Ens en sortirem

Hi ha una antiga frase dins el mon del comerç, que diu "Val més mil clients d'una pesseta que un client de mil pessetes". Doncs experts, entesos i gent que ha volgut administrar les nostres vides, prometent-nos el "oro y el moro" o allò tant conegut i popular de "duros a quatre pessetes", ens han portat a la situació actual. Gent, que suposadament era preparada per guiar-nos cap a un món millor, fantàstic i ple de futur. Al final hem pogut comprovar que molts d'ells son uns irresponsables i sense escrúpols que han estirat més la ma que màniga. I que han cap moment s'han sentit culpables ni tenen cap mena de vergonya del que han fet i la situació que ens han portat, ans el contrari, la culpa sempre son dels altres i de nosaltres, els que els hem elegit. Mai recorden, ni els agrada que se'ls hi recordin, les famoses promeses fetes durant les campanyes ( de tota mena) i fins hi tot de quan ens governen. I sempre amb aquell orgull i autoritat de que estan per sobre de nosaltres i que els hi hem de riure les seves tonteries i donar les gràcies perquè es dignen a rebre'ns o parlar amb nosaltres; quan en realitat estan al servei de la gent, del poble, ciutat o país. Aquesta insuportable prepotència, fa que cada vegada més, els hi perdem el respecte i la credibilitat.

Ha arribat el moment en que hem de prescindir d'aquest personal que ens diuen el que hem de fer i que administren els nostres diners. Hem de tornar a organitzar-nos i fer rutllar el país sense esperar gaire res d'ells. Hem estat massa temps, anys, vivim dels seus "donatius" i dels seus interessos.

Ens hem acostumat a que qualsevol cosa que volem organitzar, necessiten el suport i el patrocini de l'ajuntament, diputació o govern de torn, a que ens doni alguna subvenció. I quan la donen, fent-nos el gran favor, encara ho fan amb la condició de que vingui el polític de torn a fer el discurs i a posar-se medalles. Els ajuntaments s'han convertit amb els "promotors" més importants del país. Podríem dir els únics. Ells han administrat les nostres festes, han contractat els comediants i els musics. Han fet pavellons, camps esportius, piscines, pavellons, cinemes, teatres, cases de cultura, centre cívics. Ens hem venut i perdut la imaginació a canvi de la subvenció i la protecció dels polítics de torn. Vam deixar perdre els mil clients d'una pesseta i ens vam quedar amb el més fàcil, en mans d'un únic client de mil pessetes, que ara no té ni per pagar la llum dels locals que han anat creant amb els nostres diners.

L'Ajuntament d'Anglès encara deu les despeses de la Festa Major de fa dos anys. L'any passat ja van tenir problemes per poder organitzar una mena de Festa Major i aquets any, la cosa encara pinta més malament. Comento aquets exemple, però la situació dels ajuntaments de les nostres contrades no varia gaire.

Encara no sé, el moment d'escriure aquestes ratlles, com aniran les coses de la Festa Major en el nostre poble de Salt, però tal com està la situació i amb l'excusa de les retallades, feina hi haurà en poder celebrar una festa com cal si és que estem per festes.

Ens hem d'organitzar, en èpoques en que els ajuntaments no tenien diners per a res, i no perquè estiressin més la mà que màniga, l'empenta i la imaginació d'una sèrie de gent feia que en els pobles hi haguessin inquietuds cíviques i culturals. Les Festes Majors eren organitzades per una comissió de veïns que anaven casa per casa a vendre abonaments i a demanar col•laboració dels vilatans per poder tenir una Festa Major digne. I la gent de fora, si no tenia abonament, pagava una entrada, que no era excessiva i així podia compartir la festa amb la gent del poble. I ens en sortíem i ens la fèiem nostra i no calia que vingués cap autoritat a inaugurar cap dels actes, si de cas a l'Ofici religiós.

Vist com estan les coses, ens ho hem de fer nosaltres. No esperem que les administracions tinguin una visió col•lectiva. Ens han demostrat que van a la seva i que l'únic que els interessa es controlar a la competència, o sigui a la oposició. Col•lectivament i amb imaginació podem tornar a organitzar les nostres festes i el que calgui. No serà la primera ni la última vegada en que la força del poble guanya. Si lluitem podem guanyar, sinó ja hem perdut.
Guillem Terribas, publicat en el Programa de la festa major de Salt 2012

SOBREVIURE AL ICTUS: Tarda de amics i llibres

SOBREVIURE AL ICTUS: Tarda de amics i llibres: Un cap vespre de la 22 a can Xifra  Tarda d’amics i llibres. 20/03/2010 Un e-mail i la trucada del amic Josep Oliva m’avisen de que el pro...

Fent de jurat a Canes

Quan fa dos mesos el Cinema Truffaut va rebre una carta d'Europa Cinemas convidant-nos a formar part del jurat que atorgaria el premi al millor film europeu de la Quinzena de Realitzadors del Festival de Canes, la primera reacció va ser una barreja de satisfacció i sorpresa. Per què el Truffaut, un cinema d'una sola pantalla d'una ciutat mitjana de Catalunya havia estat un dels quatre escollits entre una àmplia xarxa de 1.100 cinemes, ubicats en 629 ciutats de 68 països diferents?

Amb aquest dubte vaig arribar a Canes, amb una sensació diferent a les altres divuit vegades que hi havia anat per seguir el festival. Per primera vegada deixaria de tenir només la perspectiva dels que habitualment seguim el certamen com a periodistes, per sumar-hi el punt de vista d'un jurat, amb tota la responsabilitat que comporta atorgar un premi en una secció tan prestigiosa, lliure i independent com la Quinzena de Realitzadors, justament la secció que va sorgir després del maig del 68 com a contrapès a la secció oficial del festival.

En la primera reunió del jurat, vaig entendre perfectament quina era la nostra responsabilitat: el premi que decidiríem, el Label Europa Cinemas, és un guardó pensat especialment per ajudar la promoció, difusió i exhibició de la pel·lícula guanyadora dins la pròpia xarxa de cinemes de què formem part. I això, per a molts films que tenen serioses dificultats per obrir-se camí en la majoria de països europeus significa senzillament un plus de visibilitat que pot fer canviar decisivament les seves possibilitats comercials o d'arribar a un volum de públic significatiu. I en aquesta primera reunió també vaig entendre per què el Truffaut havia estat escollit per formar part del jurat. En primer lloc, per una qüestió de repartiment geogràfic: Europa Cinemas procura que tots els països tinguin presència alternativament en els quatre jurats anuals que atorguen el guardó al millor film europeu (els altres tres són Berlín, Locarno i Venècia). Però sobretot ho vaig entendre en conèixer les persones que m'acompanyaven al jurat: tant Sarah Beaufol, dels cinemes Le Meliès de Pau (França), com Erik Hamre, del Gentofte Kino (Dinamarca), representen un model molt semblant al del Truffaut: cinemes singulars de ciutats mitjanes que tenen un concepte dinàmic de l'exhibició cinematogràfica, associant-ho permanentment a la vida cultural i ciutadana, i fent una programació equilibrada que no es basa en criteris estrictament comercials sinó en un plus que té en compte la qualitat dels films o l'actualitat de les temàtiques que tracten. I completant el jurat, la mexicana Paula Astorga, directora de la Cinemateca de Mèxic DF, una de les més reconegudes d'Amèrica Llatina.

A partir d'aquest moment, dies intensos de projeccions de la Quinzena –en el cas del nostre jurat havíem de visionar obligatòriament onze films, que eren els que competien pel Label Europa Cinemas– que molts compaginàvem també amb la secció oficial per convertir el festival en una autèntica marató que ens ha portat a veure globalment una quarantena de pel·lícules en deu dies. En la selecció de la Quinzena s'ha posat de manifest l'excel·lent moment creatiu que està vivint el continent sud-americà i com França continua sent el gran motor productor d'Europa (però també del nord d'Africa i de l'Àsia per la via de la coproducció).

Poques hores abans de la cerimònia de clausura, la reunió definitiva del jurat per decidir el film premiat va resultar apassionant, no només per l'argumentari vehement amb què els diferents membres del jurat defensàvem les nostres pel·lícules preferides, sinó sobretot perquè vam tocar el moll de l'ós de la pròpia idiosincràsia del nostre jurat: com a jurat d'exhibidors havíem de fer una valoració pura de les pel·lícules o hi havíem d'introduir altres aspectes associats a la comercialitat, possibilitats de difusió o potencial receptivitat dels films per part del públic que acudeix als nostres cinemes?

Quan a la cerimònia de clausura em va correspondre llegir el veredicte del jurat, ho vaig fer amb la convicció que el premi a Le repenti, la coproducció francoalgeriana de Merzak Allouache, sintetitza molt bé alguns dels valors que havia de recollir el nostre premi: ser un film rigorós i cinematogràficament interessant, fer un plantejament compromès d'un tema delicat i punyent com la reinserció dels terroristes islàmics i potenciar que el film tingui més oportunitats d'arribar a un públic ampli i divers que les que hauria tingut sense haver obtingut el premi. I també vaig pensar que tots aquests valors són alguns dels que han guiat la trajectòria de gairebé dotze* anys del Truffaut a la ciutat de Girona.

Paco Vilallonga és professor de cinema de la URL i membre del col·lectiu de crítics que gestiona el Cinema Truffaut / publicat en el Pun-Avui 03.06.12
Més informació

* De fet, son 22 els anys que és va crear el Col·lectiu de Crítics de Cinema i 20 que van  crear i fundar la "marca" Cinema Truffaut. (Guillem Terribas

Carpenter beneeix l'Acocollona't

Snake Plissken, el protagonista de ‘1997, rescat a Nova York',
que es projecta avui Foto: ARXIU.

Avui arrenca al Truffaut el segon festival de cinema fantàstic i de terror de Girona amb “La nit Carpenter'.
Després de l'èxit de la primera edició, el segon festival de cinema fantàstic i de terror de Girona, l'Acocollona't, arrenca avui amb un preludi en forma de sessió doble especial que serveix com a original pretext per explicar les bases del concurs de curtmetratges. Les dates del festival en qüestió es mantenen i l'Acocollona't arribarà el cap de setmana de les Fires i Festes de Sant Narcís, 26, 27 i 28 d'octubre.

Pel que fa a l'acte d'avui, La nit Carpenter, consisteix en la projecció d'una sessió doble al més pur estil Phenomena –que es fa a Barcelona amb gran èxit de públic–, en la qual aquí es projectaran les mítiques Christine i 1997, rescat a Nova York, dirigides pel mestre John Carpenter, un dels directors de gènere més importants i un dels pares de la filosofia de cinema fantàstic que promulga sens dubte l'Acocollona't. La nit Carpenter, que serà presentada pel crític de cinema Pep Prieto, començarà a les deu del vespre a un preu únic de 4 euros i amb un obsequi per a tots els assistents.

A la roda de premsa que es va fer ahir al bar La Cocollona –un dels patrocinadors del festival d'enguany– Guillem Terribas, president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, va destacar “el gran èxit de públic de la primera edició i la necessitat de continuar treballant en la mateixa direcció”, a més de demanar més implicació a la ciutat i sobretot al Barri Vell. “Hem d'aconseguir portar l'Acocollona't al carrer i fer que en participi tot el Barri Vell”, va dir.

Per la seva banda, David Ruiz, un dels organitzadors del festival, va destacar la importància de disposar d'un lloc com el Cinema Truffaut per poder encabir l'Acocollona't, i va afirmar que “ el Truffaut, per espai, per disponibilitat, per bona entesa amb els seus gestors, és el lloc ideal per fer l'Acocollona't”.
Jordi Camps Linnell publicat en el Punt-Avui 01.06.12

Elogi de Miquel Plana

Em va ensenyar paraules com tòrcul o burí, la premsa manual que es fa servir per imprimir làmines o per treure'n proves i l'eina d'acer per fer gravats. Però no em va ensenyar només això, sinó que vaig poder treballar amb ell mentre observava com feina anar tòrcul i burí per confeccionar els seus tresors amagats, els llibres enquadernats amb cura, amor, dedicació i amb una deu inesgotable de sensibilitat. I més encara: vaig aprendre, com diu el seu amic Domènec Moli, que la producció de Miquel Plana s'anava fent “en silenci, amb humilitat, sense cap tipus de fressa, però amb una constància indescriptible”. En dono fe. La persistència de Plana, que ha mort aquesta mateixa setmana després d'una llarga malaltia, tenia a veure amb la passió irrefrenable per construir espais de bellesa. Moli, que n'ha fet una glossa molt sentida, parla de “l'escalfor de les seves mans”, i afegeix que “ell concebia el llibre com una religió, com a protagonista artístic”. Hi estic plenament d'acord. El llibre, el treball artesanal, la fixació per aconseguir una delicada obra mestra, començava quan Plana ideava el motiu que l'havia d'empènyer, el motor que havia d'iniciar el recorregut de tota la maquinària. Les mans, és clar, però també l'escalfor de les persones amb qui tractava. Plana construïa bibliofília (és a dir, estimació pel llibre) a partir de la seva pròpia experiència i gràcies al fet que era capaç de tenir un respecte reverencial per tots aquells que, com ell, participaven en la cerimònia, en la litúrgia laica de l'objecte. L'he sentit parlar d'escriptors, d'artistes, de poetes, de tots aquells que van col·laborar en la seva obra, amb una cordialitat extrema, amb respecte, amb admiració. La mateixa que li demostraven ells, després, quan veien que la seva aportació es convertia, en les mans de Miquel Plana, en una joia d'orfebre. Delicada i sense artificis.

Hi ha un llibre, En defensa de la lletra, que és una de les peces fonamentals de l'obra del gravador d'Olot. Conté un text esplèndid de Modest Prats i un elogi, que és delitós i humil, de totes i cadascuna de les lletres de l'alfabet. Ja no se'n deuen trobar. Si mai el poden tocar, s'hi agenollin i el besin, com si fos una relíquia. És el llegat d'un mestre.

Josep M. Fonalleras, a la columna setmana Un sofà a la riba, publicat en el Punt-Avui 25.05.12.

 

Corroboro el que diu en Fonalleras i el mestre impressor Domènec Moli.

Vaig conèixer a Miquel Plana e1 dia 1 de novembre de 1969, a la segona Fira del dibuix de Girona. Teníem taula de costat. Sempre més i fins a la seva mort vaig mantenir amb en Miquel una relació permanent. Una amistat de respecta i admiració entre la seva feina, i la meva. Primer va ser la pintura, llavors els llibres. Amb la seva mort es perd una manera d'entendre l'amistat, la vida i el treball. Ens ha deixat un amic i un gran artesà. Un home bo.

LA PESCA DE SALMÓN EN YEMEN

LA PESCA DE SALMÓN EN YEMEN

Salmon fishing in the Yemen

Regne Unit, 2011.

Direcció: Lasse Hallström.

Intèrprets: Ewan McGregor, Emily Blunt,

Kristin Scott Thomas, Amr Waked.

Durada: 107 min.

Gènere: Comèdia romàntica.

Idioma: Anglès.

Increïble, però mentida
L’escriptor Paul Today, autor de la novel·la que porta el mateix títol que la pel·lícula i que en castellà està editada per Salamandra i en català per La Magrana, va treballar en la industria d’enginyeria marina, és coneixedor del Orient Mitjà i, un gran amant de la pesca del salmó. Per tant té tots els coneixements per inventar-se una història entre la comèdia i la política ficció.
El guionista de la aplaudida, sobretot pel gran públic, i oscaritzada pel·lícula Slumdog Millonaire (EEUU 2008) Simon Beaufoy, ha estat l’encarregat d’adaptar el llibre per portar-la al cinema. De fet el guió és una idea de la novel·la, una mena d’apunt, ja que Beaufoy li ha donat un to més romàntic a la història i possiblement més fantàstic. El responsable de dur terme aquesta història ha estat el director suec, Lasse Hallström, amb una bona i reconeguda trajectòria, com ho demostren pel·lícules Qui estima a Gilbert Grape? (EEUU 1993), Les normes de la casa de la sidra (EEUU 1999) o Chocolat (GB 2000).
Davant de l’experiència i el fruit que han donat tant el guionista com el director un, com a espectador, s’hi posa bé i n’espera més del que en un principi hi troba una vegada ha vist la pel·lícula.
La pel·lícula té la seva gràcia, sobretot la primera part, que és una bona sàtira envers les fundacions i les especulacions polítiques, sobretot en el gabinet de premsa i comunicació d’algun ministeri i el seu ministre, en aquest cas concret de la Gran Bretanya. Aquest inici anima a l’espectador que pensa que serà una mena de Cortina de fum (EEUU 1996) amb tocs de la famosa sèrie anglesa Sí ministre. Sobretot per la divertida i sorprenent actuació de la sempre agradable Kristin Scott Thomas, amb un paper secundari fent de la cap de gabinet. A mitja pel·lícula la cosa canvia i perd aquell to de d’humor satíric i se’n va una cosa més pausada, relaxada, encaminada a fer una mena de reportatge turístic i agradable del Iemen, amb tocs de denuncia, així molt per sobre. I a la part final la cosa és desborda (tant simbòlicament com efectivament), per part de la cap del gabinet i el seu ministre i la parella protagonista, que tot plegat queda tot molt confós i amb un final feliç de pel·lícula.
Suposo, que si un hi va sense les expectatives que indicava l’inici d’aquesta fulla, troba la pel·lícula distreta, amena, curiosa i divertida, que també ho és. I, per descomptat en Ewan McGregor, com sempre està bé, se’n surt i aguanta la història.
De ben segur que una vegada vista la pel·lícula us interessareu pel llibre, degut a que un intueix que allà hi ha moltes més coses, que tant el guionista i el director ho han obviat, per poder fer una agradable comèdia romàntica.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. Cinema Truffaut Maig 2012

Wilaya

WILAYA

Espanya, 2012.

Direcció: Pedro Pérez Rosado.

Intèrpets: Nadhira Mohamed, Memona Mohamed,

Aziza Brahim, Ainina Sidagmet.

Durada: 97 min.

Gènere: Drama.

Idiomes: Castellà, àrab.

Un camí sense tornada

Si mirem la filmografia del director Valencià Pedro Pérez Rosado, veurem que el seu cinema es decanta per parlar de la gent marginada i geogràficament situada en el continent africà. L'any 2003 ja va dirigir Cuentos de la guerra saharaui, el mateix indret i el mateix conflicte que ens explica a des d'un altre punt de vista a Wilaya. L'any 2005 va dirigir Agua con sol, on ens explica la història de dues dones que han perdut el seu estatus dins la societat del benestar.
Wilaya, està situada en Sahara, en un gran campament de refugiats sahrauís, molt a prop de Smara. A Wilaya, també hi trobarem la història i la relació de dues dones. En aquest cas el retrobament de dues germanes, després de la mort de la mare. Una d'elles, Fàtima, criada a València i per tant, amb una educació i manera de viure i de vestir totalment diferent a la germana i a la gent del campament.
La pel•lícula transcorre amb lentitud. En el desert les hores no es noten. El temps passa en càmera lenta. El paisatge es sempre d'un mateix color. El color de la sorra i de la terra seca i sempre acompanyada del vent, del "siroco", que fa moure les dunes que canvien dia a dia el paisatge repetit.
No passen gaires coses, la gent s'ha acostumat a la vida del campament, a viure amb poques coses. El més important és tenir una nevera, encara que no tinguin res per posar-hi a dins. També la televisió.
La Fàtima, la germana que s'ha educat a València i que parla castellà, idioma que tots coneixent, no troba el camí de tornada i si val la pena tornar. I així, arribem al final d'aqueta història, de cultures diferents, d'amistat. De sobreviure en una terra de ningú, perquè la seva els hi van mal vendre a el Marroc, els espanyols l'any 1975.
En definitiva, una crònica d'una gent, d'un territori que el govern espanyol va abandonar de la mà de Déu o d'Alà.
Guillem Terribas. Full crítica pel Cinema Truffaut de Girona. Maig 2012

El fum de la vida

François Truffaut, que a més de ser un bon director de cinema era un cinèfil, va dir: “Qui estima la vida, estima el cinema.” Jo vaig estimar el cinema quan encara no sabia que Truffaut havia dit la famosa frase.
El cinema m’ha ensenyat moltes maneres de viure i de veure la vida. També, a través del cinema, vaig veure que fumar era una manera d’entendre i d’afrontar la vida, segons les circumstàncies, tant en els moments feliços com, també, en el moments dramàtics. Vaig aprendre-hi que fumar era també una manera de seduir i de comportar-se; de relacionar-se i, sobretot, de relaxar-se després d’una agradable experiència sexual.

Mai oblidaré la manera com Bette Davies encenia els cigarrets, feia la primera pipada i, llavors, deixava anar al fum enlaire o a la cara de la persona que estava provocant, seduint o maleint. Tampoc les divertides esperes, en moltes comèdies, dels pares novells fumant desesperadament, mentre miraven la porta del quiròfan impacients perquè sortís la infermera de torn a dir-los si era nen o nena. O el metge visitant els diferents pacients amb una cigarreta a la mà i invitant-los a fumar, mentre els donava una bona o una mala notícia. Tampoc puc oblidar com fumava Humphrey Bogart, d’una manera continuada, mentre intentava esbrinar el que passava al seu entorn. O aquella escena, moltes vegades repetida en les pel·lis de guerra, en què l’amic del noi, o sigui, del prota de la pel·li, havia estat ferit, i el noi l’agafava amorosament i li donava un cigarro mentre el consolava a l’espera que morís dolçament amb la cigarreta a la boca.

Són molts moments de la meva vida dins les sales fosques dels cinemes, veient històries i personatges que eren els meus ídols, que fumaven i que costen molt d’esborrar de la meva memòria (tampoc no en tinc cap ganes), i que per decret llei em volen fer oblidar i repudiar, com si no haguessin existit mai.

Els tinc un gran respecte, simpatia, amistat i reconeixement, a tots aquells actors i actrius, amb els seus personatges i amb les seves històries, que m’han donat, i encara em donen, uns moments molt importants en la meva vida. Per tot això i més, m’agrada fumar i m’agrada la vida en fum.

Guillem Terribas, publicat a Bastards  http://blogs.elpunt.cat/elsmaleitsbastards/2012/05/14/el-fum-de-la-vida/ Maig 2012

CULTURA RIMA AMB LITERATURA I AMB LECTURA.

La cultura, la paraula cultura, el fet cultural, la cultura en general, es ambigua i de vegades menyspreada. Què és cultura ?. Qui fa cultura? La cultura és només per uns privilegiats?. I així podria anar qüestionant la paraula Cultura.

La cultura és una manera de viure, de pensar, de raonar i de veure les coses. La cultura és civilització, tolerància i solidaritat. La cultura és memòria. La cultura la vivim cada dia de cada dia amb molts dels nostres actes que fem quotidianament: llegir el diari, escoltar la ràdio o veure la televisió, participar en una tertúlia, … escoltar música, anar a passejar i veure la ciutat; observar, xafardejar, tenir curiositat per on passes, pel que passa i a on vas. Fer-te preguntes i donar respostes. Anar al teatre, el cinema, concerts de música,…el menjar, el saber menjar, també es cultura. Visitar museus, veure exposicions. Llegir.

Un país, una ciutat, un poble que cuida la seva cultura, és més civilitzat, obert i ric. Un poble que no perd els orígens i mira amb tolerància el demà, té futur.

La cultura no és rentable en el sentit especulatiu de negoci. Però la Cultura dona negoci, benestar i prosperitat, a la llarga; i a la curta, si està ben planificada, participada i promocionada. Nova York es coneguda pels seus museus, pels seus musicals i els seus edificis, al igual que Roma ho és, per la seva historia i els seus monuments,...

Escriure, saber escriure, es cultura i, també, literatura. Sabem del nostre passat més llunyà, perquè algú ho va deixar escrit. Les històries s’escriuen i llavors s’editen en llibres. Les cançons ens parlen d’ històries que abans han estat creades i recordades a través de l’escriptura. El teatre, el cinema, moltes de les arts, abans han estat escrites i moltes vegades publicades, i llavors, llegides, discutides i, per tant, ha creat i provocat un fet cultural.

La cultura es un bé de tots, que tots d’una manera o altre contribuïm a la seva difusió i coneixement. Com més preguntes ens fem i més curiositat tenim, ampliem les nostres possibilitats culturals i per tant, ampliem les nostres relacions.

Qui oblida i abandona la seva cultura no té futur.

Guillem Terribas, publicat a la Revista TOTDONA, abril 2012.

Girona recorda amb retalls emotius el seixantè aniversari de Jaume Curbet

Amics i familiars recorden l'exregidor de Girona i expert en seguretat, mort el mes de maig, en un acte multidisciplinari al casal bisbe Cartañà.

Un acte emotiu i distès al mateix temps va servir ahir al vespre per "felicitar" els seixanta anys a l'exregidor de Girona i expert en seguretat Jaume Curbet i Hereu, que va morir el 16 de maig de l'any passat. Amics, familiars, coneguts i també admiradors van apropar-se fins al casal Bisbe Cartañà, on diferents testimonis van narrar retalls i records de la vida compartida amb Jaume Curbet. Es van llegir documents, cartes, poemes i es van veure diferents vídeos.

Mon Marquès i Manel Serra participant a
l´"Espai Obert Jaume Curbet" ahir al vespre al
casal bisbe Cartañà.. Foto:. Marc Martí

Un a un, van anar pujant sobre l'escenari diferents amics de Curbet. Mon Marquès i Manel Serra van ser els primers. Marquès va llegir un document escrit l'any 1971 que ja duia el segell de Curbet i que reflexionava sobre la vida i les persones. Serra va esmentar com jugaven a bèlit en diferents places de Sant Narcís, el casament amb Victoria Eugenia oficiat per Modest Prats o com va arribar a la regidoria de Seguretat de l'Ajuntament de Girona.
Després d'un curtmetratge de Jordi Curbet i Adrià Mercader on es veia Jaume Curbet jugant a futbol a l'estadi de la joventut o en una cursa de sacs, van pujar a l'escenari, altres participants en l'acte. Paco Pérez va llegir una carta d'uns amics colombians de Curbet, on repetien una de les seves màximes: "Sempre millor la raó que les bales". També llegiria un poema de Machado. Salvi Jacomet va recitar "Elogi de viure" de Maragall. Tatus també va llegir una missiva colombiana on els escriptors informaven que per ells Curbet "és un far per als que seguim navegant". Miquel Berga va rememorar un Nadal que van passar junts i una xerrada a la Fura dels Baus. Guillem Terribas va fer un vídeo. I va seguir pujant i pujant gent.
Publicat en el Diari de Girona, 31.03.12