Gràcies, Josep Tarrés

La figura de l’il·lustre desaparegut Josep Tarrés i Fontan apareix en les necrològiques amb el subtítol “poeta”; i és correcte perquè Josep fou de per vida un bon poeta, d’una sensibilitat fora del torrent. El dia 28 de setembre del 2019 es representà a La Planeta el seu poema “El pessebre gòtic de Girona” a càrrec de Grup Proscènium, darrera vegada que rebé el reconeixement d’un públic entusiasmat.

A la Sala La Planeta quan va fer 90 anys.

Però cal assenyalar que la dimensió poètica de Josep Tarrés va més enllà d’uns versos ben travats. Els poetes escriuen llurs composicions perquè el públic les llegeixi, reciti o mediti. Ell va portar a terme iniciatives que ultrapassen el sentit de poeta “de papers”. En podríem assenyalar a manats, però segurament la més emblemàtica fou el descobriment i la restauració del call del carrer de la Força.
Recordem l’aspecte ruïnós d’aquell amuntegament d’habitatges improvisats, l’un damunt de l’altre, ocupats amb gent vinguda després de la guerra, que maldaven per sobreviure en aquell indret, ple de rates i brutícia. Només ell tenia la intuïció de convertir aquell galimaties de pisos rònecs en espais oberts –va descobrir dos carrers tancats feia dècades– i crear el seu gran projecte: el centre hebreu d’Isaac el Cec.
Aquest home, sense els mitjans econòmics necessaris, fiat de promeses de gent d’upa que no es van complir, es va arremangar, va llogar paletes, i amb la seva intuïció, va començar l’àrdua empresa de derruir els afegitons que els segles hi havien dipositat, fins a aconseguir recuperar uns espais que si per una part evocaven més de sis-cents anys d’història, per l’altra era un paradís increïble. Les nits es van omplir de versos sefardites, de cançons, i d’aromes, junts en bona companyia i al voltant de l’estrella de David que adorna el centre del pati.

Josep Tarrés, a la Planeta el 28.09.2019 

Va arribar un moment que tingué dificultats per pagar les factures que li queien al damunt. Llavors les institucions públiques –tan amatents sempre– aconseguiren la propietat, canviaren el nom i el destí del Centre. No deixaren ni un record d’en Josep sobre aquelles pedres! És un greuge que encara patim i que esperem veure recuperat.
Tarrés no defallí i emprengué moltes altres iniciatives, lligades al bon fer de la seva esposa: l’escultora Pia Crozet. Faria falta un número monogràfic per exposar-les; això sí, sempre amb un peu vora l’abisme econòmic, però sense mostrar mai desànim.

Afirmem que Girona va canviar de pell per l’atreviment de dues persones, Joaquim Nadal i Josep Tarrés, cadascú en el seu àmbit, urbanístic i permissiu el primer; i omplint la ciutat de poesia, de fantasia i de tradició el segon. Aquella “Girona grisa i negra” mutà en uns anys. Un d’ells, Josep Tarrés, ja no hi és, i només podem repetir: “Gràcies, Josep.”

JOAN RIBAS , publicat en el PuntAvui  25.04.2021

* Joan Tarrés era un personatge extraordinari que ha posat Girona en les faules i les històries més fantàstiques que un pot imaginar. No era un il·luminat, era un creador d'històries basades en la cultura Catòlica Romana i Jueva. Del no res en feia una aventura extraordinària, fantàstica. i, sempre Girona. En la fantasia de Josep Tarrés, Tota la història de la humanitat, té a veure o té relació amb Girona. 
Allà on sigui, seguirà explicant històries i donarà a conèixer la Ciutat de Girona. Per molts anys i gràcies Josep per fer-nos compartir la teva fantasia, poesia i ganes de viure.
GTR.