La LLarga juventut, AGUSTINA REIXACH

La setmana passada em va trucar l'Agustina Rexach per dir-me que ja havia acabat el llibre. Que quan podia passar per casa seva a prendre un cafè per comentar i organitzar la seva presentació, tal com havíem fet amb els seus darrers llibres, i perquè «tu facis de mestre de cerimònies, que en saps molt».

L'Agustina em trucava molt i molt sovint. Els de la llibreria moltes vegades confonien les seves trucades, per l'entonació de la veu, amb les de la meva mare. Aquests darrers dos anys, ja només em trucava ella, i els de la llibreria ja no em deien que era la meva mare, sinó l'Agustina. I parlar amb ella era com parlar amb la meva mare... Quan em trucava era perquè l'anés a veure per fer petar la xerrada o també perquè una amiga seva havia escrit algun llibre i volien que els en donés la meva opinió, o també per felicitar-me pel meu sant o aniversari: no se n'oblidava mai. També em trucava per dir-me que ja tenia el llibre a punt. Sempre tenia un llibre a punt. Però un dia vaig ser jo qui va trucar-li per fer-li saber que tenia un llibre meu i a veure quan podia anar a casa seva per portar-li. Com sempre em va convidar a cafè i la vam fer petar i vam parlar del seu llibre, amb tot de papers, fotos i retalls damunt la taula.

Preparar les seves presentacions de llibres era tot un esdeveniment. Sí, feia moure una gran quantitat de persones i ningú es negava a participar-hi. Des de Narcís-Jordi Aragó fins a Narcís Comadira i Dolors Oller, passant per Dolors Condom, Modest Prats, Mercè Huerta, Joaquim Nadal, Anna Pagans, etcètera. Aquell dia, el de la presentació, era la reina. El Tot Girona és rendia a la seva coqueteria i la seva elegància. I ella, era feliç.

Darrerament només vivia per poder escriure un altre llibre i organitzar-ne la presentació i tornar a ser per un dia la reina de les lletres gironines.

Ahir, dia 7 d'abril, l'Agustina no em va trucar. Però vaig rebre una trucada que em deia que l'Agustina havia mort, a casa seva, a la matinada, sense fer soroll i (segurament) amb l'esperança que algun dia tornaria a ser la reina i la més jove, perquè mai no va tenir 98 anys.
GUILLEM TERRIBAS publicat a El Punt el dia 08/04/09. Foto: Xavi Castillón

El mal de Bezsonoff

L'escriptor Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) proclamava fa uns dies a El Punt: «Sóc francès, però m’estic curant.» Una manera càustica de resumir els efectes revulsius de la immerersió d’un català del Rosselló en el sistema republicà francès, que és aquell mètode que dóna al concepte republicà un sentit ben diferent del que es té per aquests verals del sud, tan diferent que podríem dir antagònic sense por d’exagerar entre gaire i gens. En tot cas, per a Bezsonoff i per a la resta dels nostres compatriotes de per allà dalt el fet d’haver hagut de passar pel corró del sistema educatiu jacobí ha estat una experiència traumàtica. Un drama individual i col·lectiu que de manera càustica, irònica i també un pèl melancòlica, aquest autor exposa en el seu darrer llibre, Una educació francesa, publicat per L’Avenç.
Precisament fa uns dies passava per davant de cal llibreter Terribas a Girona i vaig veure que hi feien la presentació d’aquesta novetat editorial. Com que sóc despistat de mena, no recordo mai els dies de les presentacions que m’interessen fins que acabo descobrint que l’han feta quan el diari se’n fa ressò l’endemà o l’altre. Aquest cop tinc L’ sort. Hi entro a temps per poder escoltar un bon tall de la intervenció de Xavier Pla i també la lectura d’un parell de capítols d’Una educació francesa feta pel mateix Bezsonoff, que n’enfila un en versió estàndard i un altre tal com ho hauria llegit el seu avi, segons diu, que és si fa no fot com ho hauria llegit el meu, d’avi, que era d’un poblet d’aquesta banda de les Alberes on el conreu de l’olivera ha deixat pas al cultiu de les urbanitzacions de jubilats amb el curiós resultat d’haver passat en menys de mig segle de ser un llogarret de parla empordanesa a convertir-se en un enclavament francòfon sense pràcticament haver deixat l’oportunitat al castellà de fer el seu legítim paper de llengua de l’imperi.
Curiositats sociolingüístiques a banda, el que volia escriure en aquest article és que el llibre de Bezsonoff és una delícia. Una delícia on l’amargor i la ironia es combinen magistralment, com es conjuminen sempre aquests dos sentiments en les narracions dels supervivents dels genocidis
que, malgrat la dissort, intenten maldar sense perdre la dignitat ni la identitat.
Penso tot això mentre en Bezsonoff va responent les preguntes dels amables assistents a la vetllada, fins que em sona el mòbil, que no he apagat, i corro cap al carrer per respondre. És la meva germana, que em truca des de Barcelona per dir-me que ha vingut el seu xicot, que és de Madrid, i per passar el dia l’ha portat a Perpinyà perquè veiés que també s’hi parla català. «No t’ho creuràs –em diu–, no hem trobat ningú que parlés català en tot Perpinyà.» Jo estic a punt de respondre-li que tots eren a Girona a la presentació del llibre d’en Bezsonoff però em primeixo el sarcasme i li acabo dient: «Coi, només passa que Perpinyà és com Barcelona.» I ella em respon: «Nooo! No t’ho creuràs però aquí a Perpinyà són tan estranys que ni tan sols hi ha ningú que entengui el castellà.» Tan estranys com nosaltres, però en francès. No sé pas si ens
curarem a temps, mestre Bezsonoff.
CARLES RIBERA, publicat a la revista Presència el 3 d'abril 2009

Ramon Fontserè. Visca la terra!

LA ROCAMBOLESCA HISTÒRIA DEL TRANSPORTISTA PERE BITXO.
Presentació a la Llibreria 22, Girona, 6 d'abril 2009.
Honorable senyor conseller, benvolguts Guillem Terribas i Ramon Fontserè, amics i amigues, bona tarda.
M’hauria agradat molt ser aquí avui per compartir aquesta presentació amb tots vostès i li he demanat a l’amic Terribas, llibreter infatigable, agent provocador, que em faci el favor de llegir aquestes línies. Dic agent provocador perquè en Guillem Terribas és el padrí d’aquesta obra, i un dels responsables que avui formi part del catàleg de Columna Edicions. Va ser ell, qui, com fan els “ojeadores” dels equips de futbol, em va posar sobre l’avís que aquest senyor que tenen aquí al costat, conegut per la seva qualitat de magnífic actor, havia escrit una novel.la. Gràcies, doncs, Guillem Terribas, una altra vegada, per tot el que fas per difondre la cultura. Quan vulguis, tens una taula al carrer Peu de la Creu per fer d’editor.

Fa uns dies, vam presentar a la premsa de Barcelona el llibre Visca la terra! De Ramon Fontserè. L’acte de presentació va ser sonorament interromput per uns senyors molt enfadats –van dir que eren de la Guerrilla de Sant Feliu de Buixalleu- perquè segons ells l’obra en resum era “una merda” que només anava de “putes i drogues” i no era un compendi de les virtuts turístiques i culturals de les nostres contrades.

Sense voler contradir del tot els guerrillers, voldria puntualitzar-los. A més del que ells apuntaven, a Visca la terra! hi ha, sobretot, una divertida sàtira costumista sobre un món abocat a una convulsa transformació.
És la història absolutament cinematogràfica, d’un poble o pobles de l’interior de Catalunya (potser a prop de la Plana de Vic i el Cabrerès, pobles amb uns noms com Catllà, Taneret, i Llanegall). És una crònica explicada a través de la peripècia personal d’un transportista, en Pere Bitxo, que és un transportista bastant sui generis.
És una història coral, per tant, en què els personatges que s’hi mouen són molt característics i singulars. Hi ha un fuster, en Juan Piscina, un representant comercial conegut com “el Matutano”, una hippie alemanya, en Mamalú, “un jove guineà negre i natural d’Olot”, un empresari molt poderós, en Josep Puigbò, les prostitutes del club Complicité, uns transvestits, l’Indívil i Mandonio, una carnisseria portada per dos solters, tia i nebot, en Rafel, un noi que no hi és tot i que cala foc a casa seva, etc.
Com poden veure, no s’hi avorriran pas. L’acció, que comença de matinada amb la intervenció d’un mussol que obre el dia, va accelerant-se i tornant-se cada vegada més rocambolesca. En Pere Bitxo, transportista, porta ous a la furgoneta, però aprofita els desplaçaments per les carreteres revirades de la comarca per transportar-hi des de les noies del bordell Complicité a altres mercaderies inusuals, que ara no els desvetllaré per no aixafar algunes sorpreses. Alegria de viure, doncs. I moments francament divertits, gairebé delirants. Però també perfectament versemblants. Jo diria que un tant per cent molt alt del que s’hi explica pot passar perfectament en el marc d’un ambient rural, o comarcal, o de pobles.
Per mi, és una altra cara de la moneda que ensenya Antoni Pladevall en les seves darreres novel.les La papallona negra i Terres de lloguer. Allà on Pladevall hi posa l’element tràgic de la vida, en Fontserè hi posa humor i sàtira. Però tots dos fan la crònica d’un món que desapareix. Hi ha testimoni també, doncs.
Vull parlar de la llengua que s’hi fa servir. És una llengua absolutament viva i fresca, molt oral, llisca. A mi, que sóc de la seva terra, em sembla sentir en Pere Bitxo, en Matutano o en Mamalú en directe. Fa servir la llengua d’una manera molt lliure, servint-se dels castellanismes quan cal. Els diàlegs són molt aconseguits, i les descripcions són efectives, aconsegueixen crear una atmosfera.

El mateix Fontserè ha declarat que la seva voluntat és fer un homenatge a la gent que surt al llibre: “drogats, torrats, pòtols”, segons les seves paraules. Gent que l’ha fet feliç i amb qui ha passat les millors estones de la seva vida. I aquí sí que tornaríem a enllaçar amb el resum esquemàtic dels amics de Sant Feliu de Buixalleu.

I, per últim, volia quedar-me amb dos dels titulars que sobre l’obra han aparegut:
La Rosa Maria Piñol de La Vanguardia deia: "Un debut que discorre pels camins de la sàtira costumista, amb un relat en molts passatges hilarant".
I Carlos Sala, a La Razón
"És com si Pedro Almodóvar es mengés Josep Pla per fer un retrat tan surrealista com fidel dels pobles catalans".

Res més. Senyores, senyors, moltes gràcies una altra vegada: al senyor presentador, l’honorable conseller Nadal, l’autor, Ramon Fontserè i l’amic Guillem Terribas, que és sempre el millor amfitrió.

Ester Pujol
Editora de Columna

La nostàlgia dels fills.

Certs llibres són un amor treballat i construït com un matrimoni de llarg abast. D’altres, en canvi, resulten intensos com un amor a primera vista.
La novel·la Cineclub, de David Gilmour (Toronto, 1949), em va atraure des del
primer moment i no em va decebre durant les estones que vam compartir. Em
va atraure pel títol, per l’autor (que es diu com el guitarrista de Pink Floyd),
per la coberta (pare i fill al sofà mirant atentament una pel·lícula) i pel resum
de la contracoberta (un crític de cinema sense feina que organitza sessions de
cineclub privat per al seu fill adolescent).
Jo intuïa que les pel·lícules eren un dels pocs espais simbòlics que comparteixen les diferents generacions. També em constava que la mateixa escena canvia segons qui està assegut al teu costat veient-la. El que no sabia era com l’autor aconseguiria mantenir l’interès durant dues-centes pàgines.
David Gilmour construeix subtrames atractives (la relació amb l’esposa separada, les turbulències sentimentals de l’adolescent, un viatge a Cuba, la recercade feina), però manté el vincle cinematogràfic entre pare i fill. ¿Es pot bastir una educació a base de pel·lícules? Doncs no es pot descartar: «Com a mínim sap que Michael Curtiz va rodar dos finals per a Casablanca, per si el trist no funcionava. Segur que això l’ajudaria a anar pel món. Ningú no podria dir que havia enviat el meu fill indefens davant la vida.»
Al llarg del llibre, les pel·lícules van canviant: Els quatre-cents cops, La llei del silenci, Gegant, Notorius, Ran, però també L’exorcista, Instint bàsic o Showgirls (que el pare considera la més dolenta de la història). El tema de fons de Cineclub també canvia. Al començament sembla centrat en els clarobscurs de l’adolescència, després en la magnitud de les responsabilitats paternes, més endavant en la pèrdua (el pare és conscient que tard o d’hora el fill deixarà la casa, o, més ben dit, que ja ha començat a deixar-la).
Però finalment el gran tema és el que s’amaga amb més astúcia en les relacions
amb els fills, és a dir, la nostàlgia: «Si torno a les velles pel·lícules no és només
per revisar-les una vegada més, sinó amb l’esperança que em sentiré com la
primera vegada que les vaig veure.»
VICENÇ PAGÈS. Revista PRESÈNCIA 05/04/09

EL LLIBRE

Llibre: Conjunt de fulls escrits o impresos posats en l’ordre en que han d’ésser llegits. (Diccionari de la Llengua Catalana).

També defensava els jueus, els drets de la dona i dels infants, àdhuc el dret dels feixistes a discrepar dels idearis republicans! Precisament, tràgica paradoxa, Carles Rahola havia escrit pagines emotives i punyents, inoblidables, contra la pena de mort al seu breu assaig històric La pena de mort a Girona (Girona 1934). // En Quimet em va dir que, si volia sortir a treballar, era cosa meva, que ell, per la seva banda, miraria de fer anar endavant la cria de coloms. // La teoria diu que Girona és una ciutat grisa. Grisa i fosca, segons Carner. Negra i grisa, segons Palol. D’un color gris reumàtic, segons Pla. Però la pràctica ensenya que sota la grisor s’hi amaga la riquesa de colors que ja va descobrir Ruyra.

El llibre es cultura. La cultura es civilització.

De vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai ha de morir tot un poble per un home sol: recorda sempre això, Sepharat. // Un dia el campaner tingué una bella sorpresa: acompanyat d’un escolanet se li presentà un home amb un goll monumental, que li donà el “Déu te gord” amb una esquena atuïdora// // Ja us he de dir, amics meus, que la joventut no s'ha de debatre en convulsions estèrils, ni ha de deixar-se portar per l’instin de destrucció, sinó que ha de fer, allà on es trobi, obra creadora. La joventut ha de comprendre que les seves aspiracions humanes i justes sols podran realitzar-se amb l’exercici de la llibertat dintre de les lleis. Fora d'elles no hi pot haver més que desordre i tenebra. Aquestes lleis, com tota obra de l'home, són perfectibles: però sols podrà perfeccionar-les un poble en el qual l'esperit de ciutadania sigui cada dia més afinat i el sentit de la justícia més viu. // Tecleja l’última frase amb una barreja d’excitació i desconcert. És la primera novel·la seva on hi ha, al final, una mort.

Ens queda la escriptura. Ens queden els llibres.

Bibliografia:
T, X Aniversari IES Carles Rahola. de Girona ; E, Mercè Rodorera, La Plaça del Diamant; L, Narcís-Jordi Aragó, Teoria i pràctica de Girona; D, Salvador Espriu, La pell de Brau; U, Prudenci Bertrana, Josefat; J, Carles Rahola, Breviari de Ciutadania; T, Quim Monzó, Guadalajara.

Guillem Terribas
*Publicat en el llibre "Nou Breviari de Ciutadania. Edició homenatge a Carles Rahola en el 70è aniversari de la seva edició. Publicat per CCG edicions, març 2009

EL CRIST D'EASTWOOD . Josep M. Fonalleras. El punt 21.03.09

Parlar de religió i de cinema no és només citar Ben-Hur o Els Deu Manaments, de Cecil B. De Mille. Hi ha, com a mínim, tres maneres d'afrontar la relació, almenys en la societat occidental: ensenyar els orígens de la tradició judeocristiana, amb tota una sèrie d'històries sobre Jesús, el seu entorn i els seus deixebles; mostrar escenes de religiosos en acció, en diversos moments de la història, ja sigui en l'Alemanya nazi o en la Roma del Renaixement; o entendre que el cinema, més enllà dels preceptes ortodoxos de les jerarquies, parla de passions humanes, identificables a vegades amb el desig de transcendència. Em deixo, és clar, els Monty Python, que són, ells tots sols, una altra categoria. Hi ha hagut pel·lícules religioses –deixin-me que en digui obertament així – que han estat capaces de traspassar fronteres a partir de textos canònics: l'Evangeli segons Mateu, de Pasolini, marxista i descregut, segurament n'és l'exemple més evident i el que va triomfar durant molts anys en els cineclubs que volien anar més enllà del pastitx. Hi ha pel·lícules, com El Setè Segell, de Bergman, o Ordet, de Dreyer, en les quals la presència de la religió és essencial per al missatge profund que miren de transmetre. Parlo d'obres d'art, és clar. Com aquest Gran Torino, d'Eastwood. Jo recomanaria a totes les parròquies del país que en compressin una còpia quan sortís en DVD i que l'anessin passant en sessions matinals. Feia molt que no veia una història en la qual el misteri de la redempció i l'expiació del pecat fos tan evident. Una pel·lícula inesperadament catòlica, amb una òbvia iconografia cristològica, que ens parla del sacrifici i de la salvació, de la preparació física i moral abans de la mort, del significat últim de la mort, d'un peculiar hort de Getsemaní, del calze que ha de beure la víctima innocent per poder dur a terme el seu pla. Que es deixin d'apòstols barbuts si volen explicar tot això, i que mirin Eastwood. Fins i tot conté un Evangeli, aquesta pel·lícula: el cotxe del títol, el llegat d'aquest estrany messies, excombatent de Corea.

Presentació del llibre a la llibreria La Llopa. 13.03.09

Benvolgut Guillem:

Sé que presentes d’aquí una estona el teu llibre a Calella i, com que la seva lectura m’agrada’t molt, però molt! volia arribar-me amb un cop de cotxe fins a Calella, però, malauradament, un constipat fortíssim, que ja sembla que minva, m'ho impedeix.

I m’hauria agradat molt, perquè, com ja et vaig mig dir a Girona, he trobat el teu llibre extraordinàriament ben escrit, amè, informatiu de tot una època i de tot un món, evocador del passat i, en canvi, gens nostàlgic, sinó il·lusionat i obert al futur, i on l’anècdota del quotidià l’escrius amb tal saviesa que convides el lector a recrear-ne la categoria, i que té un començament preciós —que ja fa entrar ganes de continuar: fet importantíssim en un llibre— que és la teva operació de glàndules com a primera imatge visual enregistrada a la teva memòria —saps que segurament també és la meva?— i un final, un tancament preciós també, en fer-lo coincidir literàriament amb el tancament melangiós i solitari de la teva llibreria —que has sabut fer de tothom— amb l’apagada del llums, la baixada de les persianes, la pau silenciosa dels carrers, però també amb l’esclat d'un lluminós crit intern d’optimisme: "Demà serà un altre dia ! ".

Magnífic!

Amic, Guillem, gràcies i que aquest dia sigui ben llarg!

Josepmiquel Cervià

La Mort de Clint Eastwood

No puc negar la meva devoció a Clint Eastwood. La meva debilitat ve de lluny, de les seves primeres aparicions en els spaguetti-westerns que Sergio Leone va rodar a Almeria, passant pels personatges que va interpretar a les ordres del seu mestre Don Siegel, especialment la magnífica El seductor (1971). Com a actor i director, el punt culminant de la seva carrera va ser Sense perdó. A partir d'aquesta pel·lícula, poca gent gosa discutir la mestria d'aquest gran professional.

Clint Eastwood amb els anys ha anat aprenent l'ofici, fins a arribar a ser un director imprescindible i que poques vegades et defrauda. També, amb els anys, ha anat agafant la confiança i el respecte de la majoria dels cinèfils i no tan cinèfils. Clint Eastwood, com a director, explica històries a la manera dels clàssics del cinema americà. Ell és una mica John Ford, Alfred Hitchcock, John Huston...

Ara s'ha estrenat la seva darrera pel·lícula, Gran Torino. Hi tornem a retrobar el nostre director i actor. I una vegada més ens sap explicar una història americana, que també és un poc nostra.

Gran Torino és el particular amarcord de Clint Eastwood. Si Fellini, amb Amarcord (1973) feia un repàs de les seves dèries i de les seves pel·lícules, Eastwood, amb Gran Torino, fa un recorregut per tots els personatges que ha anat interpretant al llarg de la seva carrera. A Gran Torino hi trobem el crepuscular personatge amb un passat violent de Sense perdó (1992), el malcarat i solitari Harry el brut (1971), les llàgrimes d'Els ponts de Madison (1995), l'Amèrica de Mystic River (2003) i la tendresa de Million Dolar Baby (2005).

Gran Torino, i m'agradaria equivocar-me, és la darrera interpretació de Clint Eastwood. És el comiat després de molts anys d'estar primer davant les càmeres i des del 1971, amb Escalofrío en la noche, combinant la interpretació, la direcció i la producció. Clint Eastwood ja té una edat per interpretar segons quins papers i com a actor ja ens ho ha donat tot. Aquesta sospita queda palesa al final del film.

Sortosament, encara el podrem gaudir com a director i com a productor. Justament el dilluns 2 de març va començar a rodar la seva nova pel·lícula, basada en la novel·la del periodista anglès resident a Sitges John Carlin El factor humà (editorial La Campana 2009), amb el seu amic i gran actor Morgan Freeman.

GUILLEM TERRIBAS
*Publicat a "El Punt" el dia 12/03/09

Presentació de llibres a Calella, el 13 de març 2009

Us convidem a la presentació dels llibres
HORES PROHIBIDES
de Núria Martí
DEMÀ SERÀ UN ALTRE DIA
de Guillem Terribas
La presentació tindrà lloc el divendres 13 de març, a les 8 del vespre a la Llibreria La Llopa, c/ Sant Joan 62, de Calella de la Costa.
L'acte anirà a càrrec de Francesc Feliu, professor de la UdG, que presentarà el llibre "Demà serà un altre dia" i Guillem Terribas, presentarà el llibre "Hores prohibides".

El dia que vaig veure Dominique Sanda

imma Merino em va sorprendre divendres a la seva columna per l'elogi i la memòria de l'actriu francesa Dominique Sanda. Li vaig trucar per dir-li que aplaudia el reconeixement a l'actriu, ara allunyada del món del teatre i del cinema d'una manera voluntària. L'endemà Miquel Pairolí s'afegia als elogis: «va aportar la seva bellesa i el seu art d'actriu, més aviat contingut i serè...», escrivia en Miquel. Doncs bé, jo també vull reivindicar l'actriu i fer-ne memòria.

Dominique Sanda, que va néixer a París l'11 de març de 1951, va tenir el seus moments d'esplendor i ens va captivar, entre els anys 70 i 80 del segle passat. Van ser deu inoblidables anys amb Dominique Sanda. L'Imma ja feia referència a films com Il conformista (1970) i Novecento (1977), totes dues de Bernardo Bertolucci. També, a la pel·lícula de Liliana Cavani Más allá del bien y del mal (1977), en la qual interpreta l'enigmàtica i seductora Lou Salomé, un paper que li anava com l'anell al dit. En Miquel Pairolí afegia l'extraordinària El jardí dels Finzi-Contini, que va dirigir Vittorio de Sica l'any 1971, basada en la novel·la de Giorgio Bassini. Hi estic d'acord. Ara, sempre la recordaré en el seu paper de burgesa progre i seductora capritxosa dels anys 20 i que acaba essent la senyora avorrida, alcohòlica i desenganyada del terratinent interpretat per Robert de Niro a Novecento. És en aquesta pel·lícula on es pot veure i apreciar la seducció i la gran bellesa d'aquesta actriu, en els seus millors anys. Quina mirada! I quins llavis!

Corria l'any 1994. Un vespre a Canes fent cua per veure una pel·lícula a l'apartat d'Un certain regard, al costat del Gran Palau, on cada nit hi fan la gran soirée. Anava sol. Em vaig girar i vaig veure una figura femenina agradable, elegant i que no m'era desconeguda que venia en direcció meva. Era ella. Van ser uns segons: la mirada que ens vam fer. Tan ràpid que no m'ho acabava de creure. Els meus ulls la van seguir mentre es perdia enmig de la gent i jo em quedava sol, fent cua. D'aquella nit, no recordo res. Ni el nom de la pel·lícula, ni del que van anar a veure els meus companys. Només aquella mirada, aquella bellesa serena i madura i encara captivadora de Dominique Sanda. Un record, un instant, que ara, tant l'Imma com en Miquel, m'han fet tornar a evocar.

Guillem Terribas (Publicat a "El Punt" el 04/03/09)

Dominique Sanda. "El Punt" 28/02/09

email protegit

Dominique Sanda en un fotograma d'«Une femme douce», de Bresson.

En la seva columna d'ahir en aquest diari, Imma Merino començava evocant una cançó de Radio Futura, dels anys 80, «Paseo con la negra flor», lletra de Santiago Auserón –una d'aquelles cançons que contenen l'aire d'una època–, però dedicava l'article, sobretot, a Dominique Sanda. Lamentava que hagués desaparegut de les parades de dibuixants de carrer que hi ha a la Rambla de Barcelona i que tenen com a reclam retrats d'actors i d'actrius. «Durant el temps que va mantenir-s'hi el retrat de Dominique Sanda –escrivia Imma Merino– me n'estranyava (hi havia algú més que la reconeixia?) i me n'alegrava. (...) Quan va desaparèixer el retrat vaig sentir una capa d'oblit sobre Dominique Sanda. Per això he escrit aquesta columna, per fer-ne memòria i per compartir-la.»

Doncs bé, la recordem i la compartim. Dominique Sanda va aportar la seva bellesa i el seu art d'actriu, més aviat contingut i serè, a algunes de les pel·lícules europees més interessants de finals dels seixanta i dels setanta. Les comparacions sempre tenen una cama coixa, però diríem que Sanda era una actriu en la línia d'Ingrid Bergman. Era més meridional i per tant més botticelliana, però tenia aquella mena de bellesa elegant i pàl·lida, tan atractiva, que suscita una mena d'erotisme peculiar i intens. L'Imma esmentava unes quantes de les pel·lícules en què va intervenir Sanda. N'hi afegirem una altra, que potser és la interpretació per la qual més l'hem recordada. Sanda va ser Micòl Finzi-Contini en la versió cinematogràfica que va dirigir Vittorio de Sica d'El jardí dels Finzi-Contini, la novel·la de Bassani. La pel·lícula és del 1971 i Sanda hi interpretava un paper complex, un personatge amb moltes capes interiors, que incloïen la ficció i la mentida, un joc d'aparences en el si d'una rica família jueva de Ferrara, als anys trenta, que tenia un final tràgic. La presència, la interpretació de Sanda en aquella pel·lícula fascinava i segueix fascinant vista ara. El seu retrat ja no és a la Rambla de Barcelona, però continua, esplèndida, en aquells films de fa trenta, quaranta anys.
MIQUEL PAIROLÍ

Dominique Sanda . "El Punt" 27/02/09

email protegit

Cap al final de les Rambles, a més d'imaginar-hi la «negra flor», es pot fer atenció a les parades dels dibuixants a l'espera que algun turista vulgui ser retratat, sigui de manera realista o caricaturesca. Com a mostra de les habilitats dels dibuixants, s'hi exhibeixen retrats de famosos, preferentment d'actors i d'actrius. D'aquí, n'hi ha d'estrelles cinematogràfiques del present, com ara Brad Pitt, Angela Jolie, Penélope Cruz, Javier Bardem, Nicole Kidman. També de Juliette Binoche. I d'alguna estrella en cert declivi, com ara Julia Roberts. No hi falta el rostre dur de Clint Eastwood. Encara s'hi manté el retrat de Robert De Niro, com un actor que no passa. Com una reminiscència, hi ha un retrat d'una Jean Seberg jove i somrient: no seria un bon reclam que la imatge reflectís el dolor i la destrucció de la venedora del New York Herald Tribune a A bout de souffle. Com en el cinema dels cossos gloriosos, no ha passat el temps per a aquests retrats rambleros. Però el pas del temps sí que ha fet desaparèixer el retrat de Dominique Sanda, actriu francesa d'aparença dolça (els cabells rossos, els ulls clars, les celles fines) que apuntava alguna altra cosa amb la seva boca sensual.

Durant el temps que va mantenir-s'hi el retrat de Dominique Sanda, me n'estranyava (hi havia algú més que la reconeixia?) i me n'alegrava. Com a mínim, hi havia un altre (el dibuixant) que recordava l'actriu que, encara adolescent, va ser descoberta per Bresson a Une femme douce, que va interpretar l'esposa de Jean-Louis Trintignant a El conformista, de Bertolucci, amb el qual va tornar a treballar a Novecento. També l'actriu que l'excessiva Liliana Cavani va convertir en la llegendària Lou Andreas Salomé perquè Nietzsche se n'enamorés a Més enllà del bé i del mal. I aquella que, a Une chambre en ville, Jacques Demmy va fer vestir amb un abric de pell que cobria la seva nuesa. Quan va desaparèixer el retrat, vaig sentir una capa d'oblit sobre Dominique Sanda. Per això he escrit aquesta columna, per fer-ne memòria i compartir-la.
IMMA MERINO

Entrevista a "El Periódico" . Text : Ferran Cosculluela (11.09.02)

EL LLIBRETER
Guillem Terribas: L'àgora literària de Girona

La llibreria 22 de Girona no és una botiga de llibres. És un punt de trobada imprescindible on els gironins parlen i debaten sobre literatura i sobre la ciutat. És un fòrum en què les tertúlies se solapen amb les presentacions d'obres i d'autors. És l'espai cultural que promou i impulsa el premi de novel.la Just Casero des de fa pràcticament 30 anys. La Llibreria 22 és Guillem Terribas, que a més a més de tot això i alguna altra cosa, també ven llibres.
Els seus aparadors són tota una declaració d'intencions. No es tracta de col.locar-hi només les obres més venudes, sinó de suggerir nous camins al lector. "Són molt importants per mostrar la diversitat de llibres que podem oferir. Hi posem tota mena d'obres, amb missatges al possible client. Fem apartats monogrà- fics, temàtics i recomanacions", explica Terribas.
A l'hora de fer una selecció dels volums més comercials, els expositors interiors de la Llibreria 22 no varien gaire dels de la resta de llibreries. "Nosaltres també venem Els homes que no estimaven les dones, de Stieg Larsson (Destino); La venjança del bandoler, de Martí Gironell (Columna), i Petons de diumenge, de Sílvia Soler (Columna)", afegeix el llibreter. El que no trobaran mai al seu establiment són aquelles enormes piles de best-sellers que delaten les verdaderes paradetes de llibres. Terribas les detesta, perquè, segons explica, "totes les obres es mereixen tenir la mateixa oportunitat".
Terribas sent especial debilitat pel còmic i a més a més li agrada recomanar obres d'escriptors gironins com Josep Maria Fonalleras, Vicenç Pagès, Maria Rosa Font, Lluís Muntada, Xavier Pla, Miquel Pairolí, Toni Puigverd i Maria Mercè Roca. Això sí, en presència seva, ni se li acudeixi qualificar-los d'autors locals.
Foto: Ferran Cusculluela

Un activista Cultural. Entrevista en el Suplement del Diari de Girona , diumenge 9/02/09. Text de Jordi Vilamitjana

GUILLEM TERRIBAS, llibreter
Aquest saltenc amb un dels establiments més emblemàtics de la ciutat de Girona, reivindica el seu poble, repassa els trenta anys que fa que és al capdavant de la Llibreria 22, l’activitat cultural gironina i l’estat del llibre, i s’atreveix a fer-ne una previsió de futur.

El llibreter repassa els seus 30 anys al sector i valora el futur del llibre, apostant per l’èxit de l«’e-book»

Guillem Terribas i Roca va néixer a Salt el 14 de desembre de 1951.El seu pare,
José Terribas,era de Granada i va treballar de Guàrdia Municipal a l’Ajuntament de Girona. La seva mare, Estrella Roca, era filla d’Amer, va viure a Montfullà i sobretot a Salt, on era coneguda com l’Estrella de can Nic. Són quatre germans:la Maria Àngela,la Virgínia, en Guillem i en Carles. Està casat amb Marta Junquera, saltenca, treballadora de la banca.Tenen dos fills: la Paula, antropòloga,i en Daniel, biòleg.
Terribas va arribar al món dels llibreters amb vint-i-set anys després d’un llarg recorregut per feines diverses: repartidor de premsa de Comvar,oficinista a l’Hotel Pensinsular i al Murlà Park de Sant Feliu, viatjant de Toro, publicista a Presència, viatjant d’aïllaments, venedor d’assegurances...
El 20 d’octubre de 1978, amb altres socis, va fundar la Llibreria 22. Aquesta tardor passada,ha fet trenta anys. L’any 1981, la llibreria 22 va convocar els premis de narrativa curta Just M. Casero per a escriptors joves, en homenatge a aquest polític i periodista gironí. Enguany s’arriba a la vint-i-novena edició, amb bon prestigi, interessant dotació, reconeguts jurats i escriptors participants de primera fila.
De la mateixa manera que el moviment es demostra caminant, l’activisme cultural d’en Guillem Terribas es fa palès veient el seu impressionant currículum d’activitats fins avui. És una feina de formiga, diària, de tossuderia personal i constància exemplar. Ningú no discuteix a hores d’ara que la Llibreria 22 ha vertebrat des dels seus orígens fa trenta anys un entramat cultural d’enorme vàlua per a la ciutat que mereix un capítol a la història de Girona. La llibreria ha atret escriptors de renom d’arreu i n’ha potenciat de propers fins a Hollywood; ha fet presentacions públiques
de tota mena de llibres i de tota classe de autors, ha amplificat i fet conèixer al gran públic autors i obres; ha col·laborat en iniciatives culturals ciutadanes de tota mena (moltes de cinèfiles); rep desenes de visitants i clients cada dia a
les diferents botigues, i un centenar de visites virtuals al lloc web www.llibreria22.net). La 22 és punt de tertúlia i confidència; és un local amable i una finestra al món; és l’obrador des d’on oficia cada dia l’activista cultural Guillem Terribas.
LA LLIBRERIA 22
La llibreria 22 acaba de fer 30 anys. Guillem Terribas, soci fundador i «alma mater» de l’empresa, mai no havia treballat abans de llibreter.
Què el va dur a muntar una llibreria?
En coneixia ben poques coses. Les meves experiències amateurs de remenar alguna cosa relacionada amb els llibres són d’abans d’anar a fer la mili, als anys 70, a la llibreria Les Voltes. Hi tenia molta relació i hi havia fet algunes exposicions de pintura i de dibuix. A part d’això, la meva experiència de lector. La 22 ve arran d’un moment en què jo em quedo sense feina. Tenia molta relació amb en Manel Cassú –justament amb la seva dona, la Leli Camps, havíem treballat junts a Les Voltes–i fent volar coloms jo vaig suggerir fer una llibreria que fos l’aparador de tota una sèrie d’activitats culturals, que fos el que era abans Les Voltes, però potenciant modernitat, llibre no només català, sinó que també castellà i novetats, una llibreria dinàmica... Això era a mitjans de juliol. Fou una cosa miraculosa que al cap de quatre mesos es muntés la 22.
En només quatre mesos van muntar una llibreria que fa 30 anys que és al peu del canó...
Tot fou així com miraculós: que al juliol i a l’agost,que són uns mesos dolentíssims, trobis vinti-cinc persones, que els venguis el projecte, que
trobis un local, que contractis paletes, pintors, serrallers...i que el vint d’octubre, en només quatre mesos, tinguis muntada una llibreria... La 22
va començar amb una sèrie d’utopies, algunes s’han realitzat, d’altres no. Tots els projectes han de ser utòpics però, en aquell moment, no podíem pensar que al cap de trenta anys encara hi seríem i que, a més, continuaríem creant un ambient.
Molta gent es va pensar que seríem una flor d’estiu.
EL FUTUR DELS LLIBRES
Parlem de llibres. Trenta anys de dirigir la 22, trenta anys de llibreter, són tot un currículum...Fa deu anys al número 195 de la «Revista de Girona» (en una entrevista de Xevi Planas), Guillem Terribas afirmava que «el llibre té futur» i «que no et cansarà mai». Continua pensant el mateix?
I encara en algun altre lloc vaig afegir que «no necessita endoll». No puc anar contra el futur del llibre. No sé quin serà el futur, però continuo dient el de fa deu anys: el format aquest té cinc-cents anys d’història i és un format fantàstic perquè te’l pots endur on vols.
Quan va sortir el disc compacte es va dir que es menjaria el llibre, i curiosament han desaparegut els CD. En aquest tema els diaris són molt bèsties. Cada vegada que surt una novetat tecnològica anuncien la fi dels llibres. Es va dir que amb Internet la gent llegiria a través dels ordinadors, però de moment no ha passat. Fa deu anys deia que el llibre no desapareixeria, amb naturals matisos.El llibre de consulta, l’enciclopèdia amb volums han quedat superats pel poder del Google.És un gran invent que a mi em soluciona molts problemes. Abans necessitava deu llibres per saber les pel·lícules que havia fet en Frank Capra.És un gran invent.
El llibre, com a objecte, desapareixerà?
Ara ja dic que potser sí. Es reconvertirà. Del 1999 ençà m’he adonat que els nanos adquireixen una gran agilitat en els dits i estan acostumats a llegir pantalles petites. Vull dir que de la mateixa manera que no compren diaris i els llegeixen per Internet,arribarà un moment que a part dels llibres de consulta o d’algun llibre que els facin llegir, els llibres se’ls baixaran de la xarxa. Si aquest invent de l’e-book funciona, d’aquí poc els joves es baixaran els llibres d’Internet. De totes maneres, la diferència respecte de baixar-se música o pel·lícules (que demanen ben poc esforç) és que els llibres continuaran requerint l’esforç de la lectura i de la comprensió. La pirateria i el consumisme no hi seran tant com en la música.
Falta un format de lectura nou... Quan vaig veure fa un mes els e-books vaig pensar que l’havien trobat: té format de llibre, la lletra no és lluminosa sinó que és tinta electrònica mat, té l’agilitat de canviar de pàgines, es pot fer la lletra més grossa... i a més permet emmagatzemar cinccents títols. Penso que això anirà molt bé per a gent que viu en pisos petits, que volen tenir una biblioteca i no els hi cap, gent que es trasllada fàcilment...
Es pot tenir en un espai mínim la biblioteca més grossa del món.
Així doncs, es tracta simplement d’esperar
que els «e-books» arribin a tothom...
Tardarà molt, perquè hi ha llibres que són part de la teva vida i els vols veure sempre físicament posats a la prestatgeria. Recordes quan el vas llegir i el vols
veure allà... Què durarà? Deu, quinze anys. Els nanos joves no tindran això, perquè no llegeixen.
Quant val un «e-book»?
L’aparell val ara 280 euros, però d’aquí cinc anys en valdrà 100. Però, atenció, jo no ofereixo a la llibreria l’e-book per dir que renego dels llibres, com tampoc no vaig en contra d’aquest invent. No renego dels llibres ni del futur. Amb els e-books, el llibreter continuarà fent de llibreter i aconsellant quins llibres
cal baixar-se, quins són novetat, etc.
I les llibreries?
Ens haurem de reconvertir. No necessitarem tant d’espai. És possible que el llibre de butxaca desaparegui. Ara les editorials treuen primer el llibre en format normal i al cap de cinc anys en format butxaca, més barat. És possible que l’e-book substitueixi aquest llibre de butxaca a les editorials.El llibre clàssic també es transformarà. Els llibres apareixeran enquadernats d’una manera curosa, amb il·lustracions... Ara mateix, als editors, els llibres els costen baratíssim perquè tecnològicament no han de fer pràcticament res. Abans els motlles es picaven en plom. La inversió l’hauran de fer perquè els llibres siguin més objectes. El que no podrà anar mai a l’e-book és el llibre de regal, el llibre gros...
És ben segur que un i altre format conviuran. Els formats que tenen història no desapareixen. El llibre té 500 anys d’història.
Guillem Terribas ha publicat un llibre de memòries
a l’editorial ARA Llibres: Demà serà un altre
dia. Aventures d’un llibreter. (2007)

Ser de Salt
En Guillem Terribas és saltenc de naixement i de vocació. Exerceix d’apòstol
del seu poble sempre que pot.
Què passa a Salt?
Fa anys, «anar a Salt» era locució sinònima d’anar a la presó
i, després, d’anar al manicomi; durant la Guerra Civil, els anarquistes de Salt
es feren tristament famosos; als anys 50, va rebre grans onades migratòries i es va urbanitzar horriblement; al tombant de segle,s’ha repetit el procés migratori amb homes i dones procedents de l’Àfrica, amb uns índex tan espectaculars que pràcticament desdibuixen l’essència del poble en alguns indrets; l’autopista es desdoblarà pel municipi...
Què ha fet Salt per acumular tants handicaps?
Salt és un poble que ha estat molt «putejat» per la vida i les circumstàncies. Els
saltencs ens hem sentit saltencs, però la nostra aspiració ha estat sempre anar a Girona.
Anaves al cinema a Salt (al Núria), però el cinema bo era a Girona. I el mercat. I les Fires. Girona era la capital, però la capital ens matava. Hem vist Girona com aquell que ens vol fotre i això ens ha fet reivindicar sempre Salt. Salt era un poble que tenia la seva força i la seva vida, però que ha quedat tapat per Girona.
Salt té una força pròpia davant Girona?
Salt és com una mena d’au Fènix. Li estan passant coses, però sempre s’està reestructurant i renovant. En qüestió de teatre va sortir el Patronat, l’agrupació Estil, la Pastera i, després, el Talleret. Si volies veure bon teatre havies d’anar a Salt. Vull dir que Salt ha estat sempre una màquina d’anar sobrevivint
a l’opressió de Girona. Salt ve de passar moments molt baixos però, ara mateix,
de música tens La Mirona que talla el bacallà; Bitó, que produeix gran teatre (Sunyer-Domènech-Masó); Temporada Alta,que neix a Salt; hi ha una biblioteca fantàstica...Vull dir que, d’una manera o una altra,els saltencs vells i els nous s’han anat acoblant i generant noves tendències, noves coses. El fet de tenir aquesta pressió contínua fa que no abandoni mai la lluita.
Segons sembla a Salt, de tot l’enrenou del tren d’alta velocitat, hi anirà a parar la via dels trens de mercaderies... No és Salt, de fet, la rebotiga de Girona?
No exactament. Tot el que «ens envien» ho reconvertim.Salt, com a poble és molt lleig,però, mira, en Paulí, quan era regidor, va fer una cosa que a Girona encara no s’ha fet del tot: posar escultures a tots els carrers.
Ens reinventem. El primer lloc anarco-revolucionari de debò a la demarcació
de Girona va ser la Maret.Dintre la història dels okupes, la Maret fou un capítol espectacular de gestió i d’activitats. L’Escola d’Adults de Salt (dels mestres Parra, Berga, Carreras...i els diners que va aconseguir el «gironí » Francesc Ferrer) ha estat pionera i model de moltes coses a les comarques gironines.Ràdio Salt (que es va muntar a Girona,amb l’alcalde Sunyer, en Mesquita i d’altres,en un dinar a ca la Marieta) ha estat model de ràdio pública i de nivell. Ara mateix,a Ràdio Salt es fa un programa extraordinari que es diu Ens patina l’embrague (cada dijous de 5 a 6 de la tarda, al 97,7)amb gent que reconeix que els patina l’embrague.
És un magazín pensat i elaborat per a persones amb malalties mentals. Permet que persones amb trastorns mentals expressin la seva opinió, alhora que sensibilitzen
la societat sobre aquesta problemàtica... Salt es reinventa contínuament.

Un troç de conversa amb GUILLEM TERRIBAS, llibreter. Per ADA CASTELLS

A la Llibreria 22 de Girona no només hi ha literatura.
Hi venen autoajuda i, fins i tot, ‘e-books’,però fan la picada d’ullet als lectors exigents amb recomanacions, taula de suggeriments i una activitat cultural que ja els ha desbordat.
Terribas (Salt,1951) no vol dir que no a ningú. Va impulsar el
premi Llibreter, dóna el premi Casero i no para de fer presentacions.
¿Deu ser que és un malalt de literatura?.
En aquest tros de conversa se li detecten tots els símptomes.

Guilem Terribas. Això d’escriure és molt difícil. No acabaries maii suposo que hi ha un moment en què hasdedir prou.
Ada Castells. Sí, però un cop tens l’estructura de la novel·la, el procés d’anar revisant el to, el ritme, la sintaxi, la llengua...és molt gratificant, i sí, esclar, hi ha un moment en què has de dir prou.
G.T. És que, sino, t’estaries tot el dia rectificant.Pintant,per exemple,dius Pintaré el que jo veig”, però no et surt exactamentcomhovolies. Suposo que això també us passa molt sovint.
A.C. Sí, però tot això que estem parlant sembla que sigui el que preocupa menys.
La gran preocupació de molta gent que comença és publicar.
G.T. Això és un dels problemes que em trobo a la llibreria,potser perquè fem el premi Casero,potser perquè hi passen molts escriptors, hi ha molta gent que es pensa que tinc contactes o que sóc un lector que els pot dir alguna cosa... Em ve gent que vol publicar i em diuen que, si ningú els ho vol, s’ho publicaran ells mateixos.
A.C. Com si fos una amenaça?
G.T. Sí, i això és el més trist que hi ha: si al final als editors no els agrada,
autoeditar-s’ho. I per què? ¿És realment necessari amb els llibres
que arriba a haver-hi? Si t’agrada escriure, escriu,però no pensis mai a
editar. Si realment ets bo, ja t’arribarà el moment.No és fàcil: al García Márquez ningú li volia publicar Cien años de soledad, i el Cercas, abans de Soldados de Salamina, ja havia tret quatre o cinc novel·les. És la tossuderia de l’anar escrivint.Mira la Rodoreda: no li van donar el Sant Jordi per La plaça del Diamant.
A.C. ¿T’has pogut llegir les cartes que es van enviar amb el Joan Sales?
G.T. Sí,me l’estic mirant. Fantàstic! A mi m’agrada molt el Sales escriptor d’Incerta glòria: crec que és millor que La plaça del Diamant.
A.C. Són molt diferents.
G.T. Per a mi la gràcia de La plaça...és que està explicada amb una delicadesa
femenina que els homes no hem sabut explicar mai amb aquests detalls...
A.C. Bé,amb aquestes novel·les podríem tenir un exemple clar del que és la literatura femenina i masculina. És la mateixa època explicada per una dona i un home...
G.T. Els homes no en sabem.Som sensibles, però no sabem descriure situacions concretes d’una manera tan real i sense enrotllar-nos. La diferència dela Rodoreda són aquests detalls, fins i tot durs. Bé, el que estava dient és que al món editorial hi falta aquesta gent que et faci d’editor, i en Sales, fins i tot, era massa prepotent.
A.C. Amb la Rodoreda, gens.
G.T. Perquè ella tenia un caràcter...
A.C. I perquè l’admirava i la respectava com a escriptora.
G.T. Li deia “Això no ho has de fer, això sí”, i aquesta figura ara no hi és:
és elmalde la literatura. Joan Sales editava cinc, deu llibres a l’any, que és una mica el que estan fent petites editorials, per exemple 1984,que es
treballen el material i agafenuns traductors adequats,o LaCampana,
també. La Isabel Martí no edita res si a ella o a l’Espinàs no els agrada.
Tant en Porta com en Terricabras ho expliquen. T’ho fan reescriure, si cal.
Per a mi això és un editor.En Vallcorba també ho fa bastant. Ostres com m’enrotllo!
A.C. No, no ja està bé, però això que dius demana temps. Potser una de les coses positives d’aquesta crisi serà que les coses s’aclariran.
G.T. Sí, és curiós.Aquest any, com a llibreter, el veig molt bé,perquè els editors estan tan acollonits que frenaran i es miraran més bé què publiquen, i nosaltres ens ho podrem mirar més bé.És una mica el que tu deies. Jo penso el mateix. Tots en sortirem més beneficiats.
A.C. Per això hauríem de tenir un lector més exigent.
G.T. Perdona que em faci autoreferència, però en aquell llibret que vaig publicar [Demà serà un altre dia (Ara Llibres)] ja parlava del fet que tots hem abaixat una mica la guàrdia. Els editors ni es llegeixen tots els originals, els llibreters cada cop posem més en primera línia el que es ven segur i el lector, davant d’això, cada cop és menys exigent, i la prova és que llegeixenen Martí Gironell o l’Ildefons Falcones. S’agafen a històries escrites d’una manera molt llegidora per dir:“No m’ha estat difícil i, a més, sé història”, cosa que és mentida.
* Publicat en el Suplement de Cultura, del diari Avui del dia 19/01/09
A la Foto: Ada Castells.

Les 10 millors pel·lícules del 2008, segons el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

El Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona escull “L’heure d’été” d’Olivier Assayas com la millor pel·lícula del 2008.
Com cada any, el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona s’ha reunit per decidir, en una sèrie de votacions entre els seus membres, quines han estat les millors pel·lícules projectades a les pantalles gironines al llarg del 2008.

El resultats de les votacions, en què cada membre atorga d’un a deu punts per a cada pel·lícula, el resultat ha estat aquest:

- 1) L’heure d’été / Las horas del verano, d’Olivier Assayas.(48 punts) -7 vots-

- 2)El cant dels ocells, d’ Albert Serra. (46 punts) -6 vots-

- 3)El somni, de Christophe Farnarier. (34 punts) -5 vots-

- 4)The dark knight / El caballero oscuro, de Christopher Nolan. (34punts) -7 vots-

- 5)No country for old man / No es país para viejos, de Joel i Ethan Coen(32 punts) -6 vots-

- 6)4 luni, 3 septimini si 2 zile / 4 meses, 3 semanas, 2 dias, de Cristian Mungiu (31 punts) -5 vots-

- 7)The happening / El incidente, de M. Night Shyamalan (25 punts) -5 vots-

- 8)There will be blood / Pozos de ambición, de Paul Thomas Anderson (23 punts) -3 vots-

- 9)Coeurs / Asuntos privados en lugares públicos, d’Alain Resnais (21 punts) -4 vots-

-10)We own de night / La noche es nuestra, de James Gray (19 punts) -3 vots-

Aquest any han votat: Jordi Camps Linnell, Ramon Girona, Íngrid Guardiola, Imma Merino, Àngel Quintana, Edmon Roch, Marta Sureda, Guillem Terribas i Paco Vilallonga.

D’aquesta manera, la darrera obra del director francès Olivier Assayas, L’heure de l’été, s’ha erigit com a la millor pel·lícula projectada el 2008 a les comarques gironines.
En segon lloc, trobem El cant dels ocells, tercera pel·lícula del banyolí Albert Serra, en que retrata el viatge dels tres reis orients cercant el messies esperat.
I en tercer lloc tenim un empat, per una banda el documental revelació de la temporada, El somni, de Christophe Farnarier, amb l’últim passeig transhumant d’un pastor per terres gironines; i per l’altra banda el film d’acció The dark knight, de Chirstophe Nolan, la seva segona part de Batman.
* Nota de Premsa del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona ( Cinema Truffaut)

L'any 9 i els llibres...

Amb les xifres a sobre la taula sembla que es compleixen les prediccions que vaticinaven el llibre com un regal econòmic, una bona alternativa d’oci que surt bé de preu, sobre els 20-25 euros, i que té una percepció de valor molt més alta que la d’un altre objecte més banal. Les vendes s’enfilen fins a un 7% sobretot en infantil amb grans èxits com els de Gerónimo Stilton.
Però la campanya de Nadal ja s’ha acabat i ara caldrà veure què passarà al gener i febrer, considerats tradicionalment mesos durs. Els llibreters tornaran ràpidament llibres per finançar unes novetats en uns mesos especialment fluixos que es veuran agreujats més que mai per la crisi. I és que aquest any, els editors haurem de publicar menys i millor, caldrà ser innovadors i imaginatius amb les campanyes de promoció i ens haurem de pensar dues vegades si reeditem un títol o no. La revolució en els hàbits de consum que suposa aquesta crisi, a diferència de la del 92, farà que les empreses es replantegin les seves polítiques de preus i que en el sector del llibre es traduirà en un augment espectacular de les vendes en butxaca on es fa més evident la relació qualitat-preu.
L’altre dia parlava amb un amic llibreter que em deia que aquest any seria molt bo per a ells. La raó és que quan els editors estem espantats anem amb molta més cura i, per tant, ja no reben un allau de novetats. La moderació els permet gestionar amb calma, pensar, actuar, en definitiva vendre millor.
Sigui com sigui, ens espera un any ple d’incerteses però alhora estimulant pel nostre sector i això sempre està bé.
Glòria Gasch, editora d'Ara Llibres
(Publicat el 12/01/09 en el blog de Jordi Cervera.)

09, ANY ELECTRÒNIC

Aquest serà l’any del llibre electrònic. Per Nadal Happy books i la Llibreria 22 han posat a la venda els primers aparells lectors, e-reader per anar-vos familiaritzant amb l’argot, a la vegada que s’han llençat els primers títols en castellà. D’aquí a tres setmanes ja estaran disponibles els primers llibres en català. Seran Angle editorial, Bromera i Cossetània, tots tres agrupats a la plataforma Edi.Cat els que tindran el mèrit de ser pioners en l’e-book català. Cada editorial posarà 15 títols a la plataforma CyBook en una clara aposta de futur. Quan a l’abril El Corte Inglés inundi el mercat amb el lector de Sony,a uns 350 euros, ells ja volen tenir un peu a cada maquineta. L’operació no és senzilla, els canvis constants de l’electrònica faran que, d’entrada, fer negoci sigui complicat, però l’e-book és una eina que fomentarà la lectura i, per tant, la difusió dels llibres en paper que seguiran dominant el mercat.
Qui ha de millorar per mantenir l’hegemonia a les noves plataformes és Google. A hores d’ara la seva famosa biblioteca digital no rutlla. Els llibres estan escanejats en PDF, la descàrrega es fa lenta i feixuga i no hi ha manera de tocar la lletra ni la mida. Així de poc serveix la virtualitat.
I parlant de mitjans electrònics, TV3 està preparant el programa cultural tant reclamat des d’aquestes pàgines. Antoni Tortajada (Històries de Catalunya) i Jordi Punti en seran els responsables. Per la seva banda, Catalunya Ràdio havia d’editar un llibre commemoratiu dels 25 anys. El llibre està escrit i lliurat als responsables de l’emissora, però les celebracions ja han acabat i no hi ha noticies del llibre. Estarà a la xarxa? Que deia inconveniències?
RAFAEL VALLBONA (Tendències, El Mundo *9 de gener 2009)

Que bonic és viure

Noms de Nadal i Cap d'Any

JOAQUIM NADAL I FARRERAS
Puc dir, però, que malgrat les turbulències meteorològiques, amb pluja i neu generosa, i amb un temporal de llevant com mai no n'havia vist cap, m'ha quedat temps per caminar vagarosament per Girona i per trobar alguns moments de calma i recolliment a casa.
He pogut escoltar els Onze Nadals i un Cap d'Any de J.V. Foix, que ens ofereixen en una nova edició il·lustrada i amb gravació sonora, la Fundació Foix i l'Editorial Eumo. Seguint atentament els versos he pensat en l'article de la setmana passada d'en Narcís Comadira a El País, recordant el primer "Nadal" i l'impacte de la seva lectura de llenguatge planer i clar, complex alhora, amb la força d'uns conceptes comuns i familiars fins a la transparència més absoluta. És el que vam comentar una estona amb en Modest Prats i en Guillem Terribas, tot esmorzant al Neptú del carrer de les Hortes, tot pensant ja en la seva primavera romana i el pelegrinatge toscà d'en Modest, tant iniciàtic en el record, com aquell primer "Nadal" d'en Comadira llegit al seminari per recomanació del mateix Modest.
Després, dimecres d'aquesta setmana, amb un cel blavís i més obert que els dies anteriors,però encara amb el terra moll de pluja i humitat, vaig fer un recorregut més pausat encara. A la Força vaig visitar una vegada més en Joan Cortés, que no para de comprar i vendre. Pensant en els dies que vénen hi vaig comprar, a molt bon preu, el Llibre dels Sants Reis d'Orient, una antologia de la Selecta, triada per Baltasar Coll i editada l'any 1952. La fulla d'alzina i el gla es retallen en un cel d'estels anunciadors i orientadors, i ?obren un món poètic al voltant d'aquest cicle ple de tendresa i ingenuïtat infantil. I també les Cançons del color del temps, de Maria Castanyer, un poemari editat a Girona l'any 1949 amb il·lustracions de Joaquim Pla i Dalmau.
Aquests dies ens falta més que mai en Joaquim, i reprenem, com cada any, les seves Estampes de Girona, també editades a Girona el mateix any 1949 i plenes de suggerents imatges i dibuixos sobre les tradicions de tot l'any i amb singular dedicació a les festes de Nadal. Però el món dels dibuixos no ens desvia de la intensitat de la poesia de la Maria Castanyer que ens diu: "He obert de bat a bat la gran finestra / del meu jardí més íntim, amics. / Jo us prec, si us plau, de trepitjar en silenci / no hi desvetlléssiu ocells adormitsÉ".
Vaig esmorzar a l'Artusi, després de veure i desitjar bon any nou a l'Anna Dalmau, que em va donar la seva felicitació, un dibuix del seu pare, i també una felicitació de l'Ernest Dalmau i la Rosa, que és un altre dibuix, aquest cop amb la creu que presideix la plaça que veig cada dia des de casa quan surto al balcó i miro primer l'horitzó llunyà de la gran bastida de la Catedral i després recorro els racons més íntims i clars de l'arquitectura de Sant Pere i els xiprers de la plaça i la creu. També em donà l'Auca de la Catedral de Girona, amb guió i quartetes d'en Jordi Dalmau i il·lustracions de diversos artistes de Girona, convocats pels amics de la Unesco de Girona per retre un merescut homenatge a en Carles Vivó i Siqués, a qui la ciutat li deu encara un reconeixement més explícit i una recopilació de la seva biografia d'artista, d'activista i de crític. Vivó va ser, sens dubte, l'expressió més genuïna a Girona d'una combinació entre art popular, costums i tradicions, i un esperit crític fet de delicada ironia finament aplicada als seus dibuixos i a totes les seves activitats, un punt teatralitzades i arrelades fortament en un imaginari col·lectiu riquíssim i rescatat per ell mateix, una i mil vegades.
Estic segur que la Clara Bacquelaine, la Mònica Aymerich, en Joan Baron, ?l'Isidre Vicens, l'Anna Estadella, en Martí Rosés, en Guillem Terribas, en Josep Duixans, l'Ernest Dalmau, la Mercè Huerta, en Vicenç Pijaume, en Bep Marquès, en Santiago D. Roca Costa, la Meritxell Ramos, l'Albert Casellas, la Roser Balló, l'Ernest Dalmau Pallerols, la Mar Vivó, la Montserrat Vidal de Llobatera, en Joan Vallès, en Manel Baulida, en Domènec Fita, en David Vivó i la Ció Abellí, que han contribuït a aquesta Auca han fet reviure el record, la imatge i la petjada d'en Carles Vivó, i que els seus fills, en David i la Mar, i la Dolors Codina hauran experimentat potser el mínim escalf ciutadà que necessitaven per sentir-se reconfortats aquests dies.
Després d'esmorzar vaig passar d'esquitllentes pel pont de les Peixateries, que és on de petit els meus pares sempre em deien que hi havia l'home dels nassos i com que no el vaig saber veure me'n vaig anar a fer un recorregut per les obres de l'hospital de Santa Caterina, fent temps per anar a Stein a recollir un encàrrec i dedicar un desig de bon any a en Feliu Matamala a través d'una de les seves nétes, que em va explicar que aquests dies de Nadal havia estat una mica atrapat. Tota una vida de més de noranta-sis anys farcida de catalanitat per tots costats.
Al carrer de les Hortes, tornant ja a casa, en Carles Mascort em posà al corrent de les darreres novetats de la cavalcada que es prepara per esperar, la nit estelada del cinc de gener, els Tres Reis d'Orient. Reprenc el llibre de la Selecta que vaig comprar i de Maria Antònia Salvà agafo la Salutació:
"Salut, bon any i bon dia, / que l'amor porta alegria! / I d'amor ben rics i plens, / a l'Infant de l'Establia / ofrenen la Poesia / que és or i mirra i encens."
(Publicat en el Diari de Girona el 02/01/09)
Foto: Neus Chordà.

NO APAGUEU ELS LLUMS

Fa anys, molts anys, em van explicar una mena de paràbola sobre la crisis. La història passava a Estats Units, on pràcticament sempre s’inicien les crisis modernes.
La cosa anava sobre una restaurant de carretera, portat per un matrimoni amb un fill. El restaurant era senzill i la família treballant moltes hores, anava fent. El fill amb els anys, el van enviar lluny a estudiar. No volien que fos com ells. Volien que tingués una bona carrera, com la d’economista.
Amb els temps i amb esforç, el restaurant va anar prosperant. Aquell petit parador a peu de carretera va anar agafant fama, sobretot pels camioners que hi feien parada per dinar i sopar. La feina era tant, que el matrimoni sol ja no donava l’abast. Per aquest motiu van haver de contractar personal, fer ampliacions. Arreglar un ampli aparcament per la gran quantitat de cotxes que s’hi paraven. Van posar un gran rètol lluminós que anunciava el restaurant. El negoci els hi anava molt bé.
El fill, es va anar fent gran i quan va obtenir el títol d’economista, va visitar a els pares i ho van celebrar. El fill, els hi va comentar que a la gran ciutat, nord enllà, hi havia molta crisis, que moltes fàbriques havien de tancar. Molta gent anava a l’atur i la cosa estava molt malament. Els va aconsellar que havien de començar a retallar despeses. Que el rètol era innecessari. Que el personal era molt costos i que s’havia de reduir, que les coses no estaven per llançar els diners. Els pares davant dels savis consells del seu fill, van anar fent el que ell els hi havia dit: Van treure el rètol, van començar a acomiadar personal, el menjar que compraven ja no era de tanta qualitat. Van deixar de posar estovalles de roba i les van substituir per les de paper...
Amb tots aquets canvis, en poc temps van notar que la feina anava baixant. Que ja no s’hi parava tanta gent, que l’aparcament era mig buit. Una nit, sols en el restaurant, sense personal i clients, el matrimoni es van mirar i el marit va dir: ho veus que ens ha anat bé enviar el nostra fill a estudiar economia, gràcies a els seus coneixements ens hem assabentat de que hi ha una forta crisis en el país.
Un consell pel 2009: per gota que es pugui, no apagueu els llums, no elimineu rètols i conserveu el personal. I guieu-vos per la vostra intuïció i experiència.
Guillem Terribas Roca.
Foto: Maria Otero
(Publicat en El Punt el dia 31 de desembre de 2008)

Dia 22 d'abril : Dema serà un altre dia...

Informació de llibres a càrrec de Toni Punti pel programa Telenoticíes Migdia de TV3, el dia 22 d'abril de 2008.