JORDI BOSCH: Biquini de canelons

Un matrimoni gastronòmic perfecte: amor i conveniència en una queixalada.

Joan Roca i la Montserrat Fontané (pares dels germans Roca) tastant el bikini de canelons de la Bikineria de Jordi Roca DDG

Hi ha algunes coses, de les quals avui escriuré, que ja han aparegut en algun article anterior, però mai juntes. D’una banda, els germans Roca i la seva família, pels qui tinc una gran estima. També la tinc pels canelons, plat pel qual he fet, literalment, kilòmetres quan m’ha arribat el corresponent avís. No resta al marge dels meus afectes el biquini, que és la golafre, senzilla i nutritiva combinació de dissabtes o diumenges al vespre al sofà veient el darrer partit de futbol televisat de la setmana. Els meus nebots poden donar fe de les generoses racions de formatge comté i pernil dolç per farcir dues fines i llargues làmines de pa de motlle Italià amb sobredosi de mantega. L’únic plat que m’han vist cuinar mai.

Veig la mà d’en Jordi Roca, el més petit dels germans i reconegut com a millor pastisser del món, darrere d’una de les seves iniciatives: la bikineria, recentment oberta prop de la gelateria Rocambolesc. A poc a poc, des de El Celler de Can Roca, han anat configurant un mapa gironí dels Roca que donen oportunitat tant a molts joves de treballar-hi com als visitants d’aproximar-se a la creativitat del seu món. El fet és que a l’Instagram d’en Jordi descobreixo que en Joan i la Montserrat, pares dels germans Roca, els jefes, acaben de tastar i mostrar la seva satisfacció pels biquinis i, sobretot, pel nou: un biquini de canelons de Nadal. Ho he de llegir dues vegades per creure-ho: biquini i canelons plegats. Quin matrimoni més perfecte. Amor i conveniència.

El fet és que, com que la curiositat periodística, afortunadament, mai l’he perduda, agafo una peça d’abrigar i enfilo el carrer cap a la bikineria dels Roca. No puc esperar. És d’hora, però ja està oberta i encara sense cues. Quan faig la primera queixalada em trobo al davant a un conegut llibreter del carrer Hortes de nom Guillem i del que, per discreció, no dic el cognom. Li he de donar una explicació quan atén irònicament en silenci respecte al meu consum matinal del biquini: «és per l’article, em calia provar-lo per parlar amb coneixement de causa». Com que han trobat el punt de cruixent perfecte i la farsa és exactament la mateixa, amb l’exacte sabor dels canelons que serveixen tots els divendres dins del menú diari en el restaurant «dels pares» a Taialà, gaudeixo d’uns minuts de màxima felicitat.

Els canelons és un plat mític, la seva presència a les taules familiars el dia de Sant Esteve evoca grans moments vitals. És també un plat de festa major i de grans diades. En podria llistar alguns: els 13 canelons que als vint anys em vaig cruspir a la Fonda Puig d’Osor, el meu record de tots els temps. Els que he menjat tantes vegades a La Roca Petita de la mà de l’Angelina: em treien la plata sencera i em demanaven quants en volia. I, sobretot, els de la meva mare, Pilar Molinet. Fa uns anys en Sergi Pàmies va escriure un magnífic article a La Vanguardia: «La nadala dels canelons». Parlava d’un amic del gremi periodístic-televisiu que va haver de tornar dels Estats Units a Girona per la sobtada mort de la mare el dia de Sant Narcís. A la nevera hi va trobar la plata de canelons preparada per gratinar. No cal que diguin que em vaig sentir identificat i emocionat en llegir-lo. 

Un record vull tenir també per en Dani Redondo, el xef gironí que es va posar al capdavant de la cuina del restaurant dels «pares». Segur que en Dani, guardià de les essències de la casa mare de Taialà, hauria gaudit d’aquest biquini, aquesta entremaliadura que acostarà els seus canelons, els canelons de tots, a més públic. Quan a casa meva es menjava canelons per dinar, ja al vespre per berenar-sopar m’aprofitava dels que restaven a la plata per escalfar-los i dipositar-los a les magnífiques barretes de pa que feien a la fleca Pont (avui Boix) del carrer de Santa Eugènia. Pels que fa als entrepans dominicals fora de casa les alternatives eren els de calamars a la romana del Rhin Bar o el frànkfurt del König o del Duran Bar. 

Algunes vegades he escrit que quan me’n vaig anar a viure per primer cop a Madrid vaig trobar a faltar, gastronòmicament, tres o quatre coses: no hi ha bars tipus «frànkfurt» com a qualsevol poble de les nostres comarques, al cafè amb llet li diuen cafè i a l’inrevés, no trobaves llegums cuits a cap dels mercats de la capital i, si una tarda a una cafeteria demanaves un biquini et prenien per boig: «Caballero, querrá decir un sandwich mixto!, a ver si se entera de una vez». 

Jordi Bosch, publicat en el Diari de Girona 10.12.2023

Tina Casademont: LOTERIA FAMILIAR

 

Tardor hivern 2023 a la Llibreria 22 / Lectures i més...

 Imatges de la Llibreria 22 i recomanacions de llibres que han aparegut durant la tardor i l'hivern 2023. Realització: Guillem Terribas (04.12.2023)

Promo llibre DEMÀ SERÀ UN ALTRE DIA . Guillem Terribas .

Espot promocional del llibre de Guillem Terribas DEMÀ SERÀ UN ALTRE DIA. Fragment del film "Cruce de destinos" (Bhowani Junction, 1956 USA. de George Cukor, amb Ava Gardner i Stewar Granger).

MARTA GIBERT, del periodisme a la ficció d'ELS NENS FEROTGES / llibreria 22

 

La periodista Marta Gibert Ortensi (Roses, 1974) és una cara ben coneguda per als espectadors de TV3, on treballa des de fa uns 18 anys i ha fet diverses tasques, entre què la direcció i presentació del programa Salpem! En paral·lel a l’activitat audiovisual, Gibert mai no ha parat d’escriure, com a col·laboradora i columnista d’alguns mitjans, però també tastant la ficció de portes endins. Fins ara. Perquè acaba de publicar la primera novel·la infantil, Els nens ferotges ( La Galera ), que ja va presentar a Roses i que dissabte vinent, 28 d’octubre, presentarà a la Llibreria 22 de Girona (12 h), acompanyada pel llibreter Guillem Terribas.
“La meva idea inicial era escriure novel·la per a adults i ja n’he fet alguna cosa. Però el fet de tenir dues nenes m’ha portat a la literatura infantil, perquè durant molt de temps he anat a la biblioteca i he llegit amb elles”, explica Gibert, que, més enllà dels gèneres, subratlla “la satisfacció d’escriure un llibre i que te’l publiquin: això no té preu”.
Il·lustrat per la tarragonina Laia Ferraté, Els nens ferotges no explica una història, sinó dues d’interconnectades, una de més propera a la realitat i una altra de més fantàstica. “El punt de partida era escriure una història de dracs, perquè m’agraden molt. En aquest llibre, hi ha molt de mi, de la meva imaginació”, explica la mare de l’Ona i la Laia, que han prestat els seus noms a dos personatges del llibre: l’Ona és una noia a qui li agrada molt escriure; farta de llegir històries en què els bons i els dolents sempre siguin els mateixos, decideix escriure un conte, amb les il·lustracions d’un nou amic, l’Edu, en què els nens són els ferotges i els dracs, com la Laiac, uns personatges bons i generosos. Aquestes dues capes o nivells narratius es diferencien pel fons més fosc de la part del conte que va escrivint l’Ona. “M’agrada treballar en capes i, fins i tot, en una primera versió n’hi havia tres, en comptes de dues, però ho vaig trobar massa complicat”, explica Gibert, que diu que ja està “molt motivada” per escriure una segona novel·la infantil o juvenil –aquesta està recomanada per a la franja de 10 a 12 anys–, de què només té clara una cosa: no hi haurà dracs.

Xavier Castillon 24/10/2023 publicat en el Punt Avui

Les imatges son de la presentació a la Llibreria 22

David Trueba: El gran luxe és observar

 

David Trueba, amb en Guillem Terribas, Edmon Roch i David Verdaguer, en els Ocine a la presentació
del seu darrer film "El saben aquell"

David Trueba, cineasta i escriptor         

Després d’estudiar periodisme, David Trueba, amb vint-i-tres anys, va decidir anar a Los Angeles a fer un curs de guió a l’American Film Institute. Allà va conèixer Déu, com va dir poc després el seu germà Fernando, és a dir, Billy Wilder. Hi va estar parlant durant més de dues hores i va entendre unes quantes coses sobre el cine i sobre la vida: “Em va ensenyar que, quan tens talent, és una obligació ser generós i obert, modest i accessible”. És tan innegable que David Trueba té talent com que posa en pràctica, a més a més, totes aquelles virtuts que li va transmetre Wilder. Un dels secrets de la seva carrera potser el podem trobar en el que ha declarat arran de l’estrena de “Saben aquell”, la pel·lícula sobre els inicis d’Eugenio com a humorista. Explica Trueba que és incapaç d’escriure un guió fins que no troba “la part de mi mateix que té relació amb la història”. És a dir, una projecció personal que, en el cas d’Eugenio es concreta així: “Era una persona generosa, que va fer coses molt maques per la gent, però que tenia una part de timidesa”. És el Trueba (sempre ho ha estat) que mira d’indagar en el perquè de les coses, des de les primeres comèdies, ben travades i podríem dir que frívoles, fins a retrats generacionals que dibuixen tant el panorama d’una època com els conflictes íntims, el desgavell de l’adolescència, els somnis perduts de l’edat adulta, o les històries d’amor en equilibri precari. I que ho fa des d’una mirada que és especialment tranquil·la i benèvola, sentimental, però no pas ensucrada.

Trueba és l’home de cine que observa (“ara mateix, el gran luxe és observar”), però també l’articulista que analitza el món o el guionista que va a la recerca d’una veritat que és canviant i calidoscòpica. És el cas, per exemple, de les seves incursions en el cinema documental, en l’entrellat de la família Pujol Ferrusola, de la Reina Sofía o de Felipe González. Trueba observa i s’entreté en un invent – el rellotge de sorra – que “permet visualitzar el que és invisible”. En una de les seves novel·les, “Blitz” (Anagrama, 2015), exposa que allò que ens explica és “la nostra baralla amb el temps”. El protagonista, de professió paisatgista, dissenya un jardí en el qual hi ha un rellotge d’aquests, “que recorda als qui hi passegen que tres minuts poden ser molt llargs si et dediques a observar-los”. La consciència física i no només intel·lectual del pas del temps i, alhora, la percepció que tot el que fas (en el seu cas, un allau de creativitat, en el qual també hi podem incloure lletres de cançons i peces teatrals) és una mena d’àlbum (“com els que les mares tenien a casa”), amb fotos que no es poden desenganxar perquè formen part de la memòria del que vam ser.  

No es pot explicar tot a partir de la infantesa, però sí que hi ha senyals que, amb el pas dels anys, es conformen com a premonitòries. Ho devia ser, per descomptat, ser el petit de vuit germans, criat en “un clima de llibertat i autonomia” perquè els seus pares ja devien estar cansats d’haver educat els set primers. I també el fet que el pare era venedor ambulant de màquines d’escriure i que, de ben jovenet, va tenir a l’abast la mítica Lettera 35 d’Olivetti, allà on es van forjar, probablement, les futures pel·lícules, els relats encara per imaginar.

Al mateix temps (això m’ho explica el llibreter Guillem Terribas, que va conèixer Trueba en el rodatge de “Soldados de Salamina”), i encara que sembli contradictori, la necessitat de ser l’assenyat en aquell guirigall familiar on s’acumulaven quatre generacions. “Trueba és certament molt amable, et mira quan hi parles, i confessa que té la pulsió d’abraçar la gent, com si volgués transmetre una idea de protecció, de nitidesa i tranquil·litat, sense presses, com passa en les seves pel·lícules”.

Josep M. Fonalleras, publicat en el Periódico 17.11.2023

Juniper, Full de Sala del Cinema Truffaut .

Títol original: Juniper

País: Nova Zelanda, 2021

Direcció: Matthew Saville

Guió: Matthew Saville

Intèrprets: Charlotte Rampling, Marton Csokas,
George Ferrier

Gènere: Drama

Durada: 94 min

Idioma: Anglès

Subtítols: Castellà

ABSENCIES 

Juniper està catalogada com un drama ( i ho es), però té tocs o dosis de comèdia. Fins hi tot té punts de “gamberra” i provocativa.

Es una història que aparentment no es complicada i bastant comuna. Toca un tema sempre actual i complicat: Les relacions familiars. Veurem a Juniper una relació familiar-triangular entre un pare, fill i avia (mare del pare) que cap es porta bé entre ells. Hi una mala relació: L’avia està impedida i no es pot moure, té una jove infermera que de tant en tant la maltracta verbalment, com ho fa en tots els que estan en el seu entorn. El Pare (fill de l’avia) està traumatitzat perquè la seva mare no li ha volgut dir mai qui era el seu pare i el fill, net de l’avia, està internat en una escola des de que es va morir la seva mare, aquest fet comporta que s’allunyi del pare i tingui un comportament de vegades agressiu a casa seva i a l’escola. A mida que passa la història es van perfilant les actituds i les relacions entre ells, algunes distàncies no ho son tant a mida que la narració va avançant.

El director Matthew Seville, nascut a Australia l’any 1966, ha fet treballs per a la televisió i alguns films (Noise, 2007; Felony 2013) fa el que pot en aquesta història de relacions familiars i absències, que està acompanyada per una bona banda musical i uns paisatges molt agradables de veure.

Els actors estan correctes amb els personatges que interpreten, però si val la pena veure aquesta pel·lícula es per ella, la Charlotte Rampling. Com domina l’escena, quina presència i credibilitat en el seu personatge crepuscular, que ja ve de tornada de moltes coses i veu que la vida se l’hi escapa. Tant la Charlotte Rampling com el seu personatge d’àvia, tenen la bellesa dels anys, la mirada i el somriure que et sedueix a tu com espectador i els diferents personatges del film.

De fet, podríem dir que Juniper, es un homenatge a la Charlotte Rampling, com a persona i com actriu. Aquest fet queda reflectit al final de la pel·lícula quan el net, troba unes fotografies de l’avia, velles i arrugades de quan era jove.

Guillem Terribas Roca, col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.

Full de Sala del film LA CONTADORA DE PELICULAS / Cinema Truffaut.

Títol original: La contadora de películas

País: Espanya, 2023

Direcció: Lone Scherfig

Guió: Walter Salles, Rafa Russo, Isabel Coixet

Intèrprets: Bérénice Bejo, Antonio de la Torre, Daniel Brühl

Gènere: Drama

Durada: 115 min

Idioma: castellà

Full de sala: Guillem Terribas

Qualificació: No recomanada per a menors de 12 anys

La vida explicada com si fos una pel·lícula

D'entrada, pel títol i per la sinopsi de La Contadora de películas, automàticament es pot relacionar com una nova "Cinema Paradiso" més i en aquest cas de Xile. Però no te res a veure, encara que el cinema i el fet d'anar al cinema és molt important en la història del film. També podria ser com les que recentment ens han proposat Steven Spielberg (The Fabelsman) on hi ha molt de records personals del mateix director; o la de Sam Mendes (Empire of light), però tampoc aquest és el cas. Hi ha un altre film, que en un principi podria fer pensar amb aquesta, em refereixo a Noticias del gran mundo de Paul Greengrass i magistralment interpretada per Tom Hanks. Aquesta, ens explica la història d'un veterà de la guerra de secessió que va pels pobles llegint les notícies dels diaris, per a la gent que no sap llegir o per llocs on no arriba mai cap notícia. La relació que tenen les dues pel·lícules és que hi ha narradors d'històries que prèviament han vist en el cinema o han llegit en els diaris.

Personalment, però, si alguna referència hi ha amb una altra pel·lícula, seria amb Un lugar en el mundo (Argentina/Espanya, 1992) d'Adolfo Aristarain, per la manera d'explicar la història, per la seva sensibilitat, per la música... També, amb la relació d'un dels protagonistes que treballa per una multinacional estrangera (a Un Lugar en el mundo, la multinacional és espanyola i l'intèrpret és José Sacristán i en La contadora de películas, és alemanya i està interpretat per Daniel BruhI). I, sobretot de la manera que estan explicades totes dues, amb la narració de la història i la mirada enrere dels protagonistes.

La pel·lícula està basada en la novel·la del guanyador del premi nacional de literatura Hernan Rivera Letelier i dirigida per la cineasta danesa Lone Scherfig, que es va donar a conèixer l'any 2000 amb el film Italiano para principiantes. En el guió hi ha intervingut Isabel Coixet i el brasiler Walter Salles.

La història està ambientada als anys seixanta, al desert d'Atacama (Xile) en un petit poblat que serveix d'habitacle a treballadors d'una mina, on es viu molt precàriament. Una família amb quatre criatures (tres nens i una nena) els diumenges van al cinema, que és el que més els agrada. D'aquesta manera viurem i veurem amb ells, fragments de pel·lícules com El hombre que mato a Liberty Valance, El apartamento (que a Xile la van titular Piso de soltero) Els paraigües de Cherburgo, Esmorzar a Tiffany's, Els deu manaments, El bueno, el feo y el malo, Espartaco...

Una desgràcia fa que no puguin anar més plegats els diumenges al cinema, i llavors hi fan anar a un dels nois a veure la pel·lícula perquè els hi expliqui a la resta de la família. Els tres nois fracassen, ho fan molt malament a l'hora d'explicar el film que han vist i, finalment hi fan anar a la noia i aquesta ho fa millor que si haguessin anat al cinema. La veu va corrent, i els veïns es va agrupant per "veure" pel·lícules explicades per la Maria Margarita.

El rerefons de la pel·lícula és la pobresa, la relació familiar, el poder de l'encarregat de la mina, el sindicat i les reunions dels obrers per intentar millorar les seves condicions de vida i... finalment l'onze de setembre i en Pinochet.

Tot plegat està ben tramat i explicat, sense presses, amb molta delicadesa i amb una fotografia que acompanya molt bé la història. També el treball de tots els actors i actrius que interpreten els diferents personatges.

La pel·lícula és també, una bonica reflexió i al mateix temps una commovedora manera de veure com el cinema pot unir una comunitat i explicar històries d'amor que poden curar cors trencats i fer córrer la imaginació.

Guillem Terribas Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

El trailer: https://youtu.be/vjvnddYBAZU?si=ySZrN2-31iD_vDdo

Moments de la 22. 45 anys de la Llibreria 22

DDe les més de 500 hores d'imatges de la Llibreria 22 (presentacions, actes, inauguracions, tertúlies, premis...) s'ha fet una recopilació de 18 minuts, on es pot veure l'evolució i la història d'aquests 45 anys de la Llibreria 22. Recopilació i realització Guillem Terribas. 30.10.2023

GEMMA BUSQUETS: Reinterpretant els marcs

*Multitudinària diada castellera a la plaça del Vi amb els Marrecs de Salt com a colla representant de les comarques gironines, els Minyons de Terrassa i els Capgrossos de Mataró

*Bullici al Barri Vell en el diumenge gran de Girona
* L’oferta de parades i atraccions es completa amb la jornada de portes obertes dels museus

Foto: Oriol Duran

Les postals d’una ciutat que per Fires repeteix les mateixes fotografies. O les reinterpreta. Dos fills de Salt i la banyolina que signa aquesta crònica conversaven sobre la Girona fotografiada, en una trobada casual, a la Sala Ermessenda de Carcassona del Museu d’Història de Girona, a propòsit de l’exposició Girona, en pedra viva amb fotografies, d’una empremta molt pictòrica, de Jordi Puig i els textos, acurats, preciosistes, amb tant de pòsit com la pedra de la ciutat immortal, de la periodista Eva Vàzquez. El fotògraf Josep Maria Oliveras destacava el repte de “reinterpretar els marcs” mentre el llibreter Guillem Terribas comentava l’instant fotogràfic que acabava de veure al bell mig de la plaça del Vi: una de les colles castelleres iniciava el repte d’enlairar-se mentre la multitud captava el moment a través dels telèfons mòbils, buscant el cel com qui adora el Sol. Terribas seguia una cua que fugia del rovell de l’ou i en alçar la mirada va veure la fotografia: la dels mòbils envoltant la colla castellera. Aquesta periodista també va voler fotografiar els castells però des d’una posició menys privilegiada que la del balcó consistorial. Diu Eva Vàzquez en un dels textos de la mostra que “els barris històrics van créixer resignats a la imperfecció i la fal·libilitat humanes”. Pujant el carrer de la Força, la turistada destacava fotografiant-se en els racons empedrats, bucòlics i amagats. “Però aquesta”, continua Vàzquez, “és una ciutat que estima tant la curvatura anàrquica de les seves voltes que gairebé n’inventa una a cada carrer”. Des d’una d’aquestes voltes, i no unes qualssevol sinó les de la plaça del Vi, on s’acumulava la gent per intentar guaitar els castells, la que signa va voler fotografiar un dels últims castells de la jornada en un intent de “reinterpretar el marc” que havia indicat el fotògraf Oliveras i potser inspirada en la imatge que el fotògraf saltenc havia evocat mitja hora abans, quan recordava les concentracions independentistes setmanals que s’hi feien. Aquell dilluns plovia, i molt, i Oliveras va captar un passejant solitari creuant la plaça quan tots els manifestants s’aixoplugaven sota les voltes. Les fotos de pluja s’entelen amb gràcia.

Foto: GTR

El sol espaterrant va contribuir a la plasticitat, sempre millorada amb les pantalles, les del mòbil i les del televisor, de la multitudinària diada castellera amb els Marrecs de Salt, els Minyons de Terrassa i els Capgrossos de Mataró. Mitja hora abans de començar, hi havia qui ja agafava les millors posicions; sempre quedava sota les voltes. Però sense despistar-se fent cua a l’Antiga on dispensaven tasses de xocolata desfeta com si a fora fes aquella humitat de la Girona d’abans que s’arrapava als ossos i ni la bufanda ni l’abric ni les mitges te la podien treure. La primavera eterna d’aquesta tardor inexistent convidava a la cervesa, però la tradició diu que cal consagrar Sant Narcís amb una xocolata calenta a l’Antiga. Una alternativa per intentar veure els castells eren els carrers adjacents: des de la llunyania o des del mòbil del noi alt de davant, es veu com puja l’enxaneta. Apilats al carrer de les Ferreries Velles, una parella d’avis desistia i comentava, abans de marxar, que l’espectacle semblava pensat per a les autoritats des de la talaia consistorial. En vista que la plaça quedava petita, algú va fer notar que l’any vinent seria millor traslladar els castells a la plaça de l’U d’Octubre, de pedra, però d’un gris administratiu, sense àngel. Amb els aplaudiments de l’última actuació castellera se sentia la batucada de Bloc Quilombo que arribava a l’Ateneu 24 de Juny, en una de les parades del Correateneus musical de la programació de les Fires Populars. El Bizarre Love de New Order punxat per DJ Oskuro va ser el preludi per començar el vermut.
Gemma Busquets publicat el 30 d'octubre 2023 en el Punt Avui