Pre-Sant Jordi 2024. Autors signant a la Llibreria 22

El divendres 19 a la tarda i el dissabte 20 d'abril 2024 al matí diversos autors de diverses editorials van passar per la Llibreria 22 de Girona, per signar els seus darrers llibres i que molts d'ells poden ser els més demanats a aquest Sant Jordi 2024. Imatges de Guillem Terribas, Davis Ferrando. Realització de Guillem Terribas

Sant Jordi 2024. Propostes. Llibreria 22

Un any més, una mirada a els títols que han aparegut durant l'any 2024 i que poden interessar a la hora de triar el llibre de Sant Jordi. Títols, autors, presentacions.

Esteve Miralles reuneix la seva poesia a ‘L’Estrany’

Com fas de la presentació d’un llibre de poesia una celebració de la literatura i no un intercanvi versallesc d’elogis? Esteve Miralles (Masquefa, 1964), que no venia a Girona a fer-se estimar parlant de L’Estrany (LaBreu), sinó a invitar els altres a estimar alguns dels poemes que hi ha reunit, ni que fos un de sol, va portar a la seva presentació a la Llibreria 22 tres escriptors que professen per cada paraula escrita el mateix respecte que hi posa ell, Cristina Garcia Molina, Josep M. Fonalleras i Narcís Comadira, per tal de defensar (el verb potser és massa bel·licós) el seu llibre com si diguéssim des de dins, a través de la lectura i el comentari del parell de poemes que cada un havia escollit. 

Esteve Miralles a l'any 2022 a la Llibreria 22. 
Foto: Quim Puig. 

Miralles, ben mirat, va parlar poc: escoltava, somreia, assentia i abaixava el cap, perquè una mica de broma, una mica com en una trobada d’íntims (i això que la sala era pleníssima i que arribava de fora la veu d’una cantant des del carrer que, a mitja lectura d’un poema festiu, va entonar quasi profèticament l’himne eufòric d’aniversari “Per molts anys”), en aquest acte es va parlar de la pietat, dels monstres, del camp de batalla que és cada poema, de la necessitat d’eixamplar l’ànima amb certa frivolitat de “lírica lleugera”, de cinema, de teatre, de Pasolini, de Carner, de la diferència entre dicció i ficció establerta per Gérard Genette, dels llegats i, amb ells, del record de Josep M. Benet i Jornet, i fins i tot de l’anunci de l’Estrella Damm i si era pertinent o no que Pere Arquillué escatimés la seva nuesa en sortir de la sauna alpina.

Tot això en un llibre de poesia? Sí, tot això al voltant de L’Estrany, que en realitat en són tres, de llibres: dos de ja publicats en l’últim decenni en edicions poc convencionals, Com si tinguessis temps (Biblioteca del Núvol, 2014) i Ulls al bosc (2019, L’Anacrònica), més un d’inèdit, Ara li és igual ser qui és, escrit en els últims cinc anys i que inclou, en “Epíleg”, la teoria poètica de Miralles, que és també una posició ètica, com ja va saber veure Antoni Puigverd en disculpar la seva absència a la presentació de Girona amb un correu a Miralles en el qual exaltava la “radicalitat moral” i “l’honestedat intel·lectual” dels seus poemes. Fonalleras, que va escollir aquesta mena de decàleg final sobre la poesia, la pietat i la paradoxa per obrir la seva intervenció, va esbossar el retrat de l’autor mateix mentre provava en realitat de definir la pietat: “Deu ser la voluntat d’intervenir en detriment del jo i a favor de l’altre”, i el poema, aquest poema epilogal que fa explícita una posició davant de la literatura, que és també una manera de ser al món, diu coses com ara que sempre s’escriu després de (d’algú altre, d’haver viscut, d’haver volgut escriure); que fer servir una determinada llengua produeix “assumpcions, esgarrifances, esgarrinxades”; que ser imprecís i temptatiu ben mirat és ser exacte; que “la pietat és una militància civil”; que “la poesia és un vincle”, la possibilitat d’una mena de vincle, i que el jo, en el poema, no existeix, però “paradoxalment la meva pietat sí”, és a dir, el jo moral, o com va referir-s’hi el mateix autor, “aquesta actitud prelingüística”. 

Cristina Garcia Molina, que va descobrir Miralles amb el dietari Retrobar l’ànima (Empúries, 2013), tenia interès a introduir la ferida i el monstre a la festa, sobretot des de la perspectiva que ja cantava Caetano Veloso: vist de prop, tothom és una mica estrany, raonament que Esteve Miralles va recollir assegurant que “tothom es pensa que la seva família és normal fins que porta gent a casa”. El concepte el desplega sobretot en la seva poesia, en la qual aquest Estrany o Estranya, en majúscula, que encarna l’altre, el que viu fora de tu però més perfecte o més abjecte, és la dona còpia D’entre els morts, de Hitchcock, que surt al poema “La por” (on Comadira veu molts ressons de l’Orgia de Pasolini, de la mateixa manera que considera que “el teatre és la sortida natural dels poetes”), o en el retrat de la Nena Blanca de “1994”, una “prosa despoetitzada” que fa de l’argument de Forrest Gump tota una altra cosa: una descripció de la “bèstia destructora de la innocència”, on el càndid és l’heroi racista, masclista, colonialista i sense intel·ligència que sobreviu a l’amiga fràgil, la de vida equivocada, la que mor, per descomptat. 

  

Imatge de la presentació  del llibre de pomes a l'Espai22/Llibreria22 el 063 d'abril de 2024:
Esteve Miralles, Cristina Garcia Molina, Josep M. Fonalleras, Narcís Comadira i Jordi Gispert.  

Enfront de la gravetat diríem que política d’aquests poemes, Narcís Comadira va elogiar també l’encantadora frivolitat de les villanelle incloses en el llibre, inspirades formalment en les cançonetes italianes a base de tercets encadenats que Miralles, que les va descriure com floracions d’un pensament obsessiu, adapta al seu gust per desplegar una vena paròdica i satírica que ja li venia de lluny, quan amb vint anys, va recordar Comadira, ja en publicava a la revista de la universitat, Ratlles 4, editada amb els amics Joan Simó i David Vilaseca, emmascarat sota noms de trobadors juganers. 

Al final, Esteve Miralles, que és d’una integritat tan rocosa que continua dedicant els llibres a l’amic Vicenç Pagès Jordà, només va llegir-ne un, dels seus poemes, la Villanella testamentària que dedica a Benet i Jornet, que parla dels llegats, de la tradició, del compromís, de la llengua i de construir un futur feliç amb aquests deutes, havent baixat a l’infern i havent-ne tornat.

EVA VÁZQUEZ, publicat en el Punt-Avui 13.04.2024

EL SALTO
Espanya, 2024 

Direcció: Benito Zambrano 

Guió: Flora González Villanueva 

Intèrprets: Moussa Sylla, Edith Martínez Val, Nansi Nsue, Mariola Fuentes 

Durada: 92 min 

Gènere: drama 

Idioma: castellà / francès.  

Data d'estrena: 12/04/2024

QUANTA, QUANTA MISERA     

No és la primera vegada que un director espanyol ens mostra la misèria i el mal viure dels emigrants que volen entrar a Europa via Espanya. Sigui a través del Mediterrani amb pasteres o a través del Marroc i Ceuta amb les tanques de separació on tants emigrants hi han deixat la vida. Un drama que commou a molta gent, però que no s'acaba d'arreglar. Un problema que tothom es vol treure de sobre. Una situació en què les màfies de traficants s'aprofiten de les desgràcies de tota aquesta gent que vol marxar de la misèria i que la majoria quan arriben a lloc cauen a les mans del capitalisme agressiu i opressiu. 

Benito Zambrano, director sevillà nascut el 20 de març de 1965, es va donar a conèixer amb l'esplèndida pel·lícula Solas (1999) que va obtenir cinc Goyas. També és el responsable de l'agradable pel·lícula Pan de limón con semillas de amapola (2021), basada en el llibre de Cristina Campos. 

Amb El Salto, ha sabut explicar correctament la història creada per la guionista Flora González Villanueva. Una història que ja s'ha vist en diversos films i documentals. Una història de misèries, desgràcies, de corrupció i de malentesos. També el problema de viure sense papers, que és en el qual Zambrano hi incideix més. La situació de viure i treballar sense papers. En aquest cas, el protagonista Ibrahim (interpretat per Moussa Sylla) treballa en una empresa de construcció, que l'explota i li paga una misèria i a més sense contracte ni assegurat. Viu amb una noia (interpretada per Nansi Nsue) que a la seva manera estan casats, però no hi ha papers que ho justifiquin. Ella treballa en una bugaderia amb el seu cosí i altra gent del seu país d'Àfrica. Viuen Madrid i, un dia anant al treball, la policia de paisà atura a Ibrahim i com que no té papers el detenen i el porten a comissaria a l'espera de si el deporten. Aquí hi ha una moguda per part de l'advocat d'ofici l'advocada de l'Associació per veure que poden fer. És aquí on la dona de l'Ibraim, que està embarassada, diu: "No som delinqüents, no som terroristes. Fem les feines que la gent del país que no vol fer i a més mal pagada. Per què ens tracten d'aquesta manera?" Una pregunta a la qual ningú li dona una resposta. 

La història i la misèria humana continua amb el fet d'haver de tornar a començar. Al ser deportat Ibrahim, ha de tornar a viure tot el procés. Viure o malviure en situacions inhumanes, suportar el maltractament i l'especulació de les màfies que trafiquen amb la desgràcia de tota aquesta gent. La seva fita és tornar a Madrid amb la seva família,

Son d'agrair les col·laboracions de les actrius Vicenta N'Dongo i de Vicky Peña, que interpreten molt correctament el paper d'advocada i de monja espanyola en el Marroc. 

No surts content de veure aquesta història, per més que te l'hagin explicat o que ja l'hagis vist. Però sí que val la pena que ens recordin i nosaltres tinguem present, que vivim en una civilització que no és generosa amb la gent que no té les mateixes oportunitats que nosaltres.

Guillem Terribas Roca
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Tràiler:

https://www.youtube.com/watch?v=iqPKLVgf8N8&t=1s

Mor Pere Quero, fotògraf saltenc

El fotògraf saltenc Pere Quero i Martí, ha mort a l’edat de 71 anys, segons ha confirmat en aquest diari el seu amic Jaume Prat. Feia més d’un any que estava malalt i actualment vivia en un pis a Girona. Aficionat a la fotografia, al llarg de la seva vida va dur a terme diversos projectes fotogràfics com l’exposició a l’espai de cultura contemporània de Les Barnardes Un somni un bosc de l’any 2017 o el projecte Salt, 25 anys després (1988/2013) juntament amb Jaume Prat i el dissenyador Quim Paredes, que mostrava el creixement urbà de Salt a través de fotografies d’espais i edificis característics de la vila. 

Pere Quero.

També va fer treballs per la revista saltenca La Farga i sovint publicava les seves fotografies a Instagram i Facebook, on era freqüent veure’n de flors i d’aigua en moviment. Però la vocació fotogràfica de Quero no va arribar mai a ser la seva font de recursos econòmics principal. Durant molts anys va treballar a Ràdio Salt, on va fer una mica de tot. Des de presentar un magazín matinal d’entrevistes i música, fins a preparar l’escaleta musical pel cap de setmana. També havia estudiat magisteri i psicologia, i durant un parell d’anys va treballar a l’antiga escola Guimerà de Salt, i com a psicòleg va treballar una temporada a la Sopa de Girona, l’espai obert per a les persones que no tenen llar. 

El seu amic, Jaume Prat, ens ha explicat que era una persona molt estimada, gran i grossa en tots els aspectes, que es feia entendre i que podria haver estat un magnífic professor.

Arnau Boix, publicat en El Punt Avui 03.04.2023

Guillem Terribas: Obra Recent * Abril 2024

Exposició en el Centre Civíc del Barri Vell de Girona, "Obra recent" de Guillem Terribas, del 05 d'abril al 30 d'abril de 2024. En el vídeo es pot veure, obra anterior (històric) obra realitzada digitalment. En una segona edició d'aquest vídeo es podrà veure l'exposició.

EL CRIM DEL MONESTIR, la darrera Novel·la de Miquel Fañanàs

Un crim i tres capitells a la Rambla

Va ser la lectura del llibre de l’arxiver Ramon Alberch Fugueras Girona. Històries, curiositats i misteris el que va encendre la curiositat de Miquel Fañanàs i l’espurna que el va fer investigar

Imatge de Felix Xucla, durant la presentació del llibre en el 
Centre Cívic del Mercadal, al costat de la 22.

per escriure el seu vint-i-sisè llibre, El crim del monestir, que es presenta aquest migdia a l’Espai 22 / Llibreria22 de Girona amb la presència de l’autor i de l’advocat penalista i escriptor Carles Monguilod. Allà s’explica el perquè de tres capitells que es poden veure a la volta de la rambla de la Llibertat situada davant del número 32, allà on ara hi ha la taverna irlandesa McKiernans. Es tracta de tres imatges curioses: en una s’hi representa una figura amb barret, meitat home meitat cargol, que toca una mena de flauta; en un altre, un home que toca un sac de gemecs, i en el tercer, una testa amb una venerable barba i ales de vampir o ratpenat. Segons Ramon Alberch es tractaria dels tres monjos que van ser ajusticiats a la ciutat acusats d’haver fet explotar un barril de pólvora a les habitacions de l’abat del monestir de Sant Esteve de Banyoles entre les tres i les quatre de la matinada del 24 d’abril del 1622, aviat farà 402 anys.

Vaig llegir el magnífic llibre d’en Ramon però he tornat a la Rambla per mirar els tres petits capitells. Potser n’hi havia un quart que s’ha perdut? Interessat pel tema recorro a Pedres de Girona, el magnífic i indispensable web de Girona de Fèlix Xunclà i Asunción Parés. Allà recull també que Carles Vivó, a Llegendes i misteris de Girona, en parla i creu que no es tractava de representar res concret sinó que, seguint la moda de l’art gòtic, es van copiar les figures que se solien pintar als marges dels manuscrits medievals amb combinacions impossibles. També citen Jaume Fabre, que a la Guia d’escultures al carrer hi presenta dues versions. Una, la dels tres monjos de Banyoles (fra Pere Antoni Descall, fra Lluís Descall i fra Jeroni Cerrauta) acusats d’haver mort l’abat Antoni de Cartellà; una escena que l’arxiver Julián de Chía també descriu a Bandos y bandoleros en Gerona. L’altra versió és que van ser executats pels francesos durant la invasió napoleònica. I segons Carles Rahola podien ser tres capellans acusats de formar part de partides armades que atacaven soldats francesos i que haurien estat ajusticiats a la plaça de les Cols l’1 de gener del 1810.

En tot cas, Miquel Fañanàs es va documentar i a partir de l’escassa documentació històrica ha bastit un trhiller que reflecteix l’assassinat, documentat, i la investigació que en va fer Guillem d’Abellan. Fañanàs novel·la l’ambient opressiu i hermètic del convent, farcit de gelosies, silencis i violència, i amb la presència d’un abat cruel i despietat. Hi ha documentació històrica, aportada per l’arxiver de Banyoles Josep Grabuleda, i hi ha molta imaginació d’un autor que ha publicat novel·la històrica com La bruixa de pedra (2012), El gran inquisidor (2015) –sobre Nicolau d’Aimeric–, Bonastruc el jueu (2017) o Les drassanes del rei (2021). I a més Susqueda, el conte que va espantar els pobles del Ter, de Susqueda en avall, als anys vuitanta, i la novel·la (2018), traduïda fins i tot al xinès. El crim del monestir ja es va presentar a Banyoles i Barcelona i aquest dissabte toca fer-ho a Girona.

JORDI GRAU, publicat en el Punt Avui 23.03.2024

Cristina Masanés : Una paraula inventada condensa una manera d’encarar la vida.

Cristina Masanés. Foto: Eduard Martí

Cristina Masanés admet que, malgrat que a «Marxarons», la figura del pare, que va patir un vessament cerebral, hi és molt present, allò que li interessava explorar en aquest nou llibre era la relació que tenen els humans amb el llenguatge «i el punt de misteri» que conté, sobretot, quan una persona se’n queda sense, d’un dia per un altre, i ningú, ni tan sols la ciència, en sap donar raons ni explicacions.

Vostè parla de misteri. 

Ho és, com construïm el món a través de paraules és un terreny inexplorat o una zona misteriosa, perquè ni des de la medicina, ni la neurologia hi ha massa respostes.
En el llibre plasma aquest viatge lingüístic viscut pel seu pare. Explico totes les aventures lingüístiques -què passava amb els verbs, amb la firma, els noms- més endreçat tot i que aleshores es vivia desordenat. Era tan significatiu que m’ho anava apuntant pensant que algun dia ho hauria d’escriure. Van passar uns anys i m’hi vaig posar. I tot el que eren com accidents lingüístics m’ha servit de matèria narrativa.
Hi ha un moment en què enumera i descriu alguns efectes d’una afàsia com la pèrdua dels noms; inventar-se paraules i repetir-les sovint; utilitzar mots de llengües apreses d’adult, però perdre les d’infància...
El que explico és molt comú, però quan és la primera vegada que ho vius...

Com va ser el procés d’escriptura de Marxarons? 
Tenia les llibretes en les quals havia anat apuntant i vaig buscar un ordre, una estructura, però em vaig adonar que, a l’hora de trobar la veu, estava intentant donar paraula a algú que justament no la tenia. No volia inventar-me res, fer-li dir al pare el que no va dir, no volia fer cap impostura. Quan ell va morir, vam trobar un petit diari d’alpinisme que havia fet de jove. També unes cartes i unes fotografies de sortides a la muntanya i és curiós que quasi no hi ha dones. Tot dins una capsa, perquè ell no guardava massa res, no mirava el passat, sempre endavant. I aquí vaig trobar la seva veu, la d’altres moments de la seva vida, la seva paraula.
En el llibre, dividit en onze capítols amb noms de cims, utilitza l’alpinisme com a metàfora de la seva vida i la seva situació.
Una metàfora que va recorrent tot el text fins al final quan dic que la vida li va posar al davant fer el cim impossible, l’Everest, que és tornar a aprendre a enraonar o viure sense paraula. I no el va fer.
El títol Marxarons és un mot que el seu pare va inventar.
Sí, i el va anar repetint durant un temps. Ell deia marxarons amb una fonètica ben catalana, però que era un calc del marcherons francès. I em va sorprendre que tingués a veure amb avançar, marxar, anar endavant, com si una paraula inventada condensés una manera d’encarar la vida.
La vida i tota aquesta etapa.
No crec que fos una cosa pròpiament d’ell, perquè imagino que tothom que pateix una afàsia el que vol és tornar. En el seu cas, el primer any i mig, com ell estava bé, encara tenia intenció de tornar a parlar i va fer molt treball amb la logopeda. Les seves llibretetes m’han anat molt bé i tots els exercicis que anava fent. Era un treball lentíssim i duríssim, feien classes molt curtes perquè neurològicament és esgotador. No avançava, però ell ho intentava amb insistència. Després, el seu cor es va anar complicant i la parla va ser l’últim. Penses, quan un nen aprèn a enraonar ho fa com un joc i el llenguatge creix sol, però quan l’has tingut i el busques, el vols recuperar, és com picar contra un mur perquè ja saps què busques.
Quins dubtes li generava això? 
El més gran era que si ell no trobava les paraules per dir i articular, a escala mental disposava del concepte? Sap que això (assenyala una ampolla) és aigua, però no li surt el terme o bé, com que no té la paraula, mentalment no disposa ni del concepte? I continua sent un misteri, tot i que tot apuntava que sí, que sabia exactament de què es tractava, però no articulava.

Mita Casacuberta, Cristina Masanes i Eva Vazquez
 a la 22 el dia 22 de març presentant
el llibre, 

Quina frustració. 
Totalment. Els últims mesos només verbalitzava dues paraules per relacionar-se amb el món. El més impressionant és que, de tot l’univers lingüístic que tenim, la seva ment va seleccionar la que té a veure amb la necessitat física i amb el vincle, l’agraïment, amb el t’estimo, gràcies. I, amb això, sí que pots anar vivint.
Quan no hi ha llenguatge, altres coses prenen importància.
Sí, la mirada passa a ser el més important, tocar els altres, és l’emoció que abans no hi era. I t’adones que el llenguatge tampoc és tan fonamental tot i que t’aïlla molt perquè no hi ha lectura, cinema, televisió, ràdio, res. Sí que tens la música, que fa un paper molt important.

Va llegir molt sobre l’afàsia?
Sí, i en fer-ho em vaig adonar que n’hi havia una varietat infinita. Hi ha persones que deixen d’utilitzar noms comuns i no poden mantenir una comunicació amb ningú, però són capaços de dir sèries de paraules de tirada; gent que perd el verb, la idea d’acció. I et preguntes, quin és el funcionament del cervell? En sabem tan poc. És la sensació de misteri de la qual parlàvem, no la vam perdre mai, no acabaves de veure mai clar.
I tot el que pensava era una intuïció.
Tot, absolutament. És la idea que vivim, en bona part, a través del llenguatge, però aquest està construït sobre una base que no coneixem.
És un regal dels humans.

Totalment, que no vol dir que siguem ni més ni menys feliços.

En la història aporta pinzellades de la vida del pare.
Alguns lectors han vist un retrat generacional. No hi comptava, però és cert. També faig pinzellades a la història del país perquè no me’n sé estar. Els anys de dictadura expliquen moltes coses.
No hi ha ficció en el relat.

En altres llibres que he fet hi ha hagut molta recerca. Aquí no n’hi ha, en el sentit que no vaig a entrevistar a algú o recullo històries de vida, documentació o arxiu, sinó que agafo unes llibretes i unes cartes. Potser és que a mi no m’agrada ficcionar, perquè sempre necessito partir de la realitat. A més, la vida em sembla prou meravellosa per haver de fer ficció, diu tant i té aquests plecs tan curiosos que em fixo en aquestes coses.

CRISTINA VILA BARTIS / Diari de Girona 24.03.2024

*Imatges de la presentació a la Llibreria 22 el 22.03.2024

MODEST PRATS, CAPELLA, SAVI, MESTRE

El 29 de març farà 10 anys de la mort de Modest Prats i Domingo. Avui, a les set de la tarda, al centre cultural La Mercè de Girona, amb el títol Haurem estat capaços de salvar el futur? es fa un acte commemoratiu que han organitzat l’Ajuntament de Girona, la UdG, el Temporada Alta i la Comissió d’Amics de Modest Prats. S’ha editat un opuscle que, com la invitació a l’acte, està il·lustrat per una obra del poeta i pintor Narcís Comadira que rememora la Cappella della Madonna di Vitaleta, a la Val d’Orcia. L’homenatge, una evocació de qui va ser capellà, savi i mestre, vol recordar què va representar Modest Prats per a la cultura catalana i ser alhora una invitació a les noves generacions perquè coneguin el seu llegat. 

Lluc Salellas, tancant l'acte del dia 21de març
 a La Mercè. 

Modest Prats va estar sempre lligat a la terra i a les publicacions del país, primer a Presència i després a El Punt, on va ser membre destacat del seu consell editorial. Però, per resseguir la seva trajectòria al marge de la biografia oficial, he anat a raure a qui va ser un dels seus grans amics, l’escriptor Josep Maria Fonalleras. En conversa hem resseguit l’escenari de qui va ser un personatge públic, un gran professor universitari, un referent intel·lectual i que si hagués volgut hauria estat també un referent en política cultural però que en va tenir prou amb poc més d’un any com a director dels primers serveis territorials de Cultura el 1981. En Fono ho té clar. Va ser tot això però va voler ser capellà, la seva vocació. Capellà de poble com el van presentar a Jorge Semprún. El reverendo, que li deia Josep Pla, amb qui va tenir grans converses al Motel. Una personalitat que no va voler fer carrera religiosa, com hauria pogut per formació i talent i que l’hauria portat al més elevat de la jerarquia. Però per a en Fono va ser sobretot un amic, un conseller. A en Modest no li importava el reconeixement. Era i volia ser capellà i amb això ja en faria prou.

Va entrar al seminari amb 10 anys, el 1946. Va ser ordenat el març del 1959, el més jove de tots, va ser professor, va escriure i va estudiar a Roma i París. La seva vocació el va portar a ser el primer rector de Vista Alegre, després 25 anys a Medinyà, amb la seva mare, Enriqueta Domingo, que el va pujar després de l’assassinat del pare d’en Modest, Baldiri Prats, quan ell només tenia 3 mesos.

Avui es vol evocar el savi i el rector, l’amic, el culer, tot el que era en Modest. Els seus amics van ser convidats per en Modest molts anys a fer el Niu al Motel i mantenen la tradició ara que ja no hi és i a més editen opuscles amb les glosses que li han dedicat en aquell acte, entre d’altres, Pep Nadal, Comadira, Xavier Folch, Montserrat Terradas, Guillem Terribas  i aquest any Neus Pellicer i Dolors Vidal. També cal evocar el Modest rector del Mercadal, el del cafè al Neptú, el que amb els amics anava a passar el dia a Roma. Ara el Neptú ha tancat i potser costarà que tornin a servir un Modest, un cafè expresso ben curt, com a ell li agradava. El d’avui a La Mercè serà un acte senzill però emotiu, amb participació dels seus amics que el recordaran. Cal fer-ho perquè en Modest va voler ser només un capellà de poble, però també va ser un savi i un mestre.

JORDI GRAU, publicat en el Punt Avui el 21.03.2024

LA ABADESA, full de sala del Cinema Truffaut.

LA ABADESA
Espanya, 2023
Direcció: Antonio Chavarrías
Guió: Antonio Chavarrías
Intèrprets: Daniela Brown, Blanca Romero, Carlos Cuevas, Ernest Villegas Durada: 120 min
Gènere: drama
Idioma: castellà
Data d'estrena: 22/03/2024

Tossudament fidel a un projecte.

Antonio Chavarrías (l'Hospitalet de Llobregat, 1956) és un guionista, director i sobretot productor (Oberon) de llarga trajectòria, que es va donar conèixer l'any 1991 dirigint el film Manila i va prosseguir el 1996 amb Susanna, totes dues interpretades per l'actor Àlex Casanovas, les dues reconegudes per la crítica i el públic, oferint un tipus de cinema diferent i atrevit. Com a productor, ha fet possible interessants i reconegudes pel·lícules, com els primers films del director Marc Recha.

Després d'uns anys dedicant-se només a la producció, Chavarrías, escriu, dirigeix i produeix La Abadesa, que s'ha pogut exhibir en el darrer festival de Màlaga i que ara ja es pot veure en totes les sales de cinema. Per escriure aquesta història, el director i guionista s'ha inspirat en una dona del segle IX,  Emma, filla de Guifré el Pilós (extraordinària i creïble interpretació de la jove actriu catalana Daniela Brown) una jove de disset anys que és anomenada abadessa pel seu pare, amb un encàrrec de repoblar el territori de l'Abadia i cristianitzar aquests territoris fronterers en continu conflicte amb els moriscos.
La jove abadessa es trobarà amb unes monges que ja s'han muntat la seva vida en el monestir, amb un capellà (molt ben interpretat per Oriol Genis) que ja li va bé com està l'abadia. Haurà de superar i conviure amb la misèria i la pobresa de la gent que viu miserablement en aquell territori.
Plena de dubtes i insegura per la seva inexperiència, només tindrà una obsessió portar a terme el que li ha encomanat el seu pare. I aquí és quan tindrà problemes amb alguna de les monges i amb el seu propi germà, comte de Borrell (convincent Carlos Cuevas) que comanda els soldats que a la seva manera controlen i posen ordre en el territori.
Sobre aquesta base, Chavarrías ens fa entrar en la vida d'aquestes monges, la majoria de les quals estan en el convent per obligacions i interessos familiars i, també, per conveniències de la mateixa estructura de la manera de viure i de pensar de l'època. Una altra de les vessants que ens mostra el director és el poder de l'home sobre la dona i la poca credibilitat del poder d'aquestes. I aquí, és quan la jove abadessa lluita contra tots aquests entrebancs i també per demostrar que tot i ser dona i jove, té una missió a complir i ho farà a la seva manera.
És una història d'una actualitat tremenda, tot i que està ambientada el segle IX. La desconfiança envers la dona per part del poder de l'home, que aquesta pugui arribar a portar terme una missió i a la seva manera i que, a més a més, li surti bé. Hi ha una frase per part del seu germà, que comanda les tropes, que diu: "és difícil lluitar contra un exèrcit que no existeix", molt significativa dins el context del moment en què vivien i es viu en l'actualitat.
Chavarrias aconsegueix crear un clima extraordinari, en uns paisatges nevats i freds, que fan arribar a l'espectador les sensacions que senten els personatges: la fredor de les pedres del convent (rodat a Osca i a la Seu de Lleida), de la foscor i la llum de les espelmes o la claror de dia que entra pels murs i per les finestres (magnifica la fotografia de Julián Elizalde). El temps també és important: el director no té pressa per explicar la història, com tampoc hi havia pressa en aquella època, en aquell convent. Els silencis i els diàlegs són creïbles, així com algunes situacions que viuen els i les protagonistes d'aquesta història de denúncia d'un món injust dominat per un pensament masclista. 

La Abadesa és una pel·lícula intel·ligent per espectadors exigents. Antonio Chavarrías explica una història ambientada en temps convulsos, dramàtics i sense concessions. I ho fa molt bé.

* Curiosament, el director/guionista i productor Antonio Chavarrias, es català com la majoria dels actors principals. La pel·lícula, que està situada en un moment important de la història de Catalunya, es va rodar entre Osca i Lleida en castellà. Tot i que hi ha participació de la Generalitat de Catalunya, la versió original es en Castellà. Hi ha una versió doblada al català. En el Truffaut, s'ha optat, com es fa sempre, per la versió original.  

Guillem Terribas Roca, col·lectiu de crítics de Cinema de Girona.