Fulles de liquidàmbar

A Girona, i des de fa uns anys, poc abans de la nit de Nadal, una colla de romàntics seguidors de Frank Capra es troben en el Cinema Truffaut per veure It's a Wonderful Life, la pel·lícula que explica la vida del pobre George Bailey, l'home bo que rep contínues garrotades del destí i que, quan és a punt de llançar-se al riu, rep la visita d'un àngel de segona divisió que mira de fer-li veure que, si no fos per ell, el món seria molt més trist del que és. En la visita irreal que Bailey i l'àngel Clarence fan al poble de Bedford Falls (aquell deliciós retorn a la novel·la de Dickens A Christmas Carol), la contemplació desoladora del futur fa que el personatge que interpreta un enorme James Stewart es repensi el suïcidi i decideixi tirar endavant malgrat totes les desgràcies. No explico el final perquè vostès ja el saben i perquè, només d'explicar-lo, se m'entelen els ulls. Jo, que no ho sóc gaire, també exerceixo de romàntic empedreït davant l'habilitat de Capra, la saviesa i la sensibilitat, davant la capacitat de transmetre el desig de ser feliç amb la insígnia de la dignitat al pit. I tant que ploro, veient aquesta pel·lícula! Contemplada amb la perspectiva actual, cada dia sembla menys una ficció, cada dia s'acosta més a un documental. Capitalistes sense entranyes, homes i dones de bona fe en la lluita per un present esquiu, contínues plantofades del destí... i la voluntat de fer front a les adversitats per evitar, si més no, que tot sigui més fosc. La llum de la faula de Capra encara ens il·lumina. Les persones que han convertit en tradició la cita cinematogràfica fan perviure un determinat esperit que, francament, aquests dies costa de trobar. És probable que niï només en els ulls esbatanats d'uns nens que vaig veure en una representació del Conte de Nadal, entusiastes impulsors d'un misteri que, a la seva edat, ni tan sols poden formular. O en la ferotge expressió d'un meu amic de cinc anys que, disfressat de dimoni, feia néixer, només amb el seu gest arravatat, la cremor d'un infern entapissat de fulles vermelles de liquidàmbar. Ens alimentem de minúscules partícules de tendresa, de clarors discretes i humils que actuen com el dic ho fa contra la marea. No res. Instants que ens informen de la vida que esclata, del natalici que lluita contra l'espectre de la mort i l'oblit.
http://youtu.be/A8gXTp0oeL0

http://vimeo.com/31909633

Josep M. Fonalleras, publicat en el Punt-Avui "Un sofà a la riba" el 23.12.11

Llums i ombres

Quadern de teatre

Un balanç sobre el festival Temporada Alta 2011, que tanca una llarga etapa sempre ascendent i plena d'èxits i deixa pas a un futur incert.

S 'ha acabat el Festival de Tardor de Catalunya Temporada Alta 2011. El més ambiciós, amb l'oferta artística més equilibrada i extensa. Fi d'una etapa. Arribada a un cim. Podríem afirmar que socialment i econòmica ha estat un èxit rotund, que en conjunt i teatralment no hi ha res comparable i que Europa ja no és una utopia, gràcies a l'anhel implícit, a l'èxit artístic i a l'enorme complicitat dels espectadors, pacients, fidels i abundosos. A Girona es respira un sentiment de fraternitat que transcendeix i il·lumina el paisatge de l'escena catalana com si estigués a la claror d'una gran foguera. Però qualsevol claror desplega ombres i al capdavall la consciència val més que la supervivència. Així, doncs, matisem, i parlem del nivell teatral exhibit, i res d'infatuar-se com paons.

Què ha estat artísticament Temporada Alta? En general hi ha hagut de tot, com és natural, des del superb i extraordinari al bluf i la mediocritat, que també expressen alguna cosa; però diria que la línia nuclear que ha definit el festival ha estat més que bona. Considero que han fallat, malauradament, alguns espectacles fonamentals, l'èxit dels quals hauria culminat la realització d'una l'excel·lència somiada.

Cronologia crítica, parella de contraris o reguitzell de dissonàncies:

Bons: Un fràgil equilibri d'Albee, dirigit per Mario Gas, espectacle inicial del festival que ho suggeria tot i no acabava de concretar gaire res; Havanera, el sorprenent laboratori d'investigació escènica en què Rigola va aconseguir implicar actors i públic; José K. torturado, un fantàstic Pedro Casablanc dirigit per Carles Alfaro; l'essencial Luces de Bohemia amb uns brillants Manel Dueso i Lluís Soler; Tala de Thomas Bernhard, esplèndid Gonzalo Cunill; el solc poètic de Nadir, de Quim Espanyol; l'homenatge pictoricolíric que fou Estimat Comadira; la intriga i el bon afer de Truca un inspector; la ingenuïtat sentimental d'Algunes persones bones del Pont Flotant; les provocacions sornegueres a Schubernacles humits; Canigó, i l'humor fosc de Patrice Thibaud a Jungles.

Regulars: la indocilitat de Marta Carrasco a No sé si...; la pal·lidesa de Delicades; l'anarquia il·lusa a Els comptes de la lletera; l'emboirada Desaparecer, i la poc encisadora fredor de Molly Sweeney.

Excel·lents: el desconcertant El Box de Bartís; la meravellosa Rosa Maria Sardà evocant Sagarra; la impactant tomba coberta de flors a Preparatio mortis de Jan Fabre; la divertida i acrobàtica PSY dels quebequesos Les 7 Doigts de la Main; l'exquisida Insomni de Xavier Bobés, i l'inquietant cor amable de Pugilatus, dels Escarlata Circus.

Decepcions: la més sentida, Waiting room, de Krystian Lupa; l'aire antic i falsejat a l'Oncle Vània dirigit per Lev Dodin, i el correlat de buidor estètica de Victoria Thierrére-Chaplin a Murmures des murs.

Superbs: l'increïble imaginari en la versió de La tempestat de Shakespeare a Miranda, de Korsunovas; el delicat, divertit i meravellós Cristoph Marthaler a els Viatges de Lina Bögli; l'esplèndida gimnàstica estètica d'A louer dels Peeping Tom; la impactant i commovedora versió de La gavina de Txèkhov, Los hijos se han dormido, de Daniel Veronese, i l'esplèndid Enric V dels Propeller.

Blufs: la descarada i lamentable concessió a la taquilla que suposa Els jugadors de Pau Miró, i la maniobra repetitiva, irritant i buida de 30-40 Livingstone perpetrada per Sergi López i Jorge Picó.

Descobertes: la sensible, inoblidable, original i commovedora proposta de Romina Paula El tiempo todo entero; el sensacional estil narratiu dels mexicans Lagartijas Tiradas al Sol a El rumor del incendio, i l'innovador impacte escènic i l'originalitat d'El cel dels tristos.

Diversió: el dinàmic i alegre ambient que ha generat el Torneig de Dramatúrgia, més enllà de l'ambivalent nivell actoral i dramatúrgic.

Fi d'una etapa d'èxit. Arribada a un cim. Culminació d'un bell projecte. Ara toca reinventar-se i que el centralisme prepotent de Barcelona permeti un destí que no n'esborralli la grandesa. Enhorabona i llarga vida al meravellós espectacle que suposa habitar Temporada Alta.

Celebració

A la Universitat de Girona van tenir lloc la setmana passada diversos actes per celebrar-ne el vintè aniversari. Tal celebració havia de “culminar” amb un acte institucional amb la presència d'Artur Mas, president de la Generalitat que gestiona les retallades en l'ensenyament i altres serveis públics. És possible preguntar-se què s'ha de celebrar en un moment en què, a conseqüència de la tisorada i del menyspreu per la cosa pública que va escampant-se, s'està fragilitzant la qualitat de l'ensenyament (la transmissió del coneixement) i és en perill la continuïtat de certes universitats, almenys en les condicions que les facin dignes de tal nom. Més que celebrar, no s'ha de defensar la universitat pública? També és possible preguntar-se si, en tot cas, s'havia de celebrar amb un acte obert als polítics però, en canvi, tancat a bona part de la comunitat universitària. Amb actes, doncs, excloents i pròxims al secretisme. I, finalment, si la manera de celebrar-ho és amb l'ocupació de l'espai públic a l'entorn dels edificis universitaris i amb l'entrada dels Mossos al claustre de la Facultat de Lletres per repartir llenya.

Si el president Artur Mas volia celebrar els vint anys de la UdG no havia d'entrar per la porta del darrere. Té dret a assistir als actes que vulgui, però va amb el càrrec i amb el sou aguantar les protestes dels que no estan d'acord amb la seva política. Mentre ell entrava per la porta del darrere, els Mossos de Felip Puig van accedir a la universitat i van colpejar manifestants i espectadors per, en paraules del conseller, “garantir el funcionament institucional”. La presència de la policia a la universitat és una profanació. I costa veure que els cops de porra dels Mossos siguin actes a favor del diàleg i la tolerància que s'exigeixen als manifestants.
Imma Merino, publicat en El Punt-Avui 20.12.11

L'única novel·la de Claire Morgan

PATRICIA HIGHSMITH NO VOLIA QUE
L'ETIQUETESSIN COM A AUTORA LÈSBICA
Poc abans de Nadal de l'any 1948, Patricia Highsmith acabava d'escriure Estranys en un tren, que no només va tenir èxit, sinó que aviat va ser adaptada al cinema per Alfred Hitchcock. Aquesta seva primera novel·la, però, no va publicar-se fins a finals de l'any vinent. El cas és que, aquell Nadal del 1948, l'aleshores jove escriptora no tenia gaires diners i va treballar com a dependenta en uns grans magatzems de Manhattan. Un matí, en aquell caos de fressa i de compres, la venedora temporal va atendre una dona rossa que duia un abric de pell i tenia un aire pensatiu. Després de dubtar entre dues nines, la dona en va comprar una, va escriure l'adreça on s'havia d'entregar el regal, va pagar i va marxar. Patricia Highsmith va sentir-se estranya i marejada, quasi a punt de desmaiar-se, i a la vegada exaltada, com si hagués tingut una visió. Així ho explica en el pròleg “retardat” a una novel·la, Carol, de la qual no va reconèixer la seva autoria fins al 1989, pocs anys abans de morir i més de trenta anys després d'haver-la publicat amb el títol original de The Price of Salt (El preu de la sal) i amb el pseudònim de Claire Morgan.
El pròleg va escriure'l, doncs, per l'edició on, finalment, constava com l'autora d'aquesta novel·la que comença en uns grans magatzems de Manhattan, on, durant els dies abans de Nadal, treballa a la secció de joguines una jove escenògrafa, Therese, els ulls de la qual es troben de sobte amb els d'una dona alta i rossa: “La seva figura esvelta i gràcil es cobria amb un abric ample de pell que mantenia obert amb una mà posada a la cintura. Tenia els ulls grisos, incolors, però dominants com la llum o el foc. Atrapada per aquells ulls, Therese no podia apartar la mirada.” La dona, Carol, compra una maleta i després una nina, ordenant que siguin enviades a una adreça de New Jersey. Therese queda trasbalsada pel contacte visual amb la rossa desconeguda i, amb els paquets, li envia una targeta personal de felicitació per Nadal, que Carol, recentment separada i amb una filla, rep encertadament com una invitació a una trobada. Així s'inicia una història d'amor que, vivint-se plenament en un viatge fins que les amants descobreixen que són perseguides per un detectiu, ha d'afrontar diversos obstacles: el xantatge del marit de Carol, que aconsegueix una sentència judicial per imposar a la seva exdona la ruptura amb Therese si vol continuar veient la filla, i la pròpia capacitat i llibertat per viure la relació en contra de la moral dominant i, en conseqüència, la pressió social.
Tal com explica Patricia Highsmith a l'esmentat pròleg de Carol, aquesta novel·la s'origina, evidentment, en la visió fascinada d'una dona que l'escriptora no va veure mai més. Possiblement empesa pel desig de seguir aquella dona, però és clar que també pel seu instint d'escriptora, Highsmith va imaginar una història. El desig va fer-se realitat en la ficció literària: Aquella mateixa nit va concebre una idea, una trama, una història sobre la dona rossa i elegant de l'abric de pell. En menys de dues hores, va escriure vuit pàgines que contenien l'essencial de la novel·la que més tard va redactar. Va haver de passar un temps. En tot cas, el mareig potser no només va provocar-lo aquella trobada fugaç sinó la varicel·la que, possiblement encomanada per una de les criatures que voltaven al magatzem, covava dins seu: “El germen, però, també era el germen d'un llibre: la febre estimula la imaginació. No vaig començar a escriure'l immediatament. Prefereixo que les idees bullin durant setmanes.”
Per què, un cop escrita, no va publicar-la amb el seu nom? Highsmith argumenta que si l'havien etiquetat com una “escriptora de suspens” per Estranys en un tren, no volia que l'etiquetessin d'una escriptora de “novel·les lèsbiques”. Tant se val. Com explica a l'epíleg que també va escriure més de trenta anys després, “Claire Morgan va rebre moltes cartes d'agraïment per una novel·la d'amor entre dones amb un final feliç”. Ara que ve Nadal, tenint present el començament de Carol, he pensat en recomanar la lectura d'aquesta deliciosa novel·la d'amor.
Imma Merino, publicat a El Punt·Avui 17.12/11

Hi ha Nova ADAG

L'assemblea d'artistes gironins, que es va constituir ahir, demanarà al govern municipal concreció sobre el model cultural que aplica.
Gairebé una trentena d'artistes i persones vinculades al món de l'art i la creació a Girona –Marc Palau, Eudald Camps, Pep Admetlla, Quico Estivill, Manel Bayo, Clara Oliveras i Mim Juncà, entre altres–, van constituir ahir, en una reunió celebrada a les escales de la catedral, la Nova Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona, Nova ADAG, una plataforma “independent políticament i ideològica”. Van fer la reunió a les escales perquè no van ser autoritzats a realitzar-la on estava anunciada, a la sales municipals d'exposició Fidel Aguilar de la Rambla. El comitè impulsor no va entrar la instància corresponent al registre de l'Ajuntament, mentre que els responsables consistorials, sabedors que la convocatòria existia, tampoc no van fer res per evitar que es produís una situació absurda que era més que previsible.
A la reunió de constitució de l'assemblea, que va durar una hora i mitja, hi va regnar la sensació de desorientació pel que fa a la política cultural de l'Ajuntament de Girona. Els participants es van queixar en diverses ocasions de la ambigüitat, si més no en l'esfera pública, en què estan situats els responsables municipals de Cultura. De fet, el primer determini que es va prendre, després de constituir l'assemblea, és cursar una petició de trobada de representants de l'assemblea amb l'alcalde de la ciutat, Carles Puigdemont, qui va assumir les competències de Cultura, per tal que els expliqui i defineixi clarament quin és el model de gestió cultural que pensa aplicar. Això, set mesos després d'haver accedit a l'alcaldia.
El crític d'art Eudald Camps i l'artista Marc Palau van dur el pes de la reunió. Camps va remarcar la necessitat de constituir la plataforma pels “moments d'excepció que vivim”, dificultats que “no vénen pel canvi de govern a la ciutat, sinó que és una dinàmica que ve de lluny”, una opinió a la qual Pep Admetlla hi va afegir que els artistes gironins han passat “de ser manipulats a ser obviats”. Els promotors de l'assemblea van explicar que no els agrada cap a on van les coses: “Un exemple clar el tenim a les sales municipals.” Consideren que les sales Fidel Aguilar ja van rebre al seu moment una “ocupació”, en incorporar-les al Centre d'Art Contemporani Bòlit –“una entelèquia”, segons van dir–, i ara n'han vist una segona ocupació; “ara que tothom vol matar el Bòlit, que tothom entén que no té futur i es vol suprimir, s'ha previst un subtil canvi d'usos, mentre els promotors del Bòlit han estat incapaços de defensar el seu projecte”, van dir Palau i Camps.
Palau es va mostrar molt insistent en el fet que caldria evitar la intromissió d'interessos privats en allò públic, centrant el seu discurs, amb molta vehemència, en l'exposició que el marxant Joaquim Riera ha organitzat de l'obra de Joan Mateu que il·lustra un llibre de Vicenç Pagès, per aquest Nadal, a les sales Fidel Aguilar. La major part dels assemblearis van estar d'acord en què aquell potser no havia de ser el model a seguir, però que calia transcendir l'anècdota d'aquesta exposició per poder anar al moll de l'os de la qüestió.
El futur de les sales municipals, que han de sotmetre's a obres de reforma; el Dadespai; els equipaments culturals municipals; l'Escola Municipal d'Art; les incògnites sobre equipaments com ara la Marfà –3.500 m² en què no s'ha pensat cap espai expositiu–, obliguen el col·lectiu, tal com es queixava ahir,“a especular”, i d'això se'n deriva una gran sensació de desorientació.
D'autocrítica, en un col·lectiu fins ara desarticulat com pocs ho estan, no n'hi va faltar. Van ser diverses les vegades que es va sentir que eren coresponsables de la situació, per un excés d'individualisme, de vetllar cadascú excessivament pels seus interessos. Els promotors de la trobada, però, es van mostrar satisfets amb el nombre d'assistents a la reunió i l'esperit constructiu regnant.
Dani Chicano, publicat en El Punt-Avui 11.12.11 . Foto: Marc Marti
Imatges de la trobada realitzades per Manel Bayo: http://on.fb.me/txuC6F
Més informació sobre la Nova Assemblea: http://bit.ly/uijS75

ELL, ELLES I EL CINEMA

EL GÈNERE FEMENÍ
Espanya, 2011.
Direcció: Carlos Benpar.
Intèrprets: Gary Piquer, Silvia Marsó,
Paula Jiménez, Anna Gonzalvo.
Durada: 123 min.
Gènere: Drama.
Idioma: Català.
Carles Benpar (Barcelona 1948) és un cineasta que és dins la indústria del cinema des del 1982, en què va dirigir «El Gran Convoy». Va començar com a director i, en les seves darreres pel·lícules, treballa, també, com a guionista.
Benpar és un home de cinema, li agrada el cinema, i la seva vida gira a l’entorn del cinema. És un home que es deleix per les «aventis» i, en els inicis de la seva carrera, el que li agradava més era filmar-les, com la majoria de les pel·lícules que el van influir. El western, el cinema negre o, si voleu, la versió catalana de «lladres i policies», i també el cinema d’aventures. Com a cinèfil, va rodar una pel·lícula documental sobre la censura i altres manipulacions, titulada «Cineastes contra magnats» (2005), que va obtenir el Premi Goya al millor documental. L’any següent va rodar una segona part, amb el títol de «Cineastes en acció», que també va obtenir el Premi Goya al millor documental.
Si en un principi Benpar va rodar les «aventis» de les pel·lis que el van influir d’adolescent, ara, en la seva maduresa, ens explica les «aventis» de la seva vida i l’experiència que aquesta li ha donat.
«El gènere femení» conté tocs autobiogràfics. Fins i tot el protagonista, Gary Piquer, té la seva edat, els seus cabells i la forma tranquil·la de viure i veure passar la vida. A «El gènere femení», però, també hi ha molta imaginació i, sobretot, moltes picades d’ullet a l’espectador atent i cinèfil. «El gènere femení» és cinema dins el cinema, encara que el començament del film és teatre, una variant que Benpar no ha tocat com a director. La pel·lícula s’inicia en la representació teatral d’un llibre d’aventures, «El prisionero de Zenda», que va marcar la infància del protagonista-director de l’obra, interpretat pel ja anomenat Gary Piquer. Anant sovint al mercat de Sant Antoni de Barcelona (el protagonista n’és un assidu), hi troba un llibre (i també hi veu per primera vegada la que serà la protagonista de la seva pel·lícula) que no té cobertes. Li crida l’atenció i el compra. I el llegeix. I li agrada molt i vol saber qui és l’autor. Es així com un productor amic, en hores baixes i en decadència, li demana que en faci una adaptació cinematogràfica i que la dirigeixi. Tot i no tenir cap experiència en cinema, accepta la proposta.
I és a partir d’aquí que entren «elles», el gènere femení, les diverses dones que acaparen la seva atenció, la seva vida professional i, també, sentimental. També la del record, la del primer amor, perdut per culpa d’una mort prematura.
Ens trobem, sens dubte, davant el film més intim i arriscat de Carles Benpar. Compartim amb ell aquesta «aventi» i, sobretot, el final de la pel·li.
Guillem Terribas.
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. Cinema Truffaut dies 25/26/27 de Novembre 2011

Aquell estiu de 1987

A l'espera de trobar distribuïdor, David Trueba estrena exclusivament a Girona ‘Madrid, 1987', un film “petit” que retrata una època clau per entendre el present.
Com canvien els temps. L'any 2003, Soldados de Salamina va complir un any de projecció contínua a la cartellera gironina i va establir una fita difícil de superar (i més ara, amb els temps que corren). Doncs, sense anar gaire lluny, el seu director, David Trueba, ha tornat a Girona per combatre la “frustració” de no trobar una distribuïdora per a la seva nova pel·lícula, titulada Madrid, 1987, oferint l'oportunitat que aquesta esdevingui la primera ciutat a estrenar-la. “En realitat tot plegat és una excusa com una altra per venir aquí, una ciutat especial que sempre duc al cor”, va confessar el director madrileny en un català perfecte durant la presentació, que va tenir lloc ahir als Ocine Girona. Precisament, aquest multicinema serà el que projectarà en exclusiva a partir de divendres aquest film que, ara sí, podrà aspirar als Goya.
El mateix cineasta va recordar les dificultats per tirar endavant el projecte d'una pel·lícula que va qualificar de “petita i senzilla”, però que té la voluntat d'atorgar caràcter a l'època que retrata mitjançant els personatges i no pas els decorats. En aquest sentit, David Trueba argumenta que hi ha algunes pel·lícules i sèries (com ara Cuéntame) en què els vestuaris i els decorats pesen més que no pas els personatges, que massa sovint no es comporten com ho feien a l'època.La història se centra en dos personatges que queden atrapats nus en un lavabo, una situació peculiar que serveix al director per establir un enfrontament generacional entre un veterà articulista (José Sacristán) i una jove estudiant de periodisme (María Valverde). El frec a frec emocional que esclata entre ells dos permet a Trueba parlar d'una Espanya que va canviar de pell aquell estiu de 1987.
Vestida de diàlegs, sobretot conduïts pel personatge entre cínic i arrogant que interpreta un Sacristán que s'emmiralla volgudament en el seu vell amic Fernando Fernán Gómez, la pel·lícula té un to crepuscular que només albira una certa esperança amb el personatge d'ella, una jove amb futur, “ni que sigui esdevenint una periodista amb un ERO als 40 anys”, va comentar irònicament Trueba.
Després del seu pas per Girona és previst que el film comenci un recorregut de preestrenes arreu de l'Estat, a l'espera que es pugui estrenar oficialment pels volts de febrer o març del 2012. Jordi Camps Linnell, publicat en el Punt 16.11.11

* Imatges de TV·3 de la roda de premsa en els OCine. http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3807770

Icones d'un temps
L'any 1987, dotze anys després de la mort de Franco, hi havia un cert clima de bonança. S'havia entrat a la Unió Europea i la transició política començava a passar a la història. David Trueba utilitza aquesta conjuntura concreta per proposar-nos la trobada entre dos personatges nus, que es mostren davant de les càmeres tal com són amb el desig de convertir-se en paradigmes d'una generació. Ell –José Sacristán– és l'individu de la Transició, el personatge que ha convertit el cinisme, les frases lapidàries, amb una forma de conducta. Que ha utilitzat la màscara de ferro per mostrar-se impermeable davant l'esdevenir d'un món que no li pertany. Ella –María Valverde– és la jove aspirant a periodista, que admira les figures que han creat opinió en el seu univers però que té com a repte la possibilitat de mirar cap a futur, a partir de l'herència de la generació anterior. És Madrid 1987 de David Trueba un intent de passar comptes cap al passat? O és simplement una reflexió lacònica sobre alguna cosa que està condemnada a acabar-se per deixar pas a alguna cosa nova? En tot cas, Madrid 1987 és una mena d'exercici de cinema de cambra on un actor que va ser icona de la Transició –el José Sacristán d'Asignatura pendiente, de Garci– es despulla davant d'una noia, la sedueix i li mostra com el seu cos ha començat a envellir mentre li confessa que ells varen créixer amb un món carregat de pors i prejudicis morals. La radiografia acaba convertint-se en un retrat d'un temps i d'unes conductes.
Àngel Quintana, publicat en el Punt-Avui 16.11.11 Foto: Joan Castro

Trueba estrena a Girona «Madrid, 1987»

El director defineix la cinta com una "petita joia" amb baix pressupost.
'Madrid, 1987' és una pel·lícula "molt personal" que parla d'un moment concret de la història d'Espanya del final de la transició on es respirava una sensació de "satisfacció" que després es va veure que "no era real". Així ho ha expressat el director durant la presentació que ha fet a Girona, on ha reconegut sentir-se identificat amb un dels dos personatges principals, una estudiant de periodisme, interpretada per María Valverde, que sentia admiració per les grans figures de la premsa nacional, que encarna José Sacristán. Tots dos tindran una trobada que es convertirà en un duel entre dues generacions on afloren sentiments com ara el desig, l'admiració i temes com ara la professió d'escriure.
Publicat a ACN el 15.11.11 Fotos: Lourdes Casademont. / Aniol Rasclosa
* Més informacions
http://bit.ly/tm2UGb * Ara Girona.
http://bit.ly/uJs2jk * Diari de Girona.

http://bit.ly/thapzG (Sobre "Soldados de Salamina")

El rei Guillem XXII

Tota la gent que ha passat per Girona i s'interessa mínimament per la literatura i pel cinema coneix Guillem Terribas, rei de la Llibreria 22 i de les seues sucursals. Una de les meues especialitats involutàries és demanar als llibreters l'únic llibre que no tenen i als bibliotecaris una de les obres cremades en el darrer bombardeig de la ciutat. Fins ara, no he pogut afafar en falta Terribas. Recordi el seu aire de triomf quan li vaig demanar un llibre editat per una petita editorial basca ' Luis Mariano, una vida entre cine y opereta. ' d'Alberto López Echevarrieta. ' El tenim. —digué—fa deu anys que espero que me'l demanis...' Amb la seua elegància 'nonchalante ' a l'estil de Cary Grant, en Terribas, un dels majors animadors de la cultura a Girona, s'estima la vida, la gent, el cinema, els llibres i el tabac. Quan el seu amic Just Manuel Casero es va morir fa trenta anys, en Terribas va voler perpetuar la seua memòria creant un premi literari, l'adjudicació del qual constitueix un dels actes més importants de les fires de Sant Narcís. Per l'octubre la ciutat dels setges es transforma en un formiguer humà i simpàtic. Aquest premi i els seus accèsits l'han guanyat escriptors com el malanguanyat Miquel Pairolí, Josep Maria Fonalleras, Maria Mercè Roca, Lluís Muntada, Josep Campmajó. Abans de la proclamació dels resultats, el guanyador i el finalista han d'esperar mentre uns artistes entrenen el públic de la petita sala La Planeta, un deliciós teatre de butxaca. L'obra guanyadora l'editada una important editorial barcelonina (ara Amsterdam, durant molts anys Empúries) Enguany, ha guanyat la novel·la La gatera de Muriel Villanueva i la finalista és El soroll de les balenes d'Alba Sabaté i Villagrasa. Els desitgi bona sort en ' la grand' mare des canards ' (la tolla dels ànecs). http://bit.ly/sjRJIh

Joan Daniel Beszonoff, a la revista e-motícies del dia 11.11.11

El dia que em va trucar la Montserrat Roig

* Article publicat a la secció:
PUNT DE VISTA EL PUNT/ Dissabte, 10 de novembre del 2001.
Tribuna GUILLEM TERRIBAS. Llibreter

La Montserrat em deia, amb la seva veu melodiosa, que li era impossible venir, que tenia febre. Els metges li havien aconsellat fer llit. Una altra vegada serà... i no va ser. Avui fa deu anys que Montserrat Roig va morir.
Va ser una setmana abans del llarg cap de setmana del 12 d'octubre,un mes abans que ensdeixés, aquell 10 de novembrede 1991. Em trucava des d'un balneari de Caldes de Malavella. Estava,em va dir, passant uns dies de descans per posar-se en forma. Volia venir a la Llibreria 22 per comprar uns llibres i, després, em va demanar si la volia acompanyar a fer un volt i passejar per Girona, que en tenia moltes ganes. Jo tenia previst fer pont aquells dies, però li vaig dir que no es preocupés, que jo seriai a la llibreria esperant-la i que llavors dinaríem junts.
El dia que vàrem quedar vaig rebre una trucada. Era la Montserrat que em deia, amb la seva veu melodiosa, que ho sentia molt però que li era imposible venir, que havia agafat una mena de constipat i que tenia febre. Els metges li havien aconsellat fer llit. Una altra vegada serà... i no va ser.
Vaig estar temptat tot el dia d'anar-hi jo, a Caldes, i passar el dia allà amb ella. Però vaig pensar que potser la importunaría i que tenia més que un simple constipat. Jo sabia, molts sabíem, que era la seva malaltia que i a tomava a atacar. Vaig pensar que, potser, la seva coqueteria no li permetria rebre en aquells moments una visita, no ho sé, tot plegat no em vaig atrevir a anar-hi.
Tampoc ella m'ho va suggerir. Va prendre una decisió i mai he sabut si era la correcta.
A Montserrat Roig, la vaig conèixer els primers dies del mes de gener de l'any 1990. La Llibreria 22 havia complert . 10 anys, hi vam editar un llibre revista anomenat El número. La Montserrat Roig, ainb vint-i-un escriptors i escriptores més, hi van participar amb un text que explicava les seves debilitats literàries. Hi comença parlant sobre l'arrelament als llibres en les nostres vides i records
i, recomana no remenar-los gaire de lloc, ni ordenar-los: «Fóra millor deixar-los on són, no tocar-los, inamovibles com les làpides del cementiri que no deixen sortir els morts...» Mentre neteja les estanteries de la seva biblioteca, plena de llibres, va fent un repàs de les seves debilitats: «Guillermo Brown de Richmal Crompton...», que va resultar ser una dona. En un altre prestatge, els rusos Guerra i Pau i Eh germans Karamàzov. En el tercer prestatge, Thomas Mann, també, el descobriment—és la seva època universitària— de Mercè Rodoreda «...que em deia que els àngels existien, cosa qiie jo no hauria gosat mai dir, sobretot aleshores, que corrien temps marxistes i les noies no ens depilàvem les cames...».
En un altre prestatge, recorda Pla, Pere Quart, Carles Riba i Quevedo..., i també recorda el llibre prohibit que mai va llegar La piel de Curzio Malaparte. El text va acompanyat d'una fotografia, on està esplèndida i radiant i plena de vida, realitzada per Josep M. Oliveras.
Amb motiu de la presentació de la publicació a Girona, la Montserrat Roig va venir amb la seva mare, la seva germana i també altres escriptors que hi van participar (Antoni Marí, Jaime Gil de Biedma,Josep M. Benet i Jornet, Dolors Oller, Narcís Comadira, Félix de Azua, Marcos Ordóñez, Josep M. Fonolleras, Núria Pompeia...). Després de la presentació vam anar a sopar. La Montserrat s'ho va passar
molt bé, segons em va manifestar i vaig poder comprovar. Mesos més tard va ser l'escriptora del mes, una promoció a escriptors que organitzava la Institució de les Lletres Catalanes. Va venir a Girona i, gairebé vam passar el dia junts. A l'hora de dinar, ens explicava molt il•lusionada que aniria a fer una estada a Califòrnia d'uns quants mesos, invitada per diverses universitats. Va ser a la tornada quan li va sortir la maleïda malaltia, que en contra de la $eva voluntat i ganes de viure, va vèncer-la. Encara la vaig veure uns quants mesos abans de la seva mort. Va ser a Barcelona, durant la presentació d'un llibre que va fer amb il•lustracions de Cese, sobre Catalunya. Estava molt animada. Portava una gorra molt bufona que li dissimulava la desaparició de la seva llarga i bonica cabellera. Estava amb una amiga russa que va conèixer durant la seva estada a Sant Petersburg. Em va explicar que havia superat la malaltia i que tenia ganes d'explicar en un llibre la seva experiència. Aquella última vegada, ens vam acomiadar efusivament. Estava molt il•lusionada, contenta, plena de vida i amb ganes de viure-la.
Foto: Josep M. Oliveras