THE LAST PINTURE SHOW. En record d'Innocenci Bañuls

The Last Picture Show. Aquest és el títol original de la pel·lícula de Peter Bogdanovich que entre nosaltres es va titular La última película (USA, 1971), protagonitzada per Jeff Bridges, Ben Johnson, Cybill Shepherd i Timothy Bottoms.

La pel·lícula ens explica la història crepuscular d'un petit poble fictici de Texas, als anys cinquanta, on aparentment no hi passa res però on s'entrecreuen diverses històries de l'Amèrica profunda. Una de les històries és la del jove Sonny, en plena vida i amb un futur insegur però amb ganes de participar-hi; i la del propietari del bar, del restaurant i de l'únic cinema del poble, anomenat Sam el Lleó, que ja és al final de la seva vida, com el seu cinema, que ha de tancar per l'arribada de la televisió. Precisament, aquesta pel·lícula va ser l'última que es va projectar al Cinema Orient, que era al carrer de la Rutlla i que, de fet, era l'últim cinema de barri que quedava a Girona, després que anys enrere havia tancat el Cinema Familiar, del barri del Carme.

Fa uns dies, escrivia sobre la desaparició de dos personatges molt lligats a la vida cinematogràfica gironina, l'Esteve Gubau i en Ramon Regàs. Ara, amb tota l'admiració i el record, escric sobre la desaparició d'un altre personatge molt lligat a la història del cinema a Girona, la de l'operador i més tard encarregat del cinema Albèniz Innocenci Bañuls, que va morir diumenge passat amb 91 anys.

En Cenci, o el Sr. Bañuls, com era més conegut, va estar entre pel·lícules tota la seva vida. Només uns dies d'agost ho deixava per anar a “jugar” al mar de Llançà, amb la seva dona, la Nuri. En Cenci i la Nuri eren com “els vells amants” de la cançó de Serrat. El Sr. Bañuls va començar a treballar al desaparegut Teatre Cinema Ultonia, per anar, pocs anys després, al Cinema Albèniz, d'on va acabar sent l'encarregat i, també, als desapareguts cinemes Gran-Via i Coliseu. El Sr. Bañuls va viure, pràcticament, tota la història del cinema a Girona. De la precarietat de projectar pel·lícules inflamables, amb carbons, a la majestuositat del 70 mm i de l'estereofonia. Els darrers anys estava internat en una residència i no ha conegut el revolucionari digital. Moltes vegades mostrava orgullós el seu carnet, facilitat pel sindicat franquista, d'operador.

Li agradaven les “bones” pel·lícules, les d'abans, tot i que algunes d'ara també li interessaven. Ara bé, a part de les seves preferències particulars, ell sempre deia que les pel·lícules bones eren aquelles que tenien èxit de públic.

Recordo que quan van tancar el cinema Albèniz per fer-hi el multisala, li vaig consultar què li semblava aquella renovació i destrucció del teatre cinema més gran de Girona. Em va dir que era millor fer-hi les noves sales que no pas veure'l buit i decadent, que li feia més pena aquella solitud que el futur amb les nou sales noves. Ell mateix em va ensenyar il·lusionat hores abans de la inauguració totes les sales. I estava content. També era el seu cinema.

Amb la desaparició del Sr. Bañuls, igual que en la pel·lícula de Peter Bogdanovich, s'acaba una manera de fer cinema, de projectar el cinema de cada dia a Girona i a molts indrets de les nostres comarques. Els operadors com ell desapareixeran i amb el digital els projeccionistes seran més uns entesos en informàtica que no pas uns operadors. Ja no s'hauran d'empalmar les bobines ni caldrà estar a l'aguait per si la cinta està ben col·locada, ni tota l'artesania de projectar cinema, ni les cabines plenes de retalls de cel·luloide.

De totes maneres, el cinema és viu. El Sr. Bañuls només ha passat la seva darrera pel·lícula.

Guillem Terribas Roca Publicat en el Punt-Avui 25.02.14

(*) President del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.

Salt es rendeix al compromís humanista i alegre de Sunyer

L'acte inaugural de la celebració instituïda en honor de l'exalcalde reuneix centenars d'amics, veïns i personalitats.
L'homenatjat fa una crida a defensar la llengua i a exercir el dret a decidir.

Feia quasi dues hores que escoltava com parlaven d'ell, però quan Robert Fàbregas, comissari de l'Any Sunyer, finalment el va cridar a l'escenari amb un “Som-hi, Salvador?”, va reaccionar amb la mateixa placidesa amb què els saltencs s'han acostumat a veure'l sortir de casa seva en direcció a les Deveses o el Reremús, amb la diferència que ahir va haver de fer el curt passeig des de la seva butaca fins a l'escenari davant tot un teatre dempeus aplaudint fervorosament el seu exalcalde, el seu vell mestre, el seu poeta, el seu veí, el seu amic. L'home de família, també, com van recordar als presents Nina Sunyer i Carmina Daban, les seves nétes, quan van interpretant una cançó de Nadal “encara que no toqui, però és que a l'avi li agrada molt”.

 Salvador Sunyer acompanya a l'escenari la seva esposa,
Maria Carme Bover, en un dels moments més aplaudits
de l'acte d'homenatge d'ahir al Teatre de Salt
 Foto: JOAN SABATER.

“Un home de fidelitats fondes”, l'havia definit en la seva intervenció l'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, que recordava que l'any 1963, refugiat a Girona, quan havia demanat “qui és que guarda aquí la casa?”, li havien respost que en Sunyer, és clar. Al conseller de Cultura, Ferran Mascarell, que no havia tingut ocasió de tractar tan sovint l'homenatjat, el va sorprendre descobrir que “l'humanisme que impregna el conjunt de la seva acció” es distingís, a més, per una insòlita alegria. Aquest element joiós, aquesta felicitat que irradia tota l'obra política, social, cultural, literària i humana de Salvador Sunyer i Aimeric, és un dels trets distintius que més van subratllar les personalitats convidades a glossar la seva trajectòria en l'acte inaugural de l'Any Sunyer, instituït per homenatjar un dels saltencs més estimats de la història del municipi amb motiu del seu norantè aniversari. “Ets un privilegiat”, va fer-li notar l'exdelegat de Cultura a Girona, Joan Domènech: “No tots els pobles saben reconèixer els seus homes de bé.” També l'exalcalde i exconseller Joaquim Nadal, que no va poder assistir a l'acte però va voler fer-s'hi present enviant-hi un escrit d'adhesió, s'havia referit a “la bondat que Sunyer propaga”, a aquest seu “somriure amable”. Ben mirat, l'amic Miquel Berga, que va compartir-hi vuit anys de política municipal, ja havia assegurat que “si a Girona tenen una Catedral, a Salt tenim en Salvador Sunyer”. La comparació no pretenia ser graciosa, sinó subratllar sobretot “la dialèctica entre gran i petit, entre centre i perifèria”, en què s'ha hagut de debatre sempre la gent de Salt, i posar de manifest que, “enfront del poderós, el petit ha de recórrer a la imaginació”, lliçó que, va afegir Berga, “potser serviria per parlar de les relacions entre Catalunya i Espanya”. El mateix Sunyer no podia estar-hi més d'acord, perquè quan van donar-li la paraula, i després d'invocar el seu passat de mestre de català per continuar inculcant que “nosaltres som i fem la llengua“, va voler satisfer “el caprici” de llegir el poema Sobirania, en què parla d'un “ocellet que vol ser lliure”, d'un poble que vol ser “senyor i sobirà del seu estat”, i que va fer que una part del públic s'alcés cridant “Independència”.

Fàbregas, al principi de tot, en un discurs ple de referències cultes a Homer, Schlegel, Hofmannsthal o Novalis, havia comparat Sunyer amb Orfeu, “el poeta que obté de les profunditats els coneixements secrets que el fan únic i indispensable”. L'escriptor Antoni Puigverd va situar aquest saber ancestral en el profund coneixement de la tradició popular, que “s'expressa amb claredat i lleugeresa, amb gràcia i musicalitat”, i que remet a un dels elogis més repetits al llarg de la nit: Sunyer representa aquell que “ha sabut guardar-nos els mots, per recordar-nos el nom de cada cosa”. Arcadi Oliveras, president de Justícia i Pau, va recordar els anys que van coincidir al Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, que l'alcalde saltenc va acceptar de presidir i al qual “va donar una empenta extraordinària”. Mossèn Joan Riu, al seu torn, va evocar l'experiència compartida a La Pastera, i Josep M. Oliveras, el primer cap de Protocol de l'Ajuntament de Salt sota l'alcaldia de Sunyer, va aprofitar per presentar l'espai que la pàgina digital Lletra, de la UOC, dedica des d'ara al polític i poeta saltenc, des d'on es pot visionar una conversa entre Sunyer i Josep M. Fonalleras que s'afegeix al documental presentat ahir per Manel Bayo i Joan Cortés.

Eva Vázquez, publicat en el Punt-Avui 02.02.14  

* En el meu llibre  "Demà serà un altre dia" (Ara Llibres 2007) vaig escriure sobre Salvador Sunyer i Aimeric:

"També en aquella època vaig assistir a les primeres classes de català d’una manera clandestina i d’estar per casa, al local de la parròquia. N’era el professor en Salvador Sunyer i Aimeric, pare d’en Salvador Sunyer i Bover, ara home clau del teatre a Catalunya, director del Festival Temporada Alta i amic meu d’una generació més jove que la meva. En Sunyer pare, que és un home senzill i savi, ha estat un dels grans ensenyants del català a la zona de Girona, on moltíssimes persones han après a escriure la nostra llengua gràcies a ell. Recordo que en aquella època sempre tenia algun llibre a les mans i anava a treballar a peu a Girona, a una farmàcia de la plaça del Marquès de Camps on també treballava en Lluís Mateu. No anava mai sobrat de diners, perquè tenia molts fills per alimentar i educar. Ens feia classe un cop a la setmana i ens cobrava un duro al mes. Érem una desena d’alumnes i seguíem el llibre Signe. Anys més tard, es va dedicar a la política. Va ser senador per l’Entesa, diputat al Parlament de Catalunya i alcalde de Salt, sempre pel PSC, però conservant la seva independència. Li tinc un gran respecte i una gran admiració. Va ser a ell a qui vaig demanar que corregís la invitació a la inauguració de la Llibreria 22." 

I més endavant i afegia:

"Durant un temps, hi va funcionar el grup de teatre La Pastera, que va muntar obres que no els havien deixat representar al patronat parroquial. Amb aquest grup vam estrenar un espectacle clandestí sobre poemes de La pell de brau. D’aquesta manera vaig sentir parlar per primera vegada d’en Salvador Espriu. En Salvador Sunyer ens va instruir i ens va fer entrar en el món del poeta de Sinera. El primer cop que vaig anar a veure una obra de teatre a Barcelona va ser amb els companys d’aquest grup. Vam anar al teatre Romea a veure el primer muntatge que va preparar en Ricard Salvat de Ronda de mort a Sinera. Tot una experiència.". 

Salvador Sunyer ha estat, és i serà un refernt per a molta gent de Salt. També de Girona. També de Catalunya. Els que tenim la sort de tractar-lo, mai li podrem agraïr els conexements compartits, el catalanisme, la bondat, la solidaritat i les ganes de viure que desprent.
Visca l'any Sunyer.

Guillem Terribas 02.02.14.

 

L'alegria de viure: IGNASI M.

 IGNASI M.
Catalunya, 2013
Direcció i guió: Ventura Pons.
Durada: 95 min.
Gènere: Documental.
Idioma: Català.
Data d'estrena: 31/01/2014

Ventura Pons, es sens dubte el director català i fins hi tot m'atreviria dir de la Península, més regular que hi ha actualment. D'una manera constant i continuada ha anat produint, escrivint i dirigint pel·lícules des de que va començar en aquest mon, ja fa molts anys.

Ha conreat diversos generes, per no dir tots. El documental social amb la seva primera pel·lícula "Ocaña, retrat intermitent" (1978), o  "El gran Gato" (2002). A l'adaptació de novel·les, tant de caire social, comèdies o dramàtiques  com "la rossa del bar" (1986),  de Raul Nuñez;  de Lluís-Anton Baulenas "Amor idiota" (2004) , "A la deriva" (2009); d'en Quim Monzó "El perquè de tot plegat" (1994) i "Mil cretins" (2010); "la Vida abismal" (2006) de Ferran Torrent, entre altres. Adaptacions teatrals, com "Actrius" (1996) de Josep M. Benet i Jornet; de Sergi Balbel "Carícies" (1997) o del mateix autor "Forasters" (2008), per posar alguns exemples. També ha jugat amb la comèdia, com la seva segona pel·lícula que va tenir un èxit memorable de públic "El Vicari d'Olot" (1981),  "Que t'hi jugues Mari Pili" (1990), "Aquesta nit o mai" (1993), per donar alguns títols.
Per tant, Ventura Pons, no s'ha estancat en un camí fàcil, sinó que s'ha arriscat en diverses propostes i maneres diferents d'explicar històries.

Ventura Pons, abans de dedicar-se en cos i ànima al cinema, havia dirigit algunes obres de teatre i això li va donar la oportunitat de conèixer de prop la manera de treballar dels actors i la diversitat de les seves possibilites interpretives  i, també, una gran relació amb actors i actrius de teatre que ell ha fet debutar en el cinema, com per exemple la Rosa Maria Sardà o l'Amparo Moreno. I la malaguanyada Anna Lizaran, que mai va ser prou ben tractada en el cinema, Ventura Pons li oferir la seva millor interpretació cinemattogràfica a "Forasters", que ja l'havia representat en Teatre.

El cinema de Ventura Pons és reconegut arreu i  de vegades massa oblidat entre nosaltres.

Ara, ens presenta una nova creació. Torna a la no ficció, a explicar-nos una història real com ho va fer amb Ocaña o amb en Gato Pérez. En aquest cas ens descobreix a  un personatge que no és conegut pel gran públic, tot i que és un artista i un personatge entranyable, el de Ignasi Millet, de pares artistes, restauradors; ofici que ell continua i arriba a ser uns dels millors restauradors del país i part de l'estranger. Un personatge de Barcelona, català, independentista i actualment a l'atur.

Ignasi M., el personatge, t'atrau des de les primeres imatges. T'enganxes en les seves històries, anècdotes, amb la manera de parlar: una veu clara, intensa i segura. I, sobretot, pel seu optimisme, les seva alegria i les seves ganes immenses de viure.

I el que més et sorprèn d'aquest personatge, que molt hàbilment Ventura ens està mostrant, és que té una vida que explicada en quatre paraules, d'entrada, és negativa i una mica entranya:  zero positiu. Pren 29 pastilles el dia. Casat i amb dos fills.  Va sortir de l'armari i és va declarar homosexual convençut i actiu; va deixar la dona i al cap d'un temps la dona se'n va viure amb una altra dona. El seu pare, ja gran, no té bones relacions amb la seva mare i ja ha tingut més d'un intent de suïcidi. Fa poc que hagut de tancar la seva empresa degut a la crisis que estem aguantant. Tot això i més és Ignasi M. I en canvi, veus tota la pel·lícula amb un somriure.

I el més difícil encara, durant tot el recorregut de la pel·lícula veurem l' Ignasi parlant amb el seu pare, la seva mare, la seva exdona, la seva ex-sòcia, els seus dos fills, els amics de sant Cugat, que és on viu, els metges i les infermeres. I sempre en positiu.

Si no fos perquè és real, el personatge d'Ignasi M. semblaria tret d'una de les pel·lícules de Frank Capra. Però no, és una nova aportació de Ventura Pons al cinema, al cinema català, al cinema internacional.

Guillem Terribas, col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. Text per la fulla de la pel·lícula a l'estrena en el Cinema Truffaut el 31.01.14

‘The end'. Adéu a Esteve Gubau i Ramon Regàs

El món del cinema a Girona ha començat malament l'any. El passat dia 15, moria a l'edat de 87 anys Esteve Gubau, un històric del món de l'exhibició de Girona i província. Amb el seu germà Lluís, traspassat ja fa anys, van portar a molts pobles de la província la màgia del cinema. Des d'Anglès i Salt fins a Arbúcies, l'Escala... i molts altres indrets. Amb la família Gratacós de Banyoles, es van fer càrrec dels Cinemes Modern i, també, van arrencar els Cinemes ABC Plaça, fet que va representar aire fresc en el panorama cinematogràfic de Girona. Van viure i ens van fer viure una època inoblidable del cinema. L'Esteve era un manetes i dominava molt més la tècnica que les relacions públiques –ja se'n cuidava el seu germà Lluís–. L'Esteve, durant molts anys va protagonitzar aquella famosa escena de la recordada Cinema Paradiso de portar els rotllos de les pel·lícules, els caps de setmana i els festius, de poble en poble. Anava amb un Renault 4 L, amb dues rodes de recanvi per si tenia més d'una punxada. Els darrers anys, ja no “controlava” cap cinema, però quan parlava de cinema se li il·luminaven els ulls.

Ahir vam acomiadar-nos d'un altre personatge històric del cinema gironí, en Ramon Regàs, traspassat abans-d'ahir al matí a l'edat de 69 anys. Fill d'una nissaga d'empresaris gironins, de les destil·leries Regàs i del Cinema Albèniz. De fet, en Ramon va créixer i es va educar enmig de les butaques i de les màquines del majestuós i elegant Cinema Albèniz. Home inquiet, de vegades exagerat, entranyable; en Ramon va animar també les nits de Girona obrint al Pont Major la discoteca Rufus, on ara hi ha la biblioteca Just Casero, i també va regentar el bingo de la Costa Roja i del antic Cinema Gran-Via. En Ramon Regàs va viure l'època esplendorosa de la “plaça dels Cinemes”, amb l'Albèniz, el Gran-Via i el Coliseu. Va viure i protagonitzar les diverses reformes tecnològiques, dels 70 mm, del so Dolby... fins a crear les multisales Albèniz. Moltes anècdotes es podrien explicar de la vida cinematogràfica viscuda amb en Ramon. Només una, que ell solia recordar. El famós i desgraciat 23-F vam muntar el que en podríem dir la primera presentació d'una pel·lícula, amb l'assistència del director (Sebastià d'Arbó) i l'actriu protagonista (Berta Cabré). El nom de la pel·lícula, molt adient per al dia, Viaje al más allá. Aquell dia vaig estar per primera vegada a la cabina del Cinema Albèniz. A dins hi havia un petit televisor, on vam anar a veure què deia la televisió sobre el que ens deia la ràdio, i la televisió no deia res, feien un programa de música. A la presentació, només ens hi van acompanyar, en aquella sinistra nit, unes cinc persones, suposo que interessades en el més enllà.

El cinema està en un procés de canvi total. Aviat ja no es faran pel·lícules amb cel·luloide, la gent té altres hàbits de mirar el cinema. Les sales de cinema, la majoria, estan en mans d'empreses anònimes. Les famílies, les nissagues d'exhibidors cinematogràfics, s'estan extingint. Queden a Girona, per sort encara, la família Agustí, que té molts complexos repartits pel territori i per la Península, i també a França, sota la marca comercial d'Ocine. També ens queda la família Gratacós... I ens queda el record d'aquelles sales, d'aquelles pel·lícules i de gent com l'Esteve Gubau i en Ramon Regàs, que ens van fer viure el nostre particular cinema paradís.

Guillem Terribas

(*) President del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.
Publicat en el Punt-Avui 22.01.14

‘La vida de Adèle' és escollit el millor film pel Col·lectiu de Crítics Gironins

Antes del anochecer' i ‘Amour' van ser les altres pel·lícules preferides projectades a

Fotograma de la pel·lícula "La vida d'Adèle"

Girona l'any passa
El film guanyador es projectarà de nou

Com és ja tradició, el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona s'ha reunit per escollir a través d'un sistema de votacions personals quines han estat segons el seu parer les millors pel·lícules projectades a la ciutat l'any passat. No hi ha hagut sorpreses i novament un film premiat a Canes, La vida de Adèle, ha estat escollit com el millor. La pel·lícula d'Abdellatif Kechiche, un dels grans èxits de la cartellera sobretot en el circuit de versió original, va ser unànimement votat pels membres del col·lectiu que enguany han participat en les votacions.

A continuació, Antes del anochecer, de Richard Linklater, i Amour, de Michael Haneke –també Palma d'Or a Canes l'any anterior– han estat escollides, respectivament, com a segona i tercera millors pel·lícules del 2013. Camille Claudel, Spring breakers i Blue Jasmine han sobresortit també entre les deu pel·lícules preferides pel Col·lectiu de Crítics. Pel que fa a absències, ressalten els pocs vots que ha obtingut un dels films més premiats i amb èxit de crítica i públic, La gran belleza.

També, seguint la tradició, La vida de Adèle es projectarà pròximament en alguna sessió especial al cinema Truffaut.

En aquesta edició han atorgat el seu vot: Àngel Quintana, Íngrid Guardiola, Imma Merino, Guillem Terribas, Paco Vilallonga, Marta Sureda, Salvador Montalt i Jordi Camps.

* la meva votació ha estat:

1. La vida de Adèle 
2. Before midnight
3. Amour
4. Una familia en Tokio (Yoji Yamada)
5. Blue Jasmine
6. Camille Claudel
7. Història de la meva mort
8. La lapidation de Saint Etiènne
9. La por (Jordi Cadena)
10. Zero dark thrirty

Els Bastards també han votat

D'altra banda, el col·lectiu d'Els Bastards, especialitzat en cinema i sèries de televisió i que publica diàriament al blog vinculat a aquest diari, ja fa dies que ha escollit quines són les seves pel·lícules preferides estrenades a Catalunya al llarg del 2013. En el seu cas, el resultat no podia ser més ajustat i com a guanyadores hi ha hagut un empat a tres: Django unchained (Django desencadenado), Stoker iBefore midnight (Antes del anochecer). En el segon lloc, trobem el documental Searching for Sugarman i, en aquest cas sí, La gran belleza.
Publicat en el Punt-Avui 13.01.14

 

Mi primer Nadal (por Isabel Llauger Ribas)

Carmen Amoraga i Albert Vilar

No había ido nunca y me hacía verdadera ilusión. A una filóloga (ya mayorcita) y mitómana como yo ir como cronista a la primera fiesta literaria que marca el inicio del año cultural en Barcelona fue un verdadero privilegio.
Me gustó casi todo: el reformado Hotel Palace que siempre está a la altura y envolvió a los protagonistas y asistentes al acto en esa estética tan inglesa, de moquetas y terciopelos llena de tradición y majestuosidad que (debo confesarles) a mí me encanta; las azafatas educadas y diligentes; la cena de cantidades contenidas pero sabrosas. Me gustó hasta la presentación del acto a cargo de la periodista Lidia Heredia: clara, educada y dinámica en la conducción. En fin, que los efectos ambientales estuvieron acertados y dieron pie a un tranquilo y generoso paseo por la velada.
Nada más llegar, un corrillo frontal de flashes a la entrada del hall del hotel que fotografían y filman a todo quisqui dan la bienvenida a los asistentes al acto.
Sonrientes y elegantes escritores y periodistas (muchos con las dos funciones) van llegando y desfilan satisfechos mientras ofrecen la mejor de sus sonrisas.
Me pareció que estaban muchos aunque no todos. La cúpula de Planeta con su presidente José Manuel Lara y Carlos Revés por delante. Una representación generosísima de medios: Carles Capdevila (director del periódico Ara) y su mujer, la periodista y escritora Eva Piquer, el director de Catalunya Radio Fèlix Riera, Vicens Villatoro, la “relatora” Cristina Fernández Cubas, la escritora de origen marroquí Najat El Hachmi simpática y cariñosa con todos. También Juan José Armas Marcelo, Pedro Zarraluki (Nadal 2005), la presidenta de la academia del Cinema Català Isona Passola, Muriel Casals presidenta de Òmnium Cultural. Los actores Josep Maria Pou y Rosa Novell que, sonriente y deslumbrante con un vestido rojo carmín y acompañada por su inseparable compañero y miembro del Jurado Eduardo Mendoza, saludó efusivamente al amigo Guillem Terribas librero ilustre que acude fielmente a la cita anual desde hace veinte años (los últimos siete acompañado por el reputado abogado penalista, escritor y esposo de la abajo firmante, Carles Monguilod) .
Autores como Joan Barril, Carme Riera, Rafel Nadal (premio Pla 2012, Alex Susanna, Pepe Ribas con su enternecedor desencanto existencial, el director de cine Ventura Pons, Emili Rosales director editorial de Destino y maestro de ceremonias, la joven escritora mallorquina Llucia Ramis, la veterana Isabel Clara Simó, Genís Sinca (Pla 2013) , Lluís Morral de la Librería Laie…
En los pasillos Lorenzo Silva y Andrés Trapiello, miembros del jurado, departían amigablemente y con complicidad antes de entrar a cenar.
Todo muy ordenado. Una celebración tranquila, sin aspavientos donde sorprendió (por lo menos a mi) que ni el presidente de la Generalitat ni el alcalde de Barcelona (ni se les vio) tuvieran un minuto de micrófono para saludar y agradecer a los galardonados su talento.
Y al final de la cena, la valenciana Carmen Amoraga (finalista en 2007) recibía de manos de la entrañable Ana Maria Matute ( Nadal 1959 por Primera Memoria) el premio estrella de la noche por su obra La vida era eso. Una novela intimista donde el relato de la ausencia de un ser querido pretende mostrar que “aprender a perder es también aprender a vivir.” Amoraga estuvo acertada en sus agradecimientos y demostró (algo que no siempre sucede) que además de tener buena pluma es una buena oradora. Su discurso generoso de agradecimientos fue emotivo y entrañable pero no ñoño. El Josep Pla fue para el escritor Albert Villaró, que con su novela Els ambaixadors juega a hacernos “una gran broma“ (muy oportuna dirán algunos) como si desde 1934 Catalunya fuese independiente. Los felices y sonrientes galardonados acabaron la noche bajando, contentos y satisfechos, al bar a tertuliar con unos y otros copa en mano .
Estoy segura que al Palace y a los Nadal les quedan muchos años como transeúntes por las letras. Ya lo dijo Lorenzo Silva cuando recogió su Nadal en el 2000 : “al fin y al cabo ¿qué es la literatura sino la palabra que se resiste a morir?”
Isabel Llauger Ribas, publicat a la Revista Leer, Gener 2014

Nadal i Comadira

Demà s'inaugura al Motel Empordà una curiosa i singular exposició de Narcís Comadira, poeta i pintor (i unes quantes coses més: també cuiner), comissariada per Jordi Falgàs, amb la col·laboració de la Fundació Fita de Girona i de la Llibreria 22. Dic singular i curiosa, perquè els quadres i dibuixos que la conformen van ser pensats, primer de tot, per a consum particular. Després, perquè responen a una mena de treball d'encàrrec, executat al llarg de trenta-vuit anys, des del 1975 fins ara, com a conseqüència d'un contracte cordial i sense passar pel notari. El professor Pep Nadal, historiador de la llengua i cuiner conspicu (tot i que discret), va començar a preparar uns menús de festes (de Nadal, per descomptat) que, amb els anys, es van convertir en una tradició i que vistos ara són un petit compendi del que hem considerat, en cada moment de la història, com a cuina exquisida o d'un nivell apropiat a les celebracions d'aquests dies que s'acosten. Aquesta aproximació que en podríem dir sociològica i gastronòmica és prou interessant per copsar els canvis de costums del país. Ara bé, el que compta és tant l'evolució pictòrica del mateix Comadira com la varietat de registres que l'artista és capaç d'aplicar a una idea tan estricta com la d'un dinar de Nadal cuinat pel seu amic amb destinació a d'altres comensals, també amics i amants d'una certa manera d'entendre l'art, el menjar i el beure, i aquelles altres coses que ens allunyen de l'indefectible destí que tard o d'hora tastarem.
El fet que l'exposició es faci a la catedral figuerenca de la gastronomia és un encert notable, perquè en aquest temple històric (fa poc guardonat com el segon millor restaurant d'hotel del món) s'ajunten l'elevada exactitud de la cuina professional amb la certesa intuïtiva del poble que cuina. Per acolorir la imatge d'aquesta parella que va instaurar Mercader i que ara continuen els Subirós, res millor que els menús diürns i pletòrics de Comadira.
Josep M. Fonalleras, publicat en El Punt-Avui 06.12.13