´Scalletti: Girona Connection´

L es noves tecnologies han democratitzat la creació audiovisual perquè, a banda de fer-la més accessible, n'han millorat la difusió. Ara, per exemple, digitalment es pot recrear una estètica granulada que apel·la a les sessions dobles de tota la vida, i també s'afavoreix, com a es fa a Cassà de la Selva, que es puguin convocar certàmens de curtmetratges rodats en un sol dia. Una altra bona notícia resultant dels miracles de la tècnica és que el cinema rodat des de la proximitat ja no s'ha de conformar a ser vist per familiars i col·legues; la xarxa i la proliferació d'espais d'exhibició virtual han permès que el creador sigui menys "local" que fa deu anys, quan la denominació d'origen podia ser una maledicció digna d'una pel·lícula de la Hammer. Els que estan una mica al cas dels defensors de la causa ja coneixen en David Ruiz i el seu petit exèrcit d'incondicionals: cinèfils incansables que desafien les lleis del mercat desencadenant les seves dèries amb una constància admirable. El seu darrer producte (que ja es pot veure a dailymotion.com i Facebook) porta per títol Scalletti: Girona Connection, i és el primer avanç d'una sèrie ideada per a la xarxa que homenatja, sense remordiments ni complexos, l'ara tan reivindicada influència del cinema policíac i d'acció dels anys 70 i 80. En els 3 minuts i 51 segons que dura el tràiler, queda clar que els seus responsables vénen de la generació que ha crescut sota la influència de la inefable productora Canon (reconvertida en la "Cacon") sense que això vagi en detriment de la vindicació de les virtuts d'una era audiovisual que va redimensionar la sèrie B fins a extrems insospitats. El tràiler homenatja la iconografia d'aquells temps (impagable la foto de Guillem Terribas i Charles Bronson al camp de batalla) però evidencia, ja des del seu títol, que no renuncia a defensar el valor de la proximitat. La idea és fer una sèrie nodrida de rostres gironins: aquesta fe en la pròpia indústria me?reix, d'entrada, un aplaudiment.
Pep Prieto, publicat en el Diari de Girona el 02.03.11

La censura com a estímul

E la inauguració d'un cicle de la Filmoteca de Catalunya dedicat a Luis G. Berlanga, vam convenir amb en Josep M. Fonalleras i en Guillem Terribas que tant Berlanga com Juan Antonio Bardem van dirigir les seves obres cabdals en plena vigència de la censura franquista i que, a partir de la mort del dictador, van perdre progressivament la creativitat. El film inicial del cicle era Esa pareja feliz (1951), l'únic que van dirigir conjuntament tots dos, acabats de sortir de l'IIEC de Madrid. Es van avenir en el guió i en la realització perquè van vessar-hi tota la saviesa adquirida com a alumnes avantatjats de l'històric institut. Però ja es va veure que, més enllà de la inquietud artística i de l'afany crític, entre el madrileny i el valencià existien diferències insalvables de continguts i d'estil. Encara van escriure junts el guió de Bienvenido Mr. Marshall (1953), però després van anar cadascú pel seu cantó: Bardem pels drames i Berlanga per les comèdies corals. Tots dos van obtenir resultats brillants que van culminar amb sengles obres mestres: Calle Mayor (1956) i El verdugo (1963). Quan tothom esperava que sense les traves censores esclataria el seu talent, va resultar que ja l'havien esgotat. En el món del teatre es va viure un fenomen idèntic amb Buero Vallejo o amb Sastre, i també en camps com el de la cançó i el de les arts plàstiques. Vam descobrir que les limitacions i els entrebancs eren un estímul per a la inspiració creadora. I als periodistes, no ens ha pas passat una cosa semblant? Santiago Sobrequés, ja a l'any 1968, s'ho preguntava: “El dia en que se pueda decir todo libremente, acaso el periodisme habrá perdido mucho de su emoción y el periodista mucho de su astucia para hacer entender, además o a pesar de lo que se dice, lo que se quiere decir”. Aquesta és la qüestió: la llibertat ens ha esmolat les eines o ens les ha esmussat? Voldríem creure que hem tingut més sort que els dramaturgs i que els cineastes.

Narcís-Jordi Aragó, publicat en El Punt el 28.02.11 Foto: Jordi Soler

* Narcís-Jordi Aragó també hi va participar a la inauguració del cicle.

Els uns i els altres

El dimarts dia 8 al Cinema Truffaut de Girona es va estrenar el documental Somnis atrapats . El documental l'han realitzat dos joves periodistes gironins, l'Anna Teixidor Colomer i en Marc Faro Costa. El documental ens explica cinc històries de persones de nacionalitat diferent que han anat a viure a Salt. Són històries que tenen càrrega humana i social. I estan ben explicades. La sala estava plena de gom a gom de gent de Girona, de Salt, joves i no tan joves. Hi havia els uns i els altres , barrejats i en convivència. Després de la projecció es va fer un debat, amb la participació de diverses persones del món cultural i social de Girona i Salt. Jaume Curbet, expert en seguretat, un dels invitats al col·loqui, va dir coses que ens van fer reflexionar. La situació de Salt no és un problema només de seguretat, sinó sobretot de convivència i de tolerància. També va dir què volem dir quan diem "nosaltres i ells". Qui som nosaltres i qui són ells? Salt és un poble de renovació constant de gent de fora. Jo sóc de Salt, hi vaig néixer, criar i educar, però la meva mare era d'Amer i el meu pare de Granada. Jo sóc dels "nosaltres" o dels "ells"? El mateix Jaume Curbet va fer un petit discurs en la presentació del seu llibre, Un món insegur. La seguretat en la societat de risc , el 21 de gener a la Fontana d'Or de Girona, després de la intervenció del professor i filòsof Josep M. Terricabras i de l'escriptor i periodista Antoni Puigverd, que el van presentar i van defensar i elogiar el contingut de l'obra. En el seu breu parlament va dir que havia escrit el llibre entre Colòmbia i Girona, i que havia pogut comprovar com el país, Colòmbia, en què hi ha l'índex més alt d'inseguretat (possiblement) del planeta, la gent d'allà no sent ni és conscient del tot d'aquesta inseguretat; en canvi, a Girona i província, que és un dels llocs més segurs i estadísticament amb menys delinqüència del país, la gent se sent insegura. En un altre sentit hi ha el fet vergonyós de la condemna del director de cinema iranià Jafar Panahi i també del jove realitzador Mohammad Rasoulof, a 6 anys de presó i a 20 anys sense poder rodar pel·lícules, pel fet d'exercir la seva llibertat personal, haver-se alineat amb el líder opositor Mirossein Musavi i estar preparant una pel·lícula sobre els esdeveniments que van tenir lloc a l'Iran arran de la irregular victòria electoral del president iranià, Mahmud Ahmadinejad. La gent del Cinema Truffaut ha recollit signatures i el 31 de gener va projectar la pel·lícula dirigida per Jafar Panahi El círculo, que va obtenir el Lleó d'Or al Festival de Cinema de Venècia el 2000. Es va organitzar un debat conduït per Ramon Girona, crític de cine, i Teresa Cabruja, professora de psicologia de la UdG. Hi van assistir cinc persones. Aquesta indiferència en un acte de solidaritat i en uns dies en què estem vivim una mena de revolució al nord d'Àfrica, sobretot a Egipte, fa pensar. Sobretot si, segons com vagin les coses, es decanta cap a una intolerància com a l'Iran. Finalment, vull recomanar un llibre que sortirà a la venda a primers de març. El llibre és Doctor Damià Estela, mestre i testimoni. L'ha escrit mossèn Joan Busquets i l'ha editat l'Ajuntament de Besalú, la localitat on va néixer mossèn Damià Estela (1904-1979). El llibre es va presentar a Besalú el 23 de gener, festivitat del seu patró sant Vicenç, a l'església, precisament, de Sant Vicenç, després de la missa concelebrada pel rector del poble i dos alumnes del doctor Estela, Modest Prats i l'autor del llibre. El doctor Estela va deixar una forta petjada de civisme i de catalanitat als pobles on va exercir com a capellà. És reconeguda la seva feina com a rector al Seminari de Girona. De la seva vida, la seva obra i el seu coneixement en va parlar llargament Joan Busquets. Em va cridar l'atenció una frase que va fer famós entre els seus alumnes el Dr. Estela i que mossèn Busquets ens va recordar: "Sigues comprensiu, però no conformista". Una frase que va molt bé tenir present en els dies que estem vivim.

Guillem Terribas, publicat a l'Ara.cat el 15.02.11

els meus amics barcelonistes

«Charly» Terribas
He de dir que, pròpiament, el meu amic és el seu germà Guillem, però el barcelonista és ell. Barcelonista de veritat, que segueix l'equip amb il·lusió i passió, a diferència del seu germà, que només ho és d'ocasió o posem-hi que, i encara amb distanciament, s'hi apunta en les ocasions en què el Barça afronta els grans reptes. Del fet que un sigui barcelonista i l'altre ho sigui d'aquella manera n'havíem de parlar tots tres una tarda recent, però en Guillem no va poder acudir a la cita perquè havia de fer de rei blanc als Pastorets. Així és que, en un bar situat a prop de La 22, ens vam trobar amb en Charlie (que deu el seu sobrenom a en Reixach, el seu ídol i model com a persona, perquè, quan era un jovenet, a un amic d'en Guillem se li va acudir dir-li així pensant en el jugador blaugrana) per parlar fonamentalment de les grans ocasions, aquelles que el seu germà i molts altres seguim a casa mentre que ell, amb companys de la Penya Barcelonista de Salt, viu in situ. De moment, les grans ocasions viscudes per en Charlie (diu que fins i tot l'anomenen així els xoriços de Salt, d'on és, viu i treballa com a policia municipal) Terribas són quatre finals guanyades: la copa d'Europa de Wembley, la recopa de Rotterdam i les Champions de París i Roma. A Atenes no hi va anar, i tampoc abans a Sevilla, així que li suggereixo que, sempre que pugui, vagi a les finals, encara que no tingui entrada, com en el cas de la de Roma, de la qual recorda que la va veure en un bar pròxim a l'estadi amb el patiment afegit de saber que uns seus coneguts eren a la presó per dur un «puto ganivet» amb què ell mateix havia tallat embotit quan s'havien trobat en una parada de l'autopista a prop de Mònaco.
De totes les finals a què ha anat, lligades a un viatge d'una setmana, en té un record alegre, emocionat i vibrant, però la de Wembley té una significació especial: era la primera copa d'Europa i, a més, hi va anar amb el seu fill Pau i la seva dona, Tona, que ha repetit. Ara espera poder tornar a Londres, al nou estadi de Wembley, i disfressar-se amb tota mena d'abillaments barcelonistes: «Em faig vistós i els periodistes em vénen a buscar. A Roma em van entrevistar els de la RAI, els de Catalunya Ràdio i els de l'emissora de Fuentealbilla.» Al camp del Barça, en canvi, gairebé hi ha deixat d'anar («em dec haver fet gran i mandrós») després d'anys de freqüentar-lo amb la penya de Salt, de la qual va formar part de la junta en sentir-se vinculat a la malaguanyada Paua, tot un personatge que en va ser la presidenta.
Imma Merino
publicat en el "9 esportiu" el 13.01.11. Foto: Tot Salt.

Carme Bover i la coral Tribana, Tres de Març de Salt

El premi reconeix la tasca de persones i entitats locals Els guardons commemoren la independència del poble. Els premis Tres de Març de Salt reconeixen aquest any la feina duta a terme per l'activista cultural Carme Bover i la coral Tribana, en la categoria individual i de col·lectiu. Els guardons es van institucionalitzar per commemorar la independència del municipi respecte de Girona el 3 de març del 1983 i reconeixen la tasca d'aquells que s'hagin distingit per la seva activitat o les seves iniciatives relacionades amb la promoció de la vida cultural i cívica del poble. Els guardons s'entregaran el 3 de març al Teatre de Salt. De Bover, se n'ha destacat el seu paper com a impulsora de la biblioteca municipal i “pel seu compromís social i de servei a la cultura”, segons el jurat. Des de l'any 1966 i fins que es va jubilar, va treballar i dirigir la Biblioteca Pública de Salt i ha organitzat diverses activitats com ara classes de català, conferències, recitals de cant i poesia, cursets i xerrades o exposicions. A més, ha col·laborat amb diverses entitats de Salt. El premi col·lectiu serà per a la coral Tribana “per la seva empenta i dedicació altruista envers el poble”. L'entitat va ser creada el 1998 amb el nom de Coral Sant Cugat i un temps més tard va adoptar el de coral Tribana. Està formada per 35 persones, presidida per Amàlia Rispau i dirigida per Annia Bobrick. Des de la creació dels guardons, el 1988, l'han rebut, entre d'altres, Jordi Gispert, Guillem Terribas, Ramon Torramadé, Ràdio Salt i els Marrecs. David Brugué, publicat en El Punt 11.02.11

El somni fet realitat?

Avui es presenta al Truffaut ‘Somnis atrapats', un documental que tracta sobre la immigració a Salt seguint la vida de cinc personatges

Salt és, malauradament sovint, notícia per temes relacionats amb la immigració. La concentració de població immigrada i les 77 nacionalitats diferents que hi conviuen diàriament donen peu a tota mena de situacions, algunes de les quals són problemàtiques. Per acabar-ho d'adobar, els efectes de la crisi econòmica actual no han fet res més que agreujar la situació. Somnis atrapats, un documental elaborat pels realitzadors Anna Teixidor i Marc Faro (que es van donar a conèixer amb el polèmic reportatge de 30 minuts titulat Salt. Assaig per la convivència), recull el testimoni de cinc casos particulars, cinc històries individuals de persones que, en paraules dels seus autors, “se la van jugar per estar aquí, i els seus somnis han acabat xocant amb la dura realitat”. A diferència de molts reportatges tendenciosos o simplement moralistes, Somnis trencats es limita a mantenir-se en la parcel·la descriptiva, seguint cronològicament els personatges –dos germans marroquins sense papers, una dona brasilera embarassada, un empresari indi pendent del reagrupament familiar i una noia d'origen gambià de 16 anys que prepara el casament– al llarg de tres anys (des del 2007 fins al present). Per una banda, mostra com s'enfronta cada persona als obstacles econòmics i, per l'altra, com manté les seves arrels i tradicions. Com a punt calent, en el documental implícitament es qüestiona fins a quin punt ha arribat el procés d'integració. Aprofitant aquests temes de debat, després de la presentació i projecció del documental que tindrà lloc avui al cinema Truffaut (20.30 h) s'ha organitzat una taula rodona en què participaran Jaume Curbet, Hugo Novales, Bru Pellissa, Paco Pardo, Mohamed Attaouil i Cesca Martínez, moderats per Guillem Terribas.

Jordi Camps Linnel, publicat en El Punt 08.02.11

En suport a Panahi

El cinema Truffaut de Girona manifesta el seu suport al cineasta iranià empresonat projectant ‘El círculo' . Setmanes després de fer públic un manifest en què es declara el seu ferm suport al director de cinema Jafar Panahi (El globus blanc, El Círculo, Offside), empresonat pel govern iranià, el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona i el personal del Cinema Truffaut han programat per aquesta setmana la projecció d'un dels films més emblemàtics del cineasta, El círculo. Aquesta nit, a les 22 h, se'n fa l'acte principal amb una presentació i un debat posterior a càrrec de Guillem Terribas, Ramon Girona i Teresa Cabruja. El film, que també es podrà veure al mateix cinema la resta de la setmana a la sessió de les 22.30 h, narra les tres històries de dones que es veuen abocades a sortejar tota mena de burocràcies, injustícies i desigualtats d'un sistema que les tracta sovint com a enemigues. A través de detalls quotidians sobre els carrers de Teheran, la trama es va desenvolupant al temps que cada una de les dones que protagonitzen les tres parts de la pel·lícula reflecteix simbòlicament un món social que els és tràgicament advers. La projecció d'El círculo només és una de les diferents accions que ha endegat aquest cinema gironí en suport a la figura de Jafar Panahi. A més d 'una recollida de signatures, es va fer públic als mitjans un manifest de suport en què, a grans trets, es declarava: “El nostre més enèrgic rebuig a aquesta condemna brutal i arbitrària, que no només empresona i priva de llibertat de moviments Jafar Panahi, sinó que a més pretén privar-lo d'allò més preuat per a tot director de cinema: poder-se expressar a través de les imatges amb absoluta llibertat creativa i sense coercions de tipus polític o ideològic”. Jordi Camps Linnell, publicat en El Punt 31.01.11

Todas las canciones hablan de mi.

També parlen de nosaltres

Jonás Trueba, és un jove creador, senzill i sense pretensions, que ha heretat el físic i la cinefília del seu pare Fernando, i la tendresa del seu oncle David. De la seva mare, la productora Cristina Huete, el risc. El risc de fer una pel·lícula, en la qual es fa responsable tant del guió com de la direcció, en una edat encara amb moltes coses per viure. I per explicar experiències d’una generació.
Jonás, com el seu oncle, va començar a treballar per al cinema fent de guionista, amb dues pel·lícules del seu company Víctor García León, “Más pena que gloria” (2001) i “Vete” (2006). Actualment, també treballa a l’editorial Plot, especialitzada en cinema i propietat de la “família” Trueba, on està preparant l’edició espanyola de la biografia de François Truffaut.
La pel·lícula ens explica coses d’avui dia, de joves com Jonás, que tenen trenta anys, que han estudiat però que treballen amb el que poden. Potser un dia ja faran o podran fer el que els agrada de debò o dur a la pràctica allò que han estudiat. Que tenen problemes sentimentals, que actuen com a adults, però que no ho son. Que tenen amistats d’aquelles de tota la vida, d’aquelles a les quals se’ls permet de tot, perquè son això, amistats de tota la vida. Que viuen amb la família, però que no hi “viuen”. Passen per allà. Que, a la seva manera, els estimen i s’estimen.

Explicat com ara ho faig, tot això no té res d’atractiu, però Jonás Trueba aconsegueix que ho sembli. Fa que la història, les històries, siguin emotives, interessants i curioses. La pel·lícula et va passant lentament (i no és llarga) i tu, com a espectador, hi vas entrant i et vas interessant per ells i per les seves circumstàncies, pels seus problemes.
Tot i que el paisatge i la ciutat es refereixen amb evidència a Madrid, la pel·lícula no és madrilenya sinó universal. Qualsevol jove que tingui una manera de viure i un estatus similar al que tenen els protagonistes s’hi pot identificar, com també sol passar en les pel·lis de Woody Allen. Per cert, el cartell de la pel·lícula és clarament un homenatge a “Manhattan” (Woody Allen, 1979).
Les referències cinematogràfiques de Jonás, son del tot franceses. Todas las canciones hablan de mi, està feta amb la sensibilitat d’Erich Rohmer i a la manera de François Truffaut. A algú, també li pot recordar els inicis del seu pare, amb la coneguda i reconeguda “Opera Prima” (1980).
La direcció d’actors és increïble. Actors joves que s’estan obrint camí en el món del cinema i del teatre, que et fan creure el personatge per la seva espontaneïtat i naturalitat. El protagonista, el català Oriol Vila, esta esplèndid. I les actrius, les diferents noies que interpreten els diferents personatges de la pel·lícula, aconsegueixen ser versemblants del tot, com ho és la interpretació de Ramon Fontseré, un divertit i autèntic llibreter de llibre de vell.
Una petita gran pel·lícula, d’un director nou, Jonás Trueba, que sap el que vol i que té molt de camí i coses per explicar-nos. Que no es faci malbé.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona/ Fulla pel Cinema Truffaut de Girona (del 21 al 28.01.11)

Sóc de Salt, I què?

Aquesta frase està estampada en una samarreta que corre per Salt. Com que la majoria de les notícies que surten en els mitjans de comunicació són negatives, la gent de Salt estan (estem) fins al monyo de ser un poble mal vist. Es reivindica, amb orgull i contundència, el fet de ser i de viure a Salt. I aquest era el motiu de la participativa i cívica manifestació que es va fer ahir. La gent va constatar i afirmar que vol viure, treballar, aprendre, estimar i morir, amb tranquil·litat, a Salt. Sabem que tenim un problema i que aquest problema ja l'hem tingut d'altres vegades, i ens n'hem sortit.
Salt ha estat un poble acollidor. A principis del segle passat era un poble de pagès que va rebre els primers forasters amb la instal·lació de dues fàbriques. Eren forasters de la mateixa província que trobaren un lloc per treballar i per construir-hi la seva vida. Més tard, amb el desarrollo dels anys seixanta van venir nous forasters, molts més i de més lluny, sobretot d'Andalusia. I es va edificar d'una manera desordenada i especulativa. Eren temps de bonança. Amb els anys, el poble de Salt va poder absorbir tota aquesta gent amb algun problema aïllat. En els últims deu anys, ha vingut una nova fornada de forasters, aquests de molt més lluny, i amb una cultura i religió totalment diferents a la nostra, que ha desbordat les previsions i més. I per complicar més la cosa, una crisi com mai havíem vist.
Salt sempre ha tingut la influència de la capital. La seva proximitat (un carrer la separa de Girona) l'ha convertit en poble dormitori i, per tant, en el seu suburbi. Salt s'ha rebel·lat i s'ha anat reinventant. La Seu del Festival de Teatre Temporada Alta és a Salt. La sala de concerts més dinàmica i creadora, La Mirona, és a Salt. Els Marrecs de Salt van ser la primera colla castellera de la província i s'ha fet un bon nom a arreu del Principat. L'Ajuntament, amb la biblioteca pública, convoca un premi de novel·la ja publicada en català, El setè cel, que han guanyat prestigiosos escriptors com Jaume Cabré ( Les veus del Pamano ), Miquel Pairolí ( Cera ) o Vicenç Pagès Jordà ( Els jugadors de whist ). El centre comercial més ampli de la província, l'Espai Gironès, és a Salt... Tenim un problema que no podrem resoldre sols. Però no hi ajuda gens la crispació, la intolerància i l'especulació. Ni els interessos d'alguns partits amb idees xenòfobies.

Guillem Terribas, publicat a Ara.cat el 23.01.11. Foto: Ara.cat

El Punt s'endú el Rahola

El recull d'articles sobre el procés d'absorció de Caixa Girona publicats al diari guanya en premsa la segona edició dels premis de comunicació local gironins.
El recull d'articles sobre el procés d'absorció de Caixa Girona per La Caixa publicats al diari El Punt ha guanyat la segona edició dels premis de comunicació local Carles Rahola en la categoria de millor treball informatiu o divulgatiu en premsa. Els guardons, organitzats per la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes i la Diputació de Girona, es van entregar ahir al vespre en un acte a l'Auditori Palau de Congressos.
El jurat dels premis, format per vuit professionals: Narcís Genís, Jaume Parés, Saül Gordillo, Guillem Terribas, Paco Elvira, Francesc Cruanyes i Anna Estartús (secretària sense vot)i presidit per Montserrat Minobis, ha valorat sobretot dels articles –signats per les periodistes Anna Puig i Imma Bosch– “la tasca d'investigació feta” per les autores, ja que ha considerat que “han anat un pas més enllà de la informació estricta i han interpretat l'actualitat per oferir les claus per entendre tot el procés”. En la presentació del veredicte, un dels membres del jurat, el llibreter Guillem Terribas, també va explicar que un dels aspectes que van valorar a l'hora d'atorgar el premi a aquests articles va ser el fet que “van sortir en equip i amb gent de la pròpia redacció”.
Les autores dels articles, Anna Puig i Imma Bosch, es van mostrar “molt contentes” de rebre el premi i van destacar que “aquesta professió permet tenir experiències a l'abast de poca gent, com ha estat seguir el procés que ha portat a la desaparició de Caixa Girona”, que van qualificar de “fet històric”. A més, van voler ressaltar que van tenir “l'oportunitat d'explicar no només la fi d'un procés sinó també de donar a conèixer una part d'una història que no es volia donar a conèixer.” En aquest sentit, en el moment de recollir el guardó, el director d'El Punt de comarques gironines, Miquel Riera, va dir que havien trobat a faltar més explicacions públiques per part dels que van ser màxims responsables de l'entitat .
Els altres guardonats de la nit
Els programes La taverna de La Rambla, d'Onda Rambla, i Terra d'Amfitrions, de Volcano TV i emès a la Xarxa de Televisions Locals, van ser dos altres guardonats de la nit; en les categories de ràdio (Premi Miquel Diumé) i televisió, respectivament. A més, la fotografia La neu talla les comunicacions per carretera, de Jordi Velasco, publicada al Diari de Girona, va guanyar en la categoria de fotoperiodisme, i la web de l'Ajuntament de Figueres va rebre el premi a millor iniciativa de comunicació institucional. El guanyador com a projecte sobre comunicació –la categoria més ben dotada, amb 2.000 euros; la resta, 1.000– va ser Ivie Okundaye, de Marc Faro i Anna Teixidor.
Redacció "El Punt" / Diari de Girona 29.01.11 Foto Lluís Serrat