Ha passat el tren

Tomàs Mallol, al cel del cinema sigui, el vaig conèixer quan era vell, però sempre que el trobava feia que hi veiés el nen admirat que va descobrir el cine a través d'uns firaires arribats en carro al seu poble. També el nen enginyós que, poc després, va construir el seu primer projector amb el qual va tornar a inventar el cinema. Li agradava explicar-ho, com tantes altres experiències que, cada vegada que les relatava, feien present que era un meravellós narrador oral que tenia el domini de la paraula (que, com sap la gent de cinema, a vegades val més que mil imatges) i sobretot aquella capacitat per fer-te sentir que aquella història es contava perquè tu l'escoltessis.La demostració fonamental de l'estil narratiu de Tomàs Mallol (i també de l'encís d'aquest home tan amable, amatent i elegant) es renovava cada vegada que explicava la seva col·lecció, fent-ho durant anys a casa seva i després al museu del cinema que du el seu nom a la ciutat de Girona. Primer et preguntava si volies un itinerari curt o llarg. Pura retòrica: ell creava el temps d'aquell viatge. A la manera d'un màgic hipnotitzador, et duia cap on volia amb les seves paraules, que et transportaven a la història de les màquines, tècniques i encanteris amb què els humans hem creat la il·lusió de reproduir la realitat, sempre amb l'ajut de la imaginació. El relat d'aquesta història es fonia amb el de l'adquisició de cada peça i, per tant, amb el de la pròpia vida com a col·leccionista que es barrejava amb la del fotògraf de la Costa Brava, la del taxista barceloní durant uns anys en què va aprofitar la llicència paterna per conèixer els moviments i la psicologia de la vida urbana, la del regidor municipal amb inquietuds ecologistes i, entre altres, la del cineasta. Quin cineasta més delicat era Mallol, que estimava els trens, com tants als qui ens agrada el cinema, i els moments de la vida en què sembla que no hi passa res. Els moments, per exemple, de l'espera, amb els quals aquest cineasta amateur va connectar amb la modernitat cinematogràfica com aquell que no vol la cosa. Pensem en el curt Instant, en què en una petita estació, a Sant Miquel de Fluvià, es fan els preparatius perquè hi passi un tren. Que ràpida li deu haver passat la vida a aquest home que sempre va mantenir viva la curiositat i que per això sabia que, fins i tot quan sembla que no passa res, passen moltes coses: la vida, simplement.

Imma Merino, publicat en El Punt-Avui el 17.06.13 Fotos: Jordi Ribot.

* Tenia 16 anys i treballava a l'Hotel Peninsular quan vaig veure per primera a Tomàs Mallol. Era alt, molt alt, amb molt de cabell i sempre anava amb presses. En aquella època en Tomàs  dissenyava i imprimia els fulletons de publicitat de l'Hotel Peninsular. Les poques vegades que el vaig veure, sempre em va impressionar aquell homenot. No en sabia res sobre la seva vida,  ni d'on era. La seva presència, com he dit, era ràpida. Un instant.

Anys més tard pels vols del l'any 1975, vaig anar a Torrella de Fluvià, invitat pel malaguanyat Ramon Picamal a casa de la seva promesa, la Carme Ripoll, una noia de Barcelona que els seus pares tenien una masia-museu en el centre del poble. Aquella nit vaig tornar a veure aquell homenot i em van dir que és deia Tomàs Mallol i que feia cinema. Que tenia una casa que també era un museu, però de cinema. Vam acabar la vetllada a casa d'en Mallol veien algunes de les seves pel·lícules.

Anys més tard, amb en Mateu Ciurana i en Lluís Valentí, vaig tornar a aquella casa. Aquesta vegada ja hi anava saben on anava i que em trobaria amb en Tomàs, ja ens coneixíem. Vam estar més de dues hores, passejant, admirant i escoltant les anècdotes d'en Tomàs sobre la seva immensa exposició particular de material sobre la imatge i la imatge en moviment.

Tinc davant meu enganxat a la paret el sobre invitació de la inauguració del Museu del Cinema, amb el mata segell fet per la ocasió i una dedicatòria que diu: "Per Guillem com a testimoni de la nostra amistat que tant aprecio. Tomàs Mallol 08.04.98"

Vaig viure també molt de prop la escriptura del seu llibre " Si la memòria no em falla". Em va portar el manuscrit perquè li fes una revisió. Vam estar treballant, comentant... En Tomàs, era tossut i tenia la idea molt clara: Ho volia explicar tot i més i la contraportada una foto d' ell amb seu gos. després de mirar diverses editorials, finalment al va editar Curbet edicions. Vam fer diverses presentacions del llibre. És un llibre entranyable, que cal llegir per conèixer  la humanitat, la generositat , el treballador infatigable i, sobretot, sobretot el gran cinèfil i creador, que era hi ha estat en Tomàs Mallol.

He dinat, sopat, presentat les seves pel·lícules, li he demanat llibres... Trobaré a faltar les seves entrades a la llibreria per comentar-me la darrera adquisició,  o  la pel·lícula espanyola que anava a veure per poder votar, a consciencia, pels Goyas. I moltes, moltes coses de la vida d'en Tomàs i els seus acudits i jocs de paraules empordaneses, que moltes vegades et sorprenia i de vegades no li veies la gràcia però et feien gràcia. En Tomàs era una home que estimava la vida, per això estimava tant el cinema.

Guillem Terribas.

Quan Tomàs Mallol destapava la seva olla dels records, explicava que cada estiu un francès visitava el seu poble natal –Torroella de Fluvià– i hi projectava velles pel·lícules còmiques. El nen Mallol no se sentia tan fascinat per allò que es projectava a la pantalla com pels mecanismes de l'aparell. Era a començaments dels anys trenta i Mallol tenia poc més de vuit anys quan va construir el seu primer projector en unes festes. 

Àngel Quintana, si voleu llegir més...

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/655469-arqueoleg-del-cinema.html