Els arrossos de Fontsabeu

Ens vàrem conèixer quan amb una colla de joves buscàvem les respostes a les preguntes essencials de la vida, mentre descobríem el meravellós món del flirteig, i de l'amor. Després, ajagut durant mesos al llit de casa teva, llegies, devoraves llibres i et converties en un savi silenciós, com havia de ser, seguint la tradició dels tipògrafs, impressors de casa teva.
I no ens donaves treva en la batalla per impulsar més fort i més lluny la pilota contra les parets dels frontons del País Basc, on havíem vist en Joan. T'agradava guanyar, però ho feies amb elegància i discreció, aquella que vares portar a Presència, i a bastir amb en Josep Pallach una alternativa política que avui se'ns presenta com imprescindible.
Era l'hora de la veritat. Com havia de ser la seguretat de la democràcia? Una mostra: no vas voler que els vells guardes jurats de la Devesa fossin els policies locals que Salt reclamava, i feren un traspàs modèlic des de la teva responsabilitat de primer tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Girona.
Mentrestant agafàvem un autobús en direcció desconeguda, on viuríem records del passat, i allà al carrer Blanc ens juramentàvem per continuar junts amb en Tià de pare espiritual.
Jaume Curbet i seguretat democràtica fou una fórmula que de Vitòria a Madrid, a Catalunya i a Corea, a Canàries Costa Rica, Colòmbia…, es convertí en un paradigma de fer les coses bé, i avançades al nostre temps.
Però et vàrem perdre, sabíem poc de tu, i per tant l'anunci de la teva tornada a Girona fou una gran alegria. Et tornaríem tenir a Fontsabeu, la Lola ens faria els calamars farcits millors del món, i pixaríem tots junts sota els grans xiprers de la carretera de Llorà.
Continuaríem fent-nos les preguntes de joves, i t'escoltaríem amb atenció quan, bocabadats pels fets que feien tremolar totes les conviccions, ens donaves una lliçó racional del perquè de les delinqüències i dels delinqüents que més tard has descrit amb saviesa, en el teu darrer llibre.
M'escoltaves més del que parlaves, darrerament cada dia que he vingut a veure't en la teva darrera batalla, m'has continuat escoltant, somrient, i assentint. Nosaltres, perplexos, hem assistit a com planificaves, i dosificaves el teu amor cap als teus, que són molts, com afrontaves aquest camí amb una energia, dignitat, comprensió que em feien creure que seria així molt de temps.
Avui has dit “torno a marxar”, però abans ens vas fer l'encàrrec específic que hem de celebrar els 5 arrossos tan aviat com puguem. Ho farem, i mentre em Salvi cuini, en Pim l'ajudi, en Joan i en Jordi parin la taula, en Vicenç i en Guillem xerrin, l'Albert arribi tard, en Manel fumi, i en Miquel ens deixi amb el dubte de si vindrà o no, jo aniré preparant les cadires, com saps, la d'en Tià i la teva. No fos cas que a darrera hora apareguessis per la porta amb el teu somriure, càlid i plàcid, que trobarem a faltar cada dia.

Xavier Corominas, publicat ennn El Punt el 17.05.11. Foto: de Salvador Garia-Arbós a Roma 2006

Memòria i lliçó

Hi ha exemples de dignitat personal i de compromís amb la societat que transcendeixen l'àmbit estricte en el qual es desenvolupen. Acaben adquirint una categoria d'universals, perquè no ens parlen de l'anècdota o de la superfície, sinó que emeten una lliçó que és entenedora tant pel que fa a la profunditat com a l'extensió del territori on el missatge acaba essent fructífer. Una de les persones que reunien aquestes condicions es deia Jaume Curbet i va traspassar fa uns dies. Els seus familiars han obert fa no res una pàgina d'homenatge al Facebook i és aquí on es comencen a percebre les conseqüències del seu mestratge, lliçons difuses i tènues que han amarat el pensament de moltes persones, tant en la seva faceta de reflexió més humanista com en la condició d'expert en seguretat. Curbet, que tenia un mínim tracte amb la tecnologia, ara recull, en forma de testimoniatges que es van escolant a internet, els agraïments sincers de tota la saviesa i la joie de vivre que va ser capaç de transmetre.
Aquests escrits són a la xarxa i també en altres llocs, com en la sentida evocació que Quim Nadal va llegir el dia del seu enterrament. Provenen de persones que van conèixer el Curbet públic i el privat, que el van tractar com a professor o com a amic, que van poder percebre una filosofia que es va anar modelant amb els anys a partir d'una devoció quasi religiosa per la dignitat i per l'enaltiment del contacte sentimental, sense més límits que el de la pròpia honestedat. No es tracta d'escriure ara un panegíric ni tampoc d'entrar en els detalls personals d'algú amb qui vaig compartir molts sopars i unes quantes converses. Avui escric sobre Jaume Curbet perquè és un dels exemples que deia al començament. La seva aposta d'autodidacte a favor d'una policia al servei dels drets humans va ser capdavantera i ha marcat bona part del nostre present. I no solament això:
Curbet va fer un pas endavant en un moment decisiu. I els va continuar fent al llarg de la seva vida. Passos que ens han marcat un camí.

Josep M. Fonalleras, publicat a El Punt 21.05.11

Un Sant Jordi entre Maria Magdalena i Valerie Tasso

La coincidència en les mateixes dates de Sant Jordi, la Setmana Santa i la precampanya, causa embolic.
Els penitents van ser ahir els soferts ciutadans que van desafiar els elements -que al final no van ser els atmosfèrics sinó la resta de ciutadans- i es van acostar a la Rambla. Després de superar no sense dificultats una plaça Catalunya plena de parades de partits polítics, podien ensopegar unes quantes vegades fins arribar als estands de les principals llibreries.
Amb aquestes coincidències de calendari porto un embolic. No sé si Jesús arrossegava una rosa cap al Calvari, si avui haig de regalar una corona d'espines, ni si Maria Magdalena està signant a la Rambla exemplars de Diario de una mujer pública. Al poti-poti Sant Jordi-Setmana Santa s'hi suma encara la precampanya electoral -a tocar del riu, qui sap si perquè sigui més fàcil que hi arribi la sang, coincideixen en pocs metres les parades del PSC, de CiU, d'ERC, el PP i d'ICV amb els seus respectius candidats a l'alcaldia de Girona-, i el resultat només pot ser un: els crucificats del dia són els periodistes a qui els ha tocat treballar.
Passió, el que es diu passió, n'hi posen molta més els escriptors que els vianants que omplen la Rambla després que -primer misteri- els mals auguris climatològics es quedessin només en això, en auguris. Els escriptors i els llibreters saben que s'hi juguen una part de les vendes de l'any -alguns dels primers, tristament, se les juguen totes-, mentre que el gran públic, la massa silenciosa que aprofita la tarda per veure de prop, i els més agosarats fins i tot tocar, aquella cosa anomenada llibres, s'ho agafa amb la calma que comporta el saber que si no en compra un en comprarà un altre, i molta mala sort seria que cap no quedés bé en una lleixa del moble del menjador.
No menor és la passió que en aquesta Setmana Santa-Sant Jordi hi posen els polítics. El convergent Carles Puigdemont reparteix globus i punts de llibre -sota una bandera estelada, arriscant-se que Duran Lleida li apliqui càstig per tal crim a la manera dostoievskiana- just al davant de Blanca Palmada (ERC), que té pensat fer-li arribar un exemplar de Cuenta conmigo, de Jorge Bucay, després de les eleccions. Pia Bosch (PSC), per la seva banda, ven -és un dir- a 15 euros el seu El futur de Girona. Teoria i pràctica. El seu anterior, títol -a mitges amb Joaquim Nadal- era El futur comença ara. Amb tal bibliografia hi ha qui l'alinea entre els futuristes de Marinetti, però hi ha qui prefereix adscriure-la a la ciència-ficció.
Passada la plaça Catalunya, que amb tant partit polític ve a ser com l'hort de Getsemaní, on tant et poden tallar una orella com vendre't per 30 monedes, la Rambla dóna la benvinguda als penitents, que són els pobres ciutadans que han gosat anar-hi a primera hora de la tarda. El perquè, no se sap. És el segon misteri.
Els vianants més veterans -homes que han superat ja la seixantena- tenen la precaució d'utilitzar paraxocs: col·loquen simulant amor o protecció una mà a l'espatlla de la senyora, i la fan anar un metre per davant seu, obrint pas i enduent-se els cops. Qui no ho fa així, supera àmpliament les tres caigudes que marca la tradició per completar el recorregut.
Ocult darrere d'un home amb paraxocs baixo la Rambla a la recerca d'escriptors, cosa difícil perquè no tinc tirada cap als autors catalans i no els diferencio dels dependents de les parades, ja que ningú ha tingut la previsió de col·locar-los un signe distintiu. Intueixo que tot aquell que signa llibres ha de ser escriptor, si no és que les funcions dels empleats de llibreria hagin experimentat un notable salt qualitatiu.
(Coneguts que estan de festa em pregunten si estic passejant. Ho nego en totes tres ocasions, abans no ha cantat el gall. Estic treballant, coi).
Rafel Nadal, que pel gran públic no és Rafel Nadal sinó aquell senyor que surt amb en Cuní, signa exemplars d'Els Mandarins, un mirada sobre personatges que d'una o altra manera tenen poder, i entre els que curiosament no hi ha inclòs ningú de la seva famíla. Carles Monguilod estira un any més de la veta del Vint-i-cinc anys i un dia, per més que alguns càlculs ja el col·loquen més a prop dels 30 anys de carrera que dels 25, però té un bon motiu: a mitja tarda ja signa llibres amb una mà mentre amb l'altra sosté un gin tònic més apropiat per banyar-s'hi que per engolir-lo. Al seu costat, Javier Cercas signa exemplars, sense gin tònic però tampoc nous: Anatomía de un instante. A prop seu hi ha un senyor gran, un jove amb ullleres i una noia somrient que no semblen empleats de Guillem Terribas sinó escriptors. En quedi constància per si de cas. M'asseguren que ha fet acte de presència Maria Mercè Roca, però tampoc no sé si com a política o com escriptora, vet aquí un tercer misteri.
Tanmateix el misteri més gros, més absurd i més incomprensible és el dels compradors. Davant meu i en un minut tres vegades, tres, diferents persones han tingut a les mans El club dels optimistes incorregibles, de Jean-Michel Guneassia, i en tres més Sunset Park, de Paul Auster, dos dels millors llibres ja no de l'any sinó de la dècada, i en totes tres ocasions el comprador ha optat per pseudoliteratura. Aixó sí, pseudoliteratura embolcallada en una bonica faixa que l'elogia fins el paroxisme. Dedueixo que els llibres són com les persones: amb la faixa dissimulen i oculten la realitat. Quan se la treuen i veiem el que hi ha, ja les tenim a casa i no hi ha manera de retornar-les.
Crònica d' Albert Soler, publicada en El Diari de Girona 24.04.11

Sota l´ombra pecaminosa de Josep Pla

Frederic Sunyer recupera el recordatori amb retrat de Dalí del funeral de l'escriptor en l'esmorzar literari de la Generalitat a Girona
L'ombra pecaminosa de Josep Pla va presidir el tradicional esmorzar de Sant Jordi ofert per la Generalitat al món literari gironí. Malgrat la predisposició mostrada pel nou delegat del Govern, Eudald Casadesús, i malgrat el trasllat de la trobada a la nova seu de la Generalitat -el Palau Solterra de Ciutadans està amenaçat per una plaga de tèrmits-, l'acte va ser menys concorregut que altres anys i s'hi van trobar a faltar alguns habituals.
En el trentè aniversari de la mort de Pla (1897-1981) es va donar la paraula a algú pròxim a l'escriptor, algú que el pogués evocar amb familiaritat. La responsabilitat la va assumir Frederic Sunyer, exalcalde de Palafrugell i expresident de la Diputació de Girona, el qual, emulant Pla, va dir que el va conèixer de petit i va evolucionar de ""conegut" a "saludat" per acabar essent "amic", malgrat la diferència d'edat".
Sunyer, un dels impulsors de la Fundació Pla, va recuperar el recordatori del funeral de l'escriptor, datat al Mas Pla de Palafrugell el 23 d'abril de 1981, il·lustrat amb un retrat de l'escriptor, obra de Salvador Dalí, amb fragment extret de la pàgina 459 d'El quadern gris que no va deixar ningú indiferent: "L'estat permanent de l'home és el pecat (...) sortir del pecat és impossible. Tan impossible com sortir de la injustícia. Si hom tracta de sortir del pecat [pot] convertir-se, llavors, en un ésser fals i hipòcrita, capaç de fer qualsevol enormitat en nom de la puresa fingida. Considerar-se tothora un pecador sinistre pot donar una certa esperança d'arribar la la humilitat i la discreció".
La mirada perduda i el rictus propi del qui reflexiona es va plasmar uns segons a la cara dels presents, per retornar tot seguit als comentaris desenfadats sobre els capricis de la meteorologia o les previsions de vendes de llibres i roses. Van comparèixer a l'esmorzar, i van ser testimonis de l'ombra allargada de Josep Pla, entre altres, Natàlia Molero, Dolors Garcia i Cornellà, Rosa Gil, Gemma Garcia, Guillem Terribas, Lluís Lucero, Martí Peraferrer, Joana Oliveda, Xevi Sala, Xevi Planas, Oriol Ponsatí, Gerard Bagué, les germanes Marta i Mireia Costa-Pau, Dolors Reig, Pere Geli, Maria Carme Ferrer i Jordi Dalmau. Casadesús va aprofitar l'ocasió per recordar que la Llibreria de la Generalitat, situada al mateix edifici, acull aquest dies l'exposició sobre Josep Pla i Jaume Vicens Vives.

Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 24.04.11 Foto Aniol Resclosa

EL DIA QUE M'ESPERA

Ànima de la gironina Llibreria 22, aquest saltenc de 60 anys fa dies que s'arma d'humor i ironia per resistir el seu 34è Sant Jordi de manera excepcional.
Em llevaré a les sis, i a les set seré a la llibreria amb els companys i els reforços. Tocarà carregar les 100 caixes per muntar les dues parades. Si plou, com l'any passat, sota les voltes i a esperar. Com que no plourà, ordenarem les parades i prepararem els plàstics, tot i que no plourà.
Cap a quarts de deu toca la recepció del departament de Cultura, que reuneix gent de mal viure -autors, editors i altres- de l'àmbit gironí. En acabar, corrents cap a la parada. Fa 33 anys que hi vull ser, i no a la llibreria, perquè la parada tingui un toc 22 , i perquè hi vénen els autors i toca animar-los. Acabaré afònic, de parlar amb la gent i amb els periodistes, que seguiran demanant quants llibres hem venut i quants diners hem fet, que és impossible de saber llavors. Quan pugui dinaré, amb en Carles Monguilod i en Javier Cercas, que com que no té llibre nou i passa uns dies per aquí, recuperarà l'hàbit de signar a Girona.
Com que no plourà i vindrà molta gent, vendrem molt i molt, i cap a les deu de la nit tocarà carregar unes 90 caixes. Encara no ho entenc, que venguem tant i tornem a carregar tant. Farem un pica-pica a la llibreria per celebrar que s'ha acabat el dia. Fa anys em ficava de pressa al llit, però em despertava al cap d'una hora parlant amb gent i comptant diners. Així que m'estiraré davant la tele, em relaxaré, atendré una ràdio cap a quarts d'una i a dormir, que demà i dilluns és festa.

Publicat al diari ARA.CAT el 23.04.11

http://www.youtube-mp3.org/#v=UTPEXEHb8OI

EL MES MÉS BO

El mes d'abril és el que es parla més de llibres. I també del temps, del temps que farà, sobretot el dia 23 . El mes en què les editorials s'hi juguen més. I el que ha generat més llegendes urbanes sobre el món del llibre.
Que si és el mes que surten més novetats de l'any. Que és el cinquanta per cent de les vendes d'un any per a les llibreries. Que si... Tot és veritat i, també, mentida. Que s'editen molts llibres ja no és una exclusiva del mes d'abril, ara tots els mesos s'editen molts llibres. Arriben més títols nous a les llibreries els mesos de febrer i de març que el mes d'abril. Fins hi tot el mes de maig n'arriben més. Que el dia de Sant Jordi es venen molts llibres és cert, molt cert. Més dels que la gent es pensa. Però no és el cinquanta per cent de les vendes de l'any. Malament anirien les llibreries si fos veritat. Sortosament, els altres dies també se'n venen per així poder obrir l'endemà.
He fet aquesta entrada arran de l'enrenou que està generant en el món del llibre que el dia 23 d'abril, Sant Jordi, el patró de Catalunya, el dia dels enamorats i del llibre i la rosa, caigui aquest any en dissabte sant. Les editorials i els professionals del món de llibre estan amoïnats per les vendes, les poques vendes que es pensen que faran. Sobretot a Barcelona capital.
L'any 1984 Sant Jordi va caure en dilluns de Pasqua. L'enrenou i la preocupació van ser tan extraordinaris que es va canviar la data per una altra, també molt catalana, el 27 d'abril, la Mare de Déu de Montserrat. Va ser un fracàs. Aquell any es va decidir que peti qui peti la festa del llibre no es canviaria de dia.
Per l'experiència que porto amb aquesta diada, penso que aquest any serà un any bo i diferent. Amb més diversitat. I més descansat, sobretot per als llibreters, que podran descansar el divendres sant, després d'una setmana enfeinada, tant venent com preparant caixes de llibres per anar a vendre a la rambla o a la plaça d'allà on sigui. Dissabte, més descansats, els llibreters podran atendre més bé, físicament parlant, l'agressiva clientela que va a la recerca del llibre per regalar. I, llavors, en acabar el gran dia del llibre, tindran dos dies per descansar i tornar a posar les coses a lloc.
D'altra banda, com que són dies de vacances, i encara que hi hagi crisi, la gent sortirà a anar a veure món. Hi haurà un intercanvi de persones i de curiositats. Gent de Girona anirà a Vic i els de Manresa aniran a Girona i els d'Olot a Granollers i aquests a Barcelona i els de Barcelona a Tarragona i a Sabadell i a Calella i a Palamós, i els de Tortosa a Lleida i els de Lleida a Vilanova i la Geltrú. Un no parar. Fins i tot les Espanyes ens visitaran i molts aprofitaran aquests dies de festa per anar a veure " qué coño es esto de la fiesta del libro en Cataluña ".
I és que qui no compra un llibre per Sant Jordi és un marginat com aquell que no sap l'endemà d'un partit del Barça quin ha estat el resultat. I no solament es venen els llibres anomenats mediàtics , sinó de tota mena i per a tots els gustos, i alguns títols inimaginables. Un títol que no surt mai a les llistes i ja és un clàssic d'aquesta diada és el Kamasutra .
I podeu estar ben segurs que en algun indret de qualsevol llibreria o parada del país, aquest dia ( i també la resta de l'any) hi ha un llibre que us està esperant, només cal buscar-lo i tenir paciència.
Si per aquelles coses de la vida us perdeu i no el trobeu o teniu pressa, us en recomano un que porta per títol Un hotel a la costa (Tossa de Mar, 1934-1939), de Nancy Johnstone, amb introducció, edició i traducció de Miquel Berga i editat per Tusquets dins la col·lecció L'Ull de Vidre al preu de 20 euros.
Que tingueu una molt bona Setmana Santa i un bon Sant Jordi. Ens ho mereixem.

Guillem Terribas, publicat a ARA.cat el 19.04.11

Dues llibreteres exemplars

No és estrany que algunes llibreries catalanes, d'aquelles que encara volen agomboiar mínimament els lectors i crear un ambient perquè s'hi trobin tan a gust com els escriptors que hi presenten els seus llibres, donin suport a Rive Gauche, un muntatge teatral que té com a personatges Sylvia Beach i Adrienne Monnier, dues llibreteres exemplars que, sobretot al París d'entreguerres, van convertir la Rue de l'Odeón en un temple vivíssim de l'experiència lectora i de l'avantguarda literària. Adrienne Monnier va fundar i animar La Maison des Amis des Livres, on hi havia instal·lades unes cadires que convidaven a asseure's per llegir-hi i conversar. Monnier veia la seva llibreria com un lloc de transició entre el carrer i la casa, com una estança màgica amb només els llibres que havia llegit i que li agradaven. Per això volia compartir-los permetent-ne la lectura a la mateixa llibreria o, a través d'un sistema de préstec, afavorint que els clients se'ls enduguessin a casa seva per degustar-los. Entenia que només es compressin els llibres que, un cop tastats, el lector estimava i, per estrany que pugui semblar, el seu negoci no va ser ruïnós, sinó que, a més de triomfar el seu esperit, va aconseguir sobreviure materialment. A la Maison des Amis des Livres hi van fer lectures els poetes surrealistes, com també André Gide, André Malraux i Paul Valéry. Un dia de març de 1917 hi va entrar la nord-americana Sylvia Beach. Hi buscava l'últim número de Vers et Prose, revista fundada pels poetes Paul Fort i Guillaume Apollinaire. Apassionada de la literatura moderna, Sylvia Beach va congeniar amb Adrienne Monnier, que va animar-la per tal que obrís una llibreria anglesa a la qual va anomenar Shakespeare and Company. Beach va instal·lar-se primerament en un local pròxim a la llibreria de Monnier, que aviat va trobar-li'n un altre al número 12 del carrer de l'Odéon, davant per davant de la Maison des Amis des Livres, que n'ocupava el número 7. A més a més, havent-se convertit en amants, Monnier i Beach van iniciar una duradora convivència a l'apartament de la primera, ubicat al número 18 del mateix carrer: Odeònia. La llibreria de Beach, com en el cas de la de Monnier, va ser un referent d'algunes escriptores nord-americanes expatriades, com ara Gertrude Stein, Nathalie Barney i la gran Djuna Barnes. També van acollir alguns dels més insignes representants masculins de la “generació perduda” (Hemingway i Scott Fitzgerald) i de la modernitat literària en anglès, com ara T.S. Eliot, Pound i Joyce, al qual Sylvia Beach va quedar vinculada per sempre més des del moment en què, l'any 1922, va atrevir-se a editar l'Ulisses. Mentre que Adrianne Monnier es va fer càrrec de l'edició de la traducció francesa de l'Ulisses, Joyce va convertir-se en la sangonera de Sylvia Beach, sempre disposada a satisfer les necessitats econòmiques (i per què no dir-ne les exigències?) de l'escriptor irlandès. Aquest fet va problematitzar la relació entre les dues llibreteres, que van distanciar-se una mica més quan, escapant del nazisme, va irrompre a les seves vides la fotògrafa alemanya Gisèle Freund, la qual va instal·lar-se a l'apartament de Monnier mentre, l'any 1936, Beach passava una temporada als EUA. Gisèle Freund, autora d'esplèndides fotografies de bona part dels escriptors i escriptores que van habitar Odeònia, va marxar de París arran de l'ocupació alemanya, però Monnier i Beach no van tornar a viure plegades. La seva amistat, però, va continuar fins a la mort de la llibretera francesa, l'any 1955. Amb estima i una punta d'ironia, tot i això i més es fa present a Rive Gauche, un deliciós muntatge de Q-Ars Teatre que, amb un text escrit per Marc Rosich i la direcció de Rafel Duran, representen les actrius Mercè Anglès (Sylvia Beach), Anna Güell (Adrienne Monnier) i Maria Molins, que es transforma en diversos personatges (com ara Joyce i Gertrude Stein) mentre fa de guia a ritme de cabaret. Jo el vaig veure encantada a la sala Muntaner de Barcelona, però aquest cap de setmana ha fet estada a la impagable sala La Planeta de Girona (on el llibre Rive Gauche, que conté el text de Rosich, va ser presentat dijous a La 22) i suposo que continuarà voltant joiosament pels escenaris catalans. Llarga vida al muntatge i a l'amor per la literatura encarnat per Adrienne Monnier i Sylvia Beach!

Imma Merino, publicat en El Punt 03.04.11 . A la foto:Anna Gúell, Quim Curbet, Guillem Terribas, Mercè Anglès, a la 22 el dia 31.03.11

La Costa Brava de pel·lícula

És el tema central del nou número de la ‘Revista del Baix Empordà' .

La Revista del Baix Empordà dedica el nou número, el 32, al cinema rodat a la Costa Brava, especialment l'americà. La primera constància és del 1950, quan es va filmar Pandora i l'holandès errant, amb Ava Gardner, a Palamós. Tot gràcies al mecenes Albert Puig Palau, que tenia casa a Castell. El nombre de filmacions va ser important fins a mitjans anys vuitanta del segle passat, en què van passar per la nostra costa personatges com ara Orson Welles, Anthony Quinn, Ann Baxter, Liz Taylor i Maria Schneider. El nou número també conté articles sobre la processó de Verges, la cartografia de Palamós al segle XVI, la medicina popular dels pescadors o els Montaner, fabricants de suro calongins, entre d'altres. La revista, que edita Gerard Xarles i coordina Lluís Molinas, es presenta el dia 27, a les set de la tarda, a l'hotel s'Agaró, a càrrec de Guillem Terribas, president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.

Albert Vilà, publicat en El Punt 24.03.11

* Article publicat en aquest número de la Revista del Baix Empordà.

SOLDADOS DE SALAMINA I GIRONA.

Girona i província ha estat moltes vegades un “plató” de cinema que han utilitzat tant gent de casa com de fora. S’ha escrit, comentat i explicat en diverses ocasions la diversitat i quantitat de films que s’hi han rodat, però possiblement en la memòria de molts gironins hi ha dues pel•lícules que els han marcat: “Pandora y el holandés Errante”, d’Albert Lewin (USA 1950) i “Soldados de Salamina” de David Trueba (Espanya 2002). Amb menys repercussió, però si amb una moguda extraordinària de mitjans, podríem parlar també, d’ “El Perfum” de Tom Tykwer (Alemanya, França, Espanya 2006). Pandora va ser una mena de “plan Marsahall” pels gironins. Els “pel•lículeros” americans van aterrar amb tot el “glamour” del mon, personificat per l’Ava Gardner en ple esplendor de la seva bellesa i van revolucionar la moral, les costums i també augmentar la poca economia de molta gent. Eren temps de pobresa, restriccions i de dictadura. En el cas de “soldados”, era una altre època, sense restriccions, repressions ni dictadura. Els “pel•lículeros” de “Soldados” no van portar “glamour”, però si espontaneïtat, proximitat i van conviure mes d’un mes amb la gent de Girona. I se’ns van posar a la butxaca, gràcies a la amabilitat, senzillesa i respecta per part de tot l’equip capitanejats per la parella David Trueba i Ariadna Gil. Vaig tenir la sort de poder estar i conviure molt amb tots ells gràcies a l’amistat amb en Javier Cercas, autor de la famosa novel•la que Trueba va adaptar al cinema. Ja des dels inicis, les trobades amb en Trueba van ser molt profitosos, per les dues bandes. Comentant problemes del rodatge, de les localitzacions...fins hi tot el repartiment. Sempre vaig tenir clar que la “prota” de la pel•lí havia de ser l’Ariadna. En Trueba volia a la Victoria Abril, fins hi tot amb en Cercas la van anar a trobar a Paris (en aquells moments hi vivia) per proposar-li el paper. El rodatge a la Llibreria 22, i jo fent el meu paper de llibreter, va ser una experiència divertida, agradable i per recordar. La seqüència no hi sortia en el llibre, però a en Trueba li va anar molt bé utilitzar la Llibreria per tenir el primer encontre entre les dues protagonistes, l’Ariadna i la Maria Boto. Per cert, la Maria era el seu primer dia de rodatge i estava nerviosa i desplaçada. En pocs dies ja es va a to. En David i l’Ariadna, es passejaven i comproven per les botigues de Girona amb tota normalitat per part d’ells i dels ciutadans. El premiat Javier Aguirresarobe, el director de fotografia, s’ho passava molt bé. Ho controlava tot i en Trueba li tenia molta confiança. Vam dinar diverses vegades junts. Es molt efusiu i meticulós. Tota la “troupe” durant l’estada per les nostres contrades, van conèixer pràcticament tots els restaurants que havien de conèixer, així com els bars de nit. La productora Cristina Hueta, cunyada d’en David, i la seva ajudant, la eficaç Jessica Hupert, portaven el control de tot el que passava durant i després del rodatge. El dia que van venir a rodar a la Llibreria, van ocupar el despatx per fer-lo servir com a centre d’operacions de la productora. El telèfon i el fax bullien. Per Girona també van fer estades algun cap de setmana, en Fernando Trueba i el seu fill Grouxo Marx, un jove encantador amable i un gran cinèfil. L’estrena Mundial de la pel•lícula amb festa inclosa, es va fer a Girona, en els cinemes Oscars, que la van projectar durant un any seguit. El mateix David Trueba va venir a tancar la darrera sessió. El Museu del Cinema Tomàs Mallol, va muntar una exposició, que hi vaig col•laborar, sobre com va ser el rodatge de la pel•lícula. Es va inaugurar el mateix dia de l’estrena mundial, amb l’assistència de l’Alcaldessa de Girona, Anna Pagans, Javier Cercas, David Trueba, Ariadna Gil, Ramon Fontseré...La exposició va estar oberta al públic durant uns mesos amb molta assistència de públic. Un història apart es l’aventura a Cannes, en que hi vaig anar com un més de la producció. Però, com he dit, aquesta es una altre història.

Guillem Terribas.

Les cites favorites dels polítics

Fraga Iribarne va ser, sens dubte, el ministre de Franco que més presència va tenir en els mitjans de comunicació. Per alguna cosa va ser el ministre d'Informació i Turisme. Era la cara més democràtica del règim. Feia declaracions, anava a tertúlies (per descomptat pactades), sortia molt per la tele... I en els seus parlaments sempre deixava anar cites. D'una manera constant anava dient: como dijo aquel poeta, el conocido filósofo, el premiado escritor, el ilustre profesor... I així anava construint un discurs ple de cites i buit de contingut, entre altres coses perquè no hi podia haver contingut. Però quedava bé dir frases de gent famosa, premiada o reconeguda, sempre que fossin acceptats per la ideologia del règim. Els espanyolets, sobretot els de la plana del centre de la Península, quedaven meravellats de com parlava aquell ministre amb accent gallec.
Amb la mort del dictador van aparèixer cares noves i gent jove que tenia coses a dir, es van deixar a part les cites i es va passar a explicar continguts, idees i projectes. Molt d'entusiasme i algunes utopies que feien brivar el respectable poble que volia que el món canviés. Amb el temps, els que van anar canviant van ser aquells joves mitineros , molts dels quals, anys més tard, van assolir el poder. Si s'hagués de ressaltar alguna frase repetida d'aquell despertar i tocar llibertat seria: "No ens podem passar quaranta anys més parlant dels quaranta anys passat".
El temps ha passat. Els mítings, els discursos, les ideologies s'han anat perdent i descolorint. Ara són molts els que ens fan discursos i ens parlen de projectes de repetides maneres. Estem, tots plegats, cansats de sentir frases que es van repetint i, sobretot, discussions entre líders que no porten enlloc. I ara tornen les cites. Sobretot per boca dels polítics.
Han descobert que en un parlament, en una inauguració, en un míting, en un debat o allà on sigui, és bo i queda bé citar un poeta, un filòsof, un escriptor. Quedes bocabadat de les precises cites posades en el seu just moment, en què no es diu res i que el personal ja mira cap a un altre costat. I es torna a sentir allò de: que bé que parla, com s'expressa, que llegit o llegida que és. Però el que ha dit, realment no ho saps. Tampoc el que vol fer i com ho farà. És un discurs que queda bé dir i es pot utilitzar en qualsevol poble, ciutat o país.
Parlant de cites, acaba de sortir un llibre editat per Acontravent, amb el títol de Josep Pla oral . L'ha escrit el garrotxí Josep Valls, que va tenir la sort d'estar els darrers anys de vida d'en Josep Pla al seu costat, quan anava al Motel Empordà. Josep Valls ja va escriure uns llibres sobre aquesta relació amb l'admirat escriptor de Llofriu en format de dietari, amb el nom de Converses amb Josep Pla i Josep Pla inèdit . Ara Valls ha aplegat en aquest volum un seguit de pensaments i visions sobre la vida, la gent, la religió, la política... que Josep Pla va anar deixant en les llargues converses que van mantenir. Una d'elles diu precisament: "Hi ha molt poca gent que hagi llegit Francesc Pujols. Però tothom en parla i el cita. Sembla que tothom l'hagi llegit".
Per acabar, citaré un altre llibre que ja és a les llibreries, el que ha escrit el periodista Rafel Nadal, Els mandarins, editat per Columna dins la col·lecció L'Arquer . Rafel Nadal, que en la seva joventut havia escrit i guanyat el premi Recull de poesia, ens explica d'una manera plana, senzilla, directa i precisa la seva relació amb diversos personatges, la majoria polítics. Es tracta de petits contes o poemes, amb aquella punta final que et fa somriure, emprenyar o pensar, i que moltes vegades et sorprenen, com passa amb el dedicat a l'expresident Montilla. En el passatge que introdueix el fragment dedicat a Pla, Rafel Nadal parla de com Pla i altra gent són citats: "[...] L'empordanès Josep Pla és el més grapejat en aquests casos, seguit a poca distància per Salvador Espriu, tot i que darrerament les esquerres sovint recorren a Miquel Martí i Pol, que també queda molt bé".
Guillem Terribas, publicat a Ara.cat el 15.03.11

Contra una denúncia

Entenent que la programació del festival no m'ha de complaure només a mi, confesso que no em va fer precisament feliç la projecció a Sitges d' A Serbian film, una pel·lícula del serbi Srdjan Spasojevic que, amb el pretext d'aportar una metàfora sobre la violència política al seu país, posa en escena unes situacions brutals, desagradables i aberrants que culminen amb la violació d'una criatura. Això últim no ho he vist perquè, encara que pugui semblar poc professional, també confesso que hi va haver un moment en què no ho vaig aguantar més o, de fet, no ho vaig voler aguantar més. No és que cregui que no hem d'afrontar la violència o que hem de tapar-nos els ulls davant seu i ignorar-la, però em molesta a nivell sensible i moral que hi hagi una exhibició de la violència (sigui real o fictícia) sense que hi percebi una reflexió sobre el perquè i com mostrar-la. I una reflexió no és un mer intent de provocació que, ho aconsegueixi o no, és el que em sembla que pretén Spasojevic per cridar l'atenció. El fet que es tracti d'una ficció (i que per tant no s'hagi filmat la violació real d'un nen, ni se l'hagi maltractat, tal com la productora s'ha encarregat de demostrar i hem de donar per fet) no vol dir que no hi hagi una responsabilitat moral per part de qui l'ha feta. Ara bé, també cadascú és moralment responsable de la seva pròpia mirada i, sense que decideixin per ell, ha de triar què veu i com veu les imatges. De la mateixa manera que, encara que sigui una ficció emborderida sobre el rodatge d'una mena de snuff movie, no és el mateix que si fos certament una snuff, en què les víctimes serien reals. Exposo tot això perquè, a banda de la (mala) opinió que em mereix la pel·lícula esmentada, em sembla terrorífic que la Fiscalia de Barcelona hagi presentat una denúncia contra Àngel Sala, director entusiasta i dinamitzador del festival de Sitges, per haver exhibit A serbian film en la darrera edició. Que l'Àngel Sala programi i els altres ja decidirem què veiem i què en pensem.
Imma Merino, publicat en el Punt 11.03.11