Que vagi bé, Pare Tià…
Encara no refet de l’anunciada però no acceptada mort de l’amic Miquel Diumé, que rebo la notícia, també temuda, de la mort del Pare Tià. Per tant, escric aquestes ratlles amb una pena molt forta i amb llàgrimes als ulls.
De molt jove, quan en Tià va deixar el seu poble de Vilademat per venir a estudiar a Girona em va fer de pare, de germà i d’amic gran. Ens ho va fer a tota una colla de vailets que volien canviar el mon i que el mon, amb el temps, ens ha anat canviant a tots. A ell no. L’he conegut sempre igual: lluitador de causes perdudes, que de vegades no ho eren tant. Amb una vocació constant de deixar el món una mica millor de com el va trobar. Amb contradiccions, però amb uns principis que mai va abandonar.
En Tià, com a bon pare, sempre t’exigia més, era molt crític amb el que feies. Però sempre vaig (vam) saber que ho feia perquè ens estimava i volia que no marxéssim del camí. Un camí, ple d’aventures i amb moltes ganes de viure.
Tià, sempre em quedarà el teu somriure “morri” empordanès, els sopars a Font-Sabeu, el viatge “dels quarentins”, els dissabtes al migdia a la 22.... Això ningú ens ho podrà prendre.
Moltes gràcies i..., que vagi bé.
Guillem Terribas.
Encara no refet de l’anunciada però no acceptada mort de l’amic Miquel Diumé, que rebo la notícia, també temuda, de la mort del Pare Tià. Per tant, escric aquestes ratlles amb una pena molt forta i amb llàgrimes als ulls.
De molt jove, quan en Tià va deixar el seu poble de Vilademat per venir a estudiar a Girona em va fer de pare, de germà i d’amic gran. Ens ho va fer a tota una colla de vailets que volien canviar el mon i que el mon, amb el temps, ens ha anat canviant a tots. A ell no. L’he conegut sempre igual: lluitador de causes perdudes, que de vegades no ho eren tant. Amb una vocació constant de deixar el món una mica millor de com el va trobar. Amb contradiccions, però amb uns principis que mai va abandonar.
En Tià, com a bon pare, sempre t’exigia més, era molt crític amb el que feies. Però sempre vaig (vam) saber que ho feia perquè ens estimava i volia que no marxéssim del camí. Un camí, ple d’aventures i amb moltes ganes de viure.
Tià, sempre em quedarà el teu somriure “morri” empordanès, els sopars a Font-Sabeu, el viatge “dels quarentins”, els dissabtes al migdia a la 22.... Això ningú ens ho podrà prendre.
Moltes gràcies i..., que vagi bé.
Guillem Terribas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada