Guillem Terribas, penja els guants

Guillem Terribas, fundador i soci principal de la Llibreria 22
de Girona ha anunciat avui que es jubila després de 33 anys
al capdavant de la llibreria. Hem conegut la notícia a través del
compte de  Twitter d’en Salvador García-Arbós, que també ens
ha fet saber  que el rellevarà en Jordi Gispert Saget a partir
de l’1 de febrer del 2015.

Guillem Terribas | Foto: Marc Martí / Diari de Girona

Terribas ha proposat
 la seva jubilació al consell d’administració de la 22,
 formada per 26
accionistes que l’han
acompanyat tots
aquests anys. Terribas
passarà  a ser president
del Consell  de la 22 i
continuarà presentant el premi Casero i seguint de prop els actes de
la llibreria, però descarregarà la gestió i gerència a en
Jordi Gispert,que a partir d’ara agafa el timó  de la llibreria.

“Era el moment de fer el pas”, ens ha explicat Terribas per telèfon.
“I la decisió  ha estat motivada per dos factors. El primer és que tenim
 una persona, en Jordi Gispert, perfectament capacitada per agafar
 el relleu.  I segon, la crisi demanava una reestructuració de personal
 i l’eliminació del meu  sou permetrà reduir la càrrega salarial sense
 acomiadar ningú”.

Terribas ha estat des de sempre un llibreter de batalla. Va fundar la
Llibreria 22 l’any 1978 i ha treballat des de sempre per promoure i
difondre la cultura. A les seves memòries,
Demà serà un altre dia(Ara Llibres), que va publicar l’any 2007
explica: “Em considero un dels homes més afortunats del món:
he estat sempre allà on he volgut estar, i sempre m’hi ha
acompanyat gent extraordinària.
Ara ja puc citar, com un senyor, Clint Eastwood: «Això és la meva
vida, és la meva sang»”, diu en un moment de l’obra.

A propòsit d’aquesta obra, Ignasi Moreta, al seu blog, ens fa
 un retrat molt  particular de la figura de Guillem Terribas: “Terribas
apareix als ulls del lector com un entusiasta promotor d’iniciatives
culturals de tota mena, el que avui  alguns anomenen un activista,
i altres (més cursis), un agent cultural.

Compagina la seva activitat professional en diverses empreses amb
iniciatives de tipus cultural, polític i fins religiós. Terribas no renega
del seu inicial  compromís cristià, al contrari: ens explica clarament
la importància que va tenir en la seva vida el pas per l’escoltisme,
les seves activitats teatrals a recer d’una rectoria, el fet d’anar a missa
fent de monitor a l’església («conduïa les misses del diumenge i llegia
tant l’epístola com les pregàries. Si convenia, feia més d’una missa»),
la fundació d’una «comunitat amb arrels cristianes»… I, amb la mateixa
naturalitat, explica la seva pèrdua de fe: «em va passar el mateix que
al protagonista d’Incerta glòria, de Joan Sales: un dia em vaig
despertar i em vaig adonar que havia perdut la fe. Sóc molt respectuós
amb les conviccions religioses, però ara no en tinc.»”

Publicat a la revista digital NÚVOL 03.01.15
 http://www.nuvol.com/noticies/guillem-terribas-penja-les-botes/

 Guillem Terribas es jubila després de 36 anys
 al capdavant de la Llibreria 22 

El llibreter passarà a ser el president del consell d'administració i
continuarà presentant el premi Casero. Jordi Gispert el
rellevarà en les  tasques de gestió.   

Jordi Gispert i Guillem Terribas, en una foto penjada ahir a
Facebook Foto: EL PUNT AVUI.

Guillem Terribas, llibreter
i activista cultural hiperactiu,
va anunciar ahir que es
jubilarà el 31 de gener,
després  de 36 anys al
capdavant de la Llibreria 22
de Girona.
Guillem Terribas (Salt, 1951)
serà rellevat en les tasques
de gestió i gerència per Jordi
Gispert Saget. Terribas ha proposat la seva jubilació al  consell 'administració de
la Llibreria 22, format per 26 accionistes que han format
part d'aquest projecte
cultural comunitari des de
la seva fundació, el 20
d'octubre de 1978. El llibreter continuarà vinculat a la 22 com a president
del consell d'administració i també continuarà presentant l'acte de lliurament
del premi Just M. Casero de novel·la curta, així com algunes de les moltes
presentacions de llibres que han convertit la 22 en una de les
llibreries  més actives de tot Catalunya, gràcies, en bona part, a l'energia
inesgotable de Terribas.

Des que el periodista Salvador Garcia-Arbós va anunciar ahir la jubilació
de  Terribas per Twitter i se'n va fer ressò el digital de cultura Núvol, 
nombrosos  amics i amigues de l'àmbit cultural van manifestar-li la
seva sorpresa i el seu reconeixement a través de les xarxes socials.
Segons va declarar Terribas a Núvol, “era el moment de fer el pas”.
I va afegir-hi: “La decisió ha estat motivada  per dos factors.
El primer és que tenim una persona, en Jordi Gispert, perfectament
capacitada per agafar el relleu. I segon, la crisi demanava una
reestructuració de personal i l'eliminació del meu sou permetrà
reduir la càrrega salarial sense acomiadar ningú.”

Columnista, membre del col·lectiu de crítics de cinema de Girona,
autor del  llibre de memòries Demà serà un altre dia i home de
múltiples interessos i inquietuds culturals i socials, Guillem Terribas
s'ha convertit en una presència imprescindible de la cultura gironina
–i també saltenca–, no només des de  la Llibreria 22,
sinó també des de molts altres àmbits, i ha estat sempre
 un gran comunicador que, segur, no aturarà ara la seva
 activitat ingent.

Xavier Castillón, publicat en el Punt-Avui 04.01.15

Altres informacions

 En el tuiter https://twitter.com/i/notifications

 en el facebook
 https://www.facebook.com/photo.php?fbid=
633357670107798&set=
a.166695316774038.32712.100003007129411&type=
1&theater

Televisió TV3   http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/els-matins/guillem-terribas-es-jubila-de-la-llibreria-22/video/5424631/

La Filmoteca mostra les comèdies de la mítica Ealing

El cicle comença el 8 de febrer amb ‘Ocho sentencias de muerte' i clou amb ‘El quinteto de la muerte'.
Es projectaran set comèdies del bo i millor de l'humor negre britànic. 

Ealing és un nucli suburbà històric, considerat el quilòmetre zero de Londres. És sobretot cèlebre pels seus estudis de cinema, als quals dóna nom, considerats els més antics del món, ja que es remunten al naixement del setè art. El període de major esplendor s'estén des de finals de la Segona Guerra Mundial fins al 1955, quan la BBC va adquirir els estudis per a la producció de programes i el rodatge de sèries de televisió.

El Cinema Truffaut de Girona ofereix un nou cicle de la Filmoteca (del 8 de febrer al 21 de març) amb set dels clàssics de l'Ealing, set obres inscrites en el gènere de la comèdia que tant els va fer cèlebres i rodades precisament en aquest període d'esplendor dels estudis. Una selecció de les comèdies de l'època daurada que representen el bo i millor de l'humor british, que sap combinar com pocs l'humor negre característic, un punt d'excentricitat i una punyent visió de la realitat del seu temps.

Per començar, el cicle arrencarà dilluns amb Kind hearts and coronets (Ocho sentencias de muerte), del 1949, una sofisticada comèdia d'humor negre i assassinats en sèrie dirigida per Robert Hamer i protagonitzada per Dennis Price i Alec Guinness, en una de les seves actuacions més memorables. A continuació trobemPassport to Pimlico (Pasaporte para Pimlico) (1949), de Henry Cornelius, una obra mestra que explica el procés independentista que engega un cèntric barri de Londres –que no és Pimlico– i com això revoluciona tot el país. Considerat un dels grans cineastes del cine britànic, Alexander Mackendrick també és present al cicle amb les seves dues primeres pel·lícules, Whisky galore! (Whisky a go-go) (1949) i The man in the white suite (El hombre del traje blanco) (1951), una altra de les comèdies destacades d'Alec Guinness, que també és present a la propera proposta del cicle, The lavander Hill Mob (Oro en barras) (1951), de Charles Crichton, un clàssic de la comèdia d'atracaments. Crichton, un altre director mític de l'època, firma la divertida comèdia coral The Titfield Thunderbolt (Los apuros de un pequeño tren) (1953). I per cloure el cicle, el clàssic entre els clàssics de The ladykillers (El quinteto de la muerte) (1955), pel·lícula que els germans Coen van versionar sense inspiració i que Mackendrick, amb la complicitat de Guinness i Peter Sellers, va concebre com a obra cimera de l'humor negre.
Jordi Camps Linnel, publicat en el Punt-Avui 01/02/2016
Programa de les pel·lícules, dates i horaris:
http://www.cinematruffaut.com/wp-content/uploads/2016/02/programa-de-ma-ealing.pdf

I Cumberbatch va actuar a Girona

Fa més de quatre-cents anys que William Shakespeare va escriureHamlet, una de les obres magnes del teatre i una de les tragèdies més representades a la història. Però poc s'hauria imaginat el cèlebre dramaturg anglès que algun dia una d'aquestes representacions es veuria simultàniament arreu del món. En directe a tots aquells països de parla anglesa i amb un decalatge de setmanes per poder-la subtitular a la resta de països que l'han retransmesa. Hamlet, la versió dirigida per Lyndsey Turner amb Benedict Cumberbatch com a protagonista, es va poder veure dijous a la nit al cinema Truffaut en la que és la primera projecció del National Theatre de Londres que es projecta en pantalla de cinema d'un cicle de sis produccions teatrals internacionals que han programat conjuntament a la sala gironina i el Temporada Alta.

Una experiència única, a imatge i semblança del que fa temps es fa amb l'òpera –i que es projecta als Ocine–, que permet als amants de les arts escèniques admirar representacions i actuacions dels millors actors i actrius del moment. En aquest cas, una funció que s'ha fet al Barbican de Londres, que ha inclòs l'actuació magistral del que sens dubte és un dels més grans actors de la seva generació (per no dir el millor) i que s'ha emès simultàniament per streamingnomés en tres cinemes de l'Estat espanyol a banda dels de la xarxa Yelmo, que és qui en posseeix els drets d'emissió.

Guillem Terribas i Paco Vilallonga presentant la
la pel·lícula i inaugurant les noves butaques.
 Foto: Salvador  García.

I que es tractava d'un esdeveniment especial es va percebre no només pel ple absolut que va viure la projecció, de la qual feia dies que s'havien esgotats les entrades, sinó també per un Truffaut que es va vestir de gala, estrenant les flamants i “econòmiques” –com van remarcar els gestors d'aquesta sala de cinema de propietat municipal– butaques.

L'expectació era màxima i es notava pel silenci majúscul de la sala, només trencat per alguns estossecs... escoltats de la retransmissió original. La sessió va començar amb un tràiler de les pròximes sessions que es podran veure del cicle –on destaquen les adaptacions de Jane Eyre, Les amistats perilloses, Coriolà, Al vostre gust i una obra amb Helen Mirren reprenent el paper de reina Elisabet II– i una curta entrevista del protagonista, que va defensar: “Tots els actors tenim un Hamlet interior.” El de Benedict Cumberbatch, sublim.

Poderós a escena, i secundat per intèrprets a la seva altura (cal destacar Ciarán Hinds i Jim Norton), el nostre Sherlock preferit modela a plaer, canviant de registres constantment, un Hamlet intens que, d'excessivament intel·lectual, passa a ser irònic, també cínic i finalment estoic davant la mort que l'esdevé. La seva veu es mostra perfecta per als soliloquis que desplega, a més del famós Ser o no ser. Al llarg de l'obra, que té una posada en escena espectacular –molt cinematogràfica i tot– hi ha moments molt potents que trenquen el constant tantra al qual els espectador se sumeixen tot escoltant els llargs discursos amb què es compon l'obra més llarga de l'escriptor i, segurament, una de les més complexes en tots els sentits. Ens quedem amb l'aparició del fantasma del seu pare assassinat (brillant i divertit Karl Johnson), l'escenificació de teatre dins del teatre de la mort del rei, Hamlet jugant a soldadets a la cort i l'escena de l'enterrament d'Ofèlia a les catacumbes del regne. Un regne, Dinamarca, on potser fa pudor de podrit, però no el Truffaut, on fa olor de nou. I per això segurament el públic va aplaudir al final de la funció.

Jordi Camps Linnel, publicat en el Punt-Avui 01/02/16

La ‘Gauche divine' de Ventura Pons

Guillem Terribas, Anna, Ventura Pons, Teresa Gimpera, Santi Vila

En el documental Cola, Colita, Colassa (Oda a Barcelona) Ventura Pons reconstrueix la memòria oral d'un passat en blanc i negre, per mitjà de la cèlebre fotògrafa i les seves amigues. Algunes van assistir ahir a la presentació als Albéniz Plaça, amb el conseller Santi Vila.
El Punt.Avui 29.01.16 Foto: Lluis Serrat

El cinema Truffaut renova les butaques

El cinema Truffaut de Girona va romandre ahir tancat per unes reformes que consisteixen bàsicament en la substitució de les antigues butaques per unes de noves i, és clar, «més còmodes», han informat els responsables. La sala especialitzada en versions originals reprendrà avui la seva programació habitual amb les noves butaques ja a disposició de l'espectador. La foto mostra l'aspecte de la sala ahir durant l'operació de canvi de butaques.

Diari de Girona 27.01.16

Presentació del llibre Blat Premi Casero 2015

Imatges de la presentació del llibre BLAT editat per Empúries.
35 Premi de Novel·la Curta Just M. Casero 2015. Vicenç Pagès, membre
de jurat, Josep M. Pagès, autor i Josep Lluch, editor.
Girona 14.01.16.

L´empresari gironí Narcís Agustí entra a l´acadèmia del cinema català

AJaume Figueres, Elisenda Nadal, Leopoldo Pomés,
Asunció Balaguer i Narcís Agustí.

Edmon Roch va fer la presentació d'un exhibidor que té 133 pantalles i unes 24.000 butaques al servei de l'espectador a Espanya i França.

 L'empresari gironí Narcís Agustí (Ocine) va ser nomenat ahir nou membre d'honor de l'Acadèmia del Cinema Català, al costat d'Asunció Balaguer, Elisenda Nadal, Leopoldo Pomès i Jaume Figueras, en un acte solemne presidit per l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, al Palauet Albéniz, en el qual també va rebre els nominats dels Premis Gaudí.
La presidenta de l'Acadèmia, Isona Passola, va considerar l'acte com el moment «més emotiu» perquè «pren sentit la família del cinema».
En l'acte, al qual van assistir uns 150 actors i actrius, productors, cineastes, exhibidors i altres professionals del sector, l'actor i director teatral Mario Gas va glossar la figura d'Asunción Balaguer, vídua de l'actor Paco Rabal, de qui va destacar la seva «voluntat humana i categoria artística».

Narcís Agusti. Foto ACN

L'exhibidor Narcís Agustí, presentat per Edmon Roch, va ser valorat per tenir nombroses multisales no només a Espanya, sinó també a França, un total de 133 pantalles i 24.000 butaques a disposició
dels espectadors.
Ada Colau va valorar un sector «molt important per Catalunya i per Barcelona» i va dir que «la ciutat seguirà facilitant la feina al sector del cinema, perquè la cultura és un bé comú».
Diari de Girona 15.09.16
Entrevista a Narcís Agustí a  Ràdio "Fem Girona", en el programa Garcia&Terribas el dia 15.01.16. A partir del minut 9.
http://femgirona.cat/destacats/narcis-agusti-fundador-de-la-cadena-de-cinemes-oncine/

Ionquis de Bolaño. 9 Festival Pepe Sales

El restaurant La Penyora presenta el 9è Festival d'Art Independent Pepe Sales (22 gener - 5 febrer), el reconeixement popular que faltava a l'autor de "Los detectives salvajes", un escriptor que va patir la Girona més hipòcrita i més grisa.

Roberto Bolaño considerava Girona una ciutat "hipòcrita i grisa". L'escriptor, que seria internacionalment reconegut per llibres com Los detectives salvajes, va passar completament desapercebut a la ciutat, on la seva mare tenia una parada de bijuteria a La Rambla de la Llibertat. A l'arrencada de la dècada del 1980, Bolaño ho va passar tan malament a Girona que, anys després, quan residia a Blanes, es negava en rodó a tornar a trepitjar els carrers que li van inspirar el poema Prosa de otoño en Gerona, on usava la tardor per exposar l'exclusió social i l'estat anímic en què vivia.

Però després, quan li va arribar el reconeixement internacional, amics com Javier Cercas, Ponç Puigdevall o el llibreter Guillem Terribas van convèncer Bolaño i aquest va començar a participar en la vida literària i cultural d'una ciutat que a poc a poc anava deixant de ser grisa i negra per esdevenir viva i de colors.

El reconeixement oficial gironí a Roberto Bolaño Ávalos (Santiago de Xile, 1953 -Barcelona, 2003) va arribar l'any 2011, quan la ciutat li va dedicar un llarg i lluminós carrer al barri de Domeny. La cantant Patti Smith, admiradora incondicional de Bolaño, va aparèixer d'improvís a l'acte inaugural, on fins i tot va interpretar a cappella una cançó.

Reconeixement popular

Faltava el reconeixement popular gironí a Bolaño, que arribarà en la propera edició del Festival d'Art Independent Pepe Sales, organitzat per la família somniadora i trangressora del restaurant La Penyora, que ahir va presentar una programació que va del 22 de gener al 5 de febrer.

Consol Ribas, responsable de La Penyora amb Lluís Llamas, va assegurar en una multitudinària roda de premsa que existeixen els "ionquis de Bolaño", que són les persones "atrapades en la seva obra literària, les que se submergeixen en el seu torrent narratiu".

Divendres 22 (20h), el Centre Cultural La Mercè acollirà la inauguració del festival amb l'obertura de l'exposició d'arts plàstiques El burro. Resulta que Bolaño va homenatjar la moto robada -"el burro"- amb què passejava per Mèxic amb el poema El burro. Els artistes d'aquesta exposició col·lectiva s'han inspirat en peces de motocicleta. La moto també ha inspirat una activitat que promet espectacle. Moto i poesia tindrà lloc l'endemà dissabte (19.30h) pels carrers del Barri Vell de Girona, on ressonaran els espetecs dels motards Dimonis de Santa Eugènia en desfilada. Si la poesia i la prosa de Bolaño ha suggerit una desfilada de motos, també pot suscitar un combat de boxa. Cesc Martínez, responsable de l'Escola de Boxa Amateur de Girona, muntarà dimarts dia 26 (20.30 h) a La Mercè un ring amb un espectacle de boxa. El cultiu de l'alta literatura i les experiències més sòrdides eren perfectament compatibles per a Bolaño, fill d'un boxador.

Completen la programació del Pepe Sales la projecció de cinema amb el documental Roberto Bolaño: El último maldito (Diumenge, 24, 21.30h, Truffaut), la conferència de pensament que impartirà Pablo Ley Francelli, autor de l'adaptació teatral de la novel·la de Bolaño 2666 (dilluns 25, 19.30 h, La Mercè), i el festival de curtmetratges, amb tretze realitzadors que estrenaran els seus treballs dedicats a l'escriptor (diumenge 31, 20 h, Truffaut) .

Per a Lluís Llamas, Bolaño representa l'esperit dels anys 1970/80, quan la moto era l'element de l'escapada.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 19.01.2016
http://www.diaridegirona.cat/cultura/2016/01/19/ionquis-bolano/763230.html#

El Pepe Sales difon Bolaño amb motos, boxa i poesia

El festival de La Penyora s'obrirà divendres amb una exposició d'obres creades a partir de peces de motos.L'espectacle central inclourà dimarts vinent una exhibició de l'Escola Gironina de Boxa

Foto de Grup de Xavier Castillón. 

El Festival d'art independent Pepe Sales , que La Penyora ha dedicat en la seva 9a edició a l'escriptor xilè Roberto Bolaño, tindrà lloc del 22 de gener al 5 de febrer, i inclourà algunes novetats que subratllaran els lligams de l'escriptor xilè amb les motos i amb la boxa, esport que havia practicat el seu pare. El festival s'obrirà divendres vinent amb la inauguració a la Mercè de l'exposició col·lectiva El burro (20 h), com el poema que Bolaño va dedicar a una moto negra robada per viatjar a la recerca d'un somni: “Un sueño innombrable, inclasificable, el sueño de nuestra juventud, es decir el sueño más valiente de todos nuestros sueños”. Albert Serra i Lluís Llamas presentaran aquesta exposició en què una trentena d'artistes han treballat a partir de peces de motocicleta. El mateix divendres hi haurà la performance multidisciplinària Los perros románticos. I el dissabte 23, els motoristes de l'associació Dimonis de Santa Eugènia voltaran al vespre pels carrers del Barri Vell –l'escriptor hi va viure en la primera meitat dels anys 80, en una etapa molt difícil de la seva vida– i durant l'itinerari s'aniran recitant poemes de Bolaño.

El diumenge 24 tindrà lloc al Cinema Truffaut (21.30 h) la projecció del documental Roberto Bolaño, el último maldito, presentat pel seu amic blanenc Joan Sureda, i la inauguració d'una exposició fotogràfica també inspirada per Bolaño i les motos, De los burros y de los poetas, a càrrec de Josep Burset, Manel Bielsa i Albert Gisalló. El dilluns 25, Pablo Ley, autor de l'adaptació teatral de la novel·la 2666, oferirà una conferència a la Mercè (19.30 h) com a pròleg del gran acte central del festival, que el dimarts 26 inclourà les actuacions de mig centenar d'artistes de diverses disciplines, com ara la música, la poesia, la dansa o el teatre, inspirades per l'obra de Bolaño, a l'auditori de la Mercè (20.30 h). Aquest any inclourà una exhibició de boxa, amb la col·laboració de l' Escola de Boxa de Girona . El diumenge 31 de gener s'ha programat al Truffaut la projecció de 13 curtmetratges basats en l'univers de Bolaño (20 h). Tots els actes són gratuïts, com sempre amb la voluntat de difondre al màxim l'obra d'un autor que ahir Consol Ribas va definir, a la multitudinària presentació del festival, com “extremadament generós i sempre fidel a les seves idees”.

Carrer sense placa

En nom del Truffaut, hi ha intervenir Guillem Terribas, que va recordar la Llamadas telefónicas a la 22 i es va reconciliar amb la ciutat. Terribas va afegir que, després d'inaugurar el carrer Roberto Bolaño al barri de Domeny amb la presència de Patti Smith, es va retirar la placa perquè hi deiaBolano i ara “només queden els quatre forats” de la placa.

difícil relació de Bolaño amb Girona, fins que li van demanar que presentés 

Xavier Castillón, publicat en el Punt-Avui 19.01.2016

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/933902-el-pepe-sales-difon-bolano-amb-motos-boxa-i-poesia.html

Imatges de la roda de premsa:

https://www.facebook.com/pepesales.festivaldartindependent/media_set?set=a.882906935159687.1073741880.100003211676956&type=3&pnref=story


Vídeo amb imatges de la Llibreria 22 amb Roberto Bolaño. També la inauguració de l'avinguda Roberto Bolaño.  https://youtu.be/TRvMJZQ-OwA

ELIZONDO 4 ANYS DESPRÉS.

EL DISCRET ENCANT DE MIQUEL PAIROLÍ

Miquel Pairolí era un personatge discret, encara que la seva presència sempre es feia notar allà on fos. La discreció de Miquel Pairolí era allò que el feia destacar en tertúlies o sobretaules, no només per la seva presència sinó, també, pel que deia o no deia, el que opinava o el que hi aportava a la conversa.

Com passa molt sovint, quan una persona desapareix de la teva vida, et venen records, moments viscuts junts. Anècdotes, situacions divertides i d’altres inimaginables. Moments agradables i d’altres de no tant. Amb en Miquel m’ha passat i m’està passant. I més quan rellegeixo alguns dels seus dietaris i, sobretot, el darrer Octubre. Entenc algunes de les situacions, dels silencis, d’anar junts amb algun lloc i no assabentar-me del que pensava.

En Miquel sabia escoltar i, també, parlar. En les nostres converses, no amagava res, però tampoc et deia gaire. Per exemple, arribar un llibre nou d’ell a la Llibreria i jo no saber-ho. A l preguntar-li com es que no m’havia comentat , que estava escrivint el llibre, la resposta era, “tampoc m’ho vas preguntar…”

En Miquel li agradava el cinema, sabia seleccionar les pel·lícules. També el teatre i l’Opera. La música, sobretot la música. La darrera vegada que el vaig anar a veure, tres dies abans de la seva mort, em va dir que ja no tenia esma per res. Ni per llegir, ni mirar la tele o alguna pel·lí. Però el que li sabia més greu era no poder escoltar música. Al veure la meva cara estranyada, davant el fet de que ja no podia escoltar música, va recalcar que quan ell escoltava música, “Escoltava” música, només estava per viure i interpretar la mel·lodia, els sons i les sensacions. I això ja no ho podia fer.
Moltes vegades vam parlar de cinema, comentar pel·lícules que havíem vist junts o per separat. Coincidíem bastant, tot i que ell era molt més exigent que jo. Em va sorprendre, també aquell darrer dia, quan em va dir que una de pel·lícules que sempre revisava i recordava, era una que ell sabia que a mi m’agradava molt. Es, em va dir, Doctor Zhivago. Mai m’ho havia comentat fins aquell moment, quan jo moltes vegades li havia referènciat aquest important i interessant film de David Lean.

En Miquel era així i molt més. Per això ara penso que amb una mica més de temps, l’ hagués pogut conèixer millor i em comptes d’esperar que fos ell que m’expliques coses de la seva vida quotidiana, ara hagués aprés a preguntar-li. Ell segur que les respondria (a la seva manera), entre altres coses perquè en Miquel no tenia res a amagar.

Guillem Terribas. Publicat a "El Procés" número VII Gener 2015
https://revistaelproces.wordpress.com/2015/12/30/el-proces-vii-2/