Urnes, consol i «bodegons policials»: les imatges del poder

 «El poder en escena». Un llibre editat pel figuerenc Jordi Balló i per Alan Salvadó analitza les imatges que els diferents poders -polítics, econòmics, judicials o policials- utilitzen per a auto-representar-se

El llibre analitza els mètodes que s’utilitzen des de l’esfera política, econòmica, judicial o policial per generar un impacte emocional.

Àngel Quintana, Alan Salvadó i Jordi Balló durant la presentació a la 22. Foto: Marc Martí

 

Les imatges que utilitza el poder per auto-representar-se sovint són generades amb la seguretat que tindran un impacte emocional sobre la ciutadania, ja que tenen referents en diferents àmbits artístics. Això sí, cal fer que semblin fragments de realitat, és a dir, que la gent no s’adoni que han estat construïdes a propòsit. Aquest és un dels punts de partida del llibre El poder en escena. Motivos visuales en la esfera pública (editorial Galaxia Gutenberg), coordinat pel figuerenc Jordi Balló i Alan Salvadó però que compta amb una quarentena de capítols escrits per diferents autors. Entre els col·laboradors hi ha professors de la UdG com Àngel Quintana, Ramon Girona o Lluïsa Faxedas, de manera que el llibre es va presentar dimarts al vespre a la Llibreria 22 de Girona.

Després d’haver estudiat l’ús dels motius visuals en el cinema, Balló i Salvadó han traslladat el seu estudi a l’àmbit del poder. I és que, segons defensen, les imatges generades pel poder utilitzen determinats motius visuals sota els quals s’amaguen una suma de protocols interessats. Són imatges que semblen rutinàries i espontànies, que la ciutadania no sol qüestionar-se, però que tenen una intencionalitat al darrere.

Un dels àmbits on més s’utilitzen aquest tipus d’imatge és en la política, especialment visible per la seva voluntat propagandística. Però també se’n poden trobar dins l’àmbit econòmic, judicial i fins i tot el policial: Balló va fer referència als «bodegons policials», que són les imatges on es mostren els materials comissats pels agents amb diferents intencionalitats. El llibre aprofundeix en els orígens iconogràfics de cada motiu -ja siguin del cinema, la pintura, la fotografia o l’arquitectura-, per tal de poder veure la seva gènesi i evolució.

 Laura Fanals, publicat en el Diari de Girona 11.06.2023 

 

Full de Sala del film IL COLIBRI / Cinema Truffaut.

EL COLIBRÍ  (Il colibrì)
Itàlia, 2022
Direcció: Francesca Archibugi
Guió: Francesca Archibugi, Laura Paolucci, Francesco Piccolo
Intèrprets: Pierfrancesco Favino, Kasia Smutniak, Bérénice Bejo, Nanni Moretti, Laura Morante
Durada: 120 min
Gènere: drama romàntic
Idioma: italià
Data d'estrena: 26/05/2023

UNA CASA DAVANT EL MAR

La directora italiana Francesca Archibugi (Roma, 1960) es va donar conèixer internacionalment en el Festival de Sant Sebastià l'any 1988 amb el film Mignon vino a quedarse.

Archibugi, que té una carrera com a actriu, directora i guionista, ha adaptat la premiada novel·la de Sandro Veronesi El Colibrí (editada en castellà per l'editorial Anagrama), i s'ha fet seva la història tot portant-la cap al seu terreny amb unes imatges extraordinàries, sobretot la casa vora el mar (fa pensar en alguns indrets de Calella de Palafrugell o Cadaqués), a més d'unes inèdites vistes de Roma i de Florència.

El film compta també amb una interpretació coral acurada i, sobretot, un maquillatge que fa envellir creïblement als personatges. Entre els actors, hi trobem un correcte Nanni Moretti, que torna a fer de psiquiatre com ho interpretava a L'habitació del fill. Un Moretti que cada dilluns el tenim en el Cinema Truffaut dins el cicle de la Filmoteca i del qual el setembre n'estrenarem l'esplèndida i sensible pel·lícula que ha presentat en el darrer Festival de Cannes.

El Colibrí, és el sobrenom, el mot, que li hi ha posat la seva mare al protagonista d'aquesta història perquè no creix, i aquest serà un motiu de discussió (entre molts que n'hi ha). Aquest malnom que li ha posat la mare serà utilitzat pels germans i amics.

La pel·lícula és, doncs, una passejada per la vida d'aquest noiet anomenat Marco Correras, que de gran serà metge, es casarà i tindrà una filla i aquesta una altra filla, que serà la neta, la que donarà sentit a la seva vida, en els seus darrers anys.

Una casa davant el mar En aquest recorregut per la vida del Colibrí hi ha l'amor (pur) d'aquella noieta que va conèixer un estiu en aquella casa a la vora del mar i viu amb ell cada dia de cada dia quan obre els ulls cada matí, i que apareixerà (físicament) en diferents moments de la seva vida. Una vida que hi haurà alegries i penes. Mors i amors. Suïcidis. Discussions i retrobaments. Mirades de tristesa i d'alegria. D'incomprensió. Una vida plena de contradiccions, de mentides i d'infidelitats.

En aquest film hi ha tot un recorregut de nostàlgia, on el protagonista busca records per a continuar endavant. La directora, per crear aquestes situacions, utilitza (sense abusar-ne) alguns "flashbacks" molt il·lustratius d'aquesta nostàlgia i records, on es mostren tota una vida, la vida mateixa, amb els seus fràgils moments, tot arribant a un clímax al final de la pel·lícula extraordinari, tendre i que et toca la sensibilitat d'una manera molt intensa i intima. Tots aquests moments, sentiments i il·lusions i malentesos queden reflectits en aquesta bonica casa davant el mar.
Guillem Terribas Roca  Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Trailer:  https://youtu.be/rBq5ZbywolE

Full de Sala d' OBRADEK en el Cinema Truffaut

ODRADEK
Catalunya, 2023
Direcció i guió: Juli Suàrez
Producció: LGC Films
Durada: 76 min
Gènere: documental
Idioma: català
Data d'estrena: 02/06/2023 

UNA MIRADA MÀGICA. 

Juli Suàrez, director i productor nascut i resident a Banyoles, s'ha especializat en documentarnos la vida. A través dels seus films ens proposa a ser més sensibles i a descobrir personatges. A observar el que passa en el nostre entorn. A través dels seus films en ensenya a no passar de llarg moments, situacions o imatges que poden fer-nos veure la vida d'una altra manera, que ens poden fer sentir diferents o alegrar-nos el dia. I això ens ho ha demostrat i mostrat en alguns dels seus films com Lolo Rico: La mirada no inventada (2015); Leo y la vida(2017) o Un año más(2019), totes elles les podeu mirar o revisar a Filmin.

Aparador de la Llibreria 22 dedicat
 al documental.

La seva darrera aportació al món de la imaginació i la creació ha estat aquest film, que avui estrenem en el Cinema Truffaut Odradek. Juli Suàrez emmanlleva aquest nom d'un conte de Franz Kafka que porta per títol "Las preocupaciones de un padre de família" i en el conte Odradek és el nom d'una criatura imaginària.

Juli Suàrez comença la història que ens vol explicar fent un clar homenatge als orígens de cinema. A la màgia que és i el que va , dedicat representar en les seves primeres projeccions. Aquest homenatge i gratitud la combina amb la història de dos personatges interpretats per Jordi Macaya i Genisa González Carrindo, que s'interpreten a ells mateixos. 

A partir d'aquest dos personatges, el director i guionista, ens fa entrar en un món de màgia i de creació. Els dos protagonistes, amb una gran imaginació per la fabulació, són animadors que van per les places dels pobles a fer representacions per a tots els públics, un fet cada vegada més difícil de veure. Artistes creatius i rodamons que expliquen històries fantàstiques i properes.

Juli Suàrez, ens mostrarà sense presses com creen l'espectacle, el material que utilitzaran, els assajos per escenificar la història i els diàlegs. Veurem tot el procés d'arribar a la plaça de poble i veure com treuen els estris de la furgoneta i van muntant tot l'escenari on després faran l'espectacle. Tota aquesta moguda, com he dit, se'ns ensenya sense pressa i d'aquesta manera vivim tot el procés creatiu de tot el muntatge i el desmuntatge. Tot plegat viurem els 75 minuts que dura el film, amb interès i amb curiositat per tota la màgia, els objectes, la senzillesa i els inicis del cinema, que ens mostra. Entreu i gaudiu. 

Guillem Terribas Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Pare Tià que estàs en el cel

 Fa quinze anys de la mort d’en Tià Salellas, àcrata, socialista, cristià i advocat, defensor de les causes pendents

Diumenge vinent farà quinze anys que va morir en Tià Sale­llas. Ens en vam assa­ben­tar just quan sortíem de donar el con­dol a la dona del peri­o­dista Miquel Diumé, mort el dia abans. Va ser un autèntic cop, perquè sabent que havia tor­nat malalt d’hepa­ti­tis de l’Àfrica, tre­ba­llant en un tema d’abu­sos d’una ONG, no volíem adme­tre que un absurd virus hos­pi­ta­lari pogués tom­bar qui per a molts de nosal­tres era un refe­rent a més d’un amic. Un refe­rent tot i les pro­fun­des dis­crepàncies en molts aspec­tes, però un amic sem­pre. Durant molts anys el vam recor­dar i home­nat­jar amb el Memo­rial Sale­llas, que es va atu­rar per repen­sar-se i que ara, en el quinzè ani­ver­sari de la mort, torna. Dijous vinent, a les vuit, al Cinema Truf­faut de Girona, es pro­jec­tarà Argen­tina 1985, i poste­ri­or­ment hi haurà un debat amb l’advo­cat i inves­ti­ga­dor espe­ci­a­lista en Drets Humans San­ti­ago Bere­ci­ar­tua i Marta Alsina, amiga d’en Tià, advo­cada i Defen­sora del Ciu­tadà de Girona. Pre­sen­ta­ran en Lluc Sale­llas, un dels dos fills d’en Tià, i en Gui­llem Ter­ri­bas, també fill, però d’una altra manera.

A en Tià l’ano­me­na­ven Pare Tià un grup d’amics de només tres o qua­tre anys menys que ell que res­po­nen al nom d’Els Qua­ren­tins i que es tro­ba­ven a Font-sabeu. També havia for­mat part dels que s’ano­me­na­ven “La tribu” i que es reu­nien al car­rer Mun­ta­nya 27 de Girona, on hi havia tot el Girona pro­gres­sista del moment, de Jaume Cur­bet a Antoni Puig­verd, d’Anna Birulés a Xavier Coro­mi­nas i Josep Tero, de Salomó Marqués i Manel Serra a Irene Rigau.

És absurd inten­tar expli­car qui era en Sebastià Sale­llas i Magret a qui no el va conèixer. L’advo­cat del pin del Che a la solapa i la barba que li donava aquell toc carac­terístic. L’home vita­lista, enèrgic, incom­bus­ti­ble, huma­nista, que s’indig­nava davant la injustícia i l’arbi­tra­ri­e­tat. L’advo­cat que abans de ser-ho havia tre­ba­llat la terra a Vila­de­mat i enge­gat ramats, abans d’ins­tal·lar-se a Girona i pen­car molt. El que va fer la car­rera de dret ja de gran. El sin­di­ca­lista lli­ber­tari, el cata­la­nista repu­blicà, el cristià de base. Va ser regi­dor de Girona vuit anys per can­viar les coses des de dins, però es va desil·lusi­o­nar. Va donar clas­ses a esco­les d’adults i a la uni­ver­si­tat, que el va fer fora per defen­sar que s’hi podia par­lar de tot, en el que va ser un dels cops que va rebre i que mes greu li va saber. Un home que venia de l’escol­tisme i que viat­java a Cuba, un dels que va orga­nit­zar el Taller de Memòria, Lluita i Resistència.

En Tià, el gran advo­cat de les cau­ses pen­dents, mai per­du­des, el defen­sor de la tris­ta­ment famosa Ope­ració Garzón, el que defen­sava col·lec­tius mar­gi­nals o alter­na­tius. El revo­lu­ci­o­nari que era mem­bre de la Hos­pi­ta­li­tat de la Mare de Déu de Lur­des. El que, de tan cohe­rent, sem­blava con­tra­dic­tori. L’home que s’esti­mava El Punt i el fus­ti­gava des del con­sell edi­to­rial perquè el con­si­de­rava com un fill. El defen­sor d’ocu­pes que era gerent del Patro­nat Pro­vin­cial de l’Habi­tatge i en cons­truïa uti­lit­zant Govern Civil, Ajun­ta­ment i Bis­bat. L’amic dels sopars del dime­cres. L’home que s’esti­mava amb boge­ria els seus fills, en Benet i en Lluc. N’esta­ria ben satis­fet. El Pare Tià que està en el cel!

JORDI GRAU "Mirades" publicat en el Punt Avui 25.05.2023

EXTRAÑA FORMA DE VIDA / full de sala de Cinema Truffaut

EXTRAÑA FORMA DE VIDA

 Espanya, 2023
Direcció: Pedro Almodóvar
Intèrprets: Ethan Hawke, Pedro Pascal, Jason Fernández, José Condessa
Durada: 31 min
Gènere: western
Idioma: anglès
Data d'estrena: 26/05/2023

DOS HOMES I UN DESTI. 

No és la primera vegada que Pedro Almodóvar fa un curtmetratge de 30 minuts. L'any 2020, ja ens va sorprendre amb el film La voz humana. Almodóvar ha comentat que és un format que li agrada, i que pensa fer-ne un altre i d’aquesta manera acabar per fer una trilogia.

Pedro Almodóvar va descobrir el western i a estimar-lo quan va veure el film Rio Rojo (1948) de Howard Hawks. És un gènere que sempre l'ha atret com espectador i com a cinèfil. Sempre ha cregut que la manera d'explicar les èpiques històries de l'Oest, podia aportar-hi una mirada trencadora i diferent. Quan li van proposar dirigir el llargmetratge Brokeback Mountain (2005), que finalment va portar a terme Ang Lee, va confessar que no es va atrevir a fer un llargmetratge en una llengua i en un ambient que no dominava.

Va ser, segons diu, a través de la lectura del llibre editat per Random House, El hombre que se enamoró de la Luna de Tom Spanbauer, que es va animar a explicar la seva història. La novel·la és un western que trenca les regles del gènere: Un home era obligat a exercir la prostitució en l'Oest perquè era bell i això obria passions. Extraña forma de vida, tot i només durar 30 minuts, està explicada sense presses. És pren el seu temps i d'aquesta manera podem admirar els paisatges, el vestuari, l'elegància de muntar a cavall. La pols del desert.

És una pel·lícula que, a diferència dels espagueti westerns que eren rodats a Almeria (aquesta també), la majoria matussers i violents, esdevé totalment diferent. La paraula i la mirada és el més important de la història. Una història de desig, de traïció i de prejudicis, amb detalls com la caçadora verda que porta Pedro Pascal, que és la mateixa que portava James Stewart a Horizontes Lejanos (1952) d'Anthony Mann.

És un film crepuscular, que hi passen tantes coses en tant poc temps, que la fan diferent i extraordinària. De què va el film? Si llegiu aquest full en el Truffaut abans de començar la pel·lícula, ho sabreu d'aquí a uns moments. Si el llegiu a casa vostra o a la web, veniu al Truffaut a veure-la i ens ho agraireu.

Una recomanació: no marxeu fins que tots els crèdits hagin acabat. La imatge, la música (d'Alberto Iglesias) i les lletres (clar homenatge al western clàssic) us acabaran d'alegrar el dia.

Guillem Terribas Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

45 anys de la Llibreria 22 / III Part de Gent asseguda al banc de la 22

Durant cinc minuts es fa un recorregut amb imatges sense ordre ni desordre dels primers 45 anys de la Llibreria 22 de Girona (1978 · 2023) i segueix... També hi han 50 imatges més de (III part) Gent asseguda al banc de la Llibreria 22. Realització de Guillem Terribas. Imatges: Arxiu d'imatges de l'Ajuntament de Girona / Guillem Terribas. Finals de Maig de 2023

Les vivències plaents d’en Graset

Presenta ‘La pausa dels dies’ i ens explica quin va ser el seu primer petó amb llengua i per què els de Madrid s’assemblen als catalans.

Xavier Graset és tot un personatge. A molts se’ns cola a casa cada dia amb el seu Més 324, que li van encarregar el 2015 a semblança de L’oracle de Catalunya Ràdio. Així va néixer aquesta tertúlia televi-siva assossegada, encara que sembli un oxímoron, en què, a més, fa entrevistes de molt de nivell i dona espai a la narrativa, l’assaig i la poesia de casa nostra.

En Graset és un bon periodista i un sorneguer. Ha fet concursos i un magazín de tarda a la ràdio, ha estat subdirector als matins de la ràdio nacional, on va ser delegat a Madrid. Però també ha mostrat el seu humor en programes d’El Terrat –“La informació és una selva”– o representant el Manolo en el matinal d’en Bassas. Però en Graset és també un bon articulista. Des del 2011 ha publicat en aquest diari i, amb aquests articles i alguns de L’Econòmic i del Diari de Tarragona, ha publicat La pausa dels dies, a La Campana. De més de 1.100 articles en va seleccionar 158 que publica dividits en les quatre estacions. Un llibre que subtitula Dietari de vivències plaents perquè amb la tria converteix els articles en un dietari en què repassa les seves dèries: la terra i els seus fruits, la cuina, les festes, de Carnaval a Nadal amb la Mare de Déu d’agost al mig. Un llibre altament recomanable.

Imatge de la presentació a la Llibreria 22. Foto: David Ferrando.

Plaents van ser les presentacions que va fer dissabte. Al matí per a la Llibreria Bookman a la Sala Erato de Figueres, presentat per Jaume Peral, i a la tarda a la Llibreria 22 de Girona. Qui hi va assistir s’ho va passar bé, perquè allà surt el Graset encara més divertit, que si cal renega i que ho fa passar de primera als assistents. I així vam saber que el seu primer petó amb llengua va ser amb una hamburguesa. Una noia d’Hamburg, vaja, que passava l’estiu a la Costa Daurada. Diverses vivències de Vila-seca, on el seu pare feia oli abans de dedicar-se al turisme. I així va explicar com va aconseguir un segell procedent de Rhodèsia en una postal, sense saber que el destinatari no esperava la postal sinó el segell, perquè en col·leccionava. Va tenir records per a Manuel Cuyàs, va parlar de cuina (havia dinat al Motel, el punyetero) i de ginebres. I així vam saber que el Gin Mare està dedicat a la mare i no és cap cognom anglès. Vam riure quan va dir que l’alcohol li agrada i que quan mori en comptes d’incinerar-lo el flamejaran o quan va explicar que quan es va acomiadar de Madrid el bar que freqüentava, bar Del Diego. li van dir que havia estat tan bon client que li dedicarien un còctel. Després va descobrir que ho deien a tothom i el còctel era el mateix per a tothom.

Va ser divertit quan va explicar que a Madrid va conèixer grans personatges com el nostre Lluís Falgàs, que un dia que el va veure traient la llengua pel Congrés dels Diputats per anar d’un lloc a l’altre el va frenar amb aquella veu potent: “No corris, que només corren els lladres.” I no es va estar de parlar de les relacions entre catalans i madrilenys: “Som iguals sense saber-ho. Els catalans només parlem malament de nosaltres i els madrilenys només parlen malament dels catalans.” Una gran presentació d’un gran llibre, en què no hi va faltar la poesia: “La poesia és la síntesi, l’arrel, el moll de l’os.” Un llibre plaent.

JORDI GRAU "Mirades" publicat en el Punt Avui 23.05.2023

Un tec com a funeral d’en (Bragues) Miquel Ruíz.

En Miquel Ruiz va deixar per escrit que en comptes de funeral, els seus amics havien de fer un bon dinar.

En Miquel Ruiz era foto­pe­ri­o­dista i amic. Tenia nas per a les notícies i mos­trava una certa teme­ri­tat per acon­se­guir les fotos. Sem­pre volia i havia de fer un pas més, fins i tot si no calia, i això li va cos­tar algun dis­gust i alguna pata­cada. Fun­da­dor de Fotògrafs per la Pau, s’ha par­lat molt de la seva dèria per Bòsnia i la feina que hi va fer. Per totes aques­tes coses, el Col·legi de Peri­o­dis­tes el va fer col·legiat d’honor, car­net que ja no va poder reco­llir.

Va tenir una vida activa fins i tot quan va tenir el pri­mer ictus, el 2010. Des de lla­vors li va pas­sar de tot: més ictus, el cor, els pul­mons, les cames, però no parava. Con­ti­nu­ava orga­nit­zant històries i embo­li­cant els seus amics per tirar-les enda­vant. Sem­pre va ser així. Per això a l’acte d’home­natge que se li va fer a la Casa de Cul­tura els qua­li­fi­ca­tius més uti­lit­zats van ser ron­di­naire, tos­sut, tor­ra­co­llons i indis­ci­pli­nat. Però també sor­ne­guer, xer­raire, ama­ble, inquiet, pro­fes­si­o­nal, ètic i soli­dari.

Quan es va morir ja ho havia orga­nit­zat tot, com sem­pre. No hi va haver fune­ral perquè havia donat el seu cos a la ciència, malmès com el tenia. Però va dei­xar per escrit unes quan­tes coses que s’havien de com­plir. Gent d’El Punt li vam dir adeu men­jant pop a Can Vidal un diven­dres. Però ell ja havia deci­dit com havia de ser el seu adeu: un tec a la Pelosa, amb una gran colla d’amics. La Pelosa era el seu oasi, on es va casar, on feia arros­sa­des amb els amics. Una cala para­disíaca entre el camí de cala Mont­joi i cap Nor­feu, al Parc Natu­ral del Cap de Creus.

Foto: Salvador García Arbós.

Més de vui­tanta per­so­nes s’hi havien de reu­nir dilluns. Però no va comp­tar amb la seva esti­mada tra­mun­tana, i dilluns en bufava. I es va acti­var el pla B: el dinar es va fer al recent­ment bate­jat Casal Miquel Ruiz, a Fortià, el poble on va viure. I lle­gint les últi­mes volun­tats va dei­xar escrit: “Tenint en compte el destí de les meves res­tes, demano, exi­geixo, que el meu fune­ral o cerimònia de comiat sigui una festa on els amics puguin recor­dar-me com vul­guin, que no cele­brin un fune­ral sinó la meva Vida Vis­cuda, però els únics que podran lle­gir unes parau­les seran el meu fill Isaac, la meva esposa Dolors, en Quim Bona­ven­tura, Quim Cur­bet, Gui­llem
Ter­ri­bas i un panegíric el meu amic Enric Matar­ro­dona.” I així es va fer. Es van men­jar embo­tits de Carns Toni de Girona, el germà d’en Miquel va apor­tar un per­nil de Gra­nada, van beure vins del celler Espelt, en Mindán va fer l’arròs i es van degus­tar xui­xos de La Pun­tual. Es va men­jar molt i es va beure més. Tot exces­siu, com en Miquel. En Lites va fer un mun­tatge radiofònic i sota l’atenta mirada d’una figura a mida real d’en Miquel Ruiz, el nos­tre Bra­gues, va par­lar qui havia de fer-ho. En Quim Cur­bet va lle­gir un poema de Sagarra i en Ter­ri­bas, que no s’havia pre­pa­rat res, van llançar el gran repte: fer cada d’any l’aplec de la Pelosa, asse­gu­rant que era una ins­pi­ració que li havia fet arri­bar en Miquel. En Pep Rodríguez, la pare­lla de fet de l’enyo­rat Pere Bahí, va can­tar i fer can­tar, i així va ser el fune­ral somiat per en Bra­gues. Ah, i l’Enric Matar­ro­dona va escurçar el panegíric que ja havia lle­git en l’home­natge, però es va equi­vo­car i va impri­mir el llarg, cosa que tot­hom li va agrair. Bra­gues, al teu cel sies!

JORDI GRAU "Mirades" 17.05.2023 en el PuntAvui.

Enamorat del cinema i d’‘El padrí’

Narcís Agustí amb els seus fills Jordi, Esteve i Joan.

M’explica en Guillem Terribas que a Narcís Agustí i Agustí, empresari de cinema que estimava les pel·lícules, li agradava molt Marlon Brando i especialment la seva interpretació a El padrí. També li agradava la trilogia més famosa del cinema mundial, tot i que durant uns anys també ens pensàvem que La guerra de les galàxies era també una trilogia i ara ja van per la setena pel·lícula i el que ens queda.

Narcís Agustí va morir la matinada de dissabte a diumenge. Es va asseure tard davant la tele per fer un sudoku i ja no es va moure. En Guillem hi troba similituds amb la sobtada mort del Padrí Brando en la primera entrega de la sèrie, quan mor plàcidament quan jugava amb el seu net enmig d’unes tomateres que ensulfatava. Precisament diumenge, al canal Paramount de Movistar, van passar una darrere l’altra les tres pel·lícules d’El padrí, com va fer ell als cinemes Catalunya per ser el primer a estrenar la tercera part de la trilogia que s’havia d’estrenar un dia concret, divendres. El dijous va programar de tarda El padrí I, de vespre El padrí II i de matinada, i per tant ja divendres, El padrí III. I, ja és coincidència, pel canal de la Fox van passar les tres primeres pel·lícules de la sèrie de La guerra de les galàxies (ara episodis IV, V i VI), el film que va escollir per inaugurar la sala 1 dels cinemes Catalunya, a Emili Grahit, el 1978, quan encara era un carrer sense asfaltar del qual feia poc havien tret les vies del tren d’Olot.

Narcís Agustí va viure per al cinema. El seu pare va comprar el cinema Núria d’Olot el 1943 i dos anys després va obrir el cine teatre Ultònia a la Gran Via de Girona. El 1965 en Narcís es va fer càrrec del negoci. L’Ultònia va tancar l’any 2000 per ampliar l’hotel que regenta el seu germà. Va dir que havia estat el dia més dur de la seva vida i potser per això va triar Titanic com l’última pel·lícula que s’hi va projectar.

Entremig queda la història del cinema Orient, que va explotar fins que el van enderrocar precisament per construir el carrer Emili Grahit que avui coneixem. Allà molts gironins hi vam veure pel·lícules que no arribaven a les sales comercials. Després, va ser Sala S, de pel·lícules picants. Els cinemes Catalunya van ser una altra de les seves joies, on es van fer nits del terror o de cinema negre quan les programava Kim Riera. També hi va haver una inoblidable sala 3 dels Catalunya.

Es portava bé amb els crítics. Als Catalunya es van fer les dues primeres Setmanes de la Crítica, gènesi del Truffaut. Programava films comercials, però també cinema en català i joies com Cuadecuc Vampir, de Pere Portabella; Innisfree, de José Luis Guerín, o pel·lícules clàssiques. Després van venir els Oscar, ara Ocine. En el 75è aniversari de l’empresa va omplir Sant Pere de Galligants de cineastes de tot l’Estat. Era elegant, dialogant i catalanista, una mena de Padrí sense connotacions negatives. “Imposava pel seu carisma, però generava confiança per la seva amabilitat”, recorda Àngel Quintana, crític influent i perillós a qui mai va retreure una crítica negativa i que el recorda perquè els va deixar programar Antonioni i Wim Wenders. Narcís Agustí va morir diumenge passat als 88 anys.

Jordi Grau / El PuntAvui "Mirades" 12.05.2023

Altres Informacions:

https://www.topgirona.com/ca/actualitat/narcis-agusti-in-memoriam_570_102.html  (Top Girona)

 

https://youtu.be/P7IY-Quned4 TVGI

https://www.emporda.info/cultura/2023/05/07/mor-lempresari-cinematografic-narcis-agusti-87020131.html (Emporda)

 

Agraït

Martí Gironell

L’altre dia l’Associació Cultural de Vilablareix va lliurar el premi Sant Roc. És un reconeixement que un cop l’any sol fer aquesta entitat a persones que, relacionades poc o molt amb Vilablareix, amb la seva feina han contribuït a la cultura del nostre país. És a dir, valoren i distingeixen la dedicació d’algú que des de la proximitat i més enllà de la perspectiva local ha aconseguit influir culturalment en tot el país. Domènec Fita, Joaquim Vidal i els germans Roca han estat alguns dels guardonats. Aquest any la distinció se l’ha endut Guillem Terribas. Divendres, a Can Gruart, en Guillem, somrient, però aclaparat i emocionat, agraïa aquest reconeixement.

L’home que des de la Llibreria 22 i amb el seu saber fer ha irradiat amor per la cultura, sobretot per la literatura i el cinema, va admetre que des que es va jubilar –com ja era de preveure amb el seu caràcter– quan es lleva s’ha de preocupar d’omplir el dia. I sempre el té ben ple! I també admetia que no deixa de sorprendre’l quan li truquen per dir-li que li volen donar un premi. Perquè pensa: “Què dec haver fet, per merèixer-lo?” Perquè el mateix Guillem reconeixia que, si ha arribat a ser aquest activista, dinamitzador o promotor cultural, és gràcies a les persones que l’han ajudat al llarg de la seva vida. Que sol no hi hauria arribat. I és per això que, en el moment d’agrair el premi, en Guillem feia extensiu aquest agraïment a tothom, tant als que el premien com a aquells que amb la seva confiança l’han fet créixer i al mateix temps li ha permès fer créixer els que érem al seu voltant. Que hem sigut uns quants!

Som nosaltres, Guillem, que sempre estarem en deute amb tu, perquè en un moment determinat ens vas donar l’oportunitat de finestrejar per aquest aparador cultural que ha sigut i és la Llibreria 22 de Girona. Gràcies per ser-hi i per continuar compromès amb la cultura del nostre país. Molt agraït!

Martí Gironell, publicat en el PuntAvui 10.05.2023