Una imitació que alegra la vida

IMITACIÓN A LA VIDA
( Imitation of Life Estats Units, 1959 )
Direcció:Douglas Sirk.
Intèrprets: Lana Turner, John Gavin,
Susan Kohner, Sandra Dee.
 Durada: 124 min.
Gènere: Drama.
 Idioma: Anglès.
Data d'estrena: 20/04/2017.
Còpia en 35mm.

A «Alegra’m la vida», el llibre amb el qual Guillem Terribas festeja el cinema evocant moments estel·lars de la seva vida cinèfila i explicant l’experiència de veure unes quantes pel·lícules amb la seva neta Martina, pot llegir-se: «Creadors, guionistes, muntadors, fotògrafs, compositors i actors europeus són en bona part responsables de l’entusiasme que molts sentim pel cinema americà. Directors com Douglas Sirk, Billy Wilder, Charles Chaplin, Alfred Hitchcock, Fritz Lang, Jacques Tourneur.... en són una bona mostra». En aquest seu llibre, fet a imatge i semblança seva i, per tant, apassionat, sincer i definitivament alegre tot evitant la nostàlgia mentre convida cada lector a recordar la iniciació en el cinema i a renovar-li l’amor, Terribas no fa referència concreta a cap pel·lícula de Sirk, alemany nascut a Hamburg l’any 1897 que s’anomenava realment Claus Detlef Sierck i va abandonar el seu país durant el nazisme; però el director de tants de melodrames sublims, com ara «Magnificient Obsession» i «All That Heaven Allows», enceta la seva llista de cineastes europeus que li han fet estimar el cinema de Hollywood. No vol dir que sigui el primer de les seves preferències, però devia ser el primer que li va venir al cap. I això no deu ser per res. A més, ens consta que li resulta impossible veure el final d’«Imitation of life» sense plorar. No és l’únic perquè, de fet, gairebé és impossible no emocionar-se en «assistir» al funeral cantat per Mahalia Jackson i en la qual una jove plora la mare de la qual ha renegat perquè, tenint la pell força clara, vol aparentar que no és negra. El cas és que, per festejar l’amor al cinema i celebrar «Alegra’m la vida», el cinema Truffaut projecta com a «clàssic del mes» l'última pel·lícula dirigida per Douglas Sirk, culminació d’un art melodramàtic amb el qual va explorar la complexitat humana (amb la tendència dels individus a la insatisfacció i la infelicitat) i va esbossar una crítica del racisme, el classisme i la hipocresia de la societat nord-americana dels anys 50.

Realitzada l’any 1958 per a l’Universal, la pel·lícula està protagonitzada per Lana Turner, que hi encarna l’actriu Lora Meredith, però el personatge possiblement més interessant és aquesta jove que, per evitar la discriminació que pateixen els negres, aparenta ser blanca. Interpretada per Sarah Jane Johnson, Susan Kohner és filla d’una dona (Juanita Moore) que, després de conèixer-se a la platja de Coney Island junt amb les seves filles respectives, es converteix en la criada de Lora, que aleshores és una vídua jove amb aspiracions com actriu. Aquesta última triomfarà al teatre, però sempre tindrà una certa insatisfacció mentre la seva filla (Susan Dee) considera que no li fa prou atenció i no s’acaba de comprometre en la seva relació amorosa amb un fotògraf (John Gavin). De fet, sobretot en el cas de Lora i Susan, els personatges desitgen una altra vida i d’alguna manera fan una imitació: Imiten una altra identitat, imiten la vida, viuen més una ficció que una realitat. No és per res que tant una com l’altra es dediquin al món de l’espectacle, sigui el teatre o, en el cas de Susan, les varietats: representacions, il·lusions, imitacions. Douglas Sirk també era conscient que el cinema és una imitació a la vida, però va convertir-lo en un mirall que, més enllà dels arguments i de l’època dels seus films, continua reflectint-nos en les nostres desigs, insatisfaccions, imitacions a la vida. Mestre absolut de la posada en escena, el cineasta va utilitzar els miralls amb una intenció profunda que, a propòsit d’«Imitation of life», va apuntar en una llarga entrevista de John Halliday: «Hi ha una expressió meravellosa en anglès: through a glass darkly (veure de manera confusa a través d’un mirall). Tot, fins i tot la vida, està inevitablement allunyat de tu. No pots arribar al real, ni tocar-lo. Només veus reflexos. Si tractes d’agafar-te a la
felicitat, els teus desigs només troben el cristall. No hi ha esperança».

Imma Merino, Guillem Terribas i Àngel Quintana

Douglas Sirk tenia, certament, una visió pessimista que fa que, subvertint les convencions de Hollywood, els «finals feliços» dels seus films sempre suggereixen una certa infelicitat, una mancança. Tot i el final catàrtic d’«Imitation of life», podem sospitar que els personatges tornarien a caure en els propis paranys. Tanmateix, quan el cinema és extraordinari, sempre «alegra la vida». O no, Guillem?
Imma Merino / Full de Sala Cinema Truffaut 20.04.2017