Llibreria 22. La tornada / Tardor 2025

Com cada any a finals d'agost principis de setembre, la vida torna a les cases, a les escoles, a la ciutat, a les llibreries... Un passejada per la 22 i els llibres que hi han i els que han arribat.

Presentació de ‘Romería’. Carla Simón: veure cinema al Truffaut, a projectar-hi la seva obra

Carla Simón va omplir la sala gironina en la presentació del seu nou film, amb el qual tanca una trilogia que ja va gestar fa anys quan venia de jove i somiava algun dia ser directora.

Guillem Terribas, Carla Simón, Àngel Quintana i Imma Merino. Foto: Cinema Truffaut

La vida de Carla Simón la coneixem més que la de cap altra cineasta que jo recordi perquè el seu cinema és del tot autobiogràfic; a més, “reparador” i “alliberador”, com ella expressa. Com bé sabem si repassem la seva filmografia, de ben petita va ser cuidada pels tiets i els avis per part materna des que els seus pares van morir per la maleïda sida. Així ens ho va revelar a Estiu 1993, la fulgurant òpera prima amb què es va donar a conèixer i va començar a llaurar una carrera de gran reconeixement internacional. Amb Alcarràs, guanyadora de l’Os d’Or de Berlín, va arribar la consolidació creativa, plasmant en aquest cas com lluita diàriament i a contracorrent la gent que viu de la pagesia, reivindicant alhora el modus vivendi d’uns parents. I, per concloure aquesta trilogia tan personal, amb Romería, que s’acaba d’estrenar, fa un salt endavant en la seva trajectòria com a directora plantejant-se preguntes obertes com ara el fet d’imaginar-se com eren i vivien els seus pares quan eren parella i la van gestar, per què el seu pare mai no la va venir a veure a Barcelona o –una que encara la remou– si ella va ser fruit de l’amor.

públic... Foto: G.T.R.

Tot això ho respon a través d’imatges novament realistes, però amb un canvi estilístic i meta cinematogràfic que li permet fabular com mai ho havia fet fins ara amb la imaginació i la poètica de la imatge. I és que només així pot projectar el que posa als diaris íntims que li va deixar la mare o els records dels familiars (d’allò més dispersos i contradictoris), sabent que la memòria és ja prou selectiva i sobretot subjectiva. Cadascú recorda a la seva manera.

Carla Simón, que torna a compartir amb el públic la seva sensibilitat, amb un film d’allò més suggeridor, ric i complex, no s’ha volgut perdre tornar al cinema Truffaut per presentar presencialment la seva obra, perquè, com va recordar, en aquest cinema ja hi venia des de petita i s’hi troba “com a casa”. De fet, com ja va explicar quan va venir a presentar Estiu 1993, ella que vivia a les Planes d’Hostoles, el Truffaut era un dels seus cinemes de referència i on va poder gaudir de pel·lícules fonamentals per “explorar la pròpia sensibilitat” i on va descobrir pel·lícules que la van no només emocionar, sinó que també li van servir per analitzar i elaborar el seu propi estil. Va omplir les dues sales, envoltada d’un públic jove entregat i d’una part de la seva família. També dels amics de Canes Àngel Quintana i Imma Merino, que la van acompanyar durant un col·loqui en què va quedar clar que el cine i la vida van íntimament lligats.

JORDI CAMPS LINNELL ,publicat en el PuntAvui 19.09.2025

Vista General del Cinema Truffaut. Foto: G.T.R.

EL REGRESO DE ULISES * Full de Sala del Cinema Truffaut

EL REGRESO DE ULISES

The Return País: Estats Units, 2024

Direcció: Uberto Pasolini

Guió: Edward Bond, John Collee,
Uberto Pasolini

Intèrprets: Ralph Fiennes, Juliette Binoche,
Charlie Plummer, Chico Kenzari

Gènere: aventures, drama, acció

Durada: 116 min

Idioma: anglès Subtítols: castellà

AMOR INFINIT 

El productor i director italià Uberto Pasolini, nascut el 1957, ha agafat la part final de la Història d’Ulisses (Ralph Finnes) i del seu retorn a Ítaca 20 anys després, on ja ha viscut diverses aventures i la famosa Guerra de Troya. A més, també ens explica la història de Penélope (Juliette Binoche), la Reina, que espera el retorn del marit, assetjada pel seus pretendents a ocupar el lloc d’Ulisses. El seu fill, Telèmac (Charlie Plummer) no ha conegut al seu pare, pensa que s’ha mort o que s’ha quedat en una illa amb una altra dona. La Reina, espera el retorn del seu marit, teixint un sudari que diu que fa pel vell rei, pare d’Ulisses. El que fa de dies el desfà a les nits, és una manera de fer temps i de passar el temps. A la llarga espera del retorn d’Ulisses. 

L’Odissea d’Homer, és una magnífica història que ha estat explicada, resumida o completa moltes vegades. S’han fet diverses versions cinematogràfiques, algunes d’elles espectaculars i amb molta acció com per exemple Ulisses (1954 de Mario Comencini, produïda per Carlo Ponti i Dino de Laurentis i interpretada per Kirk Douglas). Aquesta versió, la d’Uberto Pasolini, és més tranquil·la, reflexiva, té els seus moments tensos, molt ben controlats i en els moments adequats. També hi haurà espais més íntims, amb una música de Rachel Portman, que és la dona del director, molt adequada i ben col·locada. 

La posada en escena, com he dit, està explicada amb sensibilitat i sense pressa. Però està tan ben muntada, pensada i meditada cada escena, que no es fan pesades ni feixugues, ans al contrari. En aquest punt la crítica en general no s’acaba de posar d’acord amb aquest sentit, alguns diuen que és molt lenta (118 minuts, els mateixos que la versió de Mario Comencini) i amb escenes allargades i inútils, i d’altres que és una meravella, extraordinària... A mi m’ha atrapat pràcticament des del seu inici. Està molt ben explicada i en alguns moments, la manera de fer, fa pensar amb Medea (1969) de Pier Paolo Pasolini.

S’ha de dir que el director ha pogut explicar aquesta història d’amor i de guerra, de passions i enveges, de violència, de poc valor de la vida de les persones, gràcies a dues immenses interpretacions de l’actor i actriu, que estan, sens dubte, en el millor moment de la seva carrera. Extraordinari Ralph Finnes, amb aquest personatge contingut, destrossat i turmentat que fa d’Ulisses. Pel que fa a la Juliette Binoche, està fenomenal amb la interpretació del personatge que hi veus, la Penèlope, i no a la Juliette Binoche. Una meravella. Recordem que tant en Finnes com la Binoche, fa 29 anys, la qual ja ens van meravellar amb l’extraordinària pel·lícula anomenada El Paciente Inglés (Antoni Minguella, 1996). Ep! I no oblidem les esplèndides aparicions d’Àngela Molina interpretant a Euriclea, un paper secundari però molt interessant.

Tota la pel·lícula té moments d’una força extraordinària, però la part final és realment impressionant i creïble per la manera que està muntada i planejada. Amb una intensitat que va in crescendo. 

Estem davant d’una fantàstica història, coneguda, explicada d’una manera intimista, amb un gran contingut social i una gran història d’amor. Gràcies a la manera de dirigir la pel·lícula i la manera d’interpretar-la, fan que entris en aquest fantàstic món imaginari de l’Homer, amb una facilitat i entrega extraordinària. 

GUILLEM TERRIBAS roca  Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Refugi Climàtic a la Llibreria 22

Cançó en temps real: de la tempesta a Torre Pacheco

El cantautor Smoking Bambino presenta a la Llibreria 22 de Girona, dins el nou cicle Refugi Climàtic, cançons compostes fa una o dues setmanes, inspirades per l’actualitat i per la vida.

Foto: Xavi Castillon

Esteve Saguer Costa (Girona, 1974), l’home conegut com a Smoking Bambino, és un gran amant dels llibres: se’l veu sovint voltant per les parades de llibres de vell que s’instal·len els diumenges al centre de Girona. Però també s’alimenta de novetats literàries: “Aquest és un dels llocs que més he trepitjat últimament, al marge dels bars”, va dir dimecres al vespre per introduir el seu concert a la Llibreria 22, de Girona, segona actuació del nou cicle Refugi Climàtic –el van obrir la setmana anterior Ivette Nadal i Lluís Costa, cantant clàssics dels galàctics Pau Riba i Sisa–, impulsat pel responsable de l’activa llibreria gironina, Jordi Gispert, melòman declarat i músic esporàdic. 

Smoking Bambino és un talent poeticomusical de primer ordre, un artista que sens dubte mereixeria tenir molta més repercussió, però ell, per començar, no té ni mànager. Durant molts anys, es va dedicar a compondre i cantar en anglès, tant amb el grup The Dirty Club com després en solitari. Fins i tot va fer algunes incursions a Nova York, per actuar-hi en clubs del circuit underground. Però han estat els seus dos primers discos en català, Llampigots i bufarandes (2023) i Cans d’amor (2024), els que han descobert les seves millors virtuts com a autor i intèrpret en carn viva, com diria Raphael, tot i que Smoking Bambino, la seva veu greu i la seva música agredolça recorden més altres grans com ara Nick Cave i Tom Waits.

Curiosament, en el seu recital a la 22, davant d’una trentena de persones que omplien l’espai i mantenien un silenci respectuós, Smoking Bambino va decidir centrar el repertori en cançons noves, algunes tan recents que acabaven de sortir del forn fa pocs dies i necessitava una xuleta amb la lletra que encara no havia memoritzat del tot. De fet, va dir que estava gravant un nou disc “a casa” –com es pot veure, viu una etapa especialment fèrtil, gairebé amb un disc per any– i ara que ha tornat a viure a Girona hi ha descobert una ciutat plena d’obres a l’estiu, que li va recordar una anècdota de Danny DeVito, durant una visita promocional a Madrid, llavors també plena de rases i forats: “Un periodista intrèpid li va preguntar què li havia semblat Madrid. I ell li va dir: espero que trobin aviat el tresor.”

Gran aficionat al blues, com ho ha demostrat en projectes com ara Howlin’ Dogs –“Però el blues menys ampul·lós, el del Delta, només amb guitarra i veu”–, ha donat forma de blues a Repics de campanes, un cançó amb menys d’una setmana de vida, perquè la va compondre dissabte: l’anunci de la gran tempesta de la dana li va servir de primera inspiració. “Però al vespre vaig veure per la televisió els incidents de Torre Pacheco contra els immigrants i tot es va anar transformant.” 

Després va cantar amb el so metàl·lic del banjo una cançó, Se’ns va anar de les mans, sobre una curiosa història que va trobar en un viatge a Turquia: “Un home s’havia perdut i es va organitzar una partida per buscar-lo, de la qual formava part ell mateix, perquè estava tan borratxo que ja no sabia ni a qui estaven buscant. Aquesta cançó parla d’això: de l’amistat entre borratxos.” També amb el banjo, va interpretar tot seguit Ningú sap on anirem quan haguem mort, una cançó que li va suggerir la “crisi existencialista” del seu fill quan tenia 8 anys i li feia constantment preguntes sobre la mort i el que vindria després. “S’acosta el final... del concert, eh! Després podeu continuar amb les vostres vides”, va aclarir el cantant després de les seves reflexions sobre el final de l’existència.

Autodeclarat amant del risc i de fer aquest tipus de proves sense xarxa, va estrenar també una cançó creada fa “set o vuit dies” i titulada Un dia meravellós. “És una cançó molt bonica, si em permeteu dir-ho, suposo que influenciada per Chet Baker. M’agradaria cantar-la amb el seu to suau, però ja heu vist que seria una tasca molt complicada”, va dir amb un punt d’ironia. La també preciosa Trista havanera va tancar el concert. “És un veritable plaer tocar entre llibres”, va dir per acomiadar-se. El dimecres 23 de juliol ho podrà comprovar Tom Hagan, que hi tancarà aquest primer Refugi Climàtic (19 h).

Xavier Castillon, publicat en el Punt Avui 18.07.2025

Suggeriments ESTIU 2025 * Llibreria 22

Suggeriments, novetats, quaderns d'estiu, còmics 22, filosofia... Agost 2025. Guillem Terribas Roca

La gran comèdia francesa de l’estiu que ningú es vol perdre al Truffaut: TRES AMIGAS

«Tres amigues», una història al pur estil Woody Allen sobre aprendre a estimar i deixar de fer-ho del director Emmanuel Mouret, apunta a ser un dels grans èxits del cinema independent i ja cala fort entre el públic de la sala gironina.

Cada estiu les grans sales de cinema acullen les estrenes de macroproduccions esperadíssimes pel gran públic. Enguany mateix és fàcil fascinar-se amb els dinosaures de Jurassic World o la història de Superman. No cada estiu, però, alguna pel·lícula de cinema independent aconsegueix cridar l’atenció del públic com per competir amb les superestrenes i colar-se a la llista de les deu pel·lícules més vistes a l’Estat. Això últim és justament el que va aconseguir dimarts Tres amigues en el reconegut rànquing de Comscore. El mèrit és extra per haver-ho fet només des de trenta-vuit sales. Una d’elles, el Cinema Truffaut, on ja se sap que tenen bon ull.

Tres amigues és a Girona des de la seva estrena divendres passat i a partir d’aquest divendres es programa tres vegades al dia. És una comèdia francesa d’aquelles divertides però punyents que tant agraden al públic català. El director Emmanuel Mouret proposa una història sobre l’amor i desamor en què Joan aprèn a deixar d’estimar el seu marit Victor mentre la seva amiga Alice la conforta explicant que mai ha tingut passió per Eric, la seva parella. Alice no sap, però, que l’amiga que tanca el trio, Rebecca, és l’amant d’Eric. «Per a mi, és de les millors pel·lícules d’aquest any», assegura Carles Ribas, coordinador del Truffaut, «és fresca i recorda les grans pel·lícules de Woody Allen com Hannah y sus hermanas». «És obvi que és una gran pel·lícula», insisteix, i entre els assistents, ningú ha pogut dur-li la contrària.

Poca gent al públic de la sessió de les 16.00h sabia que estava davant una de les sorpreses de l’estiu. Concepció Montgó i Xavi Juscafresa, habituals de la sala, tenien pensat anar a veure Diamanti aprofitant el dia de l’espectador, però van sortir ben satisfets de la seva tria. Al matí, tot llegint crítiques, la van trobar «interessant», i no van saber esperar-se.

Acabades les dues hores del film, s'han creuat amb qui entrava a la sessió de les 18.30h. Entre aquests assistents tampoc hi havia massa gent al cas de la «sorpresa encantadora» que Ribas afirma que s’estan enduent al Truffaut i a totes les sales que han programat el film, però de nou la bona crítica era el motiu de la tria. Així ho afirmava Raquel Solà, que també admetia que el cinema va molt bé «passar la tarda amb aquesta calor!». El seu marit, Josep Maria Flores, es va deixar recomanar («he de ser sincer»), però fent un cop d’ull al tràiler va veure que «pintava bé». 

Totes dues parelles són amants de les comèdies franceses, un cinema que funciona molt bé a Girona i a Catalunya, com ratifica el coordinador del Truffaut: «Sempre saps que tindrà públic, però en aquest cas ha sigut des del primer dia que es va estrenar», diu Ribas, i això que era un divendres d’estiu, que sol ser un dia fluix. «Ja vèiem que passava alguna cosa», afegeix. Encara no sap dir, és clar, si la bona rebuda es mantindrà els propers dies i setmanes, «però presagiem que bé». 

El torn del «boca-orella» 

Ribas creu que és una pel·lícula «de boca-orella» i el públic amb qui va parlar Diari de Girona admetia que tenia pensat recomanar el film a amics i familiars. El director Emmanuel Mouret proposa pel·lícules «amb el fil conductor de la comèdia i el drama romàntic i sap barrejar molt bé els gèneres, amb una gran capacitat de dirigir actors (aquí, India Hair, Sara Forestier, Camille Cottin, Grégoire Ludig, Damien Bonnard o Vincent Macaigne) i sobretot de filmar», explica Ribas. Després de veure Tres amigues tan sols caldria afegir-hi l’aplaudiment per la música que constantment acompanya el ritme de l’escena.

Lluc Peric Pérez, Diari de Girona 16.07.2025

Foto Marc Marti 
Tràiler: https://youtu.be/EYF6JLJWmpg?si=z4YNwy3JNCIxR3ti

JURADO N. 2 / Full de Sala del Cinema Truffaut.

Títol Original: Juror #2

País: Estats Units, 2024

Direcció: Clint Eastwood

Guió: Jonathan Abrams

Intérprets: Nicholas Hoult, Toni Collette,
J.K. Simmons, Kiefer Sutherland

Gènere: Drama, Thriller

Durada: 110 min

Idioma: anglès

Subtítols: castellà

Full de sala: Guillem Terribas

El Dilema

Clint Eastwood ha arribat a una edat i a una experiència en el món del cinema, que ja li és difícil produir, dirigir i interpretar un film mal realitzat, mal explicat. Eastwood, és un actor, director i productor, que s’ha fet a ell mateix. En la seva llarga carrera ha tocat tots els gèneres i s’ha fet un lloc entre els millors. Eastwood representa la tradició, el cinema amb contingut, amb històries ben explicades i ben realitzades. Eastwood amb els anys ha après a fer cinema a la manera dels grans mestres com John Ford, Howard Hawks, Alfred Hitchcock, John Huston...

En aquesta seva (de moment) darrera pel·lícula torna al gènere de misteri, suspens, explicant una història de judicis. No és la primera vegada que Eastwood agafa aquest gènere per explicar, a la seva manera, els interrogants, els defectes i les males arts del món de la justícia i de la política. Recordem films com Mystic River (2003), Poder absolut (1997), Ejecución Inminente (1999), Sully (2016) o Richard Jewell (2019). En totes elles Clint Eastwood planteja situacions complicades on la justícia o el poder en són els protagonistes i sempre ho fa amb una mirada crítica i de denúncia. I en aquesta seva darrera pel·lícula, que ara el Cinema Truffaut recupera aquest estiu amb el ja clàssic cicle de “reposicions d’estiu”, Clint torna a fer-se preguntes i torna a fer anar de bòlit a l’espectador/a, fent que ell o ella es plantegin i participin de la situació que explica.

Un membre del jurat s’adona que, a mesura que es va produint i explicant el succés que s’està jutjant, veu que ell és una part implicada en els fets. El dilema, que viurem durant tota la pel·lícula, serà el mateix del protagonista. I aquesta és la gran habilitat de Clint Eastwood, integrar als espectadors en la trama, habilitat en la qual n’era un mag, el gran Hitchcock. Com ja ha fet altres vegades, Clint Eastwood, deixa dos finals oberts i que cadascú triï el que li agrada o que està dins la seva ideologia.

Clint Eastwood, que no surt a la història, sap fer un gran homenatge al gènere de “judicis” que tan bé sap realitzar el cinema americà amb una llarga llista d’extraordinaris films, però sobretot Eastwood fa un homenatge a les formidables i recordades pel·lícules d’ Anatomia de un asesinato (Otto Preminger, 1959) i sobretot Doce Hombres sin Piedad (Sidney Lumet, 1957). Revisar aquest film, ara en pantalla gran, és recomanable i imprescindible per si, encara, algú no ha vist la pel·lícula.

Després de l’entrebancada de la penúltima pel·lícula que va dirigir i interpretar, Cry Macho (2021), Clint Eastwood, amb Jurado número 2, torna a recuperar el bon fer d’un gran explicador d’històries com és ell. 

Guillem Terribas Roca Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Trailer; https://youtu.be/EjRNfO3ryig?si=mAWKjvupE-lUnln4

PETONS MATINALS. Primera part 2025

Imatges de petons, la majoria cinematogràfics, que cada dia de cada son penjats en el Facebook d'en Guillem Terribas. Del primer de gener al 30 de juny de 2025

ESTIU 2025 *Grup 22

Suggeriments i recomanacions d'estiu 2025 a la Llibreria 22, Còmics 22, Llibreria&quiosc22

LA CRÒNICA Presentació de ‘Sirat’ al Cinema Truffaut de Girona

Jordi Camps fent una foto, a l'escenari Guillem Terribas,
Àngel Quintana, Paco Vilallonga, Sergi López. Foto: Cinema Truffaut. 

“Bones, em dic Sergi, Sergi López, com et dius tu?”

No tots els actors del món poden dir que han rebutjat participar en una pel·lícula de James Bond. Sergi López, sí. I ho reconeix amb tota la calma. No per fardar, com en diem a les comarques gironines, sinó perquè ell és així: només escull el que li agrada, sense cap estratègia marcada. Instint? Pel cineasta que hi ha rere el projecte? Ni això: “Normalment, no en tinc ni fava, de qui és el director, si no hi he treballat anteriorment.” Simplement, escull els projectes –que no són pocs els que li ofereixen– si el guió l’atrau d’alguna forma. Com dèiem: “Fer de militar malvat en una pel·lícula sobre un espia feixista reclutat per l’imperi britànic, que mata impunement per després prendre’s un martini tan tranquil ell... Ho vaig pensar fredament, imaginant-me que fos el contrari, un agent secret amb gel·laba, i no podia dir res més que no, que passo.” Així és com va rebutjar encarnar el paper d’un dels enemics de l’agent 007 que li van proposar enviant-li un guió titulat B 22. La pel·lícula es va estrenar com Quantum of Solace.

Aquesta anècdota, com tantes d’altres que té l’actor de Vilanova i la Geltrú, les explicava l’altre dia mentre sopava amb els seus bons amics del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, que gestionen el Cinema Truffaut (que aquest any compleix 25 anys, i en Sergi n’és, de fa temps, un habitual als actes), durant un descans entre la presentació i el col·loqui que va fer de Sirat, aquesta pel·lícula que s’està convertint en un autèntic fenomen cinematogràfic que ni ell mateix s’avé a entendre. No per res, sinó perquè tampoc diu d’entendre de cinema, ni com ha arribat aquell actor “que només volia ser i fer el pallasso (professional)” i s’ha convertit en l’actor català més internacional. També –compte amb la dada!– en l’intèrpret que ha participat en més pel·lícules seleccionades a la secció oficial del prestigiós Festival de Canes. En total, 10 vegades, una més que Juliette Binoche, l’actriu que aquest any ha presidit el jurat que va acabar atorgant un premi a la pel·lícula en qüestió, Sirat. Aquesta que fins i tot els amics del seu poble –d’en Sergi, s’entén– volen anar a veure. “Mira que s’han estrenat totes les meves pel·lícules a Vilanova i no hi havien vingut mai, o poca gent!”, se’n fot, ressaltant com de sorprenent és l’èxit “espaterrant” que està tenint aquest film trencador i colpidor, per molt místic que sigui.

Terribas, Sergi, Albert i l'ajudant de direcció.

A la pregunta de quin és el secret del seu èxit professional, de tenir una carrera tan variada i prolífica des que el 1997 va estrenar aquell Western de Manuel Poirier, ell mateix no hi troba explicació, però assegura que és plenament conscient que tingut una “sort immensa” de poder pujar-se a aquesta “muntanya russa” que és la seva professió. “He superat no dos, sinó quatre pobles els meus somnis”, confessa. I això que diu que fa el que li diuen quan el contracten per fer una pel·lícula. Continuant amb Sirat, per exemple, explica que va implicar-se molt en un film que és col·lectiu i que van saber inspirar-se mútuament amb la resta de components del repartiment, tots actors no professionals que enfrontaven la manera d’actuar d’una manera més innocent. “Em vaig inspirar en ells, i si ells estaven acollonits, jo també.” Una modèstia que el director de direcció del film, Albert Auladell, matisa tot afegint-hi que Sergi López té unes taules i una tècnica que no tenien els altres, però que la seva generositat, empatia i saber fer les compartia amb la resta. La sensació de família que projecten a la pel·lícula certament traspua.

També hi ajuda, encara que sembli contradictori, com bé va explicar Sergi López, que durant el rodatge va haver-hi molta comunió, fins al punt que va gaudir molt de l’experiència, d’aquest viatge físic, metafísic i emocional que projecta la pel·lícula de Laxe. I és que, malgrat el patiment del personatge per aquest trajecte existencial pel desert del Marroc a la recerca del rastre fantasmagòric d’una filla perduda que el conduirà a patir un dolor encara més extrem, ell s’ho va passar teta participant en aquesta aventura.

Una actitud, com sempre, positiva amb tot el que fa i mantenint-se proper a tot aquell que l’envolta. En podem donar constància amb dues anècdotes més, una narrada per ell i l’altra que vam testimoniar durant el sopar. Explicava que, durant aquesta estada a Canes, a l’ascensor de l’hotel Majestic es va trobar amb Catherine Deneuve i no es va estar de saludar-la pel respecte que li té, tot excusant-se per la molèstia i pensant-se que ella no sabria qui era aquell pesat. “Home, Sergi, com vols que no et recordi?”, li va reblar, tot fent-li dos petons. L’única vegada que van coincidir junts va ser en el rodatge de Potiche de François Ozon (2010), en què en Sergi tan sols intervenia en una escena curta fent de camioner espanyol. Això venia a propòsit que, just abans, Guillem Terribas el presentava a la cambrera com “l’actor més famós de Catalunya”. Després de dubtar, la noia va preguntar si era l’actor que sortia a Sirat. En Sergi, a qui la fama li rebufa, per no dir que l’incomoda, però no la simpatia ni la proximitat, va respondre: “Bones, em dic Sergi, com et dius tu?” La Jordina, com nosaltres fa temps, va descobrir que en Sergi, Sergi López, no deixa de ser un dels nostres.

 Jordi Camps Linnell  publict en el PuntAvui el 16.06.2025

Josep Coll entrevista a Sergi López pel Diari de de Girona 15.06.2025 https://www.diaridegirona.cat/cultura/2025/06/15/sergi-lopez-amb-sirat-l-118598114.html

Foto: Aniol Rasclosa.

El fenomen «Sirat» omple els cinemes Truffaut de Girona

L’actor Sergi López presenta la guanyadora del Premi del Jurat a Cannes.

Les tres projeccions de Sirat han omplert aquesta tarda els Cinemes Truffaut de Girona. Hi havia doble al·licient. Per una banda, la presentació i posterior col·loqui amb l’actor principal de la pel·lícula, Sergi López, i, per altra banda, veure la guanyadora del Premi del Jurat del Festival de Canes que es va celebrar fa unes setmanes. 
(La informació del diari de Girona del dia 10 de juny 2025 de Josep Coll, segueix https://www.diaridegirona.cat/cultura/2025/06/10/fenomen-sirat-omple-els-cinemes-118468969.html ) Foto: Aniol Resclosa.