Pere Ignasi Fages

El cineasta empordanès Pere Ignasi Fages és possiblement un personatge poc conegut, malgrat el seu paper clau en la transició democràtica. Fages va fer un llarg viatge en el món de la política, del centralisme democràtic del PSUC a l'independentisme d'ERC, jugant un paper important en la Transició i participant activament en la fundació de l'Assemblea de Catalunya. Exiliat a París, va treballar al costat de Santiago Carrillo, com a cap de gabinet i organitzador de les escapades clandestines, des de l'exili a l'Estat espanyol, de l'aleshores secretari general del PCE. Fages s'havia retirat a l'Empordà que tantes vegades havia glosat el seu pare, el poeta Fages de Climent. Malgrat la seva llarga malaltia mantenia una gran activitat intel·lectual, tant en el món del cinema com en el de la política. Amb la seva mort desapareix un dels protagonistes més discrets però alhora més importants de la història recent d'aquest país.
Narcís Genís publicat El Punt-Avui 19.12.12.
* El funeral serà el dijous dia 20 de desembre 2012, a les 11 del matí en el tanatori Funararia Vicens de Figueres.

> Vaig tenir la sort de Conèixer a en Pere I. Fages ja de gran. Havia sentit a parlar molt d' ell en la seva vessant de cinèfil, sobretot de les programacions de pel·lís prohibides que feia en els cinemes al sud de França, en els “feliços” anys setanta.
Llavors ja parlant amb ell li vaig saber tota la relació amb la política i el seu exili durant uns anys a Paris. Però sempre acabàvem parlant de cinema o de llibres. Durant una època venia molt sovint a la 22. Les darreres vegades que ens vam veure i parlar, ja va ser a Figueres, a l’entrega del Premi Muntaner a Joan-Daniel Bezsonoof i, ara farà uns tres anys, en el Festival de cinema “Festicurts”, que vam acabar sopant junts en Francesc Bellmunt, ell i en David Ruiz, entre altres. El vaig trobar de pensament com sempre molt actiu, físicament molt cansat.
Que vagi bé Pere i records a els amics del setè art.

Les mil cares d'en Guillem

 

Digitalitzar-se o morir

 El món del cinema encara la recta final d'un dels processos de reconversió industrial més complexos que ha viscut en els seus gairebé 120 anys d'història. La conversió del suport cinematogràfic d'analògic a digital, després de superar un llarg període de dubtes, incerteses i entrebancs, s'ha accelerat definitivament i ha entrat en la seva recta final. El calendari amb què treballa en aquests moments el sector fa pensar en una plena digitalització a mitjan 2015, tot i que alguns dels principals territoris i mercats internacionals l'assoliran molt abans. Alguns països europeus, com ara Noruega, Holanda i Luxemburg han arribat a la plena digitalització durant aquest 2012, i la majoria de països del nord d'Europa estan en nivells superiors al 85-90%. Les previsions apunten que grans mercats com ara França o la Gran Bretanya assoliran el 100% a mitjan de l'any que ve, la major part d'Àsia a finals de 2013, els Estats Units a principis de 2014 i el conjunt de l'Europa Occidental a mitjan 2015. Segons la consultora IHS Screen Digest, de les 125.000 pantalles de cinema actives, 90.000 ja han fet el procés (55% en 3D i 45% en 2D) i només en queden 35.000 per digitalitzar. Per tant, la mitjana a nivell mundial que ha acabat el procés és del 65%.

La digitalització ha estat un dels focus principals d'atenció de la 17a Conferència Anual d'Europa Cinemes celebrada el cap de setmana passat a París. La principal xarxa de sales de cinema europea i de països afins –que agrupa 3.200 pantalles en 68 països– no s'ha centrat tant en el propi procés de conversió tecnològica, que tothom dóna per fet, sinó en l'avaluació de com s'ha fet aquesta mutació, en l'aprofitament dels nous equipaments, en maximitzar les sinergies entre institucions que s'han generat i en un futur del sector, per la qual cosa la sala de cinema continuarà sent el punt de partida majoritari del procés d'exhibició d'un producte cinematogràfic. Si s'analitzen les estratègies que han seguit els diversos països per planificar la seva transició al digital, ens adonem que hi conflueixen dos elements essencials: coordinació amb suma d'esforços de tot el sector i intervenció decisiva de les institucions a través de fons públics per facilitar i accelerar la reconversió. En molts casos, com el d'Holanda, s'han creat consorcis temporals que agrupaven totes les parts implicades per concentrar recursos, pressuposant que encarar el procés col·lectivament havia de ser necessàriament molt més ràpid i econòmic que fer-ho individualment. I els resultats han estat espectaculars: en només dos anys i mig des de la creació del consorci, Holanda ha passat d'un 50% de sales digitalitzades al 100% assolit el setembre passat.
Un cop les principals cadenes d'exhibició –controlades per grans grups de comunicació o directament per les majors americanes– ja havien assolit uns índexs molt elevats de transició al digital, els esforços de les diverses administracions s'han centrat en les sales independents. Des de la perspectiva europea, i en aquest sentit la xarxa Europa Cinemes és un actor clau, no impulsar la digitalització d'aquestes sales hauria suposat perdre el principal territori d'exhibició del cinema europeu i, en conseqüència, reduir encara més el pes específic d'unes sales que aposten per la diversitat, els valors artístics i culturals, i no tant per la dimensió estrictament comercial de l'exhibició cinematogràfica. Aquests ajuts directes a la digitalització han oscil·lat entre l'excepcional 60% de suport del CNC francès fins al 20-30% de la majoria de països. Si a això hi sumem un 25% aproximat de suport de la UE a través del programa Media, veurem que l'esforç directe que han hagut de fer les sales independents europees ha estat perfectament assumible, tot i les dificultats actuals.

A la conferència de París s'ha constatat que en aquests moments la principal preocupació, no només a nivell europeu sinó fins i tot mundial, és la situació d'Itàlia i Espanya. Amb pràcticament 7.000 pantalles i un potencial d'espectadors de 100 milions, aquests dos mercats estratègics superen per poc el 50% de digitalització, però, tot i els ajuts europeus, no s'ha creat cap consorci ni pla estratègic que condueixi a una reconversió ordenada del sector. En el cas d'Espanya, les sales d'exhibició no es poden acollir a cap subvenció pública directa –hi ha només línies de finançament toves–, i amb una conjuntura global de retalls pressupostaris, l'augment de l'IVA al 21% ha acabat d'agreujar una situació que ja era complexa. La gran preocupació de les institucions europees és que una reconversió desordenada del sector com la que s'està produint pot conduir al tancament d'un 20% de les sales, però el que és més greu, afectarà essencialment els petits exhibidors i les sales independents, contribuint encara més a un desequilibri territorial en el mapa de l'exhibició i a una menor diversificació de l'oferta cinematogràfica per als espectadors.

Paco Villalonga
Director del Grau de Cinema i TV a la Facultat de Comunicació Blanquerna- Universitat Ramon Llull -
Publicat en el Punt-Avui edició Nacional  el 29.11.12.
 * Paco Villalonga i jo vam participar en la 17 Conferència Anual d'Europa Cinema, en representació del Cinema Truffaut de Girona, els dies 22 al 25 de novembre de 2012.
Van ser uns dies ben aprofitats per copsar l'estat de la situació del món del cinema a Europa. També de fer relacions amb la gent d'Europa Cinemes i altres membres d'Europa Cinema.
També, en el meu cas, el dissabte dia 24 a la tarde, vaig aprofitar per anar a veure l'exposició dedicada a Salvador Dalí, en el Centre Pompidour, que s'havia inaugurat el dia 21 de novembre. La exposició és extraordinària, sobre tot la part de documentació cinematogràfica: entrevistes, performances, inauguracions i pel·lícules en les que hi va participar Dalí.


 

ALLÀ ON ES CUSTODIA EL CONEIXEMENT I EL TEMPS S'ATURA.

5 novembre 2012

Sempre he pensat que els indrets on regnen els llibres són màgics, plens de coneixement i móns per explorar, llocs on voldries perdre’t o refugiar-te, espais on el temps s’atura, la calma es respira arreu i sents la necessitat de seure en un racó per esbrinar tot allò que et vulgui explicar aquest magnífic objecte que és el llibre. És una percepció totalment romàntica fruit del sentiment  d’una lletraferida, no obstant això, la perspectiva canvia quan et trobes immers en el dia a dia d’una llibreria.
Des de ben petita creia que els bibliotecaris i els llibreters eren uns privilegiats perquè custodiaven el coneixement i tenien la funció de difondre’l a tot aquell que hi estès interessat. Considerava els llibres com els objectes més preuats i valuosos del món. Crec que aquesta passió m’ha portat a estudiar i treballar ben a prop dels llibres, i ara per ara, puc dir que sóc llibretera o que treballo com a tal.
Avui en dia existeixen poques llibreries que encaixin a la perfecció amb l’ideal que he descrit abans, inclús m’aventuro a dir que estan en perill d’extinció, no per falta d’espais magnífics, llibreters talentosos i obres excepcionals sinó per un seguit de factors que afecten negativament la seva supervivència. D’un temps ençà han proliferat les grans cadenes de llibreries, que ocupen transitats i vistosos espais per oferir al públic les últimes novetats i els best sellers de moda. Aquests monstres del comerç tenen uns interessos que van més enllà de promoure i difondre el coneixement ja que la seva finalitat és assolir el màxim benefici possible emplenant els seus espais amb piles i piles de llibres sense tenir en compte la seva qualitat literària, qui els ven o de quina manera…“qui paga, mana”, i gaudir d’un espai en una taula de novetats o en un aparador és cada cop més complicat, i costós.
En una societat de consum com la nostra aquests tipus de negocis tenen gran acollida; centres comercials, grans espais en zones turístiques i concorregudes, estructures gegantines que engoleixen els petits comerços…Tot acaba tenint la mateixa cara, que més dóna si el que s’està venent són llibres o camises, la finalitat és vendre més que ningú deixant de banda la qualitat, l’ofici i el bon servei.
En un espai com aquest ser llibreter sembla una utopia. Són comptades les ocasions en les quals pots recomanar un llibre a un client o tenir una conversa distesa sobre un autor i la seva obra. No hi ha temps per a això! La tasca del llibreter es redueix a col·locar les novetats, emplenar el magatzem de devolucions i cercar llibres en prestatgeries cada cop més abarrotades.
Possiblement la idea de la llibreria com a santuari del coneixement està més que obsoleta i és tota una odissea trobar-ne una on l’atenció i el servei sigui l’adequat, però existeixen, i les que queden, lluiten per mantenir-se fermes als seus principis. Una llibreria ha de ser un indret on tot lector i lletraferit es senti acollit, comprès i sobretot, ben atès, amb tot el que això comporta.  No es ven un producte qualsevol, es ven l’ànima i l’esforç de tota la gent que hi ha al darrere de cada paraula, de cada pàgina, es ven el treball de l’autor, de l’editor, del corrector, del dissenyador, del distribuïdor…de tots aquells que creuen i viuen pels llibres.
Publicat Chordà Comunicació

Vanesa Roca, llibretera i editora

http://www.tv3.cat/videos/4314311/Mar-Bosch-premi-Just-Manuel-Casero?fb_action_ids=4922831553063&fb_action_types=og.likes&fb_source=aggregation&fb_aggregation_id=288381481237582

Imatges de la 32 edició del Premi
JUST M. CASERO
2012

       Veredicte del 32 Premi de novel·la curta Just M. Casero

Els membres del jurat del 32 Premi de novel·la curta Just M. Casero, que organitza i convoca la Llibreria 22, han resolt que els guanyadors de la convocatòria 2012 siguin:

Finalista: Anna Altisén, de Barcelona
Quan vaig deixar de ser natura lleugera

La novel·la és l’exploració íntima d’una dona que pateix una malaltia mental que ella anomena “melancolia”. La protagonista refà la seva experiència i els tractaments que rep en una relat que més enllà de la descripció minuciosa i personal aspira a ser una “auto patografia”, el retrat biogràfic de la malaltia d’una dona “fragmentada”.
“Ara, en canvi, aquests illots de pedra inerta, exànime, suren dins el cervell com ho fan les glaceres dins el mar, i allunyen tota senyal de vida al seu voltant. Els mapes del patró d’un vaixell, com, els diagnòstics dels psiquiatre, determinen l’existència o no d’aquests illots o glaceres dins la ment d’una persona i dictaminen així el grau de seny o de bogeria d’un ésser humà, si està fragmentat o sencer, si el seu comportament està fora del que es considera normal”.
La novel·la fa reflexionar sobre la vida, sobre la salut mental, sobre la literatura.

Guanyadora: Mar Bosch Oliveras, de Girona.

BATLAM. Darrera les hores càlides (presentada sota el pseudònim: “Bedlam”)

Una novel·la amb un aire naïf que recrea un món insòlit i desconegut, sense una ubicació clara, en una mena de territori oníric anomenat Bedlam, on un 22 de juliol, de sobte, arriba un hivern inesperat i sense fi. La vida, les peripècies, les llegendes, les històries dels seus habitants s’expliquen a l’entorn d’aquest fenomen sorprenent i en relació a un nen que es diu Haikú i a la seva mare, Agnès.

“Un núvol espès i bufador va glaçar el sol resplendent i els pèls de les cames del venedor de gelats, de les cames dels pares que miraven les mares que prenien el sol i de les cames de les mares que parlaven dels seus marits; tots els pèls de la plaça van esdevenir estalactites (...) En menys de seixanta segons, la neu ho havia cobert tot. Van començar a caure pedrades d’orenetes del cel, cristal•litzades pel fred. Els crits dels nens anaven desapareixent a poc a poc. Tothom s’havia anat ficant dins a casa, glaçat de por, mort de fred…”

El jurat del Premi Just M. Casero de novel·la curta esta format per: Imma Merino, Josep M. Fonalleras, Vicenç Pagès, Mita Casacuberta, Eva Vázquez i Guillem Terribas que actua com a secretari sense vot.

L’import del premi és de 2.200 € a l’obra guanyadora i 600 € a l’obra finalista. L’obra guanyadora serà publicada, a primers del 2013, per Editorial Empúries i la Llibreria 22 es reserva l’autorització i condicions per a la publicació de l’obra finalista durant un any.

‘Sunset Day', de J.A. Duran, millor curt de l'Acocollona't



Una imatge de la I Zombie Walk, organitzada per
l'Acocollona't, ahir al vespre al  Barri Vell de Girona
Foto: JOAN SABATER.



‘El escondite', d'Andrés Curbelo, rep el segon premi de la Setmana de Cinema Fantàstic i de Terror de Girona Més de 2.000 persones han passat pel Truffaut durant el sis dies de projeccions.
Sunset Day, de Josep Antoni Duran (Igualada), va rebre ahir a la nit al cinema Truffaut el premi al millor curt de la segona edició de l'Acocollona't, la Setmana de Cinema Fantàstic i de Terror de Girona. El segon premi va ser per a El escondite, d'Andrés Curbelo (Uruguai-Barcelona). Sunset Day és un film ambientat a la Guerra Freda sobre l'existència de persones amb poders fantàstics i conspiracions internacionals, i el jurat n'ha valorat “la seva capacitat d'hibridar gèneres i idees narratives, fins al punt de fer desitjar a l'espectador que es tracti de l'episodi pilot d'una sèrie”. El escondite mostra dos nens jugant a fet i a amagar mentre ho graven tot amb la videocàmera dels pares, i ha estat premiat pel fet “d'inserir-se en una tendència molt actual del gènere, adaptant-se amb èxit i coherència al format curtmetratge”. El jurat de l'Acocollona't, format per l'editor i productor Álex Samaranch; el redactor de la revista Sci-Fi World Ángel Agudo, i presidit per l'escriptor i crític de cinema Pep Prieto, també ha atorgat una menció especial al curt Decapoda shock, de Javier Chillón, (Madrid) per “l'originalitat de la història i la seva habilitat en fusionar llenguatges”.

Millors curts gironins
Pel que fa als millors curts gironins, el jurat, format per tres membres del bloc de cinema i televisió d'El Punt Avui Els Bastards, ha premiat ex aequo els films El caserón, de Miguel Ángel Izquierdo, “per la seva habilitat d'abordar el thriller amb un ritme narratiu frenètic i un muntatge colpidor”; i Zombis vegetarians, d'Albert Portal, “per parodiar amb gràcia, i sense cap més pretensió que aquesta, el gènere zombi”. El públic ha guardonat amb el seu premi el curt Luminaris, de Juan Pablo Zamarella (Madrid-Argentina), una producció d'animació stop-motion, a la qual els assistents al festival han donat un suport majoritari. Segons els organitzadors de l'Acocollona't, aquesta segona edició ha estat “un èxit de participació”, ja que durant els sis dies de projeccions s'han superat “amb escreix” els 2.000 espectadors de l'edició anterior. L'Acocollona't va acabar ahir, en plena nit de Halloween, amb la primera Zombie Walk de Girona, que va reunir uns quants zombies locals en una peculiar cercavila pel Barri Vell de Girona. Després va tenir lloc l'entrega de premis al Truffaut, i el fi de festa es va fer a Platea, amb Esteso's Combo.
Publicat en El Punt-Avui 01.11.12

Què diu en… Guillem Terribas

E l proper dia 30 d’octubre es celebrarà, a Girona, la festa de lliurament del 32 Premi de Novel·la Curta Just M. Casero que convoca i organitza la Llibreria 22. L’obra guanyadora serà publicada, a primers del 2013, per l’editorial Empúries.
Avui entrevistem a Guillem Terribas, ànima i cor de La 22 -com es coneix la llibreria, només amb article, com les grans dives- i del Premi de Novel·la Curta Just M. Casero.
  
Pots definir, amb un adjectiu, els següents noms de la nostra cultura?

Just M. Casero:  Un activista cultural, molt solidari, irònic i realista.
Quim Nadal:  Un amic, un historiador, un alcalde, un polític i un tafaner.
Narcis Comadira: Un gran poeta, un pintor i un amic.
Josep M. Fonalleras:  Un gran cuiner de les lletres. No te mai un no. Un amic d’anys.
Miquel Pairolí:  El trobo molt a faltar.
Modest Prats:  M’ha ensenyat molt. Gran conversador i molt intel·ligent.
Mònica Terribas: Al final hem pactat que som cosins. Encantadora, decidida i treballadora. Salvador Sunyer:  Un geni, un amic de sempre. És de Salt.
Joan Daniel Bezsonoff:  Un gran descobriment. Un bon lector. Cinèfil. Un amic recent.
Xavier Folch: Un home amb molta historia al darrera, tant social com literària. Fa anys que ens entenem.

• Qui va ser Just M. Casero?

Un home que estimava el pròxim, que es va fer ell mateix i que li agradava tot el que tenia relació amb l’escriptura. La llàstima és que ens va deixar jove. Tenia molt per donar-nos. Va néixer a Abrantes (Portugal) i va morir a Girona l’any 1981. Les seves dues grans passions van ser l’escriptura i la política i va ser un dels fundadors, al 1979, del Punt Diari de Girona.

•  Perquè un premi de novel·la curta amb el seu nom?

Per perpetuar la seva memòria.

•  Amb el premi has viscut molts moments emotius però, quin d’ells no podràs oblidar mai?

N’hi ha tants que no sabria per quin començar. Els 32 anys de les deliberacions del jurat. Són d’antologia tant literària, com divertides, apassionades  i de grans discussions .

• Un gran percentatge dels guanyadors del Casero eren força desconeguts quan van rebre el premi i ara són primeres plomes de la nostra cultura. Com ho vius això?

Amb satisfacció, amb orgull i amistat.

• Enguany, quants originals s’han presentat?

54 originals, 15 més que l’any passat. Cada any ens arriben més i més originals.

• Has pogut parlar amb els membres del jurat? Hi ha originals clarament vencedors?

He parlat amb ells i sembla ser que hi ha alguna obra que l’estant discutint, de moment, via correus electrònics. Però això és molt bona senyal.

• En la festa del veredicte del Premi sempre hi ha una gran actuació. Enguany, quina proposta ens presentes?

Aquest anys serà un homenatge a els 25 anys dels “pallassos” Escarlata Circus, la Bet i en Jordi. Uns fenòmens més coneguts Nord  enllà, que aquí entre nosaltres.

• Al 2007 vas publicar “Demà serà un altre dia” (Ara Llibres). Hi haurà una segona part?

Com diuen la gent del país veí “estoy en ello”. Però no tinc presa. I no sé si serà exactament una segona part. Però serà.

• Se’t coneix com a gran agitador cultural, però és una funció voluntària i buscada o t’hi has trobat empès per les circumstàncies?

Si sóc el que dius que sóc, no en sóc conscient. Faig i vaig fent, i m’agrada més que no pas en cansa.

• Al començament hem demanat que ens defineixis amb un adjectiu a diferents noms de la nostra cultura. Ara ho fem amb un últim nom. Quin adjectiu pot definir a Guillem Terribas?

Un “inconscient” al que li agrada la vida i la gent.

Neus Chordà http://www.neuschorda.com/noticies/690/que-diu-en-guillem-terribas



Accés a tot el programa d’actes del 32 Premi Just M. Casero de Novel·la Curta

PREGÓ I BALCONS

A finals d'octubre, al balcó de l'Ajuntament, que de tan atapeït un dia caurà, s'hi pronuncia el pregó de les Fires i Festes de Sant Narcís. El pregoner, escollit a voluntat de l'alcalde d'entre centenars de milers de ciutadans i ciutadanes de Girona, llegeix un text literari de temàtica festiva amb la intenció d'agradar, d'encoratjar a les festes, d'evocar...
Rafael Nadal i Farreras-de la nissaga Nadal i Farreras, que tanta importància ha tingut en la història de la ciutat dels darrers trenta anys (un alcalde, un rector d'Universitat, un primer secretari, un director de diari...)- ha escenificat aquest any un esplèndid pregó.
Per la manera, tan clara, tan concisa, tan ben lligada, de dir-lo; pel contingut, meitat nostàlgic, meitat irònic; meitat autobiogràfic, meitat crònica; per la proclama independentista, per la reflexió social, per la subtil matisació al partit de l'alcalde i a les polítiques neoliberals.
Un pregó és exactament això: un exercici de retòrica. L'habilitat de qui el diu no rau només en com el diu (Sopa de Cabra el va cantar esplèndidament fa uns anys), sinó en què explica (en aquests anys, hi ha hagut de tot i per a tots els gustos: Martí Anglada, els germans Roca, Guillem Terribas, Eudald Carbonell, Salomó Marquès, Josep Maria Terricabras, el Girona FC, etc.).
Especialment interessant va ser abans-d'ahir el final del parlament del periodista Rafel Nadal: "No deixem enrere els que estan essent maltractats per la crisi. El futur de Catalunya serà solidari, col·lectiu i unitari o no serà".
Hi ha a Girona una ciutat molt real: els desnonats, els qui han perdut la feina, els joves que no en troben, els que depenen de Càritas i del Banc d'Aliments, els que passen gana...
És una ciutat propera, viva, necessitada d'auxili. No poden els polítics seguir jugant al que han jugat fins ara: sectarisme i poltrones. Senzillament, no poden. Val la pena aplaudir l'actitud positiva de la CUP i d'ICV.
Jordi Vilamitjana, publicat a El Diari de Girona el 28.10.12 Foto: Marc Martí.

"¡Que estos no son hostiles!"

Artur Mas va ser l'últim a arribar als premis Planeta. Això va permetre al president estalviar-se la protesta d'una vintena de treballadors del grup Husa que denunciaven a l'entrada de la festa uns impagaments de l'empresa de Joan Gaspart. Quan Mas va fer acte de presència al Palau de Congressos de Barcelona, la protesta havia estat desarticulada i els Mossos d'Esquadra vigilaven ja més tranquils. Potser massa tranquils per ser la vetllada més prestigiosa de les lletres espanyoles, aquest any amb un morbo afegit: la trobada entre el ministre Wert -l'espanyolitzador de nens-, l'editor Lara -empresari díscol que no es mossega la llengua- i Mas, el líder de la pàtria.
L'escena inicial d'aquest vodevil literari va transcórrer així: Mas surt del cotxe oficial, el cap de l'operatiu dels Mossos es quadra i la resta d'agents s'ho miren amb tafaneria. Fins que un altre oficial els crida l'atenció: " Que estos son los que hay que proteger, ¡que no son hostiles! " Els tres policies es giren immediatament cap on hi havia la protesta, però els empleats emprenyats d'Husa ja no hi són: només hi sóc jo, prenent notes, i Júlia Otero parlant amb Joana Bonet, directora de Marie Claire. " Pero si ya no hay hostiles ", respon un dels policies amb un to de queixa quan el president ja entra a la festa.
El president no hostil baixa a la planta baixa del Palau de Congressos per mantenir un intercanvi de paraules amb Wert i després amb Lara. Per separat. El trio només es troba per primer cop per accedir al saló on se celebrava el banquet. Darrere els segueix una cort d'unes trenta persones. L'alcalde Trias s'interessa per l'estat d'Alberto Fernández Díaz, que té un ull ferit. El grup entra enmig d'una pluja de flaixos; qui riu més és Wert. A la taula presidencial, Lara se situa entre Mas i el ministre. Durant la vetllada descobreixo Mas interactuant amb Lara, però no amb Wert.
Els empresaris convidats esquiven els periodistes, per si algun té l'ocurrència de preguntar sobre la independència i no sobre literatura. Joan Maria Nin, el director general de La Caixa, departeix amb Màrius Carol, del Grupo Godó, però no em sembla que parlin de política. Els que sí que parlen del procés sobiranista català són Rafel Nadal i la professora de l'Iese Nuria Chinchilla. Nadal recorda a Chinchilla el procés de separació de Noruega i Suècia el 1905, que va coincidir amb el Nobel a Ramon y Cajal. Chinchilla diu que sí a tot però avisa que li preocupa l'estat de dret. De sobte apareix Guillem Terribas, propietari de la Llibreria 22 de Girona, i li demano la seva opinió sobre les paraules de Wert reafirmant la seva voluntat d'espanyolitzar els catalans. Terribas em respon en castellà, com els Mossos: " Ladran, luego existo ".
L'escriptora Care Santos confia que Lara, Mas i Wert tinguin un sopar amigable. Dels Planeta en sap molt, Santos. Fa més de vint anys que hi assisteix. "El primer cop va ser com a periodista del diari Crónica de Mataró . Ella és qui em descobreix que els Planeta se celebren el dia de Santa Teresa en honor de Teresa Bosch, la mare de José Manuel Lara.
M'assec al costat d'una altra escriptora, Llucia Ramis. M'explica que al gener publica una nova novel·la, sobre la seva família i com la nostra generació ha estat una generació de crèduls: "Ens van fer creure que si treballàvem molt, estudiàvem molt i teníem parella, seríem feliços. I no ha estat així". El futur és més incert que mai, però almenys podrem dir que no som hostils.
Cristian Segura, publicat a l'Ara.cat 16.10.12 Foto: Pere Virgili.

Llibres Parlats. Entrevista a TVGI

Entrevista a Televisió de Girona 07.09.12.
Exposició LLIBRES PARLATS. 30 ANYS
DE PRESENTACIONS DE LLIBRES.