El Truffaut, el cinema del poble

Aquest equipament municipal de Girona celebra el quart de segle amb una festa dimarts que ve.
És un model singular a Catalunya, l’únic fora de la capital que projecta en versió original regularment.
Està gestionat per una entitat sense ànim de lucre que ja fa 35 anys que va crear el projecte.

Foto: Guillem Terribas 

Vint-i-cinc anys no són poca cosa en el món del cinema. Sobretot si parlem d’una petita sala especialitzada en cinema d’autor, ubicada al cor del Barri Vell de Girona, resistint a l’arribada dels multicines, a la crisi econòmica, als canvis d’hàbits, a l’era digital i, fins i tot, a una pandèmia. I, malgrat tot, el cinema Truffaut, gestionat per una entitat sense ànim de lucre com és el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, ha arribat al quart de segle. I ho ha fet en plena forma, mantenint el projecte original –cobrir una mancança en l’oferta cinematogràfica gironina– i amb el suport d’un públic incondicional que, a més, no para de créixer.

La gent del col·lectiu el dia de la inauguració. 
Jordi Camps, Narcís Mir, Manel Mir, Pep Prieto, 
Guillem Terribas, Paco Vilallonga, Jordi Roura,
Josep Mir, Imma Merino i Salvador Montalt.
 També hi ha en Tomàs Mallol, Anna Pagans,
 Quim Nadal, Joan Pluma. Foto: Punt/Avui. 

Com s’ha aconseguit això? Doncs en paraules d’un dels seus fundadors i president del col·lectiu que el gestiona, Guillem Terribas, perquè el projecte neix “per uns bojos del cinema” i només s’aguanta “perquè són bojos” i “estimen molt el cinema”.
El Truffaut va obrir portes el 17 de novembre del 2000. Girona, aleshores, vivia un moment de transformació cultural i urbanística, i el Barri Vell començava a recuperar espais per a la ciutadania i la cultura. En aquest context, i amb el suport municipal, amb una aposta clara de l’alcalde Joaquim Nadal, el Col·lectiu de Crítics va impulsar una sala que volia ser una alternativa: oferir cinema en versió original, propostes europees, independents, obres d’autor i cinema clàssic, sense renunciar a donar espai a la producció catalana emergent. Amb un al·licient: acompanyar moltes propostes amb la presentació dels seus autors, artistes i productors, moltes vegades amb debats i taules rodones posteriors. Un model que moltes entitats i associacions també han fet servir per organitzar els seus propis actes en una sala d’exhibició que és pública, oberta a la ciutadania.

Foto: GTR

Un incís. El projecte embrionari ja feia deu anys que estava coent-se. La fundació del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona es remunta a una dècada abans del Truffaut que coneixem avui, ubicat al Modern. Tot va començar amb la celebració, l’any 1990, de la primera Setmana de la Crítica als Cinemes Catalunya, promoguda pel propietari de la cadena, que també gestionava aleshores l’Ultònia i posteriorment els Ocine, Narcís Agustí. Aquest va oferir la sala 3 en agraïment al premi rebut per la crítica. L’acte inaugural va ser una projecció de Sunset boulevard, que va tenir com a padrí d’honor el crític Jaume Figueras. L’èxit d’aquelles sessions va fer que es repetís l’experiència i que un any després Josep Maria Pallàs, un altre històric de la programació, convencés els propietaris del Modern (Gratacós-Gubau) que fitxessin aquell col·lectiu que va fer possible la remor d’un moviment d’espectadors que reclamaven un espai on gaudir del cinema d’autor i alternatiu en versió original subtitulada, com només es podia veure a Barcelona.

Estadista El Punt/AVUI

Així va sorgir el Cinema Estudi Truffaut, a la sala B d’aquell cine tan antic anomenat Modern. Primer amb algunes sessions, però vist que la taquilla augmentava un 30%, ja es van animar a programar-ho tot. L’any 2001, el Truffaut passaria a formar part de la xarxa més important del cinema europeu, Europa Cinemas. El mateix any esdevé seu oficial de la Filmoteca de Catalunya a Girona. Més tard, el Truffaut va ser un dels cinemes fundadors l’any 2020 de la xarxa Promio, que agrupa les principals sales d’exhibició independents de l’Estat. I també forma part de Cicae, una altra xarxa europea de cinemes d’art i assaig. L’any 2021, després de la reforma integral de l’edifici del Modern, el Truffaut torna a la seva seu després d’una estada temporal de dos anys en una sala dels cinemes Albéniz Plaça.

Albert Serra en juna de les seves presentacions en el Truffaut. Foto. El Punt/Avui

De la privada a la pública
És per aquest motiu que Terribas remarca que aquest model va sorgir de l’empresa privada i que va ser al cap de deu anys que l’administració pública (l’Ajuntament, en aquest cas) va saber prendre aquest projecte i consolidar-lo. Així mateix, també li agrada reivindicar que el Truffaut és “el cinema del poble”, un esperit pres del testimoni deixat per l’antic ateneu cultural de la Grober, que antigament ocupava aquest mateix lloc del Modern en què ara estan.
Part de l’èxit d’aquest model tan singular del Truffaut és que no és només una sala de cinema: és també un punt de trobada cultural i social. Pel fet d’estar al centre històric de Girona, dins del Barri Vell, ha esdevingut un equipament que connecta la ciutat amb el cinema, amb propostes que van més enllà de l’estrena comercial. Terribas sempre ha remarcat la idea amb què es va concebre aquest projecte de ser “una alternativa, no pas una competència”. És més, amb el temps ho ha transformat i ara hi afegeix: “Nosaltres no nom competència, ni tenim competència.” Tota una declaració d’intencions que es corrobora amb la bona relació que s’ha tingut i es té amb els altres exhibidors de Girona. Sense anar més lluny, el documental del centenari dels Albéniz i l’homenatge a Narcís Agustí arran de la seva mort van tenir lloc al Truffaut.
L’únic cine al centre de la ciutat

Foto: GTR

Certament, el panorama cinematogràfic ha canviat molt des de principis de segle quan va obrir portes. D’aquella “ciutat del cinema”, com molts l’anomenaven (una de les que més pantalles tenia per habitant a l’Estat) no en queda res. Des del tancament de l’Albéniz Centre i Plaça –“una desgràcia”, com afegeix Terribas–, només queda el Truffaut al centre de la ciutat; els Ocine continuen ubicats als afores amb un model de negoci diferent, apostant com fins ara –essencialment– pel cinema més comercial. Aquest fet ha produït que alguns espectadors hagin descobert recentment el Truffaut i, fins i tot, que es pot arribar a veure cinema en versió original i que no passa res; al contrari. “A més, no s’hi pot menjar, de manera que es garanteix al públic, si ho respecta, disfrutar del plaer de veure el cinema en comunitat però amb respecte als altres”, assenyala.
Un espai viu que creix

Foto: GTR

Si una cosa defineix el Truffaut és la condició d’espai viu. S’hi han presentat pel·lícules catalanes que han fet carrera internacional, hi han passat directors i actors que després han brillat en festivals i esdeveniments globals, i ha esdevingut un punt neuràlgic per a cineclubs, estudiants, moviments culturals i públic cinèfil.
Alhora, el cinema ha sabut mantenir polítiques de preus assequibles i formats que fidelitzen, com abonaments, sessions especials i descomptes per a majors de 65 anys o sessions matinals familiars. Entre moltes altres iniciatives, el Truffaut és la seu de la programació cinematogràfica del festival Temporada Alta i retransmet en directe tota la programació operística de la Metropolitan Opera de Nova York (MET).
Amb el temps, el Truffaut ha demostrat que apostar per un model culturalment exigent no era només una qüestió de romanticisme: any rere any ha consolidat un públic fidel i ha sabut captivar noves generacions.
Els últims anys han estat especialment significatius. Tot i els mesos de tancament temporal de la sala 2 per obres de reforma, el cinema ha assolit rècords històrics d’assistència: vorejar els 44.000 espectadors en una temporada –una dada impensable quan va néixer la iniciativa i un signe inequívoc de vitalitat–. Les xifres així ho corroboren: dels 16.498 espectadors comptabilitzats l’any 2019 s’ha passat als 43.901 del 2024, cada any amb un increment continuat.
És clar que l’èxit es deu a l’obertura de la sala 2 del cinema Truffaut, una segona sala per a la qual es va haver d’esperar quinze anys des que ja estava concebuda al projecte inicial. Una sala petita amb una capacitat de no gaire més de cinquanta espectadors, però que permet diversificar i allargar la programació de pel·lícules, a més de donar més cabuda a la demanda d’entitats, associacions i activitats extres.

Una infraestructura pendent
Ara que es viu un moment dolç sembla que tot ha estat fàcil, i res lluny de la realitat. Superant entrebancs, nedant sovint contra corrent, amb dificultats econòmiques durant molts anys, s’ha arribat fins aquí. Però encara hi ha pendents alguns temes per resoldre. El més rellevant, l’entrada al cinema.
Independentment del que es faci a l’antiga sala gran d’aquest edifici històric, que encara ocupa un forat immens –s’ha parlat de fer-hi un auditori, una sala polivalent o fins i tot una sala d’exhibició immersiva al llarg dels diferents mandats municipals–, l’entrada principal està projectada en una segona fase del projecte de remodelació del Modern, però com ha assegurat el regidor de Cultura, Quim Ayats, aquesta s’inclourà quan es reformi l’antiga seu de la UNED. Aleshores, es farà una plaça que connectarà els dos edificis. Parlem de la pujada del carrer del Portal Nou, per on abans ja s’accedia al cinema a través d’un llarg passadís ple de cartells de cine i una font a l’entrada. De fet, els espectadors d’ara ja poden comprovar que la cabina de venda d’entrades està situada a tocar d’una porta tancada i no pas a les escales per on actualment s’accedeix, cosa que complica força la mobilitat de la gent entre una sessió i l’altra. Això, i que per accedir-hi s’hagi de pujar dos pisos per escales i un únic ascensor. “Esperem que no hàgim d’esperar dos anys més”, sospira Terribas quan se li pregunta per aquest tema.
I el futur?

Carla Simon, el dia de la presentació d'Alcarràs.

Com tots els projectes culturals, el Truffaut mira endavant amb realisme i amb ambició. El gran repte és interpel·lar el públic jove i adaptar-se als nous hàbits audiovisuals sense renunciar al seu ADN. En un món dominat per les plataformes digitals, la seva aposta és clara: continuar sent un punt de trobada, l’experiència de compartir cinema en comunitat, mantenir-se fidel als valors que el van veure néixer –qualitat, cura, proximitat, esperit crític– i, alhora, continuar innovant en formats, activitats i relació amb la ciutat.
Una festa del cinema
Per celebrar aquest quart de segle, s’ha preparat una programació especial que s’estén durant tot l’any, amb el punt àlgid previst el dimarts 18 de novembre, l’endemà de la data fundacional. Per commemorar aquesta fita, tindrà lloc l’acte central de la celebració al Teatre Municipal de Girona, amb la projecció en preestrena exclusiva a l’Estat espanyol de Nouvelle vague, de Richard Linklater, pel·lícula que narra el rodatge del film fundacional d’aquell moviment cinematogràfic que va tenir en Truffaut, el cineasta i crític de cinema, una de les figures clau. Un homenatge del director de Boyhood a aquella colla de bojos del cinema que s’adiu molt al tarannà dels membres del col·lectiu, crítics que no fan pel·lícules sinó que les projecten.

Abans de la projecció, es presentarà un vídeo commemoratiu amb imatges i testimonis de personalitats que han visitat el Truffaut al llarg d’aquests anys i tots els assistents rebran una bossa dissenyada per a l’ocasió i el llibre Anuari 2024, que recull els fulls de sala de totes les pel·lícules projectades. L’acte clourà amb un piscolabis. L’entrada és gratuïta, però cal adquirir-ne una a través del web del cinema Truffaut. Paral·lelament, s’està dedicant un cicle de Filmoteca a François Truffaut, que inclou catorze pel·lícules de la seva filmografia. També s’ha organitzat conjuntament amb el Museu del Cinema un cicle de conferències realitzades per membres del Col·lectiu de Crítics, que tenen lloc els dissabtes.
Un altre plat fort arribarà al gener, quan s’enceti un nou cicle de Filmoteca format per una selecció de títols escollits per membres del Col·lectiu –que presentaran personalment cadascuna– a partir de la llista dels millors films estrenats entre els anys 2000 i 2024 que ells mateixos voten anualment al final de cada any.
Les pel·lícules seleccionades són: Yi-Yi (Edward Yang, 2000), Daniel Pérez-Pàmies; Mystic River (Clint Eastwood, 2003), Guillem Terribas; Abans de la posta (Richard Linklater, 2004); Melancholia (Lars von Trier, 2011), Carolina Martínez; Shame (Steve McQueen, 2011), Jordi Camps Linnell; Carol (Todd Haynes, 2015), Imma Merino; El fil invisible (Paul Thomas Anderson, 2017), Àngel Quintana; Drive my car (Ryusuke Hamaguchi, 2021), Salvador Montalt; Fallen Leaves (Aki Kaurismaki, 2023), Anna Bayó; La zona d’interès (Joanathan Glazer, 2023), Íngrid Guardiola.
El Truffaut, guardonat
Anys després de rebre el premi Sant Jordi de cinematografia, el Truffaut enguany ha rebut altres guardons, com el premi honorífic del Festival de Cinema de Begur-Costa Brava i el premi Cultura del Diari de Girona en reconeixement a la seva contribució excepcional a la vida cultural de Girona i al foment del cinema com a expressió artística de qualitat. Aquest, que s’entregarà coincidint amb la celebració de l’acte del mateix cinema el 18 de novembre, obligarà alguns membres del Col·lectiu a multiplicar-se.

I per què Truffaut?
El nom del cinema es va escollir durant una reunió al Bar Boira quan el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona tenia ja el vistiplau dels responsables del cinema Modern perquè fessin ús de la sala B per projectar sessions en versió original subtitulada. La figura del crític i cineasta francès s’adiu a l’esperit d’aquesta entitat, formada majoritàriament per crítics de cine, que en el seu cas no dirigeixen pel·lícules però sí que en projecten. I també per la passió que els uneix al setè art.
Jordi Camps Linnell, publicat en el Punt Avui 14/11/2025

 

La quarta edició dels premis Diari de Girona ja té els seus guardonats

La Fundació gironina Astrid 21, el Club Natació Banyoles, el Cinema Truffaut, l’Institut d’Investigació Biomèdica de Girona (IDIBGI), el Grup Peralada i Salomó Marquès són els guanyadors de 2025 

Imatge dels guanyadors de l'any passat

 La Fundació Astrid 21, el Club Natació Banyoles, el Cinema Truffaut, l’Institut d’Investigació Biomèdica de Girona (IDIBGI) i el Grup Peralada conformen el palmarès de la quarta edició dels premis DdG organitzats per Diari de Girona i Prensa Ibérica que es lliuraran en el decurs d’una gala el pròxim dia 18 de novembre, a les 7 de la tarda, a l’Auditori de Girona. A més, es concedirà el Premi d’Honor que aquest any recau en la figura del pedagog gironí, Salomó Marquès. La sala Montsalvatge de l’Auditori serà el marc de l’acte de lliurament dels guardons que reunirà a representants del món social, econòmic, polític i cultural de la demarcació de Girona. Aquests guardons busquen premiar l’esforç i el compromís gironí i la prova d’aquest esperit són les persones i entitats que s’han fet mereixedor d’aquest reconeixement.

 Premi Cultura

 Aquest any 2025, el Cinema Truffaut de Girona celebrarà els seus 25 anys. El Cinema Truffaut ha estat distingit amb el Premi Cultura en reconeixement a la seva contribució excepcional a la vida cultural de Girona i al foment del cinema com a expressió artística de qualitat.

 Aquest cinema s’ha consolidat com un referent del cinema d’autor, oferint pel·lícules en versió original i subtitulada que apropen al públic una programació diversa, exigent i de gran valor cultural. La seva tasca no només permet gaudir del setè art, sinó que també fomenta la sensibilització i l’apreciació del cinema com a manifestació artística i cultural.

Premi d’Honor

 Salomó Marquès i Sureda ha estat guardonat amb el Premi d’Honor en reconeixement a una trajectòria acadèmica i humana dedicada plenament a l’educació, a la recerca històrica i a la defensa dels valors pedagògics i socials que han marcat la seva vida professional. La seva trajectòria marcada per la coherència, la dedicació i la passió per l’educació, Salomó Marquès ha estat mereixedor del Premi d’Honor, com a reconeixement a tota una vida dedicada a preservar la memòria pedagògica, promoure el pensament crític i defensar els valors que dignifiquen la tasca docent.

 Nascut a L’Escala el 1942 és autor també de nombroses publicacions i llibres tractant temàtiques com la pedagogia o la història. Com a docent, la seva trajectòria ha estat estretament lligada a la Universitat de Girona on ha exercit com a Catedràtic d’Història de l’Educació. Està jubilat i és professor emèrit de la UdG.

Diari de Girona 04.11.2025

Més premiats https://l1nq.com/cEPTM

El Cinema Truffaut de Girona commemora els 25 anys d’història

Imatge de la Rod de Premsa, Quim Ayats, Guillem Terribas, Carles Ribas. Foto: Ajuntament de Girona

L’acte central de la celebració es farà el 18 de novembre al teatre Municipal i comptarà amb la preestrena del film “Nouvelle Vague”, de Richard Linklater.

Aquest 17 de novembre farà 25 anys que el Cinema Truffaut de Girona va obrir les portes per primera vegada. Un quart de segle d'història que el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, que s'encarrega de la gestió de l'equipament, ha volgut celebrar amb una sèrie d'actes i activitats especials.

 Així ho han explicat el tinent d'alcaldia i regidor de Cultura, Quim Ayats Bartrina, i el president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, Guillem Terribas Roca, en la presentació que s'ha fet avui a El Modern. Centre Audiovisual i Digital.

 "Vull felicitar al Truffaut per aquests 25 anys en que han esdevingut una peça clau de la vida cultural de la ciutat. El Truffaut és una porta oberta a la pluralitat, a la sensibilitat i al pensament crític; una porta que fa de Girona una ciutat més oberta, més reflexiva i més connectada amb el món", ha destacat el tinent d'alcaldia i regidor de Cultura de l'Ajuntament de Girona, Quim Ayats Bartrina. L'acte central de la celebració es farà el dia 18 de novembre a les 18.30 h al Teatre Municipal de Girona i comptarà amb la preestrena del film Nouvelle Vague, de Richard Linklater. La nova pel·lícula francesa del cineasta nord-americà aprofita la narració del rodatge de la pel·lícula À bout de souffle (1960), de Jean-Luc Godard, per fer un emotiu homenatge al moviment cinematogràfic que va transformar el cinema europeu durant els anys 50 i 60.

Abans de Nouvelle Vague, es projectarà un vídeo on apareixen els personatges més destacats que han visitat el Truffaut al llarg d'aquests 25 anys. A més, a totes les persones assistents se'ls regalarà una bossa commemorativa i el llibre-anuari 2024 amb totes les pel·lícules i fulls de sala que s'han projectat durant el 2024.

 D'altra banda, i amb motiu d'aquest aniversari, el cicle de tardor de la Filmoteca s'ha dedicat a François Truffaut, el cineasta francès que dona nom a la sala de cinema. 

Un quart de segle d'història

La història del Cinema Truffaut va començar l'any 2000 quan, després del tancament del Cinema Modern i de l'adquisició de l'edifici per part de l'Ajuntament de Girona, el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona va guanyar el concurs per a la gestió del nou Cinema Truffaut. Un cinema que l'any 2001 va passar a formar part de la xarxa més important del cinema europeu, Europa Cinemas, i va esdevenir seu oficial de la Filmoteca de Catalunya a Girona.

 El Truffaut també va ser un dels cinemes fundadors de la xarxa PROMIO, que agrupa les principals sales d'exhibició independent de l'Estat, i també forma part de CICAE, una altra xarxa europea de cinemes d'art i assaig.

Amb la reforma integral de l'edifici del Modern, el Cinema Truffaut es va traslladar durant dos anys en una sala dels desapareguts cinemes Albéniz Plaça, fins l'any 2021, quan van retornar a la seva seu original. Des de llavors, el Truffaut disposa de dues sales, s'ha convertit en la seu de la programació cinematogràfica del festival Temporada Alta i retransmet en directe tota la programació operística de la Metropolitan Opera de Nova York (MET).

En aquests 25 anys, el Cinema Truffaut s'ha convertit en espai de referència per a l'estrena i la visibilització de pel·lícules amb caràcter marcat de cinema d'autor, independents i amb especial atenció a propostes europees. L'aposta per la versió original l'ha convertit en l'únic cinema de programació regular de Catalunya, fora de la província de Barcelona, que projecta tots els seus films amb subtítols, respectant la llengua pròpia de cada obra. A més, ha rebut diversos premis, entre els quals destaca el Premi Sant Jordi de cinematografia i recentment ha estat guardonat amb el premi honorífic del Festival de Cinema de Begur-Costa Brava.

Notícies de l'Ajuntament de Girona
 https://web.girona.cat/noticies?id=14096761&fbclid=IwY

Fires Sant Narcís 2025 / Girona

Sis clips, de sis minuts de sis dies de Fires de Girona 2025. Recopilació, filmació i realització de guillem Terribas Roca. 05.1.2025

Full de Sala del Cinema Truffaut, de la pel·lícula SIEMPRE ES INVIERNO de David Trueba.

   SIEMPRE ES INVIERNO 

   País: Espanya, 2025

Direcció: David Trueba

Guió: David Trueba

Intèrprets: David Verdaguer, Amaia Salamanca, Isabelle Renauld, Jon Arias, Carla Nieto

Gènere: Comèdia, romàntic

Durada: 117 min

Idioma: Castellà, angles i francès

Subtítols: Castellà

“Sin amor, siempre es invierno”

Quan David Trueba va venir a Girona per rodar l’adaptació de la novel·la que va escriure Javier Cercas “Soldados de Salamina”, feia poc que havia sortir a la venda una seva novel·la, editada per Anagrama, titulada Cuatro amigos que va tenir molt bona acceptació pel públic en general. La novel·la, es molt divertida i molt ben escrita la història de quatre amics que organitzen una comiat de solter (mateix tema de la pel·lícula Resacon en las Vegas de Tood Philips del 2009, però amb set anys de diferència) i la escapada acaba essent una gran gamberrada plena de sorpreses. En aquell moment li vaig comentar a en David Trueba el perquè no portava al cinema aquella història tant divertida. La seva resposta va ser “quan faig d’escriptor escric històries per ser editades en un llibre. Quan faig de guionista i director, escrit històries per ser portades a la pantalla.

 David Trueba ha hagut de fer, sortosament, la mateixa rectificació que va fer en el seu moment l’actor Sean Connery que (sortosament) després d’haver dit que no tornaria a fer mai més el paper de James Boond, hi va tornar al cap d’uns anys amb una nova pel·lícula amb un títol amb molta ironia “No digas nunca Jamas, dirigida per Irvin Kershner l’any 1983.

 David Trueba ha adaptat la seva novel·la Blitz, editada també per Anagrama l’any 2015, molt recomanada la seva lectura si es que encara no ho heu fet. Amb la seva adaptació cinematogràfica Trueba hi ha fet alguns canvis. Per exemple, la novel·la es diu Blitz, que en alemany vol dix flaix, llampec i està situada a Munich, en canvi la pel·lícula està situada a Bèlgica, parlen francès i deu anys després de la publicació de la novel·la li va millor el títol de “siempre es invierno”. Una altra diferència, es que la novel·la el tractament del protagonista, Miguel (David Verdaguer) , està més accentuat que el de la protagonista Olga

 ( Isabelle Renauld ). En canvi Trueba, a la pel·lícula ressalta més el personatge d’Olga. 

La pel·lícula es una tragicomèdia, una història de desamor i d’amor. De situacions complicades i de solitud. Es una història romàntica, irònica i que la segueixes amb un somriure. Trueba s’agafa el seu temps, no té presa, vol que l’espectador es vagi integrant en aquesta història d’un jove arquitecte paisatgista  que se’n va a Bèlgica a un congres internacional que es podria anomenar “Jardins de la vida” a presentar el seu projecta amb una maqueta, (que serà tant protagonista com el mateix Verdaguer) acompanyat de la seva xicota Marta . La història comença en un bar. Miguel ( extraordinari David Verdaguer) està a la barra demanat la consumició. Ella, la seva xicota la Marta, està asseguda en una taula amb el mòbil a la mà. Ell rep un missatge enviat per la Marta... però el missatge, per error, no anava dirigit a ell... i aquí comença la “tragèdia” i les complicacions per en Miguel i a partir d’aquest error la vida se li escapa i tot li surt malament.  

Amb aquest plantament, Trueba aconsegueix crear una atmosfera i una curiositat per un tipus de vida. La manera de viure-la i sentir-la, a partir del coneixement de l’altra protagonista de la història, l’Olga, una dona madura que es una de les responsables del congrés. Una dona amb experiència que ja ve de tornada i ell, en Miguel, un jove que es vol menjar el mon i el mon se’l menja a ell. Que s’adona que la vida no sempre es com un voldria que fos. I que un s’ha de deixar anar, sense perjudicis. 

Siempre es invierno, també es un cant a la dona madura, fet que Trueba ja ha tractat altres vegades. I aquesta dona madura està magistralment interpretada per l’actriu francesa Isabelle Renauld, que fa anys que Trueba l’havia conegut i amb aquesta pel·lícula finalment l’ha pogut tenir de protagonista.

De fet aquesta pel·lícula surt, agafa forma, després de l’inici d’una amistat entre el director David Trueba, el productor Edmon Roch i l’actor David Verdaguer, que es van entendre molt bé, durant el rodatge d’ El saben aquell , que han repetit. I això, aquesta bona relació es nota en la resolució final de la pel·lícula.

David Trueba, per donar més credibilitat a la història, ha volgut conservar les diferents veus, idiomes, de la trama. Per tant es parla angles, francès i castellà. 

 Guillem Terribas Roca col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.

Tràiler  https://youtu.be/1m8Z9gBB8Yw?si=KJdrhdzJjWJ-tZlU

La 22: 47 anys d’aventura

Demà dilluns, 20 d’octubre, la Llibreria 22 fa 47 anys. Fundada el 1978, la seva rellevància no es mesura en xifres: continua sent un lloc imprescindible de la cultura de Girona, punt de trobada entre escriptors i lectors al cor del Mercadal. 

La 22 ha viscut tantes històries que seria impossible explicar-les totes. Roberto Bolaño hi va presentar un dels seus llibres, quan encara no era el mite que seria després. A YouTube sobreviuen els vídeos d’aquella tarda, amb Javier Cercas al seu costat. De vegades és en Guillem Terribas qui en rescata alguna anècdota; d’altres, és el cinema qui el recorda a ell. A Soldados de Salamina hi apareix en un breu cameo: un gest del director David Trueba, que va voler rodar una escena a l’interior de la llibreria.

Hi vaig començar a anar poc després d’arribar a la ciutat, el 2001. Un jove Jordi Gispert, acabat d’incorporar, em recomanava llibres amb entusiasme. El mateix feia en Guillem Terribas, l’alma mater de la llibreria. Gispert en prendria més tard el relleu, però dir que Terribas s’ha allunyat seria incorrecte: sempre hi és, conversant amb autors, lectors o revisant títols.

La 22 té un fons impressionant, i quan s’hi va incorporar la Llibreria Geli, aquell fons va créixer de manera exponencial. Gispert admet que li dol no poder mostrar tot el que conté l’estoc. Amb el temps, la llibreria també s’ha expandit en projectes: el Premi Casero, els clubs de lectura, l’Espai 22...

Matias i la seva filla. 

Terribas continua penjant fotos de persones (escriptors, lectors, o qualsevol que hi passi) al banc que hi ha just al davant. El banc on algú havia editat Forrest Gump per compartir-lo a les xarxes. Des d’aleshores, molts dels qui passen pel carrer Hortes es fan una foto amb la llibreria al fons, com es fa amb qualsevol icona urbana. La llibreria s’ha convertit en un marc reconeixible de la ciutat de Girona. Demà, com cada any, explica Jordi Gispert, s’obrirà una ampolla de cava. Un gest senzill que parla de continuïtat. La seva importància rau en el quotidià: el llibreter que recomana un títol, el lector que s’atura davant d’un prestatge. I el miler de presentacions que s’han fet al llarg de la seva història.

Quan li pregunten pel secret de l’èxit, Terribas respon que va ser gràcies a les presentacions i al vincle entre lectors i escriptors. En part és cert. Però potser el veritable secret n’és un altre: que Terribas, Gispert -i tota la 22- han viscut la llibreria com una aventura, i han aconseguit una cosa més difícil que vendre llibres: contagiar aquesta aventura a tots els qui en travessen la porta.

Matías Crowder Publicat en el Diari de Girona 19.10.2025

47 anys de la 22 / 20.10.1978 * 20.10.2025... i segueix.

Recull d'imatges dels 47 anys de la Llibreria 22. (20.10.1978 / 20.10.2025)

Realització Guillem Terribas. 

Girocòmic 2025 / 11 i 12 d'octubre 2025

Imatges del Girocòmic 2025 de 11 i 12 d'octubre 2025 Imatges i Realització de Guillem Terribas. 

UN COR VERD, de Quim Curbet. Una introducció

 

Oct

18

«‘Un cor verd’: un exercici de memòria», per Quim Curbet

Quim Curbet i Antoni Martí Monterde
a la llibreria Ona

El 17 d’octubre de 2025, Quim Curbet va presentar, conjuntament amb Antoni Martí Monterde, el seu llibre Un cor verd, editat per Afers, a la llibreria ONA de Barcelona. Us deixem el text de la seva intervenció.

* * *

En primer lloc, vull agrair la vostra presència a aquest acte, en una tarda de divendres plujós. Immediatament després vull expressar el meu infinit agraïment a l’editor, Vicent Olmos, d’Editorial Afers: una de les poques editorials que publica i difon cultura en català a tots els territoris de parla catalana. Sens dubte, és la millor editorial en ciències humanes del país, i per a mi és un honor haver-hi trobat acollida i comprensió. L’enyorat Joan B. Culla deia que «poder escriure i dir el que et dona la gana no té preu». I que t’ho publiquin —afegeixo jo— ja és el súmmum.

Vull agrair també —i sense cap mena de dubte— al presentador d’avui, Antoni Martí Monterde, que ha deixat altres ocupacions molt més importants per a fer-me costat. I a la Llibreria Ona, que ens acull amb tanta generositat en aquest espai.

Fa temps, a la Biblioteca Carles Rahola de Girona, vaig tenir a les mans un llibre que duia per títol L’home impacient: uns diaris de 1996 a 1998, signats i dedicats a la pàgina de cortesia per l’autor, l’aquí present Antoni Martí Monterde. En aquella dedicatòria hi havia un comentari enigmàtic. Abans de la signatura i de la frase de cortesia, deia: «Veure pàgina 188». I justament en la pàgina 188, l’autor plantejava un desig: «No m’importaria viure a Girona algun dia». Ell és valencià —igual que en Vicent Olmos—, però és un valencià centreeuropeu, i potser deia això perquè Girona és encara el més semblant a Trieste que tenim en aquestes terres. És una Trieste sense mar, sense la consistència calcària del Carso i sense la presència constant de la Bora... però, en canvi, amb quatre rius, una mica de tramuntana i molta memòria entre les seves pedres nummulítiques. En aquest mateix llibre, l’autor feia un altre comentari, deia: «En el plànol de Barcelona, la Diagonal és la gràfica descendent que assenyala als ciutadans el seu destí si no fan alguna cosa abans que no sigui massa tard». Fi de la citació. 

Potser ara és el moment de reconèixer que, si aquesta gràfica no s’ha enfonsat del tot al mar, és gràcies a establiments culturals com aquesta llibreria on som, que la falquen des de sota. El llibre que us presento avui és fruit d’una reflexió autoimposada. El juny de 2024, des de la Càtedra de Patrimoni Literari Mariàngels Anglada – Carles Fages de Climent de la Universitat de Girona, em van convidar a impartir allò que ells anomenen les Lliçons de la Càtedra: un espai on la persona convidada exposa el seu recorregut professional. D’aquelles notes que vaig preparar per a l’ocasió va acabar sortint aquest Un cor verd que ara tenim aquí, amb el subtítol de «Notes, reflexions i records, sobre la vida, les Arts Gràfiques, la fotografia, l’edició i l’escriptura».

Presentació a Girona: Toni Iglesias, Alba 
Sabaté, Quim Curbet i Guillem Terribas. 

De fet, després em vaig adonar que aquesta història explica un canvi de paradigma, el canvi històric que vam viure la gent de la meva generació —i que encara estem vivint. Un canvi que ens va portar d’escriure amb plomí a fer-ho amb ordinador, de la fotografia analògica a la digital, i de les Arts Gràfiques tal com eren des de feia més de cinc-cents anys —des dels temps de Gutenberg— fins a la transformació tecnològica que va fer desaparèixer la tipografia i totes les seves arts associades. Victor Hugo deia que la invenció de la impremta va ser l’esdeveniment més important de la història, i segurament tenia raó. I Rivarol assegurava que la impremta era l’artilleria del pensament.

A mitjans dels anys setanta, quan jo estudiava Arts Gràfiques als Salesians de Sarrià, ens van visitar un fotògraf i un redactor que en aquells moments col·laboraven en la creació de la Gran Enciclopèdia Catalana, per a il·lustrar fotogràficament el procés de producció d’un llibre. I jo vaig quedar retratat en una d’aquelles imatges, treballant amb una caixa tipogràfica. Però no va ser un retrat per a la posteritat, perquè la foto va desaparèixer en la segona edició dels volums de l’Enciclopèdia: d’una edició a l’altra, ja havia desaparegut l’ofici que jo estava estudiant.

Em va tocar viure en l’ull de l’huracà d’aquests canvis de paradigma tecnològic, i probablement de l’atordiment associat a aquest moviment en va sorgir l’ànima d’aquest llibre. Leonard Cohen confessava que el llibre que va escriure de jove a l’illa grega d’Hidra va ser producte d’una insolació. El meu, en canvi, és evident que l’ha produït un mareig.

Charles Darwin ja advertia que no és l’espècie més forta ni la més intel·ligent la que sobreviu, sinó la que sap adaptar-se al canvi, i el filòsof francès Edgar Morin afirmava amb raó que una societat es reprodueix constantment, però també s’autodestrueix sense aturador. En Martí Monterde, en un altre llibre titulat precisament L’erosió, deia una cosa semblant: «La mateixa erosió que ens destrueix, ens construeix». Això és el que ens ha passat a molts de nosaltres: hem volgut ser fidels a una manera de fer, a una cultura i a una llengua que ara veiem que se’ns esfuma entre els dits. El canvi ens ha aixafat com un d’aquells tancs que baixaven l’any 39 per aquella Diagonal que ens recordava l’autor de L’home impacient.

Diuen que la memòria és una matèria fràgil que s’estova amb el pas del temps. Els noms de les persones s’humitegen i es desprenen de l’orla que pacientment hem anat component en el nostre cap, les dates es barregen i els records en general comencen a anar a la seva. Tot allò que creiem immutable, amb el pas dels anys es va convertint en una mena de pasterada, un batibull d’imatges i de conceptes flotant en un brou que anomenem «oblit». Amb els anys pensem que s’esvaeixen els fets que consideràvem importants, però, en realitat, el que passa és que els records més rellevants queden i les menudalles s’enfonsen fins al fons de l’escudella. La qüestió és que no tots els fets més remarcables són els que ens agrada recordar, n’hi ha molts que preferiríem esborrar, però la nostra memòria, més eficaç del que sembla, es nega rotundament a oblidar.

Gairebé tothom recorda la seva infantesa amb melangia, com una edat alegre i molt allunyada de les vicissituds de la seva època. La meva mare, per exemple, evocava els anys de la guerra, quan ella tenia set o vuit anys, com un temps feliç on succeïen coses extraordinàries i avions que passaven pel cel per llençar bombes aquí i allà, però sense arribar mai a trencar del tot la rutina diària. Kundera també deia que «Els nens no tenen passat i aquest és tot el misteri de la màgica innocència del seu somriure». Els nens són feliços perquè encara no han acumulat prou records, és amb el temps, quan es van emmagatzemant els records, quan sorgeix la insatisfacció. El problema no és l’oblit, el problema és la memòria. És evident que no quedarà gairebé res del que hem fet. Algú dia tot s’escamparà sense ordre ni concert, a terra, en una parada dels Encants, i només restarà alguna cosa marginal —que ara no podem imaginar—, però que perdurarà per sempre, malgrat nosaltres, com la petita figura de l’aratore d’Arezzo que il·lustra la contraportada del meu llibre. 

El meu avi, el primer cor verd de la família, sempre que ens trobàvem amb algú de la seva edat, més vell i arrossinat que ell, quan ja havia passat, em deia: «Nen, no et facis mai vell». Una advertència inútil, perquè el temps ens encalça sense remei.

El meu pare era jugador de futbol semiprofessional: durant la setmana treballava en una impremta, i els diumenges feia de defensa central al gloriós Girona Futbol Club de finals dels anys quaranta i principis dels cinquanta. Un equip que jugava en el no menys gloriós camp de Vista Alegre, just al costat de casa seva. Un camp que mantenia una gespa verda i brillant gràcies a la tasca constant d’una colla d’ànecs, que mantenien a ratlla els insectes que l’infestaven periòdicament. Amb els diners que va guanyar en el partit d’homenatge al final de la seva carrera, i amb un préstec bancari, va fundar Gràfiques Curbet, l’empresa que jo d’alguna manera vaig heretar —ja amb un altre nom— i que vaig convertir en editorial. Vaig fer uns quants llibres, potser més de sis-cents, amb la modesta artilleria que em podia permetre, i intentant no trepitjar els fatídics límits del final de la història que predicava Fukuyama.

En Joan Fontcuberta va fer recentment un exercici semblant al meu quan també el van convidar des de la Càtedra Ferrater Mora. De les seves lliçons en va sorgir un llibre titulat Lliçons de coses. Ell diu que té una manera de cuinar la seva pròpia obra, de rumiar unes obsessions i uns fantasmes que li són molt propers. Això ens introdueix —continua dient— en un gènere híbrid d’assaig que podríem anomenar assaig-selfie. Potser aquest Cor verd també és una mica això. Vosaltres ho podreu jutjar.

Eric Ambler, un autor anglès ara força oblidat —predecessor del gènere d’espies que després coronaria John Le Carré—, feia dir a un dels seus personatges que tots els homes poden ser perillosos, igual que els animals domesticats del circ quan recorden massa. Escrivim i fotografiem per recordar, per intentar transcendir els barrots del zoològic on ens tenen reclosos, i per intentar banyar-nos per enèsima vegada en el mateix riu, sabent que bona part de la nostra vida ja s’ha escolat fa molt de temps riu avall. Al llarg d’aquest llibre hi desfilen noms de gent ja desapareguda.

Més enllà dels meus familiars, sorgeixen aquí i allà els noms de Modest Prats, de Narcís-Jordi Aragó i de Just Casero, dels quals em sento deutor. Però també hi ha gent anònima, com aquell policia municipal que em va prendre el rodet de la meva primera càmera fotogràfica i em va donar la primera —i potser l’única— gran lliçó de fotografia: «¡Esto para que aprendas a hacer fotos!».

Potser n’he oblidat d’altres, igual o més importants, però allunyats del relat d’aquest llibre. Hauria d’haver esmentat també Joaquim Nadal, Guillem Terribas o Quim Español, o més recentment Carles Duarte, Marcel Riera, Joaquim Vidal, Vinyet Panyella o Xavier Febrés, i els malaguanyats Miquel Ruiz i Jordi Carrió. En tots ells hi vaig trobar el confort de l’amistat, l’amistat d’aquells que t’aixequen quan els altres encara no s’han adonat que has caigut.

Aquest llibre és un exercici de memòria: un intent de recordar allò que xiscla com un sac de gats dins del cap, però també allò altre que dorm en els sinuosos racons del cervell. Ara, ja jubilat, continuo escrivint i fotografiant —perquè escriure i fotografiar és recordar—, i també vivint, perquè viure encara és el meu ofici, en un poble molt a prop de Girona.

Tothom qui coneix Fornells de la Selva sap que no té res d’excepcional, i, encara que pugui semblar estrany, és un poble de ple dret del Gironès. Al contrari d’altres que conreen alls o fan terrissa, Fornells es dedica bàsicament a la venda d’automòbils, al detall i a l’engròs. Una rastellera de concessionaris és l’únic que coneixen molts gironins d’aquest poble, que comença en una rotonda allà on s’esgota el terme de la ciutat. El travessa en línia recta el ferrocarril de França i, com la majoria dels pobles, acaba en els blancs murs d’un cementiri, on fa temps que hi llueix, en caràcters gegantins —negre sobre blanc—, un vers del poeta Maragall, que en ortografia prefabriana diu: «Sia’m la mort una major naixença». Els fornellencs de veritat passen cada dia davant d’aquest missatge, sobre el qual es fonamenta la fe dels seus pares. Els altres, els que venen cotxes, ignorant el missatge més profund de la frase, s’esforcen a incloure tota mena d’elements de seguretat als vehicles, retardant d’aquesta manera l’inevitable —al capdavall— arribada dels mortals al paradís.

Presentació a Fornells: Joan Boadas, Josep 
Pastells, Quim Curbet i Guillem Terribas.

El barri vell de Fornells es limita a un grapat de cases esteses a una banda i l’altra de l’església. Però el poble, enriquit per l’activitat comercial sobrevinguda, ha alçat tota mena d’habitatges nous i d’equipaments: des d’un pavelló de disseny amb grans bigues de fusta, fins a un centre cultural que abans fou una sitja i que ara s’assembla més a una església menonita de l’Amèrica profunda. Gausfred Llong fou el primer fornellenc del qual es té constància. Probablement era un pagès que llaurava la terra fertilitzada per les revingudes de l’Onyar, la mateixa terra que encara conreen uns quants agricultors que després porten els seus productes al mercat de Girona. Ara em toca passar gairebé cada dia davant de la frase de Maragall — «Sia’m la mort una major naixença»— i, per si de cas, procuro no aturar-m’hi. 

Van passant els anys. El temps viatja en combois d’alta velocitat, i els anys llisquen pendent avall. Els calendaris pengen d’un fil molt prim i ens mostren la nostra vida com un enfilall de flors seques i descolorides. Tot el que anem deixant enrere se’ns presenta com a fútils intents de transcendir, de fer-nos veure entre la multitud, d’alçar les plomes de la cua com aquells paons que els avis ens portaven a veure els assolellats matins de diumenge, entre els sons ja gairebé desapareguts de les sardanes.

Jo no us podré adreçar a la pàgina 188, tal com feia en Martí Monterde en la pàgina de cortesia dels seus diaris, perquè el meu llibre només en té 108. Però a la pàgina 109 hi trobareu un colofó amb el qual cloc la meva història, i que em serveix també aquí per acabar la meva intervenció.

Diu així: 

Recordaré un dia allò que he llegit,

esmicolat per la pluja fina

de l’alfabet de la vida,

i la sentor humida

de les roses del Paradís.

Cesc Gay en el Cinema Truffaut

«Estem destinats a viure amb la permanent insatisfacció i a la vegada gaudi de l’amor» El cineasta Cesc Gay (Barcelona, 1967), va ser ahir al cinema Truffaut de Girona per presentar "Mi amiga Eva", el seu darrer treball.

Cesc Gay en el Cinema Truffaut. Foto Marc Martí

 «Mi amiga Eva» és el primer film que presenta al Truffaut. Coneixia la sala?

Sí, és veritat, avui hi debuto. Coneixia el cinema Truffaut com a espectadors, els estius, tinc relació amb pobles com Pontós o Santa Cristina d’Aro i hi havia estat algunes vegades. Però potser he anat més cops al teatre Municipal, aquí al costat, quan he fet obres aquí, o quan venia l’Àgata (Roca), la meva dona, amb les T de Teatre. 

He llegit que estava fart d’escriure sobre els homes i que li venia de gust fer-ho sobre una protagonista femenina.

Així és. He escrit molt sobre nosaltres, sobre els homes, perquè és més fàcil, perquè surt d’un mateix, i he portat una temàtica, la de la nostra relació amb els sentiments, a llocs diferents. Escriure sobre una dona no ho havia fet potser perquè no t’hi sents tant legitimat i dius ‘jo qui soc per fer-ho?’. Ara bé, en els últims anys cada cop pensava més que ho havia de fer. Les últimes pel·lícules que he fet ja tenien més personatges femenins i quan van aparèixer al meu entorn diferents Evas em van despertar molta curiositat

Així la pel·lícula està inspirada en fets (o Evas) reals?

Sí. Pensava que imprudents, que arriscades... què els hi passa? Els que ens dediquem a això a vegades escrivim per intentar entendre’ns. En aquest cas no era entendre’m a mi, sinó a un personatge femení que era capaç de deixar una parella, amb tot el que això suposava, i els conflictes que això genera, a nivell familiar, amb els fills... és un risc, i també n’aprens. I més a una edat com la dels 50.

La seva Eva és una valenta o una inconscient?

Les dues coses. La Nora (Navas) em preguntava precisament això i jo li deia que era les dues coses. Mi amiga Eva també està pensada com una pel·lícula on l’atzar i les casualitats determinen el que acaba passant. No és la història d’una dona que té les coses clares, pren unes decisions i les afronta costi el que costi. Per a això és un personatge que està en la comèdia, que és tan vulnerable, que menteix... hi ha una frase que a mi me la defineix molt. En una escena al teatre amb els amics diu «no hagués esperat mai això de mi», i em sembla molt interessant, que un mateix es transformi en algú a qui no reconeix, jo soc aquesta persona que es comporta així? Però és clar, és una persona que està en fals, que no té arguments per defensar gairebé res.

Paco Vilallonga i Cesc Gay. Foto:
Guillem Terribas 

També té sentiment de culpa?

Segur que sí que també el té. En l’escena del bany amb el seu marit, interpretat per Juan Diego Botto, ell li diu «és que no et reconec». Jo li deia a la Nora que s’agafés a això. El cinema ens explica molts cops personatges que no existeixen, que sempre saben el que volen, que lluiten contra alguna cosa, i nosaltres a la vida som tots uns cagadubtes que vivim fruit d’unes circumstàncies. A mi això era el que m’agradava.

Existeix la crisi dels 50? 

Estem permanentment en les crisis, però és veritat que passat una edat, com els 50, i en la dona més, sents que hi ha alguna cosa que estàs perdent en relació a la joventut i que potser has d’anar a conservar el que has construït. Atrevir-te a fer un gran canvi, una mica sense un gran motiu, és molt arriscat. També té a veure amb els temps que estem vivint. La vida es nodreix molt més de canvi, cada dia has de rebre vint coses al mòbil, oi? Crec que la vida sentimental també està una mica aquí.

A la pel·lícula introdueix la cançó de Leonard Cohen «Ain’t No Cure for Love», que actua una mica de leitmotiv. Com hi va arribar a ella, ja la tenia al cap abans de tenir escrit el guió?

 No sé com va anar, però quan escric un guió sempre m’obro una llista a Spotify i vaig posant-hi música que sento que pot tenir una relació amb la pel·lícula. Soc molt fan del Cohen. La vaig posar també en un diàleg, hi ha un personatge que en parla, i vam procurar amb la productora intentar obtenir la llicència per usar-la i filmar l’escena ja saben que la tindríem. Són coses molt cares de pagar i les has de tenir ben pressupostades. Per sort ho vam poder fer. A mi em va fer especial il·lusió perquè en certa manera reuneix l’esperit de la pel·lícula, això de que l’amor no té cura i ho cura tot.

Ho creu així?

Sí, estem destinats a viure amb aquesta permanent insatisfacció i a la vegada gaudi de l’amor.

 L’atzar té un paper molt destacat a la pel·lícula. A la vida real també ho creu així?

Absolutament. I penso que és una cosa que ens la mirem no malament, però que no ens agrada pensar que no controlem el nostre destí. No ens agrada pensar que no som amos de les nostres decisions. L’atzar, la casualitat, la fatalitat, ens fa sentir fràgils i fa una mica de por. Hotel Room, la meva primera pel·lícula, anava una mica d’això. Tu marques una línia i un camí, però després...

 Vostè se sent còmode rodant comèdies sentimentals, s’ha plantejat però canviar de registre de manera radical?

Sí, però potser no ho sé fer. A vegades ens pensem que podem fer de tot. L’altre dia a Netflix em van sortir de cop totes les pel·lis de l’Scorsese i pensava ‘tota la vida ha fet la mateixa, gàngsters, violència, màfia... algun cop he pensat sortir d’aquí i potser ho acabo fent, tard o d’hora. Però aquí m’hi sento molt còmode.

 Entre tantes pel·lícules de terror i de superherois, està bé que hi hagi títols per a públics adults?

A mi, com a espectador, m’agrada que hi hagi de tot. M’agrada el western, la ciència ficció, tot tipus de cine. Mentre estigui bé, m’agrada el cine d’autor més radical com el cine més comercial. L’important és gaudir de la pel·lícula. L’última que he vist és Tres amigas, que me la van recomanar perquè em van dir que tenia coses una mica relacionades amb la meva.

Jordi Roura, publicat en el Diari de Girona 02.10.2025

Llibreria 22. La tornada / Tardor 2025

Com cada any a finals d'agost principis de setembre, la vida torna a les cases, a les escoles, a la ciutat, a les llibreries... Un passejada per la 22 i els llibres que hi han i els que han arribat.

Presentació de ‘Romería’. Carla Simón: veure cinema al Truffaut, a projectar-hi la seva obra

Carla Simón va omplir la sala gironina en la presentació del seu nou film, amb el qual tanca una trilogia que ja va gestar fa anys quan venia de jove i somiava algun dia ser directora.

Guillem Terribas, Carla Simón, Àngel Quintana i Imma Merino. Foto: Cinema Truffaut

La vida de Carla Simón la coneixem més que la de cap altra cineasta que jo recordi perquè el seu cinema és del tot autobiogràfic; a més, “reparador” i “alliberador”, com ella expressa. Com bé sabem si repassem la seva filmografia, de ben petita va ser cuidada pels tiets i els avis per part materna des que els seus pares van morir per la maleïda sida. Així ens ho va revelar a Estiu 1993, la fulgurant òpera prima amb què es va donar a conèixer i va començar a llaurar una carrera de gran reconeixement internacional. Amb Alcarràs, guanyadora de l’Os d’Or de Berlín, va arribar la consolidació creativa, plasmant en aquest cas com lluita diàriament i a contracorrent la gent que viu de la pagesia, reivindicant alhora el modus vivendi d’uns parents. I, per concloure aquesta trilogia tan personal, amb Romería, que s’acaba d’estrenar, fa un salt endavant en la seva trajectòria com a directora plantejant-se preguntes obertes com ara el fet d’imaginar-se com eren i vivien els seus pares quan eren parella i la van gestar, per què el seu pare mai no la va venir a veure a Barcelona o –una que encara la remou– si ella va ser fruit de l’amor.

públic... Foto: G.T.R.

Tot això ho respon a través d’imatges novament realistes, però amb un canvi estilístic i meta cinematogràfic que li permet fabular com mai ho havia fet fins ara amb la imaginació i la poètica de la imatge. I és que només així pot projectar el que posa als diaris íntims que li va deixar la mare o els records dels familiars (d’allò més dispersos i contradictoris), sabent que la memòria és ja prou selectiva i sobretot subjectiva. Cadascú recorda a la seva manera.

Carla Simón, que torna a compartir amb el públic la seva sensibilitat, amb un film d’allò més suggeridor, ric i complex, no s’ha volgut perdre tornar al cinema Truffaut per presentar presencialment la seva obra, perquè, com va recordar, en aquest cinema ja hi venia des de petita i s’hi troba “com a casa”. De fet, com ja va explicar quan va venir a presentar Estiu 1993, ella que vivia a les Planes d’Hostoles, el Truffaut era un dels seus cinemes de referència i on va poder gaudir de pel·lícules fonamentals per “explorar la pròpia sensibilitat” i on va descobrir pel·lícules que la van no només emocionar, sinó que també li van servir per analitzar i elaborar el seu propi estil. Va omplir les dues sales, envoltada d’un públic jove entregat i d’una part de la seva família. També dels amics de Canes Àngel Quintana i Imma Merino, que la van acompanyar durant un col·loqui en què va quedar clar que el cine i la vida van íntimament lligats.

JORDI CAMPS LINNELL ,publicat en el PuntAvui 19.09.2025

Vista General del Cinema Truffaut. Foto: G.T.R.