Demà serà un altre dia.

dissabte, 21 de novembre del 2020

ERNEST LLUCH, en el record: 20 anys després. Presentacions a la Llibrer...


L'Ernest lluch era un personatge que a la que podia passava per la Llibreria 22. Hi va fer diverses presentacions. Hi ha constància en aquestes dues gravacions. La Primera el 2 de gener de 1992 a la Llibreria Universitària 22, del llibre de Joan Noguer NACIONALISME I TERRITORI. La segona, el 18 de gener de 1995, pertany a la Llibreria 22 i la presentació del llibre de Josep Guardiola Girbal SOLUCIÓ DEFINITIVA A L' ATUR . Imatges i Realització de Guillem Terribas. Girona 21 de novembre de 2020, vint anys després del ser assassinat per ETA. ERNEST LLUCH, sempre en el record.

dilluns, 9 de novembre del 2020

EL PASSAT DE GIRONA * Joan Ribas

Pel que hem conegut, va ser en el temps del primer confinament per la pandèmia, quan els arxivers municipals de Girona, Joan Boadas i Raset i Anna Gironella i Delgà, decidiren recollir en un llibre l’Autobiografia de Girona. Es posaven una feinada al davant. I no únicament seleccionant els documents, fotografies i gravats que podien ser d’utilitat per a la seva comesa, sinó a més per documentar estudis adients a cada imatge, que servissin per orientar al lector. Posats a la feina, no quedà cap més remei que sacrificar bona part del doll d’imatges que existeixen. Dos mil·lennis de la vida d’una ciutat despleguen una quantitat impressionant de rastres gràfics. Boada ens diu que per fer un compendi exhaustiu hauria estat necessària una enciclopèdia!

Però el resultat de la seva investigació ha donat un resultat enlluernador: un enorme volum que recull sistemàticament la vida de la ciutat, en els seus detalls. Aquest treball no ha estalviat paginació ni format per donar referència del nostre passat quotidià d’una manera gràfica i ben pautada. El lector hi trobarà referències de les èpoques transcorregudes, des del temps del romans, fins al passat més recent. És un llibre per mirar i comprendre l’evolució ciutadana. També permet comprendre l’evolució del govern de la ciutat en el temps. S’hi publiquen fotografies a gran format, com ara l’estol de noies que aprenien a cosir amb màquines Singer en un local del carrer d’Abeuradors de l’any 1926, la màquina de cosir va ser tan revolucionària com els aparells d’informàtica ho son ara.
En el curs dels últims anys, Girona ha publicat molts estudis que temàticament exploraven aspectes de la ciutat, els seus esdeveniments, glòries i desgràcies per part dels historiadors. S’hi pot seguir cada tema amb profunditat, però el volum de Boada i Gironella és com un compendi de tantes aportacions. El llibre segueix la tradició de l’Ajuntament d’oferir als ciutadans per Fires un estudi que explori qüestions de la ciutat. Enguany podem dir que s’ha lluït amb un estudi gràfic que documenta la vida dels nostres avantpassats, dia a dia. A l’hora d’escollir la il·lustració per a questa crònica, se m’ofereixen mil possibilitats amb imatges del llibre. Hem optat per una de recent on figuren companys entranyables, alguns que formen part del passat més recent, i d’altres que avui hi són ben presents. Tots són Girona!
JOAN RIBAS , publicat a El Punt Avui 01.11.2020

Imatge que il·lustra l'article de Joan Ribas , La gent que col·laborava a Els Matins de RàdioCadena l'any 1981.  Entre altres, Maria Terradas, Narcís Jordi Aragó, Dr. Sánches Babot, Jaumo Fabregas, Jordi Soler, Mateu Ciurana, Quim Lladó, Guillem Terribas,...

diumenge, 8 de novembre del 2020

EXPOSICIÓ "Natura viscuda " de Mohammed Er-Rabehy / Espai 22


Imatges de la inauguració, el 4 de novembre de 2020, del pintor Mohammed Er-Rabery a l'Espai 22 de la Llibreria 22 de Girona. Exposició organitzada Per Els Amics del Museu d'Art de Girona. La exposició es podrà visitar durant tot el mes de desembre 2020. Imatges: Amics del Museu d'Art de Girona. Muntatge. Guillem Terribas.

diumenge, 1 de novembre del 2020

IMATGES DE 40 ANYS DEL PREMI DE NOVEL·LA CURTA JUST M. CASERO


Recull d'imatges de les edicions del Premi de Novel·la Curta JUST M. CASERO que convoca i organitza la Llibreria 22 de Girona. Son imatges de 39 edicions. L'edició número 40, que es d'aquest any 2020, no s'ha pogut celebrar pel tancament de Teatres i Cinemes per la pandèmia. Aquí va, doncs, aquest recull que ja té la seva història.

dijous, 22 d’octubre del 2020

A ESTE LADO DEL MUNDO, full de Sala Cinema Truffaut / Girona

A ESTE LADO DEL MUNDO
Espanya, 2020
Direcció: David Trueba


Intèrprets:Vito Sanz, Anna Alarcón,
Ondina Maldonado, Joaquín Notario,
Janfri Topera, Mohamed Zidane Barry
Gènere: drama social
Durada: 96 minuts
Idioma: castellà

“…el mundo en tus manos”

David Trueba en la seva ja llarga filmografia ha anat creant un estil i una manera d’explicar històries a través del cinema que son inconfusibles, agradables, entranyables, tristes, evocatives… La majoria d’elles tenen com a protagonista a un personatge de vegades patètic, indecís o indecisa, constantment dubtant del que ha de fer o dir; observadors i aparentment tranquils o tranquil·les; sensibles i curiosos, de vegades perdedors… Aquets personatges que comento els poden trobar amb la Lola Cercas, la periodista de Soldados de Salamina (2003); també a l’Antonio, el professor d’anglès de Vivir es fácil con los ojos cerrados (2013); o el venedor de productes cosmètics de Casi 40 (2018), per posar alguns exemples.

Una vegada més David Trueba sap trobar els diàlegs adients.Les converses son properes, normals, i reals. Semblen espontànies com si els hi surtis de dins, son totalment creïbles i per aquest motiu, en alguns moments en algunes converses, al igual que el protagonista, l’Alberto, Berto pels amics (molt ben interpretat i creïble Vito Sanz) ens quedem sorpresos i una mica acollonits del seu contingut.

A este lado del mundo ens trobem amb una història en què aparentment no hi passa res, però hi passa molt; que passa lentament, com si no tingués pressa, però té el ritme necessari perquè l’espectador vagi entrant en materia i arribi a entendre el que passa, al mateix temps que ho va desvetllant el protagonista.

Una història que comença amb la mort de la mare (el pare fa temps que va morir) i amb el notari que els hi llegeix el testament a ell i a les seves germanes. L’acomiadament de l’empresa en la que hi treballa d’enginyer, però al mateix temps li ofereixen un treball (provisional) a Melilla. El treball consisteix en potenciar la seguretat i al no accés a les valles, muralles que fan de frontera amb Marroc. I aquí es com juntament amb el protagonista descobrirem l’altra costat del món i ho farem de la mà d’un memorable personatges anomenat Nagore ( amb una fantàstica interpretació d’ Anna Alarcón), una guardià civil, que mai la veurem amb uniforme i que li farà de guia per aquest nou món, mal explicat i incomprès com és el de la immigració i la força que tenen aquesta gent en voler marxar de la misèria i saltar els impediments que els hi posa el “mon civilitzat”. En un moment de la pel·lícula, podem sentir la frase “Vallas para ricos contra los pobres”.

Trueba, ens ensenya com si fos una mena de “documental” la situació que viuen els transfronterers; però el que més l’interessa és la visió dels que els vigilen, els controlen o dels que vivim a l’altra costat.

Però també hi ha una història d’amor, una història de voler ser pares; moments de dubte de seguir o no. També de rebel·lia i emprenyament i un final sorpresa, que no desvetllarem.

Una vegada més, com he dit, sembla que Trueba no ens explica res, o no gaire res, però ens explica molt, molt més del que de vegades veiem en una primera visió.

Guillem Terribas 
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona 

dijous, 8 d’octubre del 2020

LLIBRERIA 22 * TARDOR 2020



Passejada per la 22 per veure les novetats de tardor, els suggeriments, les lectures recomanades. Imatges de la Llibreria 22, de Còmics 22 de la Llibreria&quiosc22 i de l'espai22. Presentacions de llibres,... tot el que la 22 fa i us proposa per aquesta tardor 2020. Realització Guillem Terribas.

dijous, 1 d’octubre del 2020

NOTICIARI Nº 9 * LLIBRERIA 22 * Tardor 2020





Imatges de la Llibreria, recomanacions i suggeriments de llibres. Novetats. Imatges de presentacions. Espai 22 i l'exposició d'Edgar Massegur. Realització de Guillem Terribas, 01 d'octubre 2020.

dimarts, 29 de setembre del 2020

NOTICIARI Nº 8 * Llibreria 22 de Girona * Setembre 2020





Informació de novetats, recomanacions i suggeriments. Imatges de la Llibreria i de les presentacions, com la del primer llibre de poesia de Josep M. Fonalleras L'ESTIUAJANT. També la d'en Ramon Iglesias CRÒNIQUES DES DEL CENTRE DE L'UNIVERS. Realització i muntatge de Guillem Terribas, 26 de setembre 2020.

dijous, 24 de setembre del 2020

1 "Josep Pla, inèdit" amb Josep Valls i Modest Prats





21 d'abril de 1982. Llibreria 22, Girona.
Presentació del llibre "Josep Pla, inèdit" de Josep Valls.
Intervenen Josep Valls i Modest Prats.
Donació de Guillem Terribas.

dilluns, 21 de setembre del 2020

Un Crist humaníssim / ENRIQUE IRAZOQUI


F
a cosa de tres anys vaig veure Enrique Irazoqui al bar Marítim, on, em consta per gent que el coneixia, hi va passar estones durant els molts anys que, exercint-hi llargament com a professor de literatura, va viure a Cadaqués. Sabia que havia tingut problemes de salut i semblava fràgil. Jo no el coneixia. Només el vaig saludar una vegada quan un amic comú, un llibreter de Girona(*), me’l va presentar com el “Cristu”. Em va emocionar aquesta trobada casual perquè, certament, també per mi és (i sempre ho serà) el Crist de L’evangeli segons Sant Mateu, de Pasolini, que va abordar el text procurant que la seva visió marxista recollís la d’una persona cristiana de les classes populars, com ara la seva mare, Susanna Colussi, que apareix en la pel·lícula com la Verge dolorosa.

El cas és que Irazoqui (català de pare basc i mare italiana) va morir fa pocs dies, tants d’anys després (uns cinquanta-set tenint present que el film és del 1964) que Pasolini, rebent aquell aleshores jove comunista amb la missió d’aconseguir el suport d’intel·lectuals italians pel Sindicat d’Estudiants clandestí al qual pertanyia, exclamés en veure’l: “He trobat Jesús. És a casa meva.” Li ho va dir a Ninetto Davoli, el seu amant, amb l’alegria d’haver trobat el que buscava feia temps. Una història coneguda, que Irazoqui va explicar molts cops, com també que va resistir-se a la proposta de Pasolini fins que un company va dir-li que podia destinar a la causa els diners oferts per la productora. Una història que, en tot cas, revela l’ull infal·lible del poeta i cineasta per trobar els seus actors. Ho he tornat a percebre en reveure el film: Irazoqui, amb 20 anys, encarnant un Crist humaníssim sense que la seva veu (va ser doblat per Enrico Maria Salerno) digui els sermons: hi ha, però, una veritat i una eternitat en aquell rostre antic.
Imma Merino, publicat en El PuntAvui 19.09.2020

Enrique Irazoqui, en Cristu, en el record. 

(*) El llibreter que anomena la Imma sóc jo. Fa anys un personatge alt, ben plantat, elegant i amb els cabells blanquinosos i amb un rostre antic, va començar a venir de tant en tant a la Llibreria. Mirava llibres, s'hi passejava, no deia res. Jo el mirava i tampoc li deia res. Algunes vegades comprava un llibre, li cobrava i molt simpàticament ens acomiadàvem, ell en castellà, jo en català. Solia ser sempre a la mateixa hora, a quarts de dues del migdia. Un dia em va preguntar que tal era el restaurant El Balcó, que està al costat de la Llibreria. Li vaig dir que era bo, que era un restaurant argentí i feien una carn molt bona. A partir d'aquell moment ja no només entrava a la llibreria, s'hi passejava i algunes vegades comprava algun llibre, sinó que també venia acompanyat d'una dona, madura de bon veure, rosa de cabell llarg i molt agradable que entre ells es parlaven en angles. Era la seva actual dona, d'una bellesa dolça i delicada; holandesa,  pintora i parlava un castellà d'estranger, mai m'ha quedat el seu nom.
Un dia ell fullejava un llibre de Paul Auster i per primera vegada m'hi vaig adreçar per comentar-li que m'agradava Paul Auster i ell em contestà que també li agradava.  Li vaig parlar de la faceta cinematogràfica de Auster. Llavors ell em va mirar i em preguntà: Te gusta el cine?. Amb precaució li vaig dir que si i sense cap més ampliació. Te gusta Passolini?, va se la segona pregunta. Li vaig dir que si que havia vist molt cinema d'aquest director italià i li vaig comentar la famosa l'Evangeli Segons Mateo. Mentre li deia, vaig caure que el protagonista, l'actor que feia de Crist, era Basc i li vaig comentar. Llavors ell em va mirar fixament i jo també i de sobte  vaig exclamar NO! eres tu!. I va riure. No crec que fos la primera vegada que feia aquella actuació. Ho dic perquè alguna altra vegada vam fer el mateix amb algun client amic meu. Des del llavors per a mi ha estat en Cristu, el que està entre nosaltres. 
Serena Vergano i Enrique Irazoqui. 

Moltes vegades es quedaven a menjar, una o dues tapes a la taverna i quan plegava de la Llibreria ja m'esperaven allà fora a la terrassa i la fèiem petar, amb la seva deliciosa dona. Parlàvem d'una mica de tot, llibres, sobre Cadaqués i la plaga de turistes a l'estiu, de la Serena Vergano, de Jose M. Nunes, de Passolini i d'Itàlia. D'escacs.  De pintura i de la vida. Dels seus fills, un de jove, fill de la seva relació amb la pintora holandesa, que alguna vegada hi era en aquestes tertúlies i també el que vivia a Nova York i que votava Republicans. Fins hi tot un dia, el fill republicà que vivia a Estats Units, me'l va presentar  un dia que va venir a la terrassa de la Taberna, que l'havia vingut a visitar amb la dona i un fill. Amb l'Enrique podíem parlar de tot, menys de Catalunya, el català i la independència. Aquí es posava en un pla de nacionalista espanyolista perillós. Parlava l'italià, angles, castellà i català perfectament. però el català no el volia parlar. 
Dues vegades el vaig fer "actuar" a en el Cinema Truffaut. La primera per presentar la pel·lícula de Pier Paolo Pasolini "L'evangeli....". Durant la presentació  li vaig fer explicar el que un temps enrere ja m'havia explicat de com Passolini el va agafar per fer el seu Crist. Estava ell afiliat a el Partit Comunista, i la cèdula de Barcelona el va enviar a Roma com a representant en unes trobades internacionals del PC. També que investigues el funcionament i obtenir ajuda per part del PCI. Un vespre el van invitar a una mena de festa que li van dir que hi aniria Passolini. Ell, aquell personatge no li interessava i poca cosa sabia d'ell. Quan va entrar Passolini a la Festa, l'Enrique estava assegut amb altre gent en una sofà i Passolini va anar directament cap ell. Va donar dues voltes a el sofà amb la mirada fixada amb aquell jove  de dinou anys que estava acollonit davant l'actuació d'aquell personatge. De cop i volta s'atura davant d'ell, el mira, encara més fixament i amb el dit l'assenyala i li diu "Tu ets el meu Crist!". L'Enrique encara molt més acollonit davant d'aquella afirmació li va contestar que no, que ell no era ni seria mai el seu Crist. El temps va donar la raó a en Passolini. Sempre més ha anat lligada la imatge de Irazoqui i Crist. Una vegada em va dir si volia anar amb ell a Matera, on s'hvia rodat "L'evangeli..." que li donaven un premi, bé de fet La Medalla de Ciutadania de la ciutat, això era l'any 2011. No hi vaig anar, coses de la feina. Aquella nit després de la presentació de la pel·lícula en el Truffaut, vam anar una colla a sopar amb ell i la seva dona, a la Penyora, on hi vam fer un bon sopar i una molt bona tertúlia.
La segona vegada que va tornar a venir a el Cinema Truffaut, va ser el 15 d'octubre del 2009, en un dels actes dedicats a el Cinema en el Festival de Teatre Temporada Alta. es va estrenar un curt "Aullidos" de Frederic Amat, basat en un guió inèdit de Guillermo Cabrera Infante de 15 pàgines. Vaig presentar l'acte en el que hi van intervenir els actors Jordi Vilches, Enrique Irazqui que intervenien en el curt; el seu director Frederic Amat, el productor Quique Camin i la viuda de Cabrera Infante, Miriam Díaz, que l'havia conegut feia anys a Girona en un curs d'estiu a la UDG amb en Guillermo i llavors diverses vegades en la festa de proclamació del Premi Seix Barral.


Li agradava tant el barri del Mercadal, amb el restaurant El Balco, la 22, la terrassa de la taberna... que segons ell tenia una aire cultura i tranquil, molt italià. Li encantava, tant que em va demanar si lo podia buscar un pis. Així ho vaig fer i junts vam anar un cinquè pis d'un edifici molt a prop entre el carrer hortes i Santa Clara, que jo coneixia els propietaris i em van deixar la clau perquè els hi ensenyés. No els hi va acabar de convèncer. Pocs dies després em va dir que sabia que en els pisos on jo vivia n'hi havia un per llogar. Vam anar a casa, li vaig ensenyar el pis perquè veies com eren els pisos. Li va agradar, però finalment res de res. Em sembla que tenia ganes, però a Cadaqués encara hi estava bé. Li molestava la massa gent que hi havia i també era massa lluny. Un temps després em va trucar que havia deixat Cadaqués i que s'havia instal·lat a Llançà, on hi havia llum, vida, que era molt agradable i no hi havia tanta gent, que era molt més tranquil i el mar era el mateix o millor.
El dijous Sant, sempre el trucava perquè moris bé, ell que tenia sort de ressuscitar el tercer dia. El diumenge el trucava per felicitar-lo per la bona resurrecció. 
La darrera vegada que el vaig veure, va ser a Cadaqués. Vaig anar amb el meu germà a Port Lligat a una trobada amb en Ventura Pons, que estava amb les actrius del seu nou film "Mis Dali" Claie Bloom i Sian Philips, que en Ventura em va presentar i vaig estar parlant una estona amb elles. A la tornada ens vam parar a  Cadaqués i vaig trucar a l'Enrique i em va dir que l'esperes en el Bar Maritim, que ara ell venia. Pocs minuts després ens abraçàvem i li presentava el meu germà. Em va dir que allà era com a casa seva i em va ensenyar, molt orgullós, una de les rajoles del terra on hi havia gravat el seu nom. Vam seure en una taula, vam prendre un refresc i durant una estona vam estar parlant  una mica de tot res en concret. Estava content que l'hagués trucat i ens haguéssim vist. Jo també. 
Fins fa poc les nostres relacions van ser a través de telèfon, wapsap o pel Facebook, que l'utilitzava bastant per provocar, per saludar i sobretot, per posar-hi fotografies del rodatge de "L'Evangeli..." i poques coses més. 

Jo sabia que li agradava la Almudena Grandes. El dotze de febrer d'aquest any dinava jo a Barcelona, amb altres llibreters, amb  l'escriptora. Amb l'Almudena ens coneixem de fa anys i tenim molt bona relació. El dinar era per parlar del seu darrer llibre "La hija de Franskeinstein". A l'Almudena li vaig comentar que entre els seus admiradors i seguidors hi tenia a Jesucrist. Amb la cara d'incredulitat i sorpresa, li vaig explicar que em referia, a l'actor que havia interpretat a Crist a la pel·lícula de Pier Paolo Passolini. L'Almudena va signar el llibre "Para Enrique, el más divino de los lectores. Ojala este también te guste. Con un beso". L'endemà el vaig trucar per dir-li que tenia el llibre signat per l'Almudena, que el podia passar a recollir per la 22. Molt content, l'Enrique, m'ho va agrair i vam parlar una estona  de que feia temps que no ens veiem que com li anava per Llançà i a veure si venia algun dia o jo l'aniria a visitar. Li vaig enviar una foto de la signatura per wapsap. Aquesta va ser la darrera vegada que vaig parlar amb ell. El llibre no el va venir a buscar.
Gullem Terribas Roca 

Viure com a Crist de Pasolini
Article de l'Àngel Quintana en el Punt-Avui 21.09.2020
Deia que no li agradava gaire explicar-ho, però ho havia explicat més de deu mil vegades. Enrique Irazoqui tenia 19 anys, era fill de mare italiana i el Sindicat Universitari de Barcelona va enviar-lo a Itàlia. Havia de recaptar fons per a la lluita antifeixista. Allà, va entrar en contacte amb els escriptors Vasco Patrolini, Giorgio Bassani i Rafael Alberti. Un dia, li van dir que li presentarien un intel·lectual controvertit que, després d’haver escrit novel·la i poesia, havia començat a fer cinema. Va trobar-se a Roma amb Pier Paolo Pasolini. En veure’l, Pasolini va estar una bona estona mirant-lo fixament. Al final, li va proposar si volia ser el Jesucrist d’una adaptació que volia fer de l’... segueixEvangeli segons sant  



Deia que no li agradava gaire explicar-ho, però ho havia explicat més de deu mil vegades. Enrique Irazoqui tenia 19 anys, era fill de mare italiana i el Sindicat Universitari de Barcelona va enviar-lo a Itàlia. Havia de recaptar fons per a la lluita antifeixista. Allà, va entrar en contacte amb els escriptors Vasco Patrolini, Giorgio Bassani i Rafael Alberti. Un dia, li van dir que li presentarien un intel·lectual controvertit que, després d’haver escrit novel·la i poesia, havia començat a fer cinema. Va trobar-se a Roma amb Pier Paolo Pasolini. En veure’l, Pasolini va estar una bona estona mirant-lo fixament. Al final, li va proposar si volia ser el Jesucrist d’una adaptació que volia fer de l’Evangeli segons sant Mateu. Irazoqui va dubtar, però els seus companys el van convèncer, ja que el sou que guanyés podria ajudar la causa política. L’anècdota és l’inici d’una llarga història que va convertir Enrique Irazoqui en una de les més singulars icones i en el Jesucrist més evocat del cinema.

dissabte, 19 de setembre del 2020

UNA PARA TODOS * Full de Sala del Cinema Truffaut * Girona

 

Uno para todos

España 2020
Direcció
: David Ilundain
Intèrprets: David Verdaguer, Patricia López Arnaiz, Clara Segura, Ana Labordeta, Betsy Túrnez, Jorge Pobes, Valèria Endrino
Gènere: drama
Durada: 94 minuts
Idioma: castellà

Assetjament, rencor i perdó
E
ns trobem davant de la típica pel·lícula sobre professor, alumnes i els seus conflictes. L’adaptació entre el nou professor i l’ambient de la classe, els conflictes, les diferents personalitats dels alumnes, amb els seus problemes tan personals com familiars i, també, entre ells. El nou professor haurà d’esbrinar què hi passa, en aquella classe.

El món del cinema ens ha ofert, com he dit, diferents versions sobre el tema, pel·lícules comercials i d’èxit com To Sir, whith Love (Rebelión en la aulas, 1967), dirigida per James Clavell, interpretada per un jove Sidney Poitier, que es va fer famós, en aquest film, per encarnar el professor de color que arriba a una escola anglesa, en un barri marginal i amb joves conflictius i que els acaba domant. Una altra és l’ extraordinari documental francès de l’any 2002 dirigit per Nicolas Philibert anomenat Être et avoir (Ser y Tener) protagonitzada pel professor de l’escola rural on es va filmar el documental Georges López i que va venir a presentar el film al Cinema Truffaut quan es va estrenar. També hi ha el famós musical que va ser la primera pel·lícula que va dirigir Herbert Ross l’any 1969 i també anglesa, Goodbye Mr. Chips (Adiós Mr. Chips) amb Peter O’Toole i la cantant Petula Clark, ambientada a l’Anglaterra de mitjans del S. XIX (hi ha també una versió de l’any 1939 dirigida per Sam Wood). I qui no recorda l’aplaudida i discutida Dead Poets Society (El club de los poetas muertos, 1989) dirigida per Peter Weir i protagonitzada per Robin Williams i amb uns joves Ethan Hawke i Robert Sean Leonard, entre altres. Precisament a Uno para todos es fa una referència a aquesta pel·lícula. Hi ha moltes més pel·lícules sobre el mon de l’ensenyament i els seus problemes, les seves anècdotes i els seu mètodes, com per exemple La lengua de las mariposas (1999) de J.L. Cuerda; Entre les murs (La classe, 2008) de Laurent Cantet; Ça comence Aujourd’hui (Hoy empieza todo, 1999) de Bertrand Tavernier o Yi ge dou bu neng shao (Ni uno menos, 1999) de Zhang Yimou.
El jove director David Ilundain, nascut a Pamplona l’any 1975, ha sabut explicar la seva història amb gràcia, interès i sense voler trencar tòpics. Uno para todos ens explica la història d’un professor interí, català sense especificar d’on, que ha d’anar a fer una substitució a un poble de l’Aragó. Hi ha detalls com el nom del professor (perfectament interpretat per David Verdaguer, amb aquella naturalitat que el caracteritza) que es diu Aleix i no el saben pronunciar bé i no saben què hi fa la “i” si pràcticament no sona.
Com solen passar en aquestes històries de mestres i alumnes, hi ha tota una part en que el professor s’ha d’anar adaptant als altres professors i a la directora i també als alumnes. El professor, com en la majoria dels casos, sol ser progre i aquí l’Aleix també ho és. Però el director va més lluny en aquest cas, i l’Aleix haurà d’habituar-se al lloc, a la seva gent, a les seves costums. Haurà de conviure en un habitació sol, que el soroll d’un degoteig d’una aixeta mal tancada i que no ha trobat després d’una minuciosa recerca, no el deixa dormir bé.
Com he dit, el director ens portarà per temes a voltes previsibles però amb sorpreses i amb imaginació. Els alumnes no son de fet conflictius, però si que hi ha un conflicte, el de l’assajament. Normalment solen haver-hi enveges entre alguns dels alumnes i sempre un líder, aquí no, però hi ha molta rancúnia. I finalment hi trobarem el perdó i la reconciliació, per part de tots, fins hi tot per part del professor interí.
Per tant ens trobem amb un tema i en situacions ja explicades en altres films com he enumerat a l’inici, però tot i així Uno para todos et té durant els 94 minuts del metratge, amb atenció i amb ganes de participar i viure la història que tant bé ens explica el director David Ilundain amb l’ajuda de les guionistes Coral Cruz i Valentina Viso.

Guillem Terribas
Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

LLIBRERIA 22 * Noticiari Nº 7 * 16 de setembre 2020





En aquest noticiari de la Llibreria 22 hi trobareu recomanacions de llibres, imatges de presentacions, informació d'actes programats per la 22 i Més... tot plegat amanit per Guillem Terribas el 16.09.2020


diumenge, 13 de setembre del 2020

Deseos son desórdenes / SETMANA DE LLIBRE EN CATALÀ * Llucia Ramis.

 

JOSÉ MONTFORT
Kàtia Pago Cabanes, Anna Montané, Eduard Márquez y Pere Comellas hablan de autores extranjeros en la Setmana del Llibre en Català

Mientras escribo esto, oigo el goce de una vecina a través de la pared. No lo contaría si no guardara relación con un tema que ha tenido protagonismo esta semana: el deseo. El jueves al mediodía, la zaragozana Irene Vallejo contaba que, según Safo de Mitilene, es el deseo el que crea la belleza y no al revés. La poesía, las palabras, crean belleza. La belleza está en el interior, pero en el interior de quien la mira.

Lo decía en el escenario de la Setmana del Llibre en Català, donde presentó L’infinit dins un jonc, una indagación sobre los orígenes del libro como instrumento de libertad, que Siruela publicó en castellano y entusiasmó a la editora Glòria Gasch, que acaba de sacarlo en Columna. Hacía sol, el público respetaba los dos metros de distancia, y una mujer se apresuraba a pasar desinfectante por las sillas cada vez que alguien se levantaba. Marina Porras moderaba un acto en el que también participaron Pau Vinyes, que habló De la vida que passa. Jove, feminista, catalanista i escriptora. Escrits d’albina Francitorra i Aleñà (Llop Roig), Enric Casassses con sus Assatgets (Poncianes), y Anna Punsoda, que el día antes conversó con Mercè Pujades, de la librería Dòria de Mataró, sobre La luxúria.


El volumen forma parte de la serie de pecados capitales que siete autores han examinado en Fragmenta Editorial. La idea era averiguar si estos conceptos etiquetados por la iglesia siguen teniendo peso, aunque hayan perdido el estigma. La lujuria no es el que está peor visto, pero es el más temido y del que existe más literatura, decía Punsoda. Aún es un problema porque puede hacer tambalear el centro de la sociedad occidental: la familia. Es difícil encajar el afecto sincero hacia una persona que no forma parte del círculo íntimo. “Un deseo intenso acaba condicionando nuestra vida”, apuntaba ella. Y la de los demás también, pienso al oír el intenso deseo culminado de mi vecina.

Pero volvamos a la Setmana, que este año se celebra en el Moll de la Fusta. Volvamos a ese deseo que crea belleza y que se ha hecho realidad para organizadores, editores, libreros, autores y lectores. Parecía que la lluvia del miércoles iba a complicar la cosa, pero no; la gente se paseó con paraguas, y las ventas fueron similares a las del primer día del año pasado. Había ganas. A Guillem Terribas (que nunca dejará de ser el librero de la 22) le cuesta reconocerme con mascarilla. Luego me cuenta que está ultimando una novela. Hasta aquí puedo leer....
seguir llegint...    
https://www.pressreader.com/spain/la-


vanguardia/20200912/282810718690264

LA VANGUARDIA 12.09.2020 / Llucia Ramis, a la foto en la seva primera estada a la Llibreria 22, 17.03.2010. D'esquenes, Guillem Terribas.


 

dilluns, 7 de setembre del 2020

LLIBRERIA 22 / Noticiari Nº 6 / Setembre 2020



Informació d'actes organitzats per la 22. Suggeriments de llibres. 22 suggeriments per aquesta "Rentrée" Literària. Recomanacions i altres, tot en aquest Noticiari que fa 6, editat i realitzat per Guillem Terribas el 01.09.2020

dissabte, 22 d’agost del 2020

HORA DEL CONTE: MARTINA VA AL CAU / Biblioteca de Palafrugell

 

Dimecres dia 19 d'agost de 2020 a dos quarts de set de la tarda, en el Pati de la Biblioteca de Palafrugell, Conta contes a càrrec d' ALMA I LA MAR DE CONTES, adaptació del llibre il·lustrat LA MARTINA VA AL CAU de Guillem Terribas amb il·lustracions d' Òscar Julve. 

Era la segona vegada que l'Alma explicava el conte de la La Martina va al cau a la biblioteca. La primera vegada fou el mes de febrer, En aquest ocasió, hi havia com espectadora la Martina amb els seus Pares, Paula i Jordi, jo mateix i una amiga de la Martina, la Caterina.

Enllaç de la primera vegada que es fer la "representació" de  

Presentació a Calella del llibre TINC UN COR PER A TU


El 26 de Juliol es va presentar el llibre editat per Pagès editors TINC UN COR PER A TU  de Marta Gubau i la periodista Mariona Visa. A les 7 de la tarda a l'Hotel Alga de Calella de Palafrugell, la primera de l'estiu 2020. Organitza l'AVAC i estan coordinades per la meva persona. Hi van intervenir, Lluisa Bonal, presidenta de l'AVAC     ue a donar la benvinguda, Guillem Terribas que va explica la història del llibre i de l'autora; el Doctor Sánchez de Toledo que l'ha seguit i cuidat en totes les malalties que ha tingut l'autora Marta Gubau, que va ser la darrera en intervenir:
Guillem Terribas
  "Hi ha gent que agafa alguna malaltia greu al llarg de la vida. D’altres, n’agafen diverses. Jo les he agafat totes! I és que dec ser de mena egoista... tot per mi! Sóc irresistiblementatractiva per les malalties... He tastat quasi totes les seccions dels hospitals. Així i tot, penso que sóc afortunada, ho heanat superant. A finals del 2015 tot el meu cos va començar a fallar progressivamenti es van anar esgotant les opcions de sobreviure. En aquest llibre explico com vaig poder optar a untrasplantament de cor, i com des d’aleshores puc gaudir d’una nova vida, amb la possibilitat de fer coses a les quals ja havia renunciat. "
* A la foto: Guillem Terribas, Lluïsa Bonal, Marta Gubau i el Doctor Sánches de Toledo, durant la presentació a l'Hotel Alga de Calella de Palafugell.

Enregistrament de tota la presentació.


dimecres, 5 d’agost del 2020

ELS VIATGES DE LA MEVA VIDA. Xavier Corominas / Llibreria 22





Presentació a la Llibreria 22 de Girona (al darrera, a la Plaça Jordi de Sant Jordi) del llibre de Xavier Corominas ELS VIATGES DE LA MEVA VIDA.Intervenen: Manel Serra, Albert Rossich, Vicenç Casas, Joan Carbo, Pim Genover, Guillem Terribas i l,'autor, Xavier Corominas. Imatges d'Alfons Hosta i Guillem Terribas. Realització i muntatge, Guillem Terribas. Girona 30 de juliol de 2020. Darrera presentació de la temporada.

LLIBRERIA 22 * Noticiari (4) / Agost 2020





Més de 22 suggeriments, de ficció i no ficció. De llibres d'autors catalans i autors de fora. Imatges de presentacions dels llibres de Roger Pega i Vistor Amela. Recomanacions. Notícies. Les imatges son d'Alfons Hosta i Guillem Terribas, tot recopilat i muntat per Guillem Terribas el 05/08/2020.

dissabte, 1 d’agost del 2020

SEMPRE ENS QUEDARAN LES LLIBRERIES

Fa anys, molts, un Sant Jordi va caure en dilluns de Pasqua i els “gremis” van acordar traspassar-lo quatre dies més tard, per Nostra Senyora de Montserrat. No va anar bé. I mai més s’ha qüestionat el dia, passi el que passi.

Però aquest any ha passat. I ha passat molt, tant que no han estat quatre dies sinó tres mesos el que s’ha traslladat la festa del llibre. Del 23 d’abril al 23 de juliol.

Penso que es difícil canviar els hàbits i els usos de la gent en general. Sant Jordi es el 23 d’abril i el 23 de juliol es Santa Brígida. Sant Jordi es a la primavera i Santa Brígida en ple estiu. El 23 d’abril la gent treballa, els estudiants van a classe... El 23 de juliol molta gent fa vacances i els estudiants, també (fora dels que repeteixen).

Tot i així, va haver-hi un moment que vaig pensar que era un bon moment per aplegar gent i celebrar la tornada, fer una gran festa d’estiu del llibre. Que fos el gran retrobament després de tres mesos de confinament entre els lectors, els llibreters, els escriptors, els editors... Que no seria com el Sant Jordi, però podria ser l’inici d’una nova aventura literària.

Vaig comprovar que el meu somni no seria possible, quan des de dalt, es recomanava poca assistència i molt de control. I els darrers dies, les notícies han estat pràcticament negatives a portar a terme aquesta trobada al carrer com si no hagués passat res. Hi ha passat i, està passant. I el somni, s’ha acabat.

Sapigueu, però, que cada dia de cada dia, en qualsevol llibreria del país i en qualsevol prestatge d’aquestes llibreries, hi ha un llibre que us està esperant. Només cal que l’aneu a buscar.

Guillem Terribas, llibreter emèrit.
*Publicat a La Vanguadia amb el títol de HOLA, STA. BRÍGIDA el 24.07.2020.


MALEIT CORONAVIRUS / Especial Estiu Revista La Farga.

Aquest any no hi haurà Festa Major a Salt. Aquest any molts de pobles no celebraran la seva esperada Festa Major, com la gent de Salt. Aquest any seria millor que ja el liquidéssim i en comencéssim un de  nou. Oblidar aquest any repetit de dosos i ceros. O com deia una amiga meva dies abans de la nit de Sant Joan “Què tal si ens prenem el raïm per la revetlla de Sant Joan i liquidem ja el 2020?."

Mai ens ho haguéssim cregut si a principis d’aquest anys ens haguessin dit el que passaria, el que passaríem i el que aguantaríem. Inimaginable el fet d’estar confinats durant més de tres mesos i, encara ara, vivim amb reserves, temors, amenaces i proclamant, que si no fem bondat la “cosa” pot tornar amb la mateixa o més intensitat del que hem passat i patit.

Amb tots els respectes a la gent que ha patit el COVD-19, els que encara el pateixen, la gent que ha estat a les portes de la mort i els que han mort, per aquest virus incontrolat, l’epidèmia ha estat greu i ha fet mal, no hi ha cap dubte, però també s’ha de dir que la cosa s’ha portat bastant malament per part dels governants de pràcticament tots els països, encapçalats pel “locu” d’en Donald.

Entre nosaltres, hi han hagut discursos llargs i repetitius per part dels respectius presidents que tenim. Per una banda teníem el grup del govern d’Espanya amb militars inclosos, que cada dia de cada dia ens informaven i de vegades ens desinformaven. I llavors una mena de tres mosqueters, que cada dia ens aconsellaven el que havien de fer i les queixes del poc cas que els hi feien el govern d’Espanya. Tots dos ens volien informar i sobretot que  veiéssim la “transparència” de les seves actuacions i que es preocupaven per nosaltres, per la nostra salut. Tots plegats acabaven essent  avorrits, repetitius, pesats i contradictoris

Ara a les acaballes de tota aquesta moguda, aquest mal son que hem passat i que d’aquí a uns anys, possiblement, no ens ho  creurem que l’hem viscut, sembla ser que ens han donat més llibertat i responsabilitat perquè siguem nosaltres mateixos els que prenem les precaucions degudes, però encara hi ha contradiccions i fets incomprensibles que costen d’entendre i d’acceptar. Per exemple a les platges, que es a l’aire lliure, la gent ha d’estar separada dos metres i en canvi en els avions, que es un recinte tancat i que t’hi pots passar hores i hores, la gent continua apilonada en tres seients ben estrets i amb mascareta. A les platges, per prevenció, han anul·lat totes les dutxes que es fan servir per netejar-se i treure’s la sal. O sigui que higiènicament no s’entén. En els teatres, cinemes i llocs on s’hi fa cultura hi han unes prevencions que fan riure, per no plorar. Butaques separades, reducció a la meitat de l’aforament i mirar els espectacles amb mascareta. En canvi pots anar en una terrassa d’un bar o restaurant, fins hi tot a l’interior i allò es el campi qui pugui. A les llibreries hi pots entrar-hi tranquil·lament i en canvi a les biblioteques no. Els nens a les escoles han de tenir una separació que no tenen en els autobusos o en el metro. I així la tira.

El que si queda clar, es que totes les administracions públiques, repeteixo totes, han tirat pel dret de fer complir unes restriccions molt estrictes molt difícils de complir i que la majoria de les vegades et fan abandonar el que volies portar a terme. I sobretot, en el que representa cultura en general.  En definitiva, per treure’s responsabilitats, feina i problemes han multiplicat les mesures de control. Escoles, biblioteques, festes Majors, espectacles al carrer o en teatres i espais culturals públics, tots els han  tancat o en mesures difícils de portar a terme que fan perdre les ganes d’anar-hi o d’organitzar alguna cosa en algun espai que depengui de l’Ajuntament.

I ha estat sobretot en els ajuntaments on s’ha vist més aquesta pràctica. Perquè, també, es l’administració més propera. Res de res, tot anul·lat o traslladat fins que la cosa no porti complicacions. No han pensat amb la gent, amb els sentiments i les ganes de viure. No han pensats amb els professionals de la música, de l’espectacle, amb els firaires i gent que espera l’estiu per viure al carrer, per ser feliç, per anar de gresca, per treballar, per guanyar-se la vida dignament. Només posar dificultats a propostes. No s’han preocupat per proposar (o escoltar) alternatives, utilitzar la imaginació, re programar-se i adaptar-se a les circumstàncies. Millor no complicar-se la vida i esperar temps millor.

Penso que el poble, la gent tenim més imaginació que els nostres  governants i improvisarem alguna cosa, ens farem  sentir, viurem la festa i l’estiu d’una altra manera, però la viurem. Si hem estat tres mesos fent coses en els terrats i en els balcons, compartint amb els veïns les ganes de viure i de deixar-se sentir, els pobles a la seva manera, també, tots faran la seva Festa Major i Salt que es un poble que s’està reiniciant cada dia de cada, que viu intensament els esdeveniments, que a l’estiu el viu al carrer, fent sopars, escoltant música, anant a les ribes del Ter  a jugar i a berenar, fer correfocs i matins amb gresca, alguna cosa, de ben segur, que se’ns acudirà.

Bona Festa Major, gent de Salt. Ens la mereixem. Ens l’hem guanyat.

Guillem Terribas Roca. 
Publicat a la Revista LA FARGA de Salt, especial Estiu / Juliol 2020


dissabte, 25 de juliol del 2020

Festa del llibre d'estiu 2020. 23 de juliol Sta. Brigida.



El 23 de juliol de 2020, Sta. Brigida, es la data consensuada per a tots els Gremis del llibre per celebrar la Diada de "Sant Jordi 2020" que no es va poder celebrar en el seu moment per Culpa del Coronavirus. Per culpa, també, d'aquest maleït virus i el rebrots que hi ha, el que havia de ser una Gran Festa de retrobament amb els lectors, ha fet que la "cosa" es es desinfles pels controls i les mesures de seguretat. A Barcelona es va desconvocar les signatures i les parades a la Rambla i a l'exterior. Amb tot a Girona, deu llibreries van parar a la Plaça de la Independència, la 22 inclosa, a partir de les 4 de la tarda fins a les 10 de la nit. Tot i que a les 4 de la tarda va ploure una mica i durant una estona, la trobada no es va aigualir, sinó el contrari, la gent va venir a fer La Festa, que tant impediments tenia per ser-ho. Tenim molt bona gent i molt solidaria. Van venir molts autors a signar com, Núria Pradas, Núria Esponellà, M. Mercè Roca, Mercè Cuartiella, Mar Bosch, Marta Gubau, Carles Porta, Miquel Berga, Xavier Corominas, Miquel Martin, Dolors i Montserrat Bassas, Anna Carreras, Albert Soler, Laia Berloso, Jordi Policarp, Carles McCraig, Roger Costa-Pau, Mateu Ciurana, Adriana Barcia, Jaume Fàbrega, Lia Bertran, Carles Sala, Ramon Iglesias, Natàlia Boadas, Ona Anglada, Àlex Horoll...




diumenge, 12 de juliol del 2020

Apologia de la curiositat . /Xavier Febrés

Xavier Febrés, en el Restaurant Argentí El Balcó.
Apologia de la curiositat: L’alta i escassa virtut de la continuïtat al resta...:

Mantinc una secreta admiració per l’alta i escassa virtut de la continuïtat, per això freqüento al centre de Girona el restaurant argentí...

dissabte, 4 de juliol del 2020

NOTICIARI DE LA 22 (1)



Informacions de les presentacions, recomanacions, actes , lectures, suggeriments que us fa la LLIBRERIA 22 de Girona. Imatges recollides i editades per Guillem Terribas / Girona 03.07.2020

dissabte, 27 de juny del 2020

Guillem Terribas

Callaham Ruiz. Foto: Guillem Terribas.
No recordo gaire bé quan el vaig conèixer. Fa tant de temps que el tinc interioritzat, que he oblidat el moment concret en què vam coincidir per primera vegada. Ja em perdonareu, sobretot ell –espero–, però en això i en els noms soc una mica com un polític, un desastre; em costa força recordar la fotografia, l'anècdota, allò que dona peu al feeling. Com em sol dir un altre amic amb una frase que m'he fet meva: «No em van estimular gaire quan era petit i ja se sap...». Per sort o per desgràcia, el que no he oblidat és que durant la segona meitat de la dècada passada, un grup d'amics i coneguts van organitzar a Figueres el Festicurts, un modest festivalet de curtmetratges. Si no vaig errat, el vam convidar com a membre del jurat d'una d'aquelles primeres edicions i, des de llavors, ja no vam deixar de rebre el seu suport desinteressat, centrat en el seu inefable i reconegut do de gents, o en els números de telèfon de la seva cobejada agenda, que pel cas vindria a ser el mateix. Tant és així que, entre d'altres, ens va ajudar a «segrestar» per a l'ocasió flamants celebritats del món de la interpretació, com Sergi López, o de tòtems cinematogràfics, com Ventura Pons. Sense cap mena de dubte, va ser durant aquells anys de vi, flaones i curts que vam acabar de forjar la nostra amistat, com en Rick i en Louis al final de Casablanca, una relació còmplice i directa amb el cinema com a nexe d'unió, que va anar eixamplant ­terreny amb el pas dels anys.
Guillem Terribas. Foto: Callaham Ruiz.

Des de llavors, el personatge en qüestió es va acabar vinculant a la meva persona, a les meves dèries, als projectes en els quals m'he anat emmerdant d'una o una altra manera: Scalletti: Girona connection, Acocollonat, Sant Martí i molts altres, alguns dels quals encara al forn. I no he estat l'únic. Mèdici gironí al qual és impossible no oferir-li prendre part, no demanar-li ajuda o consell, o simplement no voler tenir-lo a prop, pel que pugui ser. La seva afabilitat, el seu seny, la seva bonhomia i experiència donant empremtes i apagant focs, l'han convertit en un prohom com els d'abans, d'aquells al servei de tots i respectat per tothom. I heu provat de fer un cafè amb ell? Tothom que el veu el saluda! A Girona, que és terra d'esquerps! Per no parlar del seu innegable poder de la ubiqüitat. Paraula. «Quan sigui gran vull ser com tu», li he dit més d'una vegada. I el cabró riu. Ara fa uns anys que assegura estar jubilat però fa i desfà més que mai. I també escriu i fa de marit, pare i avi. El meu ídol després de Clint Eastwood. I Traci Lords. Les ciutats es fan grans en bona part pels personatges que hi neixen, que hi viuen, que se les estimen i que, sobretot, encomanen als altres el seu flow, la seva energia positiva. Girona és gran, avui, en bona part per ell, pel de La 22, pel «terrorista» cultural, pel del cinema Truffaut i la Creu de Sant Jordi. Per en Guillem Terribas. Però a ell tant li fa, tot això. Demà serà un altre dia.
CALLAHAN RUIZ , publicat en el Diari de Girona 27.06.2020

dimarts, 23 de juny del 2020

La Devesa pren força per al ‘Sant Jordi’ del juliol

 Els llibreters de Girona estudien diverses opcions i una altra possibilitat que veuen de bon ull és posar les parades a la plaça de la Independència i obrir fins a la mitjanit.


Un dia radiant i la Rambla plena a vessar; tothom amb un llibre i una rosa a la mà. I a tocar, a la plaça Catalunya, associacions, col·lectius i partits polítics fent propaganda de les seves accions i campanyes. El que seria un clàssic Sant Jordi ja és passat o ciència-ficció, perquè pel mig ens ha passat per sobre una pandèmia global que ho ha engegat tot en orris. Malgrat això, tal com es va anunciar a l’abril, la festa literària i de les roses de Sant Jordi tindrà lloc, excepcionalment, el 23 de juliol, un dijous.
Bé, més que un Sant Jordi serà una festa estival al voltant del llibre i la rosa, i són diverses les opcions que hi ha sobre la taula perquè aquesta celebració sigui un èxit. 
Concretament, a Girona, els llibreters de la ciutat fa setmanes que es reuneixen per posar-se d’acord i consensuar una proposta que agradi a l’Ajuntament, que, pel que diuen, està obert a escoltar i a facilitar les coses. En espera de la reunió definitiva amb el consistori i tenint clar que fer-ho com és tradicional a la Rambla ja està descartat, l’opció que està prenent més força entre els paradistes del sector del llibre seria la Devesa. El fet que allà no hi ha problema d’espai per mantenir les distàncies socials –entre parada i parada, però també per al públic– i, sobretot, l’ombra que proporcionen els plàtans –en ple mes de juliol– són dues de les principals bases. Que també pugui coincidir amb la celebració d’una nova edició de Firatast –pendent encara de l’aprovació– puja enters entre els partidaris.
La Devesa, on s’estan recol·locant alguns dels pocs concerts de música programats aquest estiu també, pot permetre que es facin activitats paral·leles, com ara actuacions musicals, firmes de llibres o contacontes.
Una altra opció que s’estaria valorant és la de la plaça de la Independència, un espai a l’epicentre urbà on ja anteriorment ha tingut lloc alguna festa literària prèvia al Sant Jordi, com ara la de les firmes de llibres. El fet que només seran una desena les llibreries participants, la proximitat amb molts d’aquests establiments, que a la tarda ja no hi tocarà el sol i que allà, a la plaça de Sant Agustí, sempre hi bull l’activitat d’oci i social fan que aquesta candidatura també tingui molta requesta entre alguns dels llibreters consultats.
Un altre dubte que hauran de resoldre té a veure amb els horaris. No està clar que tothom vulgui arrencar la jornada ben d’hora, a les nou del matí. El sector editorial, llibreter i de la flor treballa perquè a Barcelona les parades estiguin obertes fins a les dotze de la nit. Aquí també es demanarà que així sigui i, per tant, que l’esdeveniment comenci a la tarda seria una decisió més que raonable, pel fet que la jornada s’allargarà per darrere en uns horaris més propis dels calorosos dies d’estiu.
Res no està decidit i això només son alguns dels pros i els contres que hi ha per celebrar aquesta diada alternativa. També el gremi de floristes hi haurà de dir la seva. I així, tothom content. 

Guillem Terribas: “No se’n pot dir un Sant Jordi”


Es faria una cavalcada de Reis a l’estiu si el coronavirus hagués afectat les celebracions del Nadal? I si es fes, se’n diria igual: la cavalcada de Reis?” La pregunta, que té una resposta clara (no), és la que es fa l’exllibreter i activista cultural Guillem Terribas a l’hora de parlar d’aquest Sant Jordi. S’estima més referir-s’hi com una festa d’estiu del llibre i la rosa –“I ja està”– o, de retruc, “d’un retorn a la llibertat de poder tornar a sortir i disfrutar de la vida”. Explica que està content que es pugui celebrar un acte alternatiu, però insisteix a dir que és absurd dir-ne Sant Jordi, perquè “no és el mateix”. Està al cas de les diferents propostes que s’estan pensant per celebrar aquesta diada i ell és dels que estarien a favor de fer-ho a la Devesa. Creu que seria el millor lloc per evitar el sol i per l’espai que ofereix per mantenir les distàncies. Mirant enrere –sense ira–, recorda que aquesta arbreda era l’espai preferit pels gironins per festejar en època estival, i la Rambla a l’hivern. També, que tots els canvis de data del Sant Jordi no han estat un èxit, com aquells anys en què, com que coincidia amb festius, es va celebrar el 27 d’abril. Per això insisteix a voler anomenar-la “la festa del llibre de l’estiu”. Alguna cosa en deu saber, aquest home, que va rebre el premi Trajectòria 2018 de la Setmana del Llibre en Català, d’un sector que cerca la manera de reflotar.
JORDI CAMPS LINNELL, publicat en el PuntAvui 23.06.2020

dimecres, 17 de juny del 2020

La Vérité : Duel d’actrius

LA VÉRITÉ
França, 2019
Direcció: Hirokazu Koreeda
Intèrprets: Catherine Deneuve,Juliette Binoche,
Ethan Hawke,Clémentine Grenier
Gènere: drama familiar
Durada: 105 minuts
Idioma: francè



El director japonès Hirokazu Koreeda, nascut a Tòquio ara fa cinquanta-vuit anys, va començar a treballar a la televisió i amb els anys s’ha guanyat el prestigi com a guionista, productor i director de films que han estat molt ben valorats per la crítica, algunes de les seves pel·lícules han guanyat diversos premis.
La Vérité (2019) és una pel·lícula totalment francesa, però dirigida i pensada per un japonès. I aquesta n’és possiblement la gràcia: fer cinema a la manera francesa –intimista, de llargs diàlegs, amb preguntes i dubtes, amb molts primers plans– i amb dues reconegudes actrius franceses, però amb un toc que la fa diferent, la cultura del director, que li dona un toc personal que l’espectador pràcticament no nota, però que fa que el film, la història, tingui un altre ritme.
Segons sembla, l’actriu Juliette Binoche feia temps que volia tenir una trobada artística amb la «diva» i admirada actriu Catherine Deneuve. L’experiència i el saber fer de la Catherine fan que superi la prova i li «robi» protagonisme a la Binoche, que té clar que davant d’una actriu com la Deneuve no hi té res a fer i la deixa fer. La Juliette, sense cap complex, es posa, durant tota la història, durant tot el que dura el film, en un segon pla, i aquest fet li dona una prestància i elegància que l’espectador agraeix a l’actriu. Per altra banda, aquesta realitat, aquesta relació interpretativa de les dues actrius, que l’espectador veu i ha sabut captar, és el que vol el director en la seva història, la d’una actriu que ja ve de tornada, que ha estat la més desitjada i premiada de la seva generació i que encara, a una edat considerable, continua dominant la situació i continua essent una actriu desitjada pels directors, i, també, que encara conserva fragments d’aquell glamur que va fer anar de bòlit a companys de repartiment i als mateixos espectadors. Aquest és el personatge de Fabienne, interpretat per la gran Catherine Deneuve, que en el film acaba de publicar les seves memòries, on explica tot i més de la seva intensa vida com a actriu i alguns fets de la seva vida íntima.

Lumir, el personatge interpretat per Juliette Binoche, és la filla de la Diva, treballa de guionista en films i sèries de televisió i viu a Amèrica, i entra a la història de Fabienne perquè, després d’un temps de tenir una relació amb la seva mare a distància, es trasllada uns dies a París per visitar-la, acompanyada del seu marit, un actor americà de segona fila (amb una interpretació molt convincent d’Ethan Hawke) i la seva filla petita.
Mare i filla es retroben després de bastant de temps que no s’havien vist. Es respecten, sobretot la filla, però hi ha una tensió continuada i aquesta vegada més intensa i conflictiva a causa de les memòries que l’actriu acaba de publicar. La filla no està d’acord amb diversos passatges del llibre ni amb l’oblit que té de la seva existència dins la vida de l’actriu, segons el que hi ha escrit.
Per tant, tenim històries de cinema, relacions familiars amb rerefons d’egoisme i lluita de fortes personalitats, d’ego entre una actriu i el seu entorn més pròxim. Per la veterana actriu, la seva fita com a professional dins el món de l’espectacle sempre ha passat per davant de la seva vida íntima i dels pensaments personals.
Ara bé, la gràcia d’aquesta pel·lícula no és només la trobada de les dues actrius dives del cinema francès, ni tampoc la història d’una actriu i la seva filla, sinó el to de comèdia i la manera d’explicar una situació conflictiva, que podria arribar a ser dramàtica, amb un to positiu i fins i tot irònic, i gens tràgic. 
Guillem Terribas Roca Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona