Bolaño fa feliç Girona

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3584610

Patti Smith va assistir per sorpresa a la inauguració del carrer que porta el nom de l'escriptor, al costat d'Herralde, Echevarría, Montané i Salomé Bolaño.
Des de l'any 2008 ha estat batallant el poeta xilè Jorge Morales perquè el seu idolatrat Roberto Bolaño tingués ni que fos una discreta placeta dedicada a Girona, la ciutat on diuen que va ser feliç i pobre, i al final tanta perseverança, una perseverança tossuda, desbordant, tremenda, com saben els que el coneixen bé, ha tingut recompensa: un carrer inacabable, encara a mig urbanitzar, del barri de Domeny, que porta el seu nom des de fa uns quants mesos i que ahir va ser inaugurat en un acte tan poc protocol·lari, tan espontani i al mateix temps tan emotiu i greu, que el crític literari Ignacio Echevarría va assegurar que Bolaño “s'hauria fet un fart de riure” de veure'ls a tots allà reunits per honorar ben mirat un carrer llarguíssim però buit, i en presència únicament d'“una autoritat i a sobre derrocada”, va dir en referència a la regidora en funcions de Cultura, Lluïsa Faxedas. La veritat és que n'hi havia d'altres, de representants polítics, com la candidata del PSC a les últimes eleccions, Pia Bosch, que mentre esperava que comencés l'acte s'havia acostat a saludar una dona amb dues trenes mal pentinades i una vestimenta desmenjada d'eterna d'adolescent que tenia una retirada extraordinària a Patti Smith. Hi tenia una semblança prodigiosa, comentava incrèdula la gent, però no, devia ser una semblança i prou, fins que el llibreter Guillem Terribas, en pujar a la tarima, va anunciar que “Jorge Morales és l'única persona del món capaç d'aconseguir que dediquin a Bolaño un carrer de tres quilòmetres i que Patti Smith deixi tot el que estigui fent per venir a Girona a celebrar-ho amb els amics de l'escriptor”. La cantant nord-americana, lectora incondicional de Bolaño des que fa quatre anys va descobrir-lo amb la traducció anglesa del portentós 2666, no va dubtar a acompanyar el seu amic Ignacio Echevarría fins a un descampat de Domeny per compartir amb tota la colla bolañesca aquest acte d'afirmació de la vida com a literatura, o del seu revers, de la literatura com una secreció de la vida, i fins i tot, accedir a la petició unànime perquè pugés a l'escenari a fer pública la seva adhesió a la causa. Com que domina poc el castellà, va disculpar-se, en lloc de discursejar es va oferir a interpretar “una cançó per a Bolaño”, i en sec, sota un cel gris que a estones s'esqueixava per filtrar una afilada claror, va interpretar Wing (“and if there's one thing / could do for you / you'd be a wing / in heaven blue”), un tema que ahir va sonar més elegíac que mai. Va ser el moment més especial de la festa, perquè havia estat no només del tot inesperat, sinó a més gens premeditat, però va haver de rivalitzar en encongiment i emoció amb la lectura que poc abans havia fet Salomé Bolaño d'algunes de les cartes que havia rebut del seu germà quan ell vivia encara a Girona i ella ja havia tornat a Mèxic, en què li parlava del fred i la boira, d'aquesta ciutat tan a propòsit per a les seves màscares i per a la lectura del “terrible Onetti”, de la seva fèrria obstinació de ser escriptor encara que fos “abocat a l'abisme i amb una secretària cega”. No tenir-lo ja al costat, la feia sentir terriblement sola, però poques vegades tant com fa tres anys, quan arran de la mort també de la mare, Victoria Ábalos, va tornar al domicili familiar i, entre capses amuntegades, va descobrir un paper que desconeixia, una mena de decàleg amb dotze punts, l'últim dels quals era un imperatiu “escriu!”, en què el seu germà afirmava la necessitat dels amics, l'exigència de “tocar, mirar i escoltar les parpelles del món”, de ser fidel i crític, de recordar que “el teu cos ha estat bell i que ho continua sent sota aquesta capa de desamor”, i que acabava aconsellant: “Si et quedes sol, projecta en els hospitals i els jardins les ombres de tots els que vas conèixer”. Mentre ho llegia, tenia sense cap dubte el germà al costat.
A l'acte, conduït per un frenètic Morales, editor de la revista El Llop Ferotge, van prendre també la paraula el cineasta Isaki Lacuesta, que va recordar la intenció primera d'aconseguir per a Bolaño la placeta que hi ha davant el pont d'Eiffel, amb la intenció de construir-hi “una pista de gel oberta només al juliol”; l'editor Jorge Herralde, que va admetre que “amb Bolaño el catàleg d'Anagrama va arribar al seu màxim esplendor”, i l'escriptor xilè Bruno Montané, que va llegir un poema escrit amb Bolaño la primavera de 1977 titulat La cantera de las manos.
Eva Vázquez, publicat a El Punt el 19.06.11. A la foto d'Eva Vázquez: Patti Smith, Ignacio Echevarria, Jorge Herralde i Guillem Terribas.

‘Première' a Roses

El Teatre de Roses va ser el marc ahir de la preestrena de ‘Morir en tres actes', un film de David Pujol, per a TV3, protagonitzada per Abel Folk, Anna Vicens i Enric Matarrodona.
Un bon actor és un bon actor, tant li fa si és professional com si és amateur. El Teatre Municipal de Roses va ser el marc de la presentació de la pel·lícula Morir en tres actes, dirigida per David Pujol i produïda per TV3, protagonitzada per Abel Folk, Anna Vicens, Enric Matarrodona, Aida Folch i Marc Rodríguez, amb la participació del grup de Teatre de Roses. David Pujol va precisar que la seva obra és la “fusió del treball d'actors professionals amb actors amateurs; és amateur, perquè estima, no un aficionat”. Pujol va revelar que el film és fruit del seu amor pel teatre, pel Teatre Municipal de Roses i pel grup de Teatre de Roses, que dirigeix Ignasi Tomàs. Va confessar que ja estava tip de fer documentals –és autor de la sèrie de TVE El Bulli, història d'un somni– i que va plantejar aquesta obra per explicar el teatre amb aficionats, a través d'una història de ficció. Va fer un primer guió i el va enviar a Laia Tomàs, filla del director rosinc. Anna Espinach es va afegir a l'elenc de guionistes i el resultat es va estrenar ahir en dues funcions plenes de gent de Roses.
La gent de Roses intentava veure's a la pel·lícula. Dono fe que alguns ho van celebrar quan es van veure. Puc dir que n'hi va haver que preferirien no ser identificats. Molts rosincs van fer d'extra en la producció, com a espectador de l'obra que representa que s'assaja durant tota aquesta pel·lícula que estrenarà TV3.
Per un servidor va ser tota una aparició veure Guillem Terribas, llibreter, agitador cultural omnipresent i una de les ànimes de la Sala Truffaut, de Girona, com a presentador de l'acte. Ell mateix va remarcar que la pel·lícula podria saltar perfectament de la tele pública catalana a les sales comercials d'arreu de l'Estat. Produïda per la Nutria Produccions, Estratègia Audiovisuals i Televisió de Catalunya, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Roses, Morir en tres actes, és una pel·lícula divertida, una tragèdia còmica i romàntica. amb molts tocs de Woody Allen. Fins i tot, el film es permet projectar les imatges més belles i tòpiques de la vila de Roses. Només faltaria que no hi sortís Roses, que ha invertit 100.000 euros, dels 700.000 que ha costat la producció.
Abel Folk és un amargat que odia el teatre, casat amb una apassionada per l'escena i pels gats –ai, els gats!–, paper interpretat per la rosinca Anna Vicens. Folk compra arsènic per enverinar els gats. Vicens i Enric Matarrodona, bisbalenc de naixement i rosinc d'adopció, són els protagonista del l'obra El retorn del Capità Brown, ficció dins la pel·lícula.
Entre els extres hi figura, segons va confessar ell mateix, Carles Pàramo, alcalde de Roses. Es fa veure per la seva manera de ballar, com pot, al fons del costat dret de la pantalla. Pàramo va agrair la valentia de Magda Casamitjana, alcaldessa de Roses (2007-2011), per decidir donar suport a la producció: “Entenc que l'alcaldessa Casamitjana ho tingués difícil amb la por de l'oposició.” Magda Casamitjana, que també va sortir a l'escenari a parlar, va agrair la unanimitat de tot el consistori de Roses per fer aquesta inversió de projecció de Roses al món.
Després d'explicar els seus començaments en el teatre amateur, al qual té un gran afecte i respecte, Abel Folk va voler aprofitar per fer una crida a tots els ajuntaments de Catalunya a impulsar iniciatives com la de Roses.
Esteu atents quan la programin per TV3, ho agraireu. Graveu-la.
Salvador Garcia-Arbós, publicat en El Punt 17.06.11. A la foto de Manel Lladó: Abel Folch, Anna Vicens i Enric Matarrodona.

UN HEROI DEL NOSTRE TEMPS

AL FINAL DE LA ESCAPADA
Espanya, 2010.
Direcció i guió: Albert Solé.
Durada: 78 min.
Gènere: Documental.
Idioma: Català i castellà

"El Universo es un reloj sin relojero"
(Miguel Núñez)
"Hay que pasar página, si. Pero antes hay que leerla"
(Marcos Ana, poeta)
"La muerte digna es un derecho cuando se ha vivido dignamente" (Miguel Núñez)

Un heroi del nostre temps. És com va definir el malaguanyat Manuel Vázquez Montalban al protagonista de la història que ens explica Albert Solé a Al final de l’escapada. El personatge es Miguell Núñez (Madrid 1920 · 2008) que va néixer al barri madrileny de Lavapiés. Membre històric del Partido Comunista de España i un dels fundadors del PSUC. Va passar 14 anys de la seva vida tancat en presons franquistes. Del 1978 al 1982 va ser Diputat a Madrid. El 1986 va fer el seu primer viatge a Nicaragua i allà va crear la ONG «Acsur-Las Segovias». L’any 1998 l’Ajuntament de Barcelona li va atorga la Medalla d’Honor de Barcelona i l’any 2004 la Generalitat, La Creu de Sant Jordi.
Albert Solé, fill del històric polític català Jordi Solé Tura (Mollet del Vallès, 1930 - Barcelona, 2009) reconegut reporter de televisió (TVE, TV3) especialitzat en temes socials, es va donar conèixer en el món del cinema amb el seu primer llargmetratge, estrenat i també presentat en el Truffaut, «Bucarest, la memòria perduda» realitzat l’any 2007 i que va obtenir diversos premis, entre ells el Goya i el Gaudi 2009, com a millor documental.
Albert Solé, al igual que va fer en el seu anterior film, «Bucarets...», on feia un recorregut a la vida política i social del seu pare Jordi Solé Tura, malalt del Alzheimer; també ho fa, i molt bé, a Al final de l’escapada, on ens mostra diferents moments de la vida i pensament de Miguel Núñez, sobretot els darrers mesos del compromès i lluitador comunista
Miguel Nuñez, que en els darrers anys va tornar a la ciutat que el va veure néixer, Madrid, va voler retornar a Barcelona, perquè volia morir dignament i després del cas «Leganés» va veure clar que entre el Cardenal Rouco Varela i la presidenta Esperanza Aguirre, ho tenia molt malament de poder portar a terme el seu desig.
Albert Solé, que coneixia a través del seu pare Jordi a Miguel Nuñez, sap connectar amb el que ens vol dir Nuñez, així com retratar els seus moments feliços i els moments de denúncia. També hi ha una sèrie de personatges que parlen de Nuñez i les vivències amb ell i els seus compromisos, com el poeta Marcos Ana, Evo Morales, Ernesto Cardenal, Agustín Ibarrola, entre altres. Entranyable la visita que li fa Pasqual Maragall acompanyat de la seva dona Diana, els darrers dies de vida de Miguel.
Tot i que l’eix principal del documental d’Albert Solé, es la voluntat de Miguel Nuñez de morir dignament, també ens parla del legat entre generacions, el sentit de la memòria històrica i la difícil relació entre la lluita i el compromís polític i la vida familiar.
No hem d’oblidar a personatges que han viscut amb dignitat i que també han volgut morir amb la mateixa dignitat que van voler viure. I això i moltes altres coses ens explica Albert Solé en aquesta necessària i recomanable pel·lícula Al final de l’escapada.
Guillem Terribas. Full - crítica pel Cinema Truffaut Maig 2011

Indignació i tedi

Tres setmanes després que els primers descontents es plantessin a la Puerta del Sol de Madrid, d'aquell moviment engrescador ha quedat una certa sensació de disgregació i apatia. En algunes places, els tendals dels concentrats han estat ja assimilats al paisatge, en convivència amb els vianants, els turistes, els infants que juguen al parc del costat, fins i tot amb els polítics i financers que hi passen cada dia pel davant fent camí cap als despatxos del poder. La indignació sola, el sentiment que ha servit per identificar-los, no és suficient per donar una direcció al moviment, no serveix per concretar cap acció plausible contra un sistema del qual han posat en evidència la imperfecció, no és ni tan sols una actitud esperançadora quan és exposada a la dura prova de la duració. En el llenguatge de carrer, que tothom sap que és una arma astutament explotada pels governants, els indignats ara són acampats, és a dir, han estat ja buidats de contingut per reduir-los a la seva condició de destorb. “Poblats xabolistes”, n'han dit alguns tertulians amb una desvergonyida exhibició de cretinisme i una falta de respecte intolerable pel barraquisme autèntic. Però la indefinició que ha seguit a aquell gest magnífic de donar forma i nombre a la fúria de centenars de milers de ciutadans els ha certament immobilitzat en la simple ocupació de l'espai, els ha petrificat en aquell xiscle inicial del qual s'està perdent l'eco. Ara quasi no queda ni indignació, amb tanta insistència a mostrar exclusivament l'estètica flower power de la mobilització, la seva cosa comunitària, el seu aire juvenil. La principal qualitat és ara la resistència, una resistència passiva, d'anar veient com passa el temps, mentre la pluja escorre la tinta de les pancartes que van aixecar-se el primer dia amb alguns dels lemes més enginyosos i punyents de la democràcia recent. És com si esperessin que algú altre decidís per ells, com ara Felip Puig, que va fer-los el favor d'encendre la indignació de nou, però això és tant com ser assimilats, no només al paisatge, sinó també al sistema que combaten. Ja només falta que escullin un portaveu, que es fixin un objectiu i que fundin una organització, i ja ho tindran tot: un cap de llista, un programa i un partit. El tedi absolut.

Eva Vázquez, publicat en El Punt 04/06/11 Foto: ACN.

La pseudohistòria

Vivim en un temps de domini de cultura enciclopèdica, però amb la peculiaritat que hem decidit portar l'enciclopèdia Espasa als Encants i substituir-la pel Vikipèdia. Algunes veus diuen que, amb el canvi, hi hem sortit perdent, perquè hem passat dels professionals-experts que redacten les veus de les enciclopèdies voluminoses impreses en paper als amateurs de la generació 2.0 que incorporen sense gaire fiabilitat les dades a la xarxa. Moltes vegades, però, els amateurs són més rigorosos que els professionals.
Fa deu dies, la Real Academia de Historia va presentar a Madrid, davant del Rei i la ministra de Cultura, els primers volums del Diccionario Biográfico Español, una enciclopèdia que tindrà 50 volums, en la qual han escrit 5.000 especialistes i en què l'Estat s'ha gastat 6,5 milions d'euros. L'endemà de la seva presentació va saltar l'escàndol quan es va comprovar que la veu Francisco Franco indicava que va ser un general “autoritari i no totalitari”. Es justifica perquè des del primer moment va anunciar que les reformes per ell establertes havien de “desembocar en una monarquia sense partits polítics, ni sistema lliberal, però declarant-la confessionalment catòlica”, com si una monarquia sense partits no fos una dictadura. Al llarg del diccionari no s'esmenta en cap moment les 150.000 víctimes de la repressió franquista, però en canvi s'acusa Santiago Carrillo d'haver dut a terme una violenta repressió a Madrid i es considera que Juan Negrín, darrer president de la República Espanyola, era un dictador. El diccionari està ple d'altres despropòsits que porten a elogiar la política econòmica d'Aznar o a dir que Escrivá de Balaguer tenia poders sobrenaturals.
L'exemple del diccionari posa en evidència de quina forma determinants pesos pesants de l'Academia històrica espanyola, són més amics de la pseudohistòria ideològica que del rigor científic. Però, per altra banda, també ens certifica de quina manera encara hi ha determinats sectors que continuen aferrats al pes d'una ideologia que ha actuat com un prisma tancat des del qual continuen mirant de forma rància el seu entorn. El franquisme sociològic no va extingir-se després de la mort del dictador i continua vigent en determinades actituds i en determinades maneres de fer. En un moment en què a l'Estat espanyol domina el color blau cel, la cosa resulta més que preocupant.
Àngel Quintana, publicat en El Punt 04.06.11

Increïble, però mentida

"E l retrovisor mostra i emmarca només una part de la realitat que hi ha darrere el cotxe. Alguns vehicles en tenen dos o tres o més, per tenir més trossets de realitat retallada (...). Per cobrir adequadament la seva funció, els retrovisors han d'estar nets i ben orientats cap al punt que més convé al conductor, tant per mostrar el que li cal com per ser còmodament accessibles a la seva vista". És una citació del recomanable llibre Aicnàlubma , de Joaquim M. Puyal i Ortiga, editat per Columna. Un llibre imprescindible per conèixer de primera mà el món de la informació i les seves mancances, manipulacions, interessos i contradiccions. Puyal fa una reflexió de com veu la comunicació, un món que coneix bé i en el qual fa molts anys que treballa amb la màxima dignitat possible.

Aquests últims dies he pensat molt en les reflexions de Joaquim M. Puyal i la manera en què ens venen i rebem les informacions. La història de la mort de Bin Laden és un bon exemple de com ens han venut ( i ens estan venent, perquè la cosa va per llarg) una mena de pel·lícula mal feta i mal explicada, plena de contradiccions i rectificacions que cada dia es fa més increïble.

Amb la popularitat del president Obama, que va de caiguda amb una crisi incontrolable, amb tota la moguda bèl·lica al Líban, les revoltes de Tunísia i Egipte... es feia necessària una cortina de fum. I si voleu entendre millor què vull dir, us recomano la revisió de la pel·lícula Cortina de fum ( Wag the dog , EUA, 1997), dirigida per Barry Levinson i interpretada per Robert De Niro i Dustin Hoffman, entre d'altres. O us recomano, també, la història de la dona de la neteja i el superpoderós Strauss-Kahn, ara més conegut amb les sigles DSK. Em costa creure, per més embalat que un vagi sexualment, que de bon matí, i ja amb una certa edat, el possible futur president de França ataqui la dona de la neteja que ha entrat a la seva habitació a fer-hi les feines. Partint de la base que som en un hotel de luxe de Nova York i que el personatge que hi ha dins de l'habitació està supercontrolat i protegit, m'és difícil d'empassar-me que de la mateixa habitació en surti cridant la senyora de fer feines dient que l'han volgut violar. Potser sóc un incrèdul, però em ve a la memòria, quan passen aquestes coses, aquella famosa frase que fa anys era el títol d'una vinyeta de la revista Tiovivo i que deia: "Increïble, però mentida".

Després hi ha la manera com s'ha tractat l'acampada dels indignats de les diverses capitals d'Espanya, sobretot a Madrid i Barcelona. Tothom hi ha dit la seva. I els mitjans de fora, vull dir, de nord enllà, ja l'han proclamat com la revolució dels indignats . Alguns fins i tot l'han comparat amb els moviments de Tunísia i Egipte. Aquesta visió, aquesta manera d'informar, d'especular i magnificar notícies només crea confusió. No beneficia a ningú. O potser sí, vés a saber.

I encara tenim la interpretació de les eleccions. Fa uns anys, els polítics que s'hi havien presentat i els seus portaveus utilitzaven l'estratègia de dir que no havien perdut, encara que fos contra tota evidència. Sempre trobaven una explicació positiva de la derrota. Fins i tot ens renyaven dient-nos que ens havíem equivocat perquè no els havíem votat. Al final, el missatge que quedava era que ningú havia perdut. Últimament ja accepten públicament la derrota amb cara de resignació i deixant ben clar que han trucat al contrincant guanyador per felicitar-lo, que han perdut. Llavors fan aquell afegitó que han comprès el missatge, que en prendran nota, que faran una reflexió. I l'endemà passat, la majoria de les vegades ja ni se'n recorden.

Deixeu-me acabar amb una recomanació sana i sense cap mala intenció ni doble interpretació. Per poc que pugueu, passeu per la Galeria Atelier, del carrer Rovira i Trias, 9, de Barcelona, per gaudir de l'exposició que des del 18 d'aquest mes hi té el pintor saltenc Jordi Gispert. La visió de les extraordinàries teles de Jordi Gispert, la seva vida i color, la seva força expressiva, us alegrarà el dia i la vida.

Ja em direu.

Guillem Terribas, publicat en el diari Ara el 29.05.11

Els arrossos de Fontsabeu

Ens vàrem conèixer quan amb una colla de joves buscàvem les respostes a les preguntes essencials de la vida, mentre descobríem el meravellós món del flirteig, i de l'amor. Després, ajagut durant mesos al llit de casa teva, llegies, devoraves llibres i et converties en un savi silenciós, com havia de ser, seguint la tradició dels tipògrafs, impressors de casa teva.
I no ens donaves treva en la batalla per impulsar més fort i més lluny la pilota contra les parets dels frontons del País Basc, on havíem vist en Joan. T'agradava guanyar, però ho feies amb elegància i discreció, aquella que vares portar a Presència, i a bastir amb en Josep Pallach una alternativa política que avui se'ns presenta com imprescindible.
Era l'hora de la veritat. Com havia de ser la seguretat de la democràcia? Una mostra: no vas voler que els vells guardes jurats de la Devesa fossin els policies locals que Salt reclamava, i feren un traspàs modèlic des de la teva responsabilitat de primer tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Girona.
Mentrestant agafàvem un autobús en direcció desconeguda, on viuríem records del passat, i allà al carrer Blanc ens juramentàvem per continuar junts amb en Tià de pare espiritual.
Jaume Curbet i seguretat democràtica fou una fórmula que de Vitòria a Madrid, a Catalunya i a Corea, a Canàries Costa Rica, Colòmbia…, es convertí en un paradigma de fer les coses bé, i avançades al nostre temps.
Però et vàrem perdre, sabíem poc de tu, i per tant l'anunci de la teva tornada a Girona fou una gran alegria. Et tornaríem tenir a Fontsabeu, la Lola ens faria els calamars farcits millors del món, i pixaríem tots junts sota els grans xiprers de la carretera de Llorà.
Continuaríem fent-nos les preguntes de joves, i t'escoltaríem amb atenció quan, bocabadats pels fets que feien tremolar totes les conviccions, ens donaves una lliçó racional del perquè de les delinqüències i dels delinqüents que més tard has descrit amb saviesa, en el teu darrer llibre.
M'escoltaves més del que parlaves, darrerament cada dia que he vingut a veure't en la teva darrera batalla, m'has continuat escoltant, somrient, i assentint. Nosaltres, perplexos, hem assistit a com planificaves, i dosificaves el teu amor cap als teus, que són molts, com afrontaves aquest camí amb una energia, dignitat, comprensió que em feien creure que seria així molt de temps.
Avui has dit “torno a marxar”, però abans ens vas fer l'encàrrec específic que hem de celebrar els 5 arrossos tan aviat com puguem. Ho farem, i mentre em Salvi cuini, en Pim l'ajudi, en Joan i en Jordi parin la taula, en Vicenç i en Guillem xerrin, l'Albert arribi tard, en Manel fumi, i en Miquel ens deixi amb el dubte de si vindrà o no, jo aniré preparant les cadires, com saps, la d'en Tià i la teva. No fos cas que a darrera hora apareguessis per la porta amb el teu somriure, càlid i plàcid, que trobarem a faltar cada dia.

Xavier Corominas, publicat ennn El Punt el 17.05.11. Foto: de Salvador Garia-Arbós a Roma 2006

Memòria i lliçó

Hi ha exemples de dignitat personal i de compromís amb la societat que transcendeixen l'àmbit estricte en el qual es desenvolupen. Acaben adquirint una categoria d'universals, perquè no ens parlen de l'anècdota o de la superfície, sinó que emeten una lliçó que és entenedora tant pel que fa a la profunditat com a l'extensió del territori on el missatge acaba essent fructífer. Una de les persones que reunien aquestes condicions es deia Jaume Curbet i va traspassar fa uns dies. Els seus familiars han obert fa no res una pàgina d'homenatge al Facebook i és aquí on es comencen a percebre les conseqüències del seu mestratge, lliçons difuses i tènues que han amarat el pensament de moltes persones, tant en la seva faceta de reflexió més humanista com en la condició d'expert en seguretat. Curbet, que tenia un mínim tracte amb la tecnologia, ara recull, en forma de testimoniatges que es van escolant a internet, els agraïments sincers de tota la saviesa i la joie de vivre que va ser capaç de transmetre.
Aquests escrits són a la xarxa i també en altres llocs, com en la sentida evocació que Quim Nadal va llegir el dia del seu enterrament. Provenen de persones que van conèixer el Curbet públic i el privat, que el van tractar com a professor o com a amic, que van poder percebre una filosofia que es va anar modelant amb els anys a partir d'una devoció quasi religiosa per la dignitat i per l'enaltiment del contacte sentimental, sense més límits que el de la pròpia honestedat. No es tracta d'escriure ara un panegíric ni tampoc d'entrar en els detalls personals d'algú amb qui vaig compartir molts sopars i unes quantes converses. Avui escric sobre Jaume Curbet perquè és un dels exemples que deia al començament. La seva aposta d'autodidacte a favor d'una policia al servei dels drets humans va ser capdavantera i ha marcat bona part del nostre present. I no solament això:
Curbet va fer un pas endavant en un moment decisiu. I els va continuar fent al llarg de la seva vida. Passos que ens han marcat un camí.

Josep M. Fonalleras, publicat a El Punt 21.05.11

Un Sant Jordi entre Maria Magdalena i Valerie Tasso

La coincidència en les mateixes dates de Sant Jordi, la Setmana Santa i la precampanya, causa embolic.
Els penitents van ser ahir els soferts ciutadans que van desafiar els elements -que al final no van ser els atmosfèrics sinó la resta de ciutadans- i es van acostar a la Rambla. Després de superar no sense dificultats una plaça Catalunya plena de parades de partits polítics, podien ensopegar unes quantes vegades fins arribar als estands de les principals llibreries.
Amb aquestes coincidències de calendari porto un embolic. No sé si Jesús arrossegava una rosa cap al Calvari, si avui haig de regalar una corona d'espines, ni si Maria Magdalena està signant a la Rambla exemplars de Diario de una mujer pública. Al poti-poti Sant Jordi-Setmana Santa s'hi suma encara la precampanya electoral -a tocar del riu, qui sap si perquè sigui més fàcil que hi arribi la sang, coincideixen en pocs metres les parades del PSC, de CiU, d'ERC, el PP i d'ICV amb els seus respectius candidats a l'alcaldia de Girona-, i el resultat només pot ser un: els crucificats del dia són els periodistes a qui els ha tocat treballar.
Passió, el que es diu passió, n'hi posen molta més els escriptors que els vianants que omplen la Rambla després que -primer misteri- els mals auguris climatològics es quedessin només en això, en auguris. Els escriptors i els llibreters saben que s'hi juguen una part de les vendes de l'any -alguns dels primers, tristament, se les juguen totes-, mentre que el gran públic, la massa silenciosa que aprofita la tarda per veure de prop, i els més agosarats fins i tot tocar, aquella cosa anomenada llibres, s'ho agafa amb la calma que comporta el saber que si no en compra un en comprarà un altre, i molta mala sort seria que cap no quedés bé en una lleixa del moble del menjador.
No menor és la passió que en aquesta Setmana Santa-Sant Jordi hi posen els polítics. El convergent Carles Puigdemont reparteix globus i punts de llibre -sota una bandera estelada, arriscant-se que Duran Lleida li apliqui càstig per tal crim a la manera dostoievskiana- just al davant de Blanca Palmada (ERC), que té pensat fer-li arribar un exemplar de Cuenta conmigo, de Jorge Bucay, després de les eleccions. Pia Bosch (PSC), per la seva banda, ven -és un dir- a 15 euros el seu El futur de Girona. Teoria i pràctica. El seu anterior, títol -a mitges amb Joaquim Nadal- era El futur comença ara. Amb tal bibliografia hi ha qui l'alinea entre els futuristes de Marinetti, però hi ha qui prefereix adscriure-la a la ciència-ficció.
Passada la plaça Catalunya, que amb tant partit polític ve a ser com l'hort de Getsemaní, on tant et poden tallar una orella com vendre't per 30 monedes, la Rambla dóna la benvinguda als penitents, que són els pobres ciutadans que han gosat anar-hi a primera hora de la tarda. El perquè, no se sap. És el segon misteri.
Els vianants més veterans -homes que han superat ja la seixantena- tenen la precaució d'utilitzar paraxocs: col·loquen simulant amor o protecció una mà a l'espatlla de la senyora, i la fan anar un metre per davant seu, obrint pas i enduent-se els cops. Qui no ho fa així, supera àmpliament les tres caigudes que marca la tradició per completar el recorregut.
Ocult darrere d'un home amb paraxocs baixo la Rambla a la recerca d'escriptors, cosa difícil perquè no tinc tirada cap als autors catalans i no els diferencio dels dependents de les parades, ja que ningú ha tingut la previsió de col·locar-los un signe distintiu. Intueixo que tot aquell que signa llibres ha de ser escriptor, si no és que les funcions dels empleats de llibreria hagin experimentat un notable salt qualitatiu.
(Coneguts que estan de festa em pregunten si estic passejant. Ho nego en totes tres ocasions, abans no ha cantat el gall. Estic treballant, coi).
Rafel Nadal, que pel gran públic no és Rafel Nadal sinó aquell senyor que surt amb en Cuní, signa exemplars d'Els Mandarins, un mirada sobre personatges que d'una o altra manera tenen poder, i entre els que curiosament no hi ha inclòs ningú de la seva famíla. Carles Monguilod estira un any més de la veta del Vint-i-cinc anys i un dia, per més que alguns càlculs ja el col·loquen més a prop dels 30 anys de carrera que dels 25, però té un bon motiu: a mitja tarda ja signa llibres amb una mà mentre amb l'altra sosté un gin tònic més apropiat per banyar-s'hi que per engolir-lo. Al seu costat, Javier Cercas signa exemplars, sense gin tònic però tampoc nous: Anatomía de un instante. A prop seu hi ha un senyor gran, un jove amb ullleres i una noia somrient que no semblen empleats de Guillem Terribas sinó escriptors. En quedi constància per si de cas. M'asseguren que ha fet acte de presència Maria Mercè Roca, però tampoc no sé si com a política o com escriptora, vet aquí un tercer misteri.
Tanmateix el misteri més gros, més absurd i més incomprensible és el dels compradors. Davant meu i en un minut tres vegades, tres, diferents persones han tingut a les mans El club dels optimistes incorregibles, de Jean-Michel Guneassia, i en tres més Sunset Park, de Paul Auster, dos dels millors llibres ja no de l'any sinó de la dècada, i en totes tres ocasions el comprador ha optat per pseudoliteratura. Aixó sí, pseudoliteratura embolcallada en una bonica faixa que l'elogia fins el paroxisme. Dedueixo que els llibres són com les persones: amb la faixa dissimulen i oculten la realitat. Quan se la treuen i veiem el que hi ha, ja les tenim a casa i no hi ha manera de retornar-les.
Crònica d' Albert Soler, publicada en El Diari de Girona 24.04.11

Sota l´ombra pecaminosa de Josep Pla

Frederic Sunyer recupera el recordatori amb retrat de Dalí del funeral de l'escriptor en l'esmorzar literari de la Generalitat a Girona
L'ombra pecaminosa de Josep Pla va presidir el tradicional esmorzar de Sant Jordi ofert per la Generalitat al món literari gironí. Malgrat la predisposició mostrada pel nou delegat del Govern, Eudald Casadesús, i malgrat el trasllat de la trobada a la nova seu de la Generalitat -el Palau Solterra de Ciutadans està amenaçat per una plaga de tèrmits-, l'acte va ser menys concorregut que altres anys i s'hi van trobar a faltar alguns habituals.
En el trentè aniversari de la mort de Pla (1897-1981) es va donar la paraula a algú pròxim a l'escriptor, algú que el pogués evocar amb familiaritat. La responsabilitat la va assumir Frederic Sunyer, exalcalde de Palafrugell i expresident de la Diputació de Girona, el qual, emulant Pla, va dir que el va conèixer de petit i va evolucionar de ""conegut" a "saludat" per acabar essent "amic", malgrat la diferència d'edat".
Sunyer, un dels impulsors de la Fundació Pla, va recuperar el recordatori del funeral de l'escriptor, datat al Mas Pla de Palafrugell el 23 d'abril de 1981, il·lustrat amb un retrat de l'escriptor, obra de Salvador Dalí, amb fragment extret de la pàgina 459 d'El quadern gris que no va deixar ningú indiferent: "L'estat permanent de l'home és el pecat (...) sortir del pecat és impossible. Tan impossible com sortir de la injustícia. Si hom tracta de sortir del pecat [pot] convertir-se, llavors, en un ésser fals i hipòcrita, capaç de fer qualsevol enormitat en nom de la puresa fingida. Considerar-se tothora un pecador sinistre pot donar una certa esperança d'arribar la la humilitat i la discreció".
La mirada perduda i el rictus propi del qui reflexiona es va plasmar uns segons a la cara dels presents, per retornar tot seguit als comentaris desenfadats sobre els capricis de la meteorologia o les previsions de vendes de llibres i roses. Van comparèixer a l'esmorzar, i van ser testimonis de l'ombra allargada de Josep Pla, entre altres, Natàlia Molero, Dolors Garcia i Cornellà, Rosa Gil, Gemma Garcia, Guillem Terribas, Lluís Lucero, Martí Peraferrer, Joana Oliveda, Xevi Sala, Xevi Planas, Oriol Ponsatí, Gerard Bagué, les germanes Marta i Mireia Costa-Pau, Dolors Reig, Pere Geli, Maria Carme Ferrer i Jordi Dalmau. Casadesús va aprofitar l'ocasió per recordar que la Llibreria de la Generalitat, situada al mateix edifici, acull aquest dies l'exposició sobre Josep Pla i Jaume Vicens Vives.

Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 24.04.11 Foto Aniol Resclosa