NATÂLIA MOLERO, En el record

ADÉU, GUAPA
Tot i que la mort de la Natàlia, per desgràcia, era anunciada de fa temps, un no pot deixar de mostrar la seva indignació per la pèrdua d’una personalitat com la  de la Natàlia Molero.

La Natàlia era guapa, simpàtica, agradable, culta, seductora i una gran conversadora. I ella ho sabia. I sabia utilitzar totes aquestes  dots en el moment oportú i quan calia. També sabia ser entranyable i generosa.

La Natàlia era atrevida i li agradava superar reptes i acceptar propostes compromeses. A vegades fins hi tot amb un punt d’inconsciència. Però se’n sortia. Tenia, també, aquesta habilitat.

La Natàlia era amiga dels seus amics i amigues. I si calia, més. Era generosa.

La trobarem a faltar. Natàlia, sempre ens quedaran els Premis Casero i Bertrana. Les presentacions de llibres, els sopars i alguns gin tònics. Algunes discussions i moltes abraçades.  L’anada a Nova York, a la setmana del llibre en català (un matí va venir carregada de joguines pels seus fills la Paula i en Guillem). Els dies de cinema... Gràcies Natàlia per apostar en la realització de l’exposició “30 anys de Presentacions de llibres”.

Allà on siguis, Natàlia, s’ho passaran bé. Descansa en pau i que vagi bé. Una abraçada.

Guillem Terribas, amic i llibreter.
* Publicat en El Punt-Avui 27/07/15

Adéu, Natàlia

JORDI GRAU * Publicat en el Punt-Avui 28.07.15

En Terribas va trobar el títol just: “Adéu, guapa”. La Natàlia era una senyora guapa i ho va ser sempre, de jove i de més grandeta. Però era alguna cosa més que una senyora guapa, era una dona que sabia el que volia, que quan prenia una decisió l'encarava i que va tirar endavant, amb un punt d'incomprensió moltes vegades, fent allò que creia que tocava fer. Va ser allò que hem acabat definint com una gestora cultural, però en realitat el cap li bullia d'idees i li encantava fer tot allò que li venia de gust. Va ser professora, però la recordo amb les ganes amb què va arribar, ja fa molts anys, a la redacció del diari. I amb què va retornar molts anys després, ja com a articulista, fins al darrer moment. L'apassionaven el cinema i la televisió i era una experta en sèries i en va escriure mentre va poder. L'enamorava la televisió, on va presentar un programa a la Televisió de Catalunya, i encarava els debats televisius de caire polític en què participava amb el seu somriure proverbial i amb una voluntat de convicció que sabia que no trobaria retorn en molts dels seus contertulians. Va ser regidora en temps difícils per al seu partit, va haver de substituir Joan Saqués als serveis territorials de Cultura, va escriure narrativa, novel·la i teatre i va guanyar premis literaris com el Ciutat de Xàtiva i el Vila de Sant Boi. Va publicar llibres, Aquí hi ha el meu pintallavis i Nardo, un torero d'Olot, perquè li agradaven els toros en un moment en què el més fàcil és que no agradin els toros. Va dirigir la Filmoteca de Catalunya i va ser feliç quan la van designar directora de la Casa de Cultura de Girona. M'agradava anar-hi i allà sempre hi havia la Natàlia, amb el somriure als llavis, per riure una estona, explicar alguna xafarderia o deixar-li anar alguna poca-soltada.

La Natàlia ha fet moltes coses i ha deixat molts amics. Ella era així, sempre amb el somriure als llavis, amb unes ganes boges de viure que feien goig. Assaborint els moments bons, que en va tenir, i lluitant contra els que no ho van ser tant, que també n'hi va haver. Va suportar la crítica, a voltes agra, però la va encarar fent la seva feina d'acord amb el que pensava. Li va agradar, ja malalta, la visió que d'ella en va donar en Fono, al seu darrer llibre, amb la tendra imatge d'ells dos donant-se la maneta. La vida ha estat cruel i li ha pres a la Natàlia uns anys que hauria fruït al màxim, amb la família, amb els amics, mirant televisió, llegint, escrivint i treballant pel país. Fins sempre.

SERAJEVO EN EL RECORD.

Girona recorda les morts de Srebrenica

Fotos: Guillem Terribas

Aquest vespre Girona recordarà les víctimes de la massacre d'Srebrenica amb una exposició rememorativa del 20è aniversari d'aquella tragèdia. L'exposició, d'11 imatges de Miquel Ruiz Aviles, es podrà visitar fins al 31 d'agost.

L’11 de juliol de 1995 Srebrenica va ser l’escenari d’una de les massacres més salvatges dels últims anys a Europa. En plena guerra als Balcans, més de 8.000 persones van morir assassinades a la ciutat. 

La inauguració de l'exposició commemorativa es farà a la plaça del Vi en un acte en què es llegiran diversos textos relacionats amb l’efemèride. Una gran iniciativa d'en Quel Ruiz que engegarà Masha Kamenjasevic amb la lectura d'un text de la presidenta de les Mares de Srebrenica, Munira Subasic. Quim Bonaventura llegirà dos textos, un del president de l’ONG @Trencalòs, Jordi Rodri, i un altre del llibreter i activista cultural Guillem Terribas. També intervindran a l’acte el president de la Fundació Districte 11 City to City, Manel Vila Motlló, i el periodista i expresident de la Demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Enric Matarrodona.

La projecció dels audiovisuals Srebrenica, el silenci de la memòria i Homenatge a Srebrenica, fet a Girona el 2005 amb motiu del 10è aniversari del genocidi, precediran el minut de silenci que tancarà l’acte amb la música de la pel·lícula Grbavica, commemorativa del lament de les més de 50.000 víctimes de la guerra a Bòsnia.

Salvador García-Arbós /  Faceboock 10.07.15

El president de Fotògrafs per la Pau, Miquel Ruiz,

va agrair la solidaritat gironina envers la població bòsnia.

Ruiz davant d'una de les fotos de l'exposició que hi ha a l'Ajuntament de Girona. Foto: JOAN SABATER.

La plaça del Vi de Girona va ser ahir l'escenari d'un acte commemoratiu del 20è aniversari de la massacre de Srebrenica, en el qual, al record de les víctimes, s'hi van afegir la reivindicació que els fets siguin reconeguts com a genocidi i els agraïments a la solidaritat gironina envers la població de Bòsnia. Les paraules de la presidenta de les Mares de Srebrenica, Munira Subasic, que va llegir una compatriota, van anar dirigides “a condemnar el genocidi més gran que hi ha hagut a Europa després de la Segona Guerra Mundial”, però també a reconèixer la tasca solidària de la població gironina, una solidaritat que es va canalitzar a través de les campanyes que Fotògrafs per la Pau va dur a terme els anys posteriors a la massacre i que van tenir el suport de l'Ajuntament i la Diputació de Girona. I en aquest mateix sentit es va pronunciar el president de Fotògrafs per la Pau, Miquel Ruiz, autor de l'exposició fotogràfica que es pot veure a l'entrada del consistori gironí. La mostra està formada per onze fotos i els titulars que l'encapçalen són ben explícits: “Srebrenica, la vergonya d'Europa. Un genocidi incomprensible que no podem oblidar.”
Núria Astorch, publicat en el Punt Avui 11.07.15 

Text llegit el dia 10 de juliol a la Plaça del vi de Girona

SOBREVIURE A LA INTOLARANCIA

He estat dues vegades a Bòsnia i Hercegovina. Les dues vegades amb l'associació Fotògrafs per la Pau capitanejats pel incombustible i emprenedor de causes justes, Miquel Ruiz. La primera vegada van ser els dies 30 i 32 de setembre i 1 d'octubre

de 2006. L'any després, per les mateixes dates hi vam tornar. I m'he quedat amb les ganes de tornar-hi amb molts altres viatges que hi ha fet en Miquel Ruiz i amics.

El que em sobtà de Sarajevo va ser aquella calma i normalitat, que es notava que no era real. La gent volia viure i oblidar el que havia passat uns anys abans. Però els trets a les parets, alguns edificis en unes,cases abandonades, la famosa biblioteca tancada i destruïda (que ens l'obríem per nosaltres pel respecta que li tenien i li tenen a en Miquel), els cementiris repartits per qualsevol indret de la ciutat, et mostraven les seqüeles d'un drama recent. Però, la gent vivia. La diversitat de cultures, religions i reivindicacions, estaven en l'ambient, però la gent volia viure, oblidar, tornar a començar. Gent agraïda amb la gent  que els hi va fer costat i que encara els hi fa. Això ho vaig poder

comprovar en les diverses vegades que ens vam reunir o sopar amb coneguts d'en Miquel.

No et quedes indiferent una vegada t'has passejat per Sarajevo, o per Mostar una ciutat maquíssima i turística, que encara conserva edificis en runes, cases mutilades, forats de bales incrustades a la majoria de les parets. Aquesta convivència, aparentment normal, entre diverses religions i maneres de comportar-se, es el que em va sorprendre més de la primera estada.

La segona, va ser l'any 2007 . És va preparar molt abans d'anar-hi. Consistia en Portar material informàtic a un escola i el treballat projecta Kavra. Va ser una aventura extraordinària poder participar en aquest projecte que consistia en oferir a les dones viudes de la fatídica i violenta guerra, vaques i ovelles.

Elements essencials i importants per poder sobreviure. La gràcia d'aquest acte solidari, "inventat" per en Miquel Ruiz, va ser recaptar diners (60.000) € i comprar i entregar les vaques i les ovelles "nosaltres mateixos" in situ, sota la supervisió de l'associació Mares de Srebrenica. Tots el procés d'entregar les vaques i les ovelles, baixant dels camions i les mares ajudades per algun parent se les duien a peu, en un remolc... espectacular!. Sens dubte la imatge més solidària, gratificant i

extraordinària que he viscut.

Vivències com aquestes et reconforten, però també et recorden la misèria de la condició humana. Per desgràcia, en altres indrets del planeta, en aquest moments està passant el mateix que va

passar a Bòsnia i Hercegovina. 

No n'hi ha prou en ser solidaris, no ho hem d'oblidar i hem de lluitar i denunciar, dins les nostres possibilitats, aquestes barbaritats.

Guillem Terribas.

Mascarell & Co.

«Mascarell hauria d'haver quedat amortitzat políticament de per vida només per aquest gest de menyspreu profund a la nostra cambra parlamentària»

Oriol Ponsati-Murlà.

El dia que Artur Mas va nomenar Ferran Mascarell conseller de Cultura, tots vam riure un xic per sota el nas. Bé, tots no. Els socialistes s'acabaven de clavar una patacada electoral monumental (a qui se li acut presentar en Pepe Montilla per segona vegada...?) i Mas va pensar que seria una bona idea tancar el cercle de la devastació roja cedint la cartera de Cultura a un històric socialista, que ja n'havia sigut titular durant uns mesos, després de la primera remodelació del govern Maragall. La jugada era políticament magistral. Mascarell havia anat a la llista de Montilla, a les eleccions de 2006, amb la intenció òbvia de tornar a ser conseller. Però el d'Iznájar va prescindir d'ell i el segon govern tripartit va posar Cultura en mans d'ERC, és a dir, de Joan Manuel Tresserras, que és una persona infinitament més dotada i ben preparada que Mascarell. Aquest últim va cometre la indignitat d'abandonar, ofès, el seu escó de diputat i sortir per la porta del darrere fent el ploricó. Ser representant del poble de Catalunya no feia per ell, cridat sempre ad maiora. El simple fet que algú es presenti a unes eleccions al Parlament, surti elegit i, al cap de quatre mesos, presenti la renúncia perquè el que realment volia era ser conseller i no pas diputat, dóna perfectament la mesura del personatge. No pot ser que normalitzem actituds polítiques impresentables com aquesta i Mascarell hauria d'haver quedat amortitzat políticament de per vida només per aquest gest de menyspreu profund a la nostra cambra parlamentària. En lloc d'això, Mas va confiar-li novament la conselleria de Cultura, en un gest que només podia perseguir acabar de trinxar moralment aquells insensibles socialistes que havien fet seure en un miserable escó del Parlament un personatge tan brillant, en lloc de donar-li responsabilitats de govern. D'aquesta manera, Mascarell, que havia estat succeït per Tresserras, ara succeïa Tresserras. Primer com a socialista i ara com a convergent. No hi fa res, l'important és conservar la cartera.
La jugada va tenir gràcia durant uns quants dies. Potser fins i tot alguna setmana. El 29 de desembre de 2010, Mascarell prenia possessió del càrrec. I el 18 de gener següent, nomenava Joan Pluma director general del Patrimoni Cultural. Ara la cosa començava a no fer tanta gràcia. Joan Pluma: qui havia passat per l'àrea de Cultura de l'Ajuntament de Girona fent emprenyar tots els actors culturals de la ciutat, qui s'havia inventat la gran enganyifa de les Músiques Religioses, qui havia passat per Urbanisme deixant als gironins com a herència política una multa milionària per haver gestionat pèssimament, amb el seu habitual estil xulesc, el cas del xalet Tarrús del carrer de la Rutlla. Qui s'havia convertit, en definitiva, en el millor recurs de Convergència per desgastar un ja prou erosionat PSC (Puigdemont n'havia demanat la dimissió fins a tres vegades), ara passava a millor vida política i s'integrava en el govern dels millors. Quins mèrits reunia, Joan Pluma, per convertir-se en director general del Patrimoni Cultural? Senzillament, la seva amistat personal amb el nou conseller i la feblesa de no tenir ni ofici ni benefici en un moment en què el PSC gironí encarava l'inici de la davallada que l'ha portat on és ara. Res més. Fins al moment del seu nomenament, Pluma havia demostrat sobradament ser un polític absolutament incapacitat per a l'entesa i la conciliació i no té ni la més remota idea de què vol dir guanyar-se la vida, perquè encara s'escarbotava els granets de la cara quan va començar a fer de polític. I no ha fet mai altra cosa. Aproximadament el mateix es pot dir de Ferran Mascarell.
Dues de les peces fonamentals de la política cultural catalana, doncs, conseller i director general de Patrimoni, havien anat a parar a mans de Mascarell i Pluma molt més per amiguisme i estratègia política que no pas per mèrits i capacitat personal ni de l'un ni de l'altre. La broma hauria tingut gràcia si hagués durat poc. Però la legislatura és a punt d'exhaurir-se i encara són tots dos allà mateix. El temps ens donarà la perspectiva suficient per avaluar el panorama cultural que ens llega Mascarell. En la branca concreta de la cultura que lidera Pluma (Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni), ja es pot començar a fer algun balanç, parcial, però demolidor. El Servei de Biblioteques, liderat per la palafollenca Carme Fenoll, deixa darrere seu manifestos de protesta dels editors, un Sistema d'Adquisició Bibliotecària pràcticament desmantellat i la posada en marxa d'ebiblio.cat, una plataforma de préstec digital que s'ha adjudicat, ves per on, a la principal empresa de distribució de llibres electrònics d'Espanya: Libranda. Això sí que és una estructura d'Estat! L'eufòria amb què Mascarell, Pluma i Fenoll han posat en marxa aquest servei de préstec digital emmascara els problemes més que obvis que genera, tant de tipus econòmic com cultural. A això, però, convindrà que hi dediquem un article monogràfic, que aquest ja ha arribat al capdavall de la pàgina.
Oriol Posanti-Murlà, publicat en el Diari de Girona 10.07.15

LES MIL I UNA DE GIRONA

Mar Bosch Oliveras acaba de publicar 1001 curiositats de Girona i el Gironès, (Barcelona, l’Arca-Redbook Ediciones, 2015), amb un pròleg de Guillem Terribas, que signa com a “saltenc i llibreter de Girona”.
El pròleg es titula “Girona rai” i és com una mena d’invitació: “oh benvinguts, passeu, passeu…”, per entrar en el món de les mil curiositats, de les mil meravelles, dels mil detalls que, segons Terribas, avalarien la dita que faria de Girona (Girona rai) un lloc idíl·lic, on tot és fàcil i confortable.
Mar Bosch només de començar el llibre, en la seva introducció, ja ens adverteix que “no hi trobareu un treball exhaustiu sobre Girona i els seus pobles, sinó un trencadís més o menys ordenat que va d’allò més gran i mil·lenari, ineludible als ulls, a allò més petit i desconegut”. Vull deixar dit aquí, abans d’alguns comentaris, que es tracta d’un llibre de mèrit, amè, eficaç, llegidor, ben construït, amb una estructura estimulant, amb dades, amb detalls, amb els apartats “i a més”, requadrats o destacats que subratllen, emfasitzen o aprofundeixen. Constatar que potser trobaríem “mil i una curiositats més” no és en perjudici del llibre, sinó que en remarca l’originalitat, l’esforç i la força de la tria que, sense ser exhaustiva, és altament significativa.
El mateix Terribas ja ens adverteix que “possiblement un estudiós i un gran coneixedor d’aquesta comarca hi trobarà alguna mancança…”. De fet és inevitable i en realitat ja hem vist com l’autora ens adverteix del caràcter no exhaustiu del seu treball. Jo mateix he tingut la temptació de buscar aquestes mancances i inventariar-les. I m’he trobat que en una exploració superficial pot semblar que hi manquen coses, però en una lectura més atenta acabes trobant pràcticament tot el que t’havia mancat.

Per exemple, portat per la meva mateixa condició d’historiador, m’ha semblat que hi mancaven referències a Lluïs Pericot, Jaume Vicens Vives i Santiago Sobrequés; però aquests dos darrers apareixen, sobtadament, com a amics i companys de curs de Lluís Santaló, el matemàtic. O, també en una primera lectura, m’ha semblat que calia una referència més explícita a Font de la Pòlvora i he acabat trobant-la en una gradació de referències al poblament de les barraques i les promocions públiques d’habitatge per pal·liar el problema. Ja m’estava esverant amb l’apartat de gastronomia portast per la meva debilitat d’infantesa quan, finalment, he trobat la botifarra dolça que, en un primer moment em semblava absent. És veritat que potser hi mancaria una relació més estreta entre alguns fets, personatges i espais del territori de Girona.
Per exemple, entre la primera dona regidora, Antònia Adroher i la biblioteca de l’equipament cívic de Fontajau; o entre Paco Torres Monsó, una seva escultura i el centre cívic de can Ninetes, a Santa Eugènia de Ter, al costat de la biblioteca Salvador Allende i l’espai de l’antiga fàbrica Marfà. O, encara, entre una antiga destil·leria del Pont Major i el nou centre cívic del barri. Si Joaquim Pla i Cargol és un personatge entre llibres, el seu llibre de llibres Girona, terra de gestes i de beutat, el va compartir amb Xavier Montsalvatge, d’una nissaga que donaria un altre Xavier Montsalvatge, músic il·lustre de Girona. Si Carles Rahola té un apartat, potser hauria estat bé marcar un itinerari raholià, des de la tàpia i el memorial dels republicans executats pel franquisme al cementiri fins al monument a la Rambla, passant per un institut a Taialà, un carrer a Palau Sacosta i una biblioteca a l’eixample. Finalment, en aquest petit repertori d’exemples, si Miquel Santaló té dedicada una plaça, simbòlicament, a l’antic pati del convent de les Adoratrius, Santaló hauria merescut un detall personalitzat, com la ruta dels convents, també hagués pogut donar per una ruta singular amb personatges, més enllà d’Ermessenda, com el pare Butinyà i la mare Meranges, Maria Gay o el pare Coll.En els escenaris de pel·lícula he pensat que caldria un recorregut per la Devesa, escenari familiar, de “Rapsodia de sangre”, una pel·lícula sobre la repressió estalinista d’Hongria, feta des de la repressió del franquisme!, o una escapada ràpida a la vida del seminari de José Maria Gironella, per tot parlant dels seus llibres sobre la Guerra Civil, portar-nos a la història sentimental de “Amor adolescente”. I qui diu pel·lícula diu literatura, des de la Girona dels poetes o la Guia literària de Girona, de Narcís-Jordi Aragó o, sobretot, l’Atles literari de les comarques de Girona del mateix Aragó i Mariàngela Vilallonga. La geografia gironina de la poesia de Narcís Comadira hauria pogut donar, també, un accent poètic al llibre.

Però tornem als elogis. Res del que he dit, només algunes dèries personals, treu mèrit al llibre, que ens presenta la realitat polièdrica de Girona des de la tendresa tafanera i informada que atorga una dimensió històrica als grans esdeveniments i a la més estricta quotidianitat. Mar Bosch Oliveras estructura el seu treball de descoberta i estimulació en sis grans apartats dedicats, successivament i amb amplitud, al territori, a un espai “fet de pedra”, als fets, a la gent, a la màgica realitat i a les festes, tradicions i productes gironins.
Cal molt coneixement i molt sentit de la proporció per fer una tria ajustada i coherent. I el resultat és excel·lent i sorprenent, i s’arriba a la conclusió que no hi sobra res i que com que és una selecció en un univers molt ampli, com a tria subjectiva, tampoc no hi manca res.

Joaquim Nadal i Farreras - Publicat en el Diari de Girona 03.07.15 i en el seu blog
http://joaquimnadal.cat/les-mil-i-una-de-girona/

Girona Rai. Pròleg del llibre de Mar Bosch 1001 CURIOSITATS DE GIRONA I EL GIRONÈS

És una veritat com un temple el que diu l'autora Mar Bosch a la introducció del llibre que ara teniu entre mans, "sobre Girona s'ha escrit molt i molt bé".  Però un llibre que us suggereixi, us informi, us expliqui curiositats, xafarderies i racons de Girona i la seva comarca, és difícil que el trobeu i, a més, tant ben explicat i resumit.

Teniu doncs uns bona eina per endinsar-vos en la gran diversitat de llocs, anècdotes; de personatges que han fet història i han deixat una forta petjada, alguns que ja no hi son i d'altres que encara van fent país. Els  monuments, la pedra de Girona, les botigues i la gent del carrer. Les  llegendes de fa anys i altres de recents; espais amagats i altres de més coneguts.

Mar Bosch us descobrirà  amb aquestes 1001 curiositats del Gironès, no solament la capitalitat de  la ciutat de Girona, sinó també dels pobles que formen la comarca. Entendreu el perquè de la manera de fer i de pensar de la get que forma aquets interessant territori. Coneixereu de primera ma  aquelles històries que  us han mal explicat i no se sap si son del tot certes, aquells llocs que heu sentit a parlar i que mai heu vist. La Mar Bosch us farà mirar la ciutat i els seus pobles d'una altra manera. Us farà adonar  d'allò que no us havíeu  fixat, encara que potser hi heu passat moltes vegades.

Aquesta guia no només es una eina interessant, fins hi tot diria imprescindible, per la gent de fora, sinó també per la gent que viu el dia a dia dins aquesta ciutat, aquesta comarca. Aquest darrers, quedaran sorpresos de les moltes coses que no sabem del nostre territori.

Mar Bosch i Guillem Terribas el dia de la presentació.
Foto: Jonàs.

Cal ressaltar la manera àgil i didàctica en que està concebut el llibre. Està pensat per un públic que vol saber més i per això "1001 curiositats..." esta dividit en diversos apartats que facilita una millor comprensió tant del territori, com dels seus moments i edificis d'interès, així com els seus carrers.  Hi trobareu, també, la màgia d'aquesta ciutat, les seves festes, els seus productes... i la seva gent, una relació de personatges il•lustres que han engrandit la història de Girona.

Possiblement un estudiós i un gran coneixedor de Girona hi trobarà alguna mancança, però estem parlant d'un llibre didàctic que  pretén amb tota seriositat i rigorissitat, il•lustrar i explicar d'una manera àgil, amena i curiosa, el Gironès. I la funció, la compleix sobradament.

Finalment, per la gent de fora i, per alguns dels que hi viuen , s'entendrà més aquella famosa dita de "Girona rai". Entreu a descobrir-ho.

Guillem Terribas Roca

Saltenc i llibreter de Girona.

Bloomsday i els Roca

Javier Aparicio , Joan Roca, Rafael Masià, Josep Maria Clavaguera i
Guillem Terribes. Foto: QUIM PUIG.

Hi ha gent que es pregunta i qüestiona per què es fan homenatges ciutadans als germans Roca. Un dia perquè van rebre la tercera estrella Michelin, un dia perquè van ser els segons millors del món i dos cops perquè El Celler de Can Roca ha estat escollit el millor restaurant del món, en la The World's 50 Best Restaurants.

El 16 de juny del 2004 vam celebrar, també a Girona, el centenari del Bloomsday, la data en què transcorren els esdeveniments descrits a Ulysses, l'exultada novel·la de James Joyce publicada el 1922. Al món sencer, però sobretot a Dublín, el lloc dels fets, es commemoren i es reviuen les passes de Leopold Bloom, protagonista del relat de l'escriptor irlandès, el 16 de juny del 1904.

La gastronomia hi és molt present. Per això, suposo, l'impulsor de la història, Rafel Masià (cardiòleg ara ja jubilat) em va venir a trobar a la Farinera, aleshores seu d'El Punt. Era el dia de Sant Patrici, patró d'Irlanda. Expressament ho vam anar a remullar a l'Excalibur, el primer pub irlandès i britànic de Girona, avui tancat i que també va participar en el Bloomsday, un dia amb Patrice Chaplin. Per aquelles dates del mes de març del 2004, en Masià també es va trobar amb l'inefable ubic Guillem Terribas. I evidentment amb el gran maister Josep Maria Clavaguera, lector refinat i aleshores encarregat d'afers literaris i de filosofia de La Mercè.

Vam dinar un esmorzar-berenar irlandès, deliciosament preparat per Lluís Llamas, a La Penyora. Ronyons amb regust d'orins, te, cervesa, Bushmills Irish whiskey i el sandvitx de gorgonzola amb borgonya, entre altres menges.

Una de les gràcies de la història va ser el fet de posar la Casa de Cultura Bisbe Lorenzana i el centre cultural La Mercè a treballar plegats. Vam acordar que Girona no era prou joyciana per organitzar un Bloomsday all'uso cada any. El 2005 la vam vessar amb Sartre. No hauríem d'haver coincidit amb el centenari del client de Deux Magots i del Café de Flore, l'un al costat de l'altre, a Saint-Germain-des-Prés, aquí a París.

El 2006 vam decidir passar d'efemèrides i dels múltiples de cinc i fabricar un univers propi, ens vam abocar als que no necessiten xifres exactes i pretextos que no siguin la seva grandesa literària per ser recordats. I vam anar a buscar un altre monstre francès. Marcel Proust dóna per al que vulguem. Malauradament, aleshores no disposàvem de traduccions tan interessants com la de Josep Maria Pinto i de Valèria Gaillard. Teníem la qüestionada de Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany i llibres parcials de Joan Casas i Jaume Bofill i Ferro.

Gastronòmicament, donava per molt, més enllà de la inefable magdalena sucada en una infusió de te o de til·la per la seva tia Léonie un diumenge de matí a Combray. Com que les magdalenes de Proust han de tenir forma de coquille de Saint-Jacques, allargades, amb un costat estriat i sense embolcall, i n'havíem vist de semblants a El Celler de Can Roca, vam demanar als germans Roca, d'El Celler, si ens podrien ajudar.

I el 13 de juny del 2006 en Jordi Roca ens va preparar un berenar proustià al claustre de La Mercè, en una tertúlia en què també hi va participar Vicenç Pagès Jordà, il·lustrat company de viatge en la majoria de tertúlies de l'Univers Literari. Aquest any en Vicenç era a Barcelona i el seu amic, professor i crític literari Javier Aparicio Maydeu, ha vingut a Girona. Junts hauria estat una bomba i, fins i tot, la Imma Merino s'hi hauria volgut afegir.

El 2007 vam pensar en Virginia Woolf i en un berenar anglès. El temps ens va acompanyar en l'atrezzo i ens vam haver de refugiar a l'auditori Viader de la Casa de Cultura. Vam omplir perquè l'autoria de Mrs. Dolloway és molt gran i perquè en Joan Roca ens va assegurar que no li faria res ser-hi cada any. Aquell dia en Vicenç Pagès ens va revelar que la pijeria anglesa jugava al whist, un precursor de la nostrada botifarra. Els jugadors de whist ja el coneixeu.

La família Roca hi ha sigut sempre més. Els cargols del pare van acompanyar El baró rampant, de Calvino. Vam menjar xai amb l'Ulisses original, el d'Homer, per commemorar els 10 anys d'Univers. Hem begut Bourbon amb en Faulkner. I aquest dijous mateix, mentre en Joan era a La Mercè a l'Univers Literari amb una relectura de la xucrut, en Pitu era a la UdG, parlant del piment, un vi especiat, amb motiu del congrés dels 750 anys del naixement de Ramon Muntaner.

Els Roca són importants per la ciutat més enllà de l'Univers i de la gastronomia. Ho són perquè col·laboren amb Càritas, el Banc dels Aliments i qui sap quantes ONG. Perquè criden #AmuntGirona quan reben un premi. Perquè han creat 65 llocs de treball directes a Girona, al Celler, al Mas Marroch i al Rocambolesc, més 45 a l'Omm, a Barcelona. Perquè són un centre de formació de cuiners, sommeliers i cambrers, amb 45 stagiers anuals, més els extres que lloguen pels extres que organitzen. Més els llocs de treball indirectes, ja que el 90 per cent de la seva matèria primera és de proximitat.

Ho són perquè amb els seus èxits posen Girona al mapa global.

I ho són perquè fan feliços els que poden menjar-hi cada dia o un cop cada any i als que estalvien cada dia per menjar-hi almenys un cop en tota la seva vida.

Salvador Garcia Arbós. Publicat en el Punt-Avui 14.06.15

El cinema Truffaut, nominat entre els millors programadors de l'Estat

La sala gironina és una de les quatre finalistes dels premis Proyecta en la categoria de

millor estratègia d'exhibició. La gala tindrà lloc el 22 de juny a Barcelona.

El cinema Truffaut de Girona ha estat escollit entre els quatre finalistes de la 3a edició dels premis Proyecta (els més importants pel que fa a indústria del cinema de l'Estat espanyol) en la categoria de millor estratègia d'exhibició. En la mateixa categoria hi competeixen els cines Girona, els cines Renoir i la sala Phenomena. La gala d'entrega dels premis que organitzen l'Escac i Working at Weekend, en què es donaran a conèixer els guanyadors, tindrà lloc el 22 de juny a la nit, a l'hotel Catalonia Plaza de Barcelona.

El jurat ha nominat la sala d'exhibició gironina “pel fet de ser un referent a Girona del cinema en versió original, apostant per una programació acurada i alternativa que combina films actuals i clàssics, entenent el cine como un element cultural que va més enllà del seu vessant comercial”. En les dues anteriors edicions d'aquests premis i en aquesta categoria van resultar guanyadors els cines Kinepolis de Madrid i els Full HD de Cornellà; per això, el responsable de programació del Truffaut, Francesc Vilallonga, considera la notícia “excepcional, sobretot per a un cine petit com el nostre”.

Pel que fa a les altres categories, destaquen les de millor campanya de màrqueting de pel·lícula espanyola i pel·lícula estrangera; la distinció a la millor estratègia de distribució independent; el premi al millor equip de màrqueting i el premi a la millor campanya de premsa de diverses distribuïdores cinematogràfiques. La revista Fotogramas decidirà en solitari el guardó corresponent al millor cartell d'estrena, al qual aspiren La isla mínima, Ciutat morta, Magical girl, Loreak i Carmina y Amén. En l'acte, l'actor Santiago Segura rebrà el premi Inspira i l'actriu i directora Leticia Dolera serà la padrina d'honor de la cerimònia d'entrega de premis.

LA DATA

1992

neix el cinema estudi Truffaut arran d'un acord amb l'empresa del cinema Modern i el Col·lectiu de Crítics.

Un regal per a la celebració dels quinze anys

El 17 de novembre de l'any 2000 és la data que marca la segona etapa del cinema Truffaut, des d'aleshores en mans públiques –propietat de l'Ajuntament de Girona– i gestionat pel Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. A mitjan 2013, el Truffaut va fer un pas endavant adquirint i instal·lant un projector digital d'última generació aprofitant una subvenció europea.
Publicat en el Punt-Avui per Jordi Camps Linnell el 12.06.15

http://premiosproyecta.com/nominados-2015/

Girona, molt més que una postal

Sílvia Barroso, Guillem Terribas i Oriol Ponsatí-Murlà

La ciutat batega i no es resigna a quedar encasellada en el clixé del preciosisme.

Diuen que Girona té mala entrada i pitjor sortida. També diuen que si fas un petó al cul de la lleona és segur que hi tornaràs. I no ho diu ningú, però és un fet comprovat que tres de cada quatre vegades que hi vas ensopegues amb Joaquim Nadal.

Torno a Girona per primera vegada per feina des que en vaig marxar el 2003. Hi he tornat altres vegades per raons personals. Però avui hi vinc a treballar -per escriure aquesta crònica- i trobo al tren l’exalcalde omnipresent. Ens detectem mentre fem cua per baixar de l’Avant de les vuit del matí i intercanviem a distància dues frases banals: “Què fas per aquí?”, “I tu d’on véns, tan d’hora?” Noto que la gent ens mira: bé, el miren a ell, que parla amb una desconeguda xava.

Recorrem els passadissos inacabables de l’estació grandiloqüent de l’AVE -tan poc pròpia de la ciutat “petita i delicada” que va descriure Jaume Ministral- mentre l’exalcalde va saludant polítics que van en direcció contrària, cap a Barcelona o cap a Madrid, i parla de com quedarà el consistori després de les eleccions. Diu que no vol “ni saber-ho” i especula sobre els resultats, sense ni insinuar que el convergent Carles Puigdemont pugui perdre l’alcaldia. Somric per dins, perquè recordo que la primera vegada que vaig posar els peus a Girona, el 1996, a ningú li passava pel cap que un convergent en fos l’alcalde: no perquè CiU no guanyés en altres eleccions, sinó perquè d’alcalde només n’hi havia un, en Quim.

Vaig viure i treballar aquí –al diari 'El Punt' – set anys. Els últims anys del nadalisme. I avui esmorzaré amb el llibreter Guillem Terribas, una de les persones que coneix millor aquella etapa de 23 anys, cronològicament paral·lela al pujolisme, durant la qual Girona va deixar de ser “grisa i negra” per entrar en una esplendor que ha derrotat la rival Figueres.

Haig d’anar cap al barri de Sant Narcís i passo pel Parc Central i Santa Eugènia. Em sembla que tot està 'com sempre' (el meu 'com sempre'), però amb moltes més estelades als balcons. Crec que abans els gironins portaven l’estelada per dins, el que ha canviat és que ara l’exhibeixen.

Arribo a la plaça de l’Assumpció tan d’hora que encara no ha obert el bar del Centre Cívic, el de 'Secrets de família '. He citat aquí Terribas -que és de Salt però viu al centre de Girona- a proposta de l’escriptor, professor de filosofia i editor Oriol Ponsatí-Murlà, que serà el meu guia per la Girona del 2015. Nascut a Figueres i trasplantat a Girona de petit, sap que no és GTV (gironí de tota la vida) i diu que no se li “perdona”: es veu d’una hora lluny que se li’n fum.

Sempre m’ha cridat l’atenció la importància purament recreativa que es dóna a l’origen dels habitants de Girona. Se’n parla molt, tothom sap el lloc de naixement de coneguts i companys de feina, però no té cap conseqüència... si no és que vols ser manaia. Deu ser una metàfora de les dues ànimes de l’indret: vella ciutat de províncies i moderna capital universitària i cultural.

La llum de primera hora del matí, igual que la del vespre, afavoreix especialment aquesta ciutat de colors càlids, amb molts racons i sense grans avingudes. Localitzo Terribas en un cantó de la plaça, atrapat per aquesta sensació, fascinat per un barri que feia temps que no visitava. “Està millor que mai, mira que ben cuidades que tenen les plantes”, observa. L’arrossego fins a l’únic bar obert de la plaça abans de les nou, el de la Penya Blaugrana: un local aparentment anodí on fan uns entrepans de fuet deliciosos.

Bons fogons, trauma superatFa anys que a Girona s’hi menja (molt) bé a gairebé tot arreu. Ara -amb el lideratge del Celler de Can Roca- fa riure aquell episodi dels anys 80 amb un Nadal enfurismat perquè es deia que per menjar bé a Girona calia anar a Figueres. Terribas somriu i recorda: “L’anècdota és totalment real. El jurat del premi Casero [ atorgat per la Llibreria 22, que ell dirigia] es trobava per deliberar al restaurant Motel [al planià Hotel Empordà]. Per tant, l’acta que es llegia quan s’anunciava el guanyador deia: «Reunit el jurat a la ciutat de Figueres...» Fins que en Nadal em va cridar un dia al seu despatx i em va dir: «Si continueu així, us trec la subvenció». O sigui que vam deixar de dir on ens reuníem”.

Oriol Ponsatí-Murlà, veí i militant de Sant Narcís -ha triat el barri després d’haver viscut al centre i a Santa Eugènia-, apareix quan ha deixat la canalla a l’escola que hem de visitar. Abans, però, no em resisteixo a la temptació de fer un cara a cara de dos representants de la cultura gironina separats (o units) pel gap generacional (36-63). Anem a la terrassa del bar del Centre Cívic, que ja és obert. I el primer que fan és embrancar-se en una discussió sobre qui va ser el primer director de l’entitat. Desempata la Rosa, la primera que va portar el bar, com la Dolors del culebró que va posar Girona al mapa de la ficció televisiva.

Descobreixo que a Ponsatí-Murlà l’irrita l’obsessió de “posar Girona al mapa” i “fer una ciutat d’aparador”. Terribas admet que s’ha passat “d’estar acomplexats a anar de sobrats” i que “cada alcalde ha volgut deixar una empremta” amb projectes no sempre encertats: critica l’artificial Festival de Músiques Religioses i del Món, que es va fer del 2000 al 2011, però s’entusiasma amb el Temporada Alta i més coses: “La ciutat està ben estructurada. Hi ha llibreries, museus, editorials, cines al centre... Quina ciutat mitjana té cines al centre? Tot això és perquè s’ha vetllat des de les institucions i perquè hi ha una societat civil que fa coses. Som molt més que una postal”.

Societat civil és  Edicions de la Ela Geminada –amb seu social al menjador de casa l’Oriol Ponsatí-Murlà–, és el Col·lectiu de Crítics de Cinema -que programa pel·lícules en versió original al Truffaut-, ésl'Escola Mare de Déu del Mont -17 nacionalitats, 19 llengües-, és el Casal de Gent Gran de Santa Eugènia, és la universitat... Comencem per l’escola.

Una escola pintada de colors Als altaveus del centre Mare de Déu del Mont hi sona Corren, dels Gossos, per anunciar l’hora del pati. Hi ha dies que el final de la classe el marca una altra cançó, mai un timbre. Montserrat Marquet, directora; Anna Maria Prim, secretària de l’equip directiu, i Joel Aranda, cap d’estudis, creuen que detalls d’aquests fan canviar l’ambient d’un centre. N’hi ha molts més, de detalls: un hort al pati, metres i metres de parets abans grises ara pintades de colors amb la suor del front de pares i mestres, racons de lectura amb coixins per terra. A l’aula, els llibres de text se substitueixen per materials didàctics d’una altra mena quan és possible i adequat. El seu lema és: "Digues-m'ho i me n'oblidaré; ensenya-m'ho i ho recordaré; involucra-m'hi i ho recordaré per sempre".

És el tercer curs d’aquest equip directiu, un trident format gràcies a la tossuderia d'Anna Maria Prim, que va remoure cel i terra quan va plegar l'anterior director perquè fitxessin Montserrat Marquet, provinent d'una escola de Barcelona que aplica mètodes innovadors, i Joel Aranda, que ho havia capgirat tot a la seva classe a Fornells de la Selva. Tots tres junts han sacsejat a Girona un centre que arrossegava l’etiqueta “d’escola amb molta immigració, en negatiu”. Per a ells, “la integració de nouvinguts és una riquesa”. Ponsatí-Murlà apunta que ell hi porta els fills perquè no vol que creixin en un ambient irreal “sense cap immigrant, com passa a les escoles del centre de la ciutat”.

El menjador de la Txell i l’Antònia

• 

Menjador social per a gent gran a Santa Eugènia / DAVID BORRAT

Després d’un matí en una escola tan diferent de la que vaig conèixer, travessem Sant Narcís i arribem a Santa Eugènia. Dinarem en horari europeu als dominis de la Txell i l’Antònia, la cambrera en cap del menjador del Casal de Gent Gran i la vicepresidenta de l’entitat. Elles són l’ànima de l’invent, però el servei -3 euros per àpat- és municipal, pensat perquè els avis no mengin sols i malament a casa seva. Ens posen verdura i després cinc mandonguilles per a cadascú amb salsa abundant. El pa vola, els comensals lloen l’aigua de l’aixeta gironina que beuen i riuen dels acudits de la Margarita. I quan acaben de menjar corren a fer cua per pagar. Mentre s’esperen, un avi "'toledano' que parla català” em recita un poema i una àvia em diu que el menjador li ha “tornat la vida”.

Per pair el banquet anem a peu cap al Barri Vell. Recorrem la carretera de Santa Eugènia de Ter, poble annexionat com a barri de Girona el 1963. Un camí d’edificis alts de pisos construïts els anys 60, 70 i 80 -algun dels 90- per anar cap al cor de la postal. Ens espera Sílvia Planas al Museu d’Història dels Jueus, a quatre passes de la impressionant catedral. Dirigeix aquest museu i el Museu d’Història de la Ciutat.

La trobem anant amunt i avall intentant saber per què s’han quedat sense llum. Hi ha uns obrers que fan pinta d’estar-hi implicats. Torna amb el problema resolt i es posa a parlar apassionadament de la feina que fa.

L’origen de la recuperació del call jueu gironí es podria explicar maliciosament com la història del caprici d’un poeta que als anys 70 es va fascinar per la mística jueva i va comprar edificis a la zona. Però Planas no veu així Josep Tarrés: “Va rehabilitar edificis amb finalitat de recerca, encara que també tingués una finalitat lucrativa, perquè hi va posar un bar. Se li deu la descoberta del Call. Gràcies a ell, després, l’Ajuntament va poder comprar aquest edifici, que ara sabem que era on hi havia hagut una sinagoga, i crear el Patronat i l’Institut d’Estudis Nahmànides”.

La càtedra Ferrater Mora i la UdGDes del museu pugem a la plaça Sant Domènec. La pedra del recorregut és tan hipnòtica que t’oblides d’esbufegar.  

• 

Pujant cap a la Catedral pel carrer Sant Llorenç / DAVID BORRAT

Quan fem el cim entrem en un edifici que va passar de convent a caserna i que ara acull la facultat de lletres de la UdG. Joan Vergés és director de la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani des que Josep Maria Terricabras va deixar-la per ser eurodiputat. Creada el 1989, s’ha convertit en una destinació de prestigi per on han passat figures com Chomsky, Hobsbawm o Touraine. Fent de lobi de profes de filosofia, Vergés i Ponsatí-Murlà remarquen la importància de la càtedra, que cada any atreu un pensador de primer nivell durant deu dies. “Això no ho fan a Barcelona ni enlloc d’Espanya”, etziben. Vergés esmola l’eina per queixar-se que la UdG no s’ha singularitzat prou per convertir Girona en una autèntica ciutat universitària.

El nou rector, Sergi Bonet, entoma la crítica. Recorda que el 20% de la població de Girona forma part de la comunitat universitària i que la UdG ha portat un creixement econòmic del 40% a la ciutat. “Potser la nostra especialitat és oferir titulacions de totes les branques del coneixement. Tenim les clàssiques i les tècniques. Això no ho tenen enlloc. I l’eixamplament i la singularitat ens ve amb la internacionalització a través dels màsters”, matisa.

De tornada a l’estació, diviso Quim Nadal a la terrassa del bar del davant de la Catedral. Tinc la sensació d’estar en un cercle, no sé si viciós o virtuós.

RACONS

Un pati amb hort a l’ Escola Mare de Déu del MontSant Narcís és un barri concebut durant el franquisme com una ciutat jardí de cases barates i edificis baixos. L’objectiu era que les famílies dels treballadors convisquessin amb capellans i militars, per evitar l’aparició d’un feu obrerista. Ara és una de les zones amb més presència de nova immigració i això es veu a l’escola. Però l’equip directiu s’ha empescat un projecte amb elements com l’hort del pati. Allà cada grup té la seva tasca i els més grans ensenyen als petits. Molt recomanables els pèsols, bo i crus.

• 

A l'hort de l'escola Mare de Déu del Mont / DAVID BORRAT

Museu d'Història dels Jueus
És el museu més visitat de Girona -si no comptes el Tresor de la Catedral- i s’hi troba la col·lecció més important de làpides jueves d’Europa, no tant per la quantitat (29 d’exposades) com per la qualitat. Sílvia Planas parla amb emoció del “discurs” que contenen, de la “profunditat filosòfica” dels epitafis. “He vist visitants plorant en llegir-los. Jueus de tot el món vénen aquí buscant la filiació sentimental, més que factual, que encara poden trobar a Girona”, explica la directora. La làpida més antiga és del 1198.

• 

Al Museu d'Història dels Jueus / DAVID BORRAT

El claustre de l’antic convent que ara ocupa la UdG
Els estudiants de la UdG -a la foto n’hi ha dos exemplars- són una espècie que té la sort de poder passar estones a l’antic claustre del convent de Sant Domènec, ara Facultat de Lletres. Aquí s’hi veu l’angle nord. La galeria inferior és gòtica, del segle XIV. La superior és una ampliació del segle XVI. Quan es va rehabilitar per a l’ús actual s’hi van plantar tres xiprers que “van arribar a tenir una alçada imponent”, recorda Ponsatí-Murlà. Però no van resistir la nevada del març del 2010 i els que hi ha ara són força més joves.
Sílvia Barroso, publicat a l' Ara.cat 17.05.15