Llàgrimes i sang per a Lluís Vilà

Diversos cineastes van homenatjar ahir al Truffaut l'artista banyolí, amb curts que van provocar tot tipus de reaccions —fins i tot indignació—, dins del quart Festival Pepe Sales.

Ja va advertir Guillem Terribas en la presentació de l'acte que la cloenda podia ser dura: amenaçava amb una pel·lícula d'Albert Serra de trenta minuts de durada distribuïts en tres únics plans, que el cineasta banyolí havia decidit venir a veure al Truffaut perquè encara no havia tingut ocasió de veure-la abans, tot i tractar-se, aparentment, d'una obra seva. Terribas va dir que probablement era una altra boutade de l'“enfant terrible de Banyoles”, un habitual del Festival d'Art Independent Pepe Sales, en què l'any passat Serra ja va a posar a prova la paciència del públic amb un vídeo en què Jordi Pau llegia un poema de Pedro Casariego al revés. La veritat és que ahir Albert Serra es va superar: va aconseguir que almenys la meitat del públic anés marxant de la sala amb sorollosos cops de porta mentre a la pantalla es veien en penombra uns músics que improvisaven una llarga dissertació elèctrica que podria haver estat una prova de so de Sonic Youth. La música i l'estupor general van continuar mentre la pantalla es quedava en negre o apareixia ocupada per una gran llum encegadora. I al final, una frase: “Homenatge a Lluís Vilà”. Fins i tot va haver-hi alguns aplaudiments, però també veus discrepants (“Es podria haver quedat a casa”) sobre aquest “homenatge” difícil d'entendre que, un cop més, només es justifica per la llibertat del creador i la capacitat transgressora de l'art, tot i que aquí es podria parlar directament de presa de pèl. Així va ser el final, però tornem al començament. El IV Festival d'Art Independent Pepe Sales va viure ahir la seva jornada cinematogràfica al Truffaut, on diversos cineastes van presentar una sèrie de curts creats expressament –la majoria– per al festival que organitza La Penyora com a homenatge a l'artista banyolí Lluís Vilà. L'acte va tenir com a pròleg les percussions i danses de Kassamba, que van conduir el públic fins a l'interior de la sala. Allà hi havia el fill de Lluís Vilà, Guillem (“Ets ben igual que el teu pare”, li va dir Terribas), i Jordi Pau, gran amic de l'homenatjat. “En Lluís era molt més que tot el que es pugui mostrar aquí. En Lluís era l'hòstia, i el dia que es va morir em va fer la putada més grossa del món”, va dir l'amic. Lluís Llamas, de La Penyora, va recordar que el festival va néixer al Truffaut, i que els seus orígens es troben en una pel·lícula: la que Lulú Martorell va dedicar a Pepe Sales. Les projeccions van començar amb un vídeo de Santi Lapeira (La nit) que combinava imatges de l'estany de Banyoles i de Lluís Vilà, per acabar amb una cita seva: “El món només el poden canviar els artistes o els terroristes... i sempre és millor crear que matar”. Borja & Susana van obrir unes Portes a l'univers amb cites de Borges, Plató i Diderot, i Quim Paredes va oferir un dels millors treballs amb Absències, una dolorosa visita al taller de l'artista, d'una gran bellesa. A Dallas, Bech de Careda i Ivo Vinuesa van fer la primera incursió en les sabates, tot un referent fetitxista de Vilà i la seva obra, que després Salvador Sunyer Vidal va recuperar en un dels treballs més aplaudits: la vida com un seguit de sabates que van passant per una cinta transportadora. El banyolí Maties va deixar anar unes delicades Llàgrimes per tu, Lluís amb música de Mozart, i Isaki Lacuesta va recuperar un curt inèdit, El rito, sobre el sacrifici ritual que porta a terme l'imam de Salt a l'escorxador, amb la sang –i n'hi ha bastant– com a connexió amb l'univers de Vilà. Sandra Ojosnegros, Juanka Santa Varo i Alexandre Nunes van fer una reflexió conjunta i descreguda sobre la immortalitat de l'artista. El festival continua avui a La Mercè.

Xavier Castillón, publicat en El Punt 25.01.11 Foto: Lluís Serrat

Fumar mata

Sobretot a l 'hivern. Mata de fred i això no ho indica en els paquets de tabac. I ja fa anys que ens està matant de fred.
És una mica confús això de prohibir fumar. Tant els fumadors com els no fumadors sabem que el tabac és perjudicial per a la salut, com altres productes que hi ha en el mercat de lliure venda. I per tant, no cal que ho recordin contínuament. Els fumadors no fem proselitisme perquè els no fumadors fumin. D'altra banda, el tabac dóna els seus bons beneficis a l'Estat. Segons s'ha dit i publicat, l'Estat ingressa dels fumadors amb impostos 980 milions d'euros cada any. I, segons també dades que dóna la mateixa administració, el cost de la Seguretat Social per al tractament de les malalties derivades de fumar és de 530 milions. Per tant, si ningú fumés, el govern recaptaria 450 milions menys cada any. Si aquí hi afegim que, tal com s'indica en els paquets de tabac i els informes mèdics, fumar mata i per tant escurça la vida del fumador, l'Estat s'estalvia de pagar anys de la jubilació. I en morir abans que els no fumadors, també hi ha un estalvi amb la Seguretat Social. Fent el compte de la vella, a la societat i al mateix Estat els interessa que hi hagi fumadors, si més no per la part econòmica.
I, encara més. A primers d'any, en què la llei antitabac s'ha endurit, alguns locals han habilitat terrasses per als fumadors, ja que no poden fumar dins els seus locals. Això ha comportat haver de comprar taules, cadires i cadenes per lligar-les a la nit. Com que a l'hivern fa fred, i per no perdre els clients i recuperar la inversió, hi han col·locat unes estufes que funcionen amb gas butà. Els repartidors de gas butà, que en els darrers anys havien perdut clientela perquè molts habitatges tenen gas natural, ara tornaran a recuperar-la perquè els bars volen que els clients no se'ls morin de fred i utilitzen les esmentades bombones de gas. Per tant, tornarem a veure els famosos butaners repartint bombones de gas. I com que la cosa anirà més, les empreses concessionàries de butà hauran de contractar més repartidors i comprar noves furgonetes. Per tant, hi haurà menys atur i els venedors de cotxes i de gasolina augmentaran els seus ingressos. Tota aquesta moguda farà créixer l'economia del país, hi haurà més feina, més vendes i, per tant, correran més els diners i els diferents governs i ajuntaments podran recaptar més impostos. Els ajuntaments també augmentaran les seves arques a través dels impostos per l'ampliació de les terrasses i pel permís per poder col·locar les estufes al carrer. Amb la recuperació de les arques dels ajuntaments, diputacions i altres estaments oficials, es podrà tornar a invertir en carreteres, en obres faraòniques i en cultura. Tal com diuen els castellans, no hay mal que por bien no venga .
Ara, no tot són flors i violes. El proscrit i perseguit fumador continua tenint les de perdre. Com que ara la majoria de les vegades només es pot fumar al carrer, els paquets de tabac, que cada dia son més cars, duren poc. I és així perquè contínuament hi ha personal de tota mena que demana tabac pel carrer. En un recorregut de 500 metres, si ets generós, pots quedar-te sense els 20 cigarrets que hi ha en un paquet.
I el més greu, la delació. Qualsevol persona i de manera anònima et pot denunciar si creu que estàs fent alguna infracció, com fumar a menys de 100 metres d'una escola o d'un parc infantil, per posar-ne un exemple. Aquí entrem en un terreny molt perillós, i val més no pensar en les conseqüències.
Per acabar, recomano un llibre per a fumadors (sobretot de Dunhill) o no fumadors. Un llibre que surt a la venda el 20 de gener. Em refereixo al guanyador de la darrera edició del premi de novel·la curta Just M. Casero, publicat per l'editorial Amsterdam. El títol és Novotsky . És la primera novel·la del jove autor Helder Farrés. El dia del lliurament del premi, Vicenç Pagès, portaveu del jurat, va dir, entre altres coses, que després de llegir la novel·la, molta gent tindrà ganes de fer un "Novotsky". I jo ho confirmo.
GUILLEM TERRIBAS, publicat al diari Ara.cat el 18.01.11

Les millors del 2010

"Copia certificada", del veterà cineasta iranià Abbas Kiarostami, és escollida la millor pel·lícula del 2010 pel Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.
Com cada any, el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona s'ha reunit per escollir quins han estat els millors títols estrenats a les pantalles de les comarques gironines durant l'any passat. El resultat d'aquestes votacions ja s'ha fet públic i ha donat com a millor film projectat durant aquest any Copia certificada (Copie conforme), del cineasta iranià Abbas Kiarostami, amb un total de 52 vots. A tan sols dos vots de diferència ha quedat La red social (The social network), del nord-americà David Fincher, i en la tercera posició La cinta blanca (Das weisse band), de l'austríac Michael Haneke.
A continuació, i d'entre el total de 35 títols diferents escollits, destaquen el quart lloc de L'escriptor (The ghost writer), de Roman Polanski; el cinquè d' Uncle Boonmee, d'Apichatpong Weerasethakul; el sisè de Film socialisme, de Jean Luc Godard; el setè de Two lovers, de James Gray; el vuitè de Vincere, de Marco Belochio; el novè de Shutter Island, de Martin Scorsese, i el desè d' I'm not there, de Todd Haynes.
De les votacions resultants, destaca el fet que enguany la majoria de films escollits recauen en directors consagrats, com ara Kiarostami, Fincher, Haneke, Polanski, Godard i Scorsese, per citar-ne alguns. Per altra banda, pel que fa a absències, a la llista s'hi troben a faltar produccions catalanes i estatals entre les deu primeres, fet que no es donava des de fa anys.

Binoche + Kiarostami

"Copia certificada", escollida com la millor pel·lícula del 2010, és una obra complexa i polièdrica que mostra els paral·lelismes i semblances existents entre l'amor i l'obra d'art realitzats per un estilista que redueix el tema al mínim i cuida el pla al màxim. Kiarostami, que ha comptat amb l'inestimable presència de Juliette Binoche i que no defuig de la referència al clàssic de Rossellini Te querré siempre (Viaggio in Italia), del 1953, narra la història d'un escriptor anglès de mitjana edat i una dona francesa de mitjana edat que s'aventuren en un recorregut per la Toscana.
Quant a La red social, dissecciona a través d'un guió suggeridor d'Aaron Sorkin i la direcció brillant de David Fincher els orígens de Facebook alhora que elabora un retrat poc complaent d'un dels seus creadors, Mark Zuckerberg (Home de l'Any, segons la revista Time).
Els crítics que han votat aquest any han estat Jordi Camps, Ramon Girona, Íngrid Guardiola, Imma Merino, Salvador Montalt, Àngel Quintana, Marta Sureda, Guillem Terribas i Paco Vilallonga.
Redacció "El Punt". 02.01.11. A la foto: William Shimell i Juliette Binoche, en un fotograma del film "Copie conforme".

VOTACIONS DE GUILLEM TERRRIBAS

La cinta blanca (Michael Haneke)
L'escriptor (The ghost writer)(Roman Polanski)
Origen (Inception) Christopher Nolan).
Villa Amalia (Benoit Jacquot)
A propósito de Elly (A. Farhady)
Two lovers (James Gray)
An education (Lone Sherfig)
Todas las canciones hablan de mi (Jonás Trueba)
Pa negre (Agustí Villaronga)
Invictus (Clint Eastwood)
Fotograma de la pel·lícula "La cinta blanca".

Temps de Reis

La denominada nit més màgica de l'any perviu en la memòria dels adults com a petits retalls de la infància que ja se n'ha anat
'Epifania' significa en grec 'manifestació'

Un dels amics, que tenia nebots, es va ajuntar amb els altres, que no en tenien, i tots se'n van anar al magatzem del grup de teatre i van agafar en préstec dues disfresses de reis mags. Amb aquesta vestimenta, de nit, es van plantar a casa dels nebots del primer i els van donar una alegria i un ensurt de mort pel mateix preu. Després, confabulats amb altres col·legues, van fer voltes per la ciutat fins a la matinada, fins que va obrir el primer bar de dia. «¿I el tercer, nois?», els va dir el cambrer. Ells van respondre: «Encara està treballant. Com un negre». És clar que els dos reis, exhaustos i borratxos, van optar per ser el blanc i el ros, per estalviar-se el maquillatge. Després, se'n van anar a les seves habitacions.
Així va ser una de les meves nits de Reis, que vaig viure, per ser exactes, en tercera persona. En les altres, es pot establir una clara distinció. Hi ha un temps per pensar que els Reis existeixen, un altre per saber que són els pares i un altre per disfrutar de la festa sense ser ni fill ni pare, sinó amic de l'oncle amb nebots.

Do de la ubiqüitat

No crec que hi hagi una altra celebració amb més tòpics acumulats en la història de la humanitat, excepte el bonàs del Pare Noel, és clar. Tots ens confabulem per fer creure als més petits que les luxoses majestats de la cavalcada de Barcelona i els humils monarques de Caldes de Malavella són, en realitat, uns únics reis que no només tenen el do de la ubiqüitat sinó també el de la transformació. A més, després els avisem que pugen per les parets amb escales i que han de trobar sabatilles o mitjons o aigua per als camells i, potser, segons les cases, una copeta de conyac perquè es recuperin del fred del gener.
Josep Maria Fonalleras, "El Periodico" 06/01/11 Foto: Joan Castro / Marc Roger

D'ara endavant

D'ara endavant
Apartir d'avui ens trobarem en aquestes pàgines. D'ara endavant mantindrem una relació mensual. Ho aprofitaré, ja que som a la fi de l' any, per fer una mirada enrere.
Serà un repàs personal i també del meu entorn habitual, que és Girona.
Hi ha la dita que "A Girona, rai". Doncs bé, a Girona també patim la crisi, també hi ha empreses que han tancat i que tancaran. També hi ha indigents i gent que amb prou feines arriba no a finals de mes, sinó a demà passat. Els consumidors de llibres, de teatre, de música i els que tenen inquietuds culturals han hagut de fer restriccions. Els restaurants (a Girona cada vegada hi ha més estrelles Michelin) tenen els seus problemes per mantenir la qualitat i el personal.
Durant 75 anys hem tingut, a Girona, una caixa d'estalvis: Caixa de Girona. El dia del patró de la ciutat, sant Narcís, els gironins vam veure desaparèixer tots els rètols de les oficines de la Caixa de Girona, que van ser substituïts pels de la totpoderosa La Caixa. Encara no ens hem assabentat del que realment ha passat. Però ha passat.
Hem patit la no entesa d'un govern a tres bandes que al final de la legislatura ha renegat d'ell mateix. Ha estat una llarga agonia i una campanya cansada i previsible. I, una altra vegada, hem demostrat que som un país que celebra derrotes i que vota la gent que ens insulta i ens denuncia. L'endemà de les eleccions, al matí, el personal estava ocupat mirant la premsa, comentant i reflexionant sobre l'estat de la qüestió i, a la tarda, el mateix personal estava nerviós pel que passaria al cap d'unes hores: l'esperat Barça-Madrid. Els déus ens van fer costat.
Qui no coneix la crisi i va pujant imparablement, tant en públic com en qualitat, és el festival de tardor de Catalunya Temporada Alta, que va començar l'1 d'octubre i va acabar el 12 de desembre. Un festival d'una gran varietat i qualitat, que es fa entre Girona i Salt, i aquest any també a Bescanó. La majoria d'espectacles són de rigorosa estrena a Catalunya. Espectacles de fora i del país, de petits i grans formats. El seu director, Salvador Sunyer, ha sabut captar la varietat i l'exigència que demana un festival. I, com sol passar en aquesta mena d'esdeveniments, per molt que un vulgui seguir tots els espectacles i ofertes mai acaba de veure el que vol o pot. Sempre et trobes el que et diu: "I no vas veure aquella obra?" Sembla una competició. Recordo que, una vegada, al festival de Cannes, en el lliurament de la millor pel·lícula segons la crítica, una amiga meva, que en una setmana havia visionat més de 40 pel·lícules, va deixar anar: "Mira que és tenir mala sort: li han donat el premi a aquesta pel·lícula que no he vist".
La gent del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, que gestiona el cinema Truffaut, el 17 de novembre van celebrar 10 anys d'estreta col·laboració amb l'ajuntament, propietari de l'edifici. Tot i que aquests sí que viuen la crisi del cinema, gràcies a la ideologia i l'entusiasme que porten, tot i la diversitat d'opinions, no han perdut la il·lusió ni les ganes d'animar la clientela, de treballar i col·laborar amb diferents entitats de les comarques, de ser la seu de la Filmoteca de la Generalitat a Girona i d'organitzar presentacions de pel·lícules amb els seus directors o actors i fent debats. En aquest sentit, no estan pas en crisi, ans al contrari. Acabaré aquest any, i ja fa molts anys que ho faig, veient la pel·lícula de Frank Capra Que bonic és viure . Els darrers anys, el 22 desembre, la gent del Cinema Truffaut organitza, a la nit, una projecció gratuïta de la pel·lícula. Sempre és millor veure-la acompanyat i en pantalla gran.
I, un any més, els Pastorets. Una tradició que durant molts anys va ser l'única fàbrica d'actors d'aquest país. A Girona, la gent del Grup Proscènium celebraran els 30 anys ininterromputs representant la versió de mossèn Francesc Gay El misteri de Nadal , amb adaptació del director del grup, Joan Ribas. Finalment, apunto una recomanació per acabar i començar bé l'any: la lectura d' Octubre , el dietari que acaba de publicar Miquel Pairolí, editat per Acontravent. Imprescindible!

Guillem Terribas, publicat a Ara.com el dia 21.12.10

Ara o mai

Fa anys, un dia d’estiu assolellat, net i clar, un dia d’aquells de bon viure’l, era a la delegació d’una emissora d’àmbit nacional per fer-hi una col·laboració. Era primera hora del matí. Mentre esperava, una amiga, redactora, anava de bòlit perquè no tenia cap notícia per donar dins la connexió del migdia. Li vaig dir que si no tenia cap notícia, per un dia podia dir que la ciutat, la província, estava tranquil·la, que tot era normal, que feia un dia esplèndid per anar a la platja, per passejar o per llegir. Que aquesta era la gran notícia, que no hi havia males notícies. Em va somriure i em va dir que això no ho podia fer, que havia de passar alguna cosa, que no podia dir que avui era un gran dia perquè no hi havia notícia. Que no quedava bé informar d’aquestes coses.
En el món de la comunicació s’ha arribat a un punt que explicar la veritat, encara que sigui veritat, no queda bé. Sempre hi ha d’haver un punt de fatídic en les notícies, en els comentaris, en les cròniques, en les columnes. I si no es fatídic, ha de ser crític, hi d’haver mala bava, ironia, polèmica… Estem vivim una època de massa informació, tanta que atabala, que ja no saps si va passar ahir o avui.
Per tant, es fa necessària una altra manera de comunicar, d’informar. Cal una renovació, buscar nous llenguatges, rebre les informacions amb més tranquil·litat, més reflexió, no tant de bombardeig. I no passa res si no passa res. ARA encara hi som a temps. Demà passat potser ja no.

Guillem Terribas, llibreter , publicat a "Firmes convidades" Ara.cat 11.11.10

Dos premis de primera

El premi Quim Masó i la beca Primer Acte, destinats a projectes teatrals, tenen Temporada Alta com a nexe.
L'operació, sens dubte, és rodona. La convocatòria de la cinquena edició del premi Quim Masó a projectes de producció teatral, que ahir es va fer pública a La Planeta, ha coincidit amb el naixement d'un altre premi amb les bases gairebé calcades, la beca Primer Acte, que convoca la Fundació Jaume Casademont, i que destina 30.000 euros a un projecte de producció teatral, en aquest cas adreçada a un públic familiar o infantil. Els muntatges guanyadors s'estrenaran, tots dos, en el marc del festival Temporada Alta, que actuarà de nexe d'unió: el Quim Masó, en un dels espais del Sistema Metropolità de Teatres i Auditoris (SMTA), mentre que el projecte guanyador de la beca Primer Acte s'estrenarà, seguint les bases, a El Teatre, de Bescanó, un equipament que aquest any ja s'ha vinculat a Temporada Alta, fruit de l'aposta decidida que l'Ajuntament bescanoní ha fet per al seu teatre.
El premi Quim Masó no ha variat gaire les bases, i la dotació econòmica continua havent de representar, com a màxim, el 50% de la producció. La mateixa condició recullen les bases de la beca Primer Acte. El termini per presentar projectes també és el mateix en ambdós casos: es va obrir ahir i es tancarà el 31 de gener del 2011, i els veredictes es faran públics l'abril de l'any que ve. En el cas de la beca Primer Acte, l'espectacle s'estrenarà el novembre del 2011 i formarà part de la programació del Teatre Nacional de Catalunya. El jurat de la beca Primer Acte el formen Josep Domènech (Temporada Alta), Quim Marcé (director d'El Teatre de Bescanó), Bernat Puigtobella (TNC), Francesc Rosell (tècnic de teatre infantil i familiar) i Ferran Baile (periodista especialitzat). El jurat del premi Quim Masó es manté, de moment, inalterable i està format per Àlex Rigola (director), Begoña Barrena (crítica teatral), Toni Casares (Sala Beckett), Pere Puig (La Planeta), Salvador Sunyer (Temporada Alta) i Guillem Terribas (secretari).
La beca Primer Acte està impulsada per la Fundació Jaume Casademont, representada ahir per Enric Sucarrats, per l'Ajuntament de Bescanó, representat per l'alcalde, Xavier Soy, per Temporada Alta i el Teatre Nacional de Catalunya. El premi Quim Masó el promouen la família Masó, representada ahir per Xavi Masó, Bitò Produccions, la Llibreria 22 i el Grup Proscènium, sota el patrocini de l'Ajuntament de Girona, representat per l'alcaldessa, Anna Pagans, la Diputació de Girona, l'assessoria Ribas-Àlvarez i Bitò. A l'acte d'ahir hi van assistir Mercè Frauca, vídua de Quim Masó, i Teresa Ruhí, vídua de Jaume Casademont.
Dani Chicano, publicat en El Punt 11.12.10. A la Foto de Joan Sabater: Terribas, Pagans, Masó, Soy i Sucarrats.

Els premis Quim Masó de teatre incoporen una beca d´obres infantils i familiars

Els Premis Quim Masó, dotats amb 30.000 euros per a una producció escènica en català, incorporaran aquest any una beca denominada Primer Acte destinada a projectes de teatre infantils i familiars i que estarà dotat també 30.000 euros.
La presentació d'aquest nou premi es va fer ahir a Girona amb motiu de l'estrena del guanyador del guardó de l'any passat, l'obra Tot, de l'argentí Rafael Spregelburd. L'alcaldessa, Anna Pagans, va presidir l'acte al costat del director del festival Temporada Alta, Salvador Sunyer, el qual va explicar que l'objectiu és "promoure noves produccions".
Els guanyadors dels dos premis estrenaran els seus respectius muntatges a Temporada Alta, encara que el guanyar de la beca Primer Acte també serà present en la programació estable del Teatre Nacional de Catalunya.
La presència d'aquest últim en el festival de tardor de Girona tindrà lloc al teatre de la població de Bescanó, l'alcalde de la qual, Xavier Soy, va assistir a l'acte.
Diari de Girona 11.12.10 a la Foto d'Aniol Resclosa: Guillem Terribas, Anna Pagans, Xevi Masó, Xavier Soy i En ric Sucarrats.

OCTUBRE de Miquel Pairolí, editorial Acontravent

Miquel Pairolí és un home de pagès. Miquel Pairolí viu i escriu a Quart, a pocs kilòmetres de Girona. Miquel Pairolí, és escriptor i periodista. Ha treballat a les redaccions d' El Punt i del Diari de Barcelona. Ara escriu una columna diària en El Punt. També fa col•laboracions a Presència i a la Revista de Girona. Ha escrit novel•la i assajos. També dietaris.
Octubre es un dietari, escrit al llarg dels anys 2005 /2009. Ja el primer que va publicar Miquel Pairolí era un dietari, editat per Columna amb el nom de "Paisatge amb flames" (1990). L'any 1999, va publicar a La Campana, un altre dietari amb el nom de "L'enigma". Entre aquets dietaris i Octubre, Miquel Pairolí ha conreat la novel•la, "El Camp de l'ombra" (1995, La Campana), "El Convit" (1998, La Campana), "El manuscrit de Virgili" (2004, La Magrana) i "Cera" (2008, La Magrana); l'obra de teatre "El retrat de Voltaire (1997, Pagès editorial). Té publicats assajos sobre dos autors que admira i coneix bé com Josep Pla i Tomasi di Lampedusa. L'any 2006, va publicar un recull d'articles i entrevistes de caire literari titulat "Exploracions" (Editorial CCG edicions).
Amb Octubre, ens mostra, ens ensenya, ens explica d'una manera càlida, planera, reflexiva i un xic crepuscular la vida quotidiana d'un home que viu a pagès, que escriu, que escolta música i reflexiona sobre el pas de la vida. Ens parla de la terra, de la música, de la gent, de la mort, de la soledat, de l'amor. I ens ho explica amb un to confidencial. A diferència dels seus articles que solen tenir mala bava i van directa a l'assumpte, en aquest dietari ens trobem amb un Miquel Pairolí més reposat, més a prop del lector. Més intimista.
I el millor de tot, es com ens ho diu, com ho escriu. Miquel Pairolí té una riquesa de llenguatge extraordinària i domina molt bé la llengua. En ambients amicals es fa la broma que Josep Pla "Pairoleja".
No deixeu de tenir i llegir aquesta petita gran obra.
Guillem Terribas. Foto: Jordi Soler

Vint anys no són res.

Que veinte años no es nada, i fins i tot que és un soplo la vida, ho vaig sentir fa uns dies quan pràcticament van coincidir la inauguració a la Fontana d'Or de l'exposició Vint anys de pensament contemporani, a propòsit de les activitats de la Càtedra Ferrater Mora, i l'acte de celebració dels 10 anys del cinema Truffaut, el qual té el seu origen llunyà, però cert, en una Setmana de la Crítica que va organitzar-se, també fa vint anys, als desapareguts Cinemes Catalunya. Dic llunyà, però cert, perquè els crítics de cinema que vam programar aquella setmana ignoràvem que uns anys més tard ens constituiríem en el col·lectiu que va assumir la gestió del Truffaut, però aleshores vam descobrir el plaer d'organitzar coses junts i el sentit de fer possible que un “altre cinema”, i a més en versió original, es fes visible a Girona. Per això, passat el temps, continuem una aventura tan singular al nostre país com és la gestió d'un cinema públic.
Deu anys, que en certa manera són vint, sense oblidar que durant un període hi va haver una sala Truffaut assumida per una empresa d'exhibició, no són res, però a la vegada molts. En aquests anys hi ha hagut gent que ha marxat i d'altra que ha entrat en un col·lectiu d'amics que mai no hem deixat de barallar-nos i que ens hem resistit a perdre la il·lusió. Però reconec que, començant per jo mateixa, hi hem estat temptats. No només perquè moltes distribuïdores ens trepitgen perquè no tenim poder i no mostren cap mena de sensibilitat pel projecte d'una sala pública que pressuposa que el cinema també és Cultura. No només perquè, tot i el compromís i implicació de l'Ajuntament de Girona, la crisi va retallant el finançament de la Cultura. També, perquè aquell sentit del qual parlava ha pogut entrar en crisi quan hem cregut que el públic ens abandonava. I és clar que ens hem preguntat si ens equivocàvem o si havíem perdut la connexió amb els nostres espectadors.
Per això, mai no agrairem prou a Joan Alsina, un espectador habitual del Truffaut, que el dia del desè aniversari es presentés amb un mateix regal per a cadascun dels membres del col·lectiu i per als treballadors de la sala: un exemplar imprès de les nostres crítiques dels films programats en aquests últims dos anys. Un volum fet a imatge i semblança dels que vam editar durant vuit anys fins que no vam poder continuar fent-ho per falta de diners. Sense signar-lo, discret com és, en Joan hi va deixar un text preciós en què evoca l'experiència com a espectador al Truffaut i afirma que, malgrat els moments de possible distanciament amb el públic, hi ha persones que valoren la dedicació i la passió amb la qual mantenim viu aquest projecte. Gràcies. Però qui de veritat el manté viu i amb sentit són els espectadors com ell.
Potser Joan Alsina exemplifica allò que el sociòleg Edgar Morin va dir un dia de fa més de vuit anys al Truffaut en presentar-hi Andrei Rublev, de Tarkovski. Que el cinema ens fa ser millors o que almenys som més generosos quan veiem una pel·lícula: ens apartem d'un indigent al carrer, però simpatitzem amb el rodamón Charlot. Morin va ser al Truffaut quan va participar com a professor convidat a la Càtedra Ferrater Mora. Malauradament, quan el juny del 2000 va ocupar-la Theo Angelopoulos, l'únic cineasta que ha estat professor d'aquesta càtedra de pensament contemporani, el nou Truffaut s'havia d'obrir. Ho va fer cinc mesos després. Més endavant, aprofitant una altra ocasió, hi va presentar Eleni. Recordo Angelopoulos pensant com neix un film. I també recordo molts altres professors convidats que, sobretot els primers anys, vaig tenir la sort d'entrevistar. Molts ja són morts, com és el cas del mateix Josep Ferrater Mora, que va morir poc després de la constitució de la càtedra que manté viva i plena de sentit el seu director, Josep Maria Terricabras; de Paul Ricoeur (1913-2005), que va recordar la tendència humana a la fragilitat i l'error; d'Adam Schaff (1913-2006), que, l'any 1991, encara va poder dir que el fracàs del socialisme real no comportava la derrota del socialisme, sinó el fet que aquest no pot existir sense democràcia i llibertat; del matemàtic Lluís Antoni Santaló (1911-2001), per al qual el repte de les matemàtiques és ser capaç de dir alguna cosa dins del caos d'un univers que no és perfecte, ni ordenat ni harmoniós; del físic i químic Ilya Prigogine (1917-2003), que va veure a l'univers que el caos tendia a l'ordre. I recordo el dia que Noam Chomski, que és viu, va reunir mil persones en una conferència anti-imperialista a La Mercè.
Imma Merino. Publicat a El Punt 28.11.10