Wilaya

WILAYA

Espanya, 2012.

Direcció: Pedro Pérez Rosado.

Intèrpets: Nadhira Mohamed, Memona Mohamed,

Aziza Brahim, Ainina Sidagmet.

Durada: 97 min.

Gènere: Drama.

Idiomes: Castellà, àrab.

Un camí sense tornada

Si mirem la filmografia del director Valencià Pedro Pérez Rosado, veurem que el seu cinema es decanta per parlar de la gent marginada i geogràficament situada en el continent africà. L'any 2003 ja va dirigir Cuentos de la guerra saharaui, el mateix indret i el mateix conflicte que ens explica a des d'un altre punt de vista a Wilaya. L'any 2005 va dirigir Agua con sol, on ens explica la història de dues dones que han perdut el seu estatus dins la societat del benestar.
Wilaya, està situada en Sahara, en un gran campament de refugiats sahrauís, molt a prop de Smara. A Wilaya, també hi trobarem la història i la relació de dues dones. En aquest cas el retrobament de dues germanes, després de la mort de la mare. Una d'elles, Fàtima, criada a València i per tant, amb una educació i manera de viure i de vestir totalment diferent a la germana i a la gent del campament.
La pel•lícula transcorre amb lentitud. En el desert les hores no es noten. El temps passa en càmera lenta. El paisatge es sempre d'un mateix color. El color de la sorra i de la terra seca i sempre acompanyada del vent, del "siroco", que fa moure les dunes que canvien dia a dia el paisatge repetit.
No passen gaires coses, la gent s'ha acostumat a la vida del campament, a viure amb poques coses. El més important és tenir una nevera, encara que no tinguin res per posar-hi a dins. També la televisió.
La Fàtima, la germana que s'ha educat a València i que parla castellà, idioma que tots coneixent, no troba el camí de tornada i si val la pena tornar. I així, arribem al final d'aqueta història, de cultures diferents, d'amistat. De sobreviure en una terra de ningú, perquè la seva els hi van mal vendre a el Marroc, els espanyols l'any 1975.
En definitiva, una crònica d'una gent, d'un territori que el govern espanyol va abandonar de la mà de Déu o d'Alà.
Guillem Terribas. Full crítica pel Cinema Truffaut de Girona. Maig 2012

El fum de la vida

François Truffaut, que a més de ser un bon director de cinema era un cinèfil, va dir: “Qui estima la vida, estima el cinema.” Jo vaig estimar el cinema quan encara no sabia que Truffaut havia dit la famosa frase.
El cinema m’ha ensenyat moltes maneres de viure i de veure la vida. També, a través del cinema, vaig veure que fumar era una manera d’entendre i d’afrontar la vida, segons les circumstàncies, tant en els moments feliços com, també, en el moments dramàtics. Vaig aprendre-hi que fumar era també una manera de seduir i de comportar-se; de relacionar-se i, sobretot, de relaxar-se després d’una agradable experiència sexual.

Mai oblidaré la manera com Bette Davies encenia els cigarrets, feia la primera pipada i, llavors, deixava anar al fum enlaire o a la cara de la persona que estava provocant, seduint o maleint. Tampoc les divertides esperes, en moltes comèdies, dels pares novells fumant desesperadament, mentre miraven la porta del quiròfan impacients perquè sortís la infermera de torn a dir-los si era nen o nena. O el metge visitant els diferents pacients amb una cigarreta a la mà i invitant-los a fumar, mentre els donava una bona o una mala notícia. Tampoc puc oblidar com fumava Humphrey Bogart, d’una manera continuada, mentre intentava esbrinar el que passava al seu entorn. O aquella escena, moltes vegades repetida en les pel·lis de guerra, en què l’amic del noi, o sigui, del prota de la pel·li, havia estat ferit, i el noi l’agafava amorosament i li donava un cigarro mentre el consolava a l’espera que morís dolçament amb la cigarreta a la boca.

Són molts moments de la meva vida dins les sales fosques dels cinemes, veient històries i personatges que eren els meus ídols, que fumaven i que costen molt d’esborrar de la meva memòria (tampoc no en tinc cap ganes), i que per decret llei em volen fer oblidar i repudiar, com si no haguessin existit mai.

Els tinc un gran respecte, simpatia, amistat i reconeixement, a tots aquells actors i actrius, amb els seus personatges i amb les seves històries, que m’han donat, i encara em donen, uns moments molt importants en la meva vida. Per tot això i més, m’agrada fumar i m’agrada la vida en fum.

Guillem Terribas, publicat a Bastards  http://blogs.elpunt.cat/elsmaleitsbastards/2012/05/14/el-fum-de-la-vida/ Maig 2012

CULTURA RIMA AMB LITERATURA I AMB LECTURA.

La cultura, la paraula cultura, el fet cultural, la cultura en general, es ambigua i de vegades menyspreada. Què és cultura ?. Qui fa cultura? La cultura és només per uns privilegiats?. I així podria anar qüestionant la paraula Cultura.

La cultura és una manera de viure, de pensar, de raonar i de veure les coses. La cultura és civilització, tolerància i solidaritat. La cultura és memòria. La cultura la vivim cada dia de cada dia amb molts dels nostres actes que fem quotidianament: llegir el diari, escoltar la ràdio o veure la televisió, participar en una tertúlia, … escoltar música, anar a passejar i veure la ciutat; observar, xafardejar, tenir curiositat per on passes, pel que passa i a on vas. Fer-te preguntes i donar respostes. Anar al teatre, el cinema, concerts de música,…el menjar, el saber menjar, també es cultura. Visitar museus, veure exposicions. Llegir.

Un país, una ciutat, un poble que cuida la seva cultura, és més civilitzat, obert i ric. Un poble que no perd els orígens i mira amb tolerància el demà, té futur.

La cultura no és rentable en el sentit especulatiu de negoci. Però la Cultura dona negoci, benestar i prosperitat, a la llarga; i a la curta, si està ben planificada, participada i promocionada. Nova York es coneguda pels seus museus, pels seus musicals i els seus edificis, al igual que Roma ho és, per la seva historia i els seus monuments,...

Escriure, saber escriure, es cultura i, també, literatura. Sabem del nostre passat més llunyà, perquè algú ho va deixar escrit. Les històries s’escriuen i llavors s’editen en llibres. Les cançons ens parlen d’ històries que abans han estat creades i recordades a través de l’escriptura. El teatre, el cinema, moltes de les arts, abans han estat escrites i moltes vegades publicades, i llavors, llegides, discutides i, per tant, ha creat i provocat un fet cultural.

La cultura es un bé de tots, que tots d’una manera o altre contribuïm a la seva difusió i coneixement. Com més preguntes ens fem i més curiositat tenim, ampliem les nostres possibilitats culturals i per tant, ampliem les nostres relacions.

Qui oblida i abandona la seva cultura no té futur.

Guillem Terribas, publicat a la Revista TOTDONA, abril 2012.

Girona recorda amb retalls emotius el seixantè aniversari de Jaume Curbet

Amics i familiars recorden l'exregidor de Girona i expert en seguretat, mort el mes de maig, en un acte multidisciplinari al casal bisbe Cartañà.

Un acte emotiu i distès al mateix temps va servir ahir al vespre per "felicitar" els seixanta anys a l'exregidor de Girona i expert en seguretat Jaume Curbet i Hereu, que va morir el 16 de maig de l'any passat. Amics, familiars, coneguts i també admiradors van apropar-se fins al casal Bisbe Cartañà, on diferents testimonis van narrar retalls i records de la vida compartida amb Jaume Curbet. Es van llegir documents, cartes, poemes i es van veure diferents vídeos.

Mon Marquès i Manel Serra participant a
l´"Espai Obert Jaume Curbet" ahir al vespre al
casal bisbe Cartañà.. Foto:. Marc Martí

Un a un, van anar pujant sobre l'escenari diferents amics de Curbet. Mon Marquès i Manel Serra van ser els primers. Marquès va llegir un document escrit l'any 1971 que ja duia el segell de Curbet i que reflexionava sobre la vida i les persones. Serra va esmentar com jugaven a bèlit en diferents places de Sant Narcís, el casament amb Victoria Eugenia oficiat per Modest Prats o com va arribar a la regidoria de Seguretat de l'Ajuntament de Girona.
Després d'un curtmetratge de Jordi Curbet i Adrià Mercader on es veia Jaume Curbet jugant a futbol a l'estadi de la joventut o en una cursa de sacs, van pujar a l'escenari, altres participants en l'acte. Paco Pérez va llegir una carta d'uns amics colombians de Curbet, on repetien una de les seves màximes: "Sempre millor la raó que les bales". També llegiria un poema de Machado. Salvi Jacomet va recitar "Elogi de viure" de Maragall. Tatus també va llegir una missiva colombiana on els escriptors informaven que per ells Curbet "és un far per als que seguim navegant". Miquel Berga va rememorar un Nadal que van passar junts i una xerrada a la Fura dels Baus. Guillem Terribas va fer un vídeo. I va seguir pujant i pujant gent.
Publicat en el Diari de Girona, 31.03.12

La bona vida a Girona. Part 1

Rafel Vallbona, conductor del programa de televisió CARRETERES SEGUNDÀRIES, 21.02.11.

Ens hem quedat a Girona. Ens hi sentim bé: un àpat al Celler de can Roca, un llibre a la 22 i, de postres, un xuxet de can Castelló. I seguim pedalant-hi.
Si a Girona m’hi trobo bé, a la Llibreria 22 m’hi sento com a casa. De llibreria progre dels setanta a icona del talent i la creativitat que empeny la ciutat, en Guillem Terribas ha convertit una botiga en un centre d’agitació cultural. I això val molt.
http://carreteressecundaries.blocs.xtvl.tv/posts/fitxa/553

Guillem Terribas és el pregoner del carnaval del Mercat del Lleó

El llibreter Guillem Terribas serà el pregoner del carnaval del Mercat del Lleó de Girona que se celebra avui al matí a la plaça Salvador Espriu i que compta amb la col·laboració dels comerciants de la plaça. El Mercat s'ha decodat a l'estil de l'oest i es faran actuacions. El pregó es farà a les dotze i abans hi haurà una rua amb percussions des de la plaça Independència. Avui també hi ha carnavals a Sant Narcís, Sant Pau, Montilivi i Vista Alegre. En aquest darrer, sortiran per primera vegada els capgrossos de l'Agrupament Escolta i Guia Sta. Maria de Vista Alegre.
Diari de Girona, 17.02.12

EL TEXT
Molt bon dia GENT DE GIRONA, de RODALIES i de més enllà.
Estic molt conten d'estar avui aquí per pregonar la bona nova del carnestoltes 2012, de la gent que fa possible que cada dia de cada dia, aquest mercat, el Mercat del Lleó, s'ompli de gironins i de queviures. Al mateix temps, també cal dir-ho, estic sorprès d'estar avui aquí .
La meva relació amb la moguda-festa del carnestoltes és molt ambigua i fins i tot diria que gairebé nul•la. Encara més, hi tinc una mena de relació d'amor i d'indiferència. Mai m'ha acabat d'interessar.
Doncs que hi faig jo aquí i perquè he acceptat. El perquè m'han encomanat a mi aquest honor, es cosa de la junta del Mercat i el perquè ho he acceptat, ara mateix us ho explico..
L'any 1978, dos anys i poc més de la mort del Caudillo por lo gracia de Dios, a Girona és va tornar a recuperar la poca tradició que hi havia hagut del Carnestoltes. I la seva recuperació va ser de la mà de l'Assemblea d'Artistes de Girona, de la qual en formava part. Va ser poca cosa, una exposició bastant "destralera" i políticament (totalment) incorrecta. Vam muntar una festa al carrer, molt improvisada, però bastant concorreguda, a la rambla de Girona. Tot plegat, una nova revindicació de l'Assemblea d'Artistes de la festa, fins a les hores prohibida i bastant oblidada.
L'any després, el 1979, la gent del grup de teatre El Talleret de Salt, per fer diners, van organitzar una festa-ball de carnestoltes en el Pavelló de la Devesa. Em van demanar si la 22 podia fer-se càrrec de la producció. O sigui fer l'avançament de diners per organitzar la vetllada. Inconscientment vaig dir que si. Es va contractar la Orquestra Plateria i La Salseta del Poble Sec, lo millor del moment.. A la 22 veníem entrades anticipades. Tres dies abans havíem venut 6 entrades. Els costos de la festa pujaven a 400.000 ptes. El mateix dia, en Fonalleras i jo ens vam posar uns vestits negres, que ens donaven un posat serio i de "goriles" de discoteca i ens vam posar a la única entrada que vam habilitar perquè entrés el personal que anava de "farra" i a pesar-s'ho bé. A la una de la matinada, tocades, ja estàvem cansats de tant tallar entrades i veure entrar gent i més gent. Vam anar a taquilla a preguntar com estava la cosa. Ens van dir que ja havien contat més de 400.000 ptes., moment que en Fono i jo vam aprofitar per deixar la porta lliure i intentar de recuperar el que ens havíem perdut de la festa.
Fins el dia d'avui no havia tingut cap més contacte amb el Carnestoltes. I aquí em teniu obrint una nova etapa del Mercat del Lleó, en aquestes participatives i engrescadores festes d'hivern i que aquests any, sembla fet expressament, la decoració està ambientada i en un homenatge a una debilitat meva, que és el cinema i molt concretament a les pel•lís de l'oest. Fantàstic. Espero que aquesta moguda que munteu, que ja és una tradició, tingui llarga vida, pels segles dels segles. Espero que el dia d'avui sigui l'inicií d'una bona relació.
La meva relació amb el mercat, podríem dir que es nul•la. Sí que sóc un gran consumidor de productes comprats en aquest Mercat del Lleó , però per part de la meva dona. Això sí, un cop l'any no fallo i des de fa anys. I és el dia d'avui. M'encanta i m'encanto en les parades, amb les botigueres i els botiguers, amb la seva imaginació, la seva gresca i alegria. No paro de passejar, donar voltes, saludar a amics i coneguts, però sobretot, a mirar bocabadat la vostra imaginació. Encara, que aquest any hi trobo a faltar els dos carnissers que eren l'alegria del mercat. Llàstima!.
Penso que la festa del Carnestoltes s'ha de re inventar. En els seus inicis era un parèntesis de llibertat en que durant uns dies es podia fer tot allò i més perquè llavors vindrien dies, llargs dies d'abstinències de paraula, pensament i obra. Ara, pràcticament és carnaval tot l'any. És a dir, un campi qui pugui i fes el que vulguis. No estem reprimits de pensament, paraula i obres. O si?... per altra banda els polítics si posen tant bé, que ja estan avesats a sentir cada dia crítiques contra ells. Encara diria més, som nosaltres que ja els hem avorrit. La moral i la religió "oficials", no estant pas en el seu millor moment i no crec que estiguin en bona situació per donar exemple per tirar la primera pedra i de donar-nos classes de com ens hem de comportar.
Per tant, durant aquets dies no parlem de polítics de dretes, ni d'esquerra o d'allà on siguin. Ni parlar de capellans siguin de la religió que siguin; ni de xoriços, ni d'institucions que ens fan la punyeta. Oblidem per uns dies que tota aquesta mena de gent existeix. Ballem, mengem, juguem, ... rebolquem-nos i divertim-nos fins a morir. Que son quatre dies.

Això sí, no deixa-ho de venir i passar una bona estona pel Mercat del Lleó. Aquí hi ha pau, menjar i bona convivència. I sobretot, moltes ganes de gresca i d'imaginació.
Salut i força al canut.
Guillem Terribas.
informació gràfica: http://www.pedresdegirona.cat/mercatlleo/carnestoltes_index.htm

POETES

El 30 de novembre de 1984 va morir Joan Vinyoli. Tot i no conèixer gaire la seva poesia ni la seva persona, havia sentit parlar molt bé d'ell i, a més, feia poc que l'editor Xavier Folch l'hi havia publicat un llibre de poemes que va tenir unes molt bones crítiques i que els bons lectors de poesia van agrair, la publicació d'aquell llibre de poesia anomenat "Domini màgic"; aquell mateix dia li vaig dedicar una part de l'aparador de la llibreria a la seva obra.
Un mes després, de haver fet l'aparador, el vaig treure i vaig endreçar els llibres de Joan Vinyoli a la secció de poesia. Una vegada enllestida la feina, va entrar a la Llibreria el Poeta Juan Luis Panero. Era la primera vegada que el veia en persona. El vaig reconèixer per la seva participació en la coneguda pel·lícula de Jaime Chavarri "El desencanto", una pel·lícula que em va marcar molt i em va sorprendre gratament la seva visió no només pel seu contingut, sinó també per la manera d'explicar la història de la familia Panero, entre cinema i documental amb un blanc i negre que no era normal en aquella època. Doncs, això, que em va sorprendre l'entrada "triomfal" i silenciosa de Panero. No va dir res, va donar unes quantes voltes per la llibreria mirant i fullejant algun llibre exposats sobre les taules. Jo l'observava discretament. No hi havia ningú més a la Llibreria que ell i jo. Era mig matí d'un dia entre setmana. Al cap d'una estona, per a mi va ser llarga, suposo que devien ésser uns quants minuts, al passar pel meu costat, Panero em diu: Es curioso que en una libreria com esta, no haya ningún rincon dedicado al recuerdo del gran poeta catalan Juan Vinyoli que hace un mes que nos dejó. Vaig quedar blanc i indignat (interiorment) sense saber que dir-li, encara que li vaig explicar que feia un moment que acabava de desmuntar l'aparador dedicat a Vinyoli, sonava més a excusa que a veritat.
D'aquesta primera trobada i conversa amb en Panero, amb en Vinyoli de rere fons, és va iniciar una amistat amb el poeta castellà que viu a Torroella de Montgri, que encara dura.
Una anys més tard, en els actes paral·lels que la Llibreria 22 organitza amb la Sala la Planeta, les Propostes de poesia, dins el Premi de Novel·la Curta Just M. Casero, vam convidar a l'actor Lluís Soler, a que representés el seu espectacle en solitari sobre poemes de Joan Vinyoli. Per tal esdeveniment vaig convidar a Juan Luis Panero a veure la representació. El vaig col·locar a primera fila. En acabar l'espectacle, en Lluís Soler va estar com sempre perfecta, vaig acompanyar a Panero a saludar a l'actor. Panero va estar correcte li va fer algun comentari sobre alguns del poemes que havia interpretat i es van acomiadar. Vaig acompanyar, com he fet moltes vegades, amb el meu cotxe a Panero cap a Torroella. Durant el trajecte, en Panero em va comentar que no li havia agradat l’l'escenografia que havia triat Lluís Soler, per acompanyar l'espectacle, que consistia en tot de botelles buides de diverses marques de vins i licors. Que en Vinyoli bevia era sabut, em va dir Juan Luis Pamero, però que tampoc n'hi per tant, no cal posar a primera línea una debilitat que tenim molts mortals; el més important de Vinyoli no era el que bevia sinó el que escrivia.
Ara fa cosa d'un any, després de diverses cites aplaçades i no per culpa meva ni de Panero, que sempre és a Torroella esperant a ningú, vaig acompanyar a en Pep Solà Bohigas a veure a Juan Luis Panero a Torroella. Amb en Pep havíem parlat molt sobre el llibre que estava fent sobre Joan Vinyoli i la relació amistat de Vinyoli amb en Panero. Aquell dia, després de diverses cites aplaçades, en Pep li va poder entregar el seu llibre "la bastida dels somnis, l'obra de Joan Vinyoli 1914 · 1984", editat per Curbet edicions dins la col·lecció Fundació Valvi; un llibre molt ben treballat i amb estudi seriós i profund sobre la vida i l'obra de Joan Vinyoli, que en Pep el va treballar durant molts any i que amb en Panero li va encantar i agrair. Aquella tarda, a Torroella a casa d'en Panero vaig poder assistir, com altres vegades amb altre gent, a una mena de classe de literatura. En aquesta ocasió, entre dues persones coneixedores de la vida i la obra de Joan Vinyoli.
Guillem Terribas, publicat a la Revista EL PROCÉS/Revista contracultural a l'abast de ben pocs. Nº 1, febrer 2012 .

* La lectura completa de la revista a través de http://revistaelproces.wordpress.com

Alfons Petit, premi Rahola 2012 per ´Gironins al món´

La sèrie de reportatges publicada al "Dominical" de Diari de Girona aconsegueix el principal guardó dels III Premis de Comunicació Local El periodista destaca el missatge positiu que es desprèn de les vivències dels entrevistats.

ELS "PULITZER GIRONINS"Són els premis que guardonen el millor periodisme fet a casa, amb accent gironí. Però en la tercera edició dels Carles Rahola, el contingut s'ha anat a buscar fora: en les histries de la sèrie "Gironins al món", que des del 2010 mostren des del "Dominical" de Diari de Girona vides de persones que, malgrat les dificultats, se'n surten. Encara que sigui a milers de quilòmetres de casa.Històries de vida, de persones que han sortit de les seves ciutats o pobles per començar una nova història lluny de casa, de gironins repartits pel món que han entrat els diumenges a les cases dels lectors de Diari de Girona gràcies a una sèrie de reportatges elaborats pel periodista Alfons Petit i publicats al Dominical. Trajectòries vitals que comparteixen una cosa, un missatge positiu especialment necessari en moments complicats com l'actual: que hi ha possibilitats, hi ha maneres de sortir-se'n, marxis del teu país per voluntat pròpia o forçat per les circumstàncies. I gràcies a ells, i a "la constància, continuïtat i qualitat" d'aquest projecte periodístic, com ho va definir el jurat, ahir el seu autor es va fer amb el guardó a Millor Treball Informatiu o Divulgatiu en Premsa Escrita, dins els premis de Comunicació Carles Rahola que es van lliurar a l'Auditori.En aquesta tercera edició del certamen, organitzat per la Diputació de Girona i la demarcació gironina del Col·legi de Periodistes, es van presentar fins a 21 autors amb 43 treballs en la categoria en la qual s'ha guardonat Diari de Girona. L'objectiu dels premis, com va explicar el president del Col·legi Narcís Genís, és "enaltir el futur del periodisme", reconeixent la professió a les nostres comarques i fomentant la creativitat informativa.En el cas de la sèrie de reportatges Gironins al món, el president del jurat, Guillem Terribas, va apuntar que ja l'any passat els va agradar el projecte, i que en aquesta tercera edició han tingut en compte la "constància" a l'hora de premiar uns articles "que permeten als lectors apropar-se a les vivències d'aquells gironins que viuen fora de la terra on van néixer".La sèrie va arrencar el maig de 2010, després de molt de temps fraguant-se en un calaix sense trobar la continuïtat que Petit creia que calia donar-li. Però gràcies a la col·laboració del Patronat Catalunya Món, i a les propostes espontànies que van anar arribant quan el projecte es va anar difonent des de les pàgines del Dominical, finalment va trobar el seu espai i el seguiment necessari. Així, des del 23 de maig de 2010 s'han publicat una trentena de reportatges, l'últim del quals el passat 15 de gener ja d'aquest 2012.

En el decurs de l'acte d'ahir, Alfons Petit va voler fer incís en l'esmentat missatge positiu que traspuen les històries d'aquestes persones, entre les quals hi ha "des d'un coordinador de l'Organització Mundial de la Salut a Egipte fins a un noi que treballa en una agència de viatges a Pequín". "Em fa especial il·lusió guanyar un premi com aquest en un moment com l'actual", va dir Petit, "perquè aquesta sèrie de reportatges mostra tot de persones que es busquen la vida, que s'espavilen. Som capaços de sortir-nos-en, hi ha camins i es tracta de buscar-los", va remarcar.Tant el president del Col·legi de Periodistes, Narcís Genís, com el mateix Petit, precisament, van voler fer-se ressó del complicat moment que tavessa la professió, recodant tots els companys i companyes que en els darrers mesos han quedat a l'atur. El responsable del Dominical, a més, va dirigir-se directament als seus companys de diari: "gràcies al Diari de Girona per apostar per històries com aquestes que no donen titulars, però que expliquen a la societat coses que semblen normals però en realitat són extraordinàries. I gràcies alsmeus companys i companyes que s'han d'esforçar cada dia per buscar titulars, perquè joc mentrestant pugui dedicar-me a escriure històries que no en donen".A la categoria van ser finalistes dos reportatges de Revista de Girona: Un empordanès a la cort de Hassan II, de Jordi Carreras; i Esclaves de la llibertat, de Tura Soler.La categoria de fotoperiodisme ha estat la més disputada després de la Millor Treball Informatiu en Premsa Escrita, amb la concurrència d'un total de 9 autors amb 25 propostes diferents. D'entre elles, ahir es va erigir com a guanyadora la sèrie fotogràfica L'esprint final de Mas, un reportatge d'Eddy Kelele on el gironí va resseguir, pas a pas i amb total profunditat, el dia a dia d'Artur Mas durant la passada campanya electoral. El jurat va destacar el fet que per primer cop a casa nostra s'usi un "enfocament innovador", comú a la premsa anglosaxona però encara inèdit a la catalana: "seguir el candidat fins a les últimes conseqüències, fins i tot a la dutxa", com va ironitzar Terribas.Una categoria on es va poder notar l'entusiasme del jurat per la qualitat dels projectes presentats va ser en la de Treball Informatiu o Divulgatiu en Televisió. Aquesta ha estat on s'ha experimentat un major augment de participants (passant de tres a nou), i s'hi va destacar d'una manera especial "la fantàstica qualitat dels projectes presentats", segons Terribas. La guanyadora va ser Amaranta Gibert, directora de Pensió completa. Reconstruint el turisme en clau femenina. Aquest és un reportatge emès pel Canal Català, premiat per "la seva originalitat, encert en la selecció d'imatges històriques, estructura del guió i adequació de la narració", que mostra el primer turisme a Lloret des del punt de vista de les dones que hi treballaven.Finalment, la resta de premiats van ser el programa de ràdio Solituds, de Ràdio Sant Joan (Sant Joan les Fonts), valorant que "una emissora local faci un treball d'alta qualitat incidint en la vertebració social en l'àmbit de la gent gran"; i la televisió per Internet Sies.tv en Informació Digital.

Marta Pallarés, publicat en El Diari de Girona, 04.02.12

> Més informació en EL PUNT-AVUI Foto: Joan Sabater http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/13-comunicacio/20-comunicacio/503069-reconeixement-local.html

BILINGÜISME

(I)
Salt ( Gironès )1968, un matrimoni amb quatre fills que viuen el carrer Hernán Cortés, ara anomenat carrer Llarg que forma part del actual barri vell.
L’home és andalús, de Granada, treballa de funcionari a l’Ajuntament de Girona. La dona és de Montfullà (Gironès) i des de petita que viu a Salt, la casa que els seus pares van llogar per treballar-hi de pagès. Ara el lloguer va a nom d’ella i es dedica a la feina de la casa i a cuidar de la mainada, que son dues noies: una de 16 anys i l’altra de 12. Els altres son nois: un de 10 i l’altre de 7 anys.
El pare només parla castellà. La mare i els fills, només català. La mare i els fills només parlen en català amb el pare, ell sempre en castellà. La normalitat es absoluta. L’entorn és majoritàriament català. L’escola és en castellà, però els mestres parlen en català i expliquen les classes en català. La ràdio, la premsa i la televisió, el cinema…, només és en castellà.

(II)
Montauban (Occitània) 1973. La noia gran de la família de Salt se’n va a viure a França a casa d’un oncle que és va exiliar durant la guerra. Parla català amb l’oncle i aprent el francès per conviure amb la gent d’allà. Coneix a un professor d’institut que sap el castellà. Es casen. Tenen tres fills, un noi i dues noies. A casa, el idioma habitual és el francès. Els nois saben el català a través de la mare, també una mica el castellà a través del pare. L’entorn i l’escola es tot amb francès.

(III)
NO sempre el idioma matern domina em una família bilingüe. L’entorn és el que influeix més amb la llegua que un acaba fent servir habitualment.
Els dos exemples demostren que poden conviure dos o més idiomes sempre que no hi hagi un que és vulgui imposar.
El respecte a la llengua, a la cultura i sobretot l’entorn, és important per la convivència de les llengües. Amb respecta i amb tolerància i, sobretot amb normalitat, el bilingüisme pot ser possible i enriquidor.
Guillem Terribas.
Publicat en el llibre (col·lectiu)
ENSENYAR, APRENDRE, SALVAR-SE
Lan Daukaia, Lan Takaia, Swakwi Takai.
Editat per Curbet edicions i que és presentarà a la Llibreria 22 el 06.02.12

La trucada marginal: origen del caos

MARGIN CALL
Estats Units, 2011.
Direcció i guió: J.C. Chandor.
Intèrprets: Kevin Spacey, Paul Bettany,
Jeremy Irons, Demi Moore.
Durada: 108 min.
Gènere: Thriller dramàtic.
Idioma: Anglès.

NOMINADA A L'OSCAR AL MILLOR GUIÓ ORIGINAL

L’any 1992 el director de cinema James Foley va adaptar la famosa obra teatral del dramaturg i cineasta David Mamet «Glengarry Glenn Ross», que entre nosaltres es va titular «El precio de la ambición», amb un guió del mateix Mamet. La pel·lícula-obra de teatre, explica la història d’uns venedors d’una important empresa immobiliaria en crisis i que per tant han de competir per la seva supervivència i el manteniment dels seus llocs de treball, de la manera que sigui i amb joc brut, si cal.
Margin Call, m’ha recordat la pel·lícula de Foley/Mamet, per la forma, el contingut, els diàlegs i la interpretació dels actors. Les dues pel·lícules, amb la distància del temps i, sobretot, de les noves tecnologies, parlen de crisis i de venedors. També del que tot si val i «campi qui pugui». A totes dues pel·lícules hi ha la magnifica interpretació de l’actor Kevin Spacey.
J.C.Chandor, un jove director que s’ha donat a conèixer amb aquesta pel·lícula en el passat Festival de Sundance (25.01.11) s’ha encarregat de portar a la pantalla aquesta història en la que també n’és el guionista. Una història molt actual, que encara en patim les conseqüències. Explica 24 hores de la crisis financera a Estats Units ( i en conseqüència a la resta dels humans) iniciada l’any 2008. Una empresa, de més de 100 anys dins el món especulatiu financer, que juga amb diners i amb hipoteques, ha de fer una reestructuració laboral, al mateix temps que és descobreix que estan en fals, que han comprat «merda», segons paraules del cap pensant de l’empresa (molt ben interpretat per Jeremy Irons) i que se l’han de treure de sobre de la manera que sigui i al millor preu possible.
La gràcia del film, és que a pesar de ser una història d’especulació, de números (que la majoria de les vegades ni els propis directius els comprenent) es fa entenedora pels espectadors. Els diàlegs, les situacions i, sobretot, les interpretacions a la manera coral, no hi ha cap que sobresurti, son impecables.
Una història imprescindible per entendre moltes de les coses que ens estan passant actualment dins aquesta crisis que no és veu la llum. Una història on no hi ha sentiments ni dubtes, tot pel diner i només pel diner. Hi ha més sentiments per la mort d’una gossa que per l’enfonsament de molts treballadors i de la pròpia economia del país.
Real com la vida mateixa.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
Del 3o de gener al 9 de febrer 2012, en el Cinema Truffaut.