Es tracta de parlar de Roberto Bolaño, l’escriptor Xilè que vaig tenir la sort de conèixer en els darrers anys de la seva curta, però intensa vida. Una vida, que li va costar trobar el seu lloc en aquest mon, si es que alguna vegada el va trobar. Ara, després de 5 anys d’aquella llastimosa pèrdua, anunciada però no desitjada, torno a evocar aquella amistat, aquella coneixença.
Vaig conèixer a Roberto Bolaño, a propòsit de la presentació, a la Llibreria 22, del seu llibre de relats “Llamadas telefònicas” (Anagrama 1997). Ell ja estava establert a Blanes, on va anar a viure-hi amb la seva mare. Ja estava casat amb la Carolina López (mare dels seus fills) i la seva situació literària i personal estava controlada i estable. No bevia alcohol, només aigua o una taronjada. Tenia un cert renom com escriptor i editava a la prestigiosa editorial del Sr. Herralde, Anagrama. Aquest dia es va reconciliar amb Girona, ciutat que hi va mal viure entre els anys 1980 al 1985. Després es va establir definitivament a Blanes, on possiblement hi va trobar, per fi, el seu lloc en el món. Aquell dia, a Girona, va conèixer (entre altres) a dos escriptors que el van marcar molt: Javier Cercas i Ponç Puigdevall. Va ser una llarga nit, on l’intercanvií d’impressions, d’experiències, de lectures, d’autors, de debilitats van ser la protagonista, entre copa i copa – menys en Bolaño que només bevia aigua- i cigars,...Aquella nit va ser l’inicií d’unes amistats que van durar fins a la seva prematura mort.
Bolaño va tornar a Girona i, també, a la 22. Va tornar com a client i amic. També a presentar llibres seus i dels amics recents, escriptors. Una mesos després de la presentació de “Llamadas telefònicas”, Bolaño, va presentar el recull de contes “Era un secret” de Poç Puigdevall que va publicar a Quaderns Crema. Va ser una altre nit literària llarga i extraordinària. En aquesta presentació, Bolaño, va entrar en contacte amb l’editor de Quaderns Crema, Jaume Vallcorba, que temps més tard li va editar dos llibres de poesia, a la seva editorial en castellà El Acantilado: “Tres” i “Los perros romanticos”, en aquest darrer, Bolaño, parla de Girona i els seus amics. No gaire temps després, Bolaño va presentar el recull d’articles publicats per El Acantilado “Relatos reales” de Javier Cercas.
La nit més literària, la més multitudinària de públic i de la que guardo millor record, va ser la darrera, en la que Bolaño en va ser protagonista absolut a la 22. Va ser a la presentació del seu llibre més reconegut “Los detectives Salvajes”. Bolaño, estava acompanyat per aquest esdeveniment per en Javier Cercas i en Ponç Puigdevall, com a presentadors i avaladors d’aquesta gran novel·la. Entre el nombrós públic hi havia, Jorge Herralde, editor de Bolaño, que també va parlar i, entre altres coses, va dir la frase: “la 22 es la isla de Bolaño”; el germà d’en Jorge, el cineasta Gonzalo Herralde; l’escriptor i amic del protagonista de la nit, Enrique Vila-Matas i la seva dona Paula; Carolina López, la dona de Bolaño; Antoni Garcia-Porta, amic de Bolaño i amb el que va escriure (a quatre mans) el primer llibre que Bolaño va publicar a Espanya; el director de cinema Ventura Pons, que aquell mateix dia presentava la seva darrera pel·lícula a Girona i no s’ho va voler perdre; Imma Merino, amiga i periodista; Felip Ortega, que en aquella època treballava a la 22... i jo enmig de tota aquella gent, com a mestre de cerimònies i, sobretot, espectador d’aquella vetllada que va acabar a casa (al barri vell de Girona) de la professora d’art de la Universitat de Girona, Pepa Balsac i el seu company Lluís Jover, il·lustrador, dissenyador i actor ocasional.
Aquella va ser una nit llarga, agradable, intensa, amigable, literària i, fins i tot en alguns moments, banal.
Bolaño va tornar per la 22. Visites ràpides i a buscar algun llibre. Recordo que en una de vegades li vaig donar un conte per el seu fill que feia poc que havia nascut. Uns mesos després quan va tornar, em va dir que la criatura no deixava ni un moment el conte i n’hi va comprar un altre.
El mateix any 2003, el mes de març, vaig veure per darrera vegada a Bolaño, a Barcelona, a l’entrega del Premi Seix Barral. Bolaño no era gaire amic de les multituds i de les “relacions publiques”. Estava en un recó, assegut, acompanyat d’un jove escriptor xilè que em va presentar: Gozalo Garcés. Vam parlar poc. Li vaig dir si presentaríem un recull de contes que havia de sortir. Em va dir que potser si, però que estava molt lligat amb l’escriptura d’ una novel·la llarga, molt llarga. No el vaig veure més, ni durant el dinar. Ara, quan vaig el Premi Seix Barral, sempre em ve a la memòria la darrera imatge de Bolaño. Gozalo Garcés, curiosament, m’el va tornar a presentar un temps després, a la 22, en Cercas. Resulta que feia mesos que vivia a un dels pisos de sobre la 22, amb la seva dona francesa i el seu fill petit i jo no me n’havia adonat. Sempre parlàvem, amb en Gozalo, de Bolaño. Fa uns dos anys, en Gozalo amb la seva dona i el seu fill, van tornar a Xile.
Roberto Bolaño, en els darrers mesos , com si presentis la seva prematura desaparició, es va tancar a la tranquil·litat de Blanes, llegint (una passió de sempre) i escrivint, escrivint molt i trucant, llargades trucades telefòniques, a els seus amics...En el moment de la seva mort, ja tenia enllestit i lliurat al seu editor Jorge Herralde un recull de contes i una novel·la (inacabada) de més de vuit-centes pàgines pensada, en un principi, per editar-la en tres parts. Era la reconeguda i aplaudida “2666”.
Després de mort, Bolaño, encara ens va fer viure una nit memorable i plujosa d’hivern a Blanes. Va ser el 19 de desembre de 2003, a la nova Biblioteca de Blanes, organitzat per la Fundació Àngel Planells, es va fer un multitudinari homenatge a Bolaño. L’homenatge, amb diversos actes, va acabar amb una debat protagonitzat per gent molt lligada a la vida de Bolaño: Jorge Herralde, Enrique Vila-Matas, Javier Cercas, Ponç Puigdevall, Antoni García-Porta, Rodrigo Fresan. Vaig tenir l’honor de presentar l’acte i conduir la tertúlia. També, com tantes nits amb en Bolaño, vam acabar a les tantes...
Ara fa dos anys, per Nadal, el director teatral, Àlex Rigola era a la 22 passejant i mirant llibres. Per aquelles coses de la vida, va aparèixer en Javier Cercas i els vaig presentar. Vam anar en un bar a prendre un cafè. Rigola ens va dir que estava enllestint una adaptació teatral de la darrera novel·la de Bolaño, 2666. Tant en Cercas com jo li vam dir que estava boig. Al cap deu mesos vaig tenir la sort de veure l’obra. Es dels millors muntatge teatrals que he vist amb anys.
Sempre em quedarà el record de Bolaño, la seva veu ronca, gens cridanera i pausada . La seva mirada i la seva gran amabilitat i humanitat. També, els seus llibres.
“Viva Bolaño!”, com cridava moltes vegades en Cercas.
Guillem Terribas
Vaig conèixer a Roberto Bolaño, a propòsit de la presentació, a la Llibreria 22, del seu llibre de relats “Llamadas telefònicas” (Anagrama 1997). Ell ja estava establert a Blanes, on va anar a viure-hi amb la seva mare. Ja estava casat amb la Carolina López (mare dels seus fills) i la seva situació literària i personal estava controlada i estable. No bevia alcohol, només aigua o una taronjada. Tenia un cert renom com escriptor i editava a la prestigiosa editorial del Sr. Herralde, Anagrama. Aquest dia es va reconciliar amb Girona, ciutat que hi va mal viure entre els anys 1980 al 1985. Després es va establir definitivament a Blanes, on possiblement hi va trobar, per fi, el seu lloc en el món. Aquell dia, a Girona, va conèixer (entre altres) a dos escriptors que el van marcar molt: Javier Cercas i Ponç Puigdevall. Va ser una llarga nit, on l’intercanvií d’impressions, d’experiències, de lectures, d’autors, de debilitats van ser la protagonista, entre copa i copa – menys en Bolaño que només bevia aigua- i cigars,...Aquella nit va ser l’inicií d’unes amistats que van durar fins a la seva prematura mort.
Bolaño va tornar a Girona i, també, a la 22. Va tornar com a client i amic. També a presentar llibres seus i dels amics recents, escriptors. Una mesos després de la presentació de “Llamadas telefònicas”, Bolaño, va presentar el recull de contes “Era un secret” de Poç Puigdevall que va publicar a Quaderns Crema. Va ser una altre nit literària llarga i extraordinària. En aquesta presentació, Bolaño, va entrar en contacte amb l’editor de Quaderns Crema, Jaume Vallcorba, que temps més tard li va editar dos llibres de poesia, a la seva editorial en castellà El Acantilado: “Tres” i “Los perros romanticos”, en aquest darrer, Bolaño, parla de Girona i els seus amics. No gaire temps després, Bolaño va presentar el recull d’articles publicats per El Acantilado “Relatos reales” de Javier Cercas.
La nit més literària, la més multitudinària de públic i de la que guardo millor record, va ser la darrera, en la que Bolaño en va ser protagonista absolut a la 22. Va ser a la presentació del seu llibre més reconegut “Los detectives Salvajes”. Bolaño, estava acompanyat per aquest esdeveniment per en Javier Cercas i en Ponç Puigdevall, com a presentadors i avaladors d’aquesta gran novel·la. Entre el nombrós públic hi havia, Jorge Herralde, editor de Bolaño, que també va parlar i, entre altres coses, va dir la frase: “la 22 es la isla de Bolaño”; el germà d’en Jorge, el cineasta Gonzalo Herralde; l’escriptor i amic del protagonista de la nit, Enrique Vila-Matas i la seva dona Paula; Carolina López, la dona de Bolaño; Antoni Garcia-Porta, amic de Bolaño i amb el que va escriure (a quatre mans) el primer llibre que Bolaño va publicar a Espanya; el director de cinema Ventura Pons, que aquell mateix dia presentava la seva darrera pel·lícula a Girona i no s’ho va voler perdre; Imma Merino, amiga i periodista; Felip Ortega, que en aquella època treballava a la 22... i jo enmig de tota aquella gent, com a mestre de cerimònies i, sobretot, espectador d’aquella vetllada que va acabar a casa (al barri vell de Girona) de la professora d’art de la Universitat de Girona, Pepa Balsac i el seu company Lluís Jover, il·lustrador, dissenyador i actor ocasional.
Aquella va ser una nit llarga, agradable, intensa, amigable, literària i, fins i tot en alguns moments, banal.
Bolaño va tornar per la 22. Visites ràpides i a buscar algun llibre. Recordo que en una de vegades li vaig donar un conte per el seu fill que feia poc que havia nascut. Uns mesos després quan va tornar, em va dir que la criatura no deixava ni un moment el conte i n’hi va comprar un altre.
El mateix any 2003, el mes de març, vaig veure per darrera vegada a Bolaño, a Barcelona, a l’entrega del Premi Seix Barral. Bolaño no era gaire amic de les multituds i de les “relacions publiques”. Estava en un recó, assegut, acompanyat d’un jove escriptor xilè que em va presentar: Gozalo Garcés. Vam parlar poc. Li vaig dir si presentaríem un recull de contes que havia de sortir. Em va dir que potser si, però que estava molt lligat amb l’escriptura d’ una novel·la llarga, molt llarga. No el vaig veure més, ni durant el dinar. Ara, quan vaig el Premi Seix Barral, sempre em ve a la memòria la darrera imatge de Bolaño. Gozalo Garcés, curiosament, m’el va tornar a presentar un temps després, a la 22, en Cercas. Resulta que feia mesos que vivia a un dels pisos de sobre la 22, amb la seva dona francesa i el seu fill petit i jo no me n’havia adonat. Sempre parlàvem, amb en Gozalo, de Bolaño. Fa uns dos anys, en Gozalo amb la seva dona i el seu fill, van tornar a Xile.
Roberto Bolaño, en els darrers mesos , com si presentis la seva prematura desaparició, es va tancar a la tranquil·litat de Blanes, llegint (una passió de sempre) i escrivint, escrivint molt i trucant, llargades trucades telefòniques, a els seus amics...En el moment de la seva mort, ja tenia enllestit i lliurat al seu editor Jorge Herralde un recull de contes i una novel·la (inacabada) de més de vuit-centes pàgines pensada, en un principi, per editar-la en tres parts. Era la reconeguda i aplaudida “2666”.
Després de mort, Bolaño, encara ens va fer viure una nit memorable i plujosa d’hivern a Blanes. Va ser el 19 de desembre de 2003, a la nova Biblioteca de Blanes, organitzat per la Fundació Àngel Planells, es va fer un multitudinari homenatge a Bolaño. L’homenatge, amb diversos actes, va acabar amb una debat protagonitzat per gent molt lligada a la vida de Bolaño: Jorge Herralde, Enrique Vila-Matas, Javier Cercas, Ponç Puigdevall, Antoni García-Porta, Rodrigo Fresan. Vaig tenir l’honor de presentar l’acte i conduir la tertúlia. També, com tantes nits amb en Bolaño, vam acabar a les tantes...
Ara fa dos anys, per Nadal, el director teatral, Àlex Rigola era a la 22 passejant i mirant llibres. Per aquelles coses de la vida, va aparèixer en Javier Cercas i els vaig presentar. Vam anar en un bar a prendre un cafè. Rigola ens va dir que estava enllestint una adaptació teatral de la darrera novel·la de Bolaño, 2666. Tant en Cercas com jo li vam dir que estava boig. Al cap deu mesos vaig tenir la sort de veure l’obra. Es dels millors muntatge teatrals que he vist amb anys.
Sempre em quedarà el record de Bolaño, la seva veu ronca, gens cridanera i pausada . La seva mirada i la seva gran amabilitat i humanitat. També, els seus llibres.
“Viva Bolaño!”, com cridava moltes vegades en Cercas.
Guillem Terribas
* Aquest article es publicrà el setembre 2008 a la Revista "El llop ferotge", en un espcial dedicat a Roberto Bolaño.
* Avui, dia 15 de juliol de 2008, fa cinc anys de la mort de Roberto Bolaño.
* Avui, dia 15 de juliol de 2008, fa cinc anys de la mort de Roberto Bolaño.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada