HI HAVIA VIDA ABANS DE LARSSON

L'autor recomana els referents de l'escriptor suec als seguidors de "Millennium".

Dues setmanes abans de la sortida de la tercera entrega del Millennium de Stieg Larsson, es va estrenar als cinemes l'adaptació del primer lliurament, Els homes que no estimaven les dones (Män som hatar kvinnor, Suècia 2009), dirigida per Niels Arden Oplev i interpretada per Michael Nyqvist i Noomi Rapace. La pel·lícula, llarga (148 min.), no aconsegueix l'atmosfera ni l'apassionament que ha tingut la novel·la en una majoria immensa de lectors. L'actriu Noomi Rapace destaca en la seva interpretació de l'extravagant Lisbeth Salander (segons Larsson, un personatge inspirat en el de la famosa sèrie de televisió dels anys 70 Pippi Calzaslargas –Pippi Langstrump–, tal com seria als 25 anys). En canvi, l'actor Michael Nyqvist no és tan convincent en el seu paper del protagonista Mikael Blomkvist. El pes de la novel·la fa mal a la pel·lícula. La majoria de la gent que ja ha vist el film opina, una vegada més, que la novel·la és molt millor que la pel·lícula.
Ja ho deia el gran Alfred Hitchcock, mai s'ha de portar una bona novel·la al cinema, aquesta s'ha de llegir.
La tercera i última part escrita del Millennium, amb el títol La reina al palau dels corrents d'aire, ja fa dos dies que és a la venda, en català editada per Columna i en castellà per Destino. Pel que fa a les pel·lícules, la segona està previst que s'estreni a finals del 2009, i la tercera, a principis del 2010.
Larsson havia previst escriure deu novel·les per completar el seu Millennium. La seva mort sobtada, als 50 anys, uns mesos abans que es publiqués la primera de les tres novel·les, ens ha deixat orfes de saber com seguirien les aventures de Lisbeth i Blomkvist. Pels que s'han quedat amb les ganes de seguir llegint Larsson, us aconsello la lectura de les novel·les de Mari Jungstedt (Estocolm, 1962), a qui ja anomenen «la reina de la novel·la negra sueca». Té alguns llibres editats en castellà a l'editorial Maeva. Columna, ara, està editant en català les seves històries. La primera, Ningú no ho ha vist, amb traducció de Núria Vives. Àlex Gombau, el traductor de la primera part del Millennium, està traduint les altres històries d'aquesta autora sueca i, segons ell, estan molt bé, són molt originals i tenen molta gràcia.
Hi ha una parella de periodistes suecs, una dona, Maj Sjöwall (1935) i un home, Per Wahlöö (1926-1975), que al 1965 van publicar Roseanna i van crear un personatge de novel·la negra anomenat Martin Beck. El personatge va ser el protagonista de diverses novel·les del gènere. Algunes d'elles han estat editades en castellà per RBA a la col·lecció de Novel·la Negra, amb títols com Roseanna, El hombre del balcón, El hombre que se esfumó o El policia que ríe. També algunes de les novel·les han estat adaptades per al cinema: pel·lícules com Roseanna (1965) de Hans Abramson; San Francisco, ciudad desnuda (1973) de Stuart Rosenberg, en la qual l'actor Walter Matthau interpreta el protagonista Martin Beck i que era una adaptació d'El policia que ríe; o una altra, dirigida l'any 1980 per Péter Bácso, Mannen som gick upp i rok, amb l'anglès Derek Jacoby en el rol de Martin Beck.
Aquests dos escriptors van influir molt Stieg Larsson a l'hora d'escriure la seva trilogia. Per tant, als desesperats de més material del malaguanyat Larsson, sempre us quedaran aquests autors. A més, ara l'editorial Columna acaba de publicar Roseanna i L'home que es va esfumar,i té la intenció d'anar publicant els altres títols en català.

Guillem Terribas (Publicat en El Punt 20.06.09)

Entrevista a Guillem Terribas, el Períodico 01.06.09

Guillem Terribas: "La clau de Tià Salellas és que era profundament cristià"

Presentació de l'últim llibre de poesia de Rosa Font a la Llibreria 22, dins dels actes del primer memorial Sebastià Salellas.
Sebastià Salellas no era un advocat convencional. Amb la seva llarga barba blanca i la seva cabellera també blanca, xocava veure'l enfilat als púlpits dels tribunals defensant amb vehemència i convicció aquells que ell considerava com els membres més indefensos de la societat. Quan es compleix un any de la seva mort, familiars i amics han organitzat un memorial amb diversos actes culturals que s'allargarà durant una setmana. El llibreter Guillem Terribas n'és un dels promotors.
-¿Com va sorgir la idea?- Com sorgeixen la majoria d'iniciatives en aquesta ciutat, durant un sopar amb un grup d'amics. Primer vam pensar en la creació d'un premi d'assaig, però com que ja hi ha molts guardons literaris al final vam optar per un memorial en què s'organitzessin actes culturals i polítics molt lligats a la seva manera de ser: compromesa, solidària i reivindicativa.
-L'ajuntament també s'hi ha sumat dedicant-li una plaça- Sí i, a més, ho ha fet en un temps rapidíssim, cosa que no és habitual en una administració. Se li ha dedicat una plaça al barri de Vila-roja, on ell tenia molts clients i del qual va ser regidor durant el seu pas per la política municipal.
-¿Què més destacaria del programa d'actes?- La conferència del filòsof Josep-Maria Terricabras va ser un homenatge a aquest home lliurepensador, el vermut popular antiespeculatiu va servir per donar veu als col.lectius que ell defensava i la presentació que es farà aquesta tarda a la Llibreria 22 del nou llibre de la poeta Rosa Font ajudarà a desxifrar algunes de les claus d'un home que era un gran lector.
-¿Quina relació vinculava l'advocat amb aquesta escriptora?- A Salellas li encantava un llibre de Font titulat Aigua llunyana en què parla de l'Empordà. Li agradava tant que m'obligava a tenir-lo sempre a la llibreria perquè cada dos per tres en regalava un exemplar a algun dels seus coneguts o amics.
-Tenia fama de ser una persona molt idealista- La clau de Tià Salellas és que era una persona profundament cristiana. Però no era un creient de sotana, sinó que seguia al peu de la lletra el missatge de Jesús, que era el d'estar sempre al costat de la gent més marginada.
FERRAN COSCULLUELA.
A la foto: Guillem Terribas i Benet Salellas. Foto: D.V.

Tot comença amb un dinar deliciós al costat del Roina

A finals del 2007, vaig tenir la sort que a vegades ens acompanya de conèixer l’obra de Stieg Larsson. Va ser un moment especial en la meva feina com a editora de Columna. Havia vist el nom de l’Stieg Larsson diverses vegades, a les llistes de llibres més venuts a França: novel.les negres, molt gruixudes!.
En una visita a la prestigiosa editorial Actes Sud, una Maison d’édition instal.lada a la Provença francesa, a Arles, per on passa el cabalós Roina, els seus editors em van encomanar la fascinació absoluta per l’obra del suec que acabava d’inaugurar la seva col.lecció de “polars”, nom amb què designen el gènere negre. Com és sabut, França és un dels primers llocs on es va traduir l’obra del periodista suec, i que va actuar com a caixa de ressonància del seu talent. De tornada a Barcelona, empesos pel seu entusiasme, vam llegir i comprar els drets d’edició en català de la trilogia Milenium. Ens vam convertir en “addictes” a Larsson.
Vam publicar el primer volum ara fa un any, el 5 de juny, simultàniament a l’edició castellana, a càrrec de l’Editorial Destino. Des del principi la reacció dels lectors va ser molt bona; hi havia gent, cada vegada més, que ens deia que havien disfrutat amb la lectura, que els havia absorbit totalment. N’hi ha, fins i tot, que m’han renyat, dient-me frases de l’estil “des que la meva nòvia té en Larsson que no em parla, només llegeix”, i d’altres. De seguida vam comptar amb la complicitat dels periodistes del sector –que se’n van fer ressò a bastament- i dels grans aliats dels editors i dels lectors, els llibreters. El mateix Guillem em va trucar cap a mitjans de juliol de l’any passat, quan tot just feia un mes que havia sortit el llibre al carrer i em va dir, així, tal com raja, amb la seva veu forta i greu “Editora, vols que et digui quin llibre serà el més venut de Sant Jordi de l’any que ve?, és a dir, del que acabem de passar” i jo, “i tant!”. I en Guillem Terribas em va dir: “la novel.la de l’Stieg Larsson!” Dir-ho ara és fàcil, perquè ja ha passat, però fa un any no era tan clar. És evident que, com a bon llibreter, va ensumar on s’amagava un llibre magnífic, d’aquells que creen lectors.
La recomanació dels lectors es va anar fent cada vegada més important, i es va produir un efecte de “bola de neu”, que es va convertir en el “fenomen Larsson”.
Pel novembre vam treure el segon volum, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, i avui ja en portem d’editats –entre el primer i el segon- més de 200.000 exemplars.
Sovint m’han preguntat què té la trilogia Milenium que la fa tant addictiva?
Crec que hi ha diversos ingredients:
· Uns personatges principals fascinants: d’una banda un periodista –alter ego de l’autor- idealista, que lluita contra la corrupció de les altes esferes, granadet i atractiu. De l’altra, la gran Lisbeth Salander, una heroina femenina molt peculiar: inadaptada social, amb un passat que s’endevina tortuós, amb uns valors morals molt marcats, i un aspecte físic molt característic, plena de tatuatges, pírcings, aparentment molt fràgil. “La Salander”, com ja l’anomenen la munió de fans de la sèrie, té unes habilitats informàtiques descomunals, no hi ha fitxer encriptat que se li resisteixi, és una hacker de primer ordre.
· Uns personatges secundaris tremendament potents: els companys periodistes, com l’Erika Berger, la família Vanger, etc.
· Una trama poderosa, absorbent, amb accions simultànies i enigmes que es van resolent a mida que avança la lectura.
· Una atmosfera real; la societat aparentment tan avançada del nord d’Europa, que apareix retratada amb totes les seves contradiccions.
· El coneixement que l’autor tenia, com a periodista d’investigació, dels casos que relata a la trilogia. Això li dóna una versemblança i una sensació de realitat molt acusada, tant, que al lector li sembla conèixer en Blomvkist i la Salander.

Avui, un any després, estem a punt de treure al carrer la darrera obra de la trilogia, el desenllaç que tants lectors esperen. Estic segura que no els decebrà. El dia 18 de juny corrin a la llibreria; els garanteixo unes quantes hores de bona lectura. Els que no han llegit ni el primer volum, estan d’enhorabona: tenen bons llibres per a l’estiu.
Pels que, com ens ha passat a alguns, després de llegir el tercer i darrer volum quedin “orfes” de lectura, que no es preocupin, els hem preparat més llibres. Els en recomano 2:
· Mari Jungstedt. Ningú no ho ha dit. (Columna)
· Maj Sjöwall i Per Wahlöö. Roseanna i L’home que es va esfumar (els dos primers llibres de la sèrie de l’inspector Martin Beck). Aquests dos autors, que eren una parella de periodistes comunistes suecs –avui queda viva la Maj Sjöwall-, van escriure aquesta sèrie cap a finals dels anys 60 i 70. És novel.la negra pre-informàtica i pre-CSI, per entendre’ns, però hi ha els elements de denúncia social que després trobem en Larsson. De fet, ell els va reconèixer com a autors que el van marcar i inspirar.
Suècia és terra de bons escriptors de novel.la negra. Quan hi pensem sempre ens recordem de Mankell, i ara de Larsson. Però abans que ells dos hi van haver Maj Sjöwall i Per Wahlöö.
Stieg Larsson no va poder disfrutar el seu èxit, perquè va morir poc temps després d’haver lliurat els tres volums a la seva editora de Nordstedts. Avui en disfruta el món sencer; s’està traduint a més de 40 idiomes, s’han venut 12 milions i mig d’exemplars arreu del món.

Ja ho veuen, podria estar tota la nit parlant de Millenium, no me’n cansaria mai.
Només una darrera cosa. Si volen, preguntin-li al Guillem Terribas quin llibre serà, segons ell, el més venut de Sant Jordi del 2010. A mi, ja m’ho va dir, en un dinar deliciós al restaurant Neptú, molt a prop de l’Onyar.
Moltes gràcies
Ester Pujol / Columna Edicions

LITERATURA I CINEMA. 29/05/09

Divendres dia 29, a les 10 de la nit en els cinemes OCINE (abans Oscar) és va estrenar la pel·lícula “Els homes que no estimaven a les dones” (Män Som Hatar Kvinnor) Suecia 2009, dirigida per Niels Arden Oplev. Interpretada per Michael Nyqvist, Noomi Rapace. Basada en la novel·la “Els homes que no estimaven a les dones” de Stieg Larsson.

Com d’altres vegades s’ha fet, tant en les Oscars com en els Cienemes Albèniz, les Biblioteques de Girona de l’Ajuntament de Girona, El Museu del Cinema “Tomàs Mallol” i la Llibreria 22, quan hi ha una novel·la de “renom” que s’ha portat al cinema, organitzen la presentació de la pel·lícula i es fa un debat amb especialistes de la novel·la i de la pel·lícula.

Divendres dia 29, es va tornar a reunir el públic gironí (unes tres-centes persones) per assistir a l’estrena de la pel·lícula i al final participar en un debat, conduït per Guillem Terribas i amb la participació d’Alexandre Gombau, traductor al català de la novel·la editada per Columna i de Pep Prieto, crític de cinema.

La pel·lícula, llarga (148 m.), no aconsegueix l’atmosfera, ni l’apassionament que ha tingut la novel·la en una majoria immensa de lectors. A en Pep Prieto li va decebre i a l’Alex, no li va semblar malament. El públic hi va participar, dient que el treball de l’actriu Noemí Rapace que interpreta a l’extravagant Lisbeth Salaner(segons Larsson, el personatge de Lisbeth, està inspirat amb la famosa sèrie de televisió dels anys 70, “Pippi Calzaslargas” -Pippi Langstrump”- de com seria als 25 anys) era molt correcta i en canvi l’actor Michael Nyquist, no era tant convincent en el seu paper del protagonista Mikael Blomkvist. Tothom que havia llegit la novel·la, va opinar que una vegada més, la novel·la és molt millor que la pel·lícula.

Ja ho deia el gran Alfred Hichcok, mai s’ha de portar una bona novel·la al cinema, aquesta s’ha de llegir.

Pels que esteu impacients en llegir la tercera i última part escrita del Milenium, amb el títol “La reina al palau dels corrents d’aire”, sortirà a la venda, en català editada a Columna i en castellà per Destino, el dijous dia 18 de juny. En canvi, les pel·lícules, la segona està previst que s'estreni a finals del 2009 i la tercera a principis del 2010.

Larsson havia previst escriure deu novel·les per completar el seu “Mileniun”. La mort sobtada, als 50 anys uns mesos abans que es públiques la primera de les tres novel·les, ens ha deixat orfes de saber com seguirien les aventures de Lisbeth i Blomkvist.
Pels que s’han quedat amb les ganes de seguir llegint Larsson, us aconsellem la lectura de les novel·les de Mari Jungstedt (Estocolm, 1962) , que ja li diuent la reina de la novel·la negra sueca. Té alguns llibres editats en castellà a l’editorial Maeva. Columna, ara, està editat en català, les seves històries, la primera “Ningú ho ha vist” amb traducció de Núria Vives. Àlex Gombáu, està traduint les altres històries d’aquesta autora sueca i segons ens ha va dir, estan molt bé, son molt originals i tenen molta gràcia.

Hi ha una parella de periodistes suecs, una dona, Maj Sjöwall (1935) i un home, Per Wahlöö (1926-1975) que a l’any 1965 van publicar “Roseanne” i van crear un personatge de novel·la negra anomenat Martin Beck. A partir d’aquesta, el personatge va ser el protagonista de diversos novel·les del gènere. Algunes d’elles han estat editades en castellà per RBA a la col·lecció de Novel·la Negra, amb títols com, “Roseanne”, “El hombre del balcón” “El hombre que se esfumo” o “El policia que rie”. També algunes de les novel·les, han estat adaptades pel cinema. Pel·lícules com “Roseanne” (1965) de Hans Abramson; “San Francisco ciudad desnuda” (1973) de Stuart Rosenber, en la que l’actor Walter Mathhau, interpreta al protagonista Martin Beck i que era una adaptació d’”El policia que rie”; o un altre dirigida l’any 1980 per Péter Bácso, “Mannen som Gick upp i rok”, amb l’actor anglès Derek Jacoby, en el rol de Martin Beck.Aquests dos escriptors van influir molt a Stieg Larson a la hora d’escriure la seva trilogia. Per tant, desesperats de més material del malaguanyat Larsson, sempre us quedarà aquests altres autors que ja es poden trobar alguns títols a RBA i, ara, l’editorial Columna els vol començar a editar a en català.
GUILLEM TERRIBAS.

* Portada de la novel·la i cartell de la pel·lícula "Els homes que no estimaven les dones". Els periodistes escriptors: Maj Sjöwall i Per Wahlöö.

Fotos: Pep Prieto, Guillem Terribas i Àlex Gombau. Aspecta general del públic que hi va assistir. Fotos: Miquel Ruíz

Anatomia de un instante. Javier Cercas. Editorial Mondadori

TRES HOMES I UN DESTÍ: 23-F

Sé que en Javier Cercas ara està relaxat. Després de més de tres anys treballant en aquesta història, ha quedat descansat. I content del treball fet. De l’esforç i les angúnies que ha passat fins arribar al final del llibre. Després de començar-lo més d’una vegada. Després de repassar i repassar. Corregir i corregir. Finalment, en Cercas, ha escrit el que volia: la crònica d’un moment de la nostra història recent. Ens ha explicat tot allò que volíem saber sobre el cop d’estat del 23 de febrer de 1981 i no ens atrevíem a preguntar.

Javier Cercas ha escrit el llibre a la seva manera. A la manera que ja ens té acostumats. Entre la novel·la i la realitat. O, com diu ell: un assaig en forma de crònica o una crònica en forma d’assaig. Aquesta vegada, però, ha jugat més amb la realitat que amb la ficció. Però, a l'igual que a Soldados de Salamina i La velocidad de la luz”, totes dues publicades a l’editorial Tusquets, ens parla d’herois, malgrat ells. També ens explica una història crepuscular. A diferència de les altres, en aquesta Anatomía de un instante, els herois no són anònims, sino que són coneguts i molt populars. També ens parla i reflexiona sobre tres salvadors; tres personatges, que la seva “integritat” els porta a fer una salvatjada, en nom de la pau i l’ordre. Els tres primers són els que és van quedar asseguts durant el tiroteig en el Parlament el dia 23-F: Gutiérrez Mellado, Adolfo Suárez i Santiago Carrillo. Els altres tres, els salvadors de la pàtria: Alfonso Armada, Milans del Boch i Tejero. I al mig dels herois i dels salvadors, el Rei. I, també a veure-les venir, tot el poble espanyol.

I en Cercas ho escriu i ens ho explica magistralment. D’una manera que només un gran escriptor que domina la llengua, la narració, la intriga i la reflexió sap fer. De la manera que, encara que sigui un tema mot “remenat” i possiblement molt mal remenat, ens atrapa com a lectors. Encara que moltes coses, anècdotes o informacions, el lector ja les sàpiga, en Cercas t’hi fa agafar interès, et fa dubtar, et fa reflexionar. Encara que moltes vegades sembla que es repeteixi (i ho fa), que et vagi explicant una i altra vegada el mateix moment, el mateix instant, el lector segueix la història com si res. I aquest es el mèrit de la narrativa de Javier Cercas: saber explicar una història i saber escriure-la.

Possiblement en Javier Cercas no vendrà tants exemplars d’Anatomía de un instante, ja que demana una bona predisposició per part del lector, però si que pot anar tranquil: continua essent un escriptor, un gran escriptor . Tot i que té més obra editada, després dels èxits de Soldados de Salamina i de La velocidad de la luz, a la tercera va la vençuda.

Guillem Terribas

GIRONINS : Guillem Terribas, llibreter

El llibreter, l´actor, el cinèfil... en Guillem Terribas
ORIOL PONSATÍ-MURLÀ - 24/04/2009 "La Vanguardia"
Foto: Paco Sierra
Té fitxa d´actor a l´Internet Movie Data Base, ha dibuixat, ha fet ràdio i teatre, ha presentat milions de pel · lícules, ha aixecat una de les llibreries més importants del país, ha escrit un llibre, ha conegut tota la gent que val la pena de conèixer d´aquest país i, a més, els ha conegut sense moure´s de Girona perquè molt sovint ha estat ell qui ha propiciat que hi vinguessin. Si s´hagués de fer una targeta de visita, seria com un rotlle de rotativa. Però en fa prou amb el nom: Guillem Terribas Roca (Salt, 1951). Tots els gironins el vam veure fa poc, a la Rambla, envoltat d´autors, editors, i lectors. Des que en Guillem Terribas i 24 somiadors més van crear la Llibreria 22 l´octubre del 1978 han passat trenta santjordis. Però a la 22 és Sant Jordi tot l´any perquè en Guillem Terribas l´ha convertit en molt més que una llibreria, n´ha fet un lloc on hi passen coses. I n´hi passen constantment. La 22 és un centre de tertúlia, punt de trobada, on hi neixen llibres, pel · lícules, negocis, amors i segurament algun odi, com arreu on hi passen coses de debò. Però en Terribas porta una doble vida. Quan déu va morir, va llegar el do de la omnipresència a en Guillem Terribas, i cada dia, quan a les vuit del vespre abaixa la persiana de la llibreria, es fa present al cinema Truffaut, en concerts, en conferències, en sopars i tertúlies amb gent de tota mena. Sap que la feina la fan els cansats, i no hi ha obstacle que el desanimi. És un conversador intel · ligent i profund, un infatigable explicador d´anècdotes. I no té mai un no per a ningú. ...

Presentació del llibre "Engrunes i retalls" de Modest Prats, 21.04.09

Text de Pep Nadal, que va llegir a la presentació, a la Sala La Planeta de Girona

En Modest va arribar a Girona fa més de seixanta anys. Crec recordar que va ser el 1945. Ahir ens ho explicava amb una punta d’emoció desconeguda quan parlava del nen que va arribar a Girona amb el matalàs a coll de la mare. El Seminari, primer de tot, i la Universitat, després, han perfilat un bon grapat de les il.lusions d’en Modest. Però avui tot canvia mnolt de pressa i no sabem massa cap on aniran les coses. Per això en Modest, inquiet, es preguntava. I nosaltres, ara, on som? I tornava a insistir-hi: On som? Com si es preguntés si aquell viatge a Girona havia valgut la pena.

Mira Modest, els amics de la Universitat hem volgut publicar el llibre que avui presentem, les Engrunes i retalls, per explicar-te com ho veiem noaltres. I també com ho sentim.

Si la senyora Enriqueta no hagués carregat a coll el matalàs, si no l’hagués pujat al cinquè pis del seminari i no s’hagués posat a fer-te el llit i a arreglar-te l’armari, tu no te n’hauries anat a fer quatre xuts al pati. Però potser tampoc no hauries estat capellà, ni rector de Vista Alegre, ni de Medinyà-Vilafraser o del Mercadal. I per a molta gent les coses no haurien anat tan bé. I alguns de nosaltres hauríem trencat l’únic lligam amb la vida religiosa que hem estat capaços de mantenir.

Si la senyora Enriqueta no hagués carregat a coll aquell matalàs, potser l’any 1965 no hauries escrit aquelles reflexions sobre “l’ús de les llengües vives en la litúrgia” i no hauries entrat al Col.legi Universitari. I potser no ens hauríem conegut. I potser no hauries fet que tanta gent batallés per tenir una universitat a Girona, ni hauries escrit una (de moment inacabada) història de la llengua catalana. Ni fet escola.

Potser, Modest, si les coses no haguessin anat com han anat, nosaltres no hauríem pogut llegit aquelles teves meditacions ignasianes tan empipadores i tan lúcides. Per què no la deixem morir en pau (la nostra cultura)?... Al llarg de la història moltes llengües s’han mort i no ha passat res. Per què hem de considerar una catàstrofe la desaparició de la nostra? Per què ens resistim a acceptar la possibilitat de mantenir els valors de la cultura catalana en una altra llengua? Si no ens fem, implacables, aquests interrogants, no anirem gaire enllà. I és clar, ara, segurament estaríem més contents però no hauríem fet res ni probablement podríem fer-hi res.

Modest, si la teva mare no hagués carregat aquell matalàs a coll, per a molts de nosaltres tot hauria estat diferent. I tots ens hauríem perdut un gran filòleg. Bé, i l’obra d’un gran filòleg. No et puc pas dir, perquè no ho sé, “on som ara”, ni encara menys “on serem demà”. Però estigues ben segur que tots els que som aquí estaríem una mica més malament. Per això us hem volgut donar les gràcies a tots dos: a la teva mare i a tu, amic del cor, aquell nen que per sort de tanta gent va arribar a Girona amb el matalà a coll de la mare. Per a nosaltres, Modest, per a tots els que som aquí, ha valgut la pena. Gràcies.

La LLarga juventut, AGUSTINA REIXACH

La setmana passada em va trucar l'Agustina Rexach per dir-me que ja havia acabat el llibre. Que quan podia passar per casa seva a prendre un cafè per comentar i organitzar la seva presentació, tal com havíem fet amb els seus darrers llibres, i perquè «tu facis de mestre de cerimònies, que en saps molt».

L'Agustina em trucava molt i molt sovint. Els de la llibreria moltes vegades confonien les seves trucades, per l'entonació de la veu, amb les de la meva mare. Aquests darrers dos anys, ja només em trucava ella, i els de la llibreria ja no em deien que era la meva mare, sinó l'Agustina. I parlar amb ella era com parlar amb la meva mare... Quan em trucava era perquè l'anés a veure per fer petar la xerrada o també perquè una amiga seva havia escrit algun llibre i volien que els en donés la meva opinió, o també per felicitar-me pel meu sant o aniversari: no se n'oblidava mai. També em trucava per dir-me que ja tenia el llibre a punt. Sempre tenia un llibre a punt. Però un dia vaig ser jo qui va trucar-li per fer-li saber que tenia un llibre meu i a veure quan podia anar a casa seva per portar-li. Com sempre em va convidar a cafè i la vam fer petar i vam parlar del seu llibre, amb tot de papers, fotos i retalls damunt la taula.

Preparar les seves presentacions de llibres era tot un esdeveniment. Sí, feia moure una gran quantitat de persones i ningú es negava a participar-hi. Des de Narcís-Jordi Aragó fins a Narcís Comadira i Dolors Oller, passant per Dolors Condom, Modest Prats, Mercè Huerta, Joaquim Nadal, Anna Pagans, etcètera. Aquell dia, el de la presentació, era la reina. El Tot Girona és rendia a la seva coqueteria i la seva elegància. I ella, era feliç.

Darrerament només vivia per poder escriure un altre llibre i organitzar-ne la presentació i tornar a ser per un dia la reina de les lletres gironines.

Ahir, dia 7 d'abril, l'Agustina no em va trucar. Però vaig rebre una trucada que em deia que l'Agustina havia mort, a casa seva, a la matinada, sense fer soroll i (segurament) amb l'esperança que algun dia tornaria a ser la reina i la més jove, perquè mai no va tenir 98 anys.
GUILLEM TERRIBAS publicat a El Punt el dia 08/04/09. Foto: Xavi Castillón

El mal de Bezsonoff

L'escriptor Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) proclamava fa uns dies a El Punt: «Sóc francès, però m’estic curant.» Una manera càustica de resumir els efectes revulsius de la immerersió d’un català del Rosselló en el sistema republicà francès, que és aquell mètode que dóna al concepte republicà un sentit ben diferent del que es té per aquests verals del sud, tan diferent que podríem dir antagònic sense por d’exagerar entre gaire i gens. En tot cas, per a Bezsonoff i per a la resta dels nostres compatriotes de per allà dalt el fet d’haver hagut de passar pel corró del sistema educatiu jacobí ha estat una experiència traumàtica. Un drama individual i col·lectiu que de manera càustica, irònica i també un pèl melancòlica, aquest autor exposa en el seu darrer llibre, Una educació francesa, publicat per L’Avenç.
Precisament fa uns dies passava per davant de cal llibreter Terribas a Girona i vaig veure que hi feien la presentació d’aquesta novetat editorial. Com que sóc despistat de mena, no recordo mai els dies de les presentacions que m’interessen fins que acabo descobrint que l’han feta quan el diari se’n fa ressò l’endemà o l’altre. Aquest cop tinc L’ sort. Hi entro a temps per poder escoltar un bon tall de la intervenció de Xavier Pla i també la lectura d’un parell de capítols d’Una educació francesa feta pel mateix Bezsonoff, que n’enfila un en versió estàndard i un altre tal com ho hauria llegit el seu avi, segons diu, que és si fa no fot com ho hauria llegit el meu, d’avi, que era d’un poblet d’aquesta banda de les Alberes on el conreu de l’olivera ha deixat pas al cultiu de les urbanitzacions de jubilats amb el curiós resultat d’haver passat en menys de mig segle de ser un llogarret de parla empordanesa a convertir-se en un enclavament francòfon sense pràcticament haver deixat l’oportunitat al castellà de fer el seu legítim paper de llengua de l’imperi.
Curiositats sociolingüístiques a banda, el que volia escriure en aquest article és que el llibre de Bezsonoff és una delícia. Una delícia on l’amargor i la ironia es combinen magistralment, com es conjuminen sempre aquests dos sentiments en les narracions dels supervivents dels genocidis
que, malgrat la dissort, intenten maldar sense perdre la dignitat ni la identitat.
Penso tot això mentre en Bezsonoff va responent les preguntes dels amables assistents a la vetllada, fins que em sona el mòbil, que no he apagat, i corro cap al carrer per respondre. És la meva germana, que em truca des de Barcelona per dir-me que ha vingut el seu xicot, que és de Madrid, i per passar el dia l’ha portat a Perpinyà perquè veiés que també s’hi parla català. «No t’ho creuràs –em diu–, no hem trobat ningú que parlés català en tot Perpinyà.» Jo estic a punt de respondre-li que tots eren a Girona a la presentació del llibre d’en Bezsonoff però em primeixo el sarcasme i li acabo dient: «Coi, només passa que Perpinyà és com Barcelona.» I ella em respon: «Nooo! No t’ho creuràs però aquí a Perpinyà són tan estranys que ni tan sols hi ha ningú que entengui el castellà.» Tan estranys com nosaltres, però en francès. No sé pas si ens
curarem a temps, mestre Bezsonoff.
CARLES RIBERA, publicat a la revista Presència el 3 d'abril 2009

Ramon Fontserè. Visca la terra!

LA ROCAMBOLESCA HISTÒRIA DEL TRANSPORTISTA PERE BITXO.
Presentació a la Llibreria 22, Girona, 6 d'abril 2009.
Honorable senyor conseller, benvolguts Guillem Terribas i Ramon Fontserè, amics i amigues, bona tarda.
M’hauria agradat molt ser aquí avui per compartir aquesta presentació amb tots vostès i li he demanat a l’amic Terribas, llibreter infatigable, agent provocador, que em faci el favor de llegir aquestes línies. Dic agent provocador perquè en Guillem Terribas és el padrí d’aquesta obra, i un dels responsables que avui formi part del catàleg de Columna Edicions. Va ser ell, qui, com fan els “ojeadores” dels equips de futbol, em va posar sobre l’avís que aquest senyor que tenen aquí al costat, conegut per la seva qualitat de magnífic actor, havia escrit una novel.la. Gràcies, doncs, Guillem Terribas, una altra vegada, per tot el que fas per difondre la cultura. Quan vulguis, tens una taula al carrer Peu de la Creu per fer d’editor.

Fa uns dies, vam presentar a la premsa de Barcelona el llibre Visca la terra! De Ramon Fontserè. L’acte de presentació va ser sonorament interromput per uns senyors molt enfadats –van dir que eren de la Guerrilla de Sant Feliu de Buixalleu- perquè segons ells l’obra en resum era “una merda” que només anava de “putes i drogues” i no era un compendi de les virtuts turístiques i culturals de les nostres contrades.

Sense voler contradir del tot els guerrillers, voldria puntualitzar-los. A més del que ells apuntaven, a Visca la terra! hi ha, sobretot, una divertida sàtira costumista sobre un món abocat a una convulsa transformació.
És la història absolutament cinematogràfica, d’un poble o pobles de l’interior de Catalunya (potser a prop de la Plana de Vic i el Cabrerès, pobles amb uns noms com Catllà, Taneret, i Llanegall). És una crònica explicada a través de la peripècia personal d’un transportista, en Pere Bitxo, que és un transportista bastant sui generis.
És una història coral, per tant, en què els personatges que s’hi mouen són molt característics i singulars. Hi ha un fuster, en Juan Piscina, un representant comercial conegut com “el Matutano”, una hippie alemanya, en Mamalú, “un jove guineà negre i natural d’Olot”, un empresari molt poderós, en Josep Puigbò, les prostitutes del club Complicité, uns transvestits, l’Indívil i Mandonio, una carnisseria portada per dos solters, tia i nebot, en Rafel, un noi que no hi és tot i que cala foc a casa seva, etc.
Com poden veure, no s’hi avorriran pas. L’acció, que comença de matinada amb la intervenció d’un mussol que obre el dia, va accelerant-se i tornant-se cada vegada més rocambolesca. En Pere Bitxo, transportista, porta ous a la furgoneta, però aprofita els desplaçaments per les carreteres revirades de la comarca per transportar-hi des de les noies del bordell Complicité a altres mercaderies inusuals, que ara no els desvetllaré per no aixafar algunes sorpreses. Alegria de viure, doncs. I moments francament divertits, gairebé delirants. Però també perfectament versemblants. Jo diria que un tant per cent molt alt del que s’hi explica pot passar perfectament en el marc d’un ambient rural, o comarcal, o de pobles.
Per mi, és una altra cara de la moneda que ensenya Antoni Pladevall en les seves darreres novel.les La papallona negra i Terres de lloguer. Allà on Pladevall hi posa l’element tràgic de la vida, en Fontserè hi posa humor i sàtira. Però tots dos fan la crònica d’un món que desapareix. Hi ha testimoni també, doncs.
Vull parlar de la llengua que s’hi fa servir. És una llengua absolutament viva i fresca, molt oral, llisca. A mi, que sóc de la seva terra, em sembla sentir en Pere Bitxo, en Matutano o en Mamalú en directe. Fa servir la llengua d’una manera molt lliure, servint-se dels castellanismes quan cal. Els diàlegs són molt aconseguits, i les descripcions són efectives, aconsegueixen crear una atmosfera.

El mateix Fontserè ha declarat que la seva voluntat és fer un homenatge a la gent que surt al llibre: “drogats, torrats, pòtols”, segons les seves paraules. Gent que l’ha fet feliç i amb qui ha passat les millors estones de la seva vida. I aquí sí que tornaríem a enllaçar amb el resum esquemàtic dels amics de Sant Feliu de Buixalleu.

I, per últim, volia quedar-me amb dos dels titulars que sobre l’obra han aparegut:
La Rosa Maria Piñol de La Vanguardia deia: "Un debut que discorre pels camins de la sàtira costumista, amb un relat en molts passatges hilarant".
I Carlos Sala, a La Razón
"És com si Pedro Almodóvar es mengés Josep Pla per fer un retrat tan surrealista com fidel dels pobles catalans".

Res més. Senyores, senyors, moltes gràcies una altra vegada: al senyor presentador, l’honorable conseller Nadal, l’autor, Ramon Fontserè i l’amic Guillem Terribas, que és sempre el millor amfitrió.

Ester Pujol
Editora de Columna