Jordi Pujiula, humanista i savi

Avui ha mort un amic. L'emoció que se sent quan t'acompanya la mort d'algú que aprecies i admires és gran. Molt gran. La sensació de buit crea una mena de mareig que dificulta el raonament. És quan és més fàcil caure en el tòpic i utilitzar paraules buides. No és el cas. Intentaré, doncs, explicar que en Jordi era un home bo. Bo en el sentit més ampli de la paraula.
Amb en Jordi fa anys que col·laboràvem. Ell, com a cap visible del Patronat d'Estudis Històrics, ha encapçalat un dels períodes més productius i rics en la recerca local i comarcal. El seu tarannà sempre el feia estar predisposat a col·laborar de forma entusiasta amb qualsevol dels molts projectes que rebia. De vegades insòlits, vinguessin d'on vinguessin. Des del mateix PEHOC, sempre donava impuls a les idees creatives, de recerca, estudi i debat. De ben segur, l'existència del mateix patronat avui dia és la conseqüència de la seva voluntat per no llençar mai la tovallola, tot i els moments difícils que una entitat com aquesta, de la qual fa uns anys celebràvem el 75è aniversari, acostuma a passar.
Impulsor dels Annals del Patronat. Impulsor, igualment, dels cicles que des del PEHOC organitzem anualment amb la FES i que han portat a la nostra ciutat els millors especialistes d'una grandíssima quantitat de temes dels àmbits científic, econòmic, històric, cultural i polític, per dir-ne uns quants, en Jordi ha estat un gran divulgador, a banda d'especialista en alguns dels períodes clau de la nostra història més recent.
Només per posar un exemple: ha estat president del jurat dels premis a treballs de recerca Salvador Reixach, que organitzem anualment a Santa Pau, des de la seva primera convocatòria. En Jordi participava sempre activament en el debat i coneixia amb precisió de cirurgià els continguts de la majoria, si no de tots, els treballs presentats, ja fossin tecnològics, científics, socials o bé humanístics. Era realment difícil que un tema ben tractat no l'interessés.
Psiquiatre i científic, per damunt de tot, en Jordi era un humanista. Un autèntic home d'esperit renaixentista. Un col·leccionista meticulós, gairebé febril. Assagista, historiador, metge, poeta (acaba de publicar un petit quadern de poemes), enamorat de l'art i la literatura... Un home culte, d'aquells de debò, d'aquells de la vella escola. Capaç d'interessar-se per qualsevol tema que estimulés la seva curiositat, que era molta i molt àmplia, i sempre amb voluntat d'aprendre i aportar la seva visió, sovint aguda, sempre intel·ligent. Era, i no és un tòpic, un home savi. Un home bo. Un gran amic.
Jésús M. Gutiérrez, publicat en El Punt el 11.03.11 Foto:Jordi Pujiula, pronunciant el pregó de les Festes del Tura 2006 des del balcó de Can Joanetes. Foto: J.C.

* El darrer escrit de Jordi Pujiula, es va publicar a la revista-plaqueta SENHAL , el mes de novembre 2010, amb el nom de NEO. Senhal, s'edita amb la col·laboració de la Llibreria 22

'Srpski film'

¿Prohibiríem avui La naranja mecánica, amb les seves violacions i la seva violència extrema i, per descomptat, gratuïta? ¿I què en faríem de moltes de les escenes on Tarantino deixava anar el seu vessant més gore? ¿Ens carreguem tot Pulp Fiction? ¿I el nen de Pa negre, un menor, per descomptat, que assisteix, encara que sigui en somnis, a la castració d'un homosexual que protagonitza el seu pare? ¿També la censurem? ¿I Alícia al país de les meravelles? ¿O és que no va ser la sublimació literària de les ànsies pedòfiles, refinades i victorianes, del reverend Dogson?
He vist fragments de Srpski film i també de The life and death of a porno gang, una altra pel·lícula sèrbia que tendeix a provocar el vòmit. No les defensaré, perquè sóc més partidari de la insinuació que de l'evidència. He après més de l'obscuritat de l'ésser humà en escenes que mai no he vist que no pas en obvietats que, sota l'aparença d'una metàfora «de dues dècades de guerra als Balcans» (com diu el director Spasojevic), no fan sinó despertar els instints més baixos, els més repugnants. I ens recorden, si més no, que una guerra sempre (sempre) engendra monstres. No les defensaré però tampoc no les prohibiré, i menys en el context d'un festival de cinema. ¡Quina polèmica més inútil i quina imputació més barroera contra Ángel Sala! Srpski film no és un Angelopoulos, però existeix i ens parla de com el món es pot podrir. Pensem en això.
Josep M. Fonalleras, publicat en El Periódico 11.03.11.

´Scalletti: Girona Connection´

L es noves tecnologies han democratitzat la creació audiovisual perquè, a banda de fer-la més accessible, n'han millorat la difusió. Ara, per exemple, digitalment es pot recrear una estètica granulada que apel·la a les sessions dobles de tota la vida, i també s'afavoreix, com a es fa a Cassà de la Selva, que es puguin convocar certàmens de curtmetratges rodats en un sol dia. Una altra bona notícia resultant dels miracles de la tècnica és que el cinema rodat des de la proximitat ja no s'ha de conformar a ser vist per familiars i col·legues; la xarxa i la proliferació d'espais d'exhibició virtual han permès que el creador sigui menys "local" que fa deu anys, quan la denominació d'origen podia ser una maledicció digna d'una pel·lícula de la Hammer. Els que estan una mica al cas dels defensors de la causa ja coneixen en David Ruiz i el seu petit exèrcit d'incondicionals: cinèfils incansables que desafien les lleis del mercat desencadenant les seves dèries amb una constància admirable. El seu darrer producte (que ja es pot veure a dailymotion.com i Facebook) porta per títol Scalletti: Girona Connection, i és el primer avanç d'una sèrie ideada per a la xarxa que homenatja, sense remordiments ni complexos, l'ara tan reivindicada influència del cinema policíac i d'acció dels anys 70 i 80. En els 3 minuts i 51 segons que dura el tràiler, queda clar que els seus responsables vénen de la generació que ha crescut sota la influència de la inefable productora Canon (reconvertida en la "Cacon") sense que això vagi en detriment de la vindicació de les virtuts d'una era audiovisual que va redimensionar la sèrie B fins a extrems insospitats. El tràiler homenatja la iconografia d'aquells temps (impagable la foto de Guillem Terribas i Charles Bronson al camp de batalla) però evidencia, ja des del seu títol, que no renuncia a defensar el valor de la proximitat. La idea és fer una sèrie nodrida de rostres gironins: aquesta fe en la pròpia indústria me?reix, d'entrada, un aplaudiment.
Pep Prieto, publicat en el Diari de Girona el 02.03.11

La censura com a estímul

E la inauguració d'un cicle de la Filmoteca de Catalunya dedicat a Luis G. Berlanga, vam convenir amb en Josep M. Fonalleras i en Guillem Terribas que tant Berlanga com Juan Antonio Bardem van dirigir les seves obres cabdals en plena vigència de la censura franquista i que, a partir de la mort del dictador, van perdre progressivament la creativitat. El film inicial del cicle era Esa pareja feliz (1951), l'únic que van dirigir conjuntament tots dos, acabats de sortir de l'IIEC de Madrid. Es van avenir en el guió i en la realització perquè van vessar-hi tota la saviesa adquirida com a alumnes avantatjats de l'històric institut. Però ja es va veure que, més enllà de la inquietud artística i de l'afany crític, entre el madrileny i el valencià existien diferències insalvables de continguts i d'estil. Encara van escriure junts el guió de Bienvenido Mr. Marshall (1953), però després van anar cadascú pel seu cantó: Bardem pels drames i Berlanga per les comèdies corals. Tots dos van obtenir resultats brillants que van culminar amb sengles obres mestres: Calle Mayor (1956) i El verdugo (1963). Quan tothom esperava que sense les traves censores esclataria el seu talent, va resultar que ja l'havien esgotat. En el món del teatre es va viure un fenomen idèntic amb Buero Vallejo o amb Sastre, i també en camps com el de la cançó i el de les arts plàstiques. Vam descobrir que les limitacions i els entrebancs eren un estímul per a la inspiració creadora. I als periodistes, no ens ha pas passat una cosa semblant? Santiago Sobrequés, ja a l'any 1968, s'ho preguntava: “El dia en que se pueda decir todo libremente, acaso el periodisme habrá perdido mucho de su emoción y el periodista mucho de su astucia para hacer entender, además o a pesar de lo que se dice, lo que se quiere decir”. Aquesta és la qüestió: la llibertat ens ha esmolat les eines o ens les ha esmussat? Voldríem creure que hem tingut més sort que els dramaturgs i que els cineastes.

Narcís-Jordi Aragó, publicat en El Punt el 28.02.11 Foto: Jordi Soler

* Narcís-Jordi Aragó també hi va participar a la inauguració del cicle.

Els uns i els altres

El dimarts dia 8 al Cinema Truffaut de Girona es va estrenar el documental Somnis atrapats . El documental l'han realitzat dos joves periodistes gironins, l'Anna Teixidor Colomer i en Marc Faro Costa. El documental ens explica cinc històries de persones de nacionalitat diferent que han anat a viure a Salt. Són històries que tenen càrrega humana i social. I estan ben explicades. La sala estava plena de gom a gom de gent de Girona, de Salt, joves i no tan joves. Hi havia els uns i els altres , barrejats i en convivència. Després de la projecció es va fer un debat, amb la participació de diverses persones del món cultural i social de Girona i Salt. Jaume Curbet, expert en seguretat, un dels invitats al col·loqui, va dir coses que ens van fer reflexionar. La situació de Salt no és un problema només de seguretat, sinó sobretot de convivència i de tolerància. També va dir què volem dir quan diem "nosaltres i ells". Qui som nosaltres i qui són ells? Salt és un poble de renovació constant de gent de fora. Jo sóc de Salt, hi vaig néixer, criar i educar, però la meva mare era d'Amer i el meu pare de Granada. Jo sóc dels "nosaltres" o dels "ells"? El mateix Jaume Curbet va fer un petit discurs en la presentació del seu llibre, Un món insegur. La seguretat en la societat de risc , el 21 de gener a la Fontana d'Or de Girona, després de la intervenció del professor i filòsof Josep M. Terricabras i de l'escriptor i periodista Antoni Puigverd, que el van presentar i van defensar i elogiar el contingut de l'obra. En el seu breu parlament va dir que havia escrit el llibre entre Colòmbia i Girona, i que havia pogut comprovar com el país, Colòmbia, en què hi ha l'índex més alt d'inseguretat (possiblement) del planeta, la gent d'allà no sent ni és conscient del tot d'aquesta inseguretat; en canvi, a Girona i província, que és un dels llocs més segurs i estadísticament amb menys delinqüència del país, la gent se sent insegura. En un altre sentit hi ha el fet vergonyós de la condemna del director de cinema iranià Jafar Panahi i també del jove realitzador Mohammad Rasoulof, a 6 anys de presó i a 20 anys sense poder rodar pel·lícules, pel fet d'exercir la seva llibertat personal, haver-se alineat amb el líder opositor Mirossein Musavi i estar preparant una pel·lícula sobre els esdeveniments que van tenir lloc a l'Iran arran de la irregular victòria electoral del president iranià, Mahmud Ahmadinejad. La gent del Cinema Truffaut ha recollit signatures i el 31 de gener va projectar la pel·lícula dirigida per Jafar Panahi El círculo, que va obtenir el Lleó d'Or al Festival de Cinema de Venècia el 2000. Es va organitzar un debat conduït per Ramon Girona, crític de cine, i Teresa Cabruja, professora de psicologia de la UdG. Hi van assistir cinc persones. Aquesta indiferència en un acte de solidaritat i en uns dies en què estem vivim una mena de revolució al nord d'Àfrica, sobretot a Egipte, fa pensar. Sobretot si, segons com vagin les coses, es decanta cap a una intolerància com a l'Iran. Finalment, vull recomanar un llibre que sortirà a la venda a primers de març. El llibre és Doctor Damià Estela, mestre i testimoni. L'ha escrit mossèn Joan Busquets i l'ha editat l'Ajuntament de Besalú, la localitat on va néixer mossèn Damià Estela (1904-1979). El llibre es va presentar a Besalú el 23 de gener, festivitat del seu patró sant Vicenç, a l'església, precisament, de Sant Vicenç, després de la missa concelebrada pel rector del poble i dos alumnes del doctor Estela, Modest Prats i l'autor del llibre. El doctor Estela va deixar una forta petjada de civisme i de catalanitat als pobles on va exercir com a capellà. És reconeguda la seva feina com a rector al Seminari de Girona. De la seva vida, la seva obra i el seu coneixement en va parlar llargament Joan Busquets. Em va cridar l'atenció una frase que va fer famós entre els seus alumnes el Dr. Estela i que mossèn Busquets ens va recordar: "Sigues comprensiu, però no conformista". Una frase que va molt bé tenir present en els dies que estem vivim.

Guillem Terribas, publicat a l'Ara.cat el 15.02.11

els meus amics barcelonistes

«Charly» Terribas
He de dir que, pròpiament, el meu amic és el seu germà Guillem, però el barcelonista és ell. Barcelonista de veritat, que segueix l'equip amb il·lusió i passió, a diferència del seu germà, que només ho és d'ocasió o posem-hi que, i encara amb distanciament, s'hi apunta en les ocasions en què el Barça afronta els grans reptes. Del fet que un sigui barcelonista i l'altre ho sigui d'aquella manera n'havíem de parlar tots tres una tarda recent, però en Guillem no va poder acudir a la cita perquè havia de fer de rei blanc als Pastorets. Així és que, en un bar situat a prop de La 22, ens vam trobar amb en Charlie (que deu el seu sobrenom a en Reixach, el seu ídol i model com a persona, perquè, quan era un jovenet, a un amic d'en Guillem se li va acudir dir-li així pensant en el jugador blaugrana) per parlar fonamentalment de les grans ocasions, aquelles que el seu germà i molts altres seguim a casa mentre que ell, amb companys de la Penya Barcelonista de Salt, viu in situ. De moment, les grans ocasions viscudes per en Charlie (diu que fins i tot l'anomenen així els xoriços de Salt, d'on és, viu i treballa com a policia municipal) Terribas són quatre finals guanyades: la copa d'Europa de Wembley, la recopa de Rotterdam i les Champions de París i Roma. A Atenes no hi va anar, i tampoc abans a Sevilla, així que li suggereixo que, sempre que pugui, vagi a les finals, encara que no tingui entrada, com en el cas de la de Roma, de la qual recorda que la va veure en un bar pròxim a l'estadi amb el patiment afegit de saber que uns seus coneguts eren a la presó per dur un «puto ganivet» amb què ell mateix havia tallat embotit quan s'havien trobat en una parada de l'autopista a prop de Mònaco.
De totes les finals a què ha anat, lligades a un viatge d'una setmana, en té un record alegre, emocionat i vibrant, però la de Wembley té una significació especial: era la primera copa d'Europa i, a més, hi va anar amb el seu fill Pau i la seva dona, Tona, que ha repetit. Ara espera poder tornar a Londres, al nou estadi de Wembley, i disfressar-se amb tota mena d'abillaments barcelonistes: «Em faig vistós i els periodistes em vénen a buscar. A Roma em van entrevistar els de la RAI, els de Catalunya Ràdio i els de l'emissora de Fuentealbilla.» Al camp del Barça, en canvi, gairebé hi ha deixat d'anar («em dec haver fet gran i mandrós») després d'anys de freqüentar-lo amb la penya de Salt, de la qual va formar part de la junta en sentir-se vinculat a la malaguanyada Paua, tot un personatge que en va ser la presidenta.
Imma Merino
publicat en el "9 esportiu" el 13.01.11. Foto: Tot Salt.

Carme Bover i la coral Tribana, Tres de Març de Salt

El premi reconeix la tasca de persones i entitats locals Els guardons commemoren la independència del poble. Els premis Tres de Març de Salt reconeixen aquest any la feina duta a terme per l'activista cultural Carme Bover i la coral Tribana, en la categoria individual i de col·lectiu. Els guardons es van institucionalitzar per commemorar la independència del municipi respecte de Girona el 3 de març del 1983 i reconeixen la tasca d'aquells que s'hagin distingit per la seva activitat o les seves iniciatives relacionades amb la promoció de la vida cultural i cívica del poble. Els guardons s'entregaran el 3 de març al Teatre de Salt. De Bover, se n'ha destacat el seu paper com a impulsora de la biblioteca municipal i “pel seu compromís social i de servei a la cultura”, segons el jurat. Des de l'any 1966 i fins que es va jubilar, va treballar i dirigir la Biblioteca Pública de Salt i ha organitzat diverses activitats com ara classes de català, conferències, recitals de cant i poesia, cursets i xerrades o exposicions. A més, ha col·laborat amb diverses entitats de Salt. El premi col·lectiu serà per a la coral Tribana “per la seva empenta i dedicació altruista envers el poble”. L'entitat va ser creada el 1998 amb el nom de Coral Sant Cugat i un temps més tard va adoptar el de coral Tribana. Està formada per 35 persones, presidida per Amàlia Rispau i dirigida per Annia Bobrick. Des de la creació dels guardons, el 1988, l'han rebut, entre d'altres, Jordi Gispert, Guillem Terribas, Ramon Torramadé, Ràdio Salt i els Marrecs. David Brugué, publicat en El Punt 11.02.11

El somni fet realitat?

Avui es presenta al Truffaut ‘Somnis atrapats', un documental que tracta sobre la immigració a Salt seguint la vida de cinc personatges

Salt és, malauradament sovint, notícia per temes relacionats amb la immigració. La concentració de població immigrada i les 77 nacionalitats diferents que hi conviuen diàriament donen peu a tota mena de situacions, algunes de les quals són problemàtiques. Per acabar-ho d'adobar, els efectes de la crisi econòmica actual no han fet res més que agreujar la situació. Somnis atrapats, un documental elaborat pels realitzadors Anna Teixidor i Marc Faro (que es van donar a conèixer amb el polèmic reportatge de 30 minuts titulat Salt. Assaig per la convivència), recull el testimoni de cinc casos particulars, cinc històries individuals de persones que, en paraules dels seus autors, “se la van jugar per estar aquí, i els seus somnis han acabat xocant amb la dura realitat”. A diferència de molts reportatges tendenciosos o simplement moralistes, Somnis trencats es limita a mantenir-se en la parcel·la descriptiva, seguint cronològicament els personatges –dos germans marroquins sense papers, una dona brasilera embarassada, un empresari indi pendent del reagrupament familiar i una noia d'origen gambià de 16 anys que prepara el casament– al llarg de tres anys (des del 2007 fins al present). Per una banda, mostra com s'enfronta cada persona als obstacles econòmics i, per l'altra, com manté les seves arrels i tradicions. Com a punt calent, en el documental implícitament es qüestiona fins a quin punt ha arribat el procés d'integració. Aprofitant aquests temes de debat, després de la presentació i projecció del documental que tindrà lloc avui al cinema Truffaut (20.30 h) s'ha organitzat una taula rodona en què participaran Jaume Curbet, Hugo Novales, Bru Pellissa, Paco Pardo, Mohamed Attaouil i Cesca Martínez, moderats per Guillem Terribas.

Jordi Camps Linnel, publicat en El Punt 08.02.11

En suport a Panahi

El cinema Truffaut de Girona manifesta el seu suport al cineasta iranià empresonat projectant ‘El círculo' . Setmanes després de fer públic un manifest en què es declara el seu ferm suport al director de cinema Jafar Panahi (El globus blanc, El Círculo, Offside), empresonat pel govern iranià, el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona i el personal del Cinema Truffaut han programat per aquesta setmana la projecció d'un dels films més emblemàtics del cineasta, El círculo. Aquesta nit, a les 22 h, se'n fa l'acte principal amb una presentació i un debat posterior a càrrec de Guillem Terribas, Ramon Girona i Teresa Cabruja. El film, que també es podrà veure al mateix cinema la resta de la setmana a la sessió de les 22.30 h, narra les tres històries de dones que es veuen abocades a sortejar tota mena de burocràcies, injustícies i desigualtats d'un sistema que les tracta sovint com a enemigues. A través de detalls quotidians sobre els carrers de Teheran, la trama es va desenvolupant al temps que cada una de les dones que protagonitzen les tres parts de la pel·lícula reflecteix simbòlicament un món social que els és tràgicament advers. La projecció d'El círculo només és una de les diferents accions que ha endegat aquest cinema gironí en suport a la figura de Jafar Panahi. A més d 'una recollida de signatures, es va fer públic als mitjans un manifest de suport en què, a grans trets, es declarava: “El nostre més enèrgic rebuig a aquesta condemna brutal i arbitrària, que no només empresona i priva de llibertat de moviments Jafar Panahi, sinó que a més pretén privar-lo d'allò més preuat per a tot director de cinema: poder-se expressar a través de les imatges amb absoluta llibertat creativa i sense coercions de tipus polític o ideològic”. Jordi Camps Linnell, publicat en El Punt 31.01.11

Todas las canciones hablan de mi.

També parlen de nosaltres

Jonás Trueba, és un jove creador, senzill i sense pretensions, que ha heretat el físic i la cinefília del seu pare Fernando, i la tendresa del seu oncle David. De la seva mare, la productora Cristina Huete, el risc. El risc de fer una pel·lícula, en la qual es fa responsable tant del guió com de la direcció, en una edat encara amb moltes coses per viure. I per explicar experiències d’una generació.
Jonás, com el seu oncle, va començar a treballar per al cinema fent de guionista, amb dues pel·lícules del seu company Víctor García León, “Más pena que gloria” (2001) i “Vete” (2006). Actualment, també treballa a l’editorial Plot, especialitzada en cinema i propietat de la “família” Trueba, on està preparant l’edició espanyola de la biografia de François Truffaut.
La pel·lícula ens explica coses d’avui dia, de joves com Jonás, que tenen trenta anys, que han estudiat però que treballen amb el que poden. Potser un dia ja faran o podran fer el que els agrada de debò o dur a la pràctica allò que han estudiat. Que tenen problemes sentimentals, que actuen com a adults, però que no ho son. Que tenen amistats d’aquelles de tota la vida, d’aquelles a les quals se’ls permet de tot, perquè son això, amistats de tota la vida. Que viuen amb la família, però que no hi “viuen”. Passen per allà. Que, a la seva manera, els estimen i s’estimen.

Explicat com ara ho faig, tot això no té res d’atractiu, però Jonás Trueba aconsegueix que ho sembli. Fa que la història, les històries, siguin emotives, interessants i curioses. La pel·lícula et va passant lentament (i no és llarga) i tu, com a espectador, hi vas entrant i et vas interessant per ells i per les seves circumstàncies, pels seus problemes.
Tot i que el paisatge i la ciutat es refereixen amb evidència a Madrid, la pel·lícula no és madrilenya sinó universal. Qualsevol jove que tingui una manera de viure i un estatus similar al que tenen els protagonistes s’hi pot identificar, com també sol passar en les pel·lis de Woody Allen. Per cert, el cartell de la pel·lícula és clarament un homenatge a “Manhattan” (Woody Allen, 1979).
Les referències cinematogràfiques de Jonás, son del tot franceses. Todas las canciones hablan de mi, està feta amb la sensibilitat d’Erich Rohmer i a la manera de François Truffaut. A algú, també li pot recordar els inicis del seu pare, amb la coneguda i reconeguda “Opera Prima” (1980).
La direcció d’actors és increïble. Actors joves que s’estan obrint camí en el món del cinema i del teatre, que et fan creure el personatge per la seva espontaneïtat i naturalitat. El protagonista, el català Oriol Vila, esta esplèndid. I les actrius, les diferents noies que interpreten els diferents personatges de la pel·lícula, aconsegueixen ser versemblants del tot, com ho és la interpretació de Ramon Fontseré, un divertit i autèntic llibreter de llibre de vell.
Una petita gran pel·lícula, d’un director nou, Jonás Trueba, que sap el que vol i que té molt de camí i coses per explicar-nos. Que no es faci malbé.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona/ Fulla pel Cinema Truffaut de Girona (del 21 al 28.01.11)