. Sens dubte, és la millor editorial en ciències humanes del país, i per a mi és un honor haver-hi trobat acollida i comprensió. L’enyorat
Joan B. Culla deia que «poder escriure i dir el que et dona la gana no té preu». I que t’ho publiquin —afegeixo jo— ja és el súmmum.
Vull agrair també —i sense cap mena de dubte— al presentador d’avui, Antoni Martí Monterde, que ha deixat altres ocupacions molt més importants per a fer-me costat. I a la Llibreria Ona, que ens acull amb tanta generositat en aquest espai.
Fa temps, a la Biblioteca Carles Rahola de Girona, vaig tenir a les mans un llibre que duia per títol L’home impacient: uns diaris de 1996 a 1998, signats i dedicats a la pàgina de cortesia per l’autor, l’aquí present Antoni Martí Monterde. En aquella dedicatòria hi havia un comentari enigmàtic. Abans de la signatura i de la frase de cortesia, deia: «Veure pàgina 188». I justament en la pàgina 188, l’autor plantejava un desig: «No m’importaria viure a Girona algun dia». Ell és valencià —igual que en Vicent Olmos—, però és un valencià centreeuropeu, i potser deia això perquè Girona és encara el més semblant a Trieste que tenim en aquestes terres. És una Trieste sense mar, sense la consistència calcària del Carso i sense la presència constant de la Bora... però, en canvi, amb quatre rius, una mica de tramuntana i molta memòria entre les seves pedres nummulítiques. En aquest mateix llibre, l’autor feia un altre comentari, deia: «En el plànol de Barcelona, la Diagonal és la gràfica descendent que assenyala als ciutadans el seu destí si no fan alguna cosa abans que no sigui massa tard». Fi de la citació.
Potser ara és el moment de reconèixer que, si aquesta gràfica no s’ha enfonsat del tot al mar, és gràcies a establiments culturals com aquesta llibreria on som, que la falquen des de sota. El llibre que us presento avui és fruit d’una reflexió autoimposada. El juny de 2024, des de la Càtedra de Patrimoni Literari Mariàngels Anglada – Carles Fages de Climent de la Universitat de Girona, em van convidar a impartir allò que ells anomenen les
Lliçons de la Càtedra: un espai on la persona convidada exposa el seu recorregut professional. D’aquelles notes que vaig preparar per a l’ocasió va acabar sortint aquest U
n cor verd que ara tenim aquí, amb el subtítol de «Notes, reflexions i records, sobre la vida, les Arts Gràfiques, la fotografia, l’edició i l’escriptura».
 |
Presentació a Girona: Toni Iglesias, Alba
Sabaté, Quim Curbet i Guillem Terribas. |
De fet, després em vaig adonar que aquesta història explica un canvi de paradigma, el canvi històric que vam viure la gent de la meva generació —i que encara estem vivint. Un canvi que ens va portar d’escriure amb plomí a fer-ho amb ordinador, de la fotografia analògica a la digital, i de les Arts Gràfiques tal com eren des de feia més de cinc-cents anys —des dels temps de Gutenberg— fins a la transformació tecnològica que va fer desaparèixer la tipografia i totes les seves arts associades. Victor Hugo deia que la invenció de la impremta va ser l’esdeveniment més important de la història, i segurament tenia raó. I Rivarol assegurava que la impremta era l’artilleria del pensament.
A mitjans dels anys setanta, quan jo estudiava Arts Gràfiques als Salesians de Sarrià, ens van visitar un fotògraf i un redactor que en aquells moments col·laboraven en la creació de la Gran Enciclopèdia Catalana, per a il·lustrar fotogràficament el procés de producció d’un llibre. I jo vaig quedar retratat en una d’aquelles imatges, treballant amb una caixa tipogràfica. Però no va ser un retrat per a la posteritat, perquè la foto va desaparèixer en la segona edició dels volums de l’Enciclopèdia: d’una edició a l’altra, ja havia desaparegut l’ofici que jo estava estudiant.
Em va tocar viure en l’ull de l’huracà d’aquests canvis de paradigma tecnològic, i probablement de l’atordiment associat a aquest moviment en va sorgir l’ànima d’aquest llibre. Leonard Cohen confessava que el llibre que va escriure de jove a l’illa grega d’Hidra va ser producte d’una insolació. El meu, en canvi, és evident que l’ha produït un mareig.
Charles Darwin ja advertia que no és l’espècie més forta ni la més intel·ligent la que sobreviu, sinó la que sap adaptar-se al canvi, i el filòsof francès Edgar Morin afirmava amb raó que una societat es reprodueix constantment, però també s’autodestrueix sense aturador. En Martí Monterde, en un altre llibre titulat precisament L’erosió, deia una cosa semblant: «La mateixa erosió que ens destrueix, ens construeix». Això és el que ens ha passat a molts de nosaltres: hem volgut ser fidels a una manera de fer, a una cultura i a una llengua que ara veiem que se’ns esfuma entre els dits. El canvi ens ha aixafat com un d’aquells tancs que baixaven l’any 39 per aquella Diagonal que ens recordava l’autor de L’home impacient.
Diuen que la memòria és una matèria fràgil que s’estova amb el pas del temps. Els noms de les persones s’humitegen i es desprenen de l’orla que pacientment hem anat component en el nostre cap, les dates es barregen i els records en general comencen a anar a la seva. Tot allò que creiem immutable, amb el pas dels anys es va convertint en una mena de pasterada, un batibull d’imatges i de conceptes flotant en un brou que anomenem «oblit». Amb els anys pensem que s’esvaeixen els fets que consideràvem importants, però, en realitat, el que passa és que els records més rellevants queden i les menudalles s’enfonsen fins al fons de l’escudella. La qüestió és que no tots els fets més remarcables són els que ens agrada recordar, n’hi ha molts que preferiríem esborrar, però la nostra memòria, més eficaç del que sembla, es nega rotundament a oblidar.
Gairebé tothom recorda la seva infantesa amb melangia, com una edat alegre i molt allunyada de les vicissituds de la seva època. La meva mare, per exemple, evocava els anys de la guerra, quan ella tenia set o vuit anys, com un temps feliç on succeïen coses extraordinàries i avions que passaven pel cel per llençar bombes aquí i allà, però sense arribar mai a trencar del tot la rutina diària. Kundera també deia que «Els nens no tenen passat i aquest és tot el misteri de la màgica innocència del seu somriure». Els nens són feliços perquè encara no han acumulat prou records, és amb el temps, quan es van emmagatzemant els records, quan sorgeix la insatisfacció. El problema no és l’oblit, el problema és la memòria. És evident que no quedarà gairebé res del que hem fet. Algú dia tot s’escamparà sense ordre ni concert, a terra, en una parada dels Encants, i només restarà alguna cosa marginal —que ara no podem imaginar—, però que perdurarà per sempre, malgrat nosaltres, com la petita figura de l’aratore d’Arezzo que il·lustra la contraportada del meu llibre.
El meu avi, el primer cor verd de la família, sempre que ens trobàvem amb algú de la seva edat, més vell i arrossinat que ell, quan ja havia passat, em deia: «Nen, no et facis mai vell». Una advertència inútil, perquè el temps ens encalça sense remei.
El meu pare era jugador de futbol semiprofessional: durant la setmana treballava en una impremta, i els diumenges feia de defensa central al gloriós Girona Futbol Club de finals dels anys quaranta i principis dels cinquanta. Un equip que jugava en el no menys gloriós camp de Vista Alegre, just al costat de casa seva. Un camp que mantenia una gespa verda i brillant gràcies a la tasca constant d’una colla d’ànecs, que mantenien a ratlla els insectes que l’infestaven periòdicament. Amb els diners que va guanyar en el partit d’homenatge al final de la seva carrera, i amb un préstec bancari, va fundar Gràfiques Curbet, l’empresa que jo d’alguna manera vaig heretar —ja amb un altre nom— i que vaig convertir en editorial. Vaig fer uns quants llibres, potser més de sis-cents, amb la modesta artilleria que em podia permetre, i intentant no trepitjar els fatídics límits del final de la història que predicava Fukuyama.
En
Joan Fontcuberta va fer recentment un exercici semblant al meu quan també el van convidar des de la Càtedra Ferrater Mora. De les seves lliçons en va sorgir un llibre titulat
Lliçons de coses. Ell diu que té una manera de cuinar la seva pròpia obra, de rumiar unes obsessions i uns fantasmes que li són molt propers. Això ens introdueix —continua dient— en un gènere híbrid d’assaig que podríem anomenar assaig-selfie. Potser aquest
Cor verd també és una mica això. Vosaltres ho podreu jutjar.
Eric Ambler, un autor anglès ara força oblidat —predecessor del gènere d’espies que després coronaria John Le Carré—, feia dir a un dels seus personatges que tots els homes poden ser perillosos, igual que els animals domesticats del circ quan recorden massa. Escrivim i fotografiem per recordar, per intentar transcendir els barrots del zoològic on ens tenen reclosos, i per intentar banyar-nos per enèsima vegada en el mateix riu, sabent que bona part de la nostra vida ja s’ha escolat fa molt de temps riu avall. Al llarg d’aquest llibre hi desfilen noms de gent ja desapareguda.
Més enllà dels meus familiars, sorgeixen aquí i allà els noms de Modest Prats, de Narcís-Jordi Aragó i de Just Casero, dels quals em sento deutor. Però també hi ha gent anònima, com aquell policia municipal que em va prendre el rodet de la meva primera càmera fotogràfica i em va donar la primera —i potser l’única— gran lliçó de fotografia: «¡Esto para que aprendas a hacer fotos!».
Potser n’he oblidat d’altres, igual o més importants, però allunyats del relat d’aquest llibre. Hauria d’haver esmentat també Joaquim Nadal, Guillem Terribas o Quim Español, o més recentment Carles Duarte, Marcel Riera, Joaquim Vidal, Vinyet Panyella o Xavier Febrés, i els malaguanyats Miquel Ruiz i Jordi Carrió. En tots ells hi vaig trobar el confort de l’amistat, l’amistat d’aquells que t’aixequen quan els altres encara no s’han adonat que has caigut.
Aquest llibre és un exercici de memòria: un intent de recordar allò que xiscla com un sac de gats dins del cap, però també allò altre que dorm en els sinuosos racons del cervell. Ara, ja jubilat, continuo escrivint i fotografiant —perquè escriure i fotografiar és recordar—, i també vivint, perquè viure encara és el meu ofici, en un poble molt a prop de Girona.
Tothom qui coneix Fornells de la Selva sap que no té res d’excepcional, i, encara que pugui semblar estrany, és un poble de ple dret del Gironès. Al contrari d’altres que conreen alls o fan terrissa, Fornells es dedica bàsicament a la venda d’automòbils, al detall i a l’engròs. Una rastellera de concessionaris és l’únic que coneixen molts gironins d’aquest poble, que comença en una rotonda allà on s’esgota el terme de la ciutat. El travessa en línia recta el ferrocarril de França i, com la majoria dels pobles, acaba en els blancs murs d’un cementiri, on fa temps que hi llueix, en caràcters gegantins —negre sobre blanc—, un vers del poeta
Maragall, que en ortografia prefabriana diu: «Sia’m la mort una major naixença». Els fornellencs de veritat passen cada dia davant d’aquest missatge, sobre el qual es fonamenta la fe dels seus pares. Els altres, els que venen cotxes, ignorant el missatge més profund de la frase, s’esforcen a incloure tota mena d’elements de seguretat als vehicles, retardant d’aquesta manera l’inevitable —al capdavall— arribada dels mortals al paradís.
.jpg) |
Presentació a Fornells: Joan Boadas, Josep
Pastells, Quim Curbet i Guillem Terribas. |
El barri vell de Fornells es limita a un grapat de cases esteses a una banda i l’altra de l’església. Però el poble, enriquit per l’activitat comercial sobrevinguda, ha alçat tota mena d’habitatges nous i d’equipaments: des d’un pavelló de disseny amb grans bigues de fusta, fins a un centre cultural que abans fou una sitja i que ara s’assembla més a una església menonita de l’Amèrica profunda. Gausfred Llong fou el primer fornellenc del qual es té constància. Probablement era un pagès que llaurava la terra fertilitzada per les revingudes de l’Onyar, la mateixa terra que encara conreen uns quants agricultors que després porten els seus productes al mercat de Girona. Ara em toca passar gairebé cada dia davant de la frase de Maragall — «Sia’m la mort una major naixença»— i, per si de cas, procuro no aturar-m’hi.
Van passant els anys. El temps viatja en combois d’alta velocitat, i els anys llisquen pendent avall. Els calendaris pengen d’un fil molt prim i ens mostren la nostra vida com un enfilall de flors seques i descolorides. Tot el que anem deixant enrere se’ns presenta com a fútils intents de transcendir, de fer-nos veure entre la multitud, d’alçar les plomes de la cua com aquells paons que els avis ens portaven a veure els assolellats matins de diumenge, entre els sons ja gairebé desapareguts de les sardanes.
Jo no us podré adreçar a la pàgina 188, tal com feia en Martí Monterde en la pàgina de cortesia dels seus diaris, perquè el meu llibre només en té 108. Però a la pàgina 109 hi trobareu un colofó amb el qual cloc la meva història, i que em serveix també aquí per acabar la meva intervenció.
Diu així:
Recordaré un dia allò que he llegit,
esmicolat per la pluja fina
de l’alfabet de la vida,
i la sentor humida
de les roses del Paradís.
.jpg)
