Demà serà un altre dia.

dimecres, 17 de gener del 2024

El cinema Truffaut triomfa tot i viure amagat a l’antic Modern

La façana de l’edifici, de titularitat municipal, no fa cap referència a les sales d’exhibició que han donat sentit a l’espai, i al vestíbul només una petita cartellera de suro publicita horaris i pel·lícules, per decisió de l'Ajuntament.
La façana del Modern, on no hi ha cap referència al cinema Truffaut, l'activitat que li dona sentit des de fa 23 anys MARC MARTÍ FONT








El cinema Truffaut, l’únic actiu al centre de la ciutat, triomfa (l’any passat va fregar els 40.000 espectadors gràcies a l’obertura de la segona sala) tot i haver de viure amagat a l’edifici Modern, gairebé en la clandestinitat, malgrat comptar amb un públic fidel i entusiasta. Cap cartell a la façana publicita l’activitat que ha donat sentit a l’espai durant més de dues dècades, i un cop s’accedeix al hall, una reduïda cartellera de suro, on hi ha col·locada la programació, és la única via d’informació que troben els espectadors. És una decisió municipal, que només accepta la retolació de disseny i d’un mateix estil que impera en tota la instal·lació. A la façana, presidida pel cablejat elèctric, un cartell de reduïdes dimensions diu que allò és «El Modern. Centre audiovisual i digital». Fa uns mesos la petita cartellera de suro era a l’entrada, però el propi ajuntament, que té la titularitat de l’edifici, la va fer retirar.
El Truffaut va néixer a l’antiga sala B del cinema Modern a partir d’una iniciativa del Col·lectiu de Crítics, que segueix gestionant l’espai que durant els últims 23 anys ha donat sentit a l’edifici, adquirit per l’Ajuntament a finals del segle passat, en la recta final del mandat de Joaquim Nadal. Els usos de l’equipament, més enllà dels cinematogràfics, no han estat mai massa clars, dissimulats en aquest calaix de sastre de convertir-lo en un centre audiovisual i digital. L’antiga sala A segueix és una ruïna des que es fa esfondrar el sostre, tot i que l’abril de 2019 es van iniciar les obres de remodelació de l’equipament i al primer pis ara ja hi ha el vestíbul, la galeria i també un espai d’oficines arreglat. A finals de juny de 2021 el Truffaut, que ocupa la segona planta, va reobrir després d’un exili als Albéniz Plaça provocat per les obres de reforma de tot l’espai. El novembre de 2022 es va estrenar la sala 2 del Truffaut, tot i que es va dissenyar malament i properament haurà de tancar algunes setmanes per millorar-ne la visió: es reduirà la capacitat fins al mig centenar de butaques per augmentar el desnivell de les fileres i evitar que, com passa ara, quedi limitada la visió de la pantalla perquè els espectadors es tapen els uns als altres. Com a espai municipal, el Truffaut és al Modern des del 17 de novembre de 2000. L’entrada, aleshores, no es feia pel carrer Nou del Teatre, darrere del Teatre Municipal, tal i com s’ha recuperat ara, sinó que s’hi accedia
 per dalt, per Portal Nou.
La petita cartellera de suro que anuncia la programació del Truffaut
al hall del Modern
 MARC MARTÍ FONT

El Truffaut és un cine d’èxit en uns temps especialment delicats per a aquesta activitat cultural, quan són notícia més els tancaments (l’últim, l’històric Comèdia de Barcelona), que cap altra cosa. Els 38.802 espectadors de l’any passat, un 94% més que l’anterior, ho constaten. A més, l’espai acull projeccions de la Filmoteca, cicles especials i participa a Temporada Alta, però tot això, pel vianant que hi passa per davant, queda desapercebut. Ningú diria que allò és un cinema. D’èxit, a més a més.
JORDI ROURA Diari de Girona 17.01.2023

dissabte, 13 de gener del 2024

Petons matinals II Part 2023

Petons matinals en el "face" cada matí per desitjar Bon dia a el personal. Segona part del 2023, aplega el juliol fins el desembre. Idea i realització Guillem Terribas Roca.

Les 10 millors pel·lícules estrenades a Girona del 2023

Com fa molts anys el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, ha fet la seva llista de les 10 millors pel·lícules estrenades a Girona durant l'any 2023. Els que han votat son Imma Merino, Anna Bayó, Ingrid Guardiola, Paco Vilallonga, Jordi Camps, Àngel Quintana i Guillem Terribas.

dimecres, 10 de gener del 2024

‘Fallen leaves’, d’Aki Kaurismaki, millor pel·lícula de l’any segons els crítics gironins

El sol del futuro’, de Nanni Moretti, i ‘Anatomía de una caída’, de Justine Triet, completen un podi plenament europeu.
E
l Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona ha triat com cada any –aquesta és la 34a edició d’aquests premis, que van començar el 1990– les millors pel·lícules estrenades als cinemes de Girona durant el 2023. Fallen leaves, el film del finlandès Aki Kaurismaki, ha estat el guanyador amb 60 punts, superant dues altres pel·lícules europees: El sol del futuro, del veterà director italià Nanni Moretti, amb 52 punts, i Anatomía de una caída, de Justine Triet, una de les grans triomfadores de l’any que acaba de guanyar dos Globus d’Or i ja es va endur la Palma d’Or de Canes, amb 48 punts. És la primera vegada que Kaurismaki obté aquest premi. Els directors més guardonats són Clint Eastwood amb 4 primers premis i els germans Coen, David Lynch i Richard Linklater amb 2.
La primera pel·lícula nord-americana de la llista de les més votades és Los asesinos de la luna, de Martin Scorsese, en 4a posició amb 31 punts. Tot i que cinematogràficament ha estat un any marcat pel fenomen Barbenheimer que va arrasar a les taquilles de tot el món, els crítics gironins no s’han mostrat massa entusiasmats amb aquestes dues pel·lícules: Oppenheimer, de Christopher Nolan, que ve de guanyar 5 Globus d’Or, ha obtingut 7 punts i ocupa la 16a posició, mentre que Barbie de Greta Gerwig només ha tret 2 punts. A diferència de l’edició passada, quan Pacifiction d’Albert Serra es va imposar com a millor pel·lícula de l’any (ex-aequo amb Drive my car de Ryusuke Hamaguchi) i As bestas i Alcarràs es van situar al top 5, en aquesta ocasió destaca l’absència gairebé total de cinema espanyol i català, que no ocupa cap lloc entre les deu més votades. Per trobar la primera pel·lícula no estrangera hem de baixar a la setzena posició, on apareix Saben aquell, de David Trueba. I una mica més avall hi trobem La sociedad de la nieve, de J.A. Bayona, i 20.000 especies de abejas d’Estíbaliz Urresola.
De les pel·lícules més votades també en destaca la marcada presència d’obres dirigides per dones. A més d’Anatomía de una caída, a la 5a posició hi ha Trenque lauquen, de l’argentina Laura Citarella (27 punts), i tanquen el top 10 Vidas pasadas, de Celine Song (13 punts) i Saint Omer, d’Alice Diop (13 punts). Completen aquest top 10 Godland, de Hlynur Pálmason (6a amb 22 punts), El chico y la garza, d’Hayao Miyazaki (7a amb 15 punts) i Los Fabelman, de Steven Spielberg (8a amb 14 punts).
Els premis de la crítica gironina van començar el 1990, any de fundació del Col·lectiu de Crítics de cinema de Girona. Cada crític vota les que considera deu millors pel·lícules de l’any en ordre descendent de 10 a 1 punt. Aquest any han votat Àngel Quintana, Guillem Terribas, Ingrid Guardiola, Jordi Camps, Anna Bayó, Daniel Pérez Pàmies, Imma Merino i Paco Vilallonga.
Xavier Castillon, publicat en el Punt Avui 10.01.2024

La crítica gironina corona «Fallen leaves» com la millor pel·lícula del 2023

El Col·lectiu de Crítics situa «El sol del futuro» de Moretti i «Anatomía de una caída» de Triet al podi, per darrere del film de Kaurismäki

Després de la bona collita del 2022, amb «Pacifiction», «As bestas» i «Alcarràs»,  el cinema català i espanyol han desaparegut del top 10.
Diari de Girona (10.01.2024) més informació https://www.diaridegirona.cat/cultura/2024/01/09/critica-gironina-corona-fallen-leaves-96700488.html


LA MEVA TRIA (de més a menys)
EL SOL DEL FUTURO de Nanni Moretti 
LIVING d' Oliver Hermanus  
THE QUIET GIRL  de Colm Bairéad
EL SABEN AQUELL de David Trueba
FALLEN LEAVES de Kaurismaki
ANOTOMIA DE UNA CAIDA  de Justine Triet
A FUEGO LENTO de Tran Anh Hung   
VIDAS PASADAS  de Celine Song 
CIERRA LOS OJOS de Víctor Erice 
LAS CHICAS ESTAN BIEN d'Itsaso Arana  

https://youtu.be/KoE105FMPDg?si=K5AbKB2JCzWEq7zR
  el vídeo de les pel·lícules en un minut...

dijous, 4 de gener del 2024

El Cinema Truffaut de Girona bat rècord de públic durant el 2023 i frega els 40.000 espectadors

L'equipament municipal ha incrementat sessions i varietat de l'oferta amb la segona sala. 

El públic del passat 22 de desembre 2022 Foto: Marc Martí 
El Cinema Truffaut de Girona ha registrat durant el 2023 una assistència de 38.802 espectadors, la millor xifra dels 23 anys de vida de l'equipament. Amb aquesta dada, no només recuperen les xifres d'assistència d'abans de la pandèmia de la covid-19, sinó que pràcticament ha doblat les dades del 2022. Si aquell any el total ja va ser un dels millors del cinema municipal amb 20.028 persones espectadores, aquest 2023 ha estat "excepcional" amb una pujada percentual del 93,74%. "La programació viva, diversa i de qualitat del Truffaut contribueix a fer que cada dia més gironins i gironines gaudeixin de la cultura", ha afirmat el tinent d'alcaldia i regidor de Cultura de Girona, Quim Ayats.
Segons informa l'Ajuntament en un comunicat, l'augment de públic a l'equipament és superior a la recuperació mitjana d'espectadors i espectadores dels cinemes de l'Estat, que segons l'empresa ComScore, encarregada de controlar la taquilla de les sales, ha estat d'un 26% respecte al 2022. A més, mentre la majoria de cinemes encara no ha recuperat les xifres mitjanes del període prepandèmic -les sales continuen un 20% per sota de la mitjana dels anys 2015-2019-, el Cinema Truffaut no només els ha recuperat sinó que els ha incrementat de forma notòria. De fet, el millor any fins ara havia estat el 2013, quan la sala municipal va assolir 21.197 persones espectadors.
L'Ajuntament atribueix aquest èxit, sobretot, a l'obertura de la segona sala, que ha permès incrementar el nombre de sessions i sobretot la varietat de l'oferta. El 2023 ha estat el primer any complet en el qual la segona sala ha estat funcionant, ja que va ser inaugurada el 18 de novembre de 2022. A més d'acollir molts actes paral·lels, la segona sala possibilita oferir continuïtats de títols que amb una sola sala havien de sortir més ràpid de cartellera per incorporar noves estrenes.
D'altra banda, hi ha hagut esdeveniments que han contribuït de forma significativa en l'augment de públic. Entre aquests destaca el cicle 'Stanley Kubrick' de la Filmoteca de Catalunya, que va reunir 1.700 persones i va convertir-se en el cicle més exitós mai fet a Girona de la Filmoteca. També cal destacar les xifres d'un dels fenòmens de la temporada: la pel·lícula de Patrícia Font 'El mestre que va prometre el mar'. El film va ser vist per 2.700 persones, convertint-se en el segon més vist de la història de la sala municipal, només per darrere d''Estiu 1993' i superant 'Alcarràs'. El top 5 de pel·lícules més vistes el completen la irlandesa 'The quiet girl', de Colm Bairead; 'Anatomía de una caída', de Justine Triet; 'Living', d'Oliver Hermanus, i 'El triángulo de la tristeza' de Ruben Ostlund.
Per aquest 2024, el repte del Cinema Truffaut és consolidar aquestes xifres d'assistència. Pel que fa a la infraestructura, durant el primer trimestre de l'any està prevista l'execució de les obres de millora de la sala 2, per resoldre'n els problemes de visibilitat. Aquesta reforma -que ja es troba en període de licitació- reduirà l'aforament de l'espai a 50 butaques i també millorarà aspectes de ventilació i accessibilitat. Altres novetats dels primers mesos de 2024 seran l'actualització i modernització de la imatge corporativa i una millora en la qualitat del sistema de so Dolby de la sala 1, que incorporarà també el sistema 7.1.
ACN / DiaRI DE GIRONA. publicat el 04.01.2024



El Cinema Truffaut dobla el nombre d’espectadores en un any.

Amb la incorporació de la segona sala, l’equipament municipal frega les 40.000 persones, la millor xifra registrada.


El Cinema Truffaut ha registrat durant el 2023 una assistència de 38.802 persones espectadores, la millor xifra dels 23 anys de vida de l’equipament. Amb aquesta dada, no només es recuperen les xifres d’assistència d’abans de la pandèmia de la covid-19, sinó que pràcticament s’ha aconseguit doblar les dades del 2022. Així, si aquell any el total ja va ser un dels millors del cinema municipal amb 20.028 persones espectadores, aquest 2023 ha estat excepcional amb una pujada percentual del 93,74%.
“Reforcem els equipaments públics per garantir l’accés de tothom a la cultura. La programació viva, diversa i de qualitat del Truffaut contribueix a fer que cada dia més gironins i gironines gaudeixin de la cultura”, afirma el tinent d’alcaldia i regidor de Cultura de l’Ajuntament de Girona, Quim Ayats i Bartrina.
Aquest augment és superior a la recuperació mitjana d’espectadors i espectadores dels cinemes de l’Estat, que segons l’empresa ComScore, encarregada de controlar la taquilla de les sales, ha estat d’un 26% respecte al 2022. A més, mentre la majoria de cinemes encara no ha recuperat les xifres mitjanes del període prepandèmic -les sales continuen un 20% per sota de la mitjana dels anys 2015-2019-, el Cinema Truffaut no només els ha recuperat sinó que els ha incrementat de forma notòria. De fet, el millor any fins ara havia estat el 2013, quan la sala municipal va assolir 21.197 persones espectadors.
La clau, la segona sala
Nota de Premsa.
Les claus d’aquest èxit recauen, sobretot, en l’obertura de la segona sala, que ha permès incrementar el nombre de sessions i sobretot la varietat de l’oferta. El 2023 ha estat el primer any complet en el qual la segona sala ha estat funcionant, ja que va ser inaugurada el 18 de novembre de 2022. A més d’acollir molts actes paral·lels, la segona sala possibilita oferir continuïtats de títols que amb una sola sala havien de sortir més ràpid de cartellera per incorporar noves estrenes.
D’altra banda, hi ha hagut esdeveniments que han contribuït de forma significativa en l’augment de públic. Entre aquests destaca el cicle “Stanley Kubrick” de la Filmoteca de Catalunya, que va reunir 1.700 persones i va convertir-se en el cicle més exitós mai fet a Girona de la Filmoteca.
També cal destacar les xifres
El dia 22 de desembre 2023. Foto: G.T.R.
d’un dels fenòmens de la temporada: la pel·lícula de Patrícia Font El mestre que va prometre el mar. El film va ser vist per 2.700 persones, convertint-se en el segon més vist de la història de la sala municipal, només per darrere d’Estiu 1993 i superant Alcarràs. El top 5 de pel·lícules més vistes el completen la irlandesa The quiet girl, de Colm Bairead; Anatomía de una caída, de Justine Triet; Living, d’Oliver Hermanus, i El triángulo de la tristeza de Ruben Ostlund.
Reptes de futur
Per aquest 2024, el repte del Cinema Truffaut és consolidar aquestes xifres d’assistència. Pel que fa a la infraestructura, durant el primer trimestre de l’any està prevista l’execució de les obres de millora de la sala 2, per resoldre’n els problemes de visibilitat. Aquesta reforma -que ja es troba en període de licitació- reduirà l’aforament de l’espai a 50 butaques i també millorarà aspectes de ventilació i accessibilitat. Altres novetats dels primers mesos de 2024 seran l’actualització i modernització de la imatge corporativa i una millora en la qualitat del sistema de so Dolby de la sala 1, que incorporarà també el sistema 7.1.
JOANA PEÑA publicat en el Punt Avui 04.01.2024

Full de sala del Cinema Truffaut del film YO CAPITAN

YO, CAPITÁN
Io capitano Itàlia, 2023
Direcció: Matteo Garrone
Guió: Massimo Ceccherini, Matteo Garrone, Massimo Gaudioso, Andrea Tagliaferri
Intèrprets: Seydou Sarr, Moustapha Fall, Bamar Kane, Hichem Yacoubi
Durada: 121 min
Gènere: drama Idioma: wòlof
Data d'estrena: 03/01/2024


Algunes utopies es fan realitat
En els darrers temps s'han fet diverses pel·lícules sobre l'emigració. Moltes d'elles sobre països de l'Àfrica que troben que Europa és la terra promesa. Somien en què allà sí que seran alguna cosa, que podran ser famosos i viuran com aquells personatges que veuen a través d'internet o amb els mòbils. No miren les desgràcies ni escolten els consells que els hi donen la gent amb experiència: que no tot el que veuen és cert, que a Europa també hi ha misèria, gent que dorm al carrer, gent que passa gana, que no té treball ni casa i que viuen desesperats. Que hi ha robatoris, assassinats i violència als carrers. 
Yo, Capitán, és un més d'aquests films que ens expliquen als Europeus i a la gent de bé, el malament que ho passen tota aquesta gent que deixa el seu poble, la seva casa i la família per anar a l'aventura d'un món millor. Un poble i una família que dintre de la seva misèria i la pobresa i especulació, comparteixen el poc que tenen, participen en les festes i els esdeveniments, que per més senzills que siguin, els viuen amb il·lusió i participació.
Tot això ens ho mostra en aquest film de 121 minuts (potser no en caldrien tants) del director italià Matteo Garrone, que l'any 2008 ens va sorprendre amb una pel·lícula de denúncia anomenada Gomorra. I ara hi torna amb aquesta pel·lícula realitzada amb molta mestria en la manera d'enfocar i explicar la història. Una història que li ha volgut el reconeixement en els passats festivals de cinema de Venècia i Sant Sebastià.
Tot comença a Dakar, en el Senegal, on dos joves de setze anys, que són cosins i d'amagat dels seus pares fan treballs per recaptar diners per anar a Europa, a Italià, on allà la seva vida canviarà, seran famosos amb les cançons que compondran i signaran molts autògrafs a gent blanca. Aquest és el somni, que no el veurem, però si viurem el que s'ha de fer i passar per aconseguir aquest somni. Serà un recorregut llarg, miserable, ple de traves, d'entrebancs, d'especulacions, de violència, inhumà, agressiu... S'ha de dir, però, que el director no s'hi ha recreat amb totes aquestes misèries, les mostra, perquè hi són, però no s'hi entreté.
Tot el recorregut podria ser un documental per ensenyar el calvari que arriben a passar la gent que arriba a les costes del Mediterrani, les que hi arriben. Matteo Garrone, el que fa és explicar-ho en el llenguatge cinematogràfic, amb un ritme i unes seqüències que fan que l'espectador segueixi la història amb interès i amb ganes de saber de quina manera acaba tota aquella odissea. De fet, la història està basada en molts testimonis que han fet aquesta travessa i el protagonista en concret, s'inspira en un noi real que actualment viu a Bèlgica.
Yo, Capitán, és un viatge èpic a través de l'Àfrica, que posa de manifest la cruel injustícia que hi ha en aquesta part de la terra. De fet, seria aconsellable que es projectés en aquests territoris per poder mostrar que el somni no és real, però, en canvi, hi ha utopies que es poden fer realitat.
Guillem Terribas Roca, col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

dimarts, 2 de gener del 2024

CINEMA TRUFFAUT. Anem al cinema 2024

Fragment del film FALLEN LEAVEN d' Aki Kaurismäki, invitant a anar al cinema.

Josep Sala Collell: Els xiprers no creuen en Javier Cercas

Tothom vol prosperar i és molt respectable, però el preu assignat va ser reproduir la ideologia 'progre' madrilenya, retrògrada i anticatalana.

Javier Cercas Mena. 
L’últim article de l’escriptor Javier Cercas a El País ha aixecat una mica de polseguera. Cercas, que des de fa una dècada no estalvia els adjectius incendiaris contra el moviment independentista, ara està furiós amb el PSOE per haver pactat amb Junts. Segons ell l’acord “suprimeix milions de persones, que políticament ja no existim, o només existim com a paper higiènic”, i per tant “els no secessionistes que ja sobràvem a Catalunya també sobrem ara a Espanya”. Després d’afirmar que “tenim una classe política cínica, irresponsable i enverinada pel poder” (és maco descobrir-ho el 2023), escriu “em declaro antisistema, passo a la clandestinitat i crido a la rebel·lió general”, en el benentès que és un rebel i antisistema que pertany al mateix bàndol que la monarquia borbònica, l’exèrcit i la Guàrdia Civil. Al final diu que mai no donarà la mà a cap polític espanyol, frase ben curiosa perquè la seva germana és diputada al congrés pel PSC –però vaja, això són assumptes familiars i seria de mal gust entrar-hi. El text ha estat molt aplaudit per la dreta castellana, que potser ha reclutat un nou aliat, i en canvi els que viuen del govern de Pedro Sánchez han preferit callar. 
Fa quinze o vint anys Javier Cercas formava part de la plàcida vida cultural gironina, i no costa d’imaginar una línia temporal alternativa en què era al Teatre Municipal el dia de la presentació de la candidatura de Lluc Salellas, acompanyat dels amics Terribas i Fonalleras. Què es va tòrcer? Suposo que després de l’èxit monstruós de Soldados de Salamina va voler deixar la feina de professor universitari, i va calcular que només podria mantenir el nivell de vida amb una maquinària editorial i mediàtica al darrere. Tothom vol prosperar i és molt respectable, però el preu assignat va ser reproduir la ideologia progre madrilenya, retrògrada i anticatalana. Això, no cal dir-ho, no és gens original, i sempre hi ha escriptors i artistes que canvien de bàndol per a aconseguir rèdits i homenatges. També n’hi ha que desitgen vendre’s i ningú no els compra, però això és una altra història.
Des de llavors Cercas ha publicat uns quants llibres força mediocres que només s’han venut per la maquinària que mencionava, i a més va haver de suportar que el professor Ignacio Sánchez-Cuenca demostrés l’escassíssim valor del seu articulisme a La desfachatez intelectual, un llibre fantàstic sobre els columnistes d’El País. Això, sumat a l’ostracisme lògic de la societat que el va acollir, l’ha fet tornar un senyor agre que sempre viu enfadat amb el món. I de motius no en té gaires, perquè el futur proper li durà els honors reservats als de la seva colla: entrar a la RAE, el Premi Cervantes, etcètera. Tindrà una jubilació còmoda.

L'article en el País. 
Als que som receptors del seu odi –primer impostat, ara potser genuí– ens queda un consol. Cercas sempre em fa pensar en Josep Maria Gironella, l’escriptor de Darnius que el 1953 va publicar Los cipreses creen en Dios, una novel·la que, com Soldados de Salamina, parla de la guerra espanyola, tracta els dos bàndols com a equivalents, i és comprensiva amb els que van abraçar el feixisme. El llibre era a totes les cases (diuen que se’n van vendre dotze milions d’exemplars) i, tot i això, em pregunto si algú se’l deu haver llegit aquests últims trenta o quaranta anys, més enllà d’algun acadèmic ensopit. Gironella va guanyar el premi Nadal, el Planeta i el Nacional de Literatura castellà, i tot el que n’ha quedat és un carrer a Girona i l’entrada a la Viquipèdia.
Javier Cercas va pel mateix camí, i a tot estirar les generacions joves en tindran el record vague d’un senyor que no va saber gestionar l’èxit i se’l va menjar el personatge. Això passa quan una obra artística i intel·lectual es crea des de la impostura i no des de la veritat, que s’acaba dissolent com llàgrimes –o com excrements d’ocell– sota la pluja.
JOSEP SALA I CULLELL, publicat a Vilaweb el 28.12.2023

dimecres, 27 de desembre del 2023

I Memorial Vicenç Pagès Jordà. Un gat i un encàrrec: Hemingway, Carver i...

El Memorial Vicenç Pagès Jordà és un punt d’encontre entre lectors i escriptors amb ganes de reflexionar sobre literatura contemporània. Partint de l’admiració per l’obra i la figura de l’escriptor empordanès, es tractaran temes i autors que hi tinguin punts de contacte. En la seva primera edició, Miquel Berga, professor de literatura anglesa a la Universitat Pompeu Fabra, posa Pagès al costat de la literatura de grans autors europeus com Hemingway, Carver i Txèkhov. Ho organitza: Aula d'escriptura