Ara ja fa més de deu anys que, juntament amb l’amic Guillem Terribas, un servidor apareixia als títols de crèdit finals de Festí de sang (2008) per reblar que si podia “m’estalviava fer la crítica” d’aquell film que acabàvem de veure plegats. És clar que allò era una autoparòdia als crítics puristes que solen denigrar els films de sèrie B (i Z), però també un gag improvisat que demostra fins a quina elasticitat també arribava el sentit de l’humor dels seus directors, l’Albert València i David Callahan Ruiz. Una parella de fet creativa que ha tornat a unir esforços i talent per demostrar que els realitzadors catalans amb pocs recursos, i un pressupost ínfim, també saben fer coses.
I si aleshores van demostrar l’estima que tenien pel gènere fantàstic i de terror, concretament el de zombis i possessions infernals amb Romero i Raimi com a principals referents, per a la seva segona pel·lícula conjunta, aquest Sant Martí que llueix tan bé a la pantalla gran, ens regalen una pel·lícula de carretera a mig camí entre la comicitat i el terror, salpebrada amb bones dosis de crítica social, que té en l’slasher rural i La matança de Texas de Tobe Hooper com a mirall.
El salt qualitatiu és èpic, principalment perquè aquesta vegada tenen un repartiment d’actors i actrius més professionals i un embolcall formal més ambiciós que atorga una factura que ja voldrien moltes produccions de primera línia. Però on es nota més la petja de l’autoria és en la passió que hi posen; l’ànima que impregna cada pla, cada escena, cada seqüència. Sigui per retratar aquesta comunitat de la Catalunya profunda abandonada per la modernitat que ens remet a Deliverance o Quién puede matar a un niño?; o quan volen fer riure esquitxant d’humor negre la història i reproduint amb good taste aquell gore de l’enyorat Peter Jackson. Es van proclamar pares de la sèrie Ç –gènere, baix cost i nostrat–, però m’agradaria pensar què coi arribarien a fer a la sèrie A... No cal que us respongui, oi?
I si aleshores van demostrar l’estima que tenien pel gènere fantàstic i de terror, concretament el de zombis i possessions infernals amb Romero i Raimi com a principals referents, per a la seva segona pel·lícula conjunta, aquest Sant Martí que llueix tan bé a la pantalla gran, ens regalen una pel·lícula de carretera a mig camí entre la comicitat i el terror, salpebrada amb bones dosis de crítica social, que té en l’slasher rural i La matança de Texas de Tobe Hooper com a mirall.
El salt qualitatiu és èpic, principalment perquè aquesta vegada tenen un repartiment d’actors i actrius més professionals i un embolcall formal més ambiciós que atorga una factura que ja voldrien moltes produccions de primera línia. Però on es nota més la petja de l’autoria és en la passió que hi posen; l’ànima que impregna cada pla, cada escena, cada seqüència. Sigui per retratar aquesta comunitat de la Catalunya profunda abandonada per la modernitat que ens remet a Deliverance o Quién puede matar a un niño?; o quan volen fer riure esquitxant d’humor negre la història i reproduint amb good taste aquell gore de l’enyorat Peter Jackson. Es van proclamar pares de la sèrie Ç –gènere, baix cost i nostrat–, però m’agradaria pensar què coi arribarien a fer a la sèrie A... No cal que us respongui, oi?
Sant Martí
Direcció: Albert València i David Ruiz
22 de març.
Jordi Camps Linnell, publicat en el Punt Avui 22.03.2019
