Demà serà un altre dia.

divendres, 14 de setembre del 2018

Agraïment Premi Trajectòria Guillem Terribas. SETMANA DEL LLIBRE EN CATALÀ 2018

Premi Trajectòria

Carme Ferrer, Patrici Txits, ?, Ernest Maragall, Guillem Terribas, Roger Torrent

Rebre el Premi Trajectòria en la seva 22 edició, dins la 36 Setmana del Llibre en Català, ha suposat per a mi un orgull i un honor, pel fet que els diferents gremis que formen part del món del llibre i també els periodistes culturals, hagin pensat en la meva persona i els meus anys dedicats a fer de Llibreter.
He viscut les diferents etapes de la Setmana. Des de els seus inicis a l’Estació de Sans fins a la seva actual ubicació a la Avinguda de la Catedral. Durant uns anys a través del Gremi de Llibreters, vaig formar part de la comissió organitzadora. Durant aquella època, a través d’una proposta meva, La Setmana va obrir noves seus a Tarragona, Lleida i Girona. Fins hi tot vaig formar part de la delegació que la va portar a Nova York. Per tant conec i crec amb la feina que s’hi fa i la seva necessitat de que es porti a terme.
Cada vegada, i aquesta vegada també, quan rebo un reconeixement pel meu treball com a Llibreter, mentalment miro enrere i repasso la feina que he fet i el perquè del reconeixement. I és en aquets moments, en aquestes imatges, que em passen com a una pel·lícula, que veig que han passat moltes coses bones i algunes de no tant, durant aquests anys que he estat a primera línia com a llibreter.
I recordo que, ara farà 40 anys, concretament el 20 d’octubre de 1978, és va inaugurar la Llibreria 22 i va començar aquesta història. Una història que vam crear una colla de gent que creiem que havíem de portar aire nou en aquella Girona gris i negra. Una gent que teníem ganes de fer coses, després de 40 anys de foscor. Aleshores vam idear les bases del que havia de ser la 22: Un espai de venda de llibres, obert, participatiu, creatiu, que organitzes actes i presentacions; tertúlies i trobades. Que organitzes un premi literari. Al mateix temps teníem molt clar que no havíem d’oblidar, que per portar a terme totes aquestes “utopies”, havíem de crear una empresa que fos rentable i una llibreria que fos creïble per poder fer possible el projecte.
Amb aquestes bases, vaig tenir la sort de capitanejar el projecte, amb gent que m’ha fet costat i la que hi ha treballat, i ho hem fet amb molta imaginació, empenta, ajudes, hores i hores..., i amb aquets anys la 22 s’ha fet un lloc en el món de les llibreries.

Durant tots aquets anys he aprés, viscut, gaudit, patit, compartit i estimat aquets ofici i finalment, puc dir ben alt que sóc llibreter.

Guillem Terribas Roca

diumenge, 9 de setembre del 2018

A LA FRONTERA

Aquest any, el premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català ha estat concedit a un llibreter. En anteriors edicions, l’havien obtingut escriptors, traductors, periodistes, dibuixants, i cal anar fins al 1998 per trobar-ne un altre. Potser a vegades exagerem i tenim tendència a omplir d’adjectius laudatoris aquesta feina de frontera – la que hi ha entre l’autor que escriu i el lector que llegeix – però ho fem segurament perquè quedi constància de l’abismal diferència que hi ha entre qui despatxa plàtans i qui ven novel•les. Amb tots els respectes per als fruiters, el plàtan, si està en condicions, es ven sol, vull dir que no necessita un pla d’atac del venedor per convèncer el comprador de la necessitat de comprar un plàtan i, molt menys, de comprar un determinat plàtan. En canvi, els llibres neden en un mar esvalotat, immensa magnitud de l’oceà, on són peixos que reclamen la presència del pescador, que en sap els noms i les virtuts.
Tot això ho dic perquè el premi Trajectòria que es donarà dijous que ve ha anat a parar a Guillem Terribas, de la Llibreria 22 de Girona, un personatge singular que, amb la constància de qui ven plàtans ha sabut personificar la singularitat de qui ven llibres, és a dir, de qui penetra en la inquietud lectora del ciutadà i aconsella, parla i convenç. Un home fet a si mateix que ha estat també, amb el seu aire de cansat i de bon jan, un incansable agitador de  la cultura.
Josep M. Fonalleras, publicat a la seva columna "Dues Mirares" en el Periódico 10.09.2018

22 PREMI TRAJECTÒRIA a Guillem Terribas dins la 36 setmana del Llibre en Català / 2018




Un gran librero en el postre (y el café) de la vida

Premi Trajectòria Guillem Terribas ha convertido la Llibreria 22 de Girona, creada en 1978, en una referencia cultural. Impulsor del premio Just Casero, vinculado a los cines Truffaut y autor de un par de libros sobre la experiencia de librero y la pasión por el cine. 

AGUSTÍ ENCESA
Guillem Terribas frente a la Llibreria 22, en Girona

“¿Tu tienes hijos? Te han hecho caso alguna vez? Yo iba grabando películas y pensaba que un día las veríamos juntos, pero no tenía tiempo ni paciencia. Con mi nieta Martina he hecho lo que no hice con ellos. ¡Ser abuelo es el postre de la vida!” Guillem Terribas (Salt, 1951), me ha traído su último libro una guía de veintidós películas que se pueden ver con niños, con unas memorias cinematográficas. Le acaban de otorgar el Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre Català. Y en este momento, cuando acaba de saberse la noticia, está moreno y veraniego: pasa la mitad de la semana en Calella de Palafrugell. Nos sentamos en la terraza del restaurante Neptú, donde años atrás entrevisté a Modest Prats. Terribas estaba allí. Terribas está siempre.Hasidounafiguraclavedelavida de Girona, al frente de la Llibreria 22, que cumple 40 años. Charlamos durante más de una hora y es impresionante la cantidad de gente que se para a saludarle. “La gracia es que no es una niña repipí: le agrada
Antes de empezar a hablar de libros ya ha aparecido el librero: “Un buen librero es el que sabe retornar”.
Una de las cosas que me sorprende de la Llibreria 22 es el protagonismo que se otorga al cine o la música, que en otros establecimientos ocupan un espacio residual. “Siempre hemos dedicado un escaparate al cine, la fotografía y el arte. A su lado, un escaparate monográfico temporal. Otro monográfico de ensayo. Otro, temático, que un día puede ser de viajes y otro día de flores... Los escaparates han de tener vida. ¡Si hay vida en el escaparate, también la habrá en el interior! Todavía me ocupo de organizarlos”. En 2015, en plena crisis, se prejubiló para liberar un sueldo. Ahora la librería la lleva Jordi Gispert, que trabaja en ella desde hace catorce o quince años. “Estoy y no estoy: no ha sido una interrupción traumática”.
El filólogo Modest Prats es una figura capital de la Girona contemporánea, uno de aquellos curas eruditos que aparecen en los libros de Joan Fuster. “Cuando estaba de rector en Medinyà, llegaba y en cinco minutos se encontraba con todo el mundo. Cuando pasó a la parroquia del Mercadal (la iglesia que está a veinte metros de la librería), éramos vecinos. A las 9 de la mañana oficiaba la misa y a las nueve y media me venía a buscar:
Se fue sabiendo y empezó a venir gente. De Xavier Folch a Josep M. Castellet, Mònica Terribas un día que vino a verme, Sergi López... Viví todo el proceso del alzheimer de Modest:
Yo no había sido alumno suyo y le había perdido bastante el respeto. Le conocí a los diecisiete años, jugando al canari (un juego de naipes) ”.
Entonces me explica la gran aventura de los amigos de la 22. “Un día discutíamos sobre la Tazza d’Oro, en Roma, que tiene un cartel que dice: El mejor café del mundo. Modest dijo: no, el mejor café es el del San Eustacchio. ¿Vamos? Era cuando Ryanair tenía el viaje a Roma ida y vuelta desde el aeropuerto de Girona. ¡Ganó el de calle el San Eustacchio! Íbamos a ver algunas iglesias que Modest conocía de cuando estudió allí, íbamos a comer y regresábamos en el avión de las siete y media. Lo hicimos cuatro años: después de Sant Jordi, que yo estuviera recuperado”.
¿Por qué acabaste de librero?, le pregunto. “No tenía una profesión concreta. Trabajé en el hotel Peninsular, vendí fibra de vidrio, ladrillos... Desde los catorce años iba trabajando para sobrevivir. Estaba metido en el excursionismo, en grupos de teatro, de pintores... Cuando acababa el trabajo, vivía. Empezaba a hacer lo que me gustaba a partir de las ocho de la noche hasta las doce o la una. En 1978, con unos amigos, tuvimos la idea de montar una librería. Nos fuimos animando, sacamos cuentas... Veinticinco socios a doscientas mil pesetas... Empezamos a hablar del tema en julio y en octubre abríamos. Empecé virgen total. En los orígenes era una utopía: un lugar de encuentro, de presentaciones,con un premio literario... La gente tenía la idea de que éramos cuatro intelectuales del PSC y que sería flor de un día. No tenía nada que ver con el PSC: ha estado abierta a todos. Arrancar es bestia, pero cada día hay que volver a empezar. La Llibreria 22 es un lugar abierto a todo el mundo y sobretodo a la gente nueva. Empar Moliner dice que es la catedral de las presentaciones”. Y remata la faena: “Es la historia de una obsesión”.Y por muchos años.

Entrevista a l'Ara.cat 08.09.2018
https://llegim.ara.cat/entrevistes/Proces-allunyat-Molta-gent-llibres_0_2084791535.html?_ga=2.140281779.1628497753.1536511154-237467385.1526902680



ENTREVISTA a TV· 3 els Matins Lidia Heredia / Anna Guitart.

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/els-matins/els-llibres-del-divendres-la-seleccio-danna-guitart-i-guillem-terribas/video/5784680/#.W5KKgFwvJQQ.twitter




divendres, 31 d’agost del 2018

LA TORNADA (La rentrée) 2018 a la LLIBRERIA 22



Imatges de la Llibreria, de recomanacions i recordatoris. Dels 40 anys de la 22 i del 22 Premi Trajectòria a Guillem Terribas, dins els actes de la 36 Setmana del llibre en Català 2018. També algunes de les novetats que sortiran durant el setembre i octubre 2018.

dilluns, 13 d’agost del 2018

Pregó Festa Major de Salt 2018 / Guillem Terribas



Dimarts 24 de Juliol de 2018, Guillem Terribas, feia el Pregó des del balco de l'ajuntament de Salt, per donar inici a la Festa Major 2018.


dilluns, 6 d’agost del 2018

Maneres de fer poble

Imatge de la lectura del Pregó .
En el pregó de la Festa de Salt, el llibreter Guillem Terribas, guardonat ben merescudament amb el premi Trajectòria , no es va estar de recordar que és de Salt qui vol ser-ho i va fer un cant a les virtuts d’aquest poble que va lluitar per ser-ho, i de la barreja cultural i lingüística en la qual s’ha convertit. En Guillem sap el que diu i, tot i no ignorar els problemes que suposa el fet migratori en un poble sense massa recursos, va voler recordar altres migracions. La que va fer que Salt passés de ser una vila agrícola a un poble industrial, iniciada a meitat del segle XIX, però també la que va portar el XX gent procedent de tots els punts d’Espanya. Alguns d’ells van deixar Salt amb els anys i molts d’altres van buscar en l’expansió de la vila els seu nou hàbitat, allunyant-se dels cèntrics carrers que van acollir les noves onades migratòries, aquesta vegada d’altres continents. En Terribas però, no es va estar de recordar la lluita per la independència, protagonitzada pel poble quan des de Madrid van decidir que Salt deixava de ser un municipi. Eren un poble i units com un poble es va recuperar la independència municipal ja durant la transició. La lluita de la gent ho va aconseguir, sobre la base de la unitat. Salt, que per població és la sisena ciutat de les comarques en
Jordi Grau.
nombre d’habitants, és encara un poble i reacciona com a tal. Per això ara un grup important de veïns del Barri Vell ha iniciat una campanya contra el tancament d’una sucursal de la Caixa, la que hi ha fent xamfrà del carrer Major i el passeig Marqués de Camps, al cantó de l’estanc. Un dels que encapçala el moviment, va estar també en la lluita per tornar a ser poble, el senyor Miquel Casellas Casals, de can Maret. Home de teatre, diu que porta Salt de tercer cognom. Va ser present a la lluita per tornar a ser municipi i ara demana a la que ha estat casa seva, la Caixa, que no tanquin aquesta sucursal que ell va obrir quan era el delegat general per a les comarques gironines. Salt té dues sucursals més, a la plaça Llibertat i a la Massana, però pels clients de més edat, fer un quilòmetre més d’anada i un de 
tornada, és una molèstia que volen evitar. Certament és un afer privat entre una empresa particular i els seus clients i no és tema polític, però sí que és un tema de poble si els veïns se’l fan seu. I una part del poble de Salt s’ha tornat a activar per tornar als vells temps del: Parle’m?
Jordi Grau a la columna La Galeria El Punt Avui 05.08.2018

diumenge, 5 d’agost del 2018

LA CASA JUNTO AL MAR (La Villa) / Full de Sala Cinema Truffaut


LA CASA JUNTO AL MAR / La Villa

França, 2017
Direcció: Robert Guédiguian
Intèrprets: Ariana Ascaride, Jean-Pierre Darroussin,
Gérard Meyland, Jacques Boudet

Gènere: drama
Durada: 107minuts
Idioma: francès

LA TROBADA
La Villa (2017) els seguidors de Robert Guédiguian (Marsella, 1953) trobaran una continuïtat dels temes que sempre li ha agradat tocar –l’amistat, l’amor, la convivència i la solidaritat–, sempre situats a la seva Marsella i amb un to irònic i de comèdia, fins i tot, però sense perdre la circumspecció ni evitar de fer crítica social. N’hem pogut gaudir a Les neiges du Kilimandjaro (2011), Marie-Jo et ses deux amour (2002) i Marius et Jeannette (1997), per esmentar algunes de les seves pel·lícules anteriors més conegudes i que hem pogut veure al Truffaut.
Guédiguian no solament és un home fidel als seus orígens i a la seva manera de veure i d’explicar les històries, també ho és als actors, a la colla d’actors que sempre l’ha acompanyat en les seves aventures cinematogràfiques, començant per la seva dona, l’actriu Ariane Ascadire, seguida de Jean-Pierre Darrousin, Gérard Meylan i Jacques Boudet, entre d’altres. Tots plegats fan una banda i s’avenen molt bé, i, menys Ascadire, que sempre és la protagonista i la que domina la situació i la història, es van intercanviant els papers. En un moment de La Villa, Guédiguian es permet agafar un fragment d’una altra pel·lícula seva, realitzada fa anys, en què apareixen tots quatre, molt més joves.
La Villa és una pel·lícula crepuscular, una història de records, de moments que no tornaran. D’errors, equivocacions, malentesos. D’evocació d’un passat que a hores d’ara ja no se sap si era millor. D’un retrobament a partir de l’anunciada desaparició del venerable de la família.
Angèle (Ariane Ascadire) és una actriu que viu a París i torna al poble, a tocar de Marsella. Allà es troba amb els seus dos germans: Joseph (Gerard Meylán), que s’ha enamorat d’una noia molt més jove, i Armand (Jean-Pierre Darrousin), que és el qui es va quedar a ajudar el pare, ara malalt i paralitzat, en el restaurant que la família té al poble i que ell intenta que mantingui la solera que tenia quan el pare el regentava. Aquesta és la història que Guédiguian ens proposa d’entrada: gris i amb una mena de tensió constant; de records i de rancúnies, tal com ja he dit. Però la cosa canvia (i ens porta a la realitat del present) quan descobreixen dos nois amagats en una mena de cova que, segons sembla, han arribat amb pàtera. Aquest és el moment en què Guédiguian fa crítica social sobre com van les coses en aquest món egoista i cada cop menys solidari.
No és la millor pel·lícula de Guédiguian, però hi trobareu l’esperit, l’essència, la humanitat i la manera que té aquest director d’explicar les històries. No us defraudarà.
Nota final: entre els molts reconeixements que ha rebut Robert Guédiguian, fa dos anys li van concedir el premi LiberPress Cinema, que es lliura a Girona, i el va venir a rebre molt agraït.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
03.07.2018