Full de Sala del film LA CONTADORA DE PELICULAS / Cinema Truffaut.

Títol original: La contadora de películas

País: Espanya, 2023

Direcció: Lone Scherfig

Guió: Walter Salles, Rafa Russo, Isabel Coixet

Intèrprets: Bérénice Bejo, Antonio de la Torre, Daniel Brühl

Gènere: Drama

Durada: 115 min

Idioma: castellà

Full de sala: Guillem Terribas

Qualificació: No recomanada per a menors de 12 anys

La vida explicada com si fos una pel·lícula

D'entrada, pel títol i per la sinopsi de La Contadora de películas, automàticament es pot relacionar com una nova "Cinema Paradiso" més i en aquest cas de Xile. Però no te res a veure, encara que el cinema i el fet d'anar al cinema és molt important en la història del film. També podria ser com les que recentment ens han proposat Steven Spielberg (The Fabelsman) on hi ha molt de records personals del mateix director; o la de Sam Mendes (Empire of light), però tampoc aquest és el cas. Hi ha un altre film, que en un principi podria fer pensar amb aquesta, em refereixo a Noticias del gran mundo de Paul Greengrass i magistralment interpretada per Tom Hanks. Aquesta, ens explica la història d'un veterà de la guerra de secessió que va pels pobles llegint les notícies dels diaris, per a la gent que no sap llegir o per llocs on no arriba mai cap notícia. La relació que tenen les dues pel·lícules és que hi ha narradors d'històries que prèviament han vist en el cinema o han llegit en els diaris.

Personalment, però, si alguna referència hi ha amb una altra pel·lícula, seria amb Un lugar en el mundo (Argentina/Espanya, 1992) d'Adolfo Aristarain, per la manera d'explicar la història, per la seva sensibilitat, per la música... També, amb la relació d'un dels protagonistes que treballa per una multinacional estrangera (a Un Lugar en el mundo, la multinacional és espanyola i l'intèrpret és José Sacristán i en La contadora de películas, és alemanya i està interpretat per Daniel BruhI). I, sobretot de la manera que estan explicades totes dues, amb la narració de la història i la mirada enrere dels protagonistes.

La pel·lícula està basada en la novel·la del guanyador del premi nacional de literatura Hernan Rivera Letelier i dirigida per la cineasta danesa Lone Scherfig, que es va donar a conèixer l'any 2000 amb el film Italiano para principiantes. En el guió hi ha intervingut Isabel Coixet i el brasiler Walter Salles.

La història està ambientada als anys seixanta, al desert d'Atacama (Xile) en un petit poblat que serveix d'habitacle a treballadors d'una mina, on es viu molt precàriament. Una família amb quatre criatures (tres nens i una nena) els diumenges van al cinema, que és el que més els agrada. D'aquesta manera viurem i veurem amb ells, fragments de pel·lícules com El hombre que mato a Liberty Valance, El apartamento (que a Xile la van titular Piso de soltero) Els paraigües de Cherburgo, Esmorzar a Tiffany's, Els deu manaments, El bueno, el feo y el malo, Espartaco...

Una desgràcia fa que no puguin anar més plegats els diumenges al cinema, i llavors hi fan anar a un dels nois a veure la pel·lícula perquè els hi expliqui a la resta de la família. Els tres nois fracassen, ho fan molt malament a l'hora d'explicar el film que han vist i, finalment hi fan anar a la noia i aquesta ho fa millor que si haguessin anat al cinema. La veu va corrent, i els veïns es va agrupant per "veure" pel·lícules explicades per la Maria Margarita.

El rerefons de la pel·lícula és la pobresa, la relació familiar, el poder de l'encarregat de la mina, el sindicat i les reunions dels obrers per intentar millorar les seves condicions de vida i... finalment l'onze de setembre i en Pinochet.

Tot plegat està ben tramat i explicat, sense presses, amb molta delicadesa i amb una fotografia que acompanya molt bé la història. També el treball de tots els actors i actrius que interpreten els diferents personatges.

La pel·lícula és també, una bonica reflexió i al mateix temps una commovedora manera de veure com el cinema pot unir una comunitat i explicar històries d'amor que poden curar cors trencats i fer córrer la imaginació.

Guillem Terribas Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

El trailer: https://youtu.be/vjvnddYBAZU?si=ySZrN2-31iD_vDdo

Moments de la 22. 45 anys de la Llibreria 22

DDe les més de 500 hores d'imatges de la Llibreria 22 (presentacions, actes, inauguracions, tertúlies, premis...) s'ha fet una recopilació de 18 minuts, on es pot veure l'evolució i la història d'aquests 45 anys de la Llibreria 22. Recopilació i realització Guillem Terribas. 30.10.2023

GEMMA BUSQUETS: Reinterpretant els marcs

*Multitudinària diada castellera a la plaça del Vi amb els Marrecs de Salt com a colla representant de les comarques gironines, els Minyons de Terrassa i els Capgrossos de Mataró

*Bullici al Barri Vell en el diumenge gran de Girona
* L’oferta de parades i atraccions es completa amb la jornada de portes obertes dels museus

Foto: Oriol Duran

Les postals d’una ciutat que per Fires repeteix les mateixes fotografies. O les reinterpreta. Dos fills de Salt i la banyolina que signa aquesta crònica conversaven sobre la Girona fotografiada, en una trobada casual, a la Sala Ermessenda de Carcassona del Museu d’Història de Girona, a propòsit de l’exposició Girona, en pedra viva amb fotografies, d’una empremta molt pictòrica, de Jordi Puig i els textos, acurats, preciosistes, amb tant de pòsit com la pedra de la ciutat immortal, de la periodista Eva Vàzquez. El fotògraf Josep Maria Oliveras destacava el repte de “reinterpretar els marcs” mentre el llibreter Guillem Terribas comentava l’instant fotogràfic que acabava de veure al bell mig de la plaça del Vi: una de les colles castelleres iniciava el repte d’enlairar-se mentre la multitud captava el moment a través dels telèfons mòbils, buscant el cel com qui adora el Sol. Terribas seguia una cua que fugia del rovell de l’ou i en alçar la mirada va veure la fotografia: la dels mòbils envoltant la colla castellera. Aquesta periodista també va voler fotografiar els castells però des d’una posició menys privilegiada que la del balcó consistorial. Diu Eva Vàzquez en un dels textos de la mostra que “els barris històrics van créixer resignats a la imperfecció i la fal·libilitat humanes”. Pujant el carrer de la Força, la turistada destacava fotografiant-se en els racons empedrats, bucòlics i amagats. “Però aquesta”, continua Vàzquez, “és una ciutat que estima tant la curvatura anàrquica de les seves voltes que gairebé n’inventa una a cada carrer”. Des d’una d’aquestes voltes, i no unes qualssevol sinó les de la plaça del Vi, on s’acumulava la gent per intentar guaitar els castells, la que signa va voler fotografiar un dels últims castells de la jornada en un intent de “reinterpretar el marc” que havia indicat el fotògraf Oliveras i potser inspirada en la imatge que el fotògraf saltenc havia evocat mitja hora abans, quan recordava les concentracions independentistes setmanals que s’hi feien. Aquell dilluns plovia, i molt, i Oliveras va captar un passejant solitari creuant la plaça quan tots els manifestants s’aixoplugaven sota les voltes. Les fotos de pluja s’entelen amb gràcia.

Foto: GTR

El sol espaterrant va contribuir a la plasticitat, sempre millorada amb les pantalles, les del mòbil i les del televisor, de la multitudinària diada castellera amb els Marrecs de Salt, els Minyons de Terrassa i els Capgrossos de Mataró. Mitja hora abans de començar, hi havia qui ja agafava les millors posicions; sempre quedava sota les voltes. Però sense despistar-se fent cua a l’Antiga on dispensaven tasses de xocolata desfeta com si a fora fes aquella humitat de la Girona d’abans que s’arrapava als ossos i ni la bufanda ni l’abric ni les mitges te la podien treure. La primavera eterna d’aquesta tardor inexistent convidava a la cervesa, però la tradició diu que cal consagrar Sant Narcís amb una xocolata calenta a l’Antiga. Una alternativa per intentar veure els castells eren els carrers adjacents: des de la llunyania o des del mòbil del noi alt de davant, es veu com puja l’enxaneta. Apilats al carrer de les Ferreries Velles, una parella d’avis desistia i comentava, abans de marxar, que l’espectacle semblava pensat per a les autoritats des de la talaia consistorial. En vista que la plaça quedava petita, algú va fer notar que l’any vinent seria millor traslladar els castells a la plaça de l’U d’Octubre, de pedra, però d’un gris administratiu, sense àngel. Amb els aplaudiments de l’última actuació castellera se sentia la batucada de Bloc Quilombo que arribava a l’Ateneu 24 de Juny, en una de les parades del Correateneus musical de la programació de les Fires Populars. El Bizarre Love de New Order punxat per DJ Oskuro va ser el preludi per començar el vermut.
Gemma Busquets publicat el 30 d'octubre 2023 en el Punt Avui

La Llibreria 22 en fa 45

Divendres passat, la Llibreria 22 estava d’aniversari. Va fer 45 anys, des del dia de la seva obertura, el 20 d’octubre del 1978. Des de llavors s’ha convertit en una llibreria emblemàtica de Girona al costat de les veteranes que hi resisteixen, com l’Empúries, i havent incorporat al grup la Geli, que en té 144, d’anys, després del tancament de l’emblemàtic local. La Llibreria 22, ara comandada per Jordi Gispert, ha anat lligada des de sempre a la figura de Guillem Terribas, que va ser qui la va obrir de bracet amb amb Concha Puertas, que va deixar la llibreria el 2000, 22 anys després de l’obertura. De fet, el número 22 està íntimament relacionat amb aquest negoci, com sempre explica el llibreter ara emèrit, fins al punt que la suma dels dígits del seu telèfon és 22: 21 23 95. Quan van obrir no era necessari marcar el prefix.

De fet, durant molts anys es va especular sobre el perquè del nom de la llibreria i una tesi que va circular i que molts donaven per bona és que el nombre de socis que en van permetre l’obertura era 22. No és veritat. En van ser 25, algun dels quals encara es manté a l’accionariat. Es va dir Llibreria 22 perquè està situada al número 22 del carrer Hortes i, inicialment, era també papereria. En Guillem recorda que aquell 20 d’octubre del 1978 era divendres, que a les deu del matí ho tenien tot empantanegat i anaven amuntegant llibres, però que a les set de la tarda, tal com estava previst, es va aixecar la persiana. Hi va haver una gentada. En Guillem recorda que l’enyorat Jaume Curbet, també soci, es va adonar que ho havien previst tot menys vendre llibres. Ell mateix es va posar al darrere de la caixa enregistradora i va començar a donar veus que es podia comprar, també. Van fer 45.000 pessetes de calaix, cosa que van trigar temps a repetir.

Ara la Llibreria 22 és coneguda arreu. En Terribas creu que es deu a la gran festa que van fer pel desè aniversari, que va ser quan van travessar les fronteres mentals del Tordera. Van publicar El número, en què col·laboraven 22 escriptors de primera, molts dels quals van venir a la festa. També es van posar 22 inflables dissenyats per Emili Massanas a l’Onyar. Jaime Gil de Biedma, Montserrat Roig, Josep Maria Benet i Jornet i molts d’altres hi eren presents i Xavier Folch va voler saber quin equip hi havia al darrere de tot el muntatge. Ni s’ho creia quan li van dir que tot allò ho paria en Guillem.

Una de les claus de l’èxit van ser les presentacions. Les va idear de la mateixa manera que a Salt feien Dijous, Pastera. Doncs Dijous, la 22. Però ben aviat en van ser moltes més a la setmana. En l’època Terribas, en feien unes 110 a l’any. Ara passen de 170 i molts dies n’hi ha dues o tres. Vázquez Montalbán, Juan Maria Panero, Montserrat Roig, López Raimundo van omplir la llibreria. Quim Nadal és qui més llibres hi ha presentat i, en els primers temps, Narcís-Jordi Aragó i Antoni Puigverd. Després, Josep Maria Fonalleras. La presentació més problemàtica i perillosa, la de José Oneto. Històries de la 22, que divendres va fer 45 anys reunint escriptors, lectors i amics.

JORDI GRAU, publicat a "Mirades" el Punt/Avui 22.10.2023
imatges de la festa https://youtu.be/RMYb0R4QucQ?si=_knc6VNbYHI_WnMA

La festa dels 45 anys de la 22

El divendres 20 d'octubre de 1978, a les 7 de la tarda, s'inaugurava la Llibreria 22 de Girona. 45 anys després, també un divendres i a les 7 de la tarda es celebrava una Festa al carrer per recordar aquell dia i desitjar llarga vida a la 22, que ja forma part de la història de Girona. 1978 / 2023.

GIROCÒMIC 2023

Girocòmic 2023 s'ha celebrat al Palau de Fires de Girona, el dissabte 14 i diumenge 15 d'octubre 2023, amb un èxit considerable que fa que els seus organitzadors ja estiguin pensant amb l'edició del 2024. Còmics22 i molts altres estants, com parades i altres elements relacionats en el mon del còmic hi han participat. He fet una passejada i n'ha sortit aquest vídeo. Guillem Terribas Roca 15.10.2023

Terribas, dibuixant, pintor, artista

Imatge del dia de la inauguració de l'exposició. Foto: Quim Cànovas. 

Quan es parla d’en Terribas es parla del llibreter, ara emèrit, del cineasta, president del col·lectiu de crítics de cinema de Girona, de l’agitador cultural atrafegat en mil batalles diverses, culturals, socials, cíviques i, encara que de lluny, polítiques. Però avui volem presentar un Guillem Terribas dibuixant i pintor, perquè d’artista ho ha estat sempre. En Guillem ha tingut des de molt jove relació amb el dibuix i la pintura. De jove, sota el mestratge de Lluís Mateu, quan volia fer de tot i encara no sabia que seria llibreter i que per aquesta feina seria conegut, reconegut i distingit fins i tot amb premis cívics, de tal manera que a Salt, el seu poble de naixement, alguns el coneixem com “la Creu de Salt” perquè ha estat distingit amb la Creu de Sant Jordi –l’altre és el senyor Salvador Sunyer–. En Guillem Terribas exposa a la Biblioteca de Palafrugell Obra recent fins al 20 d’octubre.

De jove havia fet exposicions en solitari, a la Biblioteca de Salt o a la llibreria Les Voltes, i també va exposar obra en mostres col·lectives amb els seus amics Àngel del Pozo, a la Residència Internacional, o en Jordi Gispert a la llibreria La Mulassa de Vilanova i la Geltrú. Vull dir que l’impuls artístic li ve de lluny. A finals dels anys seixanta va ser un dels creadors del grup Tretze Escu-pint a Salt. Feia cartells i decorats per a l’entitat cultural La Pastera, lloc imprescindible per entendre Salt i la gent que l’ha fet com és, l’escoltisme o l’associació de veïns. En Guillem va ser membre de l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona, on va tenir el mestratge de l’Enric Marquès, entre altres, i en els darrers anys, amb el col·lectiu de Garriguella, ha exposat a Girona, Vilajuïga, Besalú i Salt, i fa dos anys va fer exposicions individuals a l’Escala, Calella de Palafrugell i Girona.

Obra recent va ser presentada a la Biblioteca per Miquel Berga, amic saltenc de l’autor, escriptor, professor de literatura anglesa, exdegà d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra i reconegut pels seus amics com el “primer espasa de Salt”. Amb en Berga fent discursos, havia de ser una presentació divertida per posar en context l’exposició. “A la meva edat, que és també la d’en Guillem, que algú parli d’obra recent produeix una mena de joia i esverament. «Encara pinta, aquest home?», ens preguntem i, en el cas d’en Guillem, potser diríem: «I encara té temps per pintar, aquest home?»” Doncs sí, a casa seva o a l’estudi d’en Jordi Gispert a Garriguella, en Guillem pinta.

En Berga va recordar que a Salt els més joves tenien contacte amb mentors de primera i es va referir a Lluís Mateu i a Salvador Sunyer, “el nostre autodidacte de referència que ens va ensenyar català i a estimar el teatre i la literatura”. I es va referir a La Pastera, on Terribas va aprendre allò que després va aplicar a la llibreria 22, segons Berga. Aquesta Obra recent és un altre arrodoniment de les aspiracions de l’adolescent que va començar a dibuixar i pintar i a sentir-se artista, i Berga veu en l’exposició la necessitat d’en Guillem de reprendre el seu diàleg amb les aspiracions de l’adolescent que va ser fa 54 anys, quan mirava la Lluna, a la qual arribava l’home, somniant amb qui volia que fos, i és, la dona de la seva vida.

JORDI GRAU, En el seu espai diari LA MIRADA en el Punt-Avui 23.09.2023

MIQUEL BERGA: "Obra recent" de Guillem Terribas

Text que va escriure i llegir Miquel Berga, per presentar l'exposició de Guillem Terribas "Obra recent" a la Biblioteca de Palafrugell el 08.09.2023.

Laura Millán, regidora de Cultura; Joan Soler, director de la Biblioteca de Palafrugell: Guillem Terribas i  Miquel Berga. Foto: Quim Canovas. 

El fet que en Guillem em demanés de dir alguna cosa en aquest acte demostra que és un home de poc seny perquè jo no soc crític ni professor d’història de l’art, ni he dibuixat ni he pintat mai ni tinc cap mena de credencial per parlar d’una determinada obra pictòrica. El més preocupant és que, tot i això, ara us estigui parlant, cosa que demostra clarament que si ell té poc seny, jo encara en tinc menys.
Si no li he sabut dir que -no, gràcies, a en Guillem Terribas no és per raons artístiques o de falta de criteri elemental, ho he fet per raons biogràfiques i d’amistat personal. La biografia (és a dir, la vida) i l’amistat son elements d’un gran pes en determinats moments i vostès em sabran comprendre (i disculpar). El finíssim escriptor anglès Edward Morgan Forster (el d’Una habitació amb vistes i altres novel·les importants del segle XX) va posar en valor el pes de l’amistat amb una frase que va quedar per a la història: “Si un dia m’obliguen a triar entre trair al meu país o trair a un amic, espero tenir el coratge de trair el meu país”. L’amistat obliga. I en aquest cas estic parlant d’una amistat que s’apropa als seixanta anys. Aviat és dit. En resum: després de seixanta anys d’amistat en nom de què li pots dir que no gràcies a un amic, per més que la seva idea sigui discutible.

A això hi vaig haver d’haver afegir un altre pes: el factor Palafrugell, el poble del meu primer institut com a catedràtic de secundària i una llarga etapa tenint barqueta a la sorra de la platja del Port-Bo de Calella. I al damunt, que l’acte es fa en aquesta biblioteca on ha estat un plaer venir en diverses ocasions i sempre amb l’hospitalitat encantadora del bibliotecari Joan. Vostès comprendran que no tenia escapatòria.

És per això que per acompanyar en Guillem i posar algun element de context a aquesta exposició voldria compartir amb vostès unes breus reflexions. La primera és que quan vaig veure el cartell de l’exposició em va fer un estrany impacte que portés per títol: “obra recent”. A la meva edat (que és també la d’en Guillem) que algú parli d’obra “recent” produeix una mena de joia i d’esverament. “Encara pinta aquest home?”, ens preguntem i, en el cas d’en Guillem, potser diríem “I encara té temps de pintar aquest home?”. Aquest impacte em va remetre de cop a la primera adolescència que en Guillem i jo vam compartir en el poble més empordanès del Gironès que es diu Salt. Vostès han d’imaginar dos vailets, criats en uns entorns modestíssims, de famílies humils, un poble de molts treballadors i poques catedrals (Nosaltres dèiem, amb orgull, que en tot Salt i a banda de l’absentista Marqués de Camps, només hi vivia un rendista: el senyor Pere Coll de cal Mut). Vam compartir l’escoltisme que va ser decisiu per a nosaltres i vam esdevenir allò que els adolescents en diuen amics íntims, cadascun amb la seva personalitat, que van creixent a còpia de descobertes i confessions. Parlem de la personalitat d’en Guillem que és la que avui ens ocupa.

El meu amic era un noi sensible i un punt retret, amb aquell aire malenconiós que tenen alguns adolescents i que tant atrau a les noies. Aquell adolescent va trobar molt aviat una escapatòria a les dures realitats d’aquell temps i d’aquell país de principis dels seixanta: el cinema. Al cinema Núria de Salt s’hi feia sessió doble setmanal amb NODO inclòs i no crec que en Guillem se’n perdés mai cap (de pel·lícula, no de NODOs). La fàbrica dels somnis de Hollywood es va fusionar amb els propis somnis del noi de Salt. Això li va permetre identificar ràpidament que al seu mateix carrer hi vivia una noia amb ulls blaus i cabells d’or, talment sortida d’alguna de les pel·lícules americanes que projectaven al cinema Núria. La noia era la Marta Jonquera i -no em pregunteu com s’ho han fet- però a data d’avui, pel que veig, encara segueixen junts. En Guillem, en la tradició d’autodidactes que té Salt, va detectar també el seu gust pel dibuix i va començar a dibuixar-se un futur proper als ambients artístics. A Salt, aquells anys, els més joves teníem contacte amb pintors i gent de teatre i teníem mentors de primera: el pintor Lluís Mateu, molt important, per a en Guillem i l’enyorat Salvador Sunyer, el nostre autodidacte de referència que ens va ensenyar català i a estimar el teatre i la literatura. Més endavant va venir la seva integració a l’Assemblea democràtica d’artistes de Girona i la influència de la potent personalitat d’Enric Marquès i d’altres... Després en Guillem es va afanyar a guanyar-se la vida i va tenir en la feina a la llibreria 22 la possibilitat d’un destí on s’ajuntaven moltes de les seves aspiracions. El que havia aprés a Salt en una mena de grup clandestí que en dèiem La Pastera ho va aplicar al món de les llibreries i va ser pioner en convertir un lloc de venda de llibres en una mena de centre cultural obert a tota mena d’iniciatives. Aquella feina i la dedicació d’en Guillem al cinema (el cinema Truffaut de Girona), a la radio, a les incomptables presentacions de llibres... ha acabat forjant la personalitat d’en Guillem d’avui: venia llibres i n’ha acabat escrivint ell mateix, programava cinema i segur que en alguna pel·lícula haurà sortit, etc, etc. El seu reconeixement com a un activista cultural de radi ampli l’ha portat a haver de portar al damunt creus de sant Jordi i tota mena de condecoracions. Algun dia el somiaré com un d’aquells militars soviètics del politburó: carregats de medalles per tots cantons. La vida se li ha anat modulant a favor de la seva imaginació i la seva sensibilitat de quan teníem quinze anys: és la història d’un home- com diria Borges- que troba el seu destí.

I aquesta “obra recent” és un altre arrodoniment de les aspiracions de l’adolescent que va començar a dibuixar i pintar i a sentir-se artista. En el meu imaginari aquesta exposició em sembla una simple represa d’activitat que ha hagut d’estar postergada per atendre a les pressions i obligacions de la vida diària, a la dedicació a allò que algú en va dir “l’ofici de viure”. Potser per això quan en Guillem em va demanar de dir alguna cosa en aquest acte d’avui em va venir de seguida al cap una nit d’estiu de Juliol de 1969. Era el 20 de Juliol. En Guillem i jo no en sabíem més: teníem setze anys i l’home aterrava a la lluna (o això ens van fer creure -que a mi m’escama que no s’hi hagi tornat mai més, francament). Vam anar tots dos -acompanyats de dues noies, diguem-ho tot-, a observar aquella lluna trepitjada per primera vegada per un humà des de les deveses de Salt, a les ribes del Ter. La lluna, el dia tan especial, l’entorn del riu, les dues noies, la nostra edat... tot donava un aire epifànic al moment, un aire de grans aspiracions posant la lluna com a testimoni de futurs esplendorosos i de progrés humà imparable. Al cap de quatre dies els astronautes americans ja tornaven a ser a la terra i era plena festa major a Salt. A l’envelat, n’estic segur, en Guillem (no sé si amb èxit o no) li devia demanar per ballar a la Marta... 

I ara degueu pensar perquè us estic explicant aquestes històries i que tenen a veure amb aquesta exposició. En el meu cap la resposta és clara perquè jo només sé veure aquesta “obra recent” com un gest d’en Guillem per reprendre el seu diàleg amb les aspiracions de l’adolescent que va ser tot mirant la lluna una nit d’estiu d’ara fa exactament 54 anys. Enhorabona Guillem i moltes gràcies a tothom.

MIQUEL BERGA .

* Enllaç de la Biblioteca on es pot veure les obres exposades 

http://www.arteca.cat/m-autors-arteca/item/terribas-guillem

Àlbum de fotos del dia de la inauguració:
http://www.arteca.cat/activitats/item/guillem-terribas-exposicio-obra-recent

Guillem Terribas: Memòria i plàstica

Aquest vespre (19 h) Guillem Terribas presentarà una mostra a la Biblioteca Municipal de Palafrugell.

Que siguin «obres recents» no vol dir que no posseeixin un passat il·lustre. La idea és que fa més de mig segle que Guillem Terribas participa, d’una manera o altra, en l’activisme polític i cultural de Salt i Girona. Als anys setanta va participar en la gènesi i la posterior consolidació de l’ADAG, també s’encarregava, durant la transició, de fer materials gràfics pels diferents moviments veïnals o, com ara, d’exposar, per exemple, a la sala Fidel Aguilar al costat dels enyorats Faixó, Escuder o Torres Monsó, entre molts altres. Impossible, en aquest sentit, atansar-nos a l’estètica geometritzant i colorista de Terribas sense tenir en compte la influència d’Enric Marquès: «tot i tractar-se d’obres plàsticament eixutes, encartonades, esquemàtiques o simplistes», escrivia un implacable Comadira, la seva efectivitat plàstica, afegim nosaltres, s’afirma avui com a transgeneracional.

Eudald Camps. Publicat en el Diari de Girona 08.09.2023

PETONS

Un petó masclista i prepotent que hem vist reproduït fins a la sacietat ha originat l’escàndol de la temporada. Aquesta columna no tracta sobre el petó de Rubianes si no de l’acte de besar que, en principi, és una manifestació d’afecte entre dues persones. Com és lògic jo soc partidari que la gent que ho vulgui es besi tant com els plagui. Cada cultura té els seus codis i costums. Amb el meu cosí de França ens petonegem cada cop que ens veiem, a les pel·lícules americanes estem cansats de veure el pares que fan un petó als llavis de les seves filles, en el món de la faràndula és habitual que els homes es saludin amb un petó, la meva amiga Larissa m’ha ensenyat que s’han de fer tres petons per a saludar-se a la russa, el llibreter Guillem Terribas saluda cada matí a la xarxa penjant petó de cine. Tothom ho fa com li sembla. Però hi ha un tema que la pandèmia havia arreglat i que s’està descontrolant altre cop. I és que en la vida social i professional del nostre país és fan massa petons a les dones. I em consta que a moltes les incomoda. En relacions de feina, una encaixada de mans seria el més correcte. Però em sembla que tenim mala peça al teler perquè al consell de ministres hi tenim gent molt petonera, com veiem sovint per la tele.

Als anys quaranta l’actriu Maureen O’Hara va ser la primera en fer posar als contractes que signava que no se la podia besar. Va fer introduir aquesta clàusula cansada de que, cada dia de rodatge passessin a petonejar-la tots els caps de l’estudi. Precisament ella que, per raons de feina, va rebre el famós petó robat, respost amb una sonora plantofada a la galta de John Wayne a L’Home Tranquil en aquella famosa seqüència que, dècades més tard, va cridar l’atenció al simpàtic ET de l’Spielberg.
Petons? Si, tots els que es vulguin entre gent que en tingui ganes, però hi ha massa petonejador enganxifós, no us sembla? El que cal és que un acte físic sigui realment una mostra d’afecte per part de dues persones. Hi ha petons que incomoden, hi ha petons que fastiguegen, hi ha petons que agredeixen i hi ha petons traïdors, com el de Judes a Jesús de Natzaret. També hi ha petons que es somien i no es fan, com canta Sabina: Sabes mejor que yo que hasta los huesos, solo calan los besos que no has dado. I petons robats com el que l’any 1965 cantava Manolo Escobar: Por un beso que le dí en el Puerto a una dama que no conocía, me encuentro metío en esta prisión. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

MATEU CIURANA, publicat en el Diari de Girona 03.09.2023