Text de Pep Nadal, que va llegir a la presentació, a la Sala La Planeta de Girona
En Modest va arribar a Girona fa més de seixanta anys. Crec recordar que va ser el 1945. Ahir ens ho explicava amb una punta d’emoció desconeguda quan parlava del nen que va arribar a Girona amb el matalàs a coll de la mare. El Seminari, primer de tot, i la Universitat, després, han perfilat un bon grapat de les il.lusions d’en Modest. Però avui tot canvia mnolt de pressa i no sabem massa cap on aniran les coses. Per això en Modest, inquiet, es preguntava. I nosaltres, ara, on som? I tornava a insistir-hi: On som? Com si es preguntés si aquell viatge a Girona havia valgut la pena.
Mira Modest, els amics de la Universitat hem volgut publicar el llibre que avui presentem, les Engrunes i retalls, per explicar-te com ho veiem noaltres. I també com ho sentim.
Si la senyora Enriqueta no hagués carregat a coll el matalàs, si no l’hagués pujat al cinquè pis del seminari i no s’hagués posat a fer-te el llit i a arreglar-te l’armari, tu no te n’hauries anat a fer quatre xuts al pati. Però potser tampoc no hauries estat capellà, ni rector de Vista Alegre, ni de Medinyà-Vilafraser o del Mercadal. I per a molta gent les coses no haurien anat tan bé. I alguns de nosaltres hauríem trencat l’únic lligam amb la vida religiosa que hem estat capaços de mantenir.
Si la senyora Enriqueta no hagués carregat a coll aquell matalàs, potser l’any 1965 no hauries escrit aquelles reflexions sobre “l’ús de les llengües vives en la litúrgia” i no hauries entrat al Col.legi Universitari. I potser no ens hauríem conegut. I potser no hauries fet que tanta gent batallés per tenir una universitat a Girona, ni hauries escrit una (de moment inacabada) història de la llengua catalana. Ni fet escola.
Potser, Modest, si les coses no haguessin anat com han anat, nosaltres no hauríem pogut llegit aquelles teves meditacions ignasianes tan empipadores i tan lúcides. Per què no la deixem morir en pau (la nostra cultura)?... Al llarg de la història moltes llengües s’han mort i no ha passat res. Per què hem de considerar una catàstrofe la desaparició de la nostra? Per què ens resistim a acceptar la possibilitat de mantenir els valors de la cultura catalana en una altra llengua? Si no ens fem, implacables, aquests interrogants, no anirem gaire enllà. I és clar, ara, segurament estaríem més contents però no hauríem fet res ni probablement podríem fer-hi res.
Modest, si la teva mare no hagués carregat aquell matalàs a coll, per a molts de nosaltres tot hauria estat diferent. I tots ens hauríem perdut un gran filòleg. Bé, i l’obra d’un gran filòleg. No et puc pas dir, perquè no ho sé, “on som ara”, ni encara menys “on serem demà”. Però estigues ben segur que tots els que som aquí estaríem una mica més malament. Per això us hem volgut donar les gràcies a tots dos: a la teva mare i a tu, amic del cor, aquell nen que per sort de tanta gent va arribar a Girona amb el matalà a coll de la mare. Per a nosaltres, Modest, per a tots els que som aquí, ha valgut la pena. Gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada