ANTES QUE EL DIABLO SEPA QUE HAS MUERTO (v.o.s.e.):

UNA FAMÍLIA PERILLOSA
El director Sidney Lumet ( Philadelphia 25.06.1924), ha rodat la majoria de les seves pel·lícules a Nova York. També, Antes que el diablo sepa que has muerto (Before the devil knows you´re dead). I ens mostra un Nova York poc vist. Un Nova York que no és de pel·lícula. També a l’espectador jove i coneixedor de pel·lícules realitzades per Abel Ferrara o per Quentin Tarantino, poden pensar que Sidney Lumet està influenciat per la seva manera d’explicar històries fosques i de perdedors. I no, el veterà director que ha tingut 5 nominacions a l’Oscar, que ha rodat 43 llargmetratges ( 30 a Nova York), és un expert en trhillers i en explicar històries fosques, de corrupció i d’ambició. I d’embolics i de personatges que volen triomfar i acaben perdent.
Sidney Lumet és un gran narrador, un bon exemple de saber explicar històries amb rere fons social, així ho demostren alguns dels seus films, com: “Doce hombres sin piedad” (1957), “Serpico” (1973), “Network, un mundo impecable” (1976), “Veredicto final” (1982) o “Gloria” (1998).
La història familiar que es narra Lumet es complicada: Dos germans, l’un (Philip Seymour) aparentment en bona situació econòmica, casat amb una dona de bon veure (Marisa Tomei), acostumada a la bona vida, aburrida del monotonia del matrimoni i que s’entén amb el germà del seu marit (Ethan Hawke), que és un perdedor, que li dona a la beguda i està separat, amb una filla que li vol donar tots els seus capricis, però que no té ni per passar la manutenció a la dona. Els pares dels dos nois tenen una joieria. Els dos germans no tenen diners i es complicaran la vida.
Durant quasi les dues hores que dura la pel·lícula l’espectador viurà amb tota la seva intensitat les peripècies, intrigues i situacions límits que han de viure els personatges de la història. I Lumet, amb una seguretat que li ha donat els anys i l’experiència, sap conduir aquesta història a la perfecció, sense baixar en cap moment el “tempo” de la narració. Potser, el final ( d’un “creixendo” magistral) algun espectador el pot trobar previsible, però és el que hi ha.
Lumet ha sabut explicar la història, però també s’ha de dir, que ha trobat uns actors que li han fet cas. Que s’hi han entregat i han donat credibilitat a els personatges que configuren aquesta tragèdia moderna. Philip Seymour, com la majoria de les vegades, està impressionant en el paper de germà gran, així com Ethan Hawke, fent de germà insegur i acorralat. Marisa Tomei, compleix amb el seu paper, que és discret, però eficient i, Albert Finney, en la seva esplendorosa maduresa, està impecable fent de pare, protagonitzant una de les millors escenes del film: la conversa que manté amb el fill gran, després de l’enterrament de la mare.
Una vegada més, queda demostrat que els grans directors no baixen mai la guàrdia.

Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

*Publicat en el full informatiu (postiorment en el llibre anual) del Cinema Truffaut de Girona.

Bones lectures d'estiu

Bones vacances (el que en faci) i bon retorn pels que ja els han acabat.
Us proposo unes lectures de sempre, per (re)llegir i fer el vostre propi viatge..., durant aquest mes d’agost 2008.
LES FLORS DEL MAL de Charles Baudelaire, a cura de Jordi Llovet
LA EDUCACIÓN SENTIMENTAL de Gustave Flaubert
INCERTA GLÒRIA de Joan Sales
MOBY DICK d’ Herman Melville
LORD JIM de Joseph Conrad
ELS MISERABLES de Victor Hugo
CUENTOS d’Antoni P. Chejov
EL GRAN GASTBY de Francis Scoot Fitzgerald
ELS BOSC DE LA NIT de Djuna Barnes
LA ILIDIADA d’Homer
ELS SONETS DE W. SHAKESPEARE a cura de Salvador Oliva
CADAQUÈS de Josep Pla
LAS MIL Y UNA NOCHES edició de René R. Khawman
CRÒNIQUES ITALIANES de Stendhal
KIM de Rudyard Kipling
DAVID COPPERFIELD de Charles Dickens
VIDA I OPINIONS DE TRISTAN SHANDY de Laurence Stern
SEXUS d’Henry Miller
LA PLAÇA DEL DIAMANT de Mercè Rodoreda
QUARTET D’ALEXANDRIA de Lawrence Durrell
EL ARTE DE CONVERSAR d’ Oscar Wilde
EL HOMBRE SIN ATRIBUTOS de Robert Musil

Verano

Antes de que Proa, Planeta, 62, Columna...
se fundieran en una empresa,
los autores conocieron la prosperidad
Publicat a "La Vanguardia" el 06/08/08 per Julià Guillamon (a la foto)

En estos días del mes de agosto se están escribiendo los libros que llegarán a las librerías en las campañas de Sant Jordi y Navidad del 2009. Un renombrado escritor catalán está sentado frente al ordenador de pantalla plana, con unos pantalones de tenis Quechua (con bolsillos para poner las pelotas), una camisa Ralph Lauren de grandes franjas entrecruzadas de color rojo anaranjado y amarillo verdoso abierta hasta el ombligo, y unas alpargatas azul celeste con los talones pisados. Es su indumentaria de trabajo: sin nada que apriete, informal, pero con un toque de elegancia. Cuando se viste así significa que va a dedicarse a escribir por lo menos durante cuatro horas. Ante él, en la mesa, no tiene un manuscrito, ni siquiera las notas para empezar uno: tiene una libreta de ahorro y varios recibos que acaba de sacar de la cartera,doblados con el resguardo del Servicaixa. En la pantalla del ordenador,abierta, una hoja de Excel.

Hace unos años se compró, baratísima, una casa de pueblo de la que todavía está pagando la hipoteca. En junio, cuando termina las clases, o en primavera,si consigue liberar el último trimestre, se encierra aquí a escribir y con lo que saca financia la casa de verano y lo que le queda por pagar del piso de Barcelona (anota la cifra del último cargo de la hipoteca y del seguro de vida en la planilla de Excel). Después abre las pestañas de los últimos meses, de los últimos años. ¡Una época
de oro! Antes de que Proa, Edicions 62, Empúries, Destino, Columna y Planeta se fundieran en una única empresa, los escritores vivieron un momento de boyante prosperidad. Su agente, con la amenaza de una oferta de la competencia, podía conseguir un buen anticipo, una mejora de contrato, ¡un sueldo! Todo lo que tiene aquí (la mesa de roble, la alacena, la repisa de mármol, el sofá de Alcántara y las tres lámparas Vinçon) se lo debe a Miquel Alzueta. Guarda en una carpeta la factura
del restaurante Ca la Cèlia, donde invitó al periodista del Avui que subió el lunes a hacerle una entrevista, y del Motel Empordà, donde estuvo cenando anteayer con Maria Rosa. En pocos meses tenía terminada la primera de las tres novelas del contrato. Las ventas importaban relativamente: ya se sabe que este es un país que no valora la excelencia. Siempre había otras puertas a las que llamar y otras ditoriales que te ofrecían premios.

Mira el sol de las diez de la mañana y las hojas de parra que el viento agita. Le quedan dos libros por escribir. Antes de abandonarle, su agente renegoció con el editor para que en lugar de dos novelas pudiera escribir una novela y una obra de no ficción. Ha perdido todo el mes de julio con un texto para el libro de Navidad de la Diputación de Barcelona. Hoy es su primer día. Entra en Word, abre un documento nuevo y escribe el título provisional en letras mayúsculas: "Què vol dir ser
català".

Roberto Bolaño, cinc anys després, en el record.

Es tracta de parlar de Roberto Bolaño, l’escriptor Xilè que vaig tenir la sort de conèixer en els darrers anys de la seva curta, però intensa vida. Una vida, que li va costar trobar el seu lloc en aquest mon, si es que alguna vegada el va trobar. Ara, després de 5 anys d’aquella llastimosa pèrdua, anunciada però no desitjada, torno a evocar aquella amistat, aquella coneixença.

Vaig conèixer a Roberto Bolaño, a propòsit de la presentació, a la Llibreria 22, del seu llibre de relats “Llamadas telefònicas” (Anagrama 1997). Ell ja estava establert a Blanes, on va anar a viure-hi amb la seva mare. Ja estava casat amb la Carolina López (mare dels seus fills) i la seva situació literària i personal estava controlada i estable. No bevia alcohol, només aigua o una taronjada. Tenia un cert renom com escriptor i editava a la prestigiosa editorial del Sr. Herralde, Anagrama. Aquest dia es va reconciliar amb Girona, ciutat que hi va mal viure entre els anys 1980 al 1985. Després es va establir definitivament a Blanes, on possiblement hi va trobar, per fi, el seu lloc en el món. Aquell dia, a Girona, va conèixer (entre altres) a dos escriptors que el van marcar molt: Javier Cercas i Ponç Puigdevall. Va ser una llarga nit, on l’intercanvií d’impressions, d’experiències, de lectures, d’autors, de debilitats van ser la protagonista, entre copa i copa – menys en Bolaño que només bevia aigua- i cigars,...Aquella nit va ser l’inicií d’unes amistats que van durar fins a la seva prematura mort.

Bolaño va tornar a Girona i, també, a la 22. Va tornar com a client i amic. També a presentar llibres seus i dels amics recents, escriptors. Una mesos després de la presentació de “Llamadas telefònicas”, Bolaño, va presentar el recull de contes “Era un secret” de Poç Puigdevall que va publicar a Quaderns Crema. Va ser una altre nit literària llarga i extraordinària. En aquesta presentació, Bolaño, va entrar en contacte amb l’editor de Quaderns Crema, Jaume Vallcorba, que temps més tard li va editar dos llibres de poesia, a la seva editorial en castellà El Acantilado: “Tres” i “Los perros romanticos”, en aquest darrer, Bolaño, parla de Girona i els seus amics. No gaire temps després, Bolaño va presentar el recull d’articles publicats per El Acantilado “Relatos reales” de Javier Cercas.

La nit més literària, la més multitudinària de públic i de la que guardo millor record, va ser la darrera, en la que Bolaño en va ser protagonista absolut a la 22. Va ser a la presentació del seu llibre més reconegut “Los detectives Salvajes”. Bolaño, estava acompanyat per aquest esdeveniment per en Javier Cercas i en Ponç Puigdevall, com a presentadors i avaladors d’aquesta gran novel·la. Entre el nombrós públic hi havia, Jorge Herralde, editor de Bolaño, que també va parlar i, entre altres coses, va dir la frase: “la 22 es la isla de Bolaño”; el germà d’en Jorge, el cineasta Gonzalo Herralde; l’escriptor i amic del protagonista de la nit, Enrique Vila-Matas i la seva dona Paula; Carolina López, la dona de Bolaño; Antoni Garcia-Porta, amic de Bolaño i amb el que va escriure (a quatre mans) el primer llibre que Bolaño va publicar a Espanya; el director de cinema Ventura Pons, que aquell mateix dia presentava la seva darrera pel·lícula a Girona i no s’ho va voler perdre; Imma Merino, amiga i periodista; Felip Ortega, que en aquella època treballava a la 22... i jo enmig de tota aquella gent, com a mestre de cerimònies i, sobretot, espectador d’aquella vetllada que va acabar a casa (al barri vell de Girona) de la professora d’art de la Universitat de Girona, Pepa Balsac i el seu company Lluís Jover, il·lustrador, dissenyador i actor ocasional.
Aquella va ser una nit llarga, agradable, intensa, amigable, literària i, fins i tot en alguns moments, banal.

Bolaño va tornar per la 22. Visites ràpides i a buscar algun llibre. Recordo que en una de vegades li vaig donar un conte per el seu fill que feia poc que havia nascut. Uns mesos després quan va tornar, em va dir que la criatura no deixava ni un moment el conte i n’hi va comprar un altre.
El mateix any 2003, el mes de març, vaig veure per darrera vegada a Bolaño, a Barcelona, a l’entrega del Premi Seix Barral. Bolaño no era gaire amic de les multituds i de les “relacions publiques”. Estava en un recó, assegut, acompanyat d’un jove escriptor xilè que em va presentar: Gozalo Garcés. Vam parlar poc. Li vaig dir si presentaríem un recull de contes que havia de sortir. Em va dir que potser si, però que estava molt lligat amb l’escriptura d’ una novel·la llarga, molt llarga. No el vaig veure més, ni durant el dinar. Ara, quan vaig el Premi Seix Barral, sempre em ve a la memòria la darrera imatge de Bolaño. Gozalo Garcés, curiosament, m’el va tornar a presentar un temps després, a la 22, en Cercas. Resulta que feia mesos que vivia a un dels pisos de sobre la 22, amb la seva dona francesa i el seu fill petit i jo no me n’havia adonat. Sempre parlàvem, amb en Gozalo, de Bolaño. Fa uns dos anys, en Gozalo amb la seva dona i el seu fill, van tornar a Xile.

Roberto Bolaño, en els darrers mesos , com si presentis la seva prematura desaparició, es va tancar a la tranquil·litat de Blanes, llegint (una passió de sempre) i escrivint, escrivint molt i trucant, llargades trucades telefòniques, a els seus amics...En el moment de la seva mort, ja tenia enllestit i lliurat al seu editor Jorge Herralde un recull de contes i una novel·la (inacabada) de més de vuit-centes pàgines pensada, en un principi, per editar-la en tres parts. Era la reconeguda i aplaudida “2666”.

Després de mort, Bolaño, encara ens va fer viure una nit memorable i plujosa d’hivern a Blanes. Va ser el 19 de desembre de 2003, a la nova Biblioteca de Blanes, organitzat per la Fundació Àngel Planells, es va fer un multitudinari homenatge a Bolaño. L’homenatge, amb diversos actes, va acabar amb una debat protagonitzat per gent molt lligada a la vida de Bolaño: Jorge Herralde, Enrique Vila-Matas, Javier Cercas, Ponç Puigdevall, Antoni García-Porta, Rodrigo Fresan. Vaig tenir l’honor de presentar l’acte i conduir la tertúlia. També, com tantes nits amb en Bolaño, vam acabar a les tantes...

Ara fa dos anys, per Nadal, el director teatral, Àlex Rigola era a la 22 passejant i mirant llibres. Per aquelles coses de la vida, va aparèixer en Javier Cercas i els vaig presentar. Vam anar en un bar a prendre un cafè. Rigola ens va dir que estava enllestint una adaptació teatral de la darrera novel·la de Bolaño, 2666. Tant en Cercas com jo li vam dir que estava boig. Al cap deu mesos vaig tenir la sort de veure l’obra. Es dels millors muntatge teatrals que he vist amb anys.

Sempre em quedarà el record de Bolaño, la seva veu ronca, gens cridanera i pausada . La seva mirada i la seva gran amabilitat i humanitat. També, els seus llibres.
“Viva Bolaño!”, com cridava moltes vegades en Cercas.

Guillem Terribas

* Aquest article es publicrà el setembre 2008 a la Revista "El llop ferotge", en un espcial dedicat a Roberto Bolaño.
* Avui, dia 15 de juliol de 2008, fa cinc anys de la mort de Roberto Bolaño.

La Postal (imaginaria) d'aquets estiu.

Hola a tots i a totes, aquest any com podeu veure no us envio la típica postal des de Formentera, la Bretanya, el Perigaux, Nova York o Calella de Palafrugell. La postal d’aquest any es des de casa, o més ben dit: des de Girona. Ara be, tot s’ha de dir: des de casa, perquè cada vegada em fa més mandra planificar les obligatòries vacances d’estiu.
Aquestes vacances, les penso passar estirat al sofà, llegint, mirant la tele, escoltant música, posant ordre a les moltes coses que tinc pendent de fa anys. A preparar la segona part del llibre. I també, a no fer res, que sens dubte això serà el que més faré.
Des de casa m’organitzaré excursions i trobades. Girona té aquestes avantatges, el mar es a prop i la muntanya també. Per tant aniré a la platja a prendre el sol i a banyar-me, a veure com la carn jove i no tant jove, es va transformant del seu color natural a la vermelló dels primers dies i finalment al moreno tant desitjat. Potser, alguna vesprada sortiré i aniré a veure un espectacle musical, que n’hi per triar i remenar, sobretot a les nostres contrades. Faré una discreta visita a la Festa Major de Salt. També aprofitaré per anar algun sopar d’aquests d’estiu, d’amics i d’aniversaris; i al cinema a l’aire lliure i el d’aire refrigerat, que sol estar sempre molt més fred del que el cos demana. Si em queda temps, potser, m’arribaré fins a Vilanova i la Geltrú a saludar els amics que allà hi tinc i, també, a donar una volta per la Garrotxa, que sempre altiva l’esperit amb els seus paisatges i la seva cuina
De totes maneres quan hagi passat la febre de les vacances estiuenques, ja rebéreu una postal meva des de Roma, que com deia Josep Pla, es una ciutat per passejar-hi i civilitzar-s’hi.

Guillem Terribas

En la mort del Pare (Sebastià Salellas) 28/05/08

Que vagi bé, Pare Tià…

Encara no refet de l’anunciada però no acceptada mort de l’amic Miquel Diumé, que rebo la notícia, també temuda, de la mort del Pare Tià. Per tant, escric aquestes ratlles amb una pena molt forta i amb llàgrimes als ulls.

De molt jove, quan en Tià va deixar el seu poble de Vilademat per venir a estudiar a Girona em va fer de pare, de germà i d’amic gran. Ens ho va fer a tota una colla de vailets que volien canviar el mon i que el mon, amb el temps, ens ha anat canviant a tots. A ell no. L’he conegut sempre igual: lluitador de causes perdudes, que de vegades no ho eren tant. Amb una vocació constant de deixar el món una mica millor de com el va trobar. Amb contradiccions, però amb uns principis que mai va abandonar.

En Tià, com a bon pare, sempre t’exigia més, era molt crític amb el que feies. Però sempre vaig (vam) saber que ho feia perquè ens estimava i volia que no marxéssim del camí. Un camí, ple d’aventures i amb moltes ganes de viure.

Tià, sempre em quedarà el teu somriure “morri” empordanès, els sopars a Font-Sabeu, el viatge “dels quarentins”, els dissabtes al migdia a la 22.... Això ningú ens ho podrà prendre.
Moltes gràcies i..., que vagi bé.

Guillem Terribas.

Publicat en El Punt 29/05/08

Tià, jo també t'enyoro .
per CARLES MONGUILOD. advocat
Fa pocs dies, quan ja la malaltia havia posat les seves urpes ferotges al seu damunt, en Tià em va trucar. Em va dir, irònic i cansat: «Mongui, t'enyoro!» Es trobava enclaustrat a casa seva i s'avorria. Trobava a faltar els jutjats, les tertúlies a la llibreria 22, les seves presons, l'Audiència Nacional, els sopars amb els amics. Trobava a faltar el que era la seva vida. Després d'aquell dia tot ha passat de pressa. Massa de pressa. Fins arribar aquí a on ara ens trobem: tristos, desolats, orfes de la seva companyia, sempre tan noble, tan íntegre, tan crític, tan apassionat. Sempre tan bona persona.
Ell era el rei de les causes perdudes però no ha pogut guanyar aquesta darrera que la vida (aquesta vida tan injusta avui) li ha posat al davant. Ara ens faltarà la seva presència com l'aire que respirem.
Deixeu-me dir, però, que no m'agra daria que ningú s'equivoqués. En Tià, l'advocat tossut, lluitador, incansable, ens ha deixat a qui millor recollirà (ha recollit ja) la seva torxa: el seu fill Benet, a qui hem après a estimar.
Tià, ho deia el poeta Miguel Hernández: «A las aladas almas de las rosas del almendro de nata te requiero. Que tenemos que hablar de muchas cosas, compañero del alma, compañero.»
Aquell dia quan em vares trucar, Tià, no sé si t'ho vaig dir. Per si de cas vull que sàpigues que també t'enyoro.

Article publicat a El Punt 30/05/08.

MÉS PERDUTS
per IMMA MERINO.

Anava a escriure sobre La mort a Venècia, en relació amb l'òpera de Britten de la qual acaben avui les representacions al Liceu, però m'ha trucat la Dolors per dir-me que en Tià Salellas havia mort a l'hospital Clínic. M'ha costat posar-me a escriure. De fet, posar-me a fer qualsevol cosa. Els morts aixafen. Cauen amb un pes que t'estaborneix. I m'estranya que ara pugui escriure i fer-ho sobre en Tià Salellas perquè s'ha mort. Però només puc escriure sobre ell. Això no és retòric, però temo que ho pugui semblar. També em fa por la impudícia amb la qual pugui afegir-me a altres escrits necrològics que diguin: «A aquest home l'he conegut i me l'estimava.» Tanmateix, és cert, però no me l'estimava pel coneixement que n'havia fet o pels moments que, sovint atzarosament, hi he compartit. O no només per això, tot i que se'm fa difícil imaginar que pugui passar un dissabte al migdia per la Llibreria 22 i no hi trobi en Tià Salellas fullejant un llibre, creuant-se amb el seu col·lega Carles Monguilod, discutint amb en Guillem Terribas. Parlant amb en Guillem, devastat perquè van morint els seus amics, he tingut la sensació que Girona se'm va convertint en una ciutat plena d'absències, que cada cop hi ha més espais on sento la presència dels morts. A en Tià Salellas, doncs, l'estimava al marge de la nostra relació: per la seva posició en el món. Potser també, o encara més, per les seves contradiccions, que mai no arribaven a contradir les seves conviccions, sinó que, en tot cas, revelaven la complexitat del que som. Deien que era un advocat de causes perdudes, però ell feia que estiguessin menys perdudes amb la convicció que són les que paga la pena defensar. Pot haver-se dit que ho feia amb l'esperit militant d'una altra època. No era d'una altra època perquè en aquesta continua havent-hi una mateixa realitat d'injustícies i desigualtats. D'aquí el desemparament dels pobres i els socialment exclosos, la fragilitat dels perseguits. Sense ell estaran, estarem, més perduts.

Text de Joan Ferrerós a la presentació de Figueres

Demà serà un altre dia. Guillem Terribas

Quan un comença a llegir un llibre no sap realment amb què es trobarà, tot i que el títol o el que insinuen els textos de les solapes o de la coberta, ens pot donar pistes.

Llegir, en aquest cas, el llibre d’en Guillem Terribas que avui presentem a Figueres, d’entrada em comportava el plus de curiositat que va afegida a la lectura del text d’un amic.

I confesso que vaig encetar el volum amb la vaga idea que hi trobaria el que se’n podria dir ‘vida i miracles de l’amic Guillem’. Fixin-se que dic ‘Guillem’ i prou. I ho faig perquè al bisbat de Girona, entre la gent tocada per l’afició als llibres, en Guillem, per ser reconegut o identificat, no necessita l’adjectiu del cognom; com a molt se li pot afegir el complement “de la 22”, és a dir: ‘en Guillem de la 22’.

Tornant a allò de ‘la vida i miracles’, els haig de dir que no: que m’he trobat amb molt més que una “vida i miracles”. M’he trobat amb un sac de coneixements, d’informació, i sobretot m’he trobat amb un exemple de trajectòria vital edificant, exigent des de la consideració ètica. M’he llegit el llibre –me l’he empassat amb molt de gust- en dues tirades el dijous i el divendres sants proppassats. Ja em permetran que els digui que la seducció que em va produir el llibre em va estalviar d’haver de decidir-me si per la casa rural, molt de moda; la platja, puix que feia bon temps, o l’esquí ja que havia nevat oportunament.

Entretingut amb el llibre d’en Guillem, he pogut discórrer amablement per la vida d’un home ordenat com un col·leccionista, i això de col·leccionista no ho dic per dir: a l’hora que en Guillem s’ha posat a relacionar els fets de la seva vida, com a mínim ha pogut comptar amb la col·lecció de retalls de premsa, de fotos, i d’enregistraments sonors i videogràfics que ha acumulat pacientment des de la llibreria i que li han permès aquella eficàcia i aquell ordre de què parlava.

El llistó ètic, que també apuntàvem, li ha permès sospesar sovint el volum de la bondat de les persones que ha anat tractant, però també el de la mesquinesa quan, a judici seu, s’ha produït. Resulten plenes d’autèntic sentiment les expressions de dol quan s’explica sobre un amic que ha desaparegut, i de sincer agraïment quan considera que l’ha de manifestar. I quan ha de jutjar negativament algunes persones que apunta ho fa sense fer-s’hi mala sang, “sin acritud”, que deia el del ribot.

Seguint l’ordre del llibre, en Guillem ens porta al Salt de la seva infància, municipi llavors depenent de Girona; viatgem a França, a Occitània, on de petit s’està a casa d’uns parents. Sabem de l’escola que freqüenta i que els que som de la mateixa generació (com amb tantes altres coses que ens explicarà) ho trobem tot molt familiar, com si escrivís sobre les nostres pròpies experiències o sensacions.

Coneixem la seva malaltia reumàtica que el fa patir i l’agraïment que dedica als metges que el visiten. Ens fa saber per què entra a l’escoltisme, i no a l’OJE com li aconsellava el seu pare. Ens presenta els amics que ho seran tota la vida, particularment en Mines i en M Berga. El món laboral i la primera feina en un hotel. Coneixem la família amb un pare l’ofici del qual, de jovenet l’incomoda perquè es guàrdia municipal, i coneixem la Marta, la primera novieta. Passem per les reflexions sobre les pràctiques religioses, sobre l’anar a missa...

Una frase que m’ha semblat essencial d’aquells anys que evoca el nostre home és quan afirma: ‘M’agradava el que feia a partir de les 8 del vespre’. És clar que es refereix a les aficions, allò que triava de gust, que no era ni la feina, ni els compromisos de cap classe. I així ens introduïm als móns del cine, del còmic i del dibuix; del disseny i la pintura de tots els quals en Guillem n’és entusiasta i expert. També participem d’aquelles activitats que recullen les pàgines del llibre i que molts havíem practicat semblantment perquè eren vies de sentit únic; la cosa solia anar així: a redós de la parròquia d’un capellà condescendent, organitzar totes aquelles activitats que s’acostumaven a fer: recitals, teatre, conferències, cine-fòrums... En el seu cas i dels seus amics de Salt, aquesta institució parroquial és batejada amb un nom que posteriorment serà molt conegut: La Pastera de Salt

Acompanyem a en Guillem a la colònia espanyola africana d’El Aayoun, naturalment a fer la mili, aquesta activitat que cada any que passa sembla més arcaica. Coneixem el tarannà dels militars en aquell remot racó del Sahara. (Coses de l’atzar: amb uns amics vam fer un llarg i contemplatiu –deliberadament lent- viatge en “600” fins a Tan Tan, sud del Marroc, i després en tot terreny fins als Sahara, llavors espanyol, per visitar un amic que va conèixer Guillem, en Xavier Falgarona)

I, després d’uns quants enamoraments sense port ni nord, acabem tornant a la Marta; ens hi casarem i tindrem un parell de fills. I viurem els problemes de la feina, o de les feines, fins que una carambola de les de la vida facilita, presenta la idea d’obrir una llibreria. I aquí comença allò que els papers en solen dir ‘una nova singladura’.

En Guillem, parlant de la “22”, ens informa de tot allò que no sabíem del comerç dels llibres i que no havíem sabut a qui demanar-ho. Ens parla, és clar, de la constitució de l’establiment, que, a la vegada, li representa la solució a les angoixes laborals. El per què del nom triat, l’aportació dels socis (que fou de 200.000 pta.), les 12.000 pta de calaix que feren el 1r dia; la ‘22’ que havia de ser també papereria; del mercat dels llibres, correntment amb unes 450.000 obres ‘vives’, de les quals les llibreries prou ben dotades en tenen 50.000, és a dir que quan un client demana un llibre tens 400.000 possibilitats de no tenir-lo en estoc, etc.

El Guillem de llavors era convidat a la ràdio per parlar de llibres sense cobrar, és a dir cobrant en forma de la publicitat implícita que rebia la llibreria; coneixem també el món del gremi de llibreters, assistim a trobades amb autors i editors, i fins i tot amb personatges glamurosos, com ara Inka Martí, però ho fem des d’una altra talaia que l’habitual en aitals casos. També ens encomana (amb això m’hi he fixat tan particularment que em repeteixo) el sentiment que professa a moltes persones, amics, ja morts prematurament

L’estil del llibre és planer, dóna la impressió que li flueix sense esforç i sense artifici. Dic que dóna la impressió, no que no s’hi hagi esforçat. És com una mena d’estil naïf en aparença, però que no se m’entengui malament, quan dic senzill vull dir molt comunicatiu, no només de les coses que va desgranant, sinó –ja ho he dit i repetit- del sentiment que les acompanya. La sensació és que ens permet mirar el món, el seu món, a través d’un vidre net; ens invita a llegir un text verité que es va produint com el fluir de la vida. No ens deixa perdre mai el fil de la comunicació: ara ens porta cap a allò que enyora, i ara ens encamina cap allò que té. Un llibre íntim pel to i perquè és ple d’intimitats de la vida del seu autor, sense baixar mai els esglaons de l’exhibició i encara menys allò que s’anomena obscenitat literària.

En síntesi, de la lectura del llibre diria que:
- permet de capbussar-se en la vida pública gironina, en el “tot Girona” de l’art, la literatura, el cine, la política... Com qui no vol la cosa, i tot parlant d’ell mateix, l’autor ens parla de tothom, de tothom que compta a la ciutat.
- Però sobretot, Guillem Terribas ens proposa un exemple de vida constructiva.

Joan Ferrerós

Presentació a Figueres de "Demà serà..." 10/04/08

Dijous dia 10 d'abril 2004 a les 8 del vespre, a MALLART llibres, carrer Besalú,12 de Figueres, presentació del llibre editat per Ara llibres, DEMÀ SERÀ UN ALTRE DIA de Guillem Terribas.

Intervindran:

JOSEP M. FONALLERAS, escriptor

JOAN FERRERÓS, professor i articulista.