El Truffaut supera els 20.000 espectadors, més públic que abans de la pandèmia

L’obertura d’una segona sala de projeccions i la coincidència de films d’autor que han trobat la complicitat de l’audiència, com «Alcarràs», «Suro» o «As bestas» empenyen el cinema a les millors dades d’assistència de la darrera dècada.

Sala B del Cinema Truffaut Foto: David Aparició.

El cinema Truffaut de Girona ha tancat l’any amb més de 20.000 espectadors, una xifra que supera els números previs a la pandèmia i que suposa la dada d’assistència més alta de la darrera dècada. L’obertura de la segona sala a la tardor i la coincidència de films d’autor que han trobat la complicitat del públic, com Alcarràs, de Carla Simón, Suro, de Mikel Gurrea o As bestas, de Rodrigo Sorogoyen han empès el Truffaut a registrar una assistència de 20.028 persones, una de les millors dades dels seus 22 anys d’existència.

Les dades del tancament del 2022 representen un creixement del 48% respecte al 2021 (13.517) i un 21% respecte a les dades del 2019 (16.498), el darrer any en què l'exhibició cinematogràfica no es va veure afectada per la covid. De fet, les dades del 2022 són la millor xifra obtinguda pel cinema municipal gestionat pel Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona des de l'any 2013, quan van ser 21.197.

Entre els factors que expliquen l'augment hi ha la progressiva recuperació dels hàbits del públic un cop superada la crisi sanitària i l'obertura d'una segona sala de projeccions, inaugurada al novembre, que ha permès incrementar el nombre de sessions i la varietat, de l'oferta. A més de possibilitar l'acollida d'actes en paral·lel, la segona sala permet allargar els dies de projecció de les pel·lícules, ja que fins llavors calia renovar més sovint la cartellera per incorporar noves estrenes. De fet, en el període comprès entre l'obertura de la segona sala i el 31 de desembre, el nombre d'espectadors ha suposat una quarta part del total acumulat de l'any.

A tot plegat, és clar, cal sumar-hi el fet que el Truffaut s'ha beneficiat de l'excepcional collita de pel·lícules catalanes i espanyoles d'aquest 2022, un cúmul de títols de cinema d'autor que l'espectador ha acollit amb els braços oberts.

I és que la quota de pantalla de cinema fet a l'estat s'ha situat per damunt del 20% enguany.

En aquest sentit, Alcarràs s'ha convertit en la tercera pel·lícula més vista de la història del Truffaut, només per darrere d'Estiu 1993, de la mateixa Simón, i del documental Bicicleta, cullera, poma, mentre que As bestas i Suro s'han situat en el top 15 del més vist en els 22 anys d'existència del cinema municipal.

També han tingut molt bona acollida les dues pel·lícules de directors gironins estrenades després de l'estiu: Pacifiction, d'Albert Serra, i Un año, una noche, d'Isaki Lacuesta, que també s'han situat entre les més vistes de l'any. Pel que fa a les pel·lícules estrangeres, les dues amb més públic han estat La pitjor persona del món, de Joachim Trier, i Aftersun, de Charlotte Wells.

ALBA CARMONA publicat en el Diari de Girona 13.01.2023

Els gironins beneeixen un Truffaut amb dues sales

El cinema supera els 20.000 espectadors, la xifra més alta assolida des del 2013.
La segona sala, inaugurada el 18 de novembre, n’ha estat un dels pilars fonamentals.

 

La Sala B del Cinema Truffaut. Foto: Quim Puig

Es parla molt de la crisi del sector cinematogràfic, degut a la pèrdua d’espectadors progressiva dels darrers anys, sigui pels canvis d’hàbit o la irrupció exponencial de les plataformes com a principal oferta d’oci. Això i que la pandèmia va fer molt mal, no només en el panorama de l’exhibició. Però no tot són males notícies: l’estrena d’Avatar, a finals d’any, ha retornat en massa els espectadors als cines per disfrutar com cal d’una pel·lícula concebuda per a la gran pantalla. I cinemes especialitzats en el cinema d’autor han vist incrementar el seu públic gràcies a èxits que sobrepassen modes, com és el cas d’Alcarràs o As bestas.

Entre aquests hi ha el cinema Truffaut de Girona, que ha presentat un balanç del 2022 que no pot ser més esperançador: ha registrat una assistència de 20.028 espectadors, una de les millors xifres dels seus vint-i-dos anys de vida. Aquesta dada és especialment rellevant perquè li ha permès recuperar amb escreix els nivells prepandèmics, i fins i tot superar-los. En concret, els espectadors del 2022 suposen un creixement del 21% respecte al 2019, el darrer any en què l’exhibició cinematogràfica no va resultar afectada per les restriccions i tancaments provocats per la covid-19. Aquell any els espectadors van ser 16.498. Si ho comparem amb el 2021, l’increment és del 48%, donat que l’any passat el Truffaut va tenir 13.517 espectadors.

Aquests 20.028 espectadors del 2022 són la millor xifra obtinguda pel cinema de titularitat municipal dels darrers deu anys; des del 2013, quan l’assistència va ser de 21.197 espectadors.

La segona sala, clau

I quines són les claus d’aquest èxit? És clar que l’obertura de la segona sala hi té molt a veure. Inaugurada a finals d’any, concretament el 18 de novembre, amb un retard considerable (un any) per temes tècnics i logístics, ha permès incrementar el nombre de sessions i, sobretot com assenyala el responsable de la programació, Francesc Vilallonga, ampliar i variar l’oferta. “A més d’acollir actes paral·lels, la segona sala possibilita esponjar i oferir continuïtat de títols que amb una sola sala havien de sortir més ràpid de cartellera per incorporar noves estrenes. D’aquí que la sala 1, la gran, és la que en surt més beneficiada.
” De fet, en el període comprès entre l’obertura de la segona sala i el 31 de desembre, els 5.000 espectadors registrats han suposat una quarta part del total acumulat l’any 2022.

Guillem Terribas, el president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, que gestiona la sala, declara que aquestes xifres demostren la necessitat històrica de disposar de la segona sala, com ja estava escrit en el projecte endegat fa més de dues dècades: “Per fi podem ampliar la programació i oferir als espectadors més ventall d’horaris, ja que fins ara ens vèiem obligats a cremar títols que funcionaven, tot sovint programant tres pel·lícules diferents a l’única sala".
 Pel que fa a algunes queixes puntuals per part del públic d’una sala 2 “petita” i “amb problemes de visibilitat” quan està plena, diu que després de la fase de proves s’analitzarà si s’hi poden fer millores. Prefereix destacar que tècnicament és “perfecta, quant a so i pantalla” i que miren d’evitar que la sala, de 70 butaques, s’ompli a vessar. També queda pendent quina utilitat tindrà l’antiga sala A del Modern, pendent de la reforma en la segona fase d’obres.

Uns tanquen i els que sobreviuen es recuperen.

Cinematogràficament, el 2022 ve marcat pel tancament de l’històric Albéniz, un multicine hereu del cinema més gran que ha tingut mai la ciutat de Girona, a punt de complir el centenari. Una pèrdua profunda que ha alterat el mapa de sales d’exhibició de la que per molts anys ha estat una de les ciutats amb la mitjana de sales i espectadors més alta de tot l’Estat.
Actualment només queden dos cinemes en actiu: l’Ocine, entre els barris de Sant Ponç i Fontajau, i el cinema Truffaut, al Barri Vell. És a dir, un a la perifèria i l’altre al centre. Bé, això sense dir que a la veïna Salt també hi ha l’Odeon.
Cap tancament és bona notícia, però és evident que mentre de mica en mica la gent ha començat a tornar a les sales d’exhibició i es recupera l’hàbit d’anar al cinema, la majoria d’espectadors que tenien tendència a anar als Albéniz han recalat als Ocine. També, sobretot a partir de final d’any, amb l’estrena de films com Suro o As bestas, que no els cal la versió original, n’ha sortit beneficiat el Truffaut, sobretot d’aquell públic que vol un cinema a prop.
James Cameron, de qui haurien de posar una estàtua a l’entrada de cada cinema comercial de mig món, ha tornat a portar en massa els espectadors amb la segona entrega d’Avatar, com ja va fer ara fa catorze anys amb l’original i abans amb Titanic. De fet, l’èxit d’aquesta pel·lícula ha provocat un cert tap a la resta de films de la cartellera i que molta gent hagi optat per buscar alternatives a altres llocs, com és el cas del Truffaut, que durant aquestes últimes setmanes ha estat un bullici de gent a moltes sessions. “Hem tingut la sort que ha coincidit amb bones pel·lícules, i poder donar cabuda a títols que no s’estrenarien a cinemes més comercials. Res que no hem fet al llarg dels vint-i-dos anys”, com remarquen Guillem Terribas i Francesc Vilallonga. “És a dir, oferir títols atractius i bones històries, que és el que vol el públic”, afegeixen.

JORDI CAMPS LINNELL, publicat en el Punt Avui 13.01.2023

 

EMILY, full de Sala del Cinema Truffaut de Girona

EMILY Regne Unit, 2022
Direcció: Frances O'Connor
Guió: Frances O'Connor
Intèrprets: Emma Mackey, Adrian Dunbar, Oliver Jackson-Cohen,  
Durada: 130 min
Gènere: drama
Idioma: anglès 
Data estrena:  13/01/2023

SOTA LA PLUJA 
Emily Brontë, escriptora anglesa (1818 – 1848) que és coneguda per ser l'autora de la famosa novel·la Cims borrascosos, publicada l'any 1847, sota el pseudònim d'Ellis Bell, per raons de l'època en què no era ben vist i difícil de publicar si eres una dona, com en el cas de l'escriptora catalana Caterina Albert, que va publicar aquí entre nosaltres amb el pseudònim de Víctor Català.
La novel·la inicialment va ser mal acollida per la crítica, però més tard, amb el temps, va ser reconeguda com l'anima romàntica de la literatura anglesa i una de les obres més importants de l'època Victoriana.
Cims borrascosos, a part de ser una novel·la que contínuament s'està reeditant, s'ha portat diverses vegades al cinema: Cumbres borrascosas (1939, William Wyler) amb Merle Oberon i Laurence Oliver; Cumbres borrascosas (1992, Peter Kosminsky) amb Juliette Binoche i Ralph Fiennes; Cumbres borrascosas (2011, Andrea Arnold) amb Kaya Scodelario i James Howson. També se n'ha fet sèries de televisió, els anys 1998, 2003 i 2009.
Ara, Frances O'Connor (Anglaterra 1967) una coneguda actriu per pel·lícules com Mansfield Park (1999, Patricia Rozema), Intel·ligència artificial (2001, Steven Spielberg), The Hunter (2011, Daniel Nettheim), entre altres, amb aquesta pel·lícula s'estrena com a directora i guionista, i ens explica molt bé la història d'aquesta escriptora que va morir prematurament de tuberculosis a l'edat de 30 anys. A partir d'algunes referències biogràfiques, la directora fa un retrat de l'època victoriana i una molt bona recreació de la vida i l'ambient de l'escriptora.
Frances O'Connor s'agafa el seu temps, sense presses, mot detallista, cuidant la imatge, l'entorn, el paisatge, els sorolls, la música, les mirades i els desitjos, per explicar la relació d'Emily amb la seva família. Orfe de mare, amb cinc germans, dues germanes es van morir prematurament. En el film, només hi surten les seves dues germanes, la Charlotte i l'Anne i el seu germà Branwell. Les relacions, estrictes amb el seu pare, predicador anglicà en un petit poble anglès i les seves turbulentes relacions amb el jove predicador ajudant del seu pare, són aspectes que anirem vivim juntament amb la protagonista. Viurem les vivències, els desitjos, la repressió, les ganes d'alliberar-se i provocatives del seu germà Branwell, que admira i cuida, tenint-hi una relació variant i de vegades violenta. La relació d'amor- odi i d'admiració mútua, amb la seva germana Charlotte. Els somnis, la solitud i els poemes que no vol que ningú llegeixi. L'èxit de la seva novel·la Cims borrascosos. I la pluja.
Com he dit, és una pel·lícula que té el seu tempo. Tot passa com ha de passar i els personatges estan molt ben interpretats per la jove i prometedora actriu Emma Mackey, en el paper d'Emily; Oliver Jackson-Cohen, que interpreta a William, el jove predicador; Fionn Whitehead, en el rol de Branwell, el germà d'Emily..., per ressaltar alguns dels personatges que porten el pes del film.
Emily, el film de Frances O'Connor, ens explica una història del segle XIX, però amb sentiment contemporani. Aquesta és la seva grandesa.

Guillem Terribas Roca, Col·lectiu Critics de Cinema de Girona

El trailer: https://youtu.be/L86Pt-nn5t8

Reis (Mags) a Girona. El Rei Ros 2023

Cavalcada dels Reis a Girona el 06.01.2023. El Rei Ros. J.M. Fonalleras. Realització: Guillem Terribas Roca.

LIVING: Elogi a la vida. Full de Sala del Cinema Truffaut.

LIVING Regne Unit, 2022

Direcció: Oliver Hermanus
Guió: Kazuo Ishiguro, Akira Kurosawa. 
Intèrprets: Bill Nighy, Aimee Lou Wood, Tom Burke, Alex Sharp
Durada: 102 min
Gènere: drama
Idioma: anglès
Data d'estrena: 04/01/2023

ELOGI A LA VIDA 

D'entrada si sou entusiastes del comportament dels anglesos, amb aquells aires de persones educades, pulcres, respectuoses, conservadores, elegants, irònics, de poques paraules, les suficients... i tota aquesta fama que tenen de formals, aquesta és la vostra pel·lícula. Ho té tot i a més, molt ben interpretada i filmada.

La història està ambientada els anys cinquanta, a Londres, a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, igual que l'original de l'any 1952, o sigui ara ha fet setanta anys, ambientada a Tòquio, el film Ikiru, del famós director japonès Akira Kurosawa, amb guió d'ell mateix i aquesta versió anglesa dirigida Oliver Hermanus, ha utilitzat el mateix guió. El protagonista, magistralment interpretat per Bill Nighy, el Sr. William és un funcionari com Déu mana i amb experiència: "No fer res per mantenir el treball" i cap de la secció d'obres i projectes de l'Ajuntament. Els seus ajudants, funcionaris que acaten les seves decisions sense protestar i que sempre tenen una pila de papers i documents sobre la taula perquè es vegi que tenen Feina, aspiren a ser com ell. Les sol·licituds van d'un departament a l'altre i acaben arxivades en una d'aquelles piles per sempre més. Però un mal lleig que li pronostiquen al Sr. Williams, li canviarà la vida i la del seu entorn. I aquí és quan el relat agafa una altra orientació i esdevé una història plena de sensibilitat i una reflexió sobre la vida i la mort.

L'original Ikiru, en el seu moment va impactar per la seva senzillesa, per la seva manera de veure com funcionen les administracions, siguin locals o nacionals i com el protagonista intenta recuperar el temps perdut. Living, feta amb tot el respecte a l'original, torna a tocar la fibra de l'espectador a través de la seva senzillesa i la manera tan natural i elegant d'explicar aquesta història, al mateix temps tan real.

El seu director Oliver Hermanus (Ciutat de Cap, 1983) també és guionista i actor i fins ara només havia dirigit i realitzat pel·lícules en el seu País: Shirley Adams (2009); Skoonheid (2011) es va presentar a un Certain Regard en el Festival de Cannes; The Endless River (2015) va estar seleccionada en el festival de Venècia, i Moffie (2019). Living és la primera pel·lícula que dirigeix fora del seu país i se'n surt amb un notable. Controla molt el relat i els actors; aconseguint que els 102 minuts que dura la pel·lícula et passin d'una manera agradable i interessant.

Però no tot el mèrit és del director i del guionista Akira Kurosawa, sinó dels actors i actrius que interpreten magistralment els seus personatges. Sobretot Bill Nighy. Està impecable. Aquest actor que el dotze de desembre va fer setanta-tres anys, la seva carrera l'ha feta bàsicament en el teatre. Va començar a intervenir en el cinema els anys vuitanta amb La Chica del Tambor (George Roy Hill 1984) i ha intervingut en episodis de Harry Potter i de Piratas del Caribe i films tan interessants com Love Actually (2003), Pride (2014) Su mayor historia (2016) o l'extraordinària (i projectada en el seu moment també al Truffaut) Regreso a Hope (2019).

Living serà una de les pel·lícules que es recordaran en aquest any 2023 que acaba de començar.

Guillem Terribas Roca
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

El trailer https://youtu.be/TAUMOES1MJA

Carmina Hereu: Presentació Acte CRÒNICA D'UN ANY PALAFRUGELL 2022

Guillem Terribas ha estat durant molts anys, una de les figures culturals més destacades de la nostra zona. Va ser un dels socis fundadors i la cara visible de la Llibreria 22 de Girona, un negoci que va néixer l’any 78 una mica per casualitat. A les acaballes de la Transició, aquell espai volia ser un lloc d’utopies... de presentacions de llibres, de tertúlies culturals, de xerrades, de premis literaris... un centre DE cultura, d’entreteniment i d’humanisme camuflat només, de llibreria.

Però on era l’origen d’un esperit així? Potser ens podríem imaginar un jovenet Guillem Terribas inquiet i devorador de llibres... però... NO. El seu somni de joventut en realitat, era el de ser actor de cinema, la seva veritable passió. Durant anys, va fer d’actor amateur a la companyia “El Talleret de Salt”, embrió de Bitó Produccions que avui és l’ànima del Festival Temporada Alta. Però amb el cinema i el teatre no n’hi havia prou i passant també molt a prop de la pintura, al final el seu món (professional), va ser el de la literatura. I és que ell mateix s’autodefineix com un “xafarder cultural” una persona curiosa i inquieta que tal com el va definir l’escriptor Vicent Pagès i Jordà, “és d’aquells que diu i fa”. 

La relació de Terribas amb Palafrugell ve de lluny. Ja als anys 70 va tenir un amor suís al Canadell, com aquell que forces anys abans hi havia tingut Josep Pla... però en realitat, no hi desembarca de manera més freqüent fins fa una dècada quan comença a passar els estius al Port Pelegrí. En aquest cas, també ens podríem imaginar un Guillem Terribas relaxat i tranquil mirant el mar i escoltant les gavines, però... tampoc. Ni quan hi venia de vacances ni ara, que ja està jubilat, pot parar quiet, i des de fa un temps que munta converses literàries a hotels de Calella, juntament amb l’Associació de Veïns i Amics.

L’agenda d’en Guillem és plena de noms actuals de les lletres catalanes que ell ha estirat cap aquí per fer presentacions... : Maria Mercè Roca, Narcís Comadira, Rafel Nadal, Xavier Bosch, Eva Piquer... de forma altruista i generosa, en Guillem s’ha convertit un activista cultural més de casa nostra. Un esperit lliure que respira i desperta cultura arreu on passa; que vol promou i fomentar l’hàbit per la lectura en una vila, un poble, que viu inevitablement vinculat al món de les lletres gràcies a Josep Pla; que, a més, compta amb una de les biblioteques més dinàmiques i actives de la comarca però que, de forma inexplicable, des d’aquest 2022, ja no té cap llibreria.

De mena xafarder i curiós avui en Guillem segur que ens farà reflexionar sobre el perquè passen coses com aquestes a casa nostra. I és que quan tenim les noticies tant ben enllaçades i recopilades una darrera l’altra en un almanac com és el Crònica, el que cal després és posar-hi interrogants i preguntar-nos el “perquè de tot plegat”. Ens hi ajudes Guillem?

Carmina Hereu 18.12.2022

• L’acte se celebrarà al Teatre Municipal de Palafrugell per recordar l’acció dels palafrugellencs i palafrugellenques.
  

Aquest diumenge, 18 de desembre a les 19 hores se celebrarà la presentació de l’anuari Crònica d’un any 2022 i el lliurament dels Premis Peix Fregit al Teatre Municipal de Palafrugell. La presentació de l’anuari anirà a càrrec del llibreter i activista cultural Guillem Terribas.

El premi Peix Fregit serà per a Josep M. Soler i Prats, mestre jubilat, dinamitzador social i cultural, i president de la Fundació Josep Pallach. I en el cas del Peix Fregit a títol pòstum es recordarà a Miquel Ros Saballs (1942-2016), qui fou dibuixant i caricaturista. Les seves obres es poden veure a l’Arxiu Municipal. Ho destaca Paco Dalmau.

Pel que fa als Palafrugellencs de l’any, els guardons seran per Anna Aguiló Miquel, exdirectora de la Fundació Josep Pla i membre del patronat de l’entitat; Jordi Safont Moreno, membre de l’entitat solidària Amb les Teves Mans; Anna Ferrer Segura, mestre i cantant, autora de l’àlbum Crit a la Vida; Pere Àlvaro Ruiz, dissenyador gràfic i guanyador de diversos premis Laus; Josep Massa Roura, referent de l’esport palafrugellenc de l’últim mig segle; Àlex Amorós Roca, membre de l’equip del Radikal Swim i organitzador de l’Oncoswim; Pere de Prada Jaén, membre de l’Associació d’Amics de la Vela Llatina de Calella; Quim Casellas Grassot, xef i autor del llibre La mar de bé; Santi Deulofeu Martos, mestre i president del Grup de Pesca Esportiva de Palafrugell; Alba Casadellà i Josep Maria Farfan, directors del Festival Swim Out Costa Brava; i Mar Casariego Córdoba, capitana de l’organització conservacionista Sea Shepherd Global.

Pacifiction és la millor pel·lícula del 2022 segons la crítica gironina

El film d'Albert Serra ha empatat amb «Drive my car» al capdavant de la tria del Col·lectiu de Crítics de Girona.

Presentació de Pacifiction en el Cinema Truffaut. Setembre 2022. Foto: Marc Martí

Pacifiction d'Albert Serra és segons la crítica gironina la millor pel·lícula estrenada aquest any que deixem enrere. Ovacionada en la seva estrena al festival de Canes, escollida com el millor film del 2022 per la prestigiosa revista Cahiers du Cinéma i mereixedora del premi Louis Delluc a la pel·lícula de l'any que atorga la crítica francesa, convertint Albert Serra en l'únic director de l'Estat que ha rebut un reconeixement així, la darrera producció del banyolí suma encara un nou guardó: el del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.

Un any més, i ja en van 33, els crítics gironins tanquen l'any amb la selecció de les millors pel·lícules estrenades als cinemes de Girona aquesta temporada. Per tercera vegada -les altres dues van ser el 1993 i el 2012- s'ha produït un empat al capdavant de la llista: Pacifiction ha obtingut 55 punts, els mateixos que la guanyadora de l'Oscar a la millor pel·lícula internacional, Drive my car, del 

japonès Ryusuke Hamaguchi.

Serra és el primer director de l'Estat que
aconsegueix el premi, que des que es van crear el 1990, sempre han rebut directors internacionals. Durant aquestes tres dècades, el rècord de guardons el té Clint Eastwood, amb quatre, seguit per David Lynch, els germans Coen i Richard Linklater amb dos

guardons cadascun. L'any passat, la guanyadora va ser Nomadland, de Chloe Zhao, que també es va acabar imposant als Oscars.

L'entrega, el 7 de gener El lliurament dels premis està previst el 7 de gener a les 8 del vespre al cinema Truffaut de Girona. Albert Serra ja ha confirmat la seva assistència a l'acte, que inclourà una projecció especial de Pacifiction. Pel que fa a l'altra guanyadora, Drive my car, també se'n farà un nou passi al Truffaut la primera quinzena de gener, en una

data encara per determinar.

Per darrere de Pacifiction i Drive my car, completa el podi d'aquest any As bestas, dirigida per Rodrigo Sorogoyen, que ha rebut 33 punts per part dels crítics gironins, deu més que el següent títol del rànquing, La pitjor persona del món, de Joachin Trier (23 punts). Una altra pel·lícula catalana, Alcarràs de Carla Simón, s'ha situat amb 22 punts en cinquena posició.

Completen el top 10: Què veiem quan mirem

al cel? del georgià Alexandre Koberidze, amb 21 punts; Crimes of the future de David Cronenberg, amb 20; Close de Lukas Dhont i Aftersun de Charlotte Wells, totes dues amb 18, i Mantícora de Carlos Vermut amb 17.

Aquest any han votat Àngel Quintana, Guillem Terribas, Ingrid Guardiola, Jordi Camps, Anna Bayó, Daniel Pérez Pàmies, Imma Merino i Paco Vilallonga. Cadascun ha votat les que considera deu millors pel·lícules de l'any en ordre descendent de 10 a 1 punt.

Alba Carmona, Diari de Girona 29.12.2022

Els crítics gironins trien ‘Pacifiction’ com a millor film

Albert Serra assistirà a l’acte de lliurament dels premis, que tindrà lloc al Truffaut el dissabte 7 de gener 2023.

X. CASTILLÓN - GIRONA

El Col·lec­tiu de Crítics de Cinema de Girona ha triat Paci­fic­tion, del rea­lit­za­dor banyolí Albert Serra, com a millor pel·lícula estre­nada als cine­mes de Girona durant el 2022, un guardó que el film de Serra com­par­teix ex-aequo amb Drive my car, del japonès Ryu­suke Hama­guchi, que va gua­nyar l’Oscar a la millor pel·lícula inter­na­ci­o­nal. (segueix... https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2236224-els-critics-gironins-trien-pacifiction-com-a-millor-film.html )

AQUESTA ES LA MEVA VOTACIÓ. Va de menys a més.

 

 1.- ELVIS

 2.- EL ACONTECIMINETO
 3.- PACIFICTION

 4.- UN AÑO UNA NOCHE

 5.- ALCARRÀS

 6.- CINCO LOBITOS

 7.- PEOR PERSONA DEL MUNDO

 8.- AS BESTAS

 9.- DRIVE MY CAR

10.-EL ACUSADO

Un estat d’ànim col·lectiu: El cinema Truffaut de Girona ha convertit en tradició projectar ‘Que bonic que és viure’

Joan Maragall va escriure que el Nadal és la festa de l’hivern, de la nit, però també del misteri. Per bé que el seu origen és religiós, ja que el cristianisme commemora el naixement de Jesucrist a Betlem, no és menys cert que s’ha convertit en una festivitat global.

I 2022 anys després, el Nadal constitueix un estat d’ànim col·lectiu, en què emergeixen valors humanístics. Tot un president dels Estats Units com Calvin Coolidge va proclamar fa un segle que el Nadal no és un moment ni una estació, sinó un estat de la ment.

A Girona han convertit en tradició que cada 22 de desembre, a les portes de la Nit de Nadal, el cinema Truffaut passi la pel·lícula Que bonic que és viure, de Frank Capra, en versió subtitulada. L’entrada és gratuïta, però s’accepta una donació a Càritas.

El cinema s’omple de gom a gom per tornar a veure l’emotiva història de George ( James Stewart), que ha renunciat als seus somnis per sentit de la responsabilitat i decideix suïcidar-se la nit del 24 de desembre. El salvarà el seu àngel de la guarda, que li mostra quantes persones han sobreviscut gràcies a la seva ajuda i com seria la vida del poble si ell no hagués existit.

El cinema Truffaut de Girona ha convertit en tradició projectar ‘Que bonic que és viure’

Per cert, Capra projectava la pel·lícula a la seva família cada Nadal perquè no oblidessin que el més important de la vida és la generositat, la solidaritat i l’amistat. “Ningú no és un fracàs si té amics”, diu l’àngel Clarence (Henry Travers) a la cinta.

Tot i això, hi ha qui aquestes festes ha oblidat el significat del Nadal. Sorprèn que la Mesa del Parlament hagi decidit no posar un pessebre per no ofendre ningú o que el Tribunal Administratiu de Montpeller hagi obligat l’alcalde de Perpinyà a retirar el seu pessebre del consistori en nom de la laïcitat, protegida per la llei. Aquestes decisions s’assemblen per absurdes a la del colombià que ha decidit posar l’avet nadalenc cap per avall per lluir-lo a TikTok. I és que hi ha gent que ha perdut la noció del que és el dret i el revés. El més dolent és que sovint les seves decisions afecten les nostres vides. I no és el cas del noi de Medellín, que només volia uns segons de glòria i uns milers de likes.

Màrius Carol, publicat a la Vanguardia 25.12.2022

Cinema i xocolata: la tradició gironina que cada any emociona

Cada Nadal, el Cinema Truffaut projecta ‘Que bonic que és viure’ de Frank Capra en una sessió multitudinària que acaba amb xocolatada.

El Cinema Truffaut de Girona és, ben segur, l'única sala al món que, des del 2008, cada 22 de desembre projecta la pel·lícula Que bonic que és viure de Frank Capra en versió original subtitulada. A més, ho fa sempre davant d’un públic de totes les edats absolutament entregat i fidel que, any rere any, esgota totes les localitats de la sala. I la sessió d’aquest dijous 22 no va ser cap excepció, ja que ràpidament es va omplir de famílies, amics i parelles amb ganes de commoure’s amb l’emotiva història del banquer entranyable, interpretat per James Stewart.

En la presentació prèvia, Salvador Garcia-Arbós i Guillem Terribas –principals dinamitzadors de l’esdeveniment– feien alçar la mà als espectadors que no havien vist mai el títol de Capra. Eren gairebé la meitat i venien amb la il·lusió de descobrir per primera vegada aquest clàssic del cinema de Hollywood, estrenat el 1946. La resta d’assistents, molts dels quals recurrents a la cita, amb les imatges més o menys recents a la memòria, tornaven pel plaer de reviure la història en pantalla gran. Entre el públic, l’expresident de la Generalitat Quim Torra, que feia quatre anys que intentava acudir a la projecció però mai trobava l’ocasió, i l’actor Sergi López, que just ahir celebrava el seu aniversari i va escollir Que bonic que és viure com a fi de festa.

La pel·lícula narra la vida de George Bailey, responsable d’una empresa d’emprèstits humil i de proximitat que, per culpa de la mala jugada d’un magnat especulador, està a punt de fer fallida. “És molt injust i frustrant veure com algú que obra amb bona fe és perjudicat per un empresari ambiciós que no té escrúpols”, deia a la sortida l’Helena, poc acostumada a veure pel·lícules de cinema clàssic, que venia per primera vegada acompanyada d’una espectadora habitual. Davant d’aquesta situació, el protagonista, desesperat per no poder mantenir la seva família, durant la nit de Nadal s’intenta suïcidar, però un àngel de la guarda caigut del cel li fa veure totes les coses bones per les quals mereix viure. L’aparició de l’àngel anticipa el final sensiblement commovedor del film, que acaba amb una mostra sincera i generosa de solidaritat per part tots els amics de la família de George Bailey.

Capra continua tocant la fibra
 “He vist la pel·lícula 10 vegades, la majoria al Truffaut, però aquest final em continua tocant la fibra”, reconeixia la Mariona. I continuava: “Sempre intento aguantar la llagrimeta fins que, a l’escena final, el germà del protagonista li diu que l’ajuda dels amics el converteix en l’home més ric del poble. Aquí ja em trenco”. I és que, certament, Capra és infal·lible: per molt que passin els anys, la tendresa humanista del seu relat, que no és excessiva ni lacrimògena, sinó precisa i certa, no caduca i continua colpint les velles i noves generacions.

Finalment, recollint el testimoni del final solidari, el Truffaut convida al públic, que no paga entrada, a fer una donació als projectes de Càritas de Girona. I, després, s'ofereix a tothom xocolata desfeta, coca i vi calent amb canyella i espècies –el mateix que veu l’àngel de la guarda–. Així, la tradició, que va començar com una trobada entre amics, s’ha convertit ja en una cita nadalenca ineludible per a molts gironins i gironines que, un any més, continuen renovant l’alegria de viure a través del cinema.

Aniol Costa-Pau / Diari Ara 23.12.2022 / Fotos: GTR

Foto: Cinema Truffaut.

LLIBRERIA 22. Bon Nadal 2022

La 22 us desitja un bon Nadal 2022, l'any de la 22 que arriba a la seva fi.