Al Modern se li multipliquen els problemes, un any després

El fet que la instal·lació elèctrica sigui encara la provisional de les obres ocasiona constants talls de llum que afecten el funcionament intern i han fet suspendre sessions del Truffaut.
La segona fase d’obres encara no té data concreta.

Façana de l'edifici del Modern. Foto ManelLladó

Ara fa un any que el Cinema Truffaut va tornar al Modern, on va néixer, per créixer. Així ho vam titular en aquest diari, el 16 de juny de l’any passat, dues setmanes abans que s’inaugurés oficialment el renovat edifici. Permisos i detalls tècnics van endarrerir l’esdeveniment, que va acabar tenint lloc el 2 de juliol. Tot i així, la segona sala amb capacitat per a 79 espectadors encara no estava aleshores a punt. Un any després, tampoc ho està ara. I això no és tot, els problemes no acaben aquí.

Com va denunciar al ple municipal la formació Guanyem, encara avui dia hi ha problemes tècnics que dificulten el funcionament de l’equipament. Concretament, les fallades constants del sistema elèctric, que no només afecten el seu funcionament diari sinó que no permeten desenvolupar el projecte qualificat com “la gran aposta per la cultura i les arts de l’equip de govern”, com remarca Lluc Salellas, cap de l’oposició i portaveu d’aquesta formació.

Detall ampliat de la façana. Foto Manel Lladó

Tal com ha denunciat Salellas, el Truffaut ha patit de manera reiterada talls de llum durant les projeccions perquè la instal·lació elèctrica encara és la provisional de les obres i amb l’augment de demanda elèctrica marxa la llum. Així, tal com exposa, el Truffaut ha hagut de suspendre diverses projeccions a mitja pel·lícula perquè la llum marxava reiteradament i això també ha obligat a suspendre alguna sessió, amb les consegüents queixes de molts espectadors. Alguns fins i tot ho van denunciar per les xarxes socials , en què lamentaven que no s’hagués anunciat la cancel·lació d’una sessió en concret.

Així mateix, des de Guanyem també han lamentat que fa més d’un any que la façana del Cinema Modern presenta un aspecte “injustificable de deixadesa” perquè es manté el cablejat provisional penjat “de mala manera”. Alguns veïns també han denunciat en alguna ocasió a les xarxes socials aquesta problemàtica.

D’altra banda, el principal partit a l’oposició al consistori gironí va més enllà i també lamenta els endarreriments en la segona fase del Cinema Modern, que ja hauria d’incloure la segona sala del Truffaut (estava programada per a la primera fase), així com un teatre amb grades retràctils. En principi la segona fase s’havia d’iniciar a principis del 2022 per un cost d’uns 1,6 milions d’euros que havia d’assumir l’Ajuntament, però des de Guanyem constaten que en el dia d’avui “aquestes obres ni han començat ni se sap d’on sortiran els diners per finançar-les”.

En aquest mateix sentit es queixa la regidora socialista Sílvia Paneque, que creu que “no és menor tot el que està passant”. També es queixa que no s’està definint la continuïtat del projecte com caldria i lamenta que no s’informi sobre com està el procés de les obres de la segona fase, que ja s’haurien d’haver iniciat. “És un procés bàsic i substancial per al futur de l’equipament, cal una sala polivalent de dansa i música”, afirma, i diu que no entén per què Urbanisme no ha inclòs el Modern en els fons europeus Next Generation (on sí que hi són La Mercè, la Casa Pastors, el xalet Soler i la piscina de Palau), “ja que aquest està a mig fer”, declara. Per la seva banda, Lluc Salellas també manifesta que no saben res en relació amb la provisionalitat del personal que treballa a l’Oficina de Foment de les Arts –una iniciativa del PECT Indústries Culturals i Creatives de Girona–, situada al Modern. Per tot plegat, Salellas no s’està de dir que al ple el regidor de Cultura “no va fer una assumpció de responsabilitats sobre la situació precària en què es troba el Modern, en tot el seu conjunt”.

Davant aquestes declaracions, Quim Ayats, vicealcalde i regidor de Cultura, respon que Salellas fa “unes conclusions precipitades”, i que és “rotundament fals” que aquests problemes afectin el conjunt i la dinàmica diària del Modern. Insisteix, com ja va dir al ple, que estan supeditats a la provisionalitat d’un edifici que encara està en fase de construcció i a la resolució a què han arribat la regidoria d’Urbanisme amb la subministradora (Endesa). Posant dates i xifres, Ayats diu que hi haurà set persones treballant al Foment de les Arts, que està “en ple rendiment” assessorant entitats i potenciant la creació, i que a finals d’estiu la incubadora de videojocs estarà en marxa. També recorda que el Truffaut disposarà de la segona sala ja equipada amb les butaques noves a finals de setembre, perquè la seva licitació va endavant. Insisteix que el Modern serà “una peça fonamental de la cultura a la ciutat” i que hi ha continuïtat en el projecte.

Segona fase del Modern, sense data. 

Per la seva banda, Lluís Martí, el regidor d’Urbanisme, es remet al que ja va dir al ple en resposta a la pregunta de Salellas sobre l’adequació a la xarxa de mitjana i baixa tensió que ha de donar servei al Modern: “És feina de l’empresa subministradora” –de la qual va dir eufemísticament que “té un perfil determinat”–. I admetia que hi ha certa dificultat per portar a terme algunes “accions” i que hi ha hagut “controvèrsia” en alguns aspectes però que ara ja “s’ha resolt”.

El que ningú ha concretat en el dia d’avui és quan es podrà comptar definitivament amb la segona sala del Truffaut (a la tardor, però si la llum falla?) i quan començaran les obres de la segona fase que han de completar el nou Modern.
Jordi Camps Linnell, publicat en el Punt Avui 13.07.2022

"fem pati 2022" Palafrugell.

La Biblioteca de Palafrugell posa en marxa "fem pati 2022", una sèrie d'activitats a l'aire lliure per gaudir de la cultura.

El servei suposa una experiència mentre, al mateix temps, millora la mobilitat.

La Biblioteca de Palafrugell engega la programació “Fem pati 2022” on l’espai obert i a l’aire lliure de l’equipament municipal acull un seguit d’activitats musicals, literàries i familiars perquè el pati esdevingui novament un espai de trobada social d'estiuejants i públic local al voltant de la cultura. Els mesos de juliol i agost el visitaran, entre altres, la cantant de Palafrugell Neus Mar, el grup Melodies d'Ultramar, els escriptors i periodistes Rafel Nadal, Miquel Berga, Jordi Amat o Guillem Martínez, l'investigador Antonio Turiel o les periodistes Pilar Eyre i Empar Moliner.

Inaugurarà aquest seguit de propostes, el proper dijous dia 7 de juliol a la 7 de la tarda, la cantant Neus Mar amb un concert on també hi ha la col·laboració de la Fundació Ernest Morató. Podeu consultar totes les activitats al web de la Biblioteca: https://www.bibliotecadepalafrugell.cat/ Durant els darrers dos anys, i amb les restriccions socials de la pandèmia, la Biblioteca va cercar nous espais per poder desenvolupar les activitats lectores i culturals de la biblioteca de Palafrugell de forma segura i d'acord amb la normativa de salut; un dels espais amb més acceptació per part del públic va ser el pati de la biblioteca – davant el passatge Josep Martí Bepes -. Aquest espai, ample i confortable, esdevé un punt de trobada social dels usuaris de la biblioteca i una àgora d'encontre cultural. Segons el regidor de cultura, Josep Piferrer, “l’objectiu és que el públic després d'un matí de mercat o de

platja a Palafrugell vingui a mitja tarda a la biblioteca a fer ús del préstec de llibres amb la possibilitat d'escoltar música o veure la presentació de les darreres novetats del món editorial català”.
Diari de Girona 05.07.2022

PETONS MATINALS 2022 (1)

Recull de tots els petons que cada dia penjo en el "Face". Primera part que va del 01 de gener al 30 de juny de 2022. Guillem Terribas .

CANTANDO EN LAS AZOTEAS / Full de Sala del Cinema Truffaut.

CANTANDO EN LAS AZOTEAS Espanya, 2022
Direcció: Enric Ribes
Intèrprets: Gilda Love, Chloe Romero Durada: 74 min
Gènere: documental
Idioma: castellà
Data d'estrena: 01/07/2022 

MISÈRIA I COMPANYIA. 

Hi ha una cançó de Carlos Gardel anomenada Cuesta abajo que diu: “Si arrastré por este mundo la vergüenza de haber sido y el dolor de ya no ser...” Que podria ser el pròleg d’aquesta història.
Història que comença amb les paraules en off del protagonista, Gilda Love, on ens mostra una foto d'un nen petit molt bonic. És la foto d'ell quan era petit i ens comenta que la seva mare, el primer part que va tenir, era d'una nena que va néixer de peus i va tenir la mala sort d'estrangular-se amb el cordó umbilical i va morir. En tornar a quedar embarassada, al cap d'un temps, volia tornar a tenir una nena. Però el seu pare volia un nen. Per això va néixer marieta.
El director d'aquest documental, Enric Ribas (Barcelona, 1989), va conèixer a Gilda Love en una de les seves actuacions, amb més de noranta anys, en un club del barri del Raval. D'aquesta coneixença, en va sortir un curt l'any 2017 de cinc minuts que ja va titular "Cantando en las azoteas".
 A mitjans del 2021 va ampliar el treball que havia fet el 2017 sobre les actuacions i alguns moments de la vida de Gilda Love, i amb l'ajuda de Xènia Puiggrós i d'Isa Campo, va fer el guió d'aquest documental, que és més intimista, que explora sobre la seva vida, ara que té noranta-set anys i de com viu amb una petita pensió en un pis del barri del Raval.
“Mi nombre de bautizo fue Eduardo Enrique Gustavo Francisco, pero nunca me he sentido ninguno de estos hombres. Mis hermanos eran falangistas. Nunca intenté despedirme de mis padres, porque mi vida la tenía destrozada. Lo que quería era desaparecer. Quería libertad. Me fui a la mili a El Aaiún, con los paracaidistas. Hice 24 saltos, con mucho valor. Solo saltando y en el escenario me sentí libre."
Eduardo/ Gilda Love , va néixer el 1924, amb disset anys se'n va anar a fer la Mili amb els "paraques". Tres anys després, es va allistar a la legió. Quan va deixar la legió va voltar per tot Europa: Bèlgica, França, Holanda, Alemanya... Va treballar de tot: recollidor Misèria i companyia de tulipes, va anar a veremar, va fer de cambrer... Va començar a treballar en clubs i fer transvestisme a París. Allà va descobrir la pel·lícula de Charles Vidor Gilda (USA, 1946), i va quedar tan impressionat (la va veure catorze vegades) per la Gilda/ Rita Hayworth, que en va sortir el seu nom artístic de Gilda Love. A la pel·lícula viurem la decadència del personatge i de la persona. També del barri i dels pisos precaris. Viurem la vida del veïnatge i la seva manera de viure, encara obert i proper. La de compartir misèries i alegries.
Hi ha una història entranyable i alhora trista i desoladora entre una nena de dos anys anomenada Chloe, que la seva mare és una ionqui, que desapareix de tant en tant i el seu pare és a la presó i ell, Eduardo/ Gilda, se'n fa càrrec durant aquestes absències. Està explicada amb una delicadesa extraordinària. El documental dura setanta-quatre minuts, el seu director Enric Ribes, no té pressa en explicar la història. És molt detallista. Et fa estar amb ell, en aquell petit pis, amb un passadís, amb una petita terrassa que hi estén la roba i hi rega les plantes, moltes vegades amb l'ajuda de la petita Chloe. El títol de la pel·lícula ve d'un poema de Garcia Lorca anomenat "canción del mariquita" que tanca el film/documental i diu així:
El mariquita se peina / en su peinador de seda.

Los vecinos se sonríen / en sus ventanas postreras.

El mariquita organiza / los bucles de su cabeza.

Por los patios gritan loros, / surtidores y planetas.

El mariquita se adorna / con un jazmín sinvergüenza.

La tarde se pone extraña / de peines y enredaderas. 

El escándalo temblaba / rayado como una cebra.

¡Los mariquitas del Sur, / cantan en las azoteas!.
Guillem Terribas Roca Col·lectiu de Crítics de Girona
https://www.girona.cat/adminwebs/docs/c/a/cantandoenlasazoteas.gran.pdf

Els cinemes Albèniz de Girona tanquen sense previ avís

· Les sales tanquen sense avisar posant un trist punt i final a 99 anys d’història i deixant el públic amb un pam de nas ·
· El centre de Girona es queda amb el Truffaut com a únic punt d’exhibició i la ciutat amb un únic multicine, els Ocine. 

Els Cinemes Albèniz Centre, tancats. Fotos: Marc Martí i arxiu DDG. 

Noranta-nou anys d’història a la ciutat de Girona despatxats sense previ avís i amb una trista nota de comiat penjada a l’aparador. D’aquesta manera han desaparegut els cinemes Albèniz, que avui ja no han obert, deixant el seu públic amb un pam de nas, mentre al seu lloc web i als diaris encara s’hi oferia una programació vigent. Els rumors especulant un possible tancament havien anat en augment durant tot el mes de juny sobretot després que el seu històric programador, Josep Maria Pallàs, es jubilés i revelés que la situació de les sales era «incerta i preocupant». Unes setmanes més tard, i sense que ningú de l’empresa donés la cara (aquest diari ha trucat amb insistència a l’oficina del propietari, Juli Prat, sense aconseguir cap resposta), les sales han tancat.
Un trist cartell explicatiu servia de comiat: «La família dels cinemes Albèniz vol donar les gràcies a tots els clients i amics que ens han acompanyat durant gairebé 24 anys. Sense tots vosaltres no hauria estat possible. Moltes gràcies». Els 24 anys fan referència a la inauguració de l’actual multicine de 10 sales l’octubre de 1998 després que s’enderroqués l’antic Teatre Albèniz, inaugurat el 1923, en ple boom per als grans complexos cinematogràfics. Han sigut, per tant, 99 anys d’història al centre de Girona, que ara es queda amb el Truffaut com a única sala d’exhibició, i els Ocine com a únic multisala. La tristesa era el sentiment que impregnava l’entrada aquesta tarda. Les desenes d’espectadors que han anat arribant, uns per veure Alcarràs, d’altres per escollir Elvis, han hagut de tornar-se’n amb un pam de nas i fins i tot més d’un empipat perquè la targeta de prepagament dels cinemes la tenien plena i ara no s’havien on anar a reclamar. Allà també hi ha estat el periodista i crític de cinema Pitu Anaya, que roda un documental sobre el centenari de l’Albèniz que s’hauria complert l’any vinent i que vol estrenar al Truffaut la primavera que ve.
La crisi del sector de l’exhibició, que ha canviat com un mitjó arran de la pandèmia i de la proliferació de les plataformes en streaming, s’ha cobrat una nova víctima, uns cinemes Albèniz que en els últims temps havien quedat força abandonats per la nul·la inversió de l’empresa. «Vaig venir la setmana passada i l’aire condicionat no funcionava», diu un espectador que pretenia accedir al cinema aquesta tarda. Feia temps que ja s’havia anul·lat la sessió de nit i els dilluns el complex tancava per festa del personal. A més els seus germans, els Albèniz Plaça, ja estan tancats des de mitjans de setembre de l’any passat. De fet, quan aquells van abaixar la persiana es va reobrir l’Albèniz Centre, que per la pandèmia havien tancat (octubre 2020).

Pitu Anaya, Guillem Terribas i J.M. Pallás

Guillem Terribas, president del Col·lectiu de Crítics de Girona, també s'ha deixat veure aquesta tarda pels cinemes i ha participat en la filmació del documental de Pitu Anaya, com també ho han fet Pallàs o l’advocat Carles Monguilod. «Quan es tanca qualsevol establiment és trist perquè vol dir que alguna cosa ha fallat. Que tanqui un cinema és molt més, perquè forma part de la meva vida. Era l’últim reducte de la plaça dels cines». Terribas també considera que «Girona era de les poques ciutats amb aquestes dimensions que conservava cinema al centre, i això ens donava una gràcia i un saber estar. Sap greu que tanquin els Albèniz i penso que ho han dut molt malament perquè la gent ja no sabia si estaven oberts o tancats». «El comiat ha sigut poc agradable i poc responsable, no es pot fer amb un trist paper a la porta i quan al seu web encara diuen que estan fent projeccions».

L’antic Teatre Albèniz va tancar l’1 de juny de 1997 amb la projecció d’El retorn del Jedi. Uns mesos abans, al febrer, l’Ajuntament havia aprovat una modificació del Pla General per permetre-hi la construcció d’uns multicines de 10 sales. A primers d’agost de 1997 es va començar a enderrocar el vell cinema, i després d’unes obres relativament ràpides, el diumenge 11 d’octubre es va obrir al públic la remodelació, que ha durat gairebé 24 anys. El dijous 8 d’octubre, el mateix dia del tràgic enfonsament de l’Oca a l’Estany de Banyoles, se n’havia fet la inauguració oficial. «Els nous Albèniz equilibren l’oferta d’oci i cinema a la ciutat», va dir l’aleshores alcalde Joaquim Nadal. Ara, aquella Girona que havia arribat a tenir més de trenta sales sumant els Ocine, els Albèniz i els Lauren, es queda amb només 12. Les del complex de Sant Ponç (11) més el Truffaut, que precisament aquest dissabte farà un any que va reobrir a l’edifici del Modern.

La plaça dels cines es queda sense cines després d’haver-n’hi arribat a tenir tres
L’entrada als cinemes Albèniz, des de la reforma de 1998, es feia pel carrer Reial de Fontclara, i no pel passadís de la plaça de Sant Agustí. Però tot i això eren l’últim reducte de la plaça dels cines, la de la Independència, on n’hi havien arribat a haver-hi tres en els bons temps, l’Albèniz, el Coliseu i el Gran Via. I no gaire lluny d’allà encara hi teníem l’Ultònia. El Coliseu va tancar el juny de 1999, també sense avisar, amb unes vacances que s’han allargat eternament i van acabar donant pas en el mateix local a una pizzeria. Abans ho havia fet el Gran Via. El Coliseu era la sala més antiga de Girona, inaugurada el 1909, i a la qual li va sortir un germà el 1923 amb l’Albèniz. El 1945, una mica més amunt de Jaume I, s’hi va afegir l’Ultònia. L’entrada als cinemes Albèniz, des de la reforma de 1998, es feia pel carrer Reial de Fontclara, i no pel passadís de la plaça de Sant Agustí. Però tot i això eren l’últim reducte de la plaça dels cines, la de la Independència, on n’hi havien arribat a haver-hi tres en els bons temps, l’Albèniz, el Coliseu i el Gran Via. I no gaire lluny d’allà encara hi teníem l’Ultònia. El Coliseu va tancar el juny de 1999, també sense avisar, amb unes vacances que s’han allargat eternament i van acabar donant pas en el mateix local a una pizzeria. Abans ho havia fet el Gran Via. El Coliseu era la sala més antiga de Girona, inaugurada el 1909, i a la qual li va sortir un germà el 1923 amb l’Albèniz. El 1945, una mica més amunt de Jaume I, s’hi va afegir l’Ultònia.
D’altra banda, de tota aquesta història cinematogràfica, una de les coses que en quedarà a la ciutat és l’antic projector del Teatre Albèniz, que es pot visitar al Museu del Cinema des de 2010. L’aparell havia estat cedit inicialment al Museu d’Història el 1987, que va optar per passar-lo a un espai ideal per la seva temàtica. Ara les sales que han tancat ja no funcionaven amb el sistema analògic. La projecció era 100% digital després d’una inversió que, finalment, no haurà reixit.

Jordi Roura / Publicat en el Diari de Girona 01.07.2022

Els Cinemes Albèniz tanquen sense dir que tanquen sense dir que tanquen.
L’últim multicinema del centre de Girona, el darrer bastió que quedava de la històrica ‘plaça dels cines’ de Girona, va abaixar ahir definitivament la persiana sense anunciar el tancament
“Tres temples hi ha a Girona, amb més feligresos que la catedral: l’Albèniz, el Gran Via i el Coliseu Imperial.” Aquesta dita que es va fer popular durant el segle XX ja és pura història. Anys després que tanquessin els altres cinemes, els Albèniz (amb l’accent obert des que es van reconvertir en multicinema el 1998) també han abaixat la persiana. L’últim bastió que quedava de la històrica plaça dels cines, com popularment es coneix (ja menys) la plaça Independència, ha tancat definitivament les portes. I amb aquest tancament ja no es pot dir que Girona encara conserva un multicinema al centre de la ciutat (el Truffaut, al nou Modern, encara només té una sala).
Un final trist que no ha acabat de la millor manera: sense ni un avís previ de l’empresa propietària, no només als mitjans, sinó als seus propis clients. Només amb una nota penjada a les portes tancades de dijous, un dia en què el seu web encara anunciava la programació. “La família dels Cinemes Albèniz vol donar les gràcies a tots els clients i amics que ens han acompanyat durant gairebé 24 anys. Sense tots vosaltres no hauria estat possible. Moltes gràcies”, és el que s’hi podia llegir.Doncs no gaire agraïts estaven els pocs espectadors que ja a primera hora venien al cinema per veure algun dels seus films. Gent com Jordi Crous que, astorat, preguntava perquè no havien obert si estava anunciat al seu web que encara programaven. “Vinc a veure Elvis i com que ja s’havia anunciat als diaris que podrien tancar els cinemes avui volia gastar el que em quedava a la targeta client”. Més indignat estava l’Isidre, un client habitual que, després de fer una hora de camí a peu ha declarat que se sentia “enganyat”.
Tot això, a menys d’un any de complir el centenari d’aquest cinema, que es va inaugurar el 15 d’abril del 1923. Precisament, el periodista Pitu Anaya (Televisió de Girona), que n’estava rodant un documental per celebrar l’efemèride, ahir va convocar gent vinculada al cinema per gravar un material que fa tot just uns dies no estava previst al guió.

Cinèfils com ara Guillem Terribas, president del Col·lectiu de Crítics de Girona, que repassaven davant la càmera la història dels Albèniz. O com l’advocat Carles Monguilod, que va declarar que aquest cinema, pel que ha comportat, es mereixia “un enterrament digne i que els espectadors se’n poguessin acomiadar”. D’altres, fora de micròfon, deien que era una “vergonya”, que ahir els treballadors ni sabessin que avui no obriria.
Jordi Camps Linnell /  Foto: Manel Lladó. Publicat en el Punt Avui 01.07.2022

CINEMA TRUFFAUT. ESTIU 2022

Promo i benvinguda a l'estiu 2022 del Cinema Truffaut de Girona. Realització Guillem Terribas / 01.07.2022

LOS JOVENES AMANTES / Cinema Truffaut. Full de Sala.

LOS JÓVENES AMANTES
Les jeunes amants França, 2021
Direcció: Carine Tardieu
Intèrprets: Fanny Ardant, Melvil Poupaud, Cécile De France, Florence Loiret-Caille
Durada: 113 min.
Gènere: drama romàntic
Idioma: francès
Data d'estrena: 24/06/2022

COMPARTIR L'AIRE

Si un/a llegeix la sinopsi d'aquest film, automàticament pensarà que és una mena d'història impossible, que té un començament romàntic i que llavors la cosa anirà a menys i acabarà com el rosari de l'aurora. No és normal que un noi s'enamori d'una senyora d'uns vint-i-cinc anys més gran que ell. És més normal i s'han explicat moltes vegades històries que la cosa va al revés. Que una noia jove s'enamora d'un home madur.
Los jovenes amantes, només amb el títol ja ens fa entreveure que la cosa serà diferent. Perquè són joves en la manera d'estimar i el desig, però, en canvi, són madurs, sobretot ella, com a persones. Ella, Shauna (recuperem a una extraordinària Fanny Ardant, darrera companya i actriu de François Truffaut) és una prestigiosa arquitecta retirada, viuda, mare i àvia que està a punt de complir setanta-un anys (Fanny Ardant en té la vida real setanta-tres i, per tant, pot entendre i interpretar amb tota naturalitat aquest personatge). Ell, Pierre (Melvil Poupaud, broda el personatge) un metge feliçment casat amb Jeanne (correcte Cécile de France) i amb una filla adolescent i un nen de set anys.
El film comença amb un pròleg en què ens mostra com es coneixen el dos protagonistes i llavors la història continua amb el casual retrobament quinze anys després. La jove directora francesa Carine Tardieu de quaranta-nou anys (també és guionista i escriptora) sap conduir molt bé aquesta història d'"amour fou", un amor mal vist. Sap mostrar-nos aquest amor (quasi) impossible amb mà ferma, sabent el que ens vol explicar amb la sensibilitat, elegància i respecte a la història i, sobretot, a l'espectador. Fa creïble una situació, una experiència difícil d'explicar sense caure al ridícul, gràcies, també, a una bona producció i sobretot a la bona química entre els dos actors protagonistes. Carine Tardieu, a Les jeunes amants converteix una història que d'entrada és increïble, en creïble. De fet, la gràcia, d'aquesta pel·lícula, és que no només es queda amb "l'anècdota" de la història d'amor, sinó també tracta molt bé la relació amb els fills, que creixen i de vegades no t'adones que han crescut perquè estàs submergit amb la feina i el dia a dia que t'exigeix cada vegada més.
També tracta sobre les relacions amb la parella. Amb els amics, amb els malalts i les malalties que comporta l'edat.
És una mirada a la vida quotidiana de dues famílies, que tenen amics i problemes. També, a la comprensió. Les mirades a la vida per part de Shauna, que la directora sap mostrar d'una manera pausada, sense pressa, però que diuen molt de l'estat d'ànim de la protagonista.
Los jovenes amantes, una història difícil, explicada d’una manera senzilla, amena i que te la creus.
Guillem Terribas Roca, Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.
https://cinematruffaut.girona.cat/cat/cartellera_fitxa.php?id=3420&titol=Los-jovenes-amantes&mode=1

Tràiler: https://youtu.be/RrSySlYujzE

ALGUNES IMATGES PER RECORDAR (1). 44 anys de la Llibreria 22

Recull d'imatges que han fet història de la vida de cada dia de la Llibreria 22 de Girona. Una primera recopilació d'imatges per recordar els 44 anys de la Llibreria 22 que aquest any 2022 els celebra (1978 · 2022). Aquest documental ha estat realitzat ( a través de l'arxiu personal) per Guillem Terribas, el 22 de Juny de 2022.

TENEIS QUE VENIR A VERLA de Jonas Trueba. Full de Sala

TENÉIS QUE VENIR A VERLA

Espanya, 2022

Direcció: Jonás Trueba 

Intèrprets: Itsaso Arana, Francesco Carril,

Irene Escolar, Vito Sanz

Durada: 64 min.

Gènere: comèdia 

Idioma: castellà 

Data d'estrena: 17/06/2022

UN DIA AL CAMP

Jonás Trueba el més jove de la saga dels Trueba (la seva mare productora, Cristina Huete; el seu pare Fernado Trueba, director, i el seu oncle David Trueba, escriptor, guionista i director) és el que més en sap de cinema, el viu i el sap transmetre.
En el Truffaut hi hem projectat pràcticament tota la seva filmografia. La darrera, l'extraordinària Quién lo impide (2021), un film intimista en què utilitza a actors que de joves havien treballat amb ell a La Reconquista (2016), i que tot i tenir una durada de 202 minuts, se't fa curta. Jonás Trueba és un esperit lliure que estima el cinema i la vida com ho feia François Truffaut, encara que el seu cinema s'acosta més al d'Éric Rohmer. Ell explica històries com la vida mateixa sense importar-li en temps o els esquemes del que "li agrada a la gent". Si la seva darrera pel·lícula durava 220 minuts, aquesta Tenéis que venir a verla, té una durada de seixanta quatre minuts, que és el que necessita per contar-nos la trobada d'uns amics.
Jonás Tueba sol treballar amb la seva gent, amb gent que fa anys que fan coses junts. Gent que estima i que sap que entendran el que vol fer i explicar. Que jugaran el seu joc. Actors com la seva actual companya Itsaso Arana (curiosament aquesta actriu fa un duet aquesta setmana en el Truffaut, perquè també té un paper molt interessant a l'altra pel·lícula que projectem, La voluntaria), el sempre eficaç Vito Sanz, actor preferit per a tots els Trueba, per primera vegada la gran Irene Escolar i finalment Francisco Carril, un altre assidu d'en Jonás.

La història és molt senzilla, molt real com la vida mateixa. Dues parelles es troben per sopar a Madrid, acabant en un bar de copes. Fa cap un any que no s'han vist per culpa de pandèmia (meravellosa introducció a través d'una música de fons al piano, el director ens va presentant els quatre protagonistes, mostrant només el rostre, la mirada, l'atenció cap a la música que sona). Una parella viu a Madrid i l'altre als afores, en un poble petit que està a mitja hora en tren. Queden que un dia la parella de Madrid els anirà a veure al poble on viuen. Sis mesos després, la parella de Madrid agafen el tren i van aquell poble petit on hi viuen els amics. El tren els deixa a l'estació, que està desèrtica. L'amic els va a buscar amb el cotxe i van a la casa que tenen a l'altre costat de poble. Allà els hi ensenyaran l'habitatge, dinaran, faran sobretaula i llavors aniran a passejar en un descampat en plena natura...
És una pel·lícula en què aparentment no passa res, però, en canvi, hi passa molt. I aquesta és l'habilitat de Jonás Trueba i també de l'espectador de seguir el joc que ens proposa el director.
El mateix Jonás diu sobre aquest film: "Anar al cinema ha esdevingut una postura de resistència, un gest poètic, un acte de fe. Aquest film l'hem fet des d'aquesta convicció, amb rapidesa i determinació, a partir de la nostra pròpia crisi d'irrealitat, però amb l'alegria de retrobar-nos i poder continuar fent cinema junts.".
Doncs això, gaudiu de seixanta-quatre minuts d'autèntic cinema.

Guillem Terribas Roca, Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.
https://cinematruffaut.girona.cat/cat/cartellera_fitxa.php?id=3405&titol=Teneis-que-venir-a-verla&mode=1

LA VOLUNTARIA, full de sala del cinema Truffaut.

LA VOLUNTARIA
Espanya, 2022
Direcció: Nely Reguera
Intèrprets: Carmen Machi,
Itsaso Arana, Arnau Comas
Durada: 99 min
Gènere: drama
Idioma: anglès i castellà
Data d'estrena: 10/06/2022

En estat d'angoixa

A l'inici de La Voluntaria veiem a la protagonista, Marisa (interpretada, molt bé, per la Carmen Machi) acompanyada d'una veterana cooperant d'una ONG, que interpreta (tot i que és un paper secundari, té molta força i és convincent) l'actriu Itsaso Arana, coneguda per les interpretacions en alguns films de Jonas Trueba, com La reconquista (2016) o La Virgen de Agosto (2019) totes dues projectades en el Truffaut; anem veient com Marisa va mirant entre sorpresa i amb ganes de conèixer i d'ajudar aquella gent que estan en un camp de refugiats a Grècia. Nosaltres, com espectadors, també ens sorprenem, igual que la protagonista, i ens fem preguntes de com hi viuen i com hi han arribat en aquell lloc i el perquè.
No sabem res de la vida Marisa. A primera vista és una dona madura que s'ha apuntat voluntària en una ONG per fer alguna cosa, per donar sentit a la seva vida. Al llarg del film, sabrem que Marisa és una metgessa jubilada. A través de trucades (amb vídeo) sabrem que té una filla i dos fills. La filla viu en un lloc que quan els truca són les onze de la nit, un fill que allà on viu són les sis de matí i del tercer fill no en sabem res perquè no s'hi posa mai. Més endavant, sabrem a través d'un whatsapp que ha rebut amb una foto, que té amigues de la mateixa edat que fan colla i s'ho passen bé.
Així és com Marisa, una dona jubilada de classe mitjana, s'aventura a entrar en una ONG pe ajudar als desvalguts. No coneix la seva llengua i s'expressa en anglès, que ella el parla relativament bé, però els emigrants/refugiats pocs i poques el parlen (aquest fet fa que la pel·lícula sigui bilingüe: castellà i anglès).
Ella vol fer coses, els vol acariciar, ensenyar a dibuixar, a estimar-los... Però aquestes expressions individuals no coincideixen amb les normes i la manera de viure i d'ajudar aquella pobra gent. És en aquest punt on no troba el seu lloc amb els seus companys i companyes de l'ONG i la majoria de les vegades trenca el reglament establert.
En un moment de la història, la Marisa té una debilitat d'ajudar, protegir i cuidar a un noiet que no té família, que tot el dia porta un gosset en braços i no parla. I aquí és com es complica la vida i ens la complica als espectadors, que ens adonem, veiem que no va bé, que el que està fent li portarà complicacions i ens complicarà la nostra vida perquè viurem la seva angoixa, patirem aquest voler, però que (sabem) ho té tot en contra.
La responsable de tota aquesta història és la jove directora catalana Nely Reguera, que fins ara havia realitzat alguns curts i dirigit alguns episodis de sèries de televisió, tant en l'espanyola com en la catalana. El primer llargmetratge fou María (y los demás) realitzat l'any 2016: una agradable pel·lícula interpretada per Bárbara Lennie que es va poder veure en el Truffaut. Amb aquest film Nely Reguera va guanyar el Goya a la millor direcció novell.
Amb La voluntària, el segon llargmetratge que dirigeix amb un guió seu, ens trobem davant d'un film d'una directora que sap el que vol i ho sap explicar. Una pel·lícula amb tocs de documental (per la realitat dels camps de refugiats) i amb una història angoixant que no deixarà a l'espectador indiferent.

Guillem Terribas Roca, col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.

https://www.girona.cat/adminwebs/docs/v/o/voluntaria.gran.pdf