Elisabet Jané guanya el premi Casero de novel·la curta

David Cirici, finalista i Elisabet Jané, guanyadora amb l'alcalde Lluc Salellas.
 Foto: Aniol Resclosa  

Per ser una obra que transita «de la ironia al realisme i de les situacions més banals a la fantasia més desbocada, en un puzle narratiu que el lector ha d’acabar completant» i tenir «un to que a vegades rememora Calders» el jurat de la 44a edició del Premi de Novel·la Curta Just Manuel Casero va declarar que l'obra Coses que passen... escrita per la sabadellenca Elisabet Jané (sota el pseudònim de Najat Canyellas), s'havia d'emportar el guardó d'entre les 36 novel·les presentades. 

Segons el jurat, format per aquest any per Mita Casacuberta, Josep Maria Fonalleras, Cristina Massanés, Imma Merino, Eva Vázquez i Jordi Gispert, que va actuar de secretari sense vot, «Aquesta novel·la s’estructura a partir d’un aplec de relats breus que descriuen vides i escenes de personatges quotidians que podríem ser tots». També que es passa «des de qüestions intempestives i surrealistes» a «situacions més quotidianes i aparentment normal». De fet, el jurat destaca que, com el títol, la novel·la són «coses que passen».

Públic a la Sala La PLaneta

Aquesta és la primera vegada que Elisabet Jané s’emporta el Premi de Novel·la Curta Just Manuel Casero, dotat amb 2.000 euros, una escultura de Pierre d.la, i la publicació de l’obra a l’Editorial Empúries. En aquest sentit, serà publicada durant els primers mesos de l’any vinent. Jané, és llicenciada en Filologia Catalana i es va donar a conèixer amb relats breus, guardonats en diferents certàmens, mentre que el 2019 va publicar Senyores, que va ser la represa de la seva dedicació literària.

Mentrestant, l'obra finalista, que té un premi de 500 euros, ha estat Ístina, escrita per David Cirici (sota el pseudònim de Rose Lippen). El jurat, de fet, va fer fins a sis valoracions per decidir la vencedora, en una última deliberació entre la novel·la de Cirici i la de Jané. Sobre Ístina, el jurat en destaca la «prosa reflexiva i plena de matisos, replecs i sinuositats». Tot això, en un relat en primera persona que combina «referències literàries i artístiques i escenes eròtiques».

Homenatge a Terricabras 

La gala, celebrada ahir a la nit a la sala La Planeta i organitzada per la Llibreria 22, també va retre homenatge a la figura del filòsof, professor i polític gironí Josep Maria Terricabras, que va morir el 16 d'abril d'aquest any. La cerimònia, així, va comptar amb intervencions d'Irene de Puig i Imma Merino que van recordar Terricabras, una persona molt estimada i valorada en la vida cultural catalana i de Girona.

JOSEP COLL, publicat en el Diari de Girona 31.10.2024

https://www.diaridegirona.cat/fires-sant-narcis/2024/10/30/elisabet-jane-guanya-premi-casero-110931395.html

Jordi Gispert, Jordi Rourera, Irene de Puig, Mercè Gumbau, Guillem Terribas, Imma Merino,
Elisabet Jané, David Cirici, Roger Casero, Lluc Salellas, Josep M. Fonalleras, Cristina Massanés. 
Foto: David Ferrando. 

La Llibreria 22 recorda a Josep M. Terricabras

Durant l' acte de lliurament del 44 Premi de Novel·la Curta Just M. Casero que organitza la Llibreria 22, es va projectar aquest vídeo, realitzat per Guillem Terribas, tot recordant al filòsof i activista social Josep M. Terricabras (Calella 12 de juliol de 1946 · Begur, 16 d'abril de 2024).

Presentació del llibre UN REGAL PER LA MARTINA * Llibreria 22

Dissabte 19 de maig 2024 (un dia abans que la Llibreria 22 fes 46 anys) es va presentar a la Llibreria 22 de Girona, el llibre editat per l'editorial Osa Polar UN REGAL PER LA MARTINA, de Guillem Terribas i amb il·lustracions de Laura Duran. L'acte el va presentar la Llibretera Sílvia Martí. Les imatges son de David Ferrando, Jordi i Carles Terribas. El muntatge i la realització es de Guillem Terribas.

El Casero, on van començar tants.

Jordi Grau

Quan par­lem del Casero, a Girona tots sabem que ens estem refe­rint al premi de novel·la curta Just Manuel Casero, que atorga la Lli­bre­ria 22 des de les Fires del 1981, l’any en què aquest peri­o­dista i polític gironí va morir amb només 34 anys. La Lli­bre­ria 22, que aquest 20 d’octu­bre ha fet 46 anys, volia orga­nit­zar un premi i la mort, tan jove, d’en Just va col­pir molt tota la gent que l’havia trac­tat a Figue­res i a Girona, la gent del Semi­nari, la de Ràdio Popu­lar de Figue­res, els que havien coin­ci­dit amb ell a Vida Catòlica i Presència, la gent del PSC i tots els que havia trac­tat com a regi­dor de Girona i dipu­tat pro­vin­cial, des d’on tan bona feina va fer en el sec­tor de la sani­tat. I a Punt Diari, del qual va ser fun­da­dor amb Pius Puja­des i molta gent més i on va ser gerent i arti­cu­lista recor­dat amb el seu Quiosc. La Lli­bre­ria 22 volia fer un premi i el nom d’en Just va ser sug­ge­rit per Ramon Pica­mal i Tià Sale­llas a Gui­llem Ter­ri­bas. I allà va començar tot. Un premi que arriba a la 44a edició i que ha donat visi­bi­li­tat als escrip­tors de l’ano­me­nada “gene­ració Casero”. A Gui­llem Ter­ri­bas li agrada expli­car que el premi va ser com una ampo­lla de cava que, en obrir-se xar­bo­tada, va dei­xar anar-ho tot; va ser com un revul­siu per a escrip­tors.

1983, tercera edició del Premi Casero, en el Saló
de Descans del Teatre Municipal. Gato Perez va
obrir l'acte. Antoni Puigverd, menbre del jurat, 
justificant el Premi atorgat a  Josep M. Fonalleras, al 
costat de Joan Miró, secretari del Jurat i de 
Guillem Terribas, presentador i organitzador i
organitzador de l'acte en nom de la Llibreria 22.
Foto: Arxiu Llibreria 22/ El Punt

En Just va morir el 31 de gener del 1981 i aquell mateix any Rafael Vallbona i Pep Bras van guanyar la primera edició amb Amfetamínic. Que el nivell va ser molt alt ho demostra que Maria Àngels Gardella quedés finalista amb Concert per a una pantomima i que la recordada Susqueda de Miquel Fañanàs aconseguís un accèssit. Per cert, molta gent creu que Fañanàs va guanyar el Casero amb Susqueda, que va fer tremolar en el sentit literal de la paraula molta gent de la conca del Ter, del Pasteral a Girona, quan a Ràdio Girona es va fer una recreació de la novel·la. Fañanàs va guanyar el Casero el 1982 amb Heu vist Tana?, mentre que Josep Maria Fonalleras va ser finalista amb Conxa Piquer a Nova York i, ep!, Miquel Pairolí va guanyar l’accèssit per El carrer de la llebre.

Això es va convertir en un clàssic: el finalista Fonalleras va guanyar l’any següent amb El rei del mambo. Altres finalistes han estat guanyadors: Lluís Muntada, el 87 i el 88; Bel Bosck, el 92 i el 94; Josep Pastells, el 2002 i el 2003, i Marta Pascual, finalista el 2020 i guanyadora el 2022 amb La casa dels caps de setmana. El premi s’ha declarat desert els anys 1989, 1991, 1993 i 1995 i entre d’altres l’han guanyat Josep Valls, Dolors Garcia i Cornellà, Josep Pujol, Sílvia Manzana, Bezsonoff, Josep Campajó, Muriel Villanueva, Mar Bosch i Oriol Ponsatí-Murlà. Hi ha hagut grans finalistes: Maria Mercè Roca, Anna Carreras, Alba Sabaté i Miquel Martín, amb la seva reconeguda La drecera. 

Fa tres anys, el va guanyar Helena Carreras amb Dinou, vint, i l’any passat, Mercè Saurina, amb Fugint dels camps de blat. Avui coneixerem el guanyador d’entre 36 originals rebuts. S’emportarà la publicació per Empúries i 2.000 euros. Però el fet de formar part dels guanyadors del Casero és ja en si mateix tot un premi. Avui a les vuit a La Planeta, amb un homenatge a Josep-Maria Terricabras que conduiran Imma Merino i Irene de Puig.

Jordi Grau, publicat a La Mirada El Punt Avui 30.10.2024

https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2471290-el-casero-on-van-comencar-tants.html   

Edició número 43, any 2023. Guillem Terribas, Lluc Salellas, Jordi Gispert, Imma Merino, Mercè Saurina, Josep M. Fonalleras, Crsitina Massanes. Foto: Bernat Casero. 

Guillem Terribas publica el seu primer àlbum il·lustrat, «Un regal per a la Martina»

El llibreter recupera el personatge de la seva neta, protagonista de dos llibres infantils, per a un relat sobre la importància de compartir.

El llibreter i activista cultural Guillem Terribas (Salt, 1951) recupera el personatge de la seva neta Martina, protagonista de dos llibres infantils previs, a Un regal per a la Martina, el seu primer àlbum il·lustrat. Editat per Estrella Polar, el volum és un llibre de gran format i inclou il·lustracions a tot color de Laura Duran per narrar una història sobre la importància de compartir que s’adreça als lectors d’entre 3 i 5 anys.
Un regal per a la Martina arrenca amb una sorpresa a la vida de la nena: la tieta està embarassada. Amb l’arribada d’aquesta criatura a la família, la Martina es convertirà en la cosina gran i per això té por de no passar tant de temps amb els avis com fins ara. El que no s’imagina la petita és la sorpresa que li ha preparat l’avi per al seu aniversari: serà tota una aventura i l’ajudarà a descobrir que els millors regals són els que es poden compartir.

Dos llibres previs

Fins ara, l’ànima de la llibreria 22 de Girona havia publicat diversos llibres de no-ficció, a més de dos llibres infantils amb la Martina com a protagonista. Es tracta, per una banda, de L’avi de la Martina editat el 2017 per Cruïlla i, per l’altra, de La Martina va al cau, que va sortir dos anys més tard amb Estrella Polar.

ALBA CARMONA, publicat en el Diari de Girona 08 10 2024
https://www.diaridegirona.cat/cultura/2024/10/08/guillem-terribas-publica-seu-primer-109075656.html?utm_source=whatsapp&utm_medium=social&utm_campaign=btn-share

El Cinema Truffaut estrena temporada amb un cicle sobre Alfred Hitchcock

També es preestrenaran les noves pel·lícules d'Albert Serra i Carlos Marquès-Marcet i es faran homenatges a David Trueba, Isabelle Huppert i Toni Servillo amb motiu del Temporada Alta.

El Cinema Truffaut dona el tret de sortida a la nova temporada amb l’estrena, dilluns que ve, d’un cicle de la Filmoteca de Catalunya dedicat a Alfred Hitchcock. La retrospectiva del director britànic, de qui aquest 2024 es commemoren 125 anys del seu naixement, serà la més completa que s’haurà projectat mai a Girona, amb un total de setze pel·lícules. Començarà dilluns amb Rebeca, la seva primera pel·lícula rodada als Estats Units, i també inclourà altres obres mestres com La finestra indiscreta (4 de novembre), Vértigo (18 de novembre) o Psicosis (2 de desembre).
Preestrenes i homenatges

El Truffaut també serà la seu de la programació cinematogràfica del Festival Temporada Alta. En concret, es faran les preestrenes de les noves pel·lícules de dos directors catalans: Polvo serán, de Carlos Marquès-Marcet (8 de novembre) i Tardes de soledad, del banyolí Albert Serra (3 de desembre). El primer haurà inaugurat la Seminci de Valladolid i el segon vindrà de concursar a la secció oficial del Festival de Sant Sebastià. A més, també es farà un homenatge a un director i dos actors que seran al Temporada Alta. Es projectaran Madrid 1987 (15 de novembre), La ceremonia (22 de novembre) i La gran belleza (29 de novembre), coincidint amb les obres teatrals que presentaran a Girona el director David Trueba, l’actriu francesa Isabelle Huppert i l’actor italià Toni Servillo, respectivament.

Òpera des del MET

Una altra de les cites imprescindibles de la temporada, sobretot pels amants de l’òpera, és la continuïtat de les retransmissions operístiques en directe. La bona acollida del nostre públic en les darreres edicions i la qualitat artística i tècnica que ofereixen els espectacles de la Metropolitan Opera de Nova York fan que aquesta nova temporada es presenti més espectacular que mai. La inauguració serà el dissabte 5 d’octubre amb la retransmissió d’un gran clàssic com Els contes de Hoffmann de Jacques Offenbach, i fins al proper 31 de maig de 2025 oferirem, entre d’altres, Tosca de Puccini, Aida de Verdi o Les noces de Figaro de Mozart. La programació completa del MET es donarem a conèixer en les pròximes setmanes.

Cinema català

Continuant amb l’aposta que sempre ha realitzat el Cinema Truffaut pels cineastes catalans, i a banda de les ja mencionades presentacions d’Albert Serra i Carlos Marquès-Marcet, el proper dijous 12 de setembre (20h) el Truffaut tindrà la presència del director Marcel Barrena amb motiu de l’estrena del seu film El 47. Protagonitzat per Eduard Fernández i Clara Segura, explica una història verídica d’empoderament i lluita veïnal a la Barcelona dels anys 70, i tot apunta que serà un dels films més destacats de la nova temporada. Encara sense data confirmada, també es comptarà amb la presència de la cineasta Mar Coll, que estrena el 25 d’octubre el seu darrer film Salve Maria, després de l’estrena mundial el mes d’agost al Festival de Locarno.

Altres cicles i presentacions

El Cinema Truffaut també aposta per la col·laboració permanent amb altres entitats culturals de Girona, en aquest cas amb el Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona, que en el marc de la seva exposició temporal L’idiota, oferirà al Cinema Truffaut un cicle de quatre pel·lícules que començarà el dimarts 10 de setembre (20.30h) amb Las margaritas, de Vera Chytilová, film restaurat recentment. El cicle continuarà amb L’enigma de Kaspar Hauser, de Werner Herzog (17 de setembre), Lazzaro felice, d’Alice Rohrwacher (24 de setembre) i I vitelloni, de Federico Fellini (1 d’octubre). A més, el Truffaut també acollirà l’homenatge a la cineasta Agnès Varda, que tindrà lloc el dimarts 17 de setembre, amb motiu de la publicació del llibre escrit per Imma Merino, membre del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, Agnes Varda: espigoladora de realitats i somnis. L’acte comptarà amb la presentació del llibre per part de la seva autora i amb la projecció de diversos curtmetratges de la cineasta.

Balanç provisional del 2024

El Cinema Truffaut fa un balanç molt positiu dels dos primers

quadrimestres de l’any. Tot i el tancament per reformes durant tres mesos de la sala 2, el cinema aconsegueix un 30% més d’espectadors respecte a l’any 2023 a la mateixa data. A aquesta bona xifra d’espectadors hi ha contribuït especialment el film Casa en flames, de Dani de la Orden, que s’ha exhibit al llarg de deu setmanes i que amb 3.500 espectadors s’ha convertit en el segon més vist en la història del Truffaut només per darrere d’Estiu 1993. de Carla Simón.

MARC SALGAS El PuntAvui 06.09.2024

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2455699-el-truffaut-estrena-temporada-amb-un-cicle-sobre-alfred-hitchcock.html

Albert Serra i el cicle més gran de Hitchcock despunten a la nova temporada del Truffaut.

Albert Serra.

l cicle més complet que s’ha dedicat mai a Alfred Hitchcock a Girona i la programació de cinema de Temporada Alta, que inclou les estrenes de les noves pel·lícules d’Albert Serra i Carlos Marquès-Marcet i homenatges a Isabelle Huppert i Toni Servillo, seran algunes de les propostes més destacades de la nova temporada del Truffaut. La sala gironina arriba al nou curs amb les bones dades dels primers vuit mesos de l’any, amb un 30% més d’espectadors que en la mateixa etapa del 2023 tot i haver hagut de tenir una sala tancada durant prop de tres mesos per obres. El motiu és l’èxit de Casa en flames de Dani de la Orden, que s’ha pogut veure durant deu setmanes i que, amb 3.500 espectadors, s’ha convertit en la segona cinta més vista de la història del Truffaut, només per darrere d’Estiu 1993 de Carla Simón.... (segueix )

https://www.diaridegirona.cat/cultura/2024/09/05/albert-serra-cicle-mes-gran-107777903.html

Imatge de Casa en Flames: Maria Rodriguez / Emma Vilarasau.

LA ISLA PERDIDA, full de sala Cinema Truffaut

Títol original: Haunted Heart

País: Espanya, 2024

Direcció: Fernando Trueba

Guió: Rylend Grant, Fernando Trueba

Intèrprets: Matt Dillon, Aida Folch, Juan Pablo Urrego, Kika Georgiou, Polydoros Vogiatzis

Gènere: Thriller. Drama. Romança

Durada: 128 minuts

Idioma: Anglès

Subtítols: castellà

LA ISLA BONITA 

Encara que la pel·lícula té factura majoritàriament espanyola, el seu títol és Hauted Heart, la versió original és en anglès i alguna frase en grec, per tant, la versió que estem passant al Cinema Truffaut, és la versió original. Per cert l' Aida Folch, parla un anglès perfecte.
L'acció del film passa en una illa molt bonica, amb molta llum i amb vistes més que envejables. Una illa que de fet només hi ha un restaurant que treballa molt a l'estiu i que està regentat per un anglès, que al mateix temps n'és el cuiner i amb posat d'amargat (tipus Bogart a Casablanca) i amb un passat misteriós, que està interpretat per Matt Dillon d'una manera eficaç i a voltes repetitiu.
A l'illa un bon dia hi apareix una noia que es diu Alejandra, Àlex pels amics, de Barcelona (interessantíssima l'Aida Folch) que no sap nedar, que es mareja anant en barca i que està contractada per fer de "maitre" en el restaurant, però hi arriba uns dies tard i la seva feina està ocupada per un noi. Gran emprenyada per part d'ella que fins i tot li surten uns insults en castellà. Al final, el propietari, sense deixar el seu posat d'home dur, la contracta com a cambrera. Fins aquí la introducció de la història que ocupa els primers 20 minuts del film.
Llavors la cosa es complica, enamorament, malentesos, gelosies, festes, situacions estranyes, a la recerca del passat d'un i de l'altre amb sorpreses i al final acaba sent un film de suspens i tragèdia.
Fernando Trueba, 69 anys, és una icona dins el cinema espanyol i, també, internacional, que sovinteja amb coproduccions de fora d'Espanya i moltes vegades amb actors internacionals, majoritàriament de parla anglesa, com es en el cas d'aquesta pel·lícula La Isla perdida, que es en Mat Dillon. Fernando Trueba, com la majoria de gent sap d'ell, es el responsable de films com Belle Epoque (1992 que va obtenir l'Oscar a la millor pel·lícula estrangera); La niña de tus ojos (1996); Chico y Rita (2010) Calle 54 (2000, que va inaugurar la segona etapa del Truffaut) Two Much (1995) i la seva primera pel·lícula Opera Prima (1980). Aquestes referències donen prestància i una credibilitat d'un director que sap fer cinema. De totes maneres aquest fet que sigui un home de cinema i que tingui tantes referències cinematogràfiques, fa que en les seves pel·lícules sempre tens la sensació de que ja saps de que va i anirà, que com diuen els francesos és un "dejà vu" moltes vegades.
Fernando Trueba té la sort de comptar amb una actriu que no li ha fallat mai, l'Aida Folch. En tres pel·lícules l'ha dirigit: El embrugo de Sanghai (2002), La Reina de España (2016) i ara aquesta La isla perdida, de protagonista absoluta. I l'altre protagonista, el mític actor Matt Dillon, que va protagonitzar dues pel·lícules de Francis Ford Coppola, que han fet història, totes dues el mateix any 1983 La ley de la Calle i Rebeldes. Posteriorment l'hem vist amb Todo por un sueño ( Gus Van Sant 1995) o Crash (Paul Haggin 2004).
Matt Dillon, en aquest film (que també n'és productor) està correcta amb la seva interpretació del propietari del restaurant i com he dit, amb un passat no gaire recomanable.
Tot plegat ens trobem amb una pel·lícula que és llarga i es fa llarga, que té una durada de 128 minuts, en moments magistrals, amb unes vistes i una llum extraordinàries, els exteriors estan rodats a Grècia i amb una interpretació de l'Aida Folch que manté l'interès per una història que va canviant (a bé) a mesura que passa el temps.
Guillem Terribas Roca. Col·lectiu de Crítics de cinema de Girona.

CINEMA TRUFFAUT. Reposicions d'estiu * 2024

 Tràiler de les pel·lícules que es projecten en el Cinema Truffaut de Girona, del 02 al 23 d'agost. Son recuperacions de films que podem tenir el seu interès recuperar-los en versió original. DESCONOCIDOS / FERRARI/ SALA DE PROFESORES / LA CASA.

PETONS MATINALS * I part 2024

 Petons matinals que cada dia penjo en el "Face" per donar el bon dia al personal. Primera part. Primer semestre. Gener / Juny 2024.

Guillem Terribas.

Cinema i autocinema al GEiEG

Foto: G;T;R

El cinema Truffaut és un equipament de l’Ajuntament de Girona que gestiona el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, que presideix Guillem Terribas i que està allotjat a l’equipament cultural el Modern, és a dir a l’antic cinema Modern de Girona. El Truffaut programa pel·lícules en versió original i se’n surt. La gènesi original cal buscar-la l’any 1990 en l’oferta de l’empresari Narcís Agustí, content per un premi que havia rebut a nivell dels crítics del país, que va oferir als crítics de cinema gironins que programessin el que volguessin durant una setmana al desaparegut cinema Catalunya 3. Va ser un èxit que es va repetir l’any següent de tal manera que els crítics, que llavors eren bàsicament els que estaven lligats als dos diaris de la ciutat i a les emissores de ràdio, van proposar fer la programació durant tot l’any. No va ser possible. Però el 1992 va sorgir la oportunitat de programar entre setmana i en hores de vespre-nit a la que fins llavors era la sala X del Modern, i es va fer rebatejada com a cinema Truffaut. I allà, d’acord amb els empresaris, van començar a programar pel·lícules en versió original, de manera que poc després la sala segona ja era només per a ells. Amb les obres del Modern el Truffaut va ser acollit després pels cinemes ABC de la plaça Jordi de Sant Jordi, de l’empresa Regàs, que tenia Josep Maria Pallàs de programador, i allà van estar mentre van durar les obres al Modern, on van tornar i estan instal·lats perquè van guanyar, ja constituïts legalment, el concurs per a la gestió. El cinema Truffaut, que forma part de la xarxa més important del cinema europeu, Europa Cinemas, és també la seu oficial de la Filmoteca de Catalunya a Girona.

El motiu d’aquest article és que el col·lectiu va col·laborar amb l’Ajuntament en la programació i la presentació del cicle de cinema al carrer Truffaut d’Estiu, que es va celebrar durant anys a la plaça Josep Pla de Girona. Fa temps l’experiència va acabar per diverses raons, entre les quals, les burocràtiques. Però aquest any han tornar les sessions de Cinema a la Fresca. I ho fan en col·laboració amb el GEiEG, a les instal·lacions del Grup de Sant Ponç i de Palau-sacosta. La setmana passada, el dia 2, es va celebrar, amb èxit d’assistència, la primera sessió amb la projecció de Saben aquell, la pel·lícula de David Trueba amb gran interpretacions sobre la vida d’Eugenio. I demà, dia 9, a les deu del vespre, la segona pel·lícula a Sant Ponç. S’hi podrà veure Sis dies corrents, de la directora Neus Ballús, on s’explora, en clau de comèdia, els perjudicis en les relacions humanes, on es barreja ficció i realitat i es retrata la vida de treballadors d’una empresa de lampisteria i electricitat.

I torna també l’autocinema a la fresca, per veure cinema des del cotxe. El GEiEG i el Truffaut repeteixen iniciativa. Serà el dimarts dia 16, també a partir de les deu del vespre, al complex del GEiEG a Palau, al camp de llançaments. Ho podran escoltar per una freqüència per la ràdio del cotxe, però també per uns altaveus per a tots aquells que hi arribin en moto, bicicleta o patinet. Allà s’hi programarà Mad Max: Furia en la carretera. Ah, i totes les

projeccions són gratuïtes i obertes al públic.

JORDI GRAU, "Mirades" publicat en el Punt/Avui el 08.07.2024 

Dos grans escriptors de diaris: Miquel Pairolí / Manuel Cuyàs.

Fa tretze anys, de bon matí d’un 6 de juliol, en Guillem Terribas em trucava per donar-me la trista però esperada notícia de la mort d’en Miquel Pairolí. Demà farà ja tretze anys de la seva desaparició física i encara trobo a faltar el seu article diari on passava revista a l’actualitat però també a tantes altres coses més; llegir-lo s’havia convertit en una necessitat diària. Miquel Pairolí i Sarrà (Quart, 1955) va morir jove, amb 55 anys, quan li restaven les millors planes per escriure, tot i que el nivell de les que ens va deixar, al diari, a les seves novel·les, als assajos literaris, als dietaris i les biografies que va escriure, és d’un alt valor literari, com li ha reconegut la crítica. Queden els seus llibres, que agafen pes literari amb el pas dels anys i que, com sempre que escric sobre en Miquel, els animo a llegir. Ell, com tants, però més que ningú, va patir allò de la frontera mental de la Tordera i essent un gran escriptor va haver de passar per ser “un gran escriptor gironí”.

Miquel Pairolí i Manuel Cuyàs. Foto: R. Esteban 

Pensar en Miquel Pairolí em porta sempre inevitablement a Manuel Cuyàs (Mataró, 1952 - Badalona, 2020). Va ser també una patacada, la seva mort en plena pandèmia, perquè tots esperàvem que el trasplantament de medul·la aniria bé. No va ser així. També trobo a faltar el seu article diari. Quan en Miquel Pairolí es va trobar malament i només podia escriure tres dies a la setmana, li vaig demanar a en Manuel Cuyàs que ocupés el seu lloc. Després, quan en Miquel va publicar el seu mític Teló, el darrer article, en Cuyàs el va substituir. Era un risc, perquè en Pairolí tenia un públic fidel, era un analista fi de la situació, seriós però irònic i amb una mala llet que no necessitava paraules gruixudes. Però va ser un encert. En Manuel era radicalment diferent: era divertit, irònic, punyent. Podia semblar més superficial, però no ho era. Són dos dels grans escriptors de diaris que ha tingut aquest país, lamentablement morts massa joves.

He dit escriptors de diaris. Els dos van fer de periodistes i eren molt bons, però eren alguna cosa més que periodistes a la recerca de la notícia, tot i que ho feien. Eren escriptors, excel·lents columnistes. En Miquel excel·leix en els seus Dietaris que ha reeditat Editorial Gavarres. En Manuel va triomfar com escriptor de les Memòries de Jordi Pujol, amb el seu llibre biogràfic El nét del pirata, els seus llibres de temàtica mataronina i els seus article ara recollits a El Mataró de Manuel Cuyàs. Un altre cas en que no ser barceloní el va perjudicar massa.

Eren diferents, però molt bons. En Miquel va estudiar Filologia i en Manuel Història. Van donar classes com a mestres de català. El de Quart era reservat i es va tancar a Palol d’Onyar, per fer obra. En Manuel no parava de córrer tertúlies perquè era el tertulià perfecte, sempre irònic, sempre sortia amb un ciri trencat, sempre protagonista, a L’Oracle o amb en Grasset al 3/24. Eren bons en tot, però eren uns columnistes excelsos. Encara ara penso què escriurien sobre la situació del país i m’ho puc imaginar. Segur que es farien llegir i, a la seva manera, ens farien pensar. Els trobo molt a faltar: L’Escaire d’en Miquel. Els Vuits i nous d’en Manuel.

JORDI GRAU "Mirades" publicat en el Punt/Avui 05.07.2024

FUERA DE TEMPORADA, full de sala del Cinema Truffaut.

FUERA DE TEMPORADA
(Hors saison) França, 2023
Direcció: Stéphane Brizé
Guió: Stéphane Brizé, Marie Drucker Intèrprets: Guillaume Canet, Alba Rohrwacher, Sharif Andoura, Lucette Beudin Durada: 115 min
Gènere: drama
Idioma: francès
Data d’estrena: 05/07/2024 

UN HOME I UNA DONA

Amb un començament totalment tranquil, sense presses, predominant el blanc, el protagonista d’aquesta història entra en un hotel/balneari, que està situat en un poble petit de la costa oest del nord de França. No gaire lluny de París, que és on viu el nostre protagonista. La recepcionista de l’hotel, en silenci, només se sent el soroll del teclat de l’ordinador, està omplint la fitxa del nostre protagonista, que en contrast amb el blanc predominant en tot l’entorn, porta un abric fosc, els cabells foscos i la barba curta, també fosca. La recepcionista una vegada omplerta la fitxa i d’explicar-li alguns detalls de l’hotel, li dirà, a escala personal, que és una gran fan d’ell i que ha vist totes les seves pel·lícules. És així que sabrem que el nostre protagonista és un conegut actor de cinema i que es diu Mathieu (interpretat per un convincent Guillaume Canet). 

Enmig de silencis, del color blanc, acompanyat de persones ja de certa edat, sabrem que l’actor ha deixat la companyia de teatre enmig dels assajos d’una obra que s’havia escrit i es representava per a ell, ja que era la primera vegada que actuava en una obra i en un teatre. Desolat, deprimit, amb un senti de culpabilitat... sol, passa les hores, fins que un dia rep una nota.

En aquest poble, gris, humit, amb un mar nerviós i amb molta boira i humitat, hi viu una antiga amiga, que va ser més que una amiga. Ella, que es diu Alice (molt ben interpretada per l’actriu italiana – que en un dels diàlegs fa broma sobre el seu accent- Alba Rohrwacher, que entre altres films va participar en la reconeguda pel·lícula italiana Lazzaro felice, dirigida l’any 2018 per la seva germana Alice Rohrwacher) viu feliç, té una filla, toca i ensenya piano i viu feliçment casada amb un metge que es diu Xavier, i no és català. Ell, actor famós, viu bé, té un fill i està feliçment casat amb una coneguda periodista de televisió. I doncs, per què passa el que passarà?
Stéphane Brizé, cinquanta-set anys i director entre altres del film Un mundo nuevo (2021) agafa aquesta delicada història i ens l’explica sense presses, agafant-se el seu temps, mirant molt de prop les reaccions dels dos protagonistes, utilitzant primers i primeríssims plans. I per fer-ho no s’inventa res, no fa coses estranyes amb la càmera i el muntatge, utilitza les velles i efectives claus per explicar aquesta romàntica història d’amor.
Fuera de Temporada és un film íntim, que sap mantenir l’equilibri d’aquesta història d’amor sense caure en el ridícul. És clar, que aquest fet, tot s’ha de dir, s’aconsegueix amb el bon afer dels dos actors que es compenetren i es creuen la història i la fan creïble, agradable i fins i tot aconsegueixen que no es noti (tant) de què és un pèl lenta.

Guillem Terribas Roca, Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.

Cinema Truffaut.

Girona torna a tenir cinema a la fresca gràcies al Truffaut i el GEiEG

Les dues entitats amplien la seva col·laboració programant dues projeccions obertes a tothom i gratuïtes a l’aire lliure, i fent també una sessió d’autocinema, a Palau.

Aquest estiu, Girona tornarà a tenir Cinema a la Fresca. Seran tres sessions, dues a les instal·lacions del GEiEG de Sant Ponç i una tercera, d’autocinema, al complex de Palau.

La iniciativa sorgeix de la col·laboració que l’entitat i el Cinema Truffaut mantenen durant els mesos d’estiu, oferint avantatges als socis i sòcies, coincidint amb el cicle de reposicions, i que ara s’amplia amb una programació de projeccions a l’aire lliure, obertes a tothom i amb entrada gratuïta. 

La primera sessió tindrà lloc demà dimarts, 2 de juliol, a les instal·lacions de Sant Ponç, a partir de les 22 h amb la projecció de Saben aquell, pel·lícula dirigida per David Trueba i interpretada per David Verdaguer i Carolina Yuste, que relata els inicis de l’humorista Eugenio.

El cicle seguirà dimarts, 9 de juliol, amb Sis dies corrents, una comèdia romàntica catalano-francesa dirigida per Neus Ballús i protagonitzada pels treballadors d’una petita empresa de lampisteria i electricitat de les afores de Barcelona.

La programació es tancarà dimarts 16 de juliol amb una sessió d’autocinema al camp de llançament de les instal·lacions del GEiEG de Palau, amb la projecció de Mad Max: fúria en la carretera. Tothom i serà benbingut.

El GEiEG de Sant Ponç ja havia acollit dues projeccions de cinema a la fresca l’any 2001 i el cinema Truffaut ja havia impulsat sessions d’autocine fa uns anys.

Per altra banda, més endavant s’anunciaran els títols del cicle de reposicions d’estiu que es projectaran al Truffaut durant el mes d’agost que, en aquest cas, els socis i sòcies del club esportiu gironí disposen de dues entrades gratuïtes.
Jordi Camps, publicat en el Punt Avui 02.07.2024

La novel·la «Aterratge» d’Eva Piquer guanya el premi literari Setè Cel

El guardó, dotat amb 3.000 euros, és l'únic que té en compte lectors i bibliotecaris en la decisió final.

Eva Piquer. Foto: Catorze. 

La novel·la Aterratge, d’Eva Piquer –fundadora i directora de Catorze–, ha guanyat el 18è premi El Setè Cel de Salt a la millor novel·la publicada en català durant l’any 2023. Dotat amb 3.000 euros, aquest guardó està impulsat per l’àrea de cultura de l’Ajuntament de Salt en col·laboració amb el Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona. El Setè Cel és l’únic premi literari català que té en compte els lectors i els bibliotecaris en la decisió final. El premi es lliurarà l’11 de juliol a la biblioteca Iu Bohigas de Salt, a quarts de vuit del vespre.

Les tres obres finalistes d’aquesta edició, triades d’entre totes les que es van publicar el 2023 en llengua catalana, eren Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres, d’Irene Solà; Una història és una pedra llançada al riu, de Mònica Batet, i la que ha resultat guanyadora: Aterratge, d’Eva Piquer. El jurat del premi Setè Cel el presideix Vicenç Villatoro i en són vocals Guillem Terribas, Miquel Berga, Albert Rossich i Margarida Casacuberta, així com l’alcalde de Salt, Jordi Viñas, i el regidor de Cultura, Toni Vidal, amb veu però sense vot. Aquest jurat designa les tres novel·les finalistes d’entre les vuit obres més votades per les biblioteques públiques de Catalunya. També participen en la deliberació diversos clubs de lectura.

“Em fa una il·lusió immensa que m’hagin donat el premi Setè Cel de Salt –ha declarat l’autora del llibre guardonat– perquè crec molt en els premis a obra publicada, perquè m’agrada que en la decisió hi participin lectors i bibliotecaris, perquè els membres del jurat són persones amb criteri literari i perquè les altres dues novel·les finalistes són esplèndides, no se m’acut una companyia millor. Aterratge és el millor llibre que he sabut escriure fins ara i vull pensar que aquest reconeixement farà que voli més amunt”. Aterratge narra la història d’un aterratge literal i d’un aterratge emocional. De la construcció després de la destrucció, del renaixement després de la catàstrofe. Estructurada en tres plans narratius, l’obra explora el tema de la supervivència a partir d’una dona que està transitant cap a la llum i d’un pilot d’avió que va patir un accident a Islàndia mig segle enrere.

Aterratge l’ha publicat el segell Club Editor en la versió original catalana i l’editorial Tránsito en castellà, amb traducció de Celia García Abellán.

Eva Piquer (Barcelona, 1969) és escriptora i periodista cultural. Edita i dirigeix el digital literari i de creació Catorze des del 2014. Imparteix tallers d’escriptura creativa. Ha treballat a la secció de cultural del diari Avui i ha col·laborat a diversos mitjans. Ha estat corresponsal a Nova York i professora a la Universitat Autònoma de Barcelona. L’any 2006 va rebre el premi Atlàntida a la millor articulista en llengua catalana. Va ser directora literària de l’editorial Thassàlia. Com a novel·lista, va debutar en el camp de la literatura infantil i juvenil amb La noia del temps (premi El Vaixell de Vapor 1996). L’any 2002 va guanyar el premi Josep Pla amb la novel·la Una victòria diferent. També ha escrit llibres de no-ficció com La feina o la vida (2010), Evasions (2018) i Com abans de tot (2021), entre d’altres. L’any 2003, després d’un silenci novel·lesc de dues dècades, va publicar Aterratge.

Publicat a la Revista Digital Catorze  02.07.2024