Celebració

A la Universitat de Girona van tenir lloc la setmana passada diversos actes per celebrar-ne el vintè aniversari. Tal celebració havia de “culminar” amb un acte institucional amb la presència d'Artur Mas, president de la Generalitat que gestiona les retallades en l'ensenyament i altres serveis públics. És possible preguntar-se què s'ha de celebrar en un moment en què, a conseqüència de la tisorada i del menyspreu per la cosa pública que va escampant-se, s'està fragilitzant la qualitat de l'ensenyament (la transmissió del coneixement) i és en perill la continuïtat de certes universitats, almenys en les condicions que les facin dignes de tal nom. Més que celebrar, no s'ha de defensar la universitat pública? També és possible preguntar-se si, en tot cas, s'havia de celebrar amb un acte obert als polítics però, en canvi, tancat a bona part de la comunitat universitària. Amb actes, doncs, excloents i pròxims al secretisme. I, finalment, si la manera de celebrar-ho és amb l'ocupació de l'espai públic a l'entorn dels edificis universitaris i amb l'entrada dels Mossos al claustre de la Facultat de Lletres per repartir llenya.

Si el president Artur Mas volia celebrar els vint anys de la UdG no havia d'entrar per la porta del darrere. Té dret a assistir als actes que vulgui, però va amb el càrrec i amb el sou aguantar les protestes dels que no estan d'acord amb la seva política. Mentre ell entrava per la porta del darrere, els Mossos de Felip Puig van accedir a la universitat i van colpejar manifestants i espectadors per, en paraules del conseller, “garantir el funcionament institucional”. La presència de la policia a la universitat és una profanació. I costa veure que els cops de porra dels Mossos siguin actes a favor del diàleg i la tolerància que s'exigeixen als manifestants.
Imma Merino, publicat en El Punt-Avui 20.12.11

L'única novel·la de Claire Morgan

PATRICIA HIGHSMITH NO VOLIA QUE
L'ETIQUETESSIN COM A AUTORA LÈSBICA
Poc abans de Nadal de l'any 1948, Patricia Highsmith acabava d'escriure Estranys en un tren, que no només va tenir èxit, sinó que aviat va ser adaptada al cinema per Alfred Hitchcock. Aquesta seva primera novel·la, però, no va publicar-se fins a finals de l'any vinent. El cas és que, aquell Nadal del 1948, l'aleshores jove escriptora no tenia gaires diners i va treballar com a dependenta en uns grans magatzems de Manhattan. Un matí, en aquell caos de fressa i de compres, la venedora temporal va atendre una dona rossa que duia un abric de pell i tenia un aire pensatiu. Després de dubtar entre dues nines, la dona en va comprar una, va escriure l'adreça on s'havia d'entregar el regal, va pagar i va marxar. Patricia Highsmith va sentir-se estranya i marejada, quasi a punt de desmaiar-se, i a la vegada exaltada, com si hagués tingut una visió. Així ho explica en el pròleg “retardat” a una novel·la, Carol, de la qual no va reconèixer la seva autoria fins al 1989, pocs anys abans de morir i més de trenta anys després d'haver-la publicat amb el títol original de The Price of Salt (El preu de la sal) i amb el pseudònim de Claire Morgan.
El pròleg va escriure'l, doncs, per l'edició on, finalment, constava com l'autora d'aquesta novel·la que comença en uns grans magatzems de Manhattan, on, durant els dies abans de Nadal, treballa a la secció de joguines una jove escenògrafa, Therese, els ulls de la qual es troben de sobte amb els d'una dona alta i rossa: “La seva figura esvelta i gràcil es cobria amb un abric ample de pell que mantenia obert amb una mà posada a la cintura. Tenia els ulls grisos, incolors, però dominants com la llum o el foc. Atrapada per aquells ulls, Therese no podia apartar la mirada.” La dona, Carol, compra una maleta i després una nina, ordenant que siguin enviades a una adreça de New Jersey. Therese queda trasbalsada pel contacte visual amb la rossa desconeguda i, amb els paquets, li envia una targeta personal de felicitació per Nadal, que Carol, recentment separada i amb una filla, rep encertadament com una invitació a una trobada. Així s'inicia una història d'amor que, vivint-se plenament en un viatge fins que les amants descobreixen que són perseguides per un detectiu, ha d'afrontar diversos obstacles: el xantatge del marit de Carol, que aconsegueix una sentència judicial per imposar a la seva exdona la ruptura amb Therese si vol continuar veient la filla, i la pròpia capacitat i llibertat per viure la relació en contra de la moral dominant i, en conseqüència, la pressió social.
Tal com explica Patricia Highsmith a l'esmentat pròleg de Carol, aquesta novel·la s'origina, evidentment, en la visió fascinada d'una dona que l'escriptora no va veure mai més. Possiblement empesa pel desig de seguir aquella dona, però és clar que també pel seu instint d'escriptora, Highsmith va imaginar una història. El desig va fer-se realitat en la ficció literària: Aquella mateixa nit va concebre una idea, una trama, una història sobre la dona rossa i elegant de l'abric de pell. En menys de dues hores, va escriure vuit pàgines que contenien l'essencial de la novel·la que més tard va redactar. Va haver de passar un temps. En tot cas, el mareig potser no només va provocar-lo aquella trobada fugaç sinó la varicel·la que, possiblement encomanada per una de les criatures que voltaven al magatzem, covava dins seu: “El germen, però, també era el germen d'un llibre: la febre estimula la imaginació. No vaig començar a escriure'l immediatament. Prefereixo que les idees bullin durant setmanes.”
Per què, un cop escrita, no va publicar-la amb el seu nom? Highsmith argumenta que si l'havien etiquetat com una “escriptora de suspens” per Estranys en un tren, no volia que l'etiquetessin d'una escriptora de “novel·les lèsbiques”. Tant se val. Com explica a l'epíleg que també va escriure més de trenta anys després, “Claire Morgan va rebre moltes cartes d'agraïment per una novel·la d'amor entre dones amb un final feliç”. Ara que ve Nadal, tenint present el començament de Carol, he pensat en recomanar la lectura d'aquesta deliciosa novel·la d'amor.
Imma Merino, publicat a El Punt·Avui 17.12/11

Hi ha Nova ADAG

L'assemblea d'artistes gironins, que es va constituir ahir, demanarà al govern municipal concreció sobre el model cultural que aplica.
Gairebé una trentena d'artistes i persones vinculades al món de l'art i la creació a Girona –Marc Palau, Eudald Camps, Pep Admetlla, Quico Estivill, Manel Bayo, Clara Oliveras i Mim Juncà, entre altres–, van constituir ahir, en una reunió celebrada a les escales de la catedral, la Nova Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona, Nova ADAG, una plataforma “independent políticament i ideològica”. Van fer la reunió a les escales perquè no van ser autoritzats a realitzar-la on estava anunciada, a la sales municipals d'exposició Fidel Aguilar de la Rambla. El comitè impulsor no va entrar la instància corresponent al registre de l'Ajuntament, mentre que els responsables consistorials, sabedors que la convocatòria existia, tampoc no van fer res per evitar que es produís una situació absurda que era més que previsible.
A la reunió de constitució de l'assemblea, que va durar una hora i mitja, hi va regnar la sensació de desorientació pel que fa a la política cultural de l'Ajuntament de Girona. Els participants es van queixar en diverses ocasions de la ambigüitat, si més no en l'esfera pública, en què estan situats els responsables municipals de Cultura. De fet, el primer determini que es va prendre, després de constituir l'assemblea, és cursar una petició de trobada de representants de l'assemblea amb l'alcalde de la ciutat, Carles Puigdemont, qui va assumir les competències de Cultura, per tal que els expliqui i defineixi clarament quin és el model de gestió cultural que pensa aplicar. Això, set mesos després d'haver accedit a l'alcaldia.
El crític d'art Eudald Camps i l'artista Marc Palau van dur el pes de la reunió. Camps va remarcar la necessitat de constituir la plataforma pels “moments d'excepció que vivim”, dificultats que “no vénen pel canvi de govern a la ciutat, sinó que és una dinàmica que ve de lluny”, una opinió a la qual Pep Admetlla hi va afegir que els artistes gironins han passat “de ser manipulats a ser obviats”. Els promotors de l'assemblea van explicar que no els agrada cap a on van les coses: “Un exemple clar el tenim a les sales municipals.” Consideren que les sales Fidel Aguilar ja van rebre al seu moment una “ocupació”, en incorporar-les al Centre d'Art Contemporani Bòlit –“una entelèquia”, segons van dir–, i ara n'han vist una segona ocupació; “ara que tothom vol matar el Bòlit, que tothom entén que no té futur i es vol suprimir, s'ha previst un subtil canvi d'usos, mentre els promotors del Bòlit han estat incapaços de defensar el seu projecte”, van dir Palau i Camps.
Palau es va mostrar molt insistent en el fet que caldria evitar la intromissió d'interessos privats en allò públic, centrant el seu discurs, amb molta vehemència, en l'exposició que el marxant Joaquim Riera ha organitzat de l'obra de Joan Mateu que il·lustra un llibre de Vicenç Pagès, per aquest Nadal, a les sales Fidel Aguilar. La major part dels assemblearis van estar d'acord en què aquell potser no havia de ser el model a seguir, però que calia transcendir l'anècdota d'aquesta exposició per poder anar al moll de l'os de la qüestió.
El futur de les sales municipals, que han de sotmetre's a obres de reforma; el Dadespai; els equipaments culturals municipals; l'Escola Municipal d'Art; les incògnites sobre equipaments com ara la Marfà –3.500 m² en què no s'ha pensat cap espai expositiu–, obliguen el col·lectiu, tal com es queixava ahir,“a especular”, i d'això se'n deriva una gran sensació de desorientació.
D'autocrítica, en un col·lectiu fins ara desarticulat com pocs ho estan, no n'hi va faltar. Van ser diverses les vegades que es va sentir que eren coresponsables de la situació, per un excés d'individualisme, de vetllar cadascú excessivament pels seus interessos. Els promotors de la trobada, però, es van mostrar satisfets amb el nombre d'assistents a la reunió i l'esperit constructiu regnant.
Dani Chicano, publicat en El Punt-Avui 11.12.11 . Foto: Marc Marti
Imatges de la trobada realitzades per Manel Bayo: http://on.fb.me/txuC6F
Més informació sobre la Nova Assemblea: http://bit.ly/uijS75

ELL, ELLES I EL CINEMA

EL GÈNERE FEMENÍ
Espanya, 2011.
Direcció: Carlos Benpar.
Intèrprets: Gary Piquer, Silvia Marsó,
Paula Jiménez, Anna Gonzalvo.
Durada: 123 min.
Gènere: Drama.
Idioma: Català.
Carles Benpar (Barcelona 1948) és un cineasta que és dins la indústria del cinema des del 1982, en què va dirigir «El Gran Convoy». Va començar com a director i, en les seves darreres pel·lícules, treballa, també, com a guionista.
Benpar és un home de cinema, li agrada el cinema, i la seva vida gira a l’entorn del cinema. És un home que es deleix per les «aventis» i, en els inicis de la seva carrera, el que li agradava més era filmar-les, com la majoria de les pel·lícules que el van influir. El western, el cinema negre o, si voleu, la versió catalana de «lladres i policies», i també el cinema d’aventures. Com a cinèfil, va rodar una pel·lícula documental sobre la censura i altres manipulacions, titulada «Cineastes contra magnats» (2005), que va obtenir el Premi Goya al millor documental. L’any següent va rodar una segona part, amb el títol de «Cineastes en acció», que també va obtenir el Premi Goya al millor documental.
Si en un principi Benpar va rodar les «aventis» de les pel·lis que el van influir d’adolescent, ara, en la seva maduresa, ens explica les «aventis» de la seva vida i l’experiència que aquesta li ha donat.
«El gènere femení» conté tocs autobiogràfics. Fins i tot el protagonista, Gary Piquer, té la seva edat, els seus cabells i la forma tranquil·la de viure i veure passar la vida. A «El gènere femení», però, també hi ha molta imaginació i, sobretot, moltes picades d’ullet a l’espectador atent i cinèfil. «El gènere femení» és cinema dins el cinema, encara que el començament del film és teatre, una variant que Benpar no ha tocat com a director. La pel·lícula s’inicia en la representació teatral d’un llibre d’aventures, «El prisionero de Zenda», que va marcar la infància del protagonista-director de l’obra, interpretat pel ja anomenat Gary Piquer. Anant sovint al mercat de Sant Antoni de Barcelona (el protagonista n’és un assidu), hi troba un llibre (i també hi veu per primera vegada la que serà la protagonista de la seva pel·lícula) que no té cobertes. Li crida l’atenció i el compra. I el llegeix. I li agrada molt i vol saber qui és l’autor. Es així com un productor amic, en hores baixes i en decadència, li demana que en faci una adaptació cinematogràfica i que la dirigeixi. Tot i no tenir cap experiència en cinema, accepta la proposta.
I és a partir d’aquí que entren «elles», el gènere femení, les diverses dones que acaparen la seva atenció, la seva vida professional i, també, sentimental. També la del record, la del primer amor, perdut per culpa d’una mort prematura.
Ens trobem, sens dubte, davant el film més intim i arriscat de Carles Benpar. Compartim amb ell aquesta «aventi» i, sobretot, el final de la pel·li.
Guillem Terribas.
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. Cinema Truffaut dies 25/26/27 de Novembre 2011

Aquell estiu de 1987

A l'espera de trobar distribuïdor, David Trueba estrena exclusivament a Girona ‘Madrid, 1987', un film “petit” que retrata una època clau per entendre el present.
Com canvien els temps. L'any 2003, Soldados de Salamina va complir un any de projecció contínua a la cartellera gironina i va establir una fita difícil de superar (i més ara, amb els temps que corren). Doncs, sense anar gaire lluny, el seu director, David Trueba, ha tornat a Girona per combatre la “frustració” de no trobar una distribuïdora per a la seva nova pel·lícula, titulada Madrid, 1987, oferint l'oportunitat que aquesta esdevingui la primera ciutat a estrenar-la. “En realitat tot plegat és una excusa com una altra per venir aquí, una ciutat especial que sempre duc al cor”, va confessar el director madrileny en un català perfecte durant la presentació, que va tenir lloc ahir als Ocine Girona. Precisament, aquest multicinema serà el que projectarà en exclusiva a partir de divendres aquest film que, ara sí, podrà aspirar als Goya.
El mateix cineasta va recordar les dificultats per tirar endavant el projecte d'una pel·lícula que va qualificar de “petita i senzilla”, però que té la voluntat d'atorgar caràcter a l'època que retrata mitjançant els personatges i no pas els decorats. En aquest sentit, David Trueba argumenta que hi ha algunes pel·lícules i sèries (com ara Cuéntame) en què els vestuaris i els decorats pesen més que no pas els personatges, que massa sovint no es comporten com ho feien a l'època.La història se centra en dos personatges que queden atrapats nus en un lavabo, una situació peculiar que serveix al director per establir un enfrontament generacional entre un veterà articulista (José Sacristán) i una jove estudiant de periodisme (María Valverde). El frec a frec emocional que esclata entre ells dos permet a Trueba parlar d'una Espanya que va canviar de pell aquell estiu de 1987.
Vestida de diàlegs, sobretot conduïts pel personatge entre cínic i arrogant que interpreta un Sacristán que s'emmiralla volgudament en el seu vell amic Fernando Fernán Gómez, la pel·lícula té un to crepuscular que només albira una certa esperança amb el personatge d'ella, una jove amb futur, “ni que sigui esdevenint una periodista amb un ERO als 40 anys”, va comentar irònicament Trueba.
Després del seu pas per Girona és previst que el film comenci un recorregut de preestrenes arreu de l'Estat, a l'espera que es pugui estrenar oficialment pels volts de febrer o març del 2012. Jordi Camps Linnell, publicat en el Punt 16.11.11

* Imatges de TV·3 de la roda de premsa en els OCine. http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3807770

Icones d'un temps
L'any 1987, dotze anys després de la mort de Franco, hi havia un cert clima de bonança. S'havia entrat a la Unió Europea i la transició política començava a passar a la història. David Trueba utilitza aquesta conjuntura concreta per proposar-nos la trobada entre dos personatges nus, que es mostren davant de les càmeres tal com són amb el desig de convertir-se en paradigmes d'una generació. Ell –José Sacristán– és l'individu de la Transició, el personatge que ha convertit el cinisme, les frases lapidàries, amb una forma de conducta. Que ha utilitzat la màscara de ferro per mostrar-se impermeable davant l'esdevenir d'un món que no li pertany. Ella –María Valverde– és la jove aspirant a periodista, que admira les figures que han creat opinió en el seu univers però que té com a repte la possibilitat de mirar cap a futur, a partir de l'herència de la generació anterior. És Madrid 1987 de David Trueba un intent de passar comptes cap al passat? O és simplement una reflexió lacònica sobre alguna cosa que està condemnada a acabar-se per deixar pas a alguna cosa nova? En tot cas, Madrid 1987 és una mena d'exercici de cinema de cambra on un actor que va ser icona de la Transició –el José Sacristán d'Asignatura pendiente, de Garci– es despulla davant d'una noia, la sedueix i li mostra com el seu cos ha començat a envellir mentre li confessa que ells varen créixer amb un món carregat de pors i prejudicis morals. La radiografia acaba convertint-se en un retrat d'un temps i d'unes conductes.
Àngel Quintana, publicat en el Punt-Avui 16.11.11 Foto: Joan Castro

Trueba estrena a Girona «Madrid, 1987»

El director defineix la cinta com una "petita joia" amb baix pressupost.
'Madrid, 1987' és una pel·lícula "molt personal" que parla d'un moment concret de la història d'Espanya del final de la transició on es respirava una sensació de "satisfacció" que després es va veure que "no era real". Així ho ha expressat el director durant la presentació que ha fet a Girona, on ha reconegut sentir-se identificat amb un dels dos personatges principals, una estudiant de periodisme, interpretada per María Valverde, que sentia admiració per les grans figures de la premsa nacional, que encarna José Sacristán. Tots dos tindran una trobada que es convertirà en un duel entre dues generacions on afloren sentiments com ara el desig, l'admiració i temes com ara la professió d'escriure.
Publicat a ACN el 15.11.11 Fotos: Lourdes Casademont. / Aniol Rasclosa
* Més informacions
http://bit.ly/tm2UGb * Ara Girona.
http://bit.ly/uJs2jk * Diari de Girona.

http://bit.ly/thapzG (Sobre "Soldados de Salamina")

El rei Guillem XXII

Tota la gent que ha passat per Girona i s'interessa mínimament per la literatura i pel cinema coneix Guillem Terribas, rei de la Llibreria 22 i de les seues sucursals. Una de les meues especialitats involutàries és demanar als llibreters l'únic llibre que no tenen i als bibliotecaris una de les obres cremades en el darrer bombardeig de la ciutat. Fins ara, no he pogut afafar en falta Terribas. Recordi el seu aire de triomf quan li vaig demanar un llibre editat per una petita editorial basca ' Luis Mariano, una vida entre cine y opereta. ' d'Alberto López Echevarrieta. ' El tenim. —digué—fa deu anys que espero que me'l demanis...' Amb la seua elegància 'nonchalante ' a l'estil de Cary Grant, en Terribas, un dels majors animadors de la cultura a Girona, s'estima la vida, la gent, el cinema, els llibres i el tabac. Quan el seu amic Just Manuel Casero es va morir fa trenta anys, en Terribas va voler perpetuar la seua memòria creant un premi literari, l'adjudicació del qual constitueix un dels actes més importants de les fires de Sant Narcís. Per l'octubre la ciutat dels setges es transforma en un formiguer humà i simpàtic. Aquest premi i els seus accèsits l'han guanyat escriptors com el malanguanyat Miquel Pairolí, Josep Maria Fonalleras, Maria Mercè Roca, Lluís Muntada, Josep Campmajó. Abans de la proclamació dels resultats, el guanyador i el finalista han d'esperar mentre uns artistes entrenen el públic de la petita sala La Planeta, un deliciós teatre de butxaca. L'obra guanyadora l'editada una important editorial barcelonina (ara Amsterdam, durant molts anys Empúries) Enguany, ha guanyat la novel·la La gatera de Muriel Villanueva i la finalista és El soroll de les balenes d'Alba Sabaté i Villagrasa. Els desitgi bona sort en ' la grand' mare des canards ' (la tolla dels ànecs). http://bit.ly/sjRJIh

Joan Daniel Beszonoff, a la revista e-motícies del dia 11.11.11

El dia que em va trucar la Montserrat Roig

* Article publicat a la secció:
PUNT DE VISTA EL PUNT/ Dissabte, 10 de novembre del 2001.
Tribuna GUILLEM TERRIBAS. Llibreter

La Montserrat em deia, amb la seva veu melodiosa, que li era impossible venir, que tenia febre. Els metges li havien aconsellat fer llit. Una altra vegada serà... i no va ser. Avui fa deu anys que Montserrat Roig va morir.
Va ser una setmana abans del llarg cap de setmana del 12 d'octubre,un mes abans que ensdeixés, aquell 10 de novembrede 1991. Em trucava des d'un balneari de Caldes de Malavella. Estava,em va dir, passant uns dies de descans per posar-se en forma. Volia venir a la Llibreria 22 per comprar uns llibres i, després, em va demanar si la volia acompanyar a fer un volt i passejar per Girona, que en tenia moltes ganes. Jo tenia previst fer pont aquells dies, però li vaig dir que no es preocupés, que jo seriai a la llibreria esperant-la i que llavors dinaríem junts.
El dia que vàrem quedar vaig rebre una trucada. Era la Montserrat que em deia, amb la seva veu melodiosa, que ho sentia molt però que li era imposible venir, que havia agafat una mena de constipat i que tenia febre. Els metges li havien aconsellat fer llit. Una altra vegada serà... i no va ser.
Vaig estar temptat tot el dia d'anar-hi jo, a Caldes, i passar el dia allà amb ella. Però vaig pensar que potser la importunaría i que tenia més que un simple constipat. Jo sabia, molts sabíem, que era la seva malaltia que i a tomava a atacar. Vaig pensar que, potser, la seva coqueteria no li permetria rebre en aquells moments una visita, no ho sé, tot plegat no em vaig atrevir a anar-hi.
Tampoc ella m'ho va suggerir. Va prendre una decisió i mai he sabut si era la correcta.
A Montserrat Roig, la vaig conèixer els primers dies del mes de gener de l'any 1990. La Llibreria 22 havia complert . 10 anys, hi vam editar un llibre revista anomenat El número. La Montserrat Roig, ainb vint-i-un escriptors i escriptores més, hi van participar amb un text que explicava les seves debilitats literàries. Hi comença parlant sobre l'arrelament als llibres en les nostres vides i records
i, recomana no remenar-los gaire de lloc, ni ordenar-los: «Fóra millor deixar-los on són, no tocar-los, inamovibles com les làpides del cementiri que no deixen sortir els morts...» Mentre neteja les estanteries de la seva biblioteca, plena de llibres, va fent un repàs de les seves debilitats: «Guillermo Brown de Richmal Crompton...», que va resultar ser una dona. En un altre prestatge, els rusos Guerra i Pau i Eh germans Karamàzov. En el tercer prestatge, Thomas Mann, també, el descobriment—és la seva època universitària— de Mercè Rodoreda «...que em deia que els àngels existien, cosa qiie jo no hauria gosat mai dir, sobretot aleshores, que corrien temps marxistes i les noies no ens depilàvem les cames...».
En un altre prestatge, recorda Pla, Pere Quart, Carles Riba i Quevedo..., i també recorda el llibre prohibit que mai va llegar La piel de Curzio Malaparte. El text va acompanyat d'una fotografia, on està esplèndida i radiant i plena de vida, realitzada per Josep M. Oliveras.
Amb motiu de la presentació de la publicació a Girona, la Montserrat Roig va venir amb la seva mare, la seva germana i també altres escriptors que hi van participar (Antoni Marí, Jaime Gil de Biedma,Josep M. Benet i Jornet, Dolors Oller, Narcís Comadira, Félix de Azua, Marcos Ordóñez, Josep M. Fonolleras, Núria Pompeia...). Després de la presentació vam anar a sopar. La Montserrat s'ho va passar
molt bé, segons em va manifestar i vaig poder comprovar. Mesos més tard va ser l'escriptora del mes, una promoció a escriptors que organitzava la Institució de les Lletres Catalanes. Va venir a Girona i, gairebé vam passar el dia junts. A l'hora de dinar, ens explicava molt il•lusionada que aniria a fer una estada a Califòrnia d'uns quants mesos, invitada per diverses universitats. Va ser a la tornada quan li va sortir la maleïda malaltia, que en contra de la $eva voluntat i ganes de viure, va vèncer-la. Encara la vaig veure uns quants mesos abans de la seva mort. Va ser a Barcelona, durant la presentació d'un llibre que va fer amb il•lustracions de Cese, sobre Catalunya. Estava molt animada. Portava una gorra molt bufona que li dissimulava la desaparició de la seva llarga i bonica cabellera. Estava amb una amiga russa que va conèixer durant la seva estada a Sant Petersburg. Em va explicar que havia superat la malaltia i que tenia ganes d'explicar en un llibre la seva experiència. Aquella última vegada, ens vam acomiadar efusivament. Estava molt il•lusionada, contenta, plena de vida i amb ganes de viure-la.
Foto: Josep M. Oliveras

El guepard sicilià, el metge rus

A propòsit de la projecció d'uns films que estimava Miquel Pairolí.
Dilluns i dimarts passats, al cinema Truffaut, de Girona, van projectar-se, respectivament, El guepard, de Visconti, i Doctor Zhivago, de David Lean, dues pel·lícules rodades als anys 60 de més de tres hores de durada. Cadascuna s'inspira en una novel·la fonamental del segle XX: una és del sicilià Giuseppe Tomasi de Lampedusa i l'altra, del rus Boris Pasternak. Són dues obres sobre uns temps convulsos i uns mons que s'acaben per començar-ne de nous. Les projeccions van fer-se per recordar Miquel Pairolí, que estimava aquestes pel·lícules. Penso que, entre moltes altres, també es podria haver triat l'adaptació que Vittorio de Sica va fer d'El jardí dels Finzi-Contini, encara que sigui una pel·lícula poc valorada. De fet, a en Miquel no li desagradava aquest transvasament de la narrativa de Giorgio Bassani, que tant admirava. Potser és perquè, interpretant la Micòl, hi és present Dominique Sanda, una actriu que, em consta, li agradava molt. Tant se val. El guepard i Doctor Zhivago estan molt ben triades. L'escriptor va dedicar a Lampedusa i la seva novel·la un assaig, El príncep i el felí, que és una bellíssima manifestació de l'amor per la lectura. L'adaptació de Visconti li semblava excepcional. Pel que fa a Doctor Zhivago, que en general és una pel·lícula menys apreciada que la de Visconti, li va confessar que en sentia una debilitat al seu amic llibreter Guillem Terribas en l'última conversa que van mantenir.
A Miquel Pairolí li agradava el cinema, però sobretot les pel·lícules amb un pes cultural i artístic que, majorment, són obres dels grans cineastes europeus. A ell no li molestaven, al contrari, sempre que fossin reeixides, evidentment, les adaptacions dels grans textos literaris que certa cinefília acostuma a bescantar perquè considera portadores d'un cinema academicista, grandiloqüent, sovint lligat a la reconstrucció d'una època passada. Jo mateixa crec que el cinema sobretot és un art del present i que, malgrat la seva capacitat fagocitadora o del seu diàleg amb les altres arts, ha de buscar una especificitat que la literatura pesant tendeix a ofegar. Tanmateix, com a exemple de les meves múltiples contradiccions, a mi també m'encanten les pel·lícules El guepard i Doctor Zhivago. No hi puc fer res. Les he vist moltes vegades amb plaer.
L'última vegada que vaig veure El guepard va ser en unes circumstàncies úniques i irrepetibles: en la presentació d'una còpia restaurada digitalment, amb la qual lluïen esplendorosos els colors originals, al festival de Canes amb l'assistència d'Alain Delon i Claudia Cardinale, que van dir que són els únics actors protagonistes supervivents de la pel·lícula. Però no ha calgut mai aquesta excepcionalitat perquè em disposés a veure El guepard com si assistís a una festa: la pols que cobreix els membres de la família del príncep de Salina, que així adquireixen un aire fantasmal, a l'església de Donnafaguta; les converses del príncep i el burgès Don Ciccio mentre cacen i acorden el matrimoni de Tancredi i Angelica; el desig d'aquests que es manifesta poderós quan exploren la residència d'estiu; i, evidentment, el ball del príncep i la bella Angelica després que, amb la consciència de la vellesa i de la desaparició dels guepards, una llàgrima baixi tristament per una galta de Burt Lancaster mentre es contempla al mirall.
Menys elegant que ‘El guepard', Doctor Zhivago també té escenes que se m'han fet memorables, moltes de les quals relacionades amb la presència de Julie Christie, com ara aquelles en què, vivint finalment el seu amor refugiats a la casa de Varikino enmig del cru hivern i mentre s'estén la guerra civil després de la revolució, Lara inspira poèticament el doctor. No vaig poder assistir a les projeccions al Truffaut, però he recordat aquestes pel·lícules recordant en Miquel. I també la meva tia, que, quan jo era nena, em va parlar de Doctor Zhivago, per sempre més una de les seves pel·lícules preferides, que havia vist en cinerama a Barcelona.
Imma Merino, publicat en El Punt-Avui 23.10.11, Il·lustració de Jordi Soler.

Danzing Dreams, el film

Com es crea un espectacle
Dancing Dreams és una pel·lícula documental realitzada per la periodista i realitzadora Anne Linsel, que va debutar l’any passat amb aquest film, i co-dirigida juntament amb el fotògraf Rainer Hoffman, que ens proposa que aprenem amb la coreògrafa Pina Bausch, a entrar a les entranyes de com es munta un espectacle i en aquest cas en concret amb joves, nois i noies, que mai havien interpretat ni ballat.
Dancing Dreams, ens mostra, d’una manera entranyable i amb eficàcia, l’aventura de la gran coreògrafa alemanya (1940 · 2009) Pina Bausch, que l’any 2008 va arriscar-se a reinterpretar el seu famós espectacle «Kontakthof» no amb la seva companyia habitual, sinó amb noies i nois de 14 a 18 anys, que no havien actuat ni trepitjat mai un escenari. Així, doncs, durant 10 mesos , els realitzadors Anne Linsel i Rainer Hoffman, els seguiran i acompanyaran als assajos fins a l’estrena de l’obra el novembre de 2008. Per tant, nosaltres , espectadors podrem seguir l’evolució de l’espectacle i sobretot, dels nois i les noies. Les seves ganes i les seves angoixes. Les seves pors i el seu sofriment per no defraudar, per no quedar malament. Veurem com els joves descobreixen les seves possibilitats i habilitats, que fins aquell moment desconeixien. També, a diferència d’altres pel·lícules per l’estil, aquí no hi ha amenaces, ni humiliacions, ni competicions. El tractament es molt humà i didàctic. Les aparicions de Pina son d’una senzillesa i bellesa extraordinària. Les seves mirades i les seves indicacions son d’una gran delicadesa. Només és un espectacle, no passa res i al final surt el que ha de sortir i sol sortir bé. És una de les reflexions de Pina.
Veurem l’evolució dels números musicals i també els veurem acabats, molt ben explicats i filmats pels seus realitzadors. La pel·lícula passa àgilment i es fa curta. Mentre veiem el film, ens venen moltes referències d’altres pel·lícules per l’estil, però mai cap de les altres havia tingut un tractament tant pedagògic i al mateix temps mostrant-nos un espectacle de primera categoria.
Fa poc es va estrenar la pel·lícula de Wim Wenders «Pina» en 3D, sobre els espectacles de Pina. En aquesta, que es anterior, tenim la sort de veure com treballa la Pina i com sabia composar a les persones i adaptar-les a la seva manera de concebre l’espectacle.
Apart de totes les recomanacions favorables a la visió d’aquesta pel·lícula, Dancing Dreams, té l’avantatge i el valor de ser el darrer el testimoni filmat de Pina Bausch, així com la seva darrera entrevista.
La pel·lícula és molt adient per aquets dies que estem en ple Festival de Temporada Alta, ja que es pot veure com és crea un espectacle de música, dansa i interpretació.
Que la balleu i la gaudiu.

Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.
Cinema Truffaut 14.10.11 · 27.10.11