LLIBRERIA 22 , llibres, suggeriments PRIMAVERA 2019 / Sant Jordi 2019

Suggeriments, recomanacions de llibres per Sant Jordi 2019 de la Llibreria 22. Ficció, no ficció, còmics, juvenils... Imatges de les darreres presentacions a la Llibreria 22, Joaquim Nadal, Marc Artigau, Rafel nadal, Toni Soler, Ariadna Oltra, Sílvia Soler, Anna Carreras, Miquel Martin...

LA SOMBRA DEL PASADO, en el Cinema Truffaut. Full de Sala.

Werk ohne Autor 

Alemanya, 2018
Direcció: Florian Henckel von Donnersmarck
Intèrprets: Sebastian Koch, Tom Schilling,Paula Beer, Lars Eidinger, Rainer Bock,Florian Bartholomäi, Oliver Masucci,Hanno Koffler,Ben Becker, Saskia Rosendahl,Ulrike C. Tscharre,Johanna Gastdorf, Pit Bukowski
Gènere: thriller dramàtic
Durada: 188 minuts
Idioma: alemany i rus

No abaixar la mirada.

Dues observacions abans de comentar la pel·lícula. La primera és que després de repassar el que n’ha dit la crítica espanyola —«Aquesta és la típica pel·lícula que no cal anar a veure, per pesada, avorrida, llarga, sense contingut…» i altres mots que no ajuden a fer que el personal la vagi a veure— i la crítica de fora (França, Alemanya, els Estats Units…) que, al contrari, la deixen com una pel·lícula «extraordinària, de gran contingut, sensible, denunciadora…» i moltes altres frases elogioses, jo sóc del parer dels segons, de la crítica que la deixa bé. La segona consideració és que últimament gairebé totes les pel·lícules que veig se’m fan llargues. Aquesta, Werk ohne Autor (Obra sense autor, 2018), titulada en castellà La sombra del pasado, té una durada de tres hores llargues i no se m’ha fet gens pesada.

Donades aquestes dues informacions inicials, recordem que el director d’aquesta interessant pel·lícula, Florian Henckel von Donnersmarck, és un escriptor, guionista i director alemany de 45 anys que va ser el responsable del guió i la direcció de la reconeguda pel·lícula, tant per part del públic com de la crítica, Das Leben der Anderen (La vida dels altres, 2006), que va obtenir l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa.

La història comença amb Hitler aclamat per les masses i els inicis de la Segona Guerra Mundial, i acaba, el film, a finals dels anys seixanta. Entremig haurem vist històries d’extermini, gent perseguida pel fet de no ser del partit nazi i, acabada la guerra, marginada pel fet d’haver estat del partit. Viurem la intensa relació del protagonista, que comença la història amb 8 anys i l’acaba amb 30 i tants; primer amb la seva tia, amb els seus pares, amb una noia que s’assembla molt a la seva tia. També viurem la història d’un ginecòleg alemany que fa de les seves quan és metge de la SS i després, amb l’alliberament de la República Democràtica Alemanya, sap adaptar-se. També l’amor per l’art i la creació. L’art del «jo, jo, jo…» i l’art del poble.

Tot un gran contingut per a una història ben explicada i molt ben conduïda, en què hi ha passió per la vida, per l’art, per la bellesa. També hi ha lloc per a la imaginació, la creació, el deixar-se anar i per a la bellesa del cos, dels objectes… Hi ha violència, amor, molt de sexe i molta destrucció, tant de vides com de sentiments.

Cal recalcar la molt bona posada en escena, tant per part dels actors com pel que fa a l’ambientació dels exteriors, el vestuari, els pentinats, la música, els vestits, els interiors dels habitatges, els cotxes i els autobusos; formen part de la història perquè es pugui comprendre, per situar-te millor.

És una pel·lícula llarga que es fa curta, que hi passen moltes coses, que té molts de detalls i algunes escenes extraordinàries, moltes d’elles d’una bellesa que et deixa bocabadat.

Un dels protagonistes de la pel·lícula és l’actor alemany de 56 anys Sebastian Koch, molt assidu en les pel·lícules alemanyes (també va intervenir en La vida dels altres que hem esmentat més amunt) i internacionals, en què la majoria de les vegades fa de militar alemany de la Segona Guerra Mundial, i que curiosament cada vegada té més una semblança amb Roger Moore. En aquest film fa de doctor i pare obsessiu de la protagonista.

La sombra del pasado és una coproducció d’Alemanya i Itàlia que en la darrera edició dels Oscar va estar nominada a la millor pel·lícula de parla no anglesa.

Guillem Terribas
Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Ara ja fa més de deu anys que, jun­ta­ment amb l’amic Gui­llem Ter­ri­bas, un ser­vi­dor apa­rei­xia als títols de crèdit finals de Festí de sang (2008) per reblar que si podia “m’estal­vi­ava fer la crítica” d’aquell film que acabàvem de veure ple­gats. És clar que allò era una auto­paròdia als crítics puris­tes que solen deni­grar els films de sèrie B (i Z), però també un gag impro­vi­sat que demos­tra fins a quina elas­ti­ci­tat també arri­bava el sen­tit de l’humor dels seus direc­tors, l’Albert València i David Calla­han Ruiz. Una pare­lla de fet cre­a­tiva que ha tor­nat a unir esforços i talent per demos­trar que els rea­lit­za­dors cata­lans amb pocs recur­sos, i un pres­su­post ínfim, també saben fer coses.

I si ales­ho­res van demos­trar l’estima que tenien pel gènere fantàstic i de ter­ror, con­cre­ta­ment el de zom­bis i pos­ses­si­ons infer­nals amb Romero i Raimi com a prin­ci­pals refe­rents, per a la seva segona pel·lícula con­junta, aquest Sant Martí que llu­eix tan bé a la pan­ta­lla gran, ens rega­len una pel·lícula de car­re­tera a mig camí entre la comi­ci­tat i el ter­ror, sal­pe­brada amb bones dosis de crítica social, que té en l’slas­her rural i La matança de Texas de Tobe Hoo­per com a mirall.
El salt qua­li­ta­tiu és èpic, prin­ci­pal­ment perquè aquesta vegada tenen un repar­ti­ment d’actors i actrius més pro­fes­si­o­nals i un embol­call for­mal més ambiciós que atorga una fac­tura que ja vol­drien mol­tes pro­duc­ci­ons de pri­mera línia. Però on es nota més la petja de l’auto­ria és en la passió que hi posen; l’ànima que impregna cada pla, cada escena, cada seqüència. Sigui per retra­tar aquesta comu­ni­tat de la Cata­lu­nya pro­funda aban­do­nada per la moder­ni­tat que ens remet a Deli­ve­rance o Quién puede matar a un niño?; o quan volen fer riure esquit­xant d’humor negre la història i repro­duint amb good taste aquell gore de l’enyo­rat Peter Jack­son. Es van pro­cla­mar pares de la sèrie Ç –gènere, baix cost i nos­trat–, però m’agra­da­ria pen­sar què coi arri­ba­rien a fer a la sèrie A... No cal que us res­pon­gui, oi?

Sant Martí

Direcció: Albert València i David Ruiz

22 de març.

Jordi Camps Linnell, publicat en el Punt Avui 22.03.2019

EXPOSICIÓ A VITEL·LA : Guillem Terribas. MIRADES D'AHIR I D'AVUI.

Diari de Girona 22.03.2019

LAS HEREDERAS, Cinema Truffaut

LAS HEREDERAS 
Paraguai, 2018
Direcció: Marcelo Martinessi
Intèrprets: Ana Brun, Margarita Irún, Ana Ivanova, Nilda González, María Martins, Alicia Guerra
Gènere: drama
Durada: 97 minuts
Idioma: castellà

Fragilitat

 «Si arrastré por este mundo la vergüenza de haber sido y el dolor de ya no ser...» Aquest fragment de la cançó «Cuesta abajo» de Carlos Gardel podria ser el leitmotiv de la pel·lícula de Marcelo Martinessi.

Las herederas (2018) és una pel·lícula fràgil, sensible, molt íntima, que demana molta atenció i participació per part de l’espectador.

El seu director, Marcelo Martinessi, va néixer a Asunción (Paraguai) l’any 1973 i és conegut pels seus curtmetratges, que han guanyat diversos premis en festivals. Las herederas és el seu primer llargmetratge i ja s’ha fet un lloc en el món del cinema, després d’haver guanyat un Os de Plata (el premi Alfred Bauer) en el Festival de Berlín 2018.

Dues dones de bona posició viuen juntes en una casa elegant, gran i amb criada inclosa. Quan ja tenen una certa edat, a la seixantena, els diners de l’herència s’estan esgotant i comença la decadència. Han de començar a desprendre’s de pertinences familiars. Una d’elles, Chiquita (Margarita Irún), acaba a la presó per frau, i a partir d’aquí la història se centra més en Chela (molt bona interpretació per part d’Ana Brun, Os de Plata a la millor actriu), que per guanyar alguns diners amb el seu cotxe fa de taxista per a amigues i conegudes. És aquí que la història es torna més tendra i amb més desig, i encara més a partir de l’aparició en la vida de Chela d’Angy, una jove, desinhibida, moderna, que fuma, que vesteix informal i que l’anomena Poupée. Personatge molt ben interpretat per l’actriu Ana Ivanova.

Segons Marcelo Martinessi, la història va néixer a través d’experiències properes, de diàlegs que va escoltar en la seva infantesa i en la forma que tots aquests pensaments i totes aquestes vivències es van anar posant en la memòria i amb el temps s’han transformat en sensacions, sentiments...

Las herederas és una pel·lícula de dones. El mateix Martinessi reconeix i explica que «el Paraguai és una terra de dones; en contrast amb actuacions, educacions o formes masclistes, al Paraguai són les dones les qui controlen la fibra interna de la societat».

Per tant, ens trobem immersos en un canvi de vida, en una transformació i en un nou comportament d’unes dones ja a la seixantena, que han de renovar la seva relació i la seva manera de viure. I tot això molt ben explicat, amb una íntima i propera posada en escena per part del director i el bon treball de totes les actrius que participen en la història.

Martinessi aconsegueix que en poca estona (el film és relativament curt, comparat amb el que s’estan acostumant molts directors en allargar inútilment moltes històries) coneguem una dona, l’heroïna de la història, al mateix temps que ella es va coneixent.

Aparentment, tindrem la sensació, al final de la pel·lícula, que no ha passat res, però en realitat ha passat molt. Només cal pensar-hi amb atenció i haver participat en la història d’aquestes dones.

Guillem Terribas Roca

Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

CRISTINA CERVIÀ: Una dona de teatre molt estimada

Cristina Cervià a la Presentació del llibre Carol,
a càrrec de la Imma Merino. A la foto de L'Avenç;
la Cristina llegint fragments de l'obra.

Em sembla que la primera vegada que, a finals dels anys vuitanta, vaig veure Cristina Cervià en un escenari va ser en un muntatge de Nit de Reis, que potser va significar el més gran èxit del Talleret de Salt, amb el qual ella es va formar no només com actriu, sinó com una dona de teatre. Això perquè El Talleret era una d’aquelles companyies independents que, com deia la Cristina, feien que els seus membres tant poguessin crear escenografies com vendre bolos: actuar era una part de l’aventura de fer teatre. Dissolt El Talleret, crec que la Cristina sempre va mantenir aquest esperit. Li va servir per sobreviure en el món teatral, tan inestable i tan precari per a bona part dels que hi habiten; però sobretot per viure’l plenament, per estimar-lo malgrat tantes dificultats, per compartir-lo apassionadament, per transmetre’l als seus alumnes i als joves actors i actrius que hi han acudit perquè els dirigís.

Foto Joan Roura, del programa de converses "Edició Limitada" https://bit.ly/2HDi4gN

Penso en un dels últims espectacles que va crear i dirigir, Els dies que vindran, construït amb fragments de textos de Txèkhov. Ho faig recordant que, després de Nit de Reis, vaig veure-la en un altre muntatge d’El Talleret, L’hort dels cirerers, que va fer que sempre més estimés Txèkhov: creia que encarnava la capacitat del teatre per expressar la complexitat de viure i per emocionar-nos de cop quan sembla que no hi passa res. Quasi trenta anys després d’actuar a L’hort dels cirerers, la seva experiència de vida i de teatre es projectava a Els dies que vindran. Tot va enriquir-la com a actriu i vitalment, d’una manera indestriable. Va ser una gran lectora de poesia i, amb la seva dicció clara i la seva comprensió, sabia expressar-la. Com també altra mena de textos. D’aquí, la Cristina no només va actuar en escenaris teatrals, sinó que va intervenir en llibreries, centres culturals, biblioteques i en molts altres llocs on amb la seva veu càlida pogués fer arribar la bellesa i el sentit de les paraules. A vegades ho va fer de manera desinteressada, amb la mateixa generositat amb la qual ha participat en tants d’actes i ha col·laborat amb tanta gent d’àmbits diversos: dramaturgs, escriptors, poetes, ballarins, artistes, llibreters, activistes culturals.

L’última vegada que hauré vist actuar la Cristina va ser en una de les biblioteques on va representar la quarta i excel·lent edició de Llibràlegs, una proposta que encarrega a dramaturgs uns textos breus que, tenint com a escenari una biblioteca, s’han de posar en escena sense cap artifici teatral. Allà hi era amb Meritxell Yanes, amb la qual va crear La Mentidera Teatre i hi va compartir tantes experiències, com ara, junt amb David Planas, anar dues vegades a Buenos Aires perquè Rafael Spregelburg els dirigís en dos muntatges, Lúcid i Tot, que van donar joc a la Cristina per transmetre un sentit de la ironia que no li era aliè. En aquella representació de Llibràlegs, en què tot es feia especialment emotiu, també hi era Mercè Pons, per donar suport i per si havia de substituir la Cristina a causa de la malaltia. Aquest gest forma part d’una cadena que dona la mesura dels afectes i les complicitats que ha suscitat l’actriu gironina. Tenia molts d’amics i amigues. Jo n’era una i, com els altres, estic trista. No diré que em consola, però sí que m’emociona que, fins al final, va aprofitar tot el temps per viure’l. He trobat una entrevista que vaig fer-li fa cap a deu anys. Hi afirmava: “Si no gaudeixes en un escenari, encara que sigui patint, no cal que hi pugis perquè no transmetràs res.” Ella va gaudir, vivint i fent teatre, i ho va transmetre generosament. Cristina, recordarem la teva rialla i t’estimarem sempre.
IMMA MERINO, publicat en el Punt Avui 18.03.2019

* El vídeo enregistrat per mi, es la seva darrera actuació en públic i fou el 08.03.2019  en el Centre Cultural de la Mercè en un homenatge a Víctor Català. 

Es quan una persona estimada ens deixa, que et venen a la memòria aquells moments, aquells fragments de vida en comú, que habies oblidat o que en conserves un vell i agradable record.  
Es també,  ara que penses en les coses que no li has dit o que no li has agrait. Es quan et sap greu no haver estat més el seu costat en moments difícils de la seva vida. Es ara que te n'adones que no la veuràs, que no la tindràs mai més. Però, encara que sigui el que sigui el que ens l'ha pres, que ens l'ha matat, el que no podrà mai, però mai, es que la obliden, que deixem de pensar en ella, que visqui en els nostres records i que ens acompanyi per sempre en les nostres vides. La Cristina viurà amb nosaltres sempre, el seu riure sonarà sempre, la seva solidaritat i energia, la tindrem sempre. La seva entrega, la seva participació, la seva col·laboració, la tindrem sempre. No hi ha ni deu que ens la pogui robar, prendre, agafar, oblidar... Gràcies Cristina, per ser sempre en els millors moments de la meva  (nostra) vida. Gràcies per acompanyar-me (acompanyar-nos) a viure millor la vida. Gràcies per les teves generoses i sinceres rialles. Una abraçada llarga.
Guillem Terribas Roca 

LA CERVÍ

Josep M. Fonalleras, publicat en el Periódico 18.03.2019

Foto: El periódico. 

M’he acomiadat a distància de Cristina Cervià. Ella no ho ha sabut o potser l'hi ho ha dit algun amic comú. Mentre va durar la seva malaltia, llarga i dramàtica, persistent, només vaig ser capaç de dir-li paraules de coratge, un missatge de tant en tant, una abraçada fortuïta al carrer. I tot allò, que era una manera de dir-li que me l'estimava, no era res, sinó un acostament tangencial, al marge, com si no m’atrevís a entrar en el pou del seu dolor.De fet, no m’hi atrevia. I ella mateixa, amb la rialle esclatant, sorollosa, impúdica, semblava com si deturés qualsevol intent de commiseració. Me n’he acomiadat i, en aquest adeu, han tornat els dies en què començava a fer teatre, en uns Pastorets o al Talleret de Salt, una de les institucions mítiques del teatre independent. I ha vingut, com una glopada, tota la resta. La persona, l’actriu que va triomfar amb 'Lúcid' (premi de la crítica, el 2007) i amb tantes produccions alternatives ('Bondat', 'Tot', per dir-ne algunes), fetes amb rigor des de sales com La Planeta. L’activista que no va deixar mai d’entendre la cultura com un servei: presentacions, recitals, lectures, homenatges, elogis dels llibres i de les biblioteques, classes, direccions escèniques. La Cervi, perquè tothom sap que només les que han entès el teatre com una religió tenen dret a ser conegudes amb l’article al davant. Me n’he acomiadat de llunya. Del seu caràcter decidit, impetuós, irreductible.

Enllaços
https://bit.ly/2udxPTJ

https://bit.ly/2W2nbuQ

 https://bit.ly/2OcLrrF

https://bit.ly/2Fjgsaq

https://bit.ly/2Jm4IrY

https://bit.ly/2XYyMgm

https://bit.ly/2Jm5vct

https://bit.ly/2UHOhY9

https://bit.ly/2HFJPoU

https://bit.ly/2TVkyh8

El Truffaut, del Modern als Plaça

Les obres, que començaran a finals de mes, portaran el cinema a traslladar la programació als cèntrics Albéniz Plaça

L’inici de les obres és ja imminent i, després de dotze anys, es començarà a fer realitat la tan anunciada rehabilitació de l’antic cinema Modern per convertir-lo en un centre d’arts i creació de Girona. Si més no la primera fase del que és considerat un dels projectes cabdals de caire cultural del govern de Marta Madrenas, juntament amb la Casa Pastors (en el seu cas com a futur museu d’art modern i contemporani).
El pla d’obres, que és previst que comenci a finals de mes o a principis d’abril, començarà amb una primera fase que afectarà tant la tercera planta de l’edifici –on s’instal·laran les oficines de gestió del centre, una sala plató, un laboratori polivalent i sales de reunions– com de la segona planta, on es farà una segona sala de projeccions annexa a l’actual del cinema Truffaut , a més de nous accessos, amb la planta baixa com a punt d’entrada a l’edifici des del carrer Nou del Teatre.
Precisament, a causa de les obres, els únics llogueters actuals, el Truffaut, estan obligats a buscar un altre equipament que aculli la programació d’aquest cinema municipal que gestiona el Col·lectiu de Crítics de Cinema. Després de descartar-se el centre cultural La Mercè, a tocar, però amb incompatibilitat tècnica i de programació, tant el consistori com el col·lectiu han establert que la millor opció és traslladar-se temporalment als Albéniz Plaça , concretament en una de les tres sales d’aquest cèntric complexe cinematogràfic, almenys fins que no s’acabin les obres, que s’estima que tardaran almenys 18 mesos. Un cinema, els Plaça, que històricament ja va assumir durant un període de temps la programació del Col·lectiu de Crítics de Cinema abans que es construís la sala de projecció d’exhibició del Truffaut a l’edifici del Modern.

Tant el tinent d’alcaldia i regidor de Cultura, Carles Ribas, com el president del Col·lectiu de Crítics, Guillem Terribas, es mostren satisfets amb aquest pas, que comportarà que l’Ajuntament de Girona assumeixi llogar provisionalment la sala i es faci càrrec, com fins ara, d’un possible sobrecost si fos el cas. “La sintonia ha estat essencial i al final hem cregut que aquesta és la millor opció perquè, malgrat les obres, el Truffaut continuï actiu. I això és fonamental per a la gran activitat cultural que representa”.
Per la seva banda, Terribas comenta que el més complexe serà el trasllat, sobretot de l’aparell de projecció digital, d’un lloc a l’altre. “Ha estat la millor solució, però tenim clar que la nostra seu sempre serà el Modern i ens fa molta il·lusió que s’hagi desblocat per fi el projecte i en un futur proper podrem gaudir de dues sales de projecció, noves i modernes”, remarca.
Pel que fa als Albéniz Plaça, segons fonts de l’empresa no neguen que tot està emparaulat i lligat, però matisen que encara falta plasmar-ho en un contracte que hauran de signar les tres parts.
Un cop això es concreti se sabran les condicions i els detalls d’una operació a tres bandes que permetrà als espectadors continuar gaudint d’una àmplia oferta cinematogràfica i de l’activitat impulsada per moltes entitats.
Redacció El Punt-Avui 08.03.2019 Fotos: Joan Sabater
http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1566657-el-truffaut-del-modern-als-placa.html

Les mirades de Terribas, a Vitel·la

El llibreter i activista cultural Guillem Terribas va inaugurar el cap

Les Mirades de Terribas. 

de setmana passat una exposició de les seves pintures, amb el títol Mirades d’ahir i d’avui, al primer pis de la llibreria Vitel·la de l’Escala, on la mostra es pot visitar fins al 10 de maig, de dilluns a diumenge, en horari de llibreria. En aquesta exposició, Guillem Terribas hi ha inclòs obres que van dels anys setanta a l’actualitat.
Xavier Castillón, publicat en el Punt Avui 14.03.2019

IMATGES DE L'EXPOSICIÓ

Doctor Zhivago (7/10) Movie CLIP - Reunited (1965) HD

Doctor Zhivago. L'escena. Marta&Guillem

Unforgettable - Nuovo Cinema Paradiso (Scena Finale, 1988) HD

Gràcies al cinema, per alegrar-nos la vida. Per donar sentit a la nostra existència.
Gràcies per compartir moments com aquests. Gràcies per formar part de les nostres
vides. Gràcies pel que hem aprés. Gràcies.