EL MEU MON. En Salomó Marquès Sureda.

Portada del llibre 

Em costa recordar i fer lligar dates de quan va començar la meva, la nostra, relació i amistat amb en Mon, en Salomó Marquès Sureda.

Coneixia els seus germans, els  malaguanyats  Bep i Mili,  de l’escoltisme, però amb en Mon va ser més tard, en el Col·legi Bisbe Cartanyà, en unes trobades amb gent que més tard van fer una colla i que jo sempre he anomenat “la Tribu”.

Amb la Tribu i amb en Mon al davant vam crear una mena de comunitat, eren els anys seixanta /setanta, i teníem tota una vida per fer i descobrir i volíem, com la majoria de la gent jove d’aquella època, canviar el món i una manera nova de viure i de conviure. En Mon encara era capellà i era el més gran i amb molta més experiència que tots nosaltres. Tot i ser un home de la broma, quan calia posava seny i ens sabia orientar i aconsellar. Les reflexions que fèiem comunitàriament van anar prenent forma i ens han servit de molt pels diferents camins que hem anant agafant la gent de la Tribu. Va ser en  aquella època i a través d’en Mon que vaig conèixer millor a mossèn Modest Prats.

En Mon se’n va anar a Itàlia, a Roma, i un any després, el mes de juliol del 1972, el vam anar a recollir amb una trobada fenomenal a Firenze. Dic trobada perquè hi vam anar per diferents conductes i grups la gent de la Tribu. A Firenze ens vam retrobar i en Mon ja no era capellà. Allà es va oficialitzar la seva relació amb l’extraordinària Montserrat Terradas, companya de vida.

I, és clar, ara vaig fent recordatori i memòria enrere dels més de cinquanta anys de coneixença, i me n’adono de que han passat moltes històries, alegries, tristeses, aventures, anades i vingudes, gent que ens ha deixat, celebracions, aniversaris, casaments i naixements. Sopars, dinars i excursions. Viatges a prop i per Europa i fins i tot a Guadalajara, a Mèxic.

No vull especificar totes aquestes vivències, trobades i xerrades perquè no sabria per on començar ni tampoc per on acabar, perquè son moltes durant anys, i els que queden! Només deixar constància que en Mon per a  mi i per a una colla de gent que jo anomeno “Tribu”,  ens ha ajudat molt, ens ha fet costat a les bones i a les dolentes i hem compartit grans moments, i sempre amb aquella ironia i humor que l’han humanitzat tant i que sempre li hem agraït.

Gràcies, Mon, per la teva vida i encara més gràcies per deixar-me`n compartir una part d’ella i, per molts anys!

Guillem Terribas Roca. Text publicat en el llibre "Salomó Marquès, educació, memòria i democràcia.  

* El llibre es va presentar en el acte de reconaixement que se l'hi va fer el 8 de maig de 2026 a l'Auditori Josep Irla.  

Noticia:   https://tuit.cat/YFPs1 

Mon Marquès Sureda. Reconeixement

 

Divendres 8 de juny a les 18 h.  a l'auditori Josep Irla, de Girona, reconeixement a 

persona de SALOMÓ MARQUÈS SUREDA.  

 

Mon Marquès, l’educació per a un món millor

Gran homenatge a Salomó Marquès, home savi i bo.

Va ser un acte emocionant, a l’altura del que mereix l’homenatjat, un home savi i bo, com es va dir ahir a la tarda moltes vegades i de diverses maneres sobre Salomó Marquès i Sureda, a l’auditori Josep Irla de la Generalitat a Girona, ple com poques vegades ho ha estat. Organitzat pel Nucli Paulo Freire de la Universitat de Girona (UdG), l’homenatge a Salomó Marquès –complementat amb un llibre–, Mon per als seus molts amics, van ser dues hores en què persones properes a ell, des de diferents cares de la seva figura polièdrica, li van agrair la feina, el tarannà i la voluntat irrenunciable de voler fer “un món millor”, amb en Mon assegut a la primera fila, al costat de la seva companya de vida, Montse Terrades, ell lluint el seu mig somriure etern per intentar assimilar de cop tanta demostració d’afecte. Mestre de mestres, catedràtic emèrit d’història de l’educació, primer degà de la Facultat de Ciències de l’Educació de la UdG, impulsor de Justícia i Pau a Girona i d’altres iniciatives solidàries, Marquès (l’Escala, 1942) és, com va dir l’alcalde de Girona, Lluc Salellas, al final de l’acte, un referent que transcendeix la ciutat i el país.

Després de la intervenció inicial del pedagog Xavier Besalú, conductor de l’acte, en què va destacar “l’ estudi minuciós , pacient, sempre inacabat” de Marquès sobre l’exili dels mestres republicans –“Va fer aquesta recerca per imperatiu moral i sentit cívic, no per fer currículum”–, s’hi va projectar un vídeo de Pep Caballé sobre la vida de Marquès. Tot seguit van començar els testimonis: Pere Domènech, que va ser company seu al seminari i és ara rector de les parròquies d’Olot, va destacar “l’esperit educatiu i de servei” de Marquès i els seus “valors cristians en favor dels més dèbils”, així com l’estret vincle que tots dos van tenir amb Modest Prats. Anna Bover, gran referent de l’escoltisme gironí, del qual Marquès també ha estat historiador, va parlar d’ell com d’“una persona sempre participativa i col·laboradora”. Mònica Thomas, directora de Justícia i Pau a Girona, va subratllar que la manera que Marquès ha tingut per intentar transformar la societat ha estat “sembrant consciència i esperança”. 

L’exalcaldessa Anna Pagans, que el 2010 va encarregar a Marquès el pregó de les Fires, li va agrair el seu “immens compromís educatiu amb la ciutat”, i la bibliotecària Imma Pagès, que no hi va poder assistir, li va transmetre un missatge d’agraïment en nom de moltes generacions d’alumnes. Tot seguit, els músics Pau i Marc Marquès, nebots d’en Mon i antics membres d’Umpah-Pah, van cantar amb tot el públic Abril 74, que Lluís Llach va dedicar a la Revolució dels Clavells portuguesa del 1974, el mateix any que es van casar Marquès i Sureda. També, més tard, van interpretar Al alba, de Luis Eduardo Aute, convertida en himne contra la pena de mort, una de les causes que va mobilitzar Justícia i Pau.
El professor Jordi Feu va dir que Marquès és un gran exemple de mestre perquè “sap molt, ho sap explicar i inspira els altres”. Josep González-Agàpito, catedràtic emèrit de teoria i història de l’educació de la UB, es va referir al seu amic com a referent de “la tasca educativa que no només forma persones, sinó que les desperta”. Una altra neboda i exalumna, Marta Marquès, va recordar el Mon més familiar, i Joan Colomer, mestre d’adults i company de Marquès a la primera promoció de pedagogia de la UAB, va dir que són més necessaris que mai referents sòlids com en Mon en “una societat líquida amb memòria de peix”.

En el bloc final van intervenir les autoritats: el bisbe fra Octavi Vilà; el rector de la UdG, Josep Calbó; Gemma Geis, en nom de la Diputació, i Sílvia Paneque, representant el govern, a més de l’alcalde, tots ells oblidant les seves diferències per agrair a Salomó Marquès tot el que ens ha ensenyat com a societat.
Xavi Castillon, text i fotos, publicat en el Punt Avui 09.05.2026 

Enregistrament complert, el podeu veure a través d'aquest enllaç.
https://www.youtube.com/watch?v=EGxsiXhXy68