El ‘bayón' del Núria. El meu cinema Paradís

L'antic cinema de Salt serveix de model per resseguir la prosperitat i la decadència de les primeres sales d'exhibició als pobles gironins.
Obert als anys vint al local de la CNT La Floreal i vinculat a la fàbrica Coma Cros, va viure els anys d'esplendor als seixanta, quan el van adquirir els germans Gubau.

El projeccionista Benet Ramió, a la cabina del Cine Núria,
als anys cinquanta. Foto: FAMÍLIA RAMIÓ PUIG.

Als anys cinquanta no hi havia cap cinema d'aquest país que no tingués alguna anècdota picant relacionada amb el bayón de Silvana Mangano. Era el moment fogós d'una pel·lícula més aviat insípida d'Alberto Lattuada, Ana (1951), que a l'Estat espanyol no arribaria fins al 1953 per fer la seva contribució a la millora dels ànims de la postguerra. Un dels primers projeccionistes del Cine Núria de Salt també explicava la seva: quan acabava l'escena en què l'actriu cantava allò de “Ya viene el negro zumbón bailando alegre el bayón”, escampant per la pantalla un exuberant remenament de pits i malucs, per aclamació popular havia d'aturar la cinta i passar una altra vegada aquell tall ja més que trossejat davant la platea embadalida. Benet Ramió, l'electricista de la Coma Cros que es desdoblava els diumenges en pacient projeccionista, és un bon exemple dels orígens de les sales d'exhibició de poble, sostingudes per operaris anònims com ell, o com el seu ajudant i després successor, Enric Padrés, que per un jornal de 150 pessetes al mes portaven a un poble que el 1950 no arribava als 6.000 habitants la fascinació per les mars del sud, els capitans intrèpids o el famós “bayón de Ana”.

Al mateix local del Núria al carrer Major o en algun d'adjacent (els canvis de nom i numeració del carrer sembren confusió), ja hi havia hagut en temps del cinema mut –més o menys a l'època que Ricard Gubau Cos, un dels pioners de l'exhibició a Girona, comprava una fabulosa pianola a Alemanya fart que el pianista li arribés sempre tard– alguna temptativa d'obrir-hi un cinema, però del cert només se sap que el saló havia estat fins al 1936 la seu del centre cultural obrer de la CNT, La Floreal, on a més de mítings, balls i representacions teatrals, des del 13 de gener de 1932 s'hi feia també cinema, segons el padró de contribució industrial facilitat per l'arxiver de Salt, Frederic Mayol. Al cap d'un any, ja s'havia proveït d'un dels equips més moderns del moment: un projector sonor de la marca italiana Pionifilm, que distribuïa en exclusiva a tota la península Ràdio Magaldi de Girona. El trasllat dels anarquistes a unes noves dependències al Veïnat, al començament de la guerra, va alliberar l'edifici del carrer Major, fins que el 1939 va ser adquirit per la Coma Cros per continuar-hi projectant cinema per a l'esbarjo dels treballadors. Molts encara s'hi referien com “el cine de La Floreal”, identificació incòmoda que els patrons de la fàbrica, Lluís i Joan Coma-Cros Cazes, esquivarien el 1945 batejant-lo com Cine Núria, en honor de la dona del segon, Núria Raventós.

Tot i que als seixanta es va reformar i ampliar, aquell 1945 tenia 324 localitats, la meitat de general i l'altra, de butaca, i l'entrada costava 2 pessetes. Ja llavors, de la programació se n'ocupaven els germans Esteve i Lluís Gubau Massana, fills d'aquell Ricard de la pianola que havia sobreviscut a la primera gran crisi de la indústria amb el pas del mut al sonor a finals dels anys vint. Molts exhibidors van haver d'hipotecar-se per renovar la maquinària, que en tot cas continuava presentant greus problemes de sincronització entre el so i la imatge. Els Gubau, fidels a la marca OSSA, de fabricació espanyola, tenien en propietat els cinemes d'Anglès i Breda però eren els proveïdors de la major part de les sales gironines. El fill d'Esteve Gubau, Ricard, que va entrar de ben jove al negoci fent també de porter i acomodador al Núria, recorda els viatges a Barcelona amb el pare per negociar amb les grans productores el lloguer de les pel·lícules: “Eren totes al carrer València. Ens fèiem un fart de regatejar el preu i els percentatges, i en acabat anàvem a fer un mos en una fonda que es deia Marcelino Pan y Vino.”

Era el temps del detergent Blancol, la xocolata Batanga, les motos Narcla, els aparells de ràdio Zenith i els inacabables programes dobles del diumenge a la tarda, amb l'inevitable No-do entremig. Però com quasi totes les sales d'exhibició de poble, el Núria continuava fent funcions de centre cívic: el quadre escènic del Patronat Artístic Recreatiu hi estrenava obres de teatre, Salvador Sunyer hi recitava els seus primers poemes, Acció Catòlica hi celebrava les seves assemblees, s'hi presentava la coral Flor de Maig, i el juliol de 1958 s'hi homenatjava els jugadors d'hoquei de la Coma Cros, que acabaven d'ascendir a la divisió d'honor. El cinema, però, s'hi anava fent lloc com l'activitat principal. El 1961, l'any abans que els Gubau es decidissin a comprar el negoci a Lluís Coma-Cros, que en conservava la titularitat a nom de la societat immobiliària Perseo, la pel·lícula més vista, amb 19.000 espectadors en només tres dies, va ser La violetera. Amb el descobriment, als anys setanta, del públic juvenil, que faria llargues cues cada diumenge a la tarda per veure les arts marcials de Bruce Lee o èxits grotescos com ara El escarabajo más loco del mundo, al voltant de les aventures d'un Volkswagen, el Núria va tocar el cel per última vegada. Des de 1969, va ser també el recer de les sessions de cineclub de l'Afic, que dedicarien fins i tot un cicle als països socialistes, i per la festa major encara s'hi programaven balls. El 1985, però, la decadència era tan evident, que va abaixar la persiana. Durant un temps, els Gubau van llogar el local a una empresa recreativa que hi va obrir fugaçment una sala de bitlles. Des del 2003 és la seu de la biblioteca infantil i juvenil Massagran.

Rere la pantalla.

Benet Ramió, Enric i Joan Padrés, Joan Masferrer, Josep Gelada o Assumpció Bover són alguns dels treballadors que van fer possible l'èxit del Núria, a més d'Esteve Gubau, portant els rotllos d'un poble a l' altre amb el Quatre Llaunes.

Eva Vázquez , publicat en El Punt-Avui 16.03.14

* El Cinema Núria va ser el meu cinema Paradís. Tot el que explica la Eva, ho vaig viure uns anys abans que ho compressin el germans Gubau i alguns anys després. El Sr. Benet Ramió, en "Benitu" vivia al costat de casa, el carrer Hernán Cortes de Salt i apart de lampista, un gran lampista, tenia una petita botiga on hi anava a comprar les bombetes "Osram" de 15 wats. Tot un mon de fantasia i d'esperança ens portava el nostre cinema Núria, el dels programes dobles (la bona i la dolenta) amb els NO-Do al mig. Els germans Pedrés, la Senyora Assumpció i el Sr. Bota, tot l'equip que setmana darrera setmana i diumenge rere  diumenge ens feien més agradable aquells anys en  blanc i negra,. Sort de les pel·lís en color.

Guillem

THE LAST PINTURE SHOW. En record d'Innocenci Bañuls

The Last Picture Show. Aquest és el títol original de la pel·lícula de Peter Bogdanovich que entre nosaltres es va titular La última película (USA, 1971), protagonitzada per Jeff Bridges, Ben Johnson, Cybill Shepherd i Timothy Bottoms.

La pel·lícula ens explica la història crepuscular d'un petit poble fictici de Texas, als anys cinquanta, on aparentment no hi passa res però on s'entrecreuen diverses històries de l'Amèrica profunda. Una de les històries és la del jove Sonny, en plena vida i amb un futur insegur però amb ganes de participar-hi; i la del propietari del bar, del restaurant i de l'únic cinema del poble, anomenat Sam el Lleó, que ja és al final de la seva vida, com el seu cinema, que ha de tancar per l'arribada de la televisió. Precisament, aquesta pel·lícula va ser l'última que es va projectar al Cinema Orient, que era al carrer de la Rutlla i que, de fet, era l'últim cinema de barri que quedava a Girona, després que anys enrere havia tancat el Cinema Familiar, del barri del Carme.

Fa uns dies, escrivia sobre la desaparició de dos personatges molt lligats a la vida cinematogràfica gironina, l'Esteve Gubau i en Ramon Regàs. Ara, amb tota l'admiració i el record, escric sobre la desaparició d'un altre personatge molt lligat a la història del cinema a Girona, la de l'operador i més tard encarregat del cinema Albèniz Innocenci Bañuls, que va morir diumenge passat amb 91 anys.

En Cenci, o el Sr. Bañuls, com era més conegut, va estar entre pel·lícules tota la seva vida. Només uns dies d'agost ho deixava per anar a “jugar” al mar de Llançà, amb la seva dona, la Nuri. En Cenci i la Nuri eren com “els vells amants” de la cançó de Serrat. El Sr. Bañuls va començar a treballar al desaparegut Teatre Cinema Ultonia, per anar, pocs anys després, al Cinema Albèniz, d'on va acabar sent l'encarregat i, també, als desapareguts cinemes Gran-Via i Coliseu. El Sr. Bañuls va viure, pràcticament, tota la història del cinema a Girona. De la precarietat de projectar pel·lícules inflamables, amb carbons, a la majestuositat del 70 mm i de l'estereofonia. Els darrers anys estava internat en una residència i no ha conegut el revolucionari digital. Moltes vegades mostrava orgullós el seu carnet, facilitat pel sindicat franquista, d'operador.

Li agradaven les “bones” pel·lícules, les d'abans, tot i que algunes d'ara també li interessaven. Ara bé, a part de les seves preferències particulars, ell sempre deia que les pel·lícules bones eren aquelles que tenien èxit de públic.

Recordo que quan van tancar el cinema Albèniz per fer-hi el multisala, li vaig consultar què li semblava aquella renovació i destrucció del teatre cinema més gran de Girona. Em va dir que era millor fer-hi les noves sales que no pas veure'l buit i decadent, que li feia més pena aquella solitud que el futur amb les nou sales noves. Ell mateix em va ensenyar il·lusionat hores abans de la inauguració totes les sales. I estava content. També era el seu cinema.

Amb la desaparició del Sr. Bañuls, igual que en la pel·lícula de Peter Bogdanovich, s'acaba una manera de fer cinema, de projectar el cinema de cada dia a Girona i a molts indrets de les nostres comarques. Els operadors com ell desapareixeran i amb el digital els projeccionistes seran més uns entesos en informàtica que no pas uns operadors. Ja no s'hauran d'empalmar les bobines ni caldrà estar a l'aguait per si la cinta està ben col·locada, ni tota l'artesania de projectar cinema, ni les cabines plenes de retalls de cel·luloide.

De totes maneres, el cinema és viu. El Sr. Bañuls només ha passat la seva darrera pel·lícula.

Guillem Terribas Roca Publicat en el Punt-Avui 25.02.14

(*) President del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.

Salt es rendeix al compromís humanista i alegre de Sunyer

L'acte inaugural de la celebració instituïda en honor de l'exalcalde reuneix centenars d'amics, veïns i personalitats.
L'homenatjat fa una crida a defensar la llengua i a exercir el dret a decidir.

Feia quasi dues hores que escoltava com parlaven d'ell, però quan Robert Fàbregas, comissari de l'Any Sunyer, finalment el va cridar a l'escenari amb un “Som-hi, Salvador?”, va reaccionar amb la mateixa placidesa amb què els saltencs s'han acostumat a veure'l sortir de casa seva en direcció a les Deveses o el Reremús, amb la diferència que ahir va haver de fer el curt passeig des de la seva butaca fins a l'escenari davant tot un teatre dempeus aplaudint fervorosament el seu exalcalde, el seu vell mestre, el seu poeta, el seu veí, el seu amic. L'home de família, també, com van recordar als presents Nina Sunyer i Carmina Daban, les seves nétes, quan van interpretant una cançó de Nadal “encara que no toqui, però és que a l'avi li agrada molt”.

 Salvador Sunyer acompanya a l'escenari la seva esposa,
Maria Carme Bover, en un dels moments més aplaudits
de l'acte d'homenatge d'ahir al Teatre de Salt
 Foto: JOAN SABATER.

“Un home de fidelitats fondes”, l'havia definit en la seva intervenció l'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, que recordava que l'any 1963, refugiat a Girona, quan havia demanat “qui és que guarda aquí la casa?”, li havien respost que en Sunyer, és clar. Al conseller de Cultura, Ferran Mascarell, que no havia tingut ocasió de tractar tan sovint l'homenatjat, el va sorprendre descobrir que “l'humanisme que impregna el conjunt de la seva acció” es distingís, a més, per una insòlita alegria. Aquest element joiós, aquesta felicitat que irradia tota l'obra política, social, cultural, literària i humana de Salvador Sunyer i Aimeric, és un dels trets distintius que més van subratllar les personalitats convidades a glossar la seva trajectòria en l'acte inaugural de l'Any Sunyer, instituït per homenatjar un dels saltencs més estimats de la història del municipi amb motiu del seu norantè aniversari. “Ets un privilegiat”, va fer-li notar l'exdelegat de Cultura a Girona, Joan Domènech: “No tots els pobles saben reconèixer els seus homes de bé.” També l'exalcalde i exconseller Joaquim Nadal, que no va poder assistir a l'acte però va voler fer-s'hi present enviant-hi un escrit d'adhesió, s'havia referit a “la bondat que Sunyer propaga”, a aquest seu “somriure amable”. Ben mirat, l'amic Miquel Berga, que va compartir-hi vuit anys de política municipal, ja havia assegurat que “si a Girona tenen una Catedral, a Salt tenim en Salvador Sunyer”. La comparació no pretenia ser graciosa, sinó subratllar sobretot “la dialèctica entre gran i petit, entre centre i perifèria”, en què s'ha hagut de debatre sempre la gent de Salt, i posar de manifest que, “enfront del poderós, el petit ha de recórrer a la imaginació”, lliçó que, va afegir Berga, “potser serviria per parlar de les relacions entre Catalunya i Espanya”. El mateix Sunyer no podia estar-hi més d'acord, perquè quan van donar-li la paraula, i després d'invocar el seu passat de mestre de català per continuar inculcant que “nosaltres som i fem la llengua“, va voler satisfer “el caprici” de llegir el poema Sobirania, en què parla d'un “ocellet que vol ser lliure”, d'un poble que vol ser “senyor i sobirà del seu estat”, i que va fer que una part del públic s'alcés cridant “Independència”.

Fàbregas, al principi de tot, en un discurs ple de referències cultes a Homer, Schlegel, Hofmannsthal o Novalis, havia comparat Sunyer amb Orfeu, “el poeta que obté de les profunditats els coneixements secrets que el fan únic i indispensable”. L'escriptor Antoni Puigverd va situar aquest saber ancestral en el profund coneixement de la tradició popular, que “s'expressa amb claredat i lleugeresa, amb gràcia i musicalitat”, i que remet a un dels elogis més repetits al llarg de la nit: Sunyer representa aquell que “ha sabut guardar-nos els mots, per recordar-nos el nom de cada cosa”. Arcadi Oliveras, president de Justícia i Pau, va recordar els anys que van coincidir al Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, que l'alcalde saltenc va acceptar de presidir i al qual “va donar una empenta extraordinària”. Mossèn Joan Riu, al seu torn, va evocar l'experiència compartida a La Pastera, i Josep M. Oliveras, el primer cap de Protocol de l'Ajuntament de Salt sota l'alcaldia de Sunyer, va aprofitar per presentar l'espai que la pàgina digital Lletra, de la UOC, dedica des d'ara al polític i poeta saltenc, des d'on es pot visionar una conversa entre Sunyer i Josep M. Fonalleras que s'afegeix al documental presentat ahir per Manel Bayo i Joan Cortés.

Eva Vázquez, publicat en el Punt-Avui 02.02.14  

* En el meu llibre  "Demà serà un altre dia" (Ara Llibres 2007) vaig escriure sobre Salvador Sunyer i Aimeric:

"També en aquella època vaig assistir a les primeres classes de català d’una manera clandestina i d’estar per casa, al local de la parròquia. N’era el professor en Salvador Sunyer i Aimeric, pare d’en Salvador Sunyer i Bover, ara home clau del teatre a Catalunya, director del Festival Temporada Alta i amic meu d’una generació més jove que la meva. En Sunyer pare, que és un home senzill i savi, ha estat un dels grans ensenyants del català a la zona de Girona, on moltíssimes persones han après a escriure la nostra llengua gràcies a ell. Recordo que en aquella època sempre tenia algun llibre a les mans i anava a treballar a peu a Girona, a una farmàcia de la plaça del Marquès de Camps on també treballava en Lluís Mateu. No anava mai sobrat de diners, perquè tenia molts fills per alimentar i educar. Ens feia classe un cop a la setmana i ens cobrava un duro al mes. Érem una desena d’alumnes i seguíem el llibre Signe. Anys més tard, es va dedicar a la política. Va ser senador per l’Entesa, diputat al Parlament de Catalunya i alcalde de Salt, sempre pel PSC, però conservant la seva independència. Li tinc un gran respecte i una gran admiració. Va ser a ell a qui vaig demanar que corregís la invitació a la inauguració de la Llibreria 22." 

I més endavant i afegia:

"Durant un temps, hi va funcionar el grup de teatre La Pastera, que va muntar obres que no els havien deixat representar al patronat parroquial. Amb aquest grup vam estrenar un espectacle clandestí sobre poemes de La pell de brau. D’aquesta manera vaig sentir parlar per primera vegada d’en Salvador Espriu. En Salvador Sunyer ens va instruir i ens va fer entrar en el món del poeta de Sinera. El primer cop que vaig anar a veure una obra de teatre a Barcelona va ser amb els companys d’aquest grup. Vam anar al teatre Romea a veure el primer muntatge que va preparar en Ricard Salvat de Ronda de mort a Sinera. Tot una experiència.". 

Salvador Sunyer ha estat, és i serà un refernt per a molta gent de Salt. També de Girona. També de Catalunya. Els que tenim la sort de tractar-lo, mai li podrem agraïr els conexements compartits, el catalanisme, la bondat, la solidaritat i les ganes de viure que desprent.
Visca l'any Sunyer.

Guillem Terribas 02.02.14.

 

L'alegria de viure: IGNASI M.

 IGNASI M.
Catalunya, 2013
Direcció i guió: Ventura Pons.
Durada: 95 min.
Gènere: Documental.
Idioma: Català.
Data d'estrena: 31/01/2014

Ventura Pons, es sens dubte el director català i fins hi tot m'atreviria dir de la Península, més regular que hi ha actualment. D'una manera constant i continuada ha anat produint, escrivint i dirigint pel·lícules des de que va començar en aquest mon, ja fa molts anys.

Ha conreat diversos generes, per no dir tots. El documental social amb la seva primera pel·lícula "Ocaña, retrat intermitent" (1978), o  "El gran Gato" (2002). A l'adaptació de novel·les, tant de caire social, comèdies o dramàtiques  com "la rossa del bar" (1986),  de Raul Nuñez;  de Lluís-Anton Baulenas "Amor idiota" (2004) , "A la deriva" (2009); d'en Quim Monzó "El perquè de tot plegat" (1994) i "Mil cretins" (2010); "la Vida abismal" (2006) de Ferran Torrent, entre altres. Adaptacions teatrals, com "Actrius" (1996) de Josep M. Benet i Jornet; de Sergi Balbel "Carícies" (1997) o del mateix autor "Forasters" (2008), per posar alguns exemples. També ha jugat amb la comèdia, com la seva segona pel·lícula que va tenir un èxit memorable de públic "El Vicari d'Olot" (1981),  "Que t'hi jugues Mari Pili" (1990), "Aquesta nit o mai" (1993), per donar alguns títols.
Per tant, Ventura Pons, no s'ha estancat en un camí fàcil, sinó que s'ha arriscat en diverses propostes i maneres diferents d'explicar històries.

Ventura Pons, abans de dedicar-se en cos i ànima al cinema, havia dirigit algunes obres de teatre i això li va donar la oportunitat de conèixer de prop la manera de treballar dels actors i la diversitat de les seves possibilites interpretives  i, també, una gran relació amb actors i actrius de teatre que ell ha fet debutar en el cinema, com per exemple la Rosa Maria Sardà o l'Amparo Moreno. I la malaguanyada Anna Lizaran, que mai va ser prou ben tractada en el cinema, Ventura Pons li oferir la seva millor interpretació cinemattogràfica a "Forasters", que ja l'havia representat en Teatre.

El cinema de Ventura Pons és reconegut arreu i  de vegades massa oblidat entre nosaltres.

Ara, ens presenta una nova creació. Torna a la no ficció, a explicar-nos una història real com ho va fer amb Ocaña o amb en Gato Pérez. En aquest cas ens descobreix a  un personatge que no és conegut pel gran públic, tot i que és un artista i un personatge entranyable, el de Ignasi Millet, de pares artistes, restauradors; ofici que ell continua i arriba a ser uns dels millors restauradors del país i part de l'estranger. Un personatge de Barcelona, català, independentista i actualment a l'atur.

Ignasi M., el personatge, t'atrau des de les primeres imatges. T'enganxes en les seves històries, anècdotes, amb la manera de parlar: una veu clara, intensa i segura. I, sobretot, pel seu optimisme, les seva alegria i les seves ganes immenses de viure.

I el que més et sorprèn d'aquest personatge, que molt hàbilment Ventura ens està mostrant, és que té una vida que explicada en quatre paraules, d'entrada, és negativa i una mica entranya:  zero positiu. Pren 29 pastilles el dia. Casat i amb dos fills.  Va sortir de l'armari i és va declarar homosexual convençut i actiu; va deixar la dona i al cap d'un temps la dona se'n va viure amb una altra dona. El seu pare, ja gran, no té bones relacions amb la seva mare i ja ha tingut més d'un intent de suïcidi. Fa poc que hagut de tancar la seva empresa degut a la crisis que estem aguantant. Tot això i més és Ignasi M. I en canvi, veus tota la pel·lícula amb un somriure.

I el més difícil encara, durant tot el recorregut de la pel·lícula veurem l' Ignasi parlant amb el seu pare, la seva mare, la seva exdona, la seva ex-sòcia, els seus dos fills, els amics de sant Cugat, que és on viu, els metges i les infermeres. I sempre en positiu.

Si no fos perquè és real, el personatge d'Ignasi M. semblaria tret d'una de les pel·lícules de Frank Capra. Però no, és una nova aportació de Ventura Pons al cinema, al cinema català, al cinema internacional.

Guillem Terribas, col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. Text per la fulla de la pel·lícula a l'estrena en el Cinema Truffaut el 31.01.14

‘The end'. Adéu a Esteve Gubau i Ramon Regàs

El món del cinema a Girona ha començat malament l'any. El passat dia 15, moria a l'edat de 87 anys Esteve Gubau, un històric del món de l'exhibició de Girona i província. Amb el seu germà Lluís, traspassat ja fa anys, van portar a molts pobles de la província la màgia del cinema. Des d'Anglès i Salt fins a Arbúcies, l'Escala... i molts altres indrets. Amb la família Gratacós de Banyoles, es van fer càrrec dels Cinemes Modern i, també, van arrencar els Cinemes ABC Plaça, fet que va representar aire fresc en el panorama cinematogràfic de Girona. Van viure i ens van fer viure una època inoblidable del cinema. L'Esteve era un manetes i dominava molt més la tècnica que les relacions públiques –ja se'n cuidava el seu germà Lluís–. L'Esteve, durant molts anys va protagonitzar aquella famosa escena de la recordada Cinema Paradiso de portar els rotllos de les pel·lícules, els caps de setmana i els festius, de poble en poble. Anava amb un Renault 4 L, amb dues rodes de recanvi per si tenia més d'una punxada. Els darrers anys, ja no “controlava” cap cinema, però quan parlava de cinema se li il·luminaven els ulls.

Ahir vam acomiadar-nos d'un altre personatge històric del cinema gironí, en Ramon Regàs, traspassat abans-d'ahir al matí a l'edat de 69 anys. Fill d'una nissaga d'empresaris gironins, de les destil·leries Regàs i del Cinema Albèniz. De fet, en Ramon va créixer i es va educar enmig de les butaques i de les màquines del majestuós i elegant Cinema Albèniz. Home inquiet, de vegades exagerat, entranyable; en Ramon va animar també les nits de Girona obrint al Pont Major la discoteca Rufus, on ara hi ha la biblioteca Just Casero, i també va regentar el bingo de la Costa Roja i del antic Cinema Gran-Via. En Ramon Regàs va viure l'època esplendorosa de la “plaça dels Cinemes”, amb l'Albèniz, el Gran-Via i el Coliseu. Va viure i protagonitzar les diverses reformes tecnològiques, dels 70 mm, del so Dolby... fins a crear les multisales Albèniz. Moltes anècdotes es podrien explicar de la vida cinematogràfica viscuda amb en Ramon. Només una, que ell solia recordar. El famós i desgraciat 23-F vam muntar el que en podríem dir la primera presentació d'una pel·lícula, amb l'assistència del director (Sebastià d'Arbó) i l'actriu protagonista (Berta Cabré). El nom de la pel·lícula, molt adient per al dia, Viaje al más allá. Aquell dia vaig estar per primera vegada a la cabina del Cinema Albèniz. A dins hi havia un petit televisor, on vam anar a veure què deia la televisió sobre el que ens deia la ràdio, i la televisió no deia res, feien un programa de música. A la presentació, només ens hi van acompanyar, en aquella sinistra nit, unes cinc persones, suposo que interessades en el més enllà.

El cinema està en un procés de canvi total. Aviat ja no es faran pel·lícules amb cel·luloide, la gent té altres hàbits de mirar el cinema. Les sales de cinema, la majoria, estan en mans d'empreses anònimes. Les famílies, les nissagues d'exhibidors cinematogràfics, s'estan extingint. Queden a Girona, per sort encara, la família Agustí, que té molts complexos repartits pel territori i per la Península, i també a França, sota la marca comercial d'Ocine. També ens queda la família Gratacós... I ens queda el record d'aquelles sales, d'aquelles pel·lícules i de gent com l'Esteve Gubau i en Ramon Regàs, que ens van fer viure el nostre particular cinema paradís.

Guillem Terribas

(*) President del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.
Publicat en el Punt-Avui 22.01.14