Demà serà un altre dia.

dimecres, 25 d’agost del 2021

Vacances a Roma

Imma Merino Data i hora: 23 d’agost 10:05 · Doncs això: Com resistir-s'hi? Dedicat, és clar, a en Guillem Terribas, que a vegades em duia en vespa. 
Tenia clar que és una “pel·lícula d’estiu” que s’hi respira en les escenes als carrers de Roma, tot i que el blanc i negre dels “somnis de Hollywood” suavitza la xafogor aclaparadora a la ciutat en aquest període de l’any; tanmateix, ajornava escriure’n una “ombra” com si em resistís a ocupar-me d’una princeseta avorrida amb les seves obligacions que, durant una gira per ciutats europees, s’escapa de nit i, després de viure una jornada inoblidable amb un nord-americà encantador (Gregory Peck) sense saber que és un periodista, retorna a la seva “presó” amb la consciència que és una esclava del seu país i del seu rang. Feia uns vint anys que no veia Vacances a Roma, des que, una nit d’estiu, en Guillem va dur-me en la seva vespa per entrar a la plaça Josep Pla de Girona i començar d’aquesta manera la nostra presentació d’aquesta comèdia romàntica de William Wyler, que tant ha sigut lloat pel seu perfeccionisme (Bette Davis deia que no sabia què feia un bon director fins que hi va rodar) com detractat per això mateix en acusar-lo d’una fredor que no percebo.
M’hi resistia, doncs, però vaig tornar-la a veure i, només d’escapar-se la princesa encarnada per Audrey Hepburn, vaig sucumbir al seu encant. De fet, ja em va començar a atrapar quan, en una recepció interminable, la princesa es treu una sabata, que li fa mal, i li costa tornar-se-la a posar. El desig de ser una “ventafocs” i viure un “conte de fades” a la inversa: deixar de ser princesa per fruir de la vida fins que, també a les dotze de la nit, la màgia s’acaba. I és així que, bocabadada, vaig seguir el recorregut per totes les postals de Roma sense que m’ho semblessin: la Fontana de Trevi, la Piazza di Spagna, el Coliseum, el Castello de Sant’Angelo, i, és clar, la “Bocca della verità” davant de la qual dos “mentiders” dubten de si posar-hi la mà. Com resistir-se a l’encant de Hollywood si, a més, es desplega per Roma? Seguirem amb Audrey Hepburn, però quan ja no era jove i fins els directors de Hollywood sabien que l’amor no és per sempre. Demà: Two for the Road (Stanley Donen, 1967).

AMB ELLA, VAN ARRIBAR ELS “PELICULEROS”

Imatges de la revista Celobert
L
’any 1947, acabada la Segona Guerra Mundial, el secretari d’Estat dels Estat Units, George Marshall, va anunciar i posar en pràctica un programa de “reconstrucció Europeu”. Es va fer famós amb el nom de “Pla Marshall”. França, Itàlia i Alemanya, van ser els països que més ajudes van rebre. A Espanya, va passar de llarg, com molt bé va explicar Luis G. Berlanga a la famosa i aplaudida pel·lícula “Bienvenido Mr. Marshall” (1953).
Ara bé, l’any 1950, la província de Girona i molt concretament Tossa, Girona i S’Agaro, van tenir el seu particular pla Marshall, amb l’arribada dels “peliculeros” americans, capitanejats per la jove, guapa, extraordinària i desitjada Ava Gardner.
Tot va començar quan el director de cinema nord-americà Albert Lewin (1894·1968) va adaptar i dirigir al cinema la famosa llegenda de l’ Holandès Errant i va utilitzar Tossa , els seus carrers, la Torre i les platges per mostrar un poble perdut en el Mediterrani, on hi vivien una gent humil i primària que es dedicaven a la pesca. Per donar-li un toc més antropològic, a l’inici del film es veuen uns pescadors que estan pescant a plena mar i parlen entre ells en català; tant a la versió original com a la doblada en castellà.
Va ser glòria, vida, alegria, diners i curiositat tant a Tossa, com a Girona, l’arribada de tota aquella gent, que tenien diners i ganes de gastar-ne. Pagaven per sortir a la pel·lícula!. Va ser una revolució, sobretot per la gent senzilla de Tossa, que mai passava res, ni a l’estiu, perquè el turisme, encara s’havia d’inventar.
Van ser dies en que gent tenia feina i curiositat. L’Ava Gardner, la diva, l’animal més bonic del món, era propera, es feia amb la gent i es deixava fotografiar amb aquells “nadius” que es miraven aquella dona com si fos una aparició.
Reproducció del text de la revista Celobert
La premsa Nacional se’n va fer ressò. Es deia (cosa que no es certa) que l’Ava va tenir un “afer” amb el Torero i actor català Mario Cabré i per això en Frank Sinatra, marit de l’Ava en aquells moments, va venir per controlar la situació. L’actor anglès James Mason (1909·1984) n’era el protagonista i s’ho va passar la mar de bé, van ser como una mena de vacances. S’allotjava a l’Hotel La Gavina de S’Agaró amb la seva dona. La pel·lícula, no va tenir l’èxit desitjat pels seus creadors. Una història de fantasies romàntiques amb tocs surrealistes, que el gran públic no va acabar d’entendre. Només va tenir un èxit considerable a Girona, Tossa i para de contar. La gent hi va anar massivament per veure s’hi sortia. Amb el temps “Pandora and The Flying” s‘ha convertit en una pel·lícula de “culte”.
L’Ava Gardner està extraordinàriament guapa y creïble en aquesta història insòlita, irreal i fantàstica. A partir d’aquest film l’Ava va agafar arrencada en la seva carrera imparable com actriu. Es va enamorar d’Espanya i, Tossa es va fer famosa a tot el mon i va ser l’inici del que revolucionaria el poble i la Costa Brava: la invasió dels estrangers a l’estiu, els Turistes. I també l’especulació, però això es una altra història.
La darrera vegada que vaig veure el film, va ser el 8 d’agots de 1998, el dia que es va inaugurar l’escultura de l’Ava a Tossa, obra de l’artista Ció Abellí. Aquella nit, es va projectar “Pandora y el Holandés errante” a la Platja. Va ser una nit extraordinària, la mateixa que el 24 de juny d’aquell mateix any, vaig organitzar un passi del film a la Plaça de Toros de Girona, en commemoració del centenari de la plaça.
Per acabar, dues recomanacions: la visió del film d’Isaki Lacuesta amb guió d’ell mateix i la Isa Campo “La noche que no acaba” (2010), que parla del rodatge de Pandora, de l’Ava i Tossa. També el llibre de Marcos Ordóñez “Beverse la vida” (Debolsillo 2005), on es descriu l’ estada de l’Ava Gardner a Espanya, sobretot les nits a Madrid, de finals dels 60.
Guillem Terribas Roca, publicat a la Revista Celobert, N.194 , edició Costa Brava Sud * Agost 2021. Pàgina 30. Celobert-194 (1).pdf

dimarts, 24 d’agost del 2021

Espais i Llibres * Estiu 2021 * Obert per Vacances

Imatges d'espais amb llibres, llibres en diferents espais, espais de la Llibreria 22, llibres per llegir. Com sempre a l'estiu estem oberts, coma la resta de l'any. Realització: Guillem Terribas. Agost 2021

dilluns, 9 d’agost del 2021

La lluna

Imma Merino

A
propòsit de Pauline à la plage, en Guillem em va comentar que, en una escena d’aquest “conte” de Rohmer, Henry, seductor amoral, veu adormida Pauline i besa els peus i les cames de l’adolescent, que, en despertar-se, li venta una coça. Hi va afegir que, quan va estrenar-se el film, ni ens en vam “adonar”, però que, ara, aquesta escena potser seria “irrealitzable”. Ho explico seguint el fil encetat ahir al final del text sobre Blow-Up fent-hi constar que la historiadora Laure Murat va publicar fa uns dos anys, a Libération, un article en què exposa que, reveient el film
d’Antonioni, va considerar inacceptable la violència, el domini i el menyspreu amb què el fotògraf protagonista tracta els personatges femenins. Ho fa, però tal cosa no suposa que el punt de vista del film (o del seu autor) sigui condescendent amb un fotògraf antipàtic, egocèntric i superb. En tot cas, si no cregués això, el film em semblaria tan “acceptable” com discutible. Si ho comento és perquè circula la idea que el feminisme (com els moviments LGTBIQ+, antiracistes i anticolonialistes) representa una nova forma de censura lligada a la correcció política i moral que està limitant la creació artística. Sentint-me pròxima als moviments esmentats, dels quals en canvi no es parla gaire de com han fet aflorar una pluralitat de visions i de sensibilitats, ni crec que s’hagi de retirar cap obra existent ni que hagi d’haver cap mena d’(auto)censura. Allò precisament interessant, amb el que té de revelador, són els imaginaris expressats lliurement. Estic d’acord amb Buñuel: “La imaginació és lliure; els humans, no.” Encara més amb Pasolini: “Escandalitzar és un dret; ser escandalitzat, un plaer.” A partir d’aquí, tot és susceptible de
repensar-se i de qüestionar-se. Tot això també ho he escrit pensant en La lluna, film de Bertolucci, rodat en part en una Roma estiuenca de finals dels últims anys setanta, en què una mare vol seduir el seu fill amb la intenció d’apartar-lo de l’heroïna. He consumit l’espai. Així que en parlaré més demà perquè repetiré amb Bertolucci: Io ballo da sola (1996)
IMMA MERINO, publicat a en el PuntAvui "ombres d'agost" 07.08.2021

dimecres, 4 d’agost del 2021

EL BANC DE LA 22

 

Fotomuntatge de Víctor Colomer.
T
ot va començar quan el photoshop va col·locar allà a Forrest Gump. No era un lloc qualsevol, era el banc de fusta situat davant de la Llibreria 22, sobre el carrer Hortes. Aviat la imatge es va fer popular a les xarxes i molts escriptors i gent vinculada a la cultura catalana van deixar la seva empremta fotografiant-se allà mateix. Qui va posar Gump al banc de la Llibreria 22 va ser un fotògraf amic del llibreter Guillem Terribas. A principis de desembre passat, motivat per aquesta primera foto, un escriptor es va fotografiar allà mateix i li va enviar la imatge. I aquí li va venir la idea: era una manera divertida que cada dia sortís a les xarxes de la llibreria algú allà assegut. Sense posar noms, només persones. En data d’avui s’han penjat 183 fotografies.
Per allà han passat molts escriptors, periodistes i personatges de la cultura: De Quim Nadal, Màrius Serra, Dolors Vidal, a M. Mercè Roca, Rafel Nadal, Xavier Bosch, Eva Piquer, Mar Bosch, o Joan Boadas. De Joan Ventura, Xavier Castillon, Tura Soler, Josep Ferrer, Carles Ribas a Imma Merino, Àngel Quintana, Jordi Camps, Albert Om, Glòria Gasch, Gerard Quintana, Ester Pujol, Pere Puig, entre tants altres.
Matias Crowder, amb la seva filla asseguts al banc de la 22

Les millors idees sorgeixen pel pur plaer de compartir. Així va sorgir aquesta meravellosa idea de Guillem Terribas. Terribas, jubilat (avui ocupa el seu lloc Jordi Gispert, conseller de lectures i brúixola literària), és una cosa així com una força de la natura que no coneix el descans. És ell qui porta un registre exhaustiu de totes les fotos i tots els personatges que passen pel banc. El ventall aviat es va obrir, va incloure lectors, amics, simpatitzants i un llarg etcètera.
M’agrada una escena de la pel·lícula, quan els periodistes li pregunten a Gump per què corre. Una crítica a la societat necessitada de respostes per a tot. Ell corre perquè tenia ganes de córrer, respon, i els que aquí es fotografien potser ho fan perquè tenen ganes de ser fotografiats. És clar que en aquest cas s’hi afegiria l’ésser fotografiats «allà». Aquest sentiment de pertinença i afecte que molts comparteixen amb Llibreria 22.
Com diria Gump, la vida és com una caixa de bombons, mai saps el que et tocarà. I això va ser el que va passar amb aquell banc. La casualitat, i tota la història de la llibreria a la ciutat, el va convertir en una icona de Girona.
MATÍAS CROWDER publicat en el Diari de Girona 25.07.2021

*Vídeo dels 50 primeres persones assegudes al banc de la 22  https://youtu.be/IML0ZE0atGU

TORNEM A COMENÇAR

A
quest estiu del 2021, serà el de tornar a recuperar allò que la pandèmia no ens ha deixat fer. Aquest estiu, podrem recuperar l’esperit de la nostra Festa Major.
Si tot va com ha d’anar, tornarem a sortir a les nits, tornarem a fer sopars al carrer, tornarem anar pels carrers amb la cara descoberta. Ens veurem les cares i no només els ulls. Si tot va com ha d’anar, tornarem a ballar agafats, a moure l’esquelet al ritme trepidant dels conjunts que ens visitaran durant els dies de la Festa Major. Tornarem anar a banyar-nos a la piscina sense tants enrenous de separacions i de contactes.
També, per reflexionar sobre el nostre comportament. Segur que aquets temps que hem estat aïllats, tancats, controlats..., hem pensat amb la nostra vida. La vida que dúiem abans de la pandèmia; la vida que vam dur durant el confiament; la vida que hem portat fins ara, amb el toc de queda... Ha estat un temps que hem aprés a estar més a casa, amb la nostra gent i a apreciar les coses quotidianes del nostre entorn. Ha estat un temps per mirar enrere i comprovar que possiblement estàvem embolicats en una mena de rutina que feia que la nostra vida de vegades no tenia sentit. Ha estat un temps que hem pensat que tota aquesta “repressió” serviria per posar ordre en el conjunt de les nostres vides i fins hi tot a nivell ecològic.
Hem passat una experiència dura. Molt dura. Molta gent ha patit; i d’altres han perdut la feina; negocis que han hagut de tancar. Moltes famílies han quedat desmuntades i altres han quedat tocades mentalment i socialment. Hem perdut gent estimada, familiars, que moltes vegades no han pogut acomiadar com haguéssim volgut a un fill, un pare, mare, germana.... Gent que s’ha trobat sola davant la mort.
Vivim uns temps insegurs, no tenim demà. Hem aturat projectes. I no podem oblidar fàcilment com si no hagués passat res. Els humans tenim una gran facilitat d’oblidar les coses dolentes. Hem d’aprendre d’aquesta desgràcia. La societat en general, polítics, empresaris, multinacionals, gent de carrer, hem de d’aprendre d’aquesta nova manera de viure. Li hem de donar la volta a la part negativa i buscar la positiva.
Per tant hem de viure l’estiu, hem de viure la Festa Major, hem de viure el temps de vacances. Hem de compartir tota aquesta moguda que es l’estiu, que ens dona la oportunitat de tenir uns dies més llargs i estar més amb la gent que estimem. Ho hem de fer amb una mirada nova, amb un compartir els dies manera diferent: mes vius, més intensos, amb més entusiasme.
No hem de tenir por, però tampoc hem d’oblidar. Hem de viure, però també hem de respectar a les persones que encara no ha superat les desgràcies i la por de la pandèmia. Hem de recuperar el passat, sempre i quan el sabem administrar. Hem d’aprofitat per fer arranjaments en la nostra vida i el nostre comportament. 
Vivim un any més l’estiu, modifiquem el passat. Compartim la joia de viure i que tinguem una molt bona Festa Major. Ens la mereixem. 
Guillem Terribas Roca, publicat a la Revista La Farga de Salt, extra d'estiu 2021

divendres, 23 de juliol del 2021

Assegudes / Asseguts al banc de la Llibreria 22 / II Part

Personatges (del 21 al 100) que s'ha assegut al banc de la Llibreria 22, durant els mesis de febrer/abril 2021. Idea, recopilació i realització de Guillem Terribas / 21.07.2021

dilluns, 19 de juliol del 2021

FESTA DEL LLIBRE "Llibrestiu 2021" A Girona

Imatges de la Primera Festa d'estiu del llibre LLIBRESTIU 2021. A Girona es va fer conjuntament amb les llibreries agremiades: Ulysus, Geli, Corte Ingles, Empuries, Abacus, Les Voltes, Context, Calmot, Lingua, Llibreria 22, a la Plaça Independència de les 5 de la tarda a les 9 del vespre. Una sola temàtica LA NOVEL·LA NEGRE. Tertúlies, debats, signatura de llibres amb la participació d' ALBERT GASSULL, GUILLEM TERRIBAS, CARME FERRER, JORDI CAMPPY (músic), MARIBEL TORRES, JOSEP TORRENT, SALVADOR CASAS, ESTHER VILA, MIQUEL AGUIRRE, JORDI DAUSÀ, LAIA VILASECA, SEBATIÀ BENNASAR, CARLES PORTA, JORDI GRAU, TONI HILL.. A les 8 del vespre projecció d'un capítol de la sèrie CRIMS, amb Guillem Terribas i Carles Porta. Tot coordinat per Jordi Gispert i Pere Rodeja, amb el vist i plau de la Presidenta del Gremi de Llibreters de Catalunya Carme Ferrer. Guillem Terribas va recollir imatges de la jornada i les ha muntada per història. 15.07.2021

dimecres, 14 de juliol del 2021

SANTI ROCA-DELPECH ROCA: L’aparador de la vida

Santi Roca-Delpech Costa. Foto: Aniol Resclosa.
L
a presència d’una pintura de Santi Roca-Delpech a l’entrada de moltes llars gironines era com aquell Déu-vos-guard d’abans, una mena de presa de terra destinada a recordar-nos que les qüestions humanes sempre són una mica bipolars, és a dir, atrapades entre la pura literalitat que s’esdevé arran de món (o a peu de carrer) i les imatges aèries que, si més no a alguns, ens ajuden a orientar les antenes.
L’artista gironí, fill del pintor i músic Jaume Roca i Delpech, va morir dilluns als 73 anys. Tot i que de jove va començar a estudiar arqueologia, aviat ho va deixar per a aprendre dibuix i pintura al costat del seu pare, que va ser el seu únic mestre. Entre els anys 70 i 80 va ser propietari de la botiga de discos Erato, a la plaça del Vi de Girona.
Una de les seves obres.

La principal característica del pintor saltenc (fill d’un dels creadors de la iconografia visual més reconeixible de Girona) era aquesta doble vessant: personatge irònic i fins i tot sorneguer, atent a la contracultura (les reunions a la seu de l’Òmnium Cultural i les exposicions col·lectives al costat de figures com Enric Marquès, Torres Monsó, Ansesa Gironella o Jaume Faixó entre altres, assenyalen quin fou el seu posicionament) i, al mateix temps, pintor subtil i, si més no en aparença, artista afiliat a una figuració relativament convencional. Res més allunyat de la realitat.
Com afirma l’historiador Narcís Selles, «en Roca-Delpech no era en absolut només un pintor que pintava molt bé. La qüestió tècnica era important, però a la seva obra sempre hi havia alguna cosa més». Alguna cosa més que ell va saber veure (o escoltar) en la musica dels seus estimadíssims Beatles i que, de fet, va prendre forma en el negoci que va muntar amb la Teresa a Girona, uns discos Erato que van fer llum en una època, el tardofranquisme, encara profundament obscura.
El centre amb l'Emili Massana (+)
a l'esquerra en Sant. ADAG.




En aquest sentit, el seu amic i llibreter Guillem Terribas és molt clar: «En Santi —explica—era un home de contrastos. Per una banda, molt familiar: sempre va estar, i des de ben aviat, amb la mateixa dona; per l’altra, li agradava adoptar una actitud irreverent que contrastava amb la seva obra». Al final, possiblement el llegat artístic de Santi Roca-Delpech és exactament aquest: proposar una estètica que pot ser llegida en superfície però que també està oberta a les profunditats abissals.
EUDALD CAMPS * Diari de Girona 14.07.2021



Mor l’artista gironí Santiago Roca Delpech als 73 anys

 També va ser el propietari, entre els anys setanta i vuitanta, de la botiga de discos Erato, situada a la plaça del Vi de Girona.ta gironí Santiago Roca-Delpech i Costa va morir dilluns als 73 anys. Fill i deixeble del músic i pintor Jaume Roca i Delpech (1911-1968), Santiago va ser també un nom destacat de la modernitat gironina: el 1969 va crear amb la seva companya de tota la vida, Teresa Roitg, en un carreró de la Rambla rere el bar El Sol, la botiga de discos Erato. El 1973, Erato es va traslladar a la plaça del Vi, on més tard la família va obrir Plastic Store , encara activa. Erato no va ser només una porta d’entrada a la ciutat de les últimes novetats musicals, sinó també de les noves tendències estètiques i ideològiques que arribaven des de les capitals mundials de la contracultura, sobretot Londres.

L’artista gironí Santiago Roca-Delpech i Costa va morir dilluns als 73 anys. Fill i deixeble del músic i pintor Jaume Roca i Delpech (1911-1968), Santiago va ser també un nom destacat de la modernitat gironina: el 1969 va crear amb la seva companya de tota la vida, Teresa Roitg, en un carreró de la Rambla rere el bar El Sol, la botiga de discos Erato. El 1973, Erato es va traslladar a la plaça del Vi, on més tard la família va obrir Plastic Store , encara activa. Erato no va ser només una porta d’entrada a la ciutat de les últimes novetats musicals, sinó també de les noves tendències estètiques i ideològiques que arribaven des de les capitals mundials de la contracultura, sobretot Londres.
L’artista gironí Santiago Roca-Delpech i Costa va morir dilluns als 73 anys. Fill i deixeble del músic i pintor Jaume Roca i Delpech (1911-1968), Santiago va ser també un nom destacat de la modernitat gironina: el 1969 va crear amb la seva companya de tota la vida, Teresa Roitg, en un carreró de la Rambla rere el bar El Sol, la botiga de discos Erato. El 1973, Erato es va traslladar a la plaça del Vi, on més tard la família va obrir Plastic Store , encara activa. Erato no va ser només una porta d’entrada a la ciutat de les últimes novetats musicals, sinó també de les noves tendències estètiques i ideològiques que arribaven des de les capitals mundials de la contracultura, sobretot Londres.

L
’artista gironí Santiago Roca-Delpech i Costa va morir dilluns als 73 anys. Fill i deixeble del músic i pintor Jaume Roca i Delpech (1911-1968), Santiago va ser també un nom destacat de la modernitat gironina: el 1969 va crear amb la seva companya de tota la vida, Teresa Roitg, en un carreró de la Rambla rere el bar El Sol, la botiga de discos Erato. El 1973, Erato es va traslladar a la plaça del Vi, on més tard la família va obrir Plastic Store , encara activa. Erato no va ser només una porta d’entrada a la ciutat de les últimes novetats musicals, sinó també de les noves tendències estètiques i ideològiques que arribaven des de les capitals mundials de la contracultura, sobretot Londres...continua https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1999723-mor-l-artista-santiago-roca-delpech.html
Xavier Castillon El Punt-Avui 14.07.2021

Foto: Jordi Soler. 

Estem perdent referents. estem vivint un estiu Negra. Ara ha estat el pintor/dibuixant SANTIAGO ROCA-DELPECH COSTA, entranyable personatge Gironí, català i anglòfil. Els Beatles, la família, la lectura i la ironia, van donar sentit a la seva vida. Gràcies Santi.
Girona i el país ha perdut un personatge irrepetible, entranyable, lector, artista (pintor/dibuixant). Els Beatles i la seva família li van donar sentit a la seva vida. Descansa en pau, amic.
G.T.R.

divendres, 9 de juliol del 2021

Fellini, Figueras, Mel Brooks i el Truffaut

A
vui l’article són flaixos. Flaixos cinèfils que se’t creuen cada dia per davant. Flaixos que et fan pampallugues a les xarxes socials i a les televisions. Flaixos amagats a les cartelleres. A La 2 emeten La dolce vita i que bonic que és tornar-hi de tant en tant. Tornar a la Fontana, tornar a la nit de Roma, tornar a l’univers vitalista i somiador de Fellini, tornar a aquesta història sobre la recerca de la felicitat. Al canal 33 recuperen cada setmana entrevistes que s’han fet al llarg de la història de Televisió de Catalunya i que, pels motius que sigui, han quedat inèdites. O sigui, se n’han vist porcions però no s’han emès mai en la seva totalitat. Són entrevistes de Jaume Figueras. Hem pogut veure
delicioses converses amb Luis García Berlanga, Kirk Douglas i Shirley MacLaine i la setmana que ve amb Fellini i successivament amb Claude Chabrol, Jacqueline Bisset, Joan Fontaine, Roman Polanski, Kim Basinger, Peter O’Toole i Robert Mitchum, entre d’altres. Tants anys visitant festivals de cinema, preguntant, relatant amb coneixement, mirada serena i sentit de l’humor tot l’univers del cine. Aquestes converses són joies de l’arxiu de TVC, tot un encert regalar-nos-els. 
Retornen a la cartellera Mulholland Drive, Reservoir Dogs, La escopeta nacional, Amélie... Les distribuïdores i els exhibidors volen fer tornar l’espectador a les sales de cinema i per això li exciten la memòria, el desig de tornar a llocs coneguts i plaents. Esclar que no pot ser més bonic pensar que hi ha tantíssima gent que les descobrirà per primera vegada.
Mel Brooks ha complert 95 anys. Un mite del cinema que encara és en aquest món. Com agrair-li que ens regalés El jove Frankenstein i que produís L’home elefant de David Lynch? Diguem-li gràcies, potser li arriben. I el cinema Truffaut de Girona ha tornat aquest divendres a l’edifici del cinema Modern, casa seva, després d’un parell d’anys rellogat a l’Albéniz. Bon retorn a casa, amics.
TONI VALL / Diari Ara.cat 01.07.2021