Fa més de tres anys, els Amics del Museu d'Art que, entre moltes coses, organitzen les 6 hores de lectura pels volts de Sant Jordi, com altres anys, em van comentar el que volien fer. Volien dedicar les sis hores a "Els llibreters". Sense dubtar un moment, els vaig suggerir que si volien parlar d'Els llibreters, la persona que ens representava i que era la figura idònia d'El llibreter, era en Pere de Can Geli, en Pere Rodeja. I així ho van creure adient tots els altres companys llibreters. Aquella nit alguns llibreters vam acabar la vetllada llegint diversos fragments de llibres que estimem. Jo vaig poder llegir, tenint al davant en Pere Rodeja, el fragment de Cien años de Soledad, on García Márquez parla del librero catalan. Per a mi en Pere sempre va ser i serà el llibreter, el librero catalan, l'home que més dignament ha portat el nostre ofici, durant pràcticament tota la seva vida fins al seu darrer dia. El Pere, sense moure's de la llibreria del carrer Argenteria, ha aconseguit ser admirat i respectat, no només pels llibreters de Girona, sinó de tot el país. En Pere era una persona intel·ligent, culta, amable, que sabia el que el client volia o necessitava i amb una memòria prodigiosa. Tenia, també, un humor molt anglès i un somriure per sota el nas irònic, que el feia una persona entranyable. El seu ofici de llibreter ha estat i serà un model per a nosaltres, els llibreters que l'hem conegut i per les noves generacions. Guillem Terribas (Publicat en el Diari de Girona 03/12/09) Foto: Diari de Girona
Les suculentes estrelles Michelin acaben de situar Girona en segon lloc (19) per darrere de Barcelona (32) i per davant de Madrid (16) i Sant Sebastià (15), en el palmarès de la qualitat gatronòmica, segons la prestigiosa guia Michelin. Un any més s'ha vist reforçat el nombre d'estrelles, ja notori, dels establiments gironins. El Celler de Can Roca acaba d'ascendir a la primera categoria de la cuina mundial, ja habitada per El Bulli de Roses, i Girona fa història tenint per primer cop dos "tres estrelles". Can Roca s'ha convertit en el setè establiment de l'Estat espanyol amb tres estrelles. Només Sant Sebastià emet més claror de triple estrella, amb tres establiments, però la província basca té un sol restaurant amb dues estrelles (com Girona) i "només" 4 establiments amb una estrella, per 11 de Girona, després de les que acaben d'aconseguir el restaurant Bo.tic de Corçà i la Fonda Xesc de Gombrèn. Seria injust no esmentar l'estrella guanyada per Paco Pérez a l'Enoteca de l'Hotel de les Arts, que computa a Barcelona, tot i ser ell al còmput gironí per l'estrella que manté el Miramar de Llançà. Barcelona té dos triplets, com Girona, mentre Madrid no en té cap. Les Cols d'Olot planta una fita gironina a la categoria de la doble estrella, liderada per Madrid amb tres restaurants, per dos de Barcelona. Catalunya té quatre establiments de tres estrelles (Sant Pau, El Racó de Can Fabes, El Bulli i El Celler de Can Roca), contra tres del País Basc (Akelare, Arzak i Martín Berasategui). L'ascens al cim de les delícies del paladar satisfà Ignasi Martín, director de l'Escola d'Hostaleria i Turisme de Girona. "Aquesta és una inversió a la llarga. Hem trigat molts anys a recollir els fruits", comenta Martín. L'escola estava ahir de celebració perquè entre el seu professorat figura Joan Roca. Albert Sastregener, de Go.tic, i Pere Planagumà, de Les Cols, també són exalumnes del centre. La directora del Patronat de Turisme Girona-Costa Brava, Dolors Batallé, afirmava tenir "plena consciència de la importància de l'oferta gastronòmica" i per això "les accions de promoció van sempre acompanyades de degustacions". "Ens ajuda moltíssim tenir aquí els millors cuiners del món". Concentració per SMS Una espontània concentració d'admiradors d'Eel Celler de Can Roca es va produir ahir al vespre convocada per SMS. Hi havia el cuiner Pere Massana (una estrella) i altres amics d'El Celler com Àlex Rodríguez, Joaquim Hugas, Toni Batllori, Xavier Nicolazzi, Guillem Terribas, Josep M. Fonalleras, Francesc Ferroni, Paco Basso i, entre altres, Pere Arpa (1 estrella). Després d'entrar un a un aplaudint a la recepció del restaurant, van brindar per l'èxit dels germans Roca i van fer un tastet de formatges. Absorbit pel món mediàtic barceloní, Joan Roca s'ho va perdre. Josep Roca no va poder contenir les llàgrimes. Daniel Bonaventura * Diari de Girona, 27.11.09. A la foto, el germans Roca, Joan, Jordi i Josep.
L 'església de Santa Susanna del Mercadal es va omplir per acomiadar l'empresari i activista cultural Feliu Matamala, que va morir diumenge als 97 anys. La cerimònia per l'ànima de Matamala va reunir nombrosos representants de la classe política local. El fèretre estava cobert amb una bandera catalana i un estelada. En les primeres fileres es van situar tots els familiars. A pocs metres, rebien l'escalf de l'alcaldessa de Girona, Anna Pagans, el delegat de la Generalitat, Jordi Martinoy, i el subdelegat del Govern, Francesc Francisco-Busquets. També hi van assistir regidors de CiU com Carles Puigdemont o Albert Riera, d'ERC, com Cristina Alsina i Miquel Poch, l'escriptora Maria Mercè Roca o l'exconseller i parlamentari nacionalista Felip Puig. Pel PSC, també van ser presents a l'últim adéu la regidora de Cultura, Lluïsa Faxedas, i la tinenta d'alcalde de Coordinació Territorial, Isabel Salamaña. Entre la societat civil també es va poder veure el llibreter Guillem Terribas i l'empresari Jordi Comas. Feliu Matamala va iniciar la seva activitat professional com a projectista industrial l'any 1943, va crear l'empresa Stein, encara existent, i el 1963 cofundava la llibreria Les Voltes, a la qual ha dedicat els últims anys de la seva vida. Va ser un ferm defensor i propagador de l'ús social del català. DIARI DE GIRONA
El "Premi Llibreter" és una feliç iniciativa del Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya, antiga de fa quasi deu anys, que ha viscut moments "polítics" enormement reveladors. Ara fa cosa de tres anys, si no em falla la memòria, el jurat d'aquest premi dimitia en bloc afirmant que la presidenta del gremi, que no fa gaire va ser reelegida per al càrrec contra la candidatura de l'amplíssim Guillem Terribas, de Girona, els pressionava per aconseguir que la literatura en llengua catalana hi fos premiada més espessament. El cert és que. un autor català l'ha guanyat poques vegades, però això no hauria de preocupar a cap bon amant de la literatura -matèria universal des de fa almenys cinc segles-, ni tan sols a qualsevol catalanista que sàpiga en què consisteix la traducció literària, el mèrit que comporta, i el favor enorme que li fa a un país amb una tradició narrativa tirant a escassa: aquests haurien de pensar que, en ser premiat un bon llibre escrit originalment en la llengua que sigui, s'eleva per art de màgia literària la qualitat de les lletres de casa nostra. Per a ocasions com les que desitjava la presidenta, ja existeix el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, que, justament, sovint s'atorga amb una independència absoluta respecte a la qualitat literària del que un hom o una don hagin pogut publicar: així funciona el patriotisme. La literatura és tota la resta.
Aquesta proclama ve a tomb arran la concessió del premi d'enguany a un llibre extraordinari de Sherwood Anderson (1876-1941; no sé per què els periodistes van difondre e1latiguillo que el premi s'havia concedit a "un autor difunt"; ¿és que no s'ha de poder premiar la traducció d'un clàssic que ha significat una fita en la història de la literatura mundial i significa una catharsis per a la nostra?), val a dir, Winesburg, Ohio, editat originalment l'any 1919. L'edició catalana la trobareu a Viena Editorial, i la castellana a Acantilado, calentes totes dues i molt ben traduïdes. Hem dit que la proclama del primer paràgraf venia a tomb pel sol fet que Anderson, en aquest llibre, va aconseguir una cosa que, per culpa de tanta beateria patriòtica, a Catalunya s'ha aconseguit molt poques vegades: parlar dels avatars de la vida d'un poblet de 4.800 habitants-,en el cas d'avui, perdut en el Middle West nord-americà-, i, alhora, oferir al món un llibre d'una dimensió gairebé còsmica -perquè n'hi ha prou amb un sol ésser humà perquè despunti el cosmos, és a dir, tota la vida, si un hi para atenció-, sens dubte avalada per una capacitat de l'autor, pròpiament religiosa, de considerar les coses d'aquest món sempre a mig camí de dues circumstàncies: néixer i morir.
Anderson ha estat sempre un gran desconegut entre els lectors catalans i castellans. Va succeir, possiblement, que fins i tot als Estats Units -lloc en què l'influent Lionel Trilling va desaconsellar-ne la lectura en un gest incomprensible en un crític de la seva intel·ligència; a Pavese, en canvi, li agradava des de l'any 1931-, Anderson es veiés eclipsat per una sèrie d'autors, gairebé tots de l'anomenada Lost Generation, que, comptat i debatut, li ho devien gairebé tot, i un bon tros a dos altres gegants tampoc gaire editats aquí: Theodor Dreiser i Sinclair Lewis, autor, aquest, d'un llibre que porta el mateix títol del carrer en què passa tot el que es narra a Winesburg, Ohio: Carrer Gran. La fama merescuda de John Dos Passos, F. Scott Fitzgerald, Hemingway o Thoinas Wolfe va deixar en segon terme uns quants llibres del nostre autor d'avui -de mèrit especial ho són els dels anys vint-, que, veritablement, no sempre poden fer la competència a U.S.A, El gran Gatsby, Els primers quaranta-nou contes o Del temps i del riu. Però el fet és que sense Anderson i Lewis, com hereus genials de Melville, de Whitman i de Twain, no hi hauria hagut les grans lleves de narradors nord-americans que admirem tant, i això val tant per a la Generació Perduda com per a Truman Capote, encara.
La proposta narrativa d'Anderson en aquest gran llibre no podia ser més simple: agafar una vintena d'homes i dones del poble que hem dit, fer-los passar discretament pel sedàs de la mirada del periodista George Willard, i exposar a la llum pública -,el lector- tot allò que hi ha de secret, però tremendament palpitant, en les vides d'aquests protagonistes en sfumatto que apareixen al llibre: un mestre d'escola és perseguit pels benpensants del poble perquè han confós la seva afecció amb la pederàstia; una mestra que jeu despullada al llit, llegint un llibre, és espiada per un capellà protestant que veu capgirades totes les categories morals que posseïa; un botiguer treu de l'establiment, brandant una pistola, un viatjant que volia endossar-li qui sap quina modernitat; un home s'estranya de vetllar el cos de la seva mare perquè, segons que diu, ella era molt més alta del que representa aquell cos al llit de mort. I així tot el llibre. ¿Havia Anderson llegit, abans d'escriure'l, els contes dublinesos de Joyce, publicats l'any 1914? Podria ser. Sigui com vulgui, el llibre és tot ell una desfilada de revelacions i epifanies, en el sentit més pròpiament religiós i menys missaire de la paraula.
JORDI LLOVET, publicat en el Quadern d'El País 12.11.09
Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) ja té una llarga experiència en el món de les lletres. El 1990 va publicar el seu primer llibre Cercles d’infinites combinacions (Empúries, descatalogat) i fins a Els jugadors de whist ha conreat l’assaig, la crítica, la novel·la, contes... Aquesta experiència i les llargues hores de lectura l’han conduït durant una llarga temporada a escriure aquesta novel·la plena de vida, d’experiència i, sobretot, de bona escriptura. El mateix Vicenç reconeix que a “Els jugadors...” hi ha abocat tot el que podia i volia dir sobre un món, un temps i una ciutat, Figueres, que coneix molt bé. De fet es el món en que ha viscut i on s’ha format. Els jugadors de whist és una novel·la que aplega diferents gèneres: el dietari, la biografia, la crònica, el pensament i la divulgació. Evocació dels primers anys de joventut; les primeres amistats, el paisatge dels primers anys de vida i que mai t’abandonen; els primers amors i els primers desamors; el món dels “rebels sense causa”; l’arribada al món dels adults amb totes les seves conseqüències: el treball, el matrimoni, els fills, les separacions... Vicenç reivindica una ciutat, Figueres, com a decorat de la seva història. Hi ho fa com si fos Brooklyn, Manhattan, el Raval o Montmartre. És la història d’una generació, que utilitzant l’argot cinematogràfic (cosa que ell fa contínuament a la novel·la per descriure una situació o un personatge), anomena de “La Guerra de les Galaxias”. Però, també es vàlida per a qualsevol generació, entre d'altres coses perquè entre unes i altres només hi ha algunes variacions puntuals. Les referències, les recomanacions tant literàries com cinematogràfiques, són per tenir en compte. També el gran coneixement que desborda en Vicenç sobre les noves tecnologies de la comunicació. Vicenç Pagès ha escrit un cocktail molt ben combinat que es fa llegir. Possiblement, hi ha abocat massa de tot, però com diu ell, “he quedat sec”. Ho ha deixat anar tot. Ara es cosa nostra, del lector, saber païr bé tot el que, magistralment, ens explica i escriu. De moment, tant crítica com públic l’està acollint molt bé i serà, sens dubte, una novel·la que calarà dins el panorama narratiu català. Per acabar, transcriuré un paràgraf del llibre: “Quantes pel·lícules hem vist que culminen amb una grua oferint una visió des de les altures que ens allunya dels personatges fins que desapareixen, absorbits per l’entorn?”(...) “ara sí, la càmera es desplaça a poc a poc cap amunt, cap els núvols, i la cançó s’acaba en aquest moment perquè ha arribat la FI”. Guillem Terribas
Guillem Terribas fa una defensa de la Girona acollidora en el pregó d'inici de les Fires. Reconeix que la ciutat no és perfecta però demana als gironins que li donin «el color i la vida que encara li falta»
DAVID BRUGUÉ . Girona A Girona ja és oficialment festa major. El conegut llibreter i activista cultural Guillem Terribas va obrir oficialment ahir les Fires de Sant Narcís amb la lectura d'un pregó curt i amè en què va evocar les seves arrels de saltenc per fer, d'aquesta manera, una defensa de la ciutat que l'ha acollit. I és en aquesta ciutat acollidora, va dir, que s'han de buscar els nous colors de Girona, que ha passat de «ser grisa i negra a començar a tenir color». Terribas va reivindicar una ciutat que reconegui la diversitat de cultures i va demanar als gironins que li donin «el color i la vida que encara li falta». La plaça del Vi va tornar a quedar plena de gironins que seguien el pregó, després del qual el grup Deambulants va realitzar un impressionant espectacle de dansa vertical.
+ Terribas, amb el puny alçat, amb Anna Pagans, Joan Manel del Pozo, Joan Olòriz i Quim Nadal. Foto: Q. PUIG.
Guillem Terribas, tot i ser un dels personatges més coneguts de la ciutat, no és nascut a Girona. Va néixer a Salt, i ahir ho va posar de rellevància. Tot i ser veí de Girona, però, va assegurar que tenia clar que la seva ciutat, sense renunciar als orígens saltencs, era Girona. Una Girona que l'ha acollit i que no és perfecta. Una Girona que s'ha d'anar fent dia a dia i que ha canviat. «Girona ha passat de grisa i negra a una Girona que comença a tenir color», va dir el pregoner, que va reivindicar precisament el caràcter de ciutat que a ell el va acollir: «Som nosaltres els que l'hem de fer acollidora, habitable oberta. Som nosaltres que li hem de donar el color i la vida que encara li falta.» I va ser en aquest context que va demanar que la ciutat del futur sigui capaç de ser també acollidora i reconegui la diversitat de cultures, i animi la vida als barris. Terribas va tenir un record especial per a un altre personatge que la ciutat també va acollir, el sarrianenc Just Casero, que dóna nom també als premis, que ell va qualificar com «la joia de la corona de la Llibreria 22», establiment que ell dirigeix. Les seves passions també van tenir lloc en el discurs, i no es va estar de dir que tots hem de ser una mica Juan Nadie, com deia Gary Cooper a la pel·lícula de Frank Capra, que, va recordar, acaba de sortir en DVD. El pregó va acabar amb un «visca les Fires de Sant Narcís i visca Girona». Com és habitual, el pregó va ser escenari també de reivindicacions. La de la plataforma Aturem la Guerra, que va demanar llibertat per als presos en l'operació Estany, i la dels membres de La Màquia, que van desplegar una pancarta amb el lema La Màquia no es tanca. El regidor de Medi Ambient, Ponç Feliu, va dir després de l'acte que l'Ajuntament no n'ha ordenat el tancament, sinó que, arran de les queixes dels veïns, s'han donat tres mesos perquè es millorin qüestions relatives a olors i sorolls al local. Va insistir que dialogarà amb La Màquia.
Publicat a El Punt el 29/10/04
PREGÓ FIRES DE GIRONA 2004
Bona nit gironins i gironines, durant una colla d’anys he estat com ara vosaltres, a baix del balcó escoltant el que deien elspregoners ( els nuncisde les Fires i Festes de Sant Narcís). Més d’una vegada em deia a mi mateix:si un dia sóc l’escollit per anunciar les fires que diré? . Com ho diré?. Ara sóc aquí dalt i ja fa dies que dono voltes al pregó: que us puc dir per animar-vos a participar i a celebrar les fires d’aquest any?
Com mes d’un ja deu saber, vaig néixer i vaig créixer aSalt. És a Salt on gràcies a l’escoltisme, al món de la pintura, del teatre, el meu primer cinema, (on vaig aprendre a mirar la vida d’una altra manera) vaig tenir consciència de que el meu país era Catalunya i la meva llengua el català. Tot això, vaig viure-ho a Salt. Però, ja aleshores, també tenia clar que la meva ciutat era Girona. Les poques vegades que hi baixava, eren cites esperades: alguns dissabtes a mercat i de vegades per anar a comprar roba nova. Sobretot quan s’acostaven les fires i amb elles el fred i el canviar de vestimenta, deixar els pantalons curts pels llargs.
A Girona hi vaig tenir el meu primer treball als catorze anys, a l’emblemàtic Hotel Peninsular. Abans, també, hi havia estudiat el batxillerat a l’Institut Vell. Vivia a Salt, però ja tenia ben clar que la meva ciutat seria Girona, sense renunciar mai els meus orígens saltencs.
Quan l’Alcaldessa em va proposar fer el que ara estic fent, per una banda em vaig sentir afalagat, de l’ altra em va entrar una mena de neguit (que ha anat augmentat en els darrers dies, amb les mostres d’afecte que m’heu anat donant) de ¿com fer-vos participar de les meves inquietuds ?. ¿ Com puc animar-vos a celebrar les festes d’aquest any?.
Girona no és perfecta. Només faltaria. Ni en Billy Wilder ho era. I si la nostra ciutat ja fos perfecta, jo no tindria cap possibilitat de poder participar en la construcció d’aquesta utopia que es la perfecció de Girona.
Durant aquest últims dies, mentre treballava, caminava pels carrers, parlava amb la gent, solitàriament..., pensava en com engrescar-vos i entrobar el to de la prèdica d’avui. Perquè jo us voldria parlar de les coses quotidianes, del dia a dia, parlar de la gent, parlar de la convivència, del veïnatge, de la solidaritat, del compromís amb la ciutat. De conèixer millor el nostre entorn, dels que estan malalts, del somriure dels infants, dels que estan sols. Ja ho sé que tot plegat sona a utòpics, però són aquestes petites coses les que ens fan més humans. Girona, ara es molt més coneguda per les seves pedres, la seva història i per la seva transformació i, també si voleu especulació,... Girona ha passat de grisa i negra a una Girona que comença a tenir color.
Ciutadans i ciutadanes: som nosaltres els que l’hem de fer acollidora, habitable, oberta. Som nosaltres els qui hem de donar-li els colors i la vida que encara li falta. Tots plegats hem d’ésser una mica “Juan Nadie” com deia en Gary Cooper en la pel·lí de Frank Capra, del mateix títol (que per cert ara n’ha sortit en DVD la versió catalana amb el nom de “l’home del carrer”, títol que ja fa anys i panys es eld’una cançó d’ en Pi de la Serra). Tots plegats –“homes i dones del carrer” no esperem que ens ho facin. Posem-nos al davant per fer i refer la Girona del futur on es reconegui la diversitat de cultures, s’animi la vida en els barris, treballem i denunciem els seus problemes i les seves mancances.
Som nosaltres - i ningú més - que podem fer una Girona modèlica. Només cal que ens coneixem i ens ho creguem. Hem de passejar-hi i civilitzar-nos per aquesta nostra ciutat. L’hem de descobrir i re- descobrir cada dia de cada dia, amb un aire d’enamorats.
Molts deveu conèixer el text de Josep Pla del seu formidable i recomanable llibre de “Girona, un llibre de records”. Pla, explica la seva arribada i el seu primer encontre amb la ciutat de Girona, en el passatge que diu: Anàvem passant el carrer de Pedret quan de sobte Girona se’ns presentà, sobre l’arc de la tartana, amb tota la seva impressionant monumentalitat. Fou com una fuetada i em semblà que àdhuc l’euga alçà una mica les orelles davant de les ratlles verticals. Jo vaig quedar immòbil com una perdiu parada per un gos. Vaig quedar com clavat”.
Des d’aleshores, quan passo per aquell indret de Girona que encara conserva la mateixa vista (afortunadament ha millorat el seu aspecte) em ve el record aquest text de Josep Pla i em quedo, també, boca badat. I penso amb la sort de viure en una ciutat com aquesta, una ciutat que m’ha donat molt. Molt més del que jo li puc tornar.
Seria llarga la llista de tot el que he après de Girona i de tot el que he mirat d’aportar a la ciutat. Només vull esmentarla perla de la corona de la Llibreria 22: el Premi de Novel·la Curta Just Manuel Casero, en memòria d’un home de fora, d’un home del carrer, que ens va deixar prematurament ( ara fa vint-i-quatre anys, els mateixos que el Premi)
i que va treballar per millorar aquesta nostra ciutat que també el va acollir.
I, avui, des d’aquest balcó, voldria agrair a totes les persones que han fet possible bona part del meu somni: Treballar per millorar aquesta ciutat que ja m’he fet meva i que tant bé m’ha acollit.
Aprofitem doncs aquests dies de festa. No estan de festa, sinó fent festa. Transformem tots plegats aquesta ciutat. Perfeccionem aquestes fires. Entre tots, segur que ho aconseguirem.
Visca les fires de Sant Narcís !!, Visca Girona !!.
Del 31 de gener al 9 de febrer, vaig fer una estada a l’Equador, amb el meu germà Xarli. Vam anar a veure la meva filla Paula, que hi va estar-hi una llarga temporada per qüestions professionals. Vam estar a la capital, Quito. Dos dies a Cuenca i a Puyo, on tenia la residència la Paula. Vaig voler escriure aquesta “aventura”, però ho vaig deixar a mig fer. Cada vegada em costa més escriure “aventures”. La prova es que fa més d’un any que havia d’entregar la segona part del llibre “Demà serà un altre dia” i, de moment la cosa va per llarg. La meva filla es va “muntar” un blog per explicar les “experiències” equatorianes. He manllevat el que ella va escriurer en el seu blog de la nostra estada en aquelles terres. Ho va titular: A la selva i falta gent!!.
M'hauria agradat que fóssin els mateixos protagonistes qui us expliquéssin les seves aventures a la selva equatoriana, però ja fa una setmana que van marxar... se'ls troba a faltar!!L'entrada en avioneta va ser a Toñampari, territori Waorani. Estava previst que no s'hi poguéssin quedar massa estona, però va arribar la pluja i no van tenir més remei passar una bona estona a la pista, envoltats de gent que els feia festes i ells encantats!!Un altre dia van sortir d'excursió amb en Diego, un guia molt enrollat que va aconseguir que es pintéssin la cara, mengéssin formigues i caminéssin durant una llarga estona. Sembla que s'ho van passar prou bé, oi?
Cada vegada costa més impressionar a un espectador o a un lector amb una història, encara que sigui nova. Cada vegada costa més que un es quedi atrapat d’una narració sobre la vida quotidiana. Cada vegada costa més trobar històries ben explicades. La jove directora americana Courtney Hunt, ho aconsegueix en aquest film de factura independent i que va obtenir el Gran Premi del Jurat al festival de Sundance i el passat any el Premi d’interpretació per Melissa Leo en el Festival de Sant Sebastià, que també va estar nominada a l’Oscar a la Millor actriu en l’edició passada. Ja a l’any 2004, Courtney, va fer un curt on explicava la història d’una mare que la vida li va a la contra i acaba essent còmplice d’una dona india per traslladar immigrants a través de la frontera canadenca a l’estat de Nova York. Tres anys més tard, va aconseguir els diners necessaris per portar a terme el seu primer llarg i explicar aquesta història tal com l’havia concebuda. Courtney té tres elements a favor per a dur a terme la seva aventura cinematogràfica: una bona història basada, en alguns aspectes, en fets reals; el paisatge: la neu, el blanc intens de les grans extensions i el fred que no t’abandona durant tota la pel·lícula i, finalment l’actriu Melissa Leo, que està extraordinàriament bé i creïble en el seu paper de Ray Eddy, una dona, amb dos fills adolescents, abandonada a la misèria pel seu marit que s’ho ha gastat tot en el joc i els ha deixat a pocs dies de les festes de Nadal i pressionada per la necessitat de canviar de casa-caravana en que hi mal viuen tots tres. Melissa Leo, es una veterana actriu poc coneguda pel gran públic i que va destacar en un petit paper com a dona de Benicio Del Toro a 21 gramos d’Alejandro González Iñárritu l’any 2003. Impressionant la primera imatge que veiem de la protagonista Ray Eddy (Melissa Leo) a primera hora del matí, amb els peus nusos sobre la neu, amb un tatuatge sobre els dits; la càmera que va pujant i ens mostra la mà tensa que aguanta un paquet de cigarretes mig buit, fins arribar a el seu rostre, nu, sense maquillar amb pipades de cigarreta i els ulls plorosos i desesperats, amb la mirada perduda. A partir d’aquesta imatge ens adonem de que la cosa va de debò. Aquí hi ha història, una gran actriu i una directora que sap el què ens vol explicar. Frozen River, no només és una pel·lícula sobre el problema entre fronteres i la immigració il·legal, també es una pel·lícula sobre la vida quotidiana a l’Amèrica profunda. Una lluita per viure la vida de cada dia, per tenir les petites coses que per ells són grans i necessàries. També, de com la vida a vegades ens pot anar a la contra d’una manera continuada. Que cada dia es van complicant més les coses i que per més que lluitis, no tires endavant. Frozen River, no és només una història de perdedors, sinó que fins hi tot té un punt d’esperança, d’amistat i de solidaritat, que l’espectador agraeix. Si Truffaut va dir que “qui estima la vida va el cinema”, històries com la que ens ha explicat Courtney Hunt, fan que la gent vagi el cinema i per tat, estimin la vida. GUILLEM TERRIBAS. Crítica-full informariu del Cinema Truffaut de Girona (25.09.09)
Fa uns dies, viatjant amb uns amics, vaig patir cinc hores de retard en el vol que ens havia de tornar a casa. Després de la primera reacció furibunda, després de la primera voluntat de remoure cels (massa llunyans) i terra (massa propera) per descobrir què havia passat i per anar a reclamar a una oficina inexistent amb un inexistent personal d'atenció a l'usuari, després de la primera i desagradable sorpresa de veure com el vol no s'enlaira a l'hora prevista, saps que t'esperen molts minuts perduts, moltes estones de no saber què fer, molts instants d'avorriment. Hi ha gent per a tot. N'hi ha que deambulen sense un rumb fix: recorren el perímetre de la sala d'espera com si fossin agrimensors. N'hi ha que s'asseuen i miren de dormir, una actitud inútil i poc assenyada: les cervicals se'n ressenten. N'hi ha que compren una ampolla de ginebra a la botiga lliure d'impostos i elaboren un combinat casolà, amb una mica d'aigua tònica. N'hi ha que llegeixen i n'hi ha que fan veure que llegeixen. N'hi ha, també, que expliquen aventures d'altres retards. N'hi ha que es converteixen en els herois de la nit i busquen signatures entre els passatgers per presentar una demanda (inútil) a la companyia aèria. N'hi ha que parlen de les excel·lències de Roma (uns italians) i n'hi ha que lloen les belleses de Barcelona (uns catalans). No s'entenen i acaben la conversa en anglès, que és una de les coses més depriments que hi ha al món. Els responsables de Ryanair no diuen res. Els rumors diuen que l'avió s'ha espatllat i que n'esperem un que arriba de Sicília i que, un cop hagi aterrat, ens durà a Girona. De fet, no és que no diguin res. És que no n'hi ha. Després de tot aquest temps, pugem finalment a l'aparell. La gent està tan cansada, tan farta, tan deixada anar, que ningú no piula. La sonsònia és la mateixa de sempre: uns cupons de la sort, uns cigarrets sense fum, uns perfums. Sort que, al final, no fan sonar la corneta del setè de cavalleria per anunciar que han arribat a la destinació abans d'hora. Sort, perquè, si no, hi hauria hagut assassinats. Segur. JOSEP M. FONALLERAS (El Punt 03.10.09) Foto: G.T.R.
En aquests temps en què vivim ens ha tocat viure a un ritme vertiginós. El pas del temps ja no es compta per dies i hores, sinó per revolucions per minut i terabytes per segon. Allò que ahir era una novetat, avui ja ha passat a la història; i això succeeix amb tot el que ens rodeja, però, a més, tenim la sensació de viure nosaltres també a una velocitat excessiva. Probablement Sanitat aviat haurà de posar comptadors de ritme cardíac pels carrers que, com els radars de trànsit, controlaran el màxim permès per l'Organització Mundial de la Salut. Amb els llibres passa una cosa semblant. Les llibreries i les biblioteques sempre havien estat reductes de calma i de silenci. Els llibres eren el producte pacient d'erudits i d'artesans i quan arribava el paquet amb les novetats s'obria amb una emoció continguda, com quan el sacerdot destapa una vegada a l'any les relíquies del sant. Ara, en canvi, els llibres són un producte més, amb data de caducitat i que només sobreviuen durant uns dies en la nevera de les novetats. Segurament per tot això, m'ha semblat que el millor homenatge que podia fer a en Guillem Terribas, llibreter de professió i agitador cultural de vocació, era llegir el seu llibre de records ara, quan ja se suposa que els altres llibreters, si encara no l'han venut, ja l'han relegat al piló dels llibres per tornar a la distribuïdora. Però si he llegit Demà serà un altre dia ha estat també per una altra raó: perquè tenia la sospita que en ell hi trobaria una part molt important de la meva pròpia història. I així ha estat. Llegint-lo he repassat noms propis i llocs comuns que estan penjats en les sales de la nostra memòria comuna, il·luminades cada vegada amb una llum més tènue i visitades només molt de tant en tant. Sembla estrany que ens dediquem més a l'estudi de fets ja molt llunyans que a intentar comprendre la nostra realitat més propera. Sempre he estat de l'opinió que la història hauria de començar a explicar-se pel final i llibres com el d'en Guillem són una bona excusa per fer-ho, un punt de partida, a mi m'ha servit. Continuaré intentant escriure amb ell nous capítols d'aquesta història, perquè demà sempre serà un altre dia. QUIM CURBET (Diari de Girona, 23.09.09)
)
Dos dies a Cuenca i a Puyo, on tenia la residència la Paula.
