El dia que vaig veure Dominique Sanda

imma Merino em va sorprendre divendres a la seva columna per l'elogi i la memòria de l'actriu francesa Dominique Sanda. Li vaig trucar per dir-li que aplaudia el reconeixement a l'actriu, ara allunyada del món del teatre i del cinema d'una manera voluntària. L'endemà Miquel Pairolí s'afegia als elogis: «va aportar la seva bellesa i el seu art d'actriu, més aviat contingut i serè...», escrivia en Miquel. Doncs bé, jo també vull reivindicar l'actriu i fer-ne memòria.

Dominique Sanda, que va néixer a París l'11 de març de 1951, va tenir el seus moments d'esplendor i ens va captivar, entre els anys 70 i 80 del segle passat. Van ser deu inoblidables anys amb Dominique Sanda. L'Imma ja feia referència a films com Il conformista (1970) i Novecento (1977), totes dues de Bernardo Bertolucci. També, a la pel·lícula de Liliana Cavani Más allá del bien y del mal (1977), en la qual interpreta l'enigmàtica i seductora Lou Salomé, un paper que li anava com l'anell al dit. En Miquel Pairolí afegia l'extraordinària El jardí dels Finzi-Contini, que va dirigir Vittorio de Sica l'any 1971, basada en la novel·la de Giorgio Bassini. Hi estic d'acord. Ara, sempre la recordaré en el seu paper de burgesa progre i seductora capritxosa dels anys 20 i que acaba essent la senyora avorrida, alcohòlica i desenganyada del terratinent interpretat per Robert de Niro a Novecento. És en aquesta pel·lícula on es pot veure i apreciar la seducció i la gran bellesa d'aquesta actriu, en els seus millors anys. Quina mirada! I quins llavis!

Corria l'any 1994. Un vespre a Canes fent cua per veure una pel·lícula a l'apartat d'Un certain regard, al costat del Gran Palau, on cada nit hi fan la gran soirée. Anava sol. Em vaig girar i vaig veure una figura femenina agradable, elegant i que no m'era desconeguda que venia en direcció meva. Era ella. Van ser uns segons: la mirada que ens vam fer. Tan ràpid que no m'ho acabava de creure. Els meus ulls la van seguir mentre es perdia enmig de la gent i jo em quedava sol, fent cua. D'aquella nit, no recordo res. Ni el nom de la pel·lícula, ni del que van anar a veure els meus companys. Només aquella mirada, aquella bellesa serena i madura i encara captivadora de Dominique Sanda. Un record, un instant, que ara, tant l'Imma com en Miquel, m'han fet tornar a evocar.

Guillem Terribas (Publicat a "El Punt" el 04/03/09)